divendres, 19 d’octubre de 2007

El meu nom és Josep Lluís

La participació de Josep Lluís Carod Rovira al programa Tengo una pregunta para usted havia alçat una gran expectació. El líder d'Esquerra Republicana no defraudà. Segons les enquestes, va protagonitzar el minut d'or, amb cinc milions d'espectadors que seguiren la seua intervenció. La duia ben preparada, possiblement perquè s'olorava que, vista l'adjuració a què el té sotmès la dreta, podia ser objecte d'abundant foc d'artilleria. A l'hora de la veritat, però, es va demostrar que els ciutadans són força més moderats que la seua classe política. També es demostrà que el discurs dels republicans no és tan radical com pot semblar a primera vista. Carod Rovira es reclamà demòcrata de forma contundent. Proclamà que el referèndum sobiranista que proposa el seu partit només se celebrarà si la convocatòria compta amb recolzament suficient (afirmació supèrflua, per òbvia). A la pregunta, "Què passaria si no hi prosperés la tesi independentista?", el polític contestà: "No passaria res; acceptaríem democràticament el resultat i les coses continuarien igual que ara". Carod rebutjà de forma explícita, en diferents moments, els mètodes violents (aclariment que, al meu parer, seria del tot innecessari en una situació de menor crispació política). Fins i tot deixà clara la seua opinió sobre la violència ("No s'ha de vèncer; s'ha de convèncer", postulà). La seua intervenció quedà arrodonida amb altres pinzellades retòriques: "Les meues referències vitals, emocionals o patriòtiques no es troben a Espanya"; "No sóc nacionalista; sóc independentista"; "No anem en contra d'Espanya"; "Per a defendre allò que és propi, no cal atacar ni anar en contra de ningú". M'agradaria destacar, però, les al·lusions al País Valencià. Carod afirmà que els Països Catalans no entren (almenys explícitament) als plans sobiranistes d'ER. "M'encantaria la sobirania de tots els països de l'antiga Corona d'Aragó, al marc de la Unió Europea, però hauran de ser els respectius pobles els qui decideixin el seu futur", postil·là de forma massa altisonant (la realitat no autoritza aquests excessos d'optimisme subliminar). Finalment, aprofità les paraules displicents, certament desafortunades, d'una dona de Valladolid per a cloure així la seua intervenció: "Amb mostres de menyspreu envers la nostra llengua i la nostra cultura com les exhibides per aquesta ciutadana, algú pot estranyar-se que els catalans ens sentim a disgust en Espanya? Si no ens volen, ja ens ho farem pel nostre compte". L'endemà, un sol titular, Mi nombre es Josep Lluís aquí, en la China y en Madagascar, protagonitzava totes les primeres. Però les entrades no n'extreien, en general, conclusions massa encertades; acusaven Carod de victimisme. A mi, en canvi, em sembla que el líder d'ER no anà de víctima; a tot estirar, anà davant de les tronades (ben mirat, els defensors de les llibertats nacionals van davant de les tronades des que Judes era fadrí i sa mare festejava). En conjunt, les asseveracions de Carod tingueren la virtut d'aclarir-li al públic espanyol les posicions catalanistes, de les quals se sol tenir una visió molt esbiaixada (Duran i Lleida, que l'havia precedit a l'ús de la paraula, exhibí, pel contrari, un discurs absolutament descafeïnat). Ara bé, no ens hem d'enganyar. Per bé que, de portes enfora, alguns principis programàtics semblen molt batedors, la seua aplicació pràctica resulta sovint més laxa. A Catalunya, per exemple, la franja d'electors que combreguen amb les idees d'Esquerra Republicana és, a hores d'ara, minoritària. Quant al País Valencià, el seu redreçament nacional no entra (ni que siga de forma testimonial) als plans del partit independentista català.