Altre trofeu

Diàleg entre passat i modernitat

Andreu Alfaro és l'escultor valencià contemporani de major prestigi internacional. Representà l'Estat espanyol en diverses biennals de Venècia. Forma part de la història de l’escultura del segle XX. Les seues relacions amb Xàtiva venen d'antic. Estigué present en un aplec del 25 d'abril celebrat a primeries dels vuitanta a la plaça de bous de la ciutat. Col·laborà en la carpeta de gravats Homenatge a Picasso, editada als vuitanta també a Xàtiva. Tanmateix, no hi ha cap obra d'Alfaro a les vies públiques xativines. (Només La veu d'un poble. Homenatge a Raimon, donada pel cantautor en 2015, s'exposa a la Casa de l'Ensenyança.) "Alfaro a Xàtiva, diàleg amb la història" ompli el buit momentàniament. L'exposició, instal·lada en diferents espais, dialoga amb l'arquitectura gòtica i renaixentista que conserva la ciutat. L'espectacle és memorable. S'exhibeixen sobretot obres dels anys noranta i primeries del nou segle, èpoques en què l'artista estava interessat pel barroc i el cos humà. També hi ha algunes peces dels vuitanta, una d'elles la impressionant Goethe al camp de Roma, que es troba al pati del convent de Sant Domènec.

Alfaro treballà amb un ventall no massa extens de materials (fusta, ferro, alumini, acer, marbre, zinc, metacrilat). A l'exposició es poden contemplar peces fetes amb ferro pintat, llautó, acer inoxidable i acer patinable. Als seus inicis, l'artista estigué vinculat al constructivisme abstracte. Li agradava aplicar els seus coneixements geomètrics per a crear obres abstractes, que jugaven amb matisos, mòduls seriats, la llum i el color. Les seues generatrius són un paradigma del domini sobre la geometria. En realitat, les seues escultures eren dibuixos que fugien del paper —«dibuixos a l'espai», els denominava Alfaro. Els espectadors han de girar al voltant de les peces. S'ha parlat del minimalisme de l'artista. Jo preferisc parlar d'austeritat expressiva. La seua obra esdevindria ben aviat un referent de compromís polític i social. S'hi poden detectar els seus anhels de llibertat, democràcia i emancipació nacional dels valencians. (Dissenyà els guardons dels Premis Octubre.) Amb tot plegat, Andreu Alfaro assoliria un llenguatge personal fàcilment reconeixible. Finalment, es mostraria interessat per diferents moments de la història de l'art.

Del diàleg amb la tradició, sobretot escultòrica, van nàixer les seues obres cinètiques. Amb unes línies molt simples dibuixava en l'espai cossos i personatges en moviment. Estaven inspirats especialment en els antics i els barrocs. Obres com Rapte de les sabines, Àngel, Laocoont o Les tres gràcies en són bons exemples. Algunes d'aquestes obres es poden contemplar ara a la nostra ciutat. Al final de la seua trajectòria, també va fer incursions en el jazz. S'ha dit que Alfaro és un artista essencialment abstracte, però jo no ho tinc tan clar. Fins i tot en obres tan aparentment informalistes com L'arbre nu, Planta d'interior (exposades al claustre de Sant Domènec) o The fountain (col·locada davant del Museu de l'Almodí), podem endevinar perfectament les formes figuratives. Alfaro havia treballat durant els seixanta a l'agència Publipress (de què formaven part altres personatges, com Vicent Ventura, Francesc Jarque, Rafa Gassent, Joan Josep Pérez Benlloch). Des de llavors, l'escultor també desplegà una intensa activitat com a dibuixant.

Era capaç de dibuixar figures intricades i alhora simples amb un sol traç, sense alçar el llapis del paper. Sentia predilecció per les parts dels cos humà —les mans, posem per cas—, pels nus i pels retrats (en féu, entre d'altres, de Raimon). Són les seues creacions més figuratives. Després, traslladaria nombrosos dibuixos i esbossos al gravat i l'escultura. En fi, fa vibrar la possibilitat de contemplar a Xàtiva obres de l'enyorat Andreu Alfaro. Els espais públics de la ciutat tenen un gran dèficit d'escultura contemporània. N'exhibeixen academicista executada a primeria del segle passat. Però la modernitat hi té una representació pobríssima, per no dir nul·la. Aquests dies, camejar pel nucli històric permet fer-se una idea de com lluiria l'art contemporani a les places i els carrers xativins. Dissortadament, vivim en temps de pandèmia. Minvarà l'arribada de forans. Però els autòctons no s'haurien de perdre l'esdeveniment. Fer una visita nocturna de l'Almodí, Sant Domènec o la plaça de la Seu serà una experiència inoblidable i suggeridora.

(publicat a Levante-EMV, el 26/09/2020)

En conseqüència

Dissabte per la nit, vaig escoltar la llarga entrevista que li van fer a Pedro Sánchez. ¿Impressió? La seua estratègia de no entrar al drap pot resultar acceptable a primera vista. Mentre Díaz Ayuso i Pablo Casado es dediquen a lladrar la seua rancúnia per les cantonades, Pedro apareix com el líder moderat, assenyat, que no vol enviscar-se amb tàctiques com la del "tu més". Supose que aquesta manera de captenir-se estarà perfectament planificada amb els seus assessors. El ministre Illa actua igual. Es tracta de donar la imatge de caps serens, impàvids, que estan per damunt d'embrolles i avalots. Sabrem els resultats de l'estratègia quan les enquestes donen les dades de valoració dels diversos líders polítics. Però jo trobe alguns perills en aquesta forma de procedir. O pot ser que Sánchez tinga molta lletra menuda i sàpia coses que jo ignore. Dilluns, tornà a actuar de la mateixa manera, o més temerària si cap. Acudí a un corral alié, va posar davant d'una coreografia "coreana" —de Corea del Nord, vull dir— i suportà estoicament les mentides, els atacs i les falòrnies de Díaz Ayuso —que Madrid necessita un tracte especial, distint del que es dóna a les altres comunitats autònomes, la més delirant. Imagine que Pedro Sánchez vol donar una imatge institucional.

 

Amb la seua impassibilitat queden sense contestar, però, les mentides grans com catedrals que llancen els adversaris. Tampoc no es denuncia la gestió desastrosa del govern madrileny, que té plenes competències en matèria sanitària i estava totalment en contra d'allargar l'estat d'alarma. És més, sembla avalar-se la gestió de l'executiu madrileny, quan els caps socialistes diuen coses com aquestes: «La Comunitat de Madrid ha pres unes mesures correctes que donaran resultats positius.» ¿Correctes? Són molts, a les files socialistes, els qui estan perplexos amb l'actitud del seu cap. Creuen que se li està donant un respir a la presidenta de Madrid. És suposar massa que l'electorat sabrà discernir entre el tarannà assenyat d'uns i el forçat d'altres. Per altra banda, el govern central s'arrisca molt. Els madrilenys descontents poden pensar que el govern estatal s'ha fet solidari de la nefasta gestió sanitària duta a cap pel govern autonòmic. Per tant, si les coses van a pitjor —i aniran, perquè les mesures preses per Díaz Ayuso són classistes i ineficaces—, es tirarà també la culpa al PSOE. Iglesias i els seus no estan contents amb l'estratègia de Sánchez.

 

No sé. Jo sempre he pensat que tractar l'enemic amb guant de seda és un error; en creure que se li té por, la bèstia es creix. ¿Apaivagar-la? ¡Ha! Un sector del PSOE ha reclamat a Sánchez que aplique l'article 155 de la Constitució a la Comunitat de Madrid. No estaria mal. Però no serviria de molt. El de Sanitat és un ministeri buit de competències. Manca del personal necessari per a prendre el control de la sanitat madrilenya. Hauria de comptar amb l'estructura orgànica creada pels successius governs regionals del PP, que podria entorpir les decisions del govern estatal. També caldria intervenir la hisenda madrilenya, i destinar recursos per a millorar el sistema de salut: crear nous centres d'atenció primària, contractar més personal sanitari i més rastrejadors, adquirir material, fer més proves... Dubte que el PSOE vulga embarcar-se en aqueixa aventura. Li podria eixir el tret per la culata. En realitat, el govern central només pot brindar tres tipus de suport a una comunitat autònoma: econòmic —Madrid ja ha rebut 1.495 milions d'euros no reintegrables—, jurídic —el PP no vol saber res d'un nou estat d'alarma— i policial. "En conseqüència" —crossa molt utilitzada pel president—, el numeret de dilluns quedarà en això, en molts policies i militars que vigilen el compliment de l'aïllament peculiar imposat per Díaz Ayuso a la gent que habita les zones més deprimides de Madrid.

Finalment, hi ha un aspecte de l'entrevista de dissabte que em va cridar poderosament l'atenció. Segons Sánchez, tota la culpa de la judicialització del conflicte català la tenen els mateixos independentistes, per no complir la llei. ¿Els mateixos independentistes? ¿Per no complir la llei? El líder socialista deu desconèixer les resolucions dels tribunals europeus. Ell mateix no deu estar molt convençut que es cometés cap delicte de sedició, perquè ha anunciat un projecte de llei per a suavitzar-lo —molts juristes creuen que caldria suprimir-lo; en alguns països europeus ni existeix—, la qual cosa permetria deixar en llibertat els presos polítics i afavoriria els pactes amb ERC. ¡Quant de fingiment! En fi, l'escenografia en què es desenvolupà la roda de premsa conjunta de Sánchez i Díaz Ayuso, dilluns a migdia, després de la seua entrevista, fou gloriosa —com la vinyeta d'Ortifus que publicava l'endemà un diari valencià. En conseqüència, i com ja he dit més amunt, Sánchez deu tenir moltíssima lletra menuda. Pallús no crec que siga.

Exposició d'Alfaro

Molta carta e poca musica!

Els profans en una matèria no solen entendre les seues particularitats terminològiques. Aquests últims dies, en anunciar-se la fusió de CaixaBank i Bankia —en realitat l'absorció de Bankia per CaixaBank—, se sent parlar de seu social, seu operativa i seu fiscal d'un banc. Moltes persones creuen que haurien de coincidir totes tres. Doncs, no. Hi ha múltiples empreses que tenen seu social en Espanya i fiscal en països europeus —com Luxemburg o Irlanda— que són veritables paradisos. Sovinteja el frau de llei. Segons la norma, la seu social hauria de ser aquella en què radiquen realment la direcció efectiva i l'administració d'una empresa. Això pot ser una ficció. A causa del procés independentista, CaixaBank traslladà la seu social al País Valencià, a l'edifici de l'antic Banc de València. Però el centre operatiu continua a Barcelona. ¿Algú ho dubta? El president de la Generalitat ja s'ha afanyat a dir que l'entitat resultant de la fusió hauria de tenir seu social a València. Molts han dit que això seria beneficiós per a la nostra terra. ¡Ha! La seu social és com el domicili habitual d'una persona, el lloc al qual se li envien les comunicacions.

La seu social d'una entitat financera és, per tant, l'adreça a què es dirigiran les cartes d'autoritats, institucions públiques i reguladors. Però allò veritablement important és el lloc on estan les oficines centrals i el centre operatiu. Si no estan a València... Molta carta e poca musica!, diria un amic meu italià. Després tenim el lloc des del qual es tributa. Si els tributs —com l'Impost sobre Societats— foren sols estatals, la seu fiscal de "CaixaBankia" seria un assumpte més aviat intranscendent. Però les empreses també paguen imposts autonòmics i locals —com l'Impost d'Activitats Empresarials (IAE). En tot cas, i amb independència dels domicilis fiscal, social i operatiu finalment elegits, el nou major banc privat de l'Estat es dedicarà als interessos dels seus accionistes, no als dels valencians. Dec ser una persona estranya, però a mi no m'agrada gens la fusió. Ens mena cap a un horitzó d'oligopoli bancari i manca de competència. Eixirem perdent. Menys oferta sempre significa pitjors condicions per als clients, menor possibilitat d'elecció. A casa nostra, la implantació prèvia dels fusionats implicarà també molta duplicitat de sucursals.

Podem ficar l'exemple de la Costera. CaixaBank i Bankia operen a Moixent, Vallada, l’Alcúdia de Crespins, Canals, la Llosa de Ranes... A Xàtiva, els dos bancs tenen sucursals a la plaça de la Bassa, una enfront de l'altra. La supressió d'oficines provocarà la pèrdua d'uns 10.000 llocs de treball. ¿Millorarà l'atenció personal al client? ¡No crec que puga empitjorar! ¡O sí! (Recordem les Lleis de Murphy.) Taulells i caixers tradicionals estan a punt de desaparèixer definitivament. Avui, l'aspecte físic d'una oficina creditícia s'assembla més a una agència d'assegurances que a un banc de tota la vida. Les entitats financeres volen que tothom realitze les seues operacions a través d'Internet o als caixers automàtics. El problema és enorme per a la gent major, cada cop més nombrosa amb permís de la covid-19. L'anunci de fusió, aplaudit per Pedro Sánchez i els ministres del PSOE, palesa la renúncia a convertir Bankia en banc públic. El 62% del seu capital està en mans de l'Estat, que només controlarà el 16% de de la nova entitat financera.

També minva la possibilitat d'existència de models com la banca ètica i la banca de proximitat que havien encarnat les antigues caixes d'estalvis i les cooperatives de crèdit. (Caixa d'Ontinyent i el Grup Caixa Rural en són veritables supervivents.) Per purs interessos polítics i empresarials, Espanya esdevindrà un dels poquíssims estats de la Unió Europea amb oligopoli bancari. Els partidaris de les fusions diuen que l'augment de grandària millorarà la solvència del sector. Tots no opinen igual. El professor Joan Ramon Sanchis, catedràtic d'Organització d'Empreses a la Universitat de València, nega que l'augment de grandària millore la gestió i la competitivitat. Pel que sembla, no existeix cap estudi empíric que ho demostre. Sí tenim, en canvi, exemples de fusions que han resultat catastròfiques. En fi, tal com anem, els treballadors de banca acabaran sent quatre gats a Xàtiva, ciutat que arribà a tenir sucursal del Banc d'Espanya, caixa d'estalvis pròpia i unes vint-i-cinc oficines d'entitats creditícies. El nostre paisatge terciari es degrada més.

(publicat a Levante-EMV, el 12/09/2020)

Analogies

«La comparació semblarà estrambòtica, però jo trobe moltes analogies entre el matrimoni dels reis emèrits i el de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias», diu Rocabuix després de tancar el Diari d'Informacions. «Que jo sàpia, Iglesias i Sánchez no estan casats», observa Eiximona amb gest burleta. «Bé, la seua unió rep el nom de coalició, però les semblances amb el matrimoni de Juan Carlos de Borbón i Sofía de Grecia són, crec jo, evidents. Juan Carlos ocultava moltes coses a Sofia. Sánchez les oculta a Iglesias. Ocultà, posem per cas, que Caixabank i Bankia volen fusionar-se; sabia que Iglesias rebutja aquesta fusió. Pedro Sánchez ha explicat a la premsa que aquesta informació s'havia de mantenir en secret, perquè és molt sensible.» Eiximona posa cara de sorpresa. «¡Ui! Això està molt lleig. ¿Pretén mantenir una relació duradora ocultant coses a la seua parella? Al marit o la dona se li ha de contar tot. En una parella no ha d'haver-hi secrets. ¿Tu m'ocultes coses, amor?» Rocabuix intenta que cap tic nerviós el traïsca. «¡Noo! Jo t'ho conte absolutament tot, estimada.» Ella riu. «¡Mentider!» Ell nega vehementment amb el cap i continua: «Els escàndols del rei emèrit també han demostrat que Sánchez no confia en la seua parella; aquesta es va assabentar de l'escapada reial per la premsa. ¡Més desconfiança i més secrets! ¡Si vols discutir amb la teua parella, fes-ho en la intimitat, no davant d'un munt de micròfons!» Eiximona posa cara d'incredulitat. Rocabuix prossegueix: «I encara queda el pitjor, ¡les banyes! Sánchez està mantenint una relació amb Inés Arrimadas. Als noticiaris han aparegut fotos i vídeos en què se'ls veu junts. ¡Una tercera persona interposant-se en la relació d'Iglesias i Sánchez! Juan Carlos també li ha ficat les banyes múltiples vegades a Sofía. En fi, ja veus que el deteriorament de la convivència de les dues parelles és semblant.» Eiximona reflexiona: «Els homes... Al principi, tot és molt bonic, però les coses es torcen quan comença la convivència.» Ell interromp: «No ho diràs per nosaltres. Tu i jo ens contem les coses amb amor i confiança.» Ella sospira i recorda una dita castellana, prometer hasta meter y, una vez metido, nada de lo prometido. Després d'uns instants de silenci, es pregunta: «¿I com és que Iglesias no li demana el divorci a Sánchez?» Ell somriu amb aire triomfal. «Aquesta és la màxima coincidència entre els dos himeneus. Sofia no es divorcia perquè vol continuar sent la reina mare. Iglesias no es divorcia perquè deixaria de ser governant consort del país. L'una i l'altre s'estimen més suportar banyes i desdenys que perdre la seua posició.» Eiximona llança una nova pregunta: «I amb tots aquests embolics, ¿d'on trauen temps, Pedro i Pablo, per a gestionar els afers que interessen a la ciutadania?» Rocabuix s'arronsa d'espatlles. «Supose que els seus ministres aniran fent.»

Assassinat del marit de Lucrècia Borja

El duc de Bisceglie, Alfons d'Aragó, marit de Lucrècia Borja, va fugir de Roma. Davant la desesperació de la jove, el papa la nomenà regent de Spoleto i governadora de Nepi i Foligno. Lucrècia marxà a Spoleto a prendre possessió del seu càrrec i allí acudí el marit. Fou un temps de felicitat. Posterioment, tornaren a Roma. Una nit de 1500, quan el jove sortia del Vaticà en companyia del capità Tommaso Albanese, fou atacat per una partida d'homes emmascarats. En sentir els crits de socors, la guàrdia papal trobà el duc greument ferit. Gràcies a les cures de Lucrècia i la seua cunyada Sança, que no el deixaven sol, el jove millorà ràpidament. Les cunyades preparaven tots els aliments per a evitar l'enverinament del duc. Fins i tot acudiren dos metges napolitans. Un dia, s'hi presentà Michelotto Corella, lloctinent de Cèsar, amb ordres de detenir el duc i tot el seu seguici. Les cunyades acudiren al papa, que es recuperava d'un greu accident (li havia caigut al damunt un trespol a causa d'una tempesta, salvant-se miraculosament). Quan les joves tornaren al llit d'Alfons, aquest havia mort. No van poder veure el cadàver, que fou ràpidament soterrat a la capella de la Verge de les Febres. Al cap d'un temps, el cos de Joan Cervelló també aparegué en el Tíber. Lucrècia marxà a Nepi.

 

 

Assassinat d'Alfons d'Aragó a mans de Michelotto Corella

(il·lustració d'Edoardo Perino, 1890)

Sobre la gran fusió