dimecres, 26 de juliol del 2017

Obra d'art mestra


Mirava amb posat d'entesa, però el seu cervell vacil·lava. «¿Quin significat tindrà això?
¿Què simbolitzen les creus, les tisores, els talls, les taques, les ratlles?»

dissabte, 22 de juliol del 2017

El pa tou dura poc

Josep Antoni Mollà ens explicava des d'aquestes planes, a primeries d'agost de l'any passat, que les peticions de matrícula rebudes al campus ontinyentí de la Universitat de València havien experimentat un ascens exponencial. Les 160 places disponibles per als tres graus que s'hi impartien estaven cobertes. No s'hi havien pogut matricular, doncs, els 667 estudiants inscrits a les llistes d'espera. Mollà donava per descomptat que totes les persones de les llistes estaven empadronades en municipis de la Vall d'Albaida. (Jo crec que es tracta d'una suposició molt precipitada; no resultaria estrambòtic pensar que alguns dels alumnes que s'havien quedat sense plaça visqueren a la Costera o la Canal de Navarrés.) I clar, advertia a l'alcalde i president de la Diputació, Jorge Rodríguez, que Ontinyent, atesa la seua responsabilitat com a capital comarcal, no podia desentendre's d'un dèficit tan elevat de places universitàries. Mollà concloïa amb una observació gloriosa: que l'aulari de l'EOI instal·lat a l'IES Pou Clar —«un succedani d'escola», ironitzava—, depenga de l'Escola Oficial d'Idiomes de Xàtiva és un oprobi per als ontinyentins.

¡Paraules majors! ¡Visca la política de campanar! Faré una petita digressió, amb permís dels lectors. Sovint, les comparacions entre poblacions veïnes tenen clares connotacions fàl·liques. Dir que el meu poble té un campanar més alt que el dels altres remet a la llargària del membre viril, o a les curses infantils dels xiquets per veure qui pixa més lluny. En matèria d'educació, el nostre anterior alcalde no solia pixar molt lluny. Però tornem al campus d'Ontinyent. Enguany s'ha repetit la història. El pròxim curs, la capital de la Vall d'Albaida estrena títol d'Infermeria (ja comptava amb estudis d'ADE, Magisteri Infantil i Ciències de l'Activitat Física i l'Esport). El nou grau ha cobert totes les places que oferia, 50, i té una enorme llista d'espera de 767 alumnes que sol·licitaren plaça durant el període de preinscripció. Està clar que el col·lega Josep Antoni Mollà haurà de llegir-li la cartilla a Jorge Rodríguez altra vegada. No cal, però, que patisquen. El campanar de Santa Maria d'Ontinyent continua sent més alt que el de la Seu de Xàtiva. Els socarrats haurem de consolar-nos amb altres rècords —el del betlem més gran, per exemple.

En matèria d'estudis universitaris, les corporacions municipals xativines sempre han fet figa. Les aspiracions de crear una extensió universitària a Xàtiva venen de lluny. A primeries dels noranta ja es mantingueren contactes amb el conseller d'Educació i Ciència, Joan Romero, i el rector Ramon Lapiedra, per a sondejar les nostres possibilitats de comptar amb una extensió de la Universitat de València. Fins i tot s'arribà a fundar l'Associació Pro Universitat de Xàtiva, de què vaig ser membre. La inauguració del Lluís Alcanyís, hospital de referència per als centres de salut de vàries comarques, i la bona situació geogràfica de la nostra ciutat permetien albergar esperances de comptar amb una Escola d'Infermeria. L'alumnat, procedent de la Costera o les comarques veïnes, podia fer les pràctiques a l'hospital. En comptes d'això, Rus anuncià unes titulacions pròpies de la Politècnica, de difícil homologació (no eren cicles formatius de segon grau ni estudis universitaris de primer cicle), que acabarien suprimint-se per falta de matrícula.


Llavors, l'anterior alcalde cedí a la Universitat Catòlica de València l'edifici abandonat per l'IES Lluís Simarro. L'extensió de la Sant Vicent Màrtir començà impartint dues titulacions, Ciències de l'Activitat Física i l'Esport i Magisteri, però ha suprimit la segona. Conclusió: Alcoi, Gandia i Ontinyent tenen extensions universitàries públiques; Xàtiva, no. En les tres ciutats amb campus públic, les dependències universitàries han servit per a bastir arquitectura contemporània i posar en ús edificis històrics. A Xàtiva, res de res. No està ni garantit que el Lluís Alcanyís continue sent l'hospital de referència supracomarcal. El pa tou dura poc. Molts reien els acudits de Rus sense pensar que la vara provincial seria empunyada algun dia per l'alcalde d'altra localitat. La prioritat d’un president de Diputació sol ser afavorir el seu territori. Rus prodigà més en festa i possible benefici propi que en educació i cultura. La festa s'acabà. Xàtiva no disposa de campus universitari públic, però té, això sí, el betlem més gran del món. Ah, i Escola Oficial d'Idiomes.

(publicat a Levante-EMV, el 22/07/2017)

dimarts, 18 de juliol del 2017

La prova del nou

Si, com diuen diversos sondeigs, els independentistes i els unionistes de Catalunya estan pràcticament empatats (descomptades les persones que no saben o no contesten, el 45% dels catalans estaria a favor de la independència i el 45% en contra), resultaria que el sobiranisme és transversal. Això vol dir que deu haver independentistes en tots els grups de la societat catalana, entre els treballadors, els empresaris, els aturats, els estudiants, els pensionistes, els homes, les dones... Cal pensar, per pura lògica, que també deu haver-ne als cossos i les escales de la funció pública, en els serveis generals d'ajuntaments, diputacions i conselleries, entre els mossos d'esquadra, a la guàrdia urbana, al professorat, a la judicatura... Ja sabem que el referèndum del dia 1 d'octubre serà il·legal. L'Estat pot fer servir totes les eines al seu abast, tant legals com coercitives, per a tractar d'impedir-ne la celebració. El ventall és molt ample. És improbable que es dissolga l'autonomia o s'envie l'exèrcit a Catalunya. De cara a l'exterior, l'espectacle seria força vergonyós. Però ja han començat a utilitzar-se altres eines menys cridaneres —inclosa la guerra bruta.

Els membres del Govern, els diputats independentistes i els funcionaris que col·laboren en l'organització del referèndum patiran inhabilitació i la imposició de multes molt elevades. De fet, durant aquests últims dies, un diari ha publicat la declaració de béns de consellers, diputats i altres càrrecs de l'administració pública catalana. Garcia Albiol en féu burla: «Hi ha qui està disposat a perdre tot el patrimoni personal i familiar.» (Uns assenyalen la diana perquè altres vagen a per feina.) Seran perfectament "legals", però jo considere miserables aquestes mesures repressives, i més venint d'un govern central que se sosté en un partit rosegat per la corrupció. Que una quadrilla de corruptes considere prevaricador adquirir urnes amb diners públics deixa bocabadada la gent de trellat. Quant a la renovació del Govern, sembla que el president Carles Puigdemont ha triat els nous consellers entre persones que, ultra ser independentistes de pedra picada, tenen un patrimoni molt escàs. ¿Elegir consellers monjos, que hagen fet vot de pobresa, és la millor solució al problema? ¡No! Crec que la veritable solució és plantar cara col·lectivament.

Podem imaginar alguns escenaris perfectament factibles durant els pròxims setanta-cinc dies. La Generalitat compra urnes a Suïssa (el govern central ha amenaçat totes les empreses espanyoles que en subministren) i les emmagatzema en un lloc desconegut. Els rsponsables del Departament d'Interior tenen pensat de començar a repartir-les per tot Catalunya dies abans de celebrar-se la consulta, els suficients per a tenir-ho tot a punt. El Tribunal Constitucional declararà il·legal l'adquisició. Un escamot de la guàrdia civil acut a dependències de la Generalitat amb un manament judicial. Vol saber en quin lloc estan guardades les urnes, per a procedir a confiscar-les. ¿Hi haurà altre escamot de mossos d'esquadra disposat a traçar una ratlla al paviment i indicar als guàrdies civils que no la poden traspassar, amenaçant-los fins i tot amb l'ús de la força? ¿Els responsables policials de la Generalitat es negaran a identificar els mossos participants en l'operatiu? Una escena com aquesta seria la prova del nou. El govern espanyol la tem.

Més escenaris. S'aprova al Parlament la Llei del Referèndum. Els tribunals inhabiliten cautelarment tots els membres del Govern i tots els diputats que hagen votat a favor de la llei. Uns i altres fan cas omís de la resolució judicial i decideixen d'acudir a llurs despatxos oficials i al Parlament. ¿Hi haurà centenars de milers de ciutadans disposats a escortar-los i a voltar els edificis institucionals? ¿L'ANC i l'AMI ja tenen dissenyada l'estratègia que se seguirà arribat el cas? ¿Quines ordres obeiran els mossos, les de la Generalitat o les del govern central? ¿Hi haurà jutges i fiscals que es neguen a secundar les mesures repressives? ¿Què faran els directors dels centres acadèmics on s'hagen d'intal·lar els col·legis electorals? (Cal pensar que també deu haver independentistes a la carrera judicial i l'ensenyament públic.) ¿Sortiran al carrer milions de catalans per a defendre les seues institucions, els seus representants i els seus treballadors públics? En fi, si es planta cara a l'Estat, si es produeix un moviment colossal de desobediència, quedarà molt clar que la convocatòria del referèndum i les aspiracions d'independència van de debò. Altrament...

dijous, 13 de juliol del 2017

Commemoració amb tomb partidista

Avui fa vint anys de l'assassinat de Miguel Ángel Blanco a mans d'ETA. La seua tràgica mort colpí tots els ciutadans de la pell de brau. Resulta difícil oblidar els fets. Jo, que estic en contra de la pena de mort, sóc dels qui van viure el termini fixat per a l’execució del jove com la vigília que precedia la mort dels condemnats a garrot vil. (Els últims executats amb aquest sistema van ser l'anarquista català Salvador Puig Antich i el delinqüent comú d'origen alemany Heinz Ches, que van ser ajusticiats el 2 de març de 1974, a les darreries del franquisme.) Miguel Ángel Blanco és la víctima arquetípica. Totes les persones de qualsevol credo polític se senten concernides per la mort del jove, que desfermà una mobilització ciutadana de dimensions desconegudes fins aleshores i suposà l'inici del declivi d'ETA. Deu anys abans, el recolzament romàntic de l'esquerra a la lluita dels etarres ja havia començat a fer aigües. El 19 de juny de 1987 es produí el terrible atemptat a l’Hipercor de Barcelona. Després vindrien altres actes terroristes, com l'atemptat de Vic, la mort de Francisco Tomás y Valiente, l’execució de Miguel Ángel, l'assassinat d’Ernest Lluch...

Els humans som aficionats a commemorar els aniversaris redons. Enguany era natural recordar la matança a l'Hipercor —esdevinguda fa trenta anys— i l'assassinat del regidor d'Ermua. Només s'ha recordat, però, el segon esdeveniment. ¿Per què? S'ha repetit moltes vegades, però sempre acabem oblidant-ho: el poder monopolitza el discurs públic, controla el llenguatge, modifica el significat de les paraules. Els hereus del franquisme instal·lats al poder classifiquen les víctimes en dues categories: les del seu bàndol i les altres. La dreta s'aplica, per tant, a difondre un missatge que, a còpia de repetir-lo, acaba assolint l'aparença de veritat irrefutable: «Els nostres morts representen totes les víctimes i són el veritable símbol de la lluita per la llibertat.» També és habitual que algunes associacions instrumentalitzen amb finalitats polítiques partidistes el dolor causat pel terrorisme. L'esquerra hauria de tenir un discurs alternatiu sòlid, per tal de fer cara als hipòcrites i els corruptes que intenten manipular en profit propi els sentiments solidaris de la ciutadania. La commemoració de la mort de Miguel Ángel Blanco no hauria de ser patrimoni de ningú.

No hauria de ser instrumentalitzada per aquells que ignoren una part de les víctimes i exigeixen —amb greus insults inclosos— que l'esquerra es preste al joc de la manipullació. ¡La llei de l'embut! (L'ajuntament pepero de Guadalajara, posem per cas, ha reclamat unes taxes elevades per l'exhumació de Timoteo Mendieta i altres vint-i-set represalitas durant el franquisme.) Els presumptes destructors de discs durs s'han retratat amb posat compungit davant una foto enorme de la víctima d'ETA. ¡Que els compre qui no els conega! Veure les cares d'alguns personatges —d'un que no recordava res, quan els fiscals de l'Audiència Nacional li preguntaren dies enrere què sabia d'uns sobresous— no convidava a participar en actes d'homenatge. Segons la policia, una fundació pepera, batejada amb el nom del regidor assassinat, obtenia diners negres falsejant comptes i factures. Els insults als partits que no han volgut adobar el tomb partidista de l'efemèride són un clàssic del PP, part d'una estratègia destinada a usufructuar en exclusiva la memòria de tots els morts en atemptats terroristes i a deixar caure que l'esquerra no mostra empatia amb les víctimes.


L'assumpte ha palesat que l'alcaldessa de Madrid sempre s'acoquina davant els atacs de la dreta. Ho féu al cas Zapata i a l'episodi dels titellaires. Ara, ha tornat a rectificar la seua decisió inicial de no penjar, a la façana de l'Ajuntament, una pancarta amb la foto de Blanco. Manuela Carmena no és l'únic cas; altres alcaldes —el de València, per exemple— també han donat mostres de debilitat davant les pressions del PP. Les rectificacions palesen un dilema: o s'havia pres una decisió inicial errònia i o es té por. En fi, l'esquerra no dóna el pas d'arrabassar a la dreta els monopolis de la moral i la paraula, ni s'adona que és inútil aplacar la fera. La dreta continua traçant la ratlla que diferencia allò que està bé d’allò que està mal, segueix elaborant el discurs dominant. (Els seus portaveus no reculen, ni demanen disculpes, després d'exalçar el feixisme, menysprear les víctimes republicanes de la Guerra Civil o justificar els crims franquistes.) En canvi, l'esquerra sempre va a remolc de l'opinió creada. Conclusió: la mort de Miguel Ángel no s'està recordant amb espontaneïtat i respecte. La figura del jove no mereixia una commemoració tan esbiaixada pel partidisme.

dimarts, 11 de juliol del 2017

La llegenda negra

Avui podem considerar que Ferran II d'Aragó fou el principal instigador de la llegenda negra dels Borja. El monarca rebutjava obertament els acords diplomàtics amb la dinastia bastarda de Nàpols. A més, es va prendre molt malament l'adjudicació de la seu de Sevilla a Roderic de Borja. Innocenci VIII li l'ahvia concedit com agraïment per les seues gestions diplomàtiques amb Nàpols, però qui més tard seria dit Ferran el Catòlic ambicionava el càrrec per al seu fill bastard, futur bisbe de Saragossa. A partir d'aleshores, es va mirar amb desconfiança l'actitud del futur Alexandre VI en assumptes com ara l'acollida a Roma dels jueus expulsats de terres hispàniques o l'hostilitat papal envers la Inquisició. Alguns autors creuen que la "Carta Savelli", libel anònim i difamatori enviat al baró homònim, exiliat a la cort de l'emperador Maximilià, fou redactada sota els auspicis del monarca aragonés.

dissabte, 8 de juliol del 2017

Difícil saber qui és qui

El conflicte intern del PSPV, que aflora aquests dies a la superfície, admet múltiples lectures: les dels bàndols directament enfrontats i les dels espectadors externs més o menys interessats. No cal dir que jo em considere un observador neutral. A mi, les primàries del socialisme valencià només m'interessen per les possibles conseqüències que puguen tenir a la Generalitat i els ajuntaments en què estan representats els del puny i la rosa. Una poc previsible derrota de Ximo Puig podria subministrar munició a la dreta, que no passa pel seu millor moment, amb divisions tant en PP com en Ciudadanos. Tal com veig les coses, ningú no és allò que sembla a l'embolic socialista. La situació no és nova; les batalles entre faccions estan a l'ADN del PSPV. En el recent procés de primàries per a elegir secretari general del PSOE, els lermistes es van alinear Amb Susana Díaz. Alguns s'estranyaren que Ximo Puig no sabés llegir la realitat del seu partit. Home, si el baró s'amagà a la seua torre i no va trepitjar les contrades de la seua baronia...

El president no enganya ningú. Pertany a la nomenklatura socialista des dels governs de Joan Lerma. Costa relacionar Puig amb cap intent de renovar el seu partit. Aquests dies, reivindica el moment esplèndid en què està instal·lat el PSPV, que torna a presidir la Generalitat després de romandre vint anys a l'oposició. ¿Moment esplèndid? ¡Pura xamba! En les últimes eleccions locals, el PSPV del cap i casal esdevingué un partit residual. Al conjunt del país, obtingué el seu pitjor resultat en unes eleccions autonòmiques. A la província de València, va traure menys vots que Compromís. Una carambola, l’enfonsament del PP, posà sordina al declivi gradual de les hosts socialdemòcrates valencianes. En qualsevol cas, Ximo Puig presideix la Generalitat. Per això, militants i càrrecs socialistes que donaren suport a Sánchez es mostren ara partidaris de Puig. Ho justifiquen així: «Idèntic motiu, el rebuig a les imposicions de dalt, ens ha obligat a posicionar-nos de manera distinta en les primàries del PSOE i en les del PSPV; a més a més, no volem pertorbar l'estabilitat del govern valencià, que tants anys hem tardat a conquerir.»

La credibilitat de Sánchez també té forats. El líder canvia massa vegades d'opinió en assumptes d'importància. Ha suscitat molta simpatia, perquè militants i votants socialistes consideraren vergonyós que el Comité Federal de l'1 d'octubre de 2016 deposés el secretari general sense tenir en compte l'opinió de les bases, que l'havien elegit. Els partidaris de Puig diuen que Sánchez i Ábalos volen ara deposar el secretari general de la federació valenciana. Això no és del tot cert; en les primàries del PSPV, els militants tindran oportunitat d'elegir entre Ximo Puig i Rafa Garcia. Per altra banda, algunes fonts remarquen que Ábalos no ha estat l'impulsor de la candidatura de Garcia, un perfecte desconegut per a la majoria de simpatitzants socialistes. En tot cas, tothom coincideix a dir que Sánchez voldria carregar-se Ximo Puig. Molts funcionaris i càrrecs institucionals del PSPV, que sempre han arrossegat l’estigma del sucursalisme, clamen ara per l'autonomia del partit. Des de fora resulta difícil identificar qui és qui en la picabaralla.

En aquests moments, les diferències entre militants de base i quadres dirigents, entre sanchistas i susanistas, se superposen al tradicional enfrontament de faccions —lermisme, sector crític, esquerra socialista. ¡Quin cacau! Costa distingir les posicions honestes de les avantatgistes —fa l'efecte que alguns alcen el dit, abans de definir-se, per a saber d'on bufa el vent. Les campanyes de primàries han portat sorpreses: l'alcalde de Xàtiva, Roger Cerdà, i el seu tinent d'alcalde Jordi Estellés, que havien donat suport respectivament a Susana Díaz i Pedro Sánchez, es mostren ara partidaris, l'un i l'altre, de Ximo Puig. A nivell comarcal, gent que sempre havia estat vinculada a l'estructura orgànica del partit —Vicent Vercher, posem per cas— són seguidors de Sánchez i Rafa Garcia. Saber qui representa el canvi és, per tant, missió impossible. Si existís una Netflix autòctona, l'aiguabarreig, als dos bàndols, de crítics i lermistes sortits d’un gabinet d’antiguitats, les lluites pel poder orgànic i les relacions del PSPV amb altres forces polítiques donarien per al guió d'una sèrie casolana inspirada en House of cards, que es podria difondre per streaming.

(publicat a Levante-EMV, el 08/07/2017)

dimecres, 5 de juliol del 2017

Espectacle deplorable

El proppassat dia 28 s'organitzà un acte protocol·lari al Congrés dels Diputats per a celebrar el quaranta aniversari de les primeres eleccions generals democràtiques després de la dictadura. Està de moda això de celebrar els quaranta anys. (Fins ara, allò més habitual era festejar els vint-i-cinc, els cinquanta, els setanta-cinc, els cent, els dos-cents...) ¿Per quin motiu s'organitzà l'acte de la setmana passada? La situació política podria explicar l'estranya celebració. Potser, els partits tradicionals i la Casa Reial tenen algun temor —al procés català, posem per cas. És difícil saber si els ciutadans i els partits polítics catalans partidaris de celebrar un referèndum d'autodeterminació estan disposats a dur la seua pretensió fins a les últimes conseqüències o frenaran a la vora de l'abisme. Tampoc no sabem quines eines farà servir el govern central per a impedir la consulta de l'1 d'octubre. L'Estat disposa de dues eines: la llei i la força coercitiva. Aquesta segona sembla de difícil aplicació en un país democràtic pertanyent a la Unió Europea. Costa d'imaginar la presència de l'exèrcit, en ple 2017, als carrers de Catalunya. Però qui sap...

La gent mira cap a altre costat, però el panorama és ombrívol. El govern central ja ha amenaçat els funcionaris que col·laboren en l'organització del referèndum. El govern de la Generalitat va contestar que no són necessaris. ¿Segur? Vegem. Fins ara, les juntes electorals, encarregades de vetlar per la transparència, la imparcialitat i la seguretat del procés —des de la convocatòria de la consulta fins a la proclamació dels seus resultats—, estaven formades per jutges i secretaris d'ajuntament, que són funcionaris públics. Els ajuntaments havien d'organitzar els sorteigs per a formar les taules electorals. Aquestes solen estar situades en centres escolars que depenen dels municipis i la Generalitat. Els centres escolars públics estan sota la custòdia de directors, que són funcionaris. Els col·legis electorals han d'estar custodiats per policies, locals o autonòmics. Cal un cens electoral, que també és elaborat per funcionaris. La fiscalia ha anunciat mesures contra institucions i funcionaris que executen aquestes tasques. A la Generalitat només li han quedat, per tant, dues sortides: crear una administració electoral pròpia i tirar mà de voluntariat.

Amb independència que alguns siguen també funcionaris, tot el gruix del procés haurà d'estar a càrrec de voluntaris, per tal de no ficar els servidors públics en cap dilema. El govern català és conscient del principal retret que se li farà: «Aquest referèndum no compta amb les garanties necessàries per a ser homologat d'acord amb els estàndards vigents en països democràtics.» Potser per això, s'està gestionant la presència d'uns verificadors internacionals. L'Estat espanyol donarà un espectacle deplorable. Suposant que només faça servir instruments legals, falta saber quina serà la gradació amb que s'aplicaran. ¿S'arribarà a suspendre l'autonomia catalana? ¿Seran inhabilitats el president de la Generalitat, els seus consellers i els diputats del Parlament que hagen votat a favor de la llei del referèndum? ¿Com reaccionaran els ciutadans i les institucions del Principat? ¿Recularan o respondran amb una monumental reacció de desobediència civil? En qualsevol escenari —fins i tot si no es materialitza la secessió de Catalunya—, el règim de la Transició i la Constitució quedaran molt "tocats". I l'independentisme no desapareixerà.

Alguna solució s'haurà de trobar. Sembla que ningú no vulga veure la gravetat de la situació. La política espanyola està totalment supeditada a la qüestió catalana. Ha calgut repetir eleccions generals a causa del procés català. Les dificultats per a formar una majoria de canvi derivaven d'un fet incontrovertible: el PSOE no volia pactar amb ERC o PDeCAT. En altre temps, si ningú no obtenia majoria absoluta, es pactava amb els catalans i llestos. Ara, això és impensable per a PP, PSOE i Cs. No seria desgavellat imaginar que acabem abocats a un nou procés constituent a causa de la qüestió catalana. Sobta sobretot la posició de Pedro Sánchez, que va oferir a Rajoy el suport socialista contra el referèndum. ¿Com és possible que els socialistes es facen solidaris del desastre que s'acosta a causa de les infinites incompetència i intransigència del cap pepero? ¿També recolzarà, Sánchez, l'empresonament de Puigdemont, si el govern de Rajoy decideix prendre aquesta mesura? ¿Ha pensat en les conseqüències? En fi, si finalment hi ha col·lapse polític, ¿algú tindrà ganes de celebrar en 2027 el cinquantenari de les eleccions de 1977?