dijous, 13 de juliol de 2017

Commemoració amb tomb partidista

Avui fa vint anys de l'assassinat de Miguel Ángel Blanco a mans d'ETA. La seua tràgica mort colpí tots els ciutadans de la pell de brau. Resulta difícil oblidar els fets. Jo, que estic en contra de la pena de mort, sóc dels qui van viure el termini fixat per a l’execució del jove com la vigília que precedia la mort dels condemnats a garrot vil. (Els últims executats amb aquest sistema van ser l'anarquista català Salvador Puig Antich i el delinqüent comú d'origen alemany Heinz Ches, que van ser ajusticiats el 2 de març de 1974, a les darreries del franquisme.) Miguel Ángel Blanco és la víctima arquetípica. Totes les persones de qualsevol credo polític se senten concernides per la mort del jove, que desfermà una mobilització ciutadana de dimensions desconegudes fins aleshores i suposà l'inici del declivi d'ETA. Deu anys abans, el recolzament romàntic de l'esquerra a la lluita dels etarres ja havia començat a fer aigües. El 19 de juny de 1987 es produí el terrible atemptat a l’Hipercor de Barcelona. Després vindrien altres actes terroristes, com l'atemptat de Vic, la mort de Francisco Tomás y Valiente, l’execució de Miguel Ángel, l'assassinat d’Ernest Lluch...

Els humans som aficionats a commemorar els aniversaris redons. Enguany era natural recordar la matança a l'Hipercor —esdevinguda fa trenta anys— i l'assassinat del regidor d'Ermua. Només s'ha recordat, però, el segon esdeveniment. ¿Per què? S'ha repetit moltes vegades, però sempre acabem oblidant-ho: el poder monopolitza el discurs públic, controla el llenguatge, modifica el significat de les paraules. Els hereus del franquisme instal·lats al poder classifiquen les víctimes en dues categories: les del seu bàndol i les altres. La dreta s'aplica, per tant, a difondre un missatge que, a còpia de repetir-lo, acaba assolint l'aparença de veritat irrefutable: «Els nostres morts representen totes les víctimes i són el veritable símbol de la lluita per la llibertat.» També és habitual que algunes associacions instrumentalitzen amb finalitats polítiques partidistes el dolor causat pel terrorisme. L'esquerra hauria de tenir un discurs alternatiu sòlid, per tal de fer cara als hipòcrites i els corruptes que intenten manipular en profit propi els sentiments solidaris de la ciutadania. La commemoració de la mort de Miguel Ángel Blanco no hauria de ser patrimoni de ningú.

No hauria de ser instrumentalitzada per aquells que ignoren una part de les víctimes i exigeixen —amb greus insults inclosos— que l'esquerra es preste al joc de la manipullació. ¡La llei de l'embut! (L'ajuntament pepero de Guadalajara, posem per cas, ha reclamat unes taxes elevades per l'exhumació de Timoteo Mendieta i altres vint-i-set represalitas durant el franquisme.) Els presumptes destructors de discs durs s'han retratat amb posat compungit davant una foto enorme de la víctima d'ETA. ¡Que els compre qui no els conega! Veure les cares d'alguns personatges —d'un que no recordava res, quan els fiscals de l'Audiència Nacional li preguntaren dies enrere què sabia d'uns sobresous— no convidava a participar en actes d'homenatge. Segons la policia, una fundació pepera, batejada amb el nom del regidor assassinat, obtenia diners negres falsejant comptes i factures. Els insults als partits que no han volgut adobar el tomb partidista de l'efemèride són un clàssic del PP, part d'una estratègia destinada a usufructuar en exclusiva la memòria de tots els morts en atemptats terroristes i a deixar caure que l'esquerra no mostra empatia amb les víctimes.


L'assumpte ha palesat que l'alcaldessa de Madrid sempre s'acoquina davant els atacs de la dreta. Ho féu al cas Zapata i a l'episodi dels titellaires. Ara, ha tornat a rectificar la seua decisió inicial de no penjar, a la façana de l'Ajuntament, una pancarta amb la foto de Blanco. Manuela Carmena no és l'únic cas; altres alcaldes —el de València, per exemple— també han donat mostres de debilitat davant les pressions del PP. Les rectificacions palesen un dilema: o s'havia pres una decisió inicial errònia i o es té por. En fi, l'esquerra no dóna el pas d'arrabassar a la dreta els monopolis de la moral i la paraula, ni s'adona que és inútil aplacar la fera. La dreta continua traçant la ratlla que diferencia allò que està bé d’allò que està mal, segueix elaborant el discurs dominant. (Els seus portaveus no reculen, ni demanen disculpes, després d'exalçar el feixisme, menysprear les víctimes republicanes de la Guerra Civil o justificar els crims franquistes.) En canvi, l'esquerra sempre va a remolc de l'opinió creada. Conclusió: la mort de Miguel Ángel no s'està recordant amb espontaneïtat i respecte. La figura del jove no mereixia una commemoració tan esbiaixada pel partidisme.