dilluns, 29 de juny del 2015

Il capitale umano

L'Associació  d'Amics de la Costera inicia el cicle de Cinema d'Estiu 2015 dedicat, com els anteriors, a pel·lícules en versió original subtitulades en valencià. Les sessions es realitzaran al Poliesportiu de Novetlè. El proper dijous 2 de juliol, a les 21.45 h, es projectarà la magnífica pel·lícula Il capitale umano (El capital humà). L'entrada és gratuïta per a tots els públics. El bar del “Poli” estarà obert. S’hi podran adquirir begudes, refrescs, gelats... El sopar es pot comprar al lloc o dur-lo de casa. Adjuntem sinopsi i  tràiler.
 
Il capitale umano (El capital humà)
Any: 2013
País: Itàlia
Director: Paolo Virzi
Actors: Fabrizio Bentivoglio, Matilde Gioli, Valeria Bruni Tedeschi, Valeria Golino, Fabrizio Gifuni
 

 
Els temes socials i polítics han estat centrals en tota la història del cinema italià. Recordem el neorealisme de després de la Segona Guerra Mundial (que va produir un bon nombre d'obres mestres) o el cinema de compromís polític dels anys 70 de Rosi, Petri, Bellocchio, Bertolucci o els germans Taviani. En aquesta línia, Paolo Virzi ens ofereix un relat policíac que és, alhora, una visió del món de les altes finances des de dins, amb un retrat dels seus agents actius i passius. És un film coral (surten múltiples personatges) narrat des de diversos punts de vista. Il capitale umano és una pel·lícula interessant que va acaparar tots els premis del cinema italià de 2014.

dissabte, 27 de juny del 2015

¿Salvarem la categoria?

Durant els últims períodes municipals, les trajectòries de l’Olímpic i l’alcalde de Xàtiva han estat paral·leles: ascens i caiguda d’Alfonso Rus; ascens i previsible caiguda del club local de futbol. El polític, bandejat pels electors xativins, havia fet de l’Olímpic la seua nau insígnia. En açò, el patró no era gens original; tothom recordarà exemples de polítics que han fet servir el futbol com a eina de promoció política personal. El desaparegut Jesús Gil n’era el paradigma. Ben mirat, l’alcalde de Xàtiva era un imitador de Gil. Aquest utilitzà l’Atlético de Madrid com a catapulta per a la seua ascensió a l’alcaldia de Marbella. Amb el pas del temps, la confusió de patrimonis era total; Gil manejava els béns de la ciutat, el club i els seus propis com si tots foren de la seua titularitat. En 1999, ingressaria en presó acusat de malversació de cabals públics i falsedat en document públic. En 2000, fou condemnat per quatre delictes de prevaricació i per haver desviat 450 milions de pessetes de l’ajuntament de Marbella al seu club de futbol.

Però tornem a Xàtiva. Mantenir l’Olímpic en segona divisió és molt costós. Els ingressos per abonaments i entrades no permeten de finançar tot el seu pressupost. Tres factors combinats, poca capacitat del camp de la Murta, una massa social esquifida i minsa afluència d’aficionats, impedeixen d’obtenir els guanys necessaris. Però Rus tenia a l’abast els diners públics. Recorde haver explicat, en un article anterior, els números de la temporada 2013-14. L’Olímpic havia rebut una subvenció de 59.000 euros i no havia pagat cap despesa de la Murta. El manteniment de les instal·lacions i el consum d’aigua i electricitat havien anat a càrrec de l’Ajuntament. Fins i tot els desplaçaments de l’equip havien estat subvencionats. En total, les arques municipals havien destinat més de 120.000 euros a l’equip. Però encara hi ha més: l’esclat del cas Imelsa fa sospitar que el club venia beneficiant-se també de diners negres abonats per les empreses subministradores de gespa artificial, és a dir, de diners procedents de la corrupció.

En resum: l’Olímpic se sostenia a la categoria de bronze gràcies als tripijocs de l’alcalde. Tot això s’ha acabat; Rus ha renunciat a la presidència del club. Ja havia fet acció de dimitir en juny de 2012 i juliol de 2014, però ara va de bo. Finalitzada l’etapa del padrí local, l’Olímpic necessita l’arribada de capital que assegure la continuïtat del seu projecte esportiu. Dies enrere circulà la notícia que un antic dirigent del València volia fer-se’n càrrec. ¡Una butllofa! La directiva negà taxativament aquest rum-rum. Com que l’expresident ha deixat un deute de 30.000 euros —la plantilla no ha cobrat l’última nòmina—, l’equip podria descendir de categoria. Les actuacions de Rus tornen a ser, per tant, paral·leles; ha renunciat a l’acta de regidor sense donar explicacions i ha abandonat la llotja de la Murta sense badar boca. El futur de l’entitat és, en definitiva, complicat. El pressupost per a mantenir la categoria és de 400.000 euros. (La possibilitat d’obtenir diners en canvi de favors és impossible en aquests moments.)

Però no tot està perdut. El nou repartiment dels drets de televisió podria aportar 200.000 euros a les arques del club xativí. A més, el nou govern municipal ha anunciat que mantindrà la subvenció a l’Olímpic i seguirà pagant totes les despeses del camp. Com a contrapartida, el club haurà de garantir màxima transparència en la seua gestió i haurà d’acceptar que diversos equips i entitats puguen utilitzar també la Murta —sempre que no entrebanquen l’activitat principal, per descomptat. Potser per això, algunes persones ja s’han interessat, a última hora, pel club. Si abans de dilluns apareix un inversor, la junta directiva respirarà tranquil·la; els seus membres han parlat de fer una derrama per a pagar la nòmina pendent (convençuts que no arribaran a rascar-se la butxaca, perquè l’hipotètic inversor assumirà el deute). M’alegraria que l’Olímpic salvés la categoria. Això significaria que hi ha vida després de Rus. Si el club descendeix finalment a tercera, el patró és capaç de tornar del seu amagatall i dir, mentre aspira el fum d’un havà: «Sense mi, aneu altra vegada en burro.»
 
(publicat a Levante-EMV, el 27/06/2015)

dijous, 18 de juny del 2015

¿Guant de seda?

¿S’ha de tractar l’enemic amb guant de seda? ¡No, perquè creurà que li tenim por! L’alcaldessa de Madrid és una bona persona, però comença malament el seu mandat. No hauria d’haver acceptat que el regidor Guillermo Zapata renunciés a dirigir l’àrea municipal de Cultura. Altra cosa és que el mateix Zapata, per pròpia iniciativa, hagués presentat la dimissió irrevocable de tots els seus càrrecs. Carmena s’equivoca. Es podria fer un llistat extensíssim de càrrecs elets del PP (regidors, alcaldes, diputats, ministres) que han exalçat el feixisme, han menyspreat les víctimes republicanes de la Guerra Civil, han justificat els assassinats franquistes, s’han retratat amb simbologia nazi o franquista i han penjat tuits insultants, racistes o amenaçadors. Que jo sàpiga, ningú no ha presentat la dimissió o ha demanat perdó. Sense anar massa lluny, en les llistes peperes de les passades eleccions locals figuraven alguns personatges que havien exhibit símbols feixistes. En el seu dia, Rus titllà els fets de monyicotades i els va llevar importància. Durant un plenari de la corporació municipal, va dir, referint-se a Jorge Roca: «S’ha massacrat un xiquet per fer-se una foto amb una bandera. Quan la gent demana disculpes, s’accepten.»

Guillermo Zapata no és una persona racista. Cità entre cometes uns acudits innecessaris i poc intel·ligents en el context de la polèmica suscitada, fa quatre anys, per uns tuits polèmics del cineasta Nacho Vigalondo. Aquells tuits tenien ànim de provocar. Zapata volgué solidaritzar-se amb Vigalondo. A l’un i l’altre se’ls anà la mà. Sobre certes qüestions, millor no fer humor negre. De tota manera, els dos personatges s’han penedit, han reconegut la improcedència de les seues piulades i han demanat perdó. És igual. Com que ha decidit de no donar cap treva a la nova alcaldessa —¿cent dies? ¡ni un minut!—, el PP, que havia ordenat un rastreig minuciós dels comptes de Twitter de tota la candidatura Ahora Madrid, ha començat a disparar amb tota l’artilleria. Manuela Carmena ha volgut aplacar la fera. No ho aconseguirà. De moment, només ha aconseguit donar una mostra de debilitat. La conclusió és força descoratjadora: el partit d’hipòcrites que disculpen l’exaltació del feixisme, el menyspreu a les víctimes del franquisme i l’exhibició de símbols nazis és qui traça, de moment, la ratlla que diferencia allò que està bé d’allò que està mal. Com diu Antón Losada, ara les feres ja saben que manen elles.

dilluns, 15 de juny del 2015

Volcans i platges negres

A causa del seu emplaçament sobre la dorsal mesoatlàntica, Islàndia és un país amb gran activitat geològica i volcànica. La dorsal, una serralada submarina que separa les plaques continentals —eurasiàtica i nord-americana a l’hemisferi nord—, discorre pel mig de l’Atlàntic de sud a nord. Emergeix just en Islàndia. L’illa està, per tant, en contínua formació, perquè les plaques no deixen de separar-se. Com que la lava que ascendeix a la superfície se solidifica i crea nou sòl, no és possible veure l’esquerda. Només s’endevina el fenomen al Parc Nacional de Thingvellir; en aquest lloc, una enorme falla marca la fractura tectònica. A més, l’illa es troba damunt d’un punt calent, zona en què el magma s’acumula sota l’escorça terrestre molt a prop de la superfície. Tots aquests factors han modelat el paisatge islandès. L’illa està composta de basalt i lava petrificada. L’alta activitat geològica provoca diferents fenòmens. En Islàndia hi ha més de dos-cents volcans —alguns, com l’Hekla, l’Eldgjá, l’Herðubreið i l’Eldfell, molt coneguts— i nombrosos guèisers. També s’hi esdevenen moltíssims terratrèmols.



Cada cinc anys sol haver-hi una erupció volcànica. Moltes han tingut efectes devastadors dins del país i en altres parts del món. L’erupció del Laki, posem per cas, esdevinguda entre 1783 i 1784, provocà una gran fam que exterminà el 25% de la població local. El núvol de cendra volcànica cobrí diferents llocs d’Europa, Àsia i África. Entre 1963 i 1968, el material llançat per l’erupció d’altre volcà, el Surtsey, creà una nova illa que encara es troba entre les més joves del món. I l’erupció de l’Eyjafjallajökull, en 2010, forçà centenars de persones a abandonar les seues llars (el núvol de cendra obligà a tancar l’espai aeri de gran part del continent europeu). No tot són, però, inconvenients. Les fonts renovables d’anergia, principalment geotèrmiques i hidràuliques, proveeixen tota l’electricitat que necessita el país. Diverses centrals geotèrmiques subministren electricitat i calefacció per a les llars, i aigua calenta sanitària gratuïta. (Vora el 80% de tota l’energia utilitzada pels islandesos prové de fonts renovables.) La geologia del país també té efectes espectaculars sobre els seus paisatges —sobre els costaners, posem per cas.


 L’Eyjafjallajökull en 2010 i en l'actualitat

Durant el meu periple islandès, em vaig acostar a platges i penya-segats ben bonics: Djúpalónssandur, Arnarstapi, Vík í Mýrdal... En Djúpalónssandur encara es poden veure les pedres amb què les tripulacions dels pesquers posaven a prova la força dels aspirants a enrolar-s’hi. La pedra Hálfdrættingur, de 54 kg marcava la frontera; un home que no pogués alçar-la era considerat inadequat per a la vida en la mar. Sobre la platja de pedres negres estan escampades les peces de metall oxidat del vaixell anglès Eding, naufragat el 1948. Una sèrie de formacions rocoses, algunes de les quals emergeixen de la mar, jalonen la costa entre Djúpalónssandur i Dritvík. Fins al segle XIX, Dritvík era l’estació pesquera més gran d’Islàndia. Ara sols en queden les ruïnes. Segons les llegendes, algunes de les roques són restes d’un temple de trolls. En Arnarstapi, unes roques enormes presideixen el port. Les ones han foradat els penya-segats de la seua costa i han creat formes capricioses (arcs, ponts, ulls...). En Vík í Mýrdal, l’oceà ha excavat cavernes a les parets basàltiques. Durant la meua estada a Vík, la platja negra era batuda per una enorme galerna.







dissabte, 13 de juny del 2015

Reptes

Si vostès estan llegint aquestes línies a migdia, ja sabran amb total seguretat que tenim nou alcalde de Xàtiva i nou president de la Generalitat, socialistes l’un i l’altre. S’inicia, per tant, una nova etapa política al país i a la nostra ciutat. Les negociacions per a formar el nou govern valencià han estat àrdues i plenes de gestos innecessaris. Ha sobrat teatralitat. No era precís, posem per cas, alçar-se de la taula a mitjan negociació, com Belén Esteban quan no se surt amb la seua en Sálvame, i amenaçar de tirar-ho tot a rodar. Era ociós que el líder dels socialistes simulés negociar la presidència del Consell amb Ciutadans i PP; aqueixa operació no se la creia ningú. Tampoc no era precís pintar Mònica Oltra com una dona ambiciosa disposada a tot per aconseguir la presidència de la Generalitat. Imagine que els impulsors d’aquestes estratagemes perseguien un doble objectiu: acoquinar aquells que finalment seran els seus socis de govern i suscitar els clams de l’electorat progressista. («¡Vaaa, Ximo! ¡Volem que sigues el president!») En honor a la veritat, cal dir que tampoc no han faltat importunitats a l’altre costat de la taula.

Uns i altres haurien d’haver calibrat, però, els efectes perversos del teatret: la deslleialtat i la indiscreció d’una de les parts, durant un procés negociador, minen la confiança dels altres interlocutors. ¡Mal començament per a una hipotètica aventura en comú! Manca finezza, hauria dit en unes circumstàncies com aquestes el polític italià Giulio Andreotti. (La finezza és molt útil en situacions polítiques complicades.) A més, hem de tenir present que la falta de discreció també descoratja el ciutadà comú. Quantes vegades hauré sentit pel carrer, durant els últims dies, frases com aquestes: «Tots els polítics són iguals. Només volen la poltrona. ¡Mai no els tornaré a votar!» Afortunadament, l’obreta de teatre ja s’ha acabat. Al final, la gent de Compromís ha acceptat que Ximo Puig siga president de la Generalitat. Els pactes —ja se sap— no són possibles sense cessions d’uns o d’altres. En definitiva, Mònica Oltra no era l’escurçó que pintaven alguns. A partir d’ara, si les coses marxen raonablement bé, si ningú no surt amb nous estirabots, en pocs dies s’haurà oblidat el sainet postelectoral. Hi ha molta feina a fer.

A Xàtiva, les aigües estan totalment tranquil·les. El socialista Roger Cerdà, encara candidat a alcalde quan escric aquest article, ha actuat amb magnanimitat. Bé que només necessita pactar amb Esquerra Unida —la suma d’escons obtinguts per PSOE i EU ja dóna majoria absoluta—, ha convidat els regidors de Compromís a formar part del seu equip de govern. Els nous gestors del nostre ajuntament també tindran molta feina. Primerament, hauran d’obrir els calaixos i revisar els comptes. Com aventurava servidor fa quinze dies, trobaran un forat econòmic que podria ascendir als trenta milions d’euros —factures amagades incloses. Si finalment es confirmen aquestes xifres, tot el període municipal estarà llastrat per l’enorme deute. ¡Bonica herència! (El panorama que trobaran Ximo Puig i Mònica Oltra a les dependències de la Generalitat no serà molt distint.) En fi, caldrà obrir totes les finestres i ventilar la Casa de la Ciutat. Els xativins han votat, en les passades eleccions municipals, a favor del canvi. Caldrà agranar, per tant, tots els vicis del passat: autoritarisme, opacitat, clientelisme, balafiament, vulgaritat...

Tothom espera un govern local transparent i participatiu, un ajuntament en què estiguen desterrats l’amiguisme, els comportaments despòtics i les sospites de corrupció. Els reptes que es presenten al tripartit són descomunals: establiment d’un model de ciutat, revitalització econòmica, lluita contra l’atur, disminució de la càrrega impositiva municipal, millora dels serveis públics, pla contra la pobresa i l’exclusió... Els socis del nou govern han fet moltes promeses. PSOE i Compromís, posem per cas, han anunciat llur intenció d’aconseguir un campus universitari públic per a la nostra ciutat. Els membres del tripartit s’han compromès a redactar el Pla Especial de Protecció del Centre Històric, a frenar la degradació de ciutat vella, a revisar la regulació del trànsit i l’aparcament de vehicles, a recolzar els moviments associatius... Tant de bo aconseguisquen els seus objectius amb el recolzament de tota la ciutadania.
 
(publicat a Levante-EMV, el 13/06/2015)

dijous, 11 de juny del 2015

La prova del cotó

Darrerament, he sentit vàries vegades com els líders socialistes es referien a la prova del cotó. L’altra nit, Susana Díaz, durant una entrevista televisada, va dir açò: Los votos de Podemos no son de más calidad que los del partido socialista, en absoluto. Yo no voy a tolerar, por ejemplo, lo que acabo de escuchar en Valencia, que se diga que los socialistas tenemos que pasar la prueba del algodón y que otros son el cambio. Si Díaz es refereix a l’obvietat que el vot ha de ser lliure i igual per a tots el ciutadans, estic totalment d’acord amb la primera part de les seues paraules. Ara bé, la líder socialista parla de qualitat. També podríem acceptar que tots els vots donats a partits democràtics tenen la mateixa qualitat. Tanmateix, que la cap d’un partit immers en casos greus de corrupció —els ERO, els cursos de formació— diga que el seu grup no ha de passar la prova del cotó... ¡Clar que ha de passar-la! La segona part del seu discurs em sembla, per tant, pura fal·làcia. Tractaré d’explicar aquesta afirmació sense fer ús de metàfores.

Ací, al País Valencià, el PSOE difícilment pot representar el canvi i la renovació. Els militants, els simpatitzants i el votants socialistes són dignes de tota consideració, però els seus dirigents semblen sortits d’un gabinet d’antiguitats; la delegació socialista que negocia la formació del nou govern valencià està dirigida per Ciprià Císcar, polític veterà a punt de complir els 70 anys. Res no impedeix que la gent major participe en política, però bona part de la nomenklatura de Blanqueries encara milita al vell lermisme. El PSOE, que ha governat Generalitat, diputacions i molts ajuntaments, també està esguitat per algun cas de corrupció; José Manuel Orengo, per exemple, està imputat per uns presumptes delictes de prevaricació i malversació de fons públics hipotèticament comesos quan era alcalde de Gandia. Els caps del PSOE poden fer els escarafalls que vulguen, poden sentir-se ofesos per les suspicàcies dels partits emergents, però aquests fan bé de prendre cauteles abans de pactar amb els socialistes o donar-los suport.

Al si de l’esquerra valenciana, només els socialistes tenen veritable experiència de govern. Els altres partits, Compromís, Ciudadanos i Podemos, o han romàs sempre a l’oposició o encara no existien fa quatre dies. No tenen passat, per tant. En canvi, el PSOE en té, i molt. És el partit socialista qui ha de garantir que no tornarà als vells vicis del tacticisme, la connivència amb el poder econòmic i el menyspreu als grups minoritaris. Entre socis, ha d’haver-hi lleialtat. Quan es vol arribar a consensos, totes les parts han de cedir. Compromís haurà d’acceptar que tots els vots tenen la mateixa qualitat —almenys la mateixa utilitat pràctica: conformar el joc de majories i minories. Però el PSOE també hauria de cedir. De moment, ja s’ha fet amb la presidència de les Corts. I acabarà fent-se també amb la del Consell. Dóna la sensació de voler-ho tot. ¿Quina garantia tenen els seus socis que hi haurà un veritable govern compartit, i que els pactes no seran traïts quan convinga als socialistes? Compromís ja coneix el pa que s’hi dóna.

En fi, els socis del PSOE exigeixen alguna caució. Volen lligar bé tots els aspectes del pacte. Els socialistes podrien començar per explicitar la seua predisposició a compartir responsabilitats de manera equitativa, la seua renúncia a pactar amb la dreta. ¡La prova del cotó! Es tracta d’evitar que el futur president del Consell, Ximo Puig, puga fer i desfer al seu antull. El resultat de les passades eleccions autonòmiques sembla haver enviat un missatge clar als grups d’esquerra: la majoria dels ciutadans vol canvis. Al nostre país, els canvis passen per un nou model econòmic, un millor finançament de l’autonomia, una administració austera i eficaç, un pla de xoc contra la pobresa i l'exclusió, lluita contra la coruupció... Quan van governar la Generalitat, els socialistes autòctons foren incapaços de plantar cara al govern central i d’exigir un finançament just per al país. És lògic, per tant, que els dirigents de Compromís no se’n refien. Al final ja hi ha, però, un principi d'acord. Els electors no perdonarien un fracàs de les negociacions.

dilluns, 8 de juny del 2015

Björk

Parlar de la música islandesa és parlar de Björk, cantautora, multi instrumentista, compositora i productora nascuda a Reykjavík. Publicà el seu primer àlbum als onze anys. Saltà a la fama com a cantant d’una banda de rock alternatiu, The Sugarcubes, que esdevingué grup de culte a finals dels vuitanta en Estats Units i Regne Unit. Després de la desintegració del grup, Björk es traslladà a Londres, on començà la seua carrera en solitari. L’àlbum Debut, de 1993, la llançà a la fama internacional. Les composicions de Björk combinen gèneres diversos: jazz, música electrònica, sons experimentals... Sempre ha gaudit de bona crítica. També ha estat actriu de cinema; en 2000, protagonitzà la pel·lícula Dancer in the Dark de Lars von Trier, que obtingué la Palma d’Or al Festival de Cannes (la seua interpretació li valgué el premi a la millor actriu del festival i una nominació al Globus d’Or a la millor actriu). Els seus vídeos musicals, dirigits per directors tan reconeguts com Michel Gondry, han estat aclamats per tota la crítica internacional. La islandesa ha treballat amb dissenyadors de moda i fotògrafs. En definitiva, és una artista total.

 
A la seua pàtria, Björk alça sentiments contraposats. En 2000, el primer ministre Davíð Oddsson afirmà que la cantant havia fet més per la popularitat d’Islàndia que la majoria dels islandesos. Els opositors d’Oddsson li van contestar que la cantant no té domicili fiscal en Islàndia i que les lletres de les seues cançons estan majoritàriament escrites en anglès. Això no obstant, quasi tots els islandesos adoren Björk per haver ficat el país al mapa del món. Els habitants de l’illa tenen un fort sentiment nacionalista. Cal recordar que Islàndia assolí la seua  independència fa poc. Havia estat una colònia danesa fins a 1918, any en què Dinamarca reconegué Islàndia com un estat plenament sobirà, però unit personalment al monarca danès. La independència total arribaria el 1943, en caducar la unió amb el rei danès. Se celebrà un referèndum. Un 97% d'islandesos es manifestà a favor de la independència de la República d’Islàndia, amb Sveinn Björnsson com a primer president. Björk  participa d’aquest caràcter indòmit; en 2008, durant una actuació a Shangai, cantà Declare independence, tema inclòs al seu Disc Volta. «¡Tibet! ¡Tibet!», cridà en acabar.

Heus ací la lletra de la cançó: Declare independence / Don't let them do that to you / Declare independence / Don't let them do that to you / Justice / Start your own currency / Make your own stamp / Protect your language / Justice / Declare independence / Don't let them do that to you / Declare independence / Don't let them do that to you / Make your own flag / Make your own flag / Make your own flag / Make your own flag / Raise your flag higher, higher / Raise your flag higher, higher / Raise your flag higher, higher / Raise your flag higher, higher / Raise your flag higher, higher / Declare independence / Don't let them do that to you / Declare independence / Don't let them do that to you / Damn colonists / Ignore their patronizing / Tear off their blindfold / Open their eyes / Declare independence / Don't let them do that to you / Declare independence / Don't let them do that to you / With a flag and a trumpet / Go to the top / Of your highest mountain / And raise your flag higher, higher / Raise your flag higher, higher / Raise your flag higher, higher / Raise your flag higher, higher / Raise your flag higher, higher / Declare independence / Don't let them do that to you / Declare independence / Don't let them do that to you / Raise the flag.

«¡Declara la independència! ¡No deixes que et facen això! Fabrica la teua moneda pròpia. Crea els teus propis segells. Protegeix la teua llengua. ¡Crea la teua pròpia bandera!» En origen, la cançó estava dedicada a Grenlàndia i les illes Fèroe, que romanen sota sobirania danesa. Naturalment, el govern xinès no va reaccionar gens bé; des de llavors, les autoritats de Pekín extremen la censura sobre els músics i els artistes estrangers que visiten el gegant asiàtic. Possiblement, Björk ja no tornarà a actuar mai en Xina. La cantant afirmà en la seua pàgina d’Internet que la cançó era en principi més personal que política, però afegí: «El fet que haja estat traduïda al seu sentit genèric, la lluita de les nacions reprimides, em dóna molta satisfacció. Vull desitjar a totes les persones i les nacions bona sort en la seua lluita per la independència.» En fi, durant els dies d’estada a Islàndia, calia escoltar la veu de Björk. (En un mercadet de Reykjavík, em vaig comprar tres discs seus que encara no estaven a les meues prestatgeries.)

Quant als vídeos, impressiona el de “Joga”, tema inclòs al disc Homogenic. El film està dirigit per Michel Gondry. La veu de la cantant i un grup de cordes acompanyen imatges metafòriques d’Islàndia, terra de falles, volcans, glaceres, rius i salts d’aigua. Cap al final del vídeo, el pit de Björk s’obre i mostra un interior cavernós que remet al subsòl islandès. (L’illa és travessada per una enorme fractura de l’escorça terrestre.) Pel mes de març, s’inaugurava al Museu d’Art Modern (MoMA) de Nova York una retrospectiva de l’artista islandesa. L’exhibició, que recorria vint anys de la seua carrera, mostrava obres visuals, videoclips, pel·lícules, peces de vestuari i instruments utilitzats en moltes de les seues actuacions. La mateixa Björk havia escrit el programa junt a l’escriptor islandès Sjón Sigurdsson. El recorregut acabava amb una peça fílmica i musical orquestrada per la companyia de 3D Autodesk i Andrew Huang. Björk és una artista extraordinària i innovadora les contribucions de la qual a la música, el vídeo, el cinema, la moda i l’art contemporanis han tingut impacte, a nivell mundial, en tota la seua generació. L’exposició fou closa ahir.


dissabte, 6 de juny del 2015

Terra de gel

Islàndia (Ísland en islandès) significa terra de gel. Tothom es podrà imaginar el perquè. Quan comença la primavera, la durada dels dies i les nits islandeses és semblant a la dels nostres dies i nits. Quant al clima, ¿què us podria dir? Abans de sortir de viatge, a primeries del passat mes d’abril, havia consultat l’oratge de l’illa en Internet. Es preveien unes temperatures mínimes de tres o quatre graus sota zero. Benignes, si tenim en compte que el país nòrdic es troba a escassa distància del cercle polar àrtic. Vaig ficar a l’equipatge roba d’abric i una gorra irlandesa de visera, que no m’hauria de fer cap paper; la primera nit d’estada a Reykjavík, els termòmetres locals arribaren a marcar onze graus sota zero. Després de sopar, vaig sortir de l’hotel, per a fer un tomb per ciutat. Em dolien les orelles, a causa de la baixíssima temperatura. L’endemà, en sortir cap a la península de Snæfellsnes, vaig agarrar una gorra de llana que em tapava tot el cap. Me l’havia comprada la vesprada anterior en una botiga de records de la Llacuna Blava.

Durant l’excursió per l’est d’Islàndia, des de Reykjavík fins a la vila de Stykkishólmur, vaig constatar com és d’ajustada a la realitat la denominació “terra de gel”. El país crida l’atenció per l’absència d’arbres. Els paisatges glaçats eren esplèndids. Vaig poder contemplar tots els matisos del blanc, pur, lleument agrisat, blavós, resplendent, esmorteït, plomís... Els diferents elements de la natura, la tundra, les muntanyes, els llacs, estaven coberts de neu i gel. Pel matí, les ventades  aixecaven la neu del terreny. Els torbs travessaven la carretera i minvaven la visibilitat. El sol brillava esmortit com una llanterna darrere d’un vidre translúcid. A migdia, la rufaga havia desaparegut i el blau celeste esdevingué nítid. Vaig estar als peus de la Muntanya Església (Kirkjufell), i la cascada homònima (Kirkjufellsfoss), elements ben emblemàtics del paisatge islandès. La Muntanya Església deu ser la més fotografiada d’Islàndia. Per la vesprada, camejàrem pels volts d’una glacera, la Snæfellsnesjökull, i la platja de Djúpalónssandur.

El tercer dia d’estada al país, vaig visitar un dels llacs més grans d'Islàndia, el Thingvallavatn, el Parc Nacional de Thingvellir —indret on fou fundat, al segle X, el primer parlament islandès—, la zona geotèrmica de Geysir i una monumental cascada, Gullfoss, totalment congelada. L’omnipresència de la blancor no cessava. Conten que la guineu àrtica porta pelatge marró grisenc en estiu. També diuen que les terres baixes islandeses són verdes durant la temporada estival, per l’abundància de prats. Jo no vaig veure cap exemplar de guineu, ni cap prat; era abril i encara no havia acabat l’hivern islandès. Les raboses devien estar amagades en rases o potser camuflades entre matolls glaçats. Els penya-segats, els salts d'aigua, les roques volcàniques i les platges d’arena negra també mostraven nombrosos cúmuls blancs. Els espais de neu i gel eren, per tant, infinits. ¡Una autèntica celebració per a la vista!