dissabte, 6 de juny de 2015

Terra de gel

Islàndia (Ísland en islandès) significa terra de gel. Tothom es podrà imaginar el perquè. Quan comença la primavera, la durada dels dies i les nits islandeses és semblant a la dels nostres dies i nits. Quant al clima, ¿què us podria dir? Abans de sortir de viatge, a primeries del passat mes d’abril, havia consultat l’oratge de l’illa en Internet. Es preveien unes temperatures mínimes de tres o quatre graus sota zero. Benignes, si tenim en compte que el país nòrdic es troba a escassa distància del cercle polar àrtic. Vaig ficar a l’equipatge roba d’abric i una gorra irlandesa de visera, que no m’hauria de fer cap paper; la primera nit d’estada a Reykjavík, els termòmetres locals arribaren a marcar onze graus sota zero. Després de sopar, vaig sortir de l’hotel, per a fer un tomb per ciutat. Em dolien les orelles, a causa de la baixíssima temperatura. L’endemà, en sortir cap a la península de Snæfellsnes, vaig agarrar una gorra de llana que em tapava tot el cap. Me l’havia comprada la vesprada anterior en una botiga de records de la Llacuna Blava.

Durant l’excursió per l’est d’Islàndia, des de Reykjavík fins a la vila de Stykkishólmur, vaig constatar com és d’ajustada a la realitat la denominació “terra de gel”. El país crida l’atenció per l’absència d’arbres. Els paisatges glaçats eren esplèndids. Vaig poder contemplar tots els matisos del blanc, pur, lleument agrisat, blavós, resplendent, esmorteït, plomís... Els diferents elements de la natura, la tundra, les muntanyes, els llacs, estaven coberts de neu i gel. Pel matí, les ventades  aixecaven la neu del terreny. Els torbs travessaven la carretera i minvaven la visibilitat. El sol brillava esmortit com una llanterna darrere d’un vidre translúcid. A migdia, la rufaga havia desaparegut i el blau celeste esdevingué nítid. Vaig estar als peus de la Muntanya Església (Kirkjufell), i la cascada homònima (Kirkjufellsfoss), elements ben emblemàtics del paisatge islandès. La Muntanya Església deu ser la més fotografiada d’Islàndia. Per la vesprada, camejàrem pels volts d’una glacera, la Snæfellsnesjökull, i la platja de Djúpalónssandur.

El tercer dia d’estada al país, vaig visitar un dels llacs més grans d'Islàndia, el Thingvallavatn, el Parc Nacional de Thingvellir —indret on fou fundat, al segle X, el primer parlament islandès—, la zona geotèrmica de Geysir i una monumental cascada, Gullfoss, totalment congelada. L’omnipresència de la blancor no cessava. Conten que la guineu àrtica porta pelatge marró grisenc en estiu. També diuen que les terres baixes islandeses són verdes durant la temporada estival, per l’abundància de prats. Jo no vaig veure cap exemplar de guineu, ni cap prat; era abril i encara no havia acabat l’hivern islandès. Les raboses devien estar amagades en rases o potser camuflades entre matolls glaçats. Els penya-segats, els salts d'aigua, les roques volcàniques i les platges d’arena negra també mostraven nombrosos cúmuls blancs. Els espais de neu i gel eren, per tant, infinits. ¡Una autèntica celebració per a la vista!