dissabte, 30 de setembre del 2017

Ningú no ho diria

Avui és la vespra d'un dia si més no transcendental. Em fa por utilitzar l'adjectiu 'històric', perquè la paraula està molt banalitzada. Però sí. En els llibres d'història, l'1 d'octubre de 2017 figurarà com una fita ben important en la successió dels esdeveniments hispànics. Quan escric aquestes línies, ningú no sap encara les conseqüències del famós xoc de trens. Hi ha opinions per a tots els gustos. Alguns pensen que no passarà res. Evidentment, l'Estat —o, en altres paraules, el sistema tradicional de partits— ha fet el possible i l'impossible per impedir el referèndum català. Quan Joan Manuel Serrat diu que la consulta no serà transparent cau en un dial·lel (un cercle viciós); podria no haver-hi transparència perquè el govern central ja s'ha preocupat de dinamitar els mecanismes que la garantien. En tot cas, si el referèndum s'arriba a celebrar amb uns percentatges significatius de participació —cosa poc probable— i un triomf rotund del sí a la independència, ¿com es fa per a expulsar del territori català les forces de la policia nacional, la guàrdia civil i l'exèrcit espanyol? ¿Algú s'imagina que hi hauria prou amb invitar-los a marxar?

Altres asseguren, en canvi, que la situació catalana és una veritable bomba de rellotgeria que pot acabar enderrocant el sistema polític inaugurat en 1978. S'ha de tenir en compte que bona part de l'entramat institucional ha resultat ser una xarlotada. El govern central, que exigeix a tothora el compliment estricte de la legalitat, ha pogut suspendre l'autonomia catalana i proclamar un estat d'excepció encobert sense utilitzar cap ni una de les vies que estableix la nostra legislació —article 155 de la Constitució inclòs. A l'hora de la veritat, resulta que és ben fàcil botar-se tot l'ordenament jurídic de l'estat autonòmic. Si s'ha pogut fer a Catalunya, no vull ni pensar la facilitat amb què es trepitjarien les altres autonomies —la valenciana, posem per cas. No ha calgut enviar l'exèrcit a la comunitat rebel; s'hi han traslladat 6.000 efectius policials —una part dels quals, els de la guàrdia civil, estan militaritzats— i s'han intervingut els mossos d'esquadra. Fins i tot les Nacions Unides han advertit al govern espanyol que la seua estratègia contra el referèndum col·lisiona amb drets fonamentals, com ara les llibertats d'expressió i reunió.

En definitiva, travessem per una de les crisis més importants des de 1978. A Xàtiva, ningú no ho diria. Sí, es parla de l'assumpte, al carrer, a les cases, als aplecs d'amics. Tanmateix, el silenci és la nota dominant als nostres espais públics. Pel carrer, tot segueix el seu rumb habitual: els mercats de dimarts i divendres, la fira outlet, multes elevades per infraccions de trànsit, cues a les entrades dels col·legis... La setmana passada se celebrà davant l'Ajuntament una concentració de protesta contra les detencions del dia 20 a Barcelona. Però hi havia només un centenar de persones. Sembla com si la gent tingués por de ressuscitar vells dimonis familiars. Els polítics valencians tampoc no han mogut massa soroll. Únicament han saltat a les primeres planes unes paraules de Mònica Oltra dirigides a Puigdemont. Li demanava que desconvoqués la consulta i obrís negociacions amb Rajoy. La vicepresidenta del Consell ja no recordava unes declaracions seues recents: «El govern central només sap parlar amb nosaltres a través dels tribunals.»

Tampoc consta que l'equip de govern local haja dit alguna cosa sobre la deriva autoritària del govern central. En aquest ambient de contenció —el conflicte podria tenir unes repercussions molt negatives per al nostre país—, crida l'atenció el comunicat de l'Associació Valenciana d'Empresaris (AVE), liderada per Juan Roig, amo de Mercadona, i Vicente Boluda, navilier. AVE demana solucions polítiques a un problema polític i apel·la al bon veïnatge entre catalans i valencians. «Catalunya, catalans, vos estimem», diu la nota dels nostres empresaris. ¡Viure per a veure! Fins i tot la Conferència Episcopal Espanyola ha demanat diálogo generoso, respetando los principios de la Constitución y los derechos propios de los pueblos que integran el Estado. ¡Mare Meua! ¿Estaran d'acord amb açò, els rectors xativins? En fi, sort que no hem vist en Xàtiva escenes d'energúmens cantant el Cara al sol o cridant A por ellos, oé. Ja dic: atesa la mar plana local, ningú no diria que demà serà un jorn ben complicat per al nostre futur democràtic.

(publicat a Levante-EMV, el 30/09/2017)

dimecres, 27 de setembre del 2017

Trio de corda


¿Händel, Mozart, Beethoven, Haydn, Schubert? Dos violins i un violoncel.
Successió de notes i melodies. Tres joves intèrprets. L'atri estava ple de gom a gom.

diumenge, 24 de setembre del 2017

Sentiments contraposats

Reconec que la convocatòria de l'1 d'octubre em provoca sentiments contraposats. D'una banda, si jo fos català, voldria que se celebrés el referèndum per a votar sí a un estat català independent i republicà. D'altra banda, però, no vull ni imaginar el futur que esperaria els valencians en una Espanya amputada. ¿Amputada? Ja s'ha dit en altres ocasions. Des de la Constitució de Cadis, la nació espanyola és un territori totalment delimitat i destinat a ser una unió perpètua indissoluble pels segles dels segles. La nació així entesa es fonamenta en un text quasi sagrat, la constitució, que estableix els límits territorials i el subjecte de la sobirania estatal, el conjunt de tots els habitants de l'estat nació. La forma que adopte —monarquia parlamentària, república federal— és qüestó secundària. Aquesta visió d'Espanya ens porta a la metàfora del cos i l'amputació. Una nació jurídica amb unió perpètua és concebuda com un cos format per cap, braços, cames... Si el PP hagués acceptat fa temps la celebració d'un referèndum pactat en Catalunya, és possible que els partidaris catalans de la unió perpètua l'hagueren guanyat. ¿Per quin motiu no es vol pactar?

Podríem pensar que hi ha temor a l'efecte contagi. Però les raons són més pregones. El sol fet de permetre que part del cos, un braç, vote si desitja segregar-se del tot corpori és inacceptable per als defensors de la unió perpètua. Les elits espanyoles ja van tenir prou amb Cuba. (Espanya és, en realitat, un vell imperi al qual li han estat arrabassades a poc a poc parts del seu territori.) Però tornem als sentiments contraposats. Els valencians pagaríem els vidres trencats d'una hipotètica secessió catalana. El nostre dèficit fiscal es multiplicaria; perduda la font d'ingressos catalana, les Illes Balears i el País Valencià serien els grans finançadors de l'Espanya profunda. Les conseqüències no serien únicament econòmiques, però. La nostra cultura i la nostra llengua, que ja són menystingudes per l'espanyolisme autòcton, esdevindrien peces a batre. Que no es repetís al nostre país un procés com el català seria la màxima obsessió dels partits centralistes. Amb tota probabilitat revifaria la caça del "catalanista" que ja es desfermà en altres moments de la nostra història recent. ¿Seríem capaços de plantar cara, els valencians, a totes les escomeses? Ho dubte.

També em provoquen sentiments contraposats les reaccions de persones que jo sempre he tingut en gran consideració, com ara Joan Manuel Serrat. Diu el cantautor que el referèndum no serà transparent. Home, m'estranya que Serrat no veja el cercle viciós: el centralisme nega validesa i garanties al referèndum per falta de transparència; el parlament crea els mecanismes —les sindicatures electorals, el procediment per a constituir les taules electorals— que asseguren la transparència i les garanties; Rajoy —via TC— elimina aqueixos mecanismes i després diu que no hi ha garanties ni transparència. Serrat no és l'únic miop. ¿Què s'ha fet d'alguns vells lluitadors? Ja no són capaços de detectar el totalitarisme i denunciar-lo? ¡I el PSOE? ¿Està desaparegut? ¿Com és possible que aquest partit done suport al PP? Tinc amics socialistes que baixen el cap aquests dies. I encara més: Mònica Oltra demana a Puigdemont que desconvoque el referèndum i negocie amb Rajoy. ¿Negociar què? ¿Un finançament com el basc, un Estatut sense raspallar, un reconeixement explícit del caràcter nacional de Catalunya, una anul·lació de totes les mesures —legals, administratives, judicials— contra la llengua catalana? Rajoy ha rebutjat sistemàticament aquestes vindicacions.

Monica Oltra ja no deu recordar allò que va dir fa poc: «El govern central només sap parlar amb nosaltres a través dels tribunals.» En fi, ¿es produirà finalment la independència de Catalunya? No sé. L'independentisme guarda una última carta: la DUI. La mobilització social ha esdevingut permanent als carrers del Principat; hi conflueixen sobiranistes, estudiants i descontents hereus del 15M. Fins els preveres reclamen el dret a decidir. Augmenta la preocupació en Brussel·les i les cancelleries europees. Al PP se li acaben els cartutxos, però encara li'n queden: intervenció de TV3 —els mossos ja estan intervinguts—, detenció de consellers o del mateix president... És possible que l'Estat impedisca la consulta, però no podrà trepitjar l'independentisme. S'escampa la solidaritat amb Catalunya pertot arreu. Solidaritat amb la víctima de l'arbitrarietat. Ja no és qüestió de sí o no a la independència. Atès el rumb pres pels esdeveniments, es tracta de prendre partit per la democràcia o el totalitarisme. Tornem al principi: em sabria greu que no s'arribés a celebrar el referèndum, però tem les repercussions del conflicte català en el nostre país. Sentiments contraposats.

divendres, 22 de setembre del 2017

Estat d'excepció encobert

L'1 d'octubre està cada vegada més a prop. El suflé català no s'ha desinflat com esperaven alguns. A l'espanyolisme —representat sobretot, però no sols, per PP, PSOE i Ciudadanos— li ha calgut recórrer a la coerció. El procediment coercitiu té un cost polític, però el govern pepero creu que se l'estalviarà fent servir l'astúcia. Vana il·lusió. Vegem en quina cosa ha consistit l'astúcia. En comptes de posar en marxa el procediment establert a l'article 155 de la Constitució, el govern espanyol ha suspès de facto l’autonomia de Catalunya i fa el que li dóna la gana —controlar els comptes de la Generalitat, posem per cas— sense haver passat pel control del Senat. Que jo sàpiga, això és una il·legalitat. També podria estar preparant la intervenció de la TV3 i els Mossos d'Esquadra. Qui proclama contínuament que s'ha de complir la llei hauria de donar exemple. Més il·legalitats: la fiscalia, que depèn jeràrquicament del govern central, està citant a declarar els alcaldes que pensen col·laborar amb el referèndum. Jo creia que aquestes citacions les havia de fer un jutge. D'altra banda, s'estan perseguint activitats que no són delictives.

Una cosa és el possible delicte de desobediència a una disposició de l'autoritat —del TC, en aquest cas— formalment notificada als destinataris, polítics o funcionaris, i altra molt distinta és la llibertat dels particulars per a reunir-se i fer propaganda de llurs idees polítiques, activitats emparades pels drets constitucionals d'expressió i reunió. Doncs tot açò ha esclatat pels aires. S'han escorcollat periòdics, s'han prohibit reunions, la policia ha requisat propaganda i ha intentat entrar en seus de partits polítics... Sovint, s'ha fet tot açò sense la corresponent ordre judicial. L'onada expansiva de l'esclat català ha arribat a altres indrets de la pell de brau; un jutge ha prohibit la celebració en dependències municipals de Saragossa d'una reunió de càrrecs elets que havia convocat Podemos per a buscar solucions polítiques al conflicte català. Fins i tot han estat detinguts diversos alts càrrecs del govern català amb un procediment tan estrany que els advocats defensors es veieren obligats a presentar recursos d'habeas corpus. Havia ordenat les detencions el titular del jutjat d'instrucció nº 13 de Barcelona, Juan Antonio Ramírez Sunyer.

Aquest jutge ha actuat al marge de la querella admesa a tràmit pel TSJC, que ja està investigant la participació d'aforats en l'organització del referèndum. Ramírez Sunyer té un historial de detencions i empresonaments de persones que després han estat declarades innocents. L'última novetat prové del fiscal general. Es tracta de l'acusació de sedició per les concentracions que es feren a Barcelona el 20 de setembre, el dia del cop contra la Generalitat. Fiscalia assenyala els presidents de l'ANC i Òmnium Cultural. La denúncia ha estat admesa a tràmit per Ismael Moreno, l'antic policia i magistrat de l'Audiència Nacional que tancà en la presó els titellaires de Madrid. Des del punt de vista jurídic, protestar al carrer contra una operació policial dissenyada per a impedir un referèndum no pot ser qualificat com delicte de sedició. Damunt, l'Audiència Nacional, que molts consideren un tribunal d'excepció, no és competent per a investigar aquest delicte. Però seguim amb la coerció com a mètode per a evitar la consulta de l'1 d'octubre. Traure l'exèrcit al carrer quedaria lleig en un estat democràtic pertanyent a la Unió Europea.

Tant li fa. S'han enviat 6.000 policies nacionals i guàrdies civils a Catalunya. Cal recordar que la Guàrdia Civil és un cos militaritzat. (El detall grotesc el posa la figura de Piolín pintada en un dels vaixells en què s'allotjaran les forces de seguretat espanyoles.) El govern central ja no sap què fer perquè es produïsquen incidents violents d'importància. Serien l'excusa perfecta per a desfermar una acció repressiva sense precedents. No s'ha de descartar l'acció de provocadors en les manifestacions i les concentracions que seguiran celebrant-se. En definitiva, sembla haver-se establert l'estat d'excepció sense seguir els tràmits legals que calen per a decretar-lo. Resumint: els polítics del PP i el PSOE repeteixen contínuament que el compliment de la llei és l'única garantia de la democràcia. Saben que això no sempre és cert. Les lleis de l'apartheid o les lleis franquistes —per posar dos exemples clàssics— no eren cap garantia de democràcia. De tota manera, acceptada la premissa, podrien començar per complir ells mateixos les lleis. En fi, s'ha d'estar profundament preocupat per la situació d'involució democràtica a què ens dirigim.

dissabte, 16 de setembre del 2017

Xàtiva no és Ålesund

En agost de 2015, em vaig jubilar després de quaranta anys dedicat a l'ensenyança. Vaig pensar que disposaria, per fi, d'una enormitat de temps lliure per a dedicar-me a tot allò que la feina no m'havia permès de fer fins aleshores: minvar aquella pila enorme de llibres pendents de lectura, escriure més, escoltar amb tranquil·litat discos oblidats, tenir més activitat a les xarxes socials, classificar muntanyes de fotos, esmorzar tots els dies amb els amics, planificar viatges fora de temporada a destinacions llunyanes, gandulejar, revisar periòdics endarrerits, ordenar retalls de premsa. En fi, excepte prendre el sol assegut en un banquet o contemplar solars en obres —ja no en queden—, pensava fer un munt de coses. ¡Com estava d'equivocat! No és possible d'abordar ni la meitat d'assumptes que acabe d'enumerar. El dia té, com tothom sap, vint-i-quatre hores, l'hora, seixanta minuts, el minut, seixanta segons... Descomptats els períodes de son... ¡Ep! Vaig a fer una digressió. A partir d'una certa edat, la son va per un costat i tu per un altre. I rarament coincidim. El comportament anàrquic dels períodes de son i vetlla et trenquen la seguida.

Un dimecres, després de dinar, comences a escriure l'esborrany de l'article que has d'enviar al periòdic. Al cap de poca estona, notes, però, que les teues parpelles són de plom. Seus al sofà i et quedes torrat. Arriba la matinada i no pots tancar els ulls, perquè has sestejat massa. Passes tota la nit en blanc, fent voltes al llit. L'endemà, et promets que no tornaràs a sestejar. Suposant que hages complit la teua promesa —les persones d'edat són capaces de dormir en una cadira de tisora—, arriba el crepuscle i no et pots concentrar en la pantalla de l'ordinador. Tornes a tenir les parpelles de plom. I així dia rere dia. Però reprenguem el fil. ¿Quins impediments s'oposen a la realització dels projectes personals que m'havia traçat? Pensaran que estic de broma, però la major font de complicacions per a un avi de Xàtiva prové del seu veïnatge civil. Un iaio de Noruega —que visca en Ålesund, posem per cas— no té els mateixos problemes que els iaios socarrats. Noruega compta amb uns serveis socials que són l'enveja de tots els habitants del planeta. En Ålesund, els fills i els néts han de sol·licitar cita prèvia per a visitar els avis.

En canvi, els descendents es presenten d'improvís en les cases dels jubilats valencians. La baixa maternal de les dones treballadores xativines fa riure quan es compara amb la de les noruegues. Xàtiva no compta amb centre de dia per a persones majors. Jo sóc espós, pare, fill i iaio. Sóc, sobretot, fill i iaio. ¿Què significa això? Que, des que ens hem jubilat, la meua dona i jo fem de cangurs dels nostres néts. Quasi tots els matins, he de portar el major des de casa fins al col·legi, i viceversa. ¿Hi ha molts exemplars d'avus saetabitanus combustus? ¡I tant! Al col·legi, salude altres jubilats que també s'ocupen dels néts mentre els fills treballen. ¿Ser avi cremat té alguna recompensa? ¡Sí! Quan el xiquet m'abraça i em xiuxiueja a l'orella «iaio, et vull molt», el cor se'm reblaneix. «Per això els nostres majors no volen imitar els escandinaus», pensaran. No creguen. A les nostres hortes proliferen els iaios autòctons empeltats de jubilat noruec. Sí, sí, n'hi ha. Però també he dit que sóc fill. Ma mare és molt major i té les cames desbaratades.

Els meus germans i jo fem torns per a cuidar-la. Quan em toca tanda, he de dur-la tres matins a l'ambulatori d'Ausiàs March, perquè li curen unes nafres. He arribat a curar-li-les jo, tot i no ser infermer titulat. ¡Conseqüències dels retalls a la sanitat pública! I amb aquestes i altres tasques transcorren les hores. ¿Classe passiva? ¡Ha! L'Estat s'estalvia una pasta amb els jubilats, però encara hi ha qui diu que cobrem unes pensions massa elevades. La meitat del nostre temps lliure s'evapora irremeiablement. Mentre atenc ma mare o espere que el meu nét isca del col·legi, tinc ocasió de pensar en la vellesa, en el pas inexorable dels dies... Esdevinc una mena de Jorge Manrique sense obra lírica publicada. En fi, el temps continua sent un bé escàs després de la jubilació. Els iaios convençuts que gaudiran de lleure il·limitat, quan es jubilen, somnien truites, llevat que siguen pensionistes noruecs, clar. Els jubilats autòctons formem part del sistema assistencial. Hem de simultaniejar solidaritat intergeneracional i propòsits personals.

(publicat a Levante-EMV, el 16/09/2017)

dimecres, 6 de setembre del 2017

Roderic és elegit papa

En agost del 1492, Roderic de Borja fou elegit papa. Prengué el nom d'Alexandre VI, potser en memòria d'Alexandre Magne. Alguns autors opinen que trià el nom en memòria d'Alexandre III, el papa que, en pugna amb l'emperador Frederic Barba-roja, defensava el concepte d'auctoritas (que corresponia al papa) sobre el de la mera administratio, que detentaven els governants temporals. Aquell pontífex va establir la norma per la qual calien els dos terços del conclau per a ser elegit papa. En qualsevol cas, el nom era tota una declaració de principis. Alexandre VI fou rebut amb alegria per tot el poble romà. La cerimònia de presa de possessió, amb la processó fins a la basílica de Sant Joan del Laterà, fou planificada de forma ben acurada. Tot el trajecte estava ple d'arcs triomfals amb els lemes del seu projecte polític i religiós. Les primeres mesures de govern anaren adreçades a garantir la bona administració de les arques pontifícies i assegurar l'ordre públic a Roma. Ja en 1493, signà les «Butles Alexandrines», establint en terres d'Amèrica una línia divisòria entre castellans i portuguesos, que pugnaven per la conquesta del nou continent.