dissabte, 25 d’agost del 2012

De Colònia a Moixent

Tots els anys, a finals d’agost, Moixent celebra les festes del Santíssim Crist del Calvari i les Santes Relíquies. La celebració està lligada a l’estranya llegenda d’onze mil verges bretones martiritzades a Colònia. Pel que es veu, la bella i pietosa filla d’un rei bretó del segle IV, Úrsula, que havia consagrat a Déu la seua virginitat, fou demanada en matrimoni per Erteri, príncep pagà. La petició esverà la xica, que volia romandre verge. Aconsellada per una visió angèlica, demanà un termini de tres anys per a pelegrinar a Roma. En aconseguir que el seu pretenent fes promesa de convertir-se al cristianisme, Úrsula embarcà en onze trirrems, acompanyada per deu joves de llinatge noble. Cadascuna portava el seu seguici. Travessaren la mar i seguiren viatge a peu fins a Roma. Transcorregut el termini, Erteri reclamà la presència d’Úrsula. Aquesta i les seues companyes hagueren de deixar Roma. Van recórrer la Gàl·lia i, quan havien embarcat per tal de travessar el Canal de la Mànega, una tempesta les apartà de les costes britàniques i les empentà cap a la desembocadura del Rin. Les xiques resseguiren el curs del riu, arrossegades pels vents, i arribaren a Colònia. La ciutat, però, havia estat conquistada pels huns. Com que rebutjà de maridar-se amb el cap d’aquells bàrbars, Úrsula fou traspassada per una fletxa. Les seues companyes també moriren, en defensa de la fe i la puresa. Els habitants de la contrada, que feren fugir els huns, recuperaren les despulles de les màrtirs i les soterraren.

Una inscripció romana del segle V sembla avalar de manera vaga l’existència de les verges: «Clematius, que pertany a la classe senatorial i viu a l'Orient, marxa a Colònia i, en aquesta ciutat, unes visions l'animen a reconstruir una basílica situada dins les seues possessions, al lloc on van patir martiri les verges». A partir del segle IX, diversos textos fiquen nom a les joves: Úrsula, Sència, Gregòria, Pinnosa, Marta, Saula, Brítula, Saturnina, Rabàcia, Còrdula, Pal·làdia. L’expressió «Onze Mil Verges» comença a ser admesa sense cap discussió. Ara bé, ¿d'on surt el número de verges? D'un error d'interpretació. Les sigles XI. M. V. (undecim martyres virgines) foren interpretades com undecim millia virginum —una catàstrofe demogràfica. També es pensa que el número XI fou llegit erròniament, per tenir sobreposat el guió transversal que fa servir la numeració romana per a indicar els milers. En 1106, foren descobertes a Colònia (a l’indret on segons la tradició romanien soterrades les màrtirs) unes despulles de diversos homes, dones i nens. Llavors, la llegenda s'escampà pertot arreu. La troballa donà peu a tota mena d'històries fantàstiques; s'enviaren gran nombre de relíquies a tot l'occident cristià (fins i tot a l'Índia i a la Xina). Es feren trasllats a Itàlia, Alemanya, França, Polònia... El culte es difongué ràpidament. Úrsula esdevingué la santa més representada a l’art europeu. El seu martiri estimulà la fantasia dels artistes. Proliferaren les obres inspirades en la seua llegenda. Vittore Carpaccio, posem per cas, li dedicà tot un cicle pictòric. El sarcòfag amb les despulles d’Úrsula, que es conserva a l'Hospital de Sant Joan, a Bruges, fou embellit amb pintures de Memling.

La devoció a les onze mil verges també s’escampà per tota la Corona d’Aragó. En 1330, arribà a Barcelona el cap d’Agonilla, altra de les verges. Més tard arribaren els caps de Digna, Benigna i Lefana —com es veu, en època medieval, la compravenda de relíquies era un negoci d’allò més lucratiu. Les relíquies de santa Còrdula, venerada a Colònia des del segle X, foren descobertes, perdudes, tornades a trobar i canviades d’emplaçament tantes vegades que, des del segle XVII, dotze esglésies asseguraven posseir el seu cos o el seu cap. Es pensà fins i tot que el grup de màrtirs comptava amb més d’una Còrdula —cosa ben factible, atès que parlem d’onze mil verges—, però la hipòtesi no ha estat corroborada per cap notícia. Només degué haver, per tant, una Còrdula, de la qual no se sap res. A la Costera també arribaren les despulles de les màrtirs. Al segle XVI, l'insigne fill de Moixent fra Cristòfol Moreno, provincial dels franciscans menors de Sant Antoni Abad, portà de Roma les relíquies d’Úrsula i Còrdula, que encara veneren els moixentins. Paga la pena, per tant, de visitar Moixent a finals d’agost. Veurem les festes d’un dels pobles més bonics de la comarca. I de pas, si ens allarguem fins a l’església parroquial, dedicada a Sant Pere, podrem visitar la capella de les Santes Relíquies.

(publicat a Levante-EMV, el 25/08/2012)

dissabte, 11 d’agost del 2012

La fira i l’Orquestra del Titànic

Quasi totes les fires locals enfonsen les seues arrels en el túnel del temps. És veritablement miraculós, per tant, que algunes hagen sobreviscut fins als nostres dies; de fet, moltes van desaparèixer a finals del segle XIX, absorbides pel nou model d'economia capitalista. S’ha de tenir present que les circumstàncies socials i econòmiques que van justificar el naixement d’aquestes celebracions havien canviat substancialment amb el pas dels anys. La fira de Xàtiva, per exemple, fou instituïda per privilegi del rei Jaume I. La seua finalitat era primordialment comercial. A mitjan segle XX, encara s’hi practicaven transaccions seculars avui desaparegudes. Ma mare, la meua àvia i les meues ties aprofitaven la fira d’agost per a renovar els estris de la llar (vaixelles, perols...), o per a comprar el típic ventall, els fruits secs... El meu iaio patern, llaurador, adquiria eines per a les feines de l’horta i visitava ritualment la fira del ramat, on s’enllestien múltiples operacions de compravenda. L’esdeveniment tenia una gran repercussió; atreia gent de tot el país. La fira també brindava l’ocasió de comprar joguines als infants.

En realitat, els nens només rebien joguets per l’agost i pel dia de Reis. Recorde que Xàtiva només tenia una botiga de joguines, Casa Peña, situada a la Plaça del Mercat. Les gelateries també en venien, pel Nadal. L’arribada dels firers alçava, per tant, una gran expectació entre els menuts. En fi, tot aquell paisatge de la nostra infància s’ha esfumat. L’agricultura tradicional ha desaparegut pràcticament de l’horta de Xàtiva; el món dels animals de peüngla s’ensorra sense remei (cavalls, matxos i rucs ja no tenen utilitat com a bèsties de càrrega o animals de tir). El declivi de les fires de bestiar és generalitzat. En definitiva, el paisatge rural que coneixíem està a punt de passar a la història. Avui impera el món de les grans superfícies, dels centres comercials on és possible adquirir-ho tot i a tothora. En aquestes circumstàncies, la fira d’agost xativina només podrà sobreviure en ple segle XXI si és capaç de reinventar-se, d’adaptar-se a la nova situació. L’empresa no és fàcil; organitzar unes festes transversals, que enganxen igualment joves i majors, exigeix imaginació per part dels polítics i molta participació popular.

La participació és difícil d’aconseguir amb l’actual estructura festera. Només la presència de casetes (típiques a la fira d’abril sevillana), o d’elements semblants, asseguraria certa implicació del veïnat. La caseta és un espai de sociabilitat on s’ordeixen múltiples xarxes de relacions. Aquesta funció ja la realitzen, però, a casa nostra, els casals fallers. I tampoc no està clar que les casetes garantisquen una participació massiva. Els Moros i Cristians d’Alcoi, tot i comptar amb una estructura tradicional de filaes, veuen com creix progressivament el nombre de famílies i persones que marxen de viatge durant els dies de festa. En aquest sentit, l’absentisme fester autòcton és evident; són nombrosíssims els xativins que abandonen la ciutat durant els dies de fira. Enguany, el programa de festejos convida a marxar ben lluny. I és que l’actual corporació té poquíssima imaginació a l’hora de planificar la festa —per a ser més exactes, té una manca absoluta d’idees. No sembla massa innovador, per exemple, contractar com a estrella fulgent un cantant, Albano Carrisi, que es troba en l’etapa crepuscular de la seua trajectòria artística.

Total: la fira de Xàtiva està estancada —com també ho està el govern de la ciutat. Si sumem una programació cultural d’ínfima qualitat, la repetició mimètica d’espectacles nostàlgics o vulgars, la supressió d’elements tradicionals com les curses ciclistes, l’absència de propostes noves, l’emplaçament equivocat d’alguns actes i l’escassetat de pressupost, el resultat és deplorable. No és casualitat, per tant, que hagen proliferat, aquests dies, les crítiques procedents de partits i col·lectius ciutadans. El vaixell municipal navega sense rumb, solcant una mar agitada per la crisi econòmica. Caldrien una tripulació nova i unes mans més destres al timó. Com més va, més xativins ansiegen alternatives polítiques que renoven la vida local, perquè l’actual model, exhaurit, mena directament al naufragi. Seguint amb el símil nàutic, el vaixell municipal se’n va a pic, i la fira d’agost amb ell, com l’Orquestra del Titànic. Als barracons dels firers s’haurien de vendre salvavides, a més de gaiatos, càntirs i melons d’Alger.

(publicat a Levante-EMV, l’11/08/2012)

divendres, 3 d’agost del 2012

És difícil suscitar l’adhesió de tothom

—Mestre, tu dius que tots els humans tenim virtuts i defectes. ¿Com s’explica, doncs, que certes persones s’aparten de la norma? Jo conec gent absolutament virtuosa i canalles dels grossos.

—Naturalment, sempre podem trobar algun conegut tan bo com el sant Job, o gent que semble la personificació mateixa de la maldat. Però això no és freqüent. La majoria arrossega les seues contradiccions, els seus pros i els seus contres. El problema és que el sistema perceptiu dels humans no està dissenyat per a filar prim (deu ser cosa de l’herència evolutiva). Per a copsar perills potencials de manera ràpida, la nostra natura tendeix a percebre la realitat de manera esquemàtica, sense matisos: «En tal és un amic i en tal, un possible enemic.» I ja se sap: a l’enemic, ni aigua. Amb la persona que ens cau mal, no valen matisos. No trobarem bondat en ella (ignorant amb aires de superioritat, lleig, antipàtic cregut, malcarat...). En fi, les coses no solen ser així; per regla general, la gent té aspectes positius i negatius. ¡Però és igual! D’una persona que ens cau mal, no ens agradarà res: ni la seua barba —si en té—, ni la seua manera de parlar —parla i s’escolta—, ni la forma de vestir, ni de mirar...

—La víctima d’aquesta percepció, ¿pot fer alguna cosa per evitar-la? —fa altre deixeble.

—Home, quan la gent vol millorar la seua imatge, sol fer examen de consciència: «Potser, si fos més humil, o m’afaités la barba, o saludés d’altra manera...» Però és inútil. Fer examen de consciència sempre està bé. De fet, tothom n’hauria de fer. Ara bé, ser més humil no canviarà substancialment l’opinió d’aquell que ens vol mal, que veurà reforçada la seua visió: «Damunt, un hipòcrita que vol enganyar-nos, un llop amb pell d’ovella...» En fi, no ens hem d’amoïnar. És molt difícil suscitar l’acceptació universal. Ho he dit moltes vegades: quan expressem les nostres opinions, només hem d’esperar que siguen ben rebudes per alguns. I si les aprova molta gent, millor que millor. Quant als amics, els hem d’assumir amb les seues contradiccions, igual que ells ens assumeixen amb les nostres. Altrament, no tindríem cap amistat.


—Mestre, la gent diu que tens poques amistats —interromp amb gest murri un tercer alumne. ¿És certa la remor?