Pare racista, fill de colors

Il·lustració de Hamit Gış

¿Una capa de silenci?

Des que es commemoraren els cinquanta anys de la mort de Franco, ja porte escrits diversos articles i columnes en què he recordat diferents detalls de la dictadura. També he escrit sobre la Transició. Totes les columnes s'han publicat en Levante-EMV, tant a l'edició en paper con a la digital. Fa pocs dies també he lliurat un article prou extens titulat "Records de la Transició" que apareixerà en una publicació xativina que s'està preparant. Com indica el seu títol, m'he dedicat a refrescar la memòria per a rescatar de l'oblit episodis molts dels quals vaig viure en primera persona. Supose que no tardarà a presentar-se i distribuir-se. Alguns del articles que he escrit han anat dirigits exclusivament al meu blog. (En realitat, quasi tot acaba podent-se llegir en ell.) He comprovat que la postguerra i el franquisme encara alcen molta polèmica. Des de ja fa temps, ningú no penjava comentaris en el meu diari digital. Ves per on, alguns dels textos sobre la dictadura han tingut la virtut de repescar aquell antic costum d'enviar opinions. (Evidentment, algunes estan emparades en l'anonimat i em fiquen a caure d'un burro.) Fins ara, no n'he esborrat cap.

Sóc del parer que, mentre no superen cap línia roja, s'ha de brindar als lectors l'oportunitat de llegir-les. Generalment, no entre en debats amb anònims. Però els seus comentaris em donen peu a escriure noves reflexions. Una de les crítiques més recurrents, quan rememore les accions ominoses protagonitzades per persones que militaren a favor de la dictadura franquista, és que em fique amb gent que ja no pot defendre's, perquè ha mort. Aquesta crítica ve acompanyada d'altra: que no dic res, en canvi, dels excessos que van cometre els "rojos". ¡Uf! Anem per parts. Sí he escrit sobre els crims i els excessos que es van cometre a la rereguarda republicana. Sense anar massa lluny, vaig recordar fa poc el lamentable assassinat del canonge Gonzalo Viñes. Ara bé, trobe certa incoherència quan es reclama tirar un vel sobre feixistes morts, perquè no poden defendre's, i reclamar barra lliure quan es tracta de republicans. Jo crec que la norma, igual per a tots, ha de ser només una: hem de poder ficar l'ull crític sobre tots els esdeveniments de la història recent i els seus protagonistes, sense excepcions —tant és que estiguen vius o morts.

És l'única manera d'arribar a la memòria, la veritat i la justícia. Els nazis alemanys foren jutjats i condemnats, però els franquistes espanyols no. En ciutats com Xàtiva, no massa grans, furgar en la història recent és molt complicat; viuen familiars directes dels protagonistes (germans, fills, néts...) que ens trobem sovint pel carrer, en celebracions... No tots aquests descendents tenen la mateixa ideologia que els seus avantpassats. Però hi ha alguns fills i néts que no troben motius per a renegar els avis i voldrien que s'estenga una capa de silenci sobre el passat. «És que estan morts i no es poden defendre», repeteixen contínuament. Damunt tenen una basa al seu favor: els avis feixistes no foren sotmesos a cap judici de Nuremberg. Naturalment, la pretensió no té ni caps ni peus. ¿No es pot parlar de Queipo de Llano perquè està mort? ¿No es pot parlar d'un delator per culpa del qual afusellaren un innocent a Paterna? Vivim en democràcia —almenys de moment— i es pot parlar de tot. Un comentarista d'una de les meues columnes deia: «Em dona que pensar que sigues feliç inventant-te dades i insultant a gent que no es pot defendre.»

Porte molts anys escrivint articles d'opinió i he aprés una cosa molt bàsica: les dades sobre les quals opine han d'estar ben contrastades. Em puc equivocar, és clar. I quan u s'equivoca, ha de rectificar. Però em crida l'atenció la referència a la felicitat. Escriure articles d'opinió per a la premsa obeeix a emocions molt diverses. Tot depèn del tema o assumpte tractat. De vegades s'escriu des de la ràbia. En abril de 2025, vaig publicar una columna, "Iniquitat a la terra de Crist", que estava dictada per la fúria. Altres vegades és el dolor qui empenta a escriure textos com "La mort definitiva és l'oblit". Sí, també la felicitat pot inspirar una columna. Recorde, per exemple, aquesta: "Els viatges d'Ibn Ferro i ibn Jubair". Les meues reflexions sobre la dictadura naixen del compromís cívic, no de l'ànim de revenja personal. Vaig nàixer anys després d’acabada la Guerra Civil. La meua família més pròxima no hi va estar directament implicada o afectada. Mai no he militat en cap partit dels que van formar part del Front Popular. Deduir que sóc feliç recordant arbitrarietats, algunes de les quals vaig patir, és certament esbarrar molt.

Sóc feliç quan recorde algun viatge plaent, una bona exposició, un magnífic sopar amb amics en Casa la Abuela... Com que vaig patir la falta absoluta de llibertat —igual que altres companys de generació—, reivindique poder parlar lliurement del que m'abellisca, sense més límit que el respecte a la realitat fàctica —partint de la base que no sempre és fàcil d'esbrinar-la. Al final, els lectors són els jutges inapel·lables. Si el diari en què col·labore no tragués trellat de les meues columnes d'opinió, m'acomiadaria en un tres i no res. En qualsevol cas, la pretensió d'estendre una capa de silenci sobre les atrocitats, les injustícies, les arbitrarietats i la manca absoluta de llibertat imperants durant la dictadura, amb l'excusa que els responsables estan morts i no poden defendre's, no ha de ser obstacle per a recordar i denunciar, perquè vivim un temps en què molta gent, jove sobretot, ignora quina cosa fou el feixisme, que retorna pertot arreu. ¿Que no s'han de remoure certes històries? Pensem en el dolor i la ràbia dels familiars de víctimes de la repressió; sovint no poden ni dur flors a les tombes de llurs parents. Mereixen justícia i conèixer la veritat.

La vivenda protegida durant el franquisme

Fa poc esclatà l'escàndol en què està immers l'ajuntament d'Alacant. L'exregidora d'Urbanisme i el seu sogre, dos fills i un nebot d'una alta funcionària, l'arquitecte municipal, policies locals, la dona del director de gabinet de la Conselleria de Turisme, gent vinculada a càrrecs autonòmics, els fills del notari que escripturà la constitució de la cooperativa promotora i la compra del solar municipal en el qual s'alcen els blocs de pisos protegits, el representant de la gestora de la cooperativa, treballadors sanitaris, dues filles d'una farmacèutica, tres sagues familiars i un llarg etcètera van adquirir i tenen escripturats a nom seu en el Registre de la Propietat, pisos que hi consten com a vivenda de protecció pública (VPP) de nova construcció. L'afer crida l'atenció per vàries raons. Adquirents vinculats al PP poden haver tingut informació privilegiada o tracte de favor. A més, resulten cridaneres les característiques de la urbanització Les Naus: dotada de piscina, pista de pàdel, zona poliesportiva i club social; situada ben a prop de la platja de Sant Joan; amb habitatges de tres o quatre dormitoris (amb possibilitat de traster i plaça de garatge).

Els preus oscil·laven entre els 200.000 i els 230.000 euros, la meitat del que costen altres pisos a la mateixa zona. Les irregularitats s'amunteguen; webs immobiliàries anunciaven la venda o el lloguer d'habitatges de Les Naus. Gent que no hi pogué accedir en primera instància diu que els venedors demanaven 400.000 euros, 200.000 en negre. Recordem que les vivendes de protecció pública han de ser utilitzades com a primera residència i no poden ser subarrendades o venudes. Haurien d'anar destinades a persones amb dificultats d'accés a l'habitatge. ¡Ha! No sé jo si molta gent necessitada haurà accedit a Les Naus. Algú pensarà que tot açò no passava amb Franco. S'equivoca. Cal remetre's a dos personatges: Francisco Planas de Tovar i Diego Salas Pombo. El primer, coronel de l'exèrcit i governador civil de València entre 1939 i 1943, es féu famós per la seua activitat repressora. El segon, camisa vieja de Falange, va ser governador de València entre 1950 i 1956. Ambdós donaren nom a sengles grups de vivendes de protecció oficial a Xàtiva.

El de Salas Pombo es construí junt al barri del Carme. Les cases de Planas de Tovar s'edificaren després de les conegudes popularment com "Cases Barates", bé que totes acabarien anomenant-se igual. Hi hagué molta adjudicació cridanera. Un funcionari del Banc d'Espanya familiar meu aconseguí un pis al Carme. El subarrendà i acabaria venent-lo. Foren adjudicataris de les "Cases Barates" gent amb carnet de Falange —com el comissari polític local del partit únic i regidor pel terç sindical—, militars de diversa graduació, un comissari i un inspector de la "Secreta", algun guàrdia civil retirat... (El professorat del Josep de Ribera hi estava representat.) Coses semblants passaven en altres indrets. Als denominats "Pisos dels Pares", situats entre baixada del Carme, República Argentina i Pare Claret, una militant de la Secció Femenina de Falange i regidora de l'Ajuntament hi tenia dos pisos. L'amo d'un cèntric estanc també n'aconseguí dos. (S'havia de ser afecte al Glorioso Movimiento Nacional per tal de conservar o aconseguir la concessió d'una expenedoria de tabac, segells i timbres.) Però anem a un últim exemple de vivendes protegides.

 

Un falangista responsable de seguretat a la gestora municipal constituïda en acabar la guerra —i encarregat de depurar funcionaris locals— esdevindria alcalde el 1954. Es dedicà a l'activitat immobiliària. Entre 1951 i 1956, inicià els tràmits per a la construcció de sa casa en avinguda Ejército Liberador (hui Baixada de l'Estació) i un edifici amb baixos comercials i quatre plantes d'habitatges a la cantonada amb l'actual avinguda Gregorio Molina. L'arquitecte Joaquín Rieta Síster firmà els projectes. Se sap perquè va donar tota la documentació del seu despatx a la Universitat Politècnica de València. Al seu repositori institucional, Riunet, estan els plànols, les memòries i els imports de les subvencions dels projectes. Els habitatges de l'edifici cantoner (amb saló, sala d'estar, quatre dormitoris —un per a l'assistenta—, bany i lavabo) eren bonificables o de renda limitada, subvencionats per l'Instituto Nacional de la Vivienda. ¿Aquests habitatges protegits anaven destinats a gent necessitada? ¡Ha! Eren per als familiars del promotor. (Ja traspassat l'antic alcalde, els seus fills vendrien alguns pisos.) No hi hagué, però, cap escàndol. Veges.

(publicat a Levante-EMV, el 21/02/2026)

Els morts no es poden defendre

Des de la darreria de gener, unes jornades impulsades per Arturo Pérez-Reverte i Jesús Vigorra han estat notícia de primera plana a causa de l'enorme enrenou que va suscitar la renúncia de David Uclés i altres persones (Paco Cerdà, per exemple) a participar-hi. Sorprèn la dimensió de la polèmica. S'ha dit que els renunciants han volgut fer el buit a les jornades, però ningú no ha boicotejat res. Uclés s'ha limitat a donar-se de baixa i a explicar-ne els motius. No vol compartir cartell amb Aznar i Iván Espinosa de los Monteros. I no vol que el seu nom figure sota el títol de les jornades, La guerra que todos perdimos, perquè sembla que el subscriu. Hi ha unanimitat sobre la improcedència de l'enunciat. Els organitzadors de l'esdeveniment ho han reconegut des del moment que han decidit modificar-lo. Les jornades podrien haver-se celebrat igualment en les dates previstes sense les persones que han marxat. La controvèrsia amaga en realitat l'intent de banalitzar el cop d'estat del 18 de juliol de 1936 i totes les conseqüències que se'n derivaren.

El cop provocà la Guerra Civil i un genocidi. Es calcula que els colpistes assassinaren 150.000 adversaris polítics a la seua rereguarda bèl·lica i durant la postguerra. També engrosseixen les xifres de la infàmia els morts per fam, els empresonats, els desposseïts de llurs béns, els exiliats, els apartats de les seues professions, els nens robats... Els crims a la rereguarda republicana no van obeir a cap estratègia dissenyada pel govern de la República. Foren perpetrats per elements incontrolats. En canvi, els dels insurgents estaven perfectament planificats. ¿Criminals i delators franquistes són intocables? Sembla que sí. En 2012, vaig publicar en aquestes mateixes planes un text titulat "La desmemòria històrica". A partir de La Causa General (Ramo separado de Játiva), enumerava els noms de mitja dotzena de delators, de gent que va denunciar persones desafectes al règim franquista. Espais públics de Xàtiva estan retolats amb noms d'acusetes. El meu article va tenir algunes reaccions virulentes. Se m'acusà, entre altres coses, d'haver-me ficat amb gent que ja no podia defendre's, perquè havia mort. De res no va servir la meua contenció.

Vaig evitar l'esment de delators els descendents dels quals (fills, néts) són veïns i ens els podem trobar pel carrer. Un cas colpidor, el de Salvador Mollá García, exemplifica el que vull dir. Va nàixer a Xàtiva i ocupà plaça de mestre de xiquets a Novetlè. Seria afusellat a Paterna. Sa mare patí presó. Els dos eren catòlics practicants. ¿Quin delicte havien comès? ¡Cap! Ell havia estat afiliat a la FUE (Federació Universitària Escolar), milità en Izquierda Republicana, era membre del Socors Roig Internacional (SRI) i s'allistà a l'exèrcit de la República. Fou tinent d'infanteria i lluità al front de Terol. En acabar la Guerra Civil, va ser denunciat per un metge, tres mestres i el director de l'Institut Simarro. Gràcies a la recerca del professor Vicent Torregrosa, coneixem els seus noms. Jo he arribat a tractar personalment amb els mestres. He tingut amistat amb fills i nores de dos d'ells. També conec les filles del metge falangista i delator. En base a les denúncies dels cinc acusetes, Salvador fou sotmès a consell de guerra sumaríssim i condemnat a mort per rebel·lió. Però segons cert corrent d'opinió, no s'ha de parlar de gent que no es pot defendre.

Qui no va poder defendre's fou el dissortat Salvador Mollá. Jo puc comprendre l'actitud d'alguns fills d'autors de fets ominosos; no deu ser plat de gust assumir certes herències. Comprendre no significa, però, compartir. No trobe admissible la llei del silenci que alguns propugnen amb un argument d'escassa consistència: que els autors d'episodis abominables estan morts i no poden defendre's. Segons això, mai no es podria posar l'ull crític sobre la història. En fi, hi ha actituds raonables, com la de la meua amiga Rosa, que vol saber si el seu avi, Antonio Villena Martínez, responsable de policia urbana en la gestora municipal franquista constituïda a Xàtiva només acabar la Guerra Civil (també va ser alcalde president accidental en juny de 1940), era un delator. Degué ser falangista, ¿però acuseta? No ho sé. En tot cas, cal rebutjar equidistàncies o intents de banalitzar i revisar la història recent. A la pell de brau passen coses ben cridaneres. Jo no imagine simpatitzants de Hitler invitats per institucions alemanyes a participar en col·loquis.

(publicat a Levante-EMV, el 07/02/2026)

Fa cinquanta anys

El proppassat dia 20 va fer cinquanta anys de la mort de Franco. En 1975, jo acabava d'aprovar les meues primeres oposicions docents i tenia destinació provisional en un centre de Carcaixent, el Navarro Darás. La seua fesomia s'adeia amb els signes dels temps; tenia pavellons separats de xics i xiques. Aquestes havien d'anar uniformades. Jo prenia el tren tots els dies per a traslladar-me al treball. Recorde molt bé aquell matí de novembre. Trobàrem el centre tancat; s'havien decretat tres dies de dol. La directora, Josefina Ros, murciana militant de la Secció Femenina de Falange, estava ben afligida. (Al meu company Emili de la Pobla Llarga i a mi ens havia posat un àlies, los Yeyés.) En trobar el col·legi tancat, dues dones col·legues de feina, l'Emili i jo vam anar a un bar situat enfront del parc, per a celebrar l'esdeveniment. Avui, vells demòcrates que van viure aquell dia històric expliquen els sentiments que els suscità la mort del dictador: uns s'alegraren; altres se sentiren alleugerits. Per descomptat, els quatre joves reunits al bar sentíem alegria i alleugeriment alhora. Però el futur encara era una incògnita aquella tardor de 1975.

A Xàtiva, la barreja de sentiments era contradictòria. No es produí un esclat generalitzat de joia; trenta-sis anys de dictadura havien creat la seua sociologia. Avui encara queden moltes restes de franquisme. I el feixisme reviscola pertot arreu. Segons les enquestes, per a més d'un 21% de la població espanyola, els anys de dictadura foren bons o molt bons. Un percentatge semblant, el 20% de joves d'entre 18 i 24 anys (que no van viure el feixisme, per tant), valora positivament el franquisme. En realitat, la desaparició del dictador només fou celebrada per uns pocs lluitadors antifranquistes, per gent que havia romàs muda tenallada per la por i per joves que anhelaven la llibertat. Les primeres eleccions generals amb pluralitat de partits se celebrarien en juny de 1977, però les municipals no arribarien fins al 3 d'abril de 1979. La mort de Franco no significà l'eliminació instantània del consistori franquista, presidit per Jesús Miguel Cuadrado. Durant un any i deu mesos, vam tenir govern central elegit democràticament i ajuntaments franquistes. Els regidors xativins, falangistes de camisa blava uns quants d'ells, semblaven en estat catatònic.

Quan se celebraren els comicis de 1977, l'alcalde Jesús Miguel Cuadrado volgué fer constar en l'acta del plenari la satisfacción de la corporación por el espíritu de ciudadanía demostrado por los vecinos de esta ciudad en el día 15 de junio, con ocasión de las elecciones a Cortes. L'any següent, hagué de donar la benvinguda a Josep Lluís Albinyana, primer president del Consell Preautonòmic, que vingué a la ciutat a descobrir la pedra dedicada als maulets erigida a la plaça Porta de Sant Francesc. ¡Ha! Feia goig veure l'enorme incomoditat de les autoritats franquistes (regidors, comissari de policia...) junt amb representants dels partits d'esquerres. I les mateixes autoritats locals permetien coses que avui serien impensables. Els cartells de la Fira d'Agost de 1977 i de les edicions de 1976 i 1977 del Festival de la Cançó exhibien la senyera quadribarrada i un mapa dels Països Catalans. Avui, això seria motiu d'un gran altercat polític. Però els hereus del franquisme eixiren de la catatonia i desencadenaren allò que es coneix com Batalla de València.

Ara, molts d'aquells que amagaren les camises blaves al fons de l'armari han perdut la vergonya. De fet, estan en contra de commemorar la fi de Franco. Continuen abonats a la teoria de l'oblit. Xàtiva intenta preservar la memòria. Commemora tots els anys el bombardeig de l'estació. En 2014, l'Associació d'Amics de la Costera celebrà unes jornades d'estudis comarcals dedicades a la Transició. En 2021, publicà el volum titulat La Transició a la Costera. A la primeria d'aquest novembre foren lliurades als seus familiars les despulles de Manuel Cháfer Chafer, víctima de la primera execució extrajudicial documentada a Xàtiva després de la victòria feixista en la Guerra Civil. Les restes s'han exhumat gràcies a l'ajuda d'Ajuntament, Diputació, Associació de Víctimes de les Fosses i Arqueoantro. Sobreviuen dos fills de Manuel, Adelino i Pascual, de 89 i 97 anys. Podem imaginar la seua emoció. Cinquanta anys semblen molts, però encara queden familiars directes de víctimes de la repressió franquista. ¡Un bon motiu per a la commemoració!

(publicat a Levante-EMV, el 29/11/2025)

La política valenciana es cuina a Madrid

Durant molts mesos, se sentia a dir que Núñez Feijóo no era capaç d'obligar Mazón a fer un pas enrere. Ara, tenim un idea més exacta del que passava. Al si de l'organització valenciana del PP hi ha molta divisió. De fet, el grup que controla el partit, de rància estirp zaplanista, féu saber a Génova que no estava disposat a tolerar imposicions. El darrer divendres d'octubre es reuniren a Alacant els tres presidents provincials i el secretari regional del partit (Juanfran Pérez Llorca) i decidiren que un d'ells, Vicente Mompó, siga candidat a presidir la Generalitat en unes futures eleccions autonòmiques. No volen que María José Catalá deixe de ser el cartell per a l'alcaldia de València. Car tenir present, a més, que la persona que substituirà Mazón ha de comptar amb el vistiplau de Vox, que no té una bona relació amb Catalá. Per la seua banda, l'alcaldessa, apadrinada per Esteban González Pons, tampoc no volia assumir el marró de ser suplent durant dos anys. González Pons aspirava a desbancar els zaplanistes. Aquest embolic tenia paralitzat a Núñez Feijóo. Damunt, hem sabut que José María Aznar es va reunir amb Mazón dues vegades.

Tú no vas a dimitir, vas a seguir ahí porque el Partido Popular no va a cargar con las muertes. Aquí no hay más culpable que Pedro Sánchez. Si te parten la cara setenta veces como si te la parten setecientas, tú aguanta, li va dir Aznar a Mazón. Ja es veu que l'interès dels valencians o l'exigència moral de reparació a les víctimes de la dana estan absents de les reflexions del PP, tant a Madrid com al País Valencià. Els dirigents estatals i regionals només pensen en els vots i a conservar el poder. La cúpula de Génova creu que no convé celebrar eleccions anticipades; amb l'enorme esclat de sentiments i el soroll generats per la commemoració de l'aniversari de la dana i la celebració del funeral d'estat, el PP té pànic a perdre el govern de la Generalitat. Ha preferit elegir substitut per a Mazón i que es complete la legislatura. L'elegit és Pérez Llorca com era previsible; va participar al pacte del tovalló i està habituat a negociar amb Vox. Negociar consisteix bàsicament a passar per l'adreçador a canvi del suport ultra al pressupost i l'activitat legislativa. El candidat proposat per Núñez Feijóo —no hi ha altra alternativa— li ha de semblar bé a Vox, que té la paella pel mànec.

Abascal no té pressa. Mazón podria continuar sent president en funcions durant unes setmanes. Vox no descarta unes eleccions anticipades; les enquestes li somriuen. Somnia amb el sorpasso al PP. Núñez Feijóo ha dit que no calen eleccions anticipades sinó estabilitat perquè es puga completar la reconstrucció del territori afectat per la dana. (En canvi, exigeix tothora a Sánchez anticipar eleccions generals. «Vol donar consells i la casa li cau», diu el refrany.) En tot cas, les negociacions a Madrid, entre el cap del PP i Abascal, estan obertes. Després del primer contacte exploratori entre els dos líders, l'encarregat de negociar per part de Vox és el seu vicepresident i secretari general, Ignacio Garriga. Es discutirà el programa d'investidura —que serà imposat per Vox, naturalment. Els ultres no amagaven la seua preferència per Pérez Llorca, de qui podran traure tot el que voldran. Però han de pensar-se si renuncien a les eleccions anticipades. Creuen que obtindrien un bon resultat ara mateix. D'ací dos anys, l'efecte ascendent que auguren les enquestes podria haver-se diluït. Però l'esquerra podria guanyar ara les eleccions. ¡Uf! ¡Dilema!

Tornem a l'inici. També s'ha sentit a dir sovint com era d'incomprensible que Núñez Feijóo no dissolgués la direcció del PP valencià i nomenés una gestora. De fet, Mazón ha dimitit com a president de la Generalitat, però continua sent president regional del partit. Génova no s'atreveix a obrir en canal una de les agrupacions que més compromissaris aporten als congressos estatals. Està controlada pels fins ara fidels a Mazón. Els cent seixanta càrrecs (consellers, presidents de diputacions, alts funcionaris...) que aplaudiren Mazón el dia 29 pel matí al Saló de Corts del Palau de la Generalitat pensaven a conservar el pessebre. (Juanfran Pérez Llorca i Vicent Mompó també aplaudien.) Tot açò em resulta humiliant. Primerament, el pròxim president de la Generalitat serà còmplice o encobridor de la negligència que provocà 229 morts. I que la solució a la crisi —nova investidura o eleccions anticipades— estiga supeditada al que acorden en Madrid els caps de dos partits jacobins em subleva. Ja hauria d'estar resignat al sucursalisme, però no aconseguisc d'acostumar-me. I també em subleva que molts valencians ho donen per bo.

L'assassinat de Charlie Kirk

S'ha produït als EUA l'enèsim assassinat per arma de foc. En aquesta ocasió, la víctima ha estat un personatge famós, Charlie Kirk, pes pesant del moviment MAGA que dóna suport a Donald Trump. En realitat, Charlie Kirk no era un activista, com s'entesta a repetir molta gent de dreta. Era un agitador professional d'extrema dreta, que és cosa distinta. Tampoc no era un polemista. Diferents portaveus polítics i mediàtics de la dreta afirmen que Kirk organitzava debats. En tot cas, i a jutjar per alguns pocs fragments enregistrats en vídeo que han circulat per les xarxes, els seus debats eren ben "peculiars". Tothom sap que els oponents d'una bona controvèrsia han de defendre les seues posicions, o han de rebatre les de l'adversari, mitjançant raonaments. Quan jo encara estava en actiu i preparava alumnes de batxillerat per a la prova d'accés a la universitat, analitzàvem una gran diversitat de tipologies textuals i discursives. Dedicàvem molt de temps al discurs argumentatiu. El llibre de text dels alumnes mostrava un extens catàleg d'arguments i, atenció, de fal·làcies, és a dir, formulacions amb aparença d'arguments que en realitat no ho són.

Algunes fal·làcies són clàssiques: ad verecundiam (d'autoritat), ad hominem, de l'home de palla, del pendent relliscós, circular, naturalista, ad populum (demagògia)... Amb exemples s'entendrà millor. Si un oponent defensava el matrimoni entre persones del mateix sexe, Kirk tallava: «Està prohibit per la Bíblia.» (I a veure qui és el valent que retruca, en un ambient molt extremista, republicà i cristià, que la Bíblia no és cap autoritat en un assumpte de dret civil.) Altre exemple. Segons Kirk, ser gai o trans és antinatural (fal·làcia naturalista). I així tot. Ens podem imaginar, per tant, com eren els debats que organitzava Kirk. D'altra banda, tots els qui enalteixen la seua figura afirmen que defenia pacíficament idees perfectament honorables. ¡Ni una cosa, ni l'altra! Si acceptem aqueixa afirmació, entrem al terreny de joc que més convé a la dreta —a l'extrema sobretot. No, totes les idees no són honorables. Charlie Kirk era un racista, trànsfob, homòfob i misogin recalcitrant que embolcallava la seua intolerància amb versicles de la Bíblia, perquè no trobava altra manera millor per a argumentar que les seues idees eren les moralment correctes.

Quant a la defensa pacífica de les seues opinions, cal dir que es dedicava a elaborar llistes negres de professors progressistes que publicava, animant els alumnes dels assenyalats a assetjar-los en les aules i des de les xarxes socials. Una de les seues víctimes va ser una professora afroamericana, Stacey Patton, que patí tota classe d'insults i amenaces. La universitat arribà a témer per la seua vida. Kirk fou un feixista que promovia l'odi, la violència i la discriminació. També era defensor acèrrim de les armes de foc. Però els trumpistes el volen convertir en màrtir de la llibertat. Els ultres, nord-americans i de tot el món, volen fer creure que l'esquerra és responsable de la mort de Kirk. Per a Donald Trump, el Partit Demòcrata, que no arriba ni a socialdemòcrata, és un grup de comunistes perillosos. En realitat, l'agitador mort ha estat víctima de les mateixes idees violentes que ell propugnava i amb les quals guanyava molts diners. I es va coneixent que el seu assassí és potser encara més extremista que el mateix Kirk. Ara bé, malgrat el que acabe de dir, no m'alegre del seu assassinat, ni intente minimitzar un acte de violència perquè afecta un ultra.

Segons Núñez Feijóo, algunes persones minimitzen l'assassinat de Charlie Kirk per la ideologia que professava. Encara que no dóna noms concrets, deu referir-se a gent d'esquerra. No, des de l'esquerra democràtica no es promou la violència contra ningú. Kirk era un ultra, però això no justifica el seu assassinat. No podem distingir la violència per colors. Tota és rebutjable. Però la dreta hauria de prendre model. Quan algun eixelebrat dispara a una diana en què s'ha enganxat la foto del president del govern o quan esquadristes ultres organitzen caceres contra immigrants magrebins no se senten condemnes sense pal·liatius per part del PP. Que la dreta reaccionària manipule un fet tràgic en benefici propi denota baixesa moral. Els aficionats a les "caceres" no estan per a donar lliçons a ningú. En definitiva, Charlie Kirk no és un nou Martin Luther King, com ha tingut la gosadia de dir un seguidor afroamericà de Trump (¡...!), ni José Antonio Primo de Rivera era un apòstol de la no violència. Però els assassinats polítics, tots —sense distinció de colors— s'han de condemnar. I convindria no establir analogies entre els EUA i casa nostra. Ja tenim el pati prou marejat.

Superant totes les línies roges

Ja és recurrent que la dreta vulga establir simetries entre l'extrema dreta i l'extrema esquerra. Jo no sé quantes vegades hauré sentit dir que els socis de govern del PSOE (abans Podemos i ara Sumar) són formacions d'extrema esquerra. Es crea confusió intencionadament entre termes que no són sinònims, "ultra" i "radical". Hi ha un tret que distingeix clarament un ultra d'un radical, el respecte a la legalitat i als procediments democràtics. Segons el diccionari, el radicalisme és el corrent de pensament polític que propugna, d’una manera democràtica, reformes profundes o canvis substancials de les estructures polítiques i socials de l’estat. Fins on jo sé, Podemos mai no ha volgut atacar la Constitució, sinó fer-la complir de manera més exigent. Reivindica, per exemple, que es complisca l'article 47 de la carta magna, que estableix el dret dels espanyols a gaudir d'un habitatge digne i adequat. També propugna mesures legislatives per a garantir de manera eficaç la imparcialitat dels jutges. Mai no ha dit que vulga eliminar les autonomies. En definitiva, res als programes de Podemos o Sumar no sembla atemptar contra la legalitat vigent.

En canvi, la ultradreta és el corrent polític de dreta més autoritària, caracteritzat sovint per la utilització de mètodes violents i al marge de la legalitat. Feixisme, nazisme i règims corporatius com el de Franco a Espanya i el d'Oliveira Salazar a Portugal eren ultradretans. També són trets molt freqüents de la ultradreta el tradicionalisme, el racisme i el nacionalisme antiliberal i antisocialista. A hores d'ara, Vox ja està instal·lat en el racisme i en la violència verbal —alguns dels seus satèl·lits també en la física. Els seus líders han manifestat sovint la seua nostàlgia per la dictadura franquista. Quant a algunes de les seues intencions si arribaren a governar (suprimir el Tribunal Constitucional, eliminar les comunitats autònomes, modificar les circumscripcions electorals, prohibir certs partits) xoquen frontalment amb la Constitució, que és pràcticament impossible de modificar. L'esquerra radical i l'extrema dreta no són coses simètriques. Podemos, partit que em pot caure millor o pitjor, i Vox no són la mateixa cosa. Podemos no té posicions negacionistes en qüestions com ara la salut pública, la violència de gènere o el canvi climàtic.

Tanmateix, sempre que ve a tomb, en debats parlamentaris, tertúlies, entrevistes o declaracions, el PP acusa el PSOE d'haver pactat amb extremistes. És una excusa de Núñez Feijóo i els seus per a justificar els pactes, presents i futurs, amb Vox. En aquesta deriva, el PP està assumint com més va més propostes racistes i antisocials de l'extrema dreta. Ho comprovem aquests dies. Tal com va, és difícil distingir el discurs de l'un i de l'altre. Però seguim amb les comparacions. Escoltarem moltes vegades que acusar Sánchez de vinculacions amb el negoci de la prostitució és la resposta simètrica a l'acusació a Feijóo d'estar vinculat amb un narcotraficant. No. No són casos equiparables. La relació de Feijóo amb un narcotraficant, Marcial Dorado, és irrefutable; hi ha proves. En canvi, absolutament res no prova que Sánchez tinga alguna cosa a veure amb la prostitució. Tot naix de l'espionatge il·legal a què foren sotmesos Sánchez i la seua família en 2014 durant el govern de Rajoy. Les clavegueres de l'Estat, per ordres del número dos d'Interior, Francisco Martínez, practicaren seguiments. Un àudio de Villarejo trau l'assumpte de les saunes.

 

Vinyeta de Maikel (eljueves)

El sogre de Sánchez, ja traspassat, i un germà eren propietaris d'uns locals d'ambient gai. En una conversa entre Villarejo i Martínez, enregistrada pel comissari, se sent com aquest diu: Eso es mortal. Hay que comunicar el asunto al uno (el ministre) y al presidente. Eso mataría a cualquiera. Mortal, mortal. L'àudio seria publicat en 2015 per OK Diario i altre mitjà. El PSOE demanà que l'Audiència Nacional obrís una recerca. Bé que fou desestimada, tres magistrats de sala afirmaren en un acte, el ponent del qual fou el conservador Francisco Javier Vieira, que el negoci de les saunes era una actividad privada lícita, recriminaren la deplorable utilización partidista de l'assumpte i conclogueren que airejar-lo per a danyar un adversari polític els mereixia todo el reproche moral. Doncs bé, els portaveus del PP es limiten a dir que ells es fan ressò del que contà la premsa i han presentat al Congrés i el Senat una bateria de preguntes. Cal dir que els germans Gómez es desprengueren del seu negoci en 2013. Potser no volien danyar la carrera política de Sánchez, que seria elegit secretari general del PSOE l'any següent, el 2014.

Evidentment, la foto de Feijóo amb Marcial Dorado i les saunes gai del sogre de Sánchez no són coses equiparables. ¿Empat entre afers simètrics? ¡No! (A més, les insinuacions del PP emanen un tuf homòfob que tira de tos.) En realitat, el PP ha decidit utilitzar el fang que tenia guardat al calaix des de 2014, època en què hi hagué un primer intent, per part d'OK Diario i altre mitjà semblant, de posar a funcionar la màquina del fang. L'operació supera tots els límits que jo havia conegut. Es tracta de colpejar els familiars íntims de Sánchez (dona, germà) per a esgotar psicològicament el president. Se l'ataca personal i humanament per a veure si llança la tovallola ja d'una vegada. Si resisteix, el PP espera almenys que la seua estratègia disminuïsca els deu punts de diferència de vot femení que li va traure el PSOE en les últimes eleccions. La dreta ja no té prou amb l'escàndol provocat per la presumpta corrupció al si del PSOE. Els atacs sense pietat no cessaran. Aznar insinua fins i tot que Sánchez podria acabar a la presó. Deslegitimar l'adversari polític fent servir informació espúria és el procediment que donà la victòria a Trump.

La falsedat i les informacions irrellevants que intenten menyscabar l'honorabilitat d'un oponent i arruïnar la seua carrera política són combustible per a la màquina del fang, que sent predilecció per la vida privada dels polítics. Escampar boles sobre l'adversari ideològic o els seus familiars i furgar en les seues vides privades són tot un clàssic de la màquina del fang. Damunt, qui la posa a funcionar exigeix explicacions. La situació és surrealista. ¿Explicacions sobre fets inexistents? La desesperació de la dreta per arribar al poder obeeix a tres causes almenys: venjança, perquè encara no s'ha paït la moció de censura a Rajoy; molta pressa de Feijóo, que tem no arribar a ser president mai; urgència de l'IBEX, que no tolera polítiques d'esquerra, encara que siguen light. Es podria pensar que el PP ha abandonat les maneres opositores i ha entrat en mode cacera, però l'estratègia de caça començà en 2018, l'endemà del dia en què Sánchez esdevingué president. Però ara s'han superat totes les línies roges. El tret li pot sortir al PP per la culata. ¿Lluitar contra el rival polític disparant al cadàver del seu sogre? Feijóo el Moderat no deixa de sorprendre'ns.

La mentida com a arma política

La utilització de la mentida com a arma política té precedents molt antics. Se'n poden enumerar alguns a partir del segle XIX. Stephen Crane, autor de La insígnia roja del coratge, compaginà la seua tasca literària amb el periodisme. Una biografia de Crane escrita per Paul Auster palesa que la premsa nord-americana de la darreria del segle XIX, en què treballà Crane, no tenia cap compromís amb la veritat. Es movia exclusivament per interessos econòmics i polítics. La nit del 15 de febrer de 1898, una violenta explosió destruí el Maine, un cuirassat nord-americà que es trobava fondejat a la badia de L'Havana. Les causes de l'explosió mai no foren aclarides, però l'opinió pública estatunidenca, esperonada per les mentides dels periòdics grocs propietat de William Randolph Hearst i Joseph Pulitzer, assenyalà Espanya com a culpable. Això precipità la guerra entre els EUA i Espanya. Als anys trenta del segle passat, Joseph Goebbels, ministre de Propaganda del Tercer Reich, elevà la mentida a cotes desconegudes fins llavors. A ell se li atribueix aquesta cèlebre frase: «Una mentida repetida mil vegades es converteix en veritat.»

Sense dubte, però, el precedent més directe de l'actual situació, en què la mentida campa a pler, és la campanya de boles sobre l'atemptat de l'11-M. En una entrevista, José Miguel Monzón, el "Gran Wyoming", deia açò: «Assistim a un canvi de paradigma. La democràcia tal com l'hem coneguda s'acaba, perquè el periodisme ha mort. La mentida val tant com la veritat. Es fa servir la mentida com a moneda de canvi i és molt complicat desmuntar-la. [...] Pensar que la gent de dretes es creia les boles de l'atemptat era absurd, però necessitava un suport moral i va caure en la perversió del "tu menteix que jo et compre [el periòdic]".» Es referia als periodistes de l'anomenat "Sindicat del Crim" que propagaren les versions falses sobre l'11-M. «Els mitjans no donaven notícies, les inventaven. I sense informació no hi ha democràcia», afirmava Wyoming. És cert que la mentida viu com peix a l'aigua en les dictadures, però la democràcia liberal mai no ha estat aliena a les mentides. Ara bé, quan encara no existien la televisió ni Internet, mitjans molt potents de difusió, les campanyes de notícies falses no tenien tanta repercussió com ara.

Avui estan les xarxes socials, que donen suport a les boles. Elon Musk i Mark Zuckerberg han eliminat els filtres de llurs xarxes. S'hi pot difamar i mentir amb total tranquil·litat. L'algoritme envia la mentida contínuament i la gent predisposada creu que tothom pensa igual. Les xarxes adoben la indiferència o versions falses sobre fets colpidors —sobre la guerra genocida d'Israel, posem per cas. Les xarxes posen i lleven presidents. Han posat un colpista com a president dels EUA. Trump és un mentider. Si els polítics poden mentir, si la presidenta de la Comunitat de Madrid pot dir fill de puta a Sánchez, molts se senten autoritzats a fer el mateix. Com la gent de dretes necessita justificació, compra mentides com a veritats indiscutibles, si les solta un polític dels seus, com ara Trump o Díaz Ayuso. Sovint se sent a dir que tots els polítics són iguals. No. La dreta menteix, però l'esquerra no. Molts mitjans, que viuen de subvencions o d'ingressos per publicitat institucional de governs de dretes, difonen les fal·làcies. La seua intenció és derrocar governs d'esquerra. Ho estem veient ara. Es fan servir boles per a tractar de derrocar Sánchez.

La seqüència es repeteix: un mitjà publica una bola; una persona o un col·lectiu ultra (Manos Limpias, Hazte Oir) presenta una acusació basada en la bola; un jutge l'admet; l'oposició la duu al parlament per a erosionar el govern. A base de mentides, el neofeixisme s'estén pertot arreu, també per Europa. La situació és molt perillosa; sabem per experiència que nombroses persones s'apunten a cavall guanyador i voten més per emocions que per conviccions o interessos. Hi ha gent que es guia per interessos i n'hi ha que es guia per ideologia. L'electorat d'esquerra sol ser fidel a les seues conviccions ideològiques. Però les classes altes només voten pel seu interès. I enmig es troba la gran massa de gent que, malgrat no creure les fal·làcies populistes, compra les emocions que n'emanen. Si les mentides suplanten totalment la informació veraç, la democràcia liberal s'acaba i la dreta governarà tota la vida. I no parlem d'una dreta conservadora i moderada com la vella democràcia cristiana europea, sinó d'una extrema dreta que assumeix els postulats de la ideologia neoreaccionària, les idees de la il·lustració fosca, ben pròximes al feixisme. ¡Perill!

Segons el baròmetre mundial d'Open Society Foundation, a un 35% dels menors de 36 anys li semblaria bé un règim autoritari sense divisió de poders ni un sistema parlamentari efectiu. El context és propici per a la deshumanització i la insensibilitat, que s'aniran escampant com una gran taca d'oli. Marxem a velocitat vertiginosa cap a futurs escenaris de totalitarisme, exclusió i manca de llibertat. A les Espanyes, les enquestes auguren un futur triomf electoral del PP i Vox, que podrien sumar majoria parlamentària suficient per a formar govern. Això també significaria la victòria de la mentida utilitzada com a arma política. (Inclús al País Valencià, ni la DANA ni l'actuació lamentable del mentider Mazón semblen passar factura al bloc de dretes, segons molts sondejos.) Jo, que vaig viure la infància, l'adolescència i la joventut sota la dictadura feixista de Franco, no me'n sé avenir. Però les enquestes i els resultats de les eleccions celebrades en molts països no deixen massa marge per al dubte. Damunt, la desunió de l'esquerra tampoc no deixa marge per a l'optimisme. Per tant, el soroll, la fúria i les mentides de la dreta no van a minvar.

Sempre hi ha hagut nazis

Creure que els EUA sempre han estat modèlicament democràtics és una falsa creença. El país va nàixer sobre unes bases (el puritanisme cristià, el genocidi dels pobles nadius i l'esclavisme) que marcarien el seu futur. A més, s'hi van incorporar factors (violència i ús abusiu de les armes) encara presents a la societat nord-americana. Hi ha altres creences infundades. La suposició que el nazisme no tingué simpatitzants als EUA n'és una. Hi havia americans que donaven suport a Hitler, com ara el magnat de la premsa William Randolph Hearst o l'avi matern nord-americà d'Elon Musk. També hi hagué simpatitzants del nazisme al Regne Unit i França. L'elit financera nord-americana estava a favor de Hitler. Es conta una anècdota sobre el gran actor i cineasta Charles Chaplin. Per encàrrec de Hitler, Leni Riefenstahl rodà el documental de propaganda política més cèlebre des de la invenció del cinema, El triomf de la voluntat, cent catorze minuts destinats a enaltir els aconseguiments del nacionalsocialisme i a propagar internacionalment la imatge d'una nova Alemanya restaurada després del fracàs de la Primera Guerra Mundial.

El documental es projectà al MOMA de Nova York. Entre els espectadors estaven René Clair i Chaplin. El francès contà que algú començà a petar-se de riure. La gent es girà bruscament per a mormolar el maleducat i descobrí amb estupor que el rialler era ni més ni menys que el còmic més famós del moment, Charles Chaplin. El documental li donà la inspiració per a escriure i rodar la pel·lícula satírica El gran dictador. Durant el rodatge, rebé pressions i amenaces. A Espanya no s'estrenaria fins a la mort de Franco. Chaplin acabaria expulsat dels EUA acusat de simpaties comunistes i activitats antiamericanes. I ja que parlem de les Espanyes, el franquisme, varietat autòctona del feixisme, va simpatitzar inicialment amb el nazisme, encara que després de la victòria aliada en la Segona Guerra Mundial, Franco decidís amagar les creus gammades. El franquisme mai no ha desaparegut del tot, malgrat el final de la dictadura. L'endemà de morir Franco, milions de franquistes intentaren fer creure que eren demòcrates. ¡Això és pura ficció! Si no s'hagués tancat la capella ardent, encara hi hauria cua per a veure el fèretre del dictador.

I algunes d'aquelles persones que feien cua encara viuen i victoregen Franco a la primera ocasió. Fills i néts de franquistes han sentit en casa els vítols a Franco. La resistència contra la dictadura fou heroica i minoritària —protagonitzada per un grapat de comunistes, perquè el PSOE estava desaparegut. Quaranta anys de feixisme van crear un franquisme sociològic que encara roman. Es parla del pacte de la Transició. En realitat, fou un tracte aprofitat: democràcia a canvi d'oblit dels crims de la dictadura. I el partit que esdevingué hegemònic a la dreta, el PP, fou fundat per Fraga, ministre de Franco. Fraga havia firmat tres sentències de mort. També fou ministre de la Governació del govern d'Arias Navarro. El seu mandat es va caracteritzar per la repressió i episodis com la matança de cinc treballadors a Vitòria, la detenció de líders de l'oposició i i els successos de Montejurra. Fraga aprovà l'operació del búnker contra els carlistes integrats en Coordinació Democràtica. L'operació, en què participaren sicaris ultres italians i argentins, se saldà amb dos morts i diversos ferits. Fa riure sentir dir que Fraga era partidari de la llibertat i la democràcia.

Aquest personatge encunyà la frase cèlebre: La calle es mía. Com a representant de la dreta més reaccionària, podria haver dit tranquil·lament: España es mía. El PP, ple de franquistes, mai no ha volgut condemnar la dictadura. Vox, que és una escissió del PP, enalteix directament Franco i el seu règim. Durant molt de temps, pensàrem que aquestes coses només passaven a Espanya, que l'enaltiment impune de nazisme i feixisme era impossible en Alemanya o Itàlia. Doncs la realitat s'imposa. El nazisme avança en Alemanya. A Itàlia governa una neofeixista. A França, Marine Le Pen estigué a tocar del poder. A Romania, ha guanyat les eleccions un admirador de Trump i Putin. Quant als EUA, podrà sorprendre a moltes persones que Trump i el moviment MAGA estiguen dirigint-se cap al feixisme a velocitat de vertigen, però ja s'ha dit abans que les pulsions nazis (racisme, suprematisme, violència, persecució de la dissidència, imperialisme) no són alienes a la tradició política nord-americana. Amb Trump, està sorgint l'element que faltava, el totalitarisme. I aquest totalitarisme va camí de convertir-se en hegemònic a escala planetària.

¿Hi ha ideologia?

Donald Trump i els seus col·laboradors porten a cap la demolició vertiginosa de l'aparell del govern federal nord-americà. Sembla que estan donant un auto cop. Per tant, és legítim fer-se aquesta pregunta: ¿els guia alguna ideologia concreta més enllà del conservadorisme i l'autoritarisme genèrics? A primera vista pot semblar que Trump no té una ideologia clarament definida i que es guia només pels desitjos del seu caràcter narcisista i megalòman. No. Sota totes les seues actuacions hi ha un substrat amb diverses capes ideològiques: teoria de l'executiu unitari, il·lustració fosca, anarcocapitalisme, nacionalisme, cristianisme sectari, neoliberalisme, imperialisme... Paga la pena detenir-se en alguns d'aquests termes. Que l'executiu siga unitari és una forma eufemística de dir que el president ha de governar com un monarca absolut. La Constitució dels EUA estableix que el poder executiu recau sobre un individu. Els partidaris de l'executiu unitari tenen clar, per tant, que el president concentra la totalitat d'aqueix poder i que la presidència no pot ser controlada ni pels tribunals ni pel legislatiu, llevat que es faça a través de l'impeachment.

Des de fa dècades, venien sovintejant les pressions d'advocats i organitzacions conservadores que volien desmantellar els organismes reguladors independents i restringir les seues facultats d'intervenir als mercats. En febrer, Trump firmà una ordre executiva que li permet de prendre el control d'agències com la Comissió Federal de Comerç, la Comissió Federal de Comunicacions i la Corporació Federal d'Assegurança de Dipòsits. Aquests organismes experts lluiten contra els monopolis, regulen ràdio i televisió, vigilen la seguretat bancària... Eren molt importants per a l'estructura del govern, consolidada durant els darrers cent quaranta anys, i garantien que no hi hagués abusos i que el mercat lliure no esdevingués una batalla campal. Trump està entrant a sac en tot això a través del mecanisme irregular del Departament d'Eficiència Governamental (DOGE), dirigit per Elon Musk, sense autorització expressa del Congrés. Alguns tribunals han decretat mesures cautelars contra decisions de Trump, però aquest en fa un cas com un cabàs.

En realitat, hi ha un límit a la funció executiva. La Constitució estableix que el president ha de vetlar per l'aplicació puntual de les lleis. Ha de facilitar, dins el seu àmbit de competències, el compliment de la llei. En el dret constitucional, la limitació de la funció executiva —que s'ha de limitar a l'acatament exacte de les lleis— es denomina Take care clause i té dues conseqüències: tota actuació executiva que no complisca les lleis és inconstitucional; ha d'existir un mitjà de control dels actes il·legals de l'executiu, per respecte a la supremacia de la carta magna. Les regles constitucionals justifiquen la supervisió judicial dels actes de l'administració, és a dir, invaliden la versió dura de l'executiu unitari. El president ha de complir la llei. Si no ho fa, els tribunals estan facultats per a invalidar els seus actes, al marge que s'inicie el procediment de destitució. La clàusula Take care impossibilita que el president puga ordenar vàlidament que els seus secretaris desobeïsquen les lleis. Tanmateix, els fets ens confirmen que la versió dura de l'executiu unitari s'ha instal·lat a la Casa Blanca, en contra de la democràcia i l'estat de dret.

 

La denominada il·lustració fosca, una ideologia neoreaccionària i antidemocràtica, també guia el president i el seu equip. El pensament d'aquest corrent filosòfic i polític, contrari a la igualtat, fou elaborat per l'enginyer informàtic Curtis Yarvin i el filòsof Nick Land, que va encunyar per primera cop l'expressió Dark Illumination en un assaig homònim en què mostrava el seu rebuig frontal al Segle de les Llums. Els seguidors d'aquest pensament d'extrema dreta no sols rebutgen el socialisme o el marxisme. Van més enllà. Repudien la il·lustració i el liberalisme sorgits al segle XVIII que culminaren en la democràcia liberal i la monarquia constitucional. Neguen que la història seguisca una progressió cap a major llibertat i més il·lustració. Estan a favor d'un retorn a formes de govern de l'Antic Règim, a la monarquia absoluta i altres fórmules més velles de lideratge. Trump i els seus també assumeixen els punts de vista reaccionaris en assumptes com avortament, diversitat de gèneres, relacions racials i migració. I arribats ací, cal citar personatges caracteritzats pel nacionalisme i el cristianisme sectari estès entre els fidels de diferents esglésies —l'Evangèlica sobretot.

Un d'ells és el vicepresident James David Vance. Tothom s'haurà adonat que Vance té molt més protagonisme en el govern que els seus predecessors. Va participar activament en la reunió que tingueren Trump i Zelenski al Despatx Oval. Cal destacar també els dicursos de J. D. Vance en Europa o Groenlàndia. La seua figura ens porta a la del multimilionari de Silicon Valley Pheter Thiel, creador de Paypal i accionista d'Airbnb, Linkedin, Spotify, TransferWise i moltes més empreses. Thiel, nacionalista cristià i gai, afirma que «cal perseguir el progrés tecnològic sense defallir, amb pocs miraments, o cap, pels potencials costos o perills per a la societat». Thiel recomanà a Trump que fitxés Vance com a candidat a vicepresident i finançà la seua campanya amb un donatiu de quinze milions de dòlars. S'ha de tenir present que Vance seria president si a Trump li passés alguna cosa —si empipa l'establishment, per exemple. Trump ja patí un intent d'assassinat. (La desclassificació dels papers relacionats amb l'assassinat de Kennedy reviu la hipòtesi d'una mort que potser comptà amb el vistiplau de la CIA i el deep state.) ¡Mare meua!

Pheter Thiel defensa i finança la nova dreta reaccionària nord-americana, en què s'enquadren els seguidors de la il·lustració fosca, promoguda per un protegit seu, Curtis Yarvin. Al final, totes les peces quadren. Thiel, nacionalista, anarcocapitalista, religiós i creient en la superioritat dels individus "diferents" amb alta intel·ligència (possiblement també feixista), blasma el període de la il·lustració i creu que seria molt positiu per als EUA el govern d'un "rei" fort que gestione el país com ho faria un bon CEO. Segons confessió pròpia, no creu que llibertat i democràcia siguen compatibles, per la contradicció insalvable entre democràcia i normes del capital. Trump i el seu equip tenen ideologia, la qual cosa no lleva que alguns alts càrrecs —el secretari d'Estat, posem per cas— siguen molt incompetents. També tenen agenda, adversaris a la diana i desig d'enriquir-se sense contemplacions. El grup ultra que ha pres el poder als EUA està envalentit, perquè acumula un poder quasi absolut, però vol enllestir la feina amb rapidesa; les eleccions de meitat de mandat podrien posar fi a la festa. ¿Conflicte d'interessos? ¡Ha! ¿Això quina cosa és?

«Els testos s'assemblen a les olles»

La democràcia està en perill. En un post anterior parlava sobre la personalitat de Donald Trump, un narcisita extrem. El seu comportament antisocial té múltiples cares: mentider, negacionista, racista, supremacista, envanit amb ínfules imperials, masclista, dictatorial, colpista, amant de la pompositat... Les dones, les persones LGTBI, els immigrants, el medi ambient, els drets civils, la salut pública, l'educació estaran sobre un volcà. Durant el mandat de Trump no hi haurà res ni ningú fora de perill. Com es creu l'amo del món, la seua política internacional serà imprevisible. De fet, ja ha ficat l'ull en Dinamarca —vol que el govern danès li venga Groenlàndia—, Canadà, Mèxic, Panamà, Iran, Gaza... Els seus plans sobre Gaza —ja veurem si aconsegueix de dur-los endavant— s'assemblen a la campanya de "reinstal·lació" dels jueus que dissenyaren els nazis al principi dels anys quaranta del segle XX. Resulta ben cridaner que els israelians, almenys el seus governants, donen per bons els plans de Trump. ¡Les víctimes convertides en victimaris!

 

 

El president dels EUA no respecta res. ¿Cortesia amb els seus oponents? ¡Ni parlar-ne! Insulta els adversaris polítics sense cap mirament. Atès que les seues reaccions poden ser temibles, els multimilionaris i els propietaris de les grans empreses han decidit no molestar-lo. Alguna cosa semblant passà a l'Alemanya nazi. Però hi ha altres paral·lelismes. Incitar i excusar la violència pública dels partidaris —sovint organitzats en grups paramilitars— són actituds que remeten al nazisme. Els membres dels partits de Santiago Abascal, Viktor Orbán, Marine Le Pen, Matteo Salvini, Herbert Kickl o Geert Wilders ja no porten camises brunes o negres, ni braçals amb distintius. Al segle XXI, el neofeixisme es camufla per a enganyar despistats. Evidentment, ni Trump és Hitler, ni Elon Musk, Heinrich Himmler —bé que el multimilionari amo de SpaceX, Tesla i la xarxa social X, abans Twitter, faça la salutació a la romana—, però les notícies dels telediaris provoquen una gran alarma. La gent de bé no hauria de passar ratlla a certes coses.

Recompenses a delators, detencions sense control judicial, presos encadenats —amb uniformes grisos o taronja, en comptes dels blancs amb ratlles blaves—, deportacions massives, enviament de persones a la presó de Tecoluca, el centre de confinament més gran d'Amèrica, en les cel·les enormes del qual mai no s'apaguen els llums elèctrics —el president salvadorenc Nayib Bukele l'ha posat a disposició de Trump a canvi d'una mòdica taxa per reclús—, utilització de la base de Guantánamo com a camp de concentració... Si no és nazisme, s'assembla molt. En tot cas, com està de moda posar noms nous a fenòmens vells, el feixisme de sempre es diu ara "il·lustració obscura". «Els testos s'assemblen a les olles», diu el refrany. ¿Produirà efecte contagi, l'actitud de Trump? ¿Sorgiran imitadors pertot areu? Crec que aquestes preguntes estan mal plantejades; en realitat, ja hi havia abundància de neofeixistes. Això sí, l'elecció de Trump com a president de la primera potència mundial reforça la patuleia de gent d'extrema dreta, que veu confirmades les seues teories. Els demòcrates no hauríem de contemplar amb indolència la banalitat del mal.

Nou grup d'ultradreta

Fa poc, llegia una entrevista a Emmanuel Todd publicada en un número d'El viejo topo. Todd és antropòleg, historiador, sociòleg, assagista, politòleg i autor de nombrosos llibres. Alguns d'ells, com La caiguda final, La il·lusió econòmica o Després de l'imperi, han esdevingut clàssics de les ciències socials. Explicava una teoria que jo ja havia sentit altres vegades: el PIB dels països occidentals està molt unflat. Resultaria ser una mesura fictícia de la producció. Si restamos del PIB estadounidense la mitad de sus gastos sanitarios sobrefacturados, luego la "riqueza producida" por las actividades de sus abogados y por las cárceles más abarrotadas del mundo, y luego por toda una economía de servicios mal definidos que incluye la "producción" de sus 15.000 o 20.000 economistas con un salario medio anual de 120.000 dólares, nos damos cuenta de que una gran parte de este PIB no es más que vapor de agua. Açò ve al cas de l'economia espanyola. Segons diferents informes, el PIB espanyol creix molt més que el de països com Alemanya. Sembla que la macroeconomia funciona bé. ¿Es trasllada això a la microeconomia? ¡No, evidentment!

Heus ací altra reflexió de Todd: Para que una economía sea flexible [...], se necesita población activa que pueda hacer cosas. Estados Unidos tiene ahora más del doble de población que Rusia (2,2 veces en grupos de edad de estudiantes). El hecho es que con cohortes comparables de jóvenes que cursan estudios superiores, en Estados Unidos el 7% estudia ingeniería, mientras que en Rusia lo hace el 25%. Esto significa que con 2,2 veces menos personas estudiando, los rusos forman un 30% más de ingenieros. El problema fonamental dels països occidentals és que han transferit una proporció enorme de les seues activitats industrials a països asiàtics. Per això, les perspectives laborals dels nostres joves són tan ombrívoles. I connecte açò amb els resultats de les recents eleccions europees, que han deparat una sorpresa: tenim al panorama polític un nou grup d'ultradreta populista, Se acabó la fiesta, que ha estat capaç d'obtenir tres actes d'eurodiputat. El seu major viver de vots està entre els joves, homes, menors de 40 anys (el nombre de vots masculins a SALF triplica el de femenins.) ¿Com pot ser, si l'economia espanyola va tan bé?

¡La macro sí, però la micro no! El salari mínim interprofessional i les pensions han pujat, però la inflació s'ha menjat gran part de la pujada. I no se soluciona l'enorme problema d'accés jove a l'habitatge. La ràbia i la desesperança de molts joves augmenten; no poden independitzar-se, ni plantejar-se un projecte de vida. La ultradreta capta molt bé el seu estat d'ànim. SALF difon un missatge —bàsicament a través de xarxes socials— que és ben acollit pels irats: tots els polítics són corruptes; l'estat està sobredimensionat; els immigrants són culpables de tots els problemes (atur, inseguretat...); els imposts són excessius... ¡Un cúmul de mentides i cap alternativa sòlida! Les crítiques als partits i a la monarquia recorden molt el vell falangisme. En realitat, les dues formacions ultradretanes autòctones, Vox i SALF, només ofereixen identitat, patriotisme i les mateixes receptes neoliberals de la dreta conservadora. Però capten el vot d'una part important de l'electorat. Potser, les dones —sobretot joves— fugen perquè s'oloren l'antifeminisme radical dels populistes de dreta. (Vox i SALF tenen lligams amb el grup catòlic ultramuntà Hazte Oír.)

¿Tindrà molta trajectòria la plataforma sorgida al caliu de les eleccions europees? A hores d'ara, aquesta pregunta és de difícil resposta. Això sí, em sembla molt perillós el joc de Pedro Sánchez. Durant l'última sessió de control al govern i una entrevista posterior en TVE, esmentà el cap de SALF nou vegades. Cap suposar que vol fer la guitza a Núñez Feijóo. Sánchez pensarà que dividir els votants de dretes és una bona idea, perquè impedirà el creixement dels peperos —sobretot ara que ell s'està quedant sense socis per la seua esquerra. Però la jugada podria sortir malament. Recordem la frase de Dalí: Que hablen bien o mal, lo importante es que hablen de mí. Es comença a fer molta propaganda innecessària a Alvise Pérez, un presumpte delinqüent que té casos pendents amb la justícia, dels quals es lliurarà de moment gràcies a la seua immunitat com parlamentari europeu. Si extrapolàrem els resultats dels comicis europeus a unes generals, la dreta tindria majoria absoluta parlamentària. Per això, Núñez Feijó demana amb insistència la convocatòria anticipada. Si la reacció guanya les legislatives franceses, la insistència atabalarà.

Llevar-nos el pa i la sal

Les democràcies liberals, vigents en quasi tota la Unió Europea, es basen en alguns principis que es consideren essencials. El govern de la majoria sorgida de les urnes n'és un i el respecte a la minoria, altre. Com que la dreta reaccionària ha guanyat les eleccions autonòmiques al País Valencià, està legitimada per a posar en pràctica els seus projectes. I els qui no els compartim haurem d'aguantar-nos almenys quatre anys —i que no siguen més. Això no lleva, naturalment, que puguem exercir el nostre dret a la crítica, i que intentem aturar, amb procediments legítims (campanyes de mobilització ciutadana, manifestacions, protestes, vagues) totes les mesures que considerem pernicioses. Jo trobe particularment perniciós que un govern decidisca vetar l'accés de persones o col·lectius a les ajudes públiques, si això es fa per motius clarament espuris. Em sembla espuri negar-me l'accés a una subvenció per ser sospitós de pancatalanisme. Tractaré d'explicar-me millor. Pel que es veu, els consellers d'Educació i de Cultura han decidit que és catalanista tot aquell que fa servir l'expressió "País Valencià". (Jo la utilitze moltes vegades.)

Primerament caldria aclarir que una cosa no té res a veure amb l'altra; hi ha prou valencians que li diuen País Valencià a la nostra terra i no són partidaris d'un projecte polític pancatalanista. En segon lloc, si els consellers consideren pancatalanista qui afirma la unitat de la llengua parlada per molts catalans, valencians i balears, negar una ajuda per aqueix motiu seria manifestament il·legal; la unitat està avalada per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, organisme estatutari encarregat de dictaminar sobre qüestions lingüístiques. Tot indica que el nou govern de la Generalitat vol llevar-li el pa i la sal a les persones d'idees valencianistes. Això és discriminar per raons ideològiques. Algú dirà: «¡Noo! ¡Si els personatges que ocupen els organismes de la Generalitat es proclamen ferms partidaris de la llibertat! ¡Bonica llibertat tindríem si fórem marginats per pensar aixina o allana!» Doncs sí, van a marginar les persones que professen idees considerades "herètiques" per qui mana, bé que només haurien de ser proscrits els designis contraris als valors constitucionals —les concepcions totalitàries, per exemple—, si l'Estat espanyol és tan democràtic com es diu.

Llevar subvencions a entitats culturals per una mera qüestió onomàstica mostra absoluta falta de fe en el liberalisme. Les ajudes s'han d'atorgar en base a la qualitat de les activitats projectades, la seua difusió, el nombre de beneficiaris, llur contribució al coneixement de la nostra realitat, la utilitat que se'n derive... Castigar entitats que defensen el valencià és una arbitrarietat indigna de partits que es reclamen democràtics. Hom pot entendre —més o menys— que no es vulguen finançar amb diners públics les activitats d'un determinat carés polític. (Inclús això seria força discutible; la gent que defèn, posem per cas, l'existència d'uns països catalans units per llaços lingüístics i històrics no atempta contra la lletra o l'esperit de la Constitució, que consagra la llibertat de pensament.) Però negar-li suport a qui no s'aparta ni un mil·límetre de l'establert a l'Estatut d'Autonomia... És clar que el guanyador dels comicis pot promoure els seus projectes, però això no dóna dret a discriminacions anticonstitucionals, ni a limitar les llibertats. Si ho acceptem, obrim la porta al totalitarisme. En fi, ¿què es pot esperar de gent que voldria prohibir els partits catalans i bascos?

L’estat profund es destapa

Sempre havíem sabut que l'estat profund —allò que els anglesos anomenen deep state— és qui mana veritablement sobre les nostres vides. Pugdemont deia l'endemà de les eleccions generals del 23 de juliol que volia negociar amb l'Estat, perquè un govern, sobretot si és d'esquerres, no mana. Segons l'expresident, Espanya és una finca amb diversos propietaris: el rei, els jutges, les grans empreses i llurs mitjans de comunicació, l'Església, l'exèrcit... «De tant en tant, permeten a l'esquerra governar la finca. Però si el masover intenta un acord que comprometa la propietat, ¡ep!, els amos li faran saber que s'ha extralimitat. Per tant, són inútils tots els esforços dedicats a pactar amb el masover alguna cosa que afecte la propietat.» Però Puigdemont encara feia curt; s'oblidava de col·lectius poderosos: els cossos funcionarials de primer nivell. Aquests dies, tot l'estat profund s'ha destapat. Sembla, per exemple, que el rei no està content amb la situació. Els crits llançats i les banderes foradades exhibides durant els aldarulls davant la seu central del PSOE deuen haver empipat el cap d'Estat. (El feixisme de debò mai no ha sigut monàrquic.)

La irritació del rei és molt patent. Només calia advertir la seua cara de pomes agres en dos actes institucionals: en la reunió amb la presidenta del Congrés per a conèixer el resultat del debat d'investidura i durant la presa de possessió de Sánchez com a president. Felip VI no es molestà gens ni mica a dissimular el seu empipament. Dies abans, molts col·lectius s'havien manifestat en contra del pacte entre PSOE i Junts, i de l'amnistia als encausats pel procés independentista català. Van protestar el CGPJ, la sala de govern del TS, sales de tribunals autonòmics (com ara el madrileny, el canari, l'extremeny, l'aragonès o el valencià), totes les associacions de jutges i fiscals, l'Associació d’Advocats de l’Estat, nombrosos col·legis d'advocats, l'Associació de Funcionaris de Cossos Superiors del Tribunal de Comptes, l'Associació d'Inspectors d'Hisenda, l'Associació Professional del Cos Superior de Lletrats de l'Administració de la Seguretat Social, l'Associació d'Interventors i Auditors de l'Estat... També s'han manifestat en contra de l'amnistia bisbes, grans empresaris, associacions de membres dels cossos i forces de seguretat de l'Estat...

Només faltaven els militars. Més de cinquanta generals, coronels, comandants i capitans retirats han firmat un manifest en què es fa una crida directa al putsch. (Esgarrifa pensar què podria passar si Espanya no fos membre de la Unió Europea.) Tot l'estat profund ha emergit per a fer-nos saber que professa profundes conviccions espanyolistes i ultraconservadores. L'amnistia als encausats catalans i la formació de govern han provocat la pèrdua absoluta d'imparcialitat de múltiples cossos funcionarials. La cosa és d'extrema gravetat, perquè la democràcia descansa en la presumpció que els funcionaris són neutrals, especialment aquells que es dediquen a impartir justícia. Ara constatem que no ho són. Els jutges s'han manifestat a les portes dels seus tribunals per a expressar corporativament què opinen sobre assumptes d'àmbit estrictament polític, sense tenir la decència de llevar-se la toga. Ens trobem davant d'un punt d'inflexió. La meitat almenys de la ciutadania, que defensa idees plurals, sap de primera mà que no pot esperar res de bo dels tribunals; consideren enemic qui no pensa com ells. Confirmar el que ja se sabia crea inquietud.

Els jutges creuran que defensen l'interès general, però això és massa creure. Tenen llibertat per a criticar i expressar opinions polítiques només a títol personal. Si s'expressen corporativament o des d'òrgans de govern i jurisdiccionals, queden contaminats col·lectivament, perden l'aparença d'imparcialitat. Si alguns dels jutges i fiscals que s'han manifestat contra l'amnistia van a ser els encarregats d'aplicar-la... També protesten contra l'esment de la guerra bruta judicial que figura, negre sobre blanc, al pacte subscrit per PSOE i Junts. La mobilització corporativa de tota la judicatura contra l'al·lusió al lawfare confirma l'existència d'aquest. A partir d'ara, es pot pensar que l'amnistia està plenament justificada, perquè corregirà possibles aplicacions esbiaixades de la llei durant els judicis als independentistes catalns. Potser això explica l'empipament d'alguns col·lectius funcionarials, als quals no agrada que els esmenen la plana. I també podem sospitar que el lawfare haurà afectat no independentistes —Mónica Oltra o polítics de Podemos, per exemple. En definitiva, qualsevol pot ser la pròxima víctima de l'estat profund. Estem avisats.

Mes d'octubre mogut

La tirallonga de "no arguments" en contra de l'amnistia és cada cop més llarga. Alguns giren al voltant de la il·licitud de les accions que cometeren els independentistes catalans. Caldria recordar que aital il·licitud està sotmesa a un debat intens. En principi, els líders del procés foren acusats de rebel·lió, però aquesta imputació fou retirada. Juristes de reconegut prestigi sostenen que tampoc no cometeren cap sedició. En qualsevol cas, aquest delicte ja no existeix al Codi Penal. Sols queden la desobediència i la malversació, delicte, aquest últim, molt discutible per vàries raons. Un informe del ministre Montoro afirmava que no s'havia gastat cap euro de diners públics en l'organització del procés. D'altra banda, el Tribunal Suprem ha deixat en res la recent reforma de la malversació —hom podria sospitar que de manera retorçada—; per als magistrats, tot és malversació agreujada amb unes penes altíssimes. Finalment, encara seria ben possible que la justícia europea deixés amb un pam de nassos els tribunals espanyols. Per tant, tots els "no arguments" basats en la premissa dels grans crims que es van perpetrar cauen pel seu pes.

Estic referint-me a afirmacions com aquestes: la amnistía harà desaparecer delitos graves; los autores no han reconocido la ilicitud de los actos cometidos; los delincuentes serán sustraídos a la acción de la justicia... En realitat, l'amnistia no anul·la l'existència dels delictes amnistiats. Simplement decreta el seu l'oblit legal i l'extinció de la responsabilitat penal dels autors (no la civil, quan calga indemnitzar particulars aliens als fets). La mesura de gràcia és una cessió per tal d'aconseguir un bé superior (en aquest cas, afavorir la solució d'un conflicte polític greu). És fer creu i ratlla, començar de cap i de nou. Si delinqueixen altra vegada, els amnistiats tornaran a ser perseguits penalment. El "no argument" més gros que he sentit és aquest: Se reconocerá que los delincuentes tenían razón. ¿Reconeixia l'amnistia de 1977 que els terroristes d'ETA o els policies torturadors franquistes tenien raó? Després estan les hipèrboles: l'amnistia suposa un gravíssim atac a l'estat democràtic de dret que consagra la nostra Constitució i fa perillar les regles bàsiques de convivència i les garanties dels drets dels ciutadans. ¡L'argument de la por!

També s'ha dit que l'amnistia només es fa servir quan hi ha canvis de règim, però una anàlisi històrica i un estudi de dret comparat demostra clarament que això no és cert; el govern del Regne Unit acaba d'amnistiar delictes relacionats amb el conflicte d'Irlanda del Nord sense que s'haja produït cap pas d'una dictadura a un règim democràtic. Hi ha alguns "no arguments" que es basen en el principi d'igualtat davant la llei. Amb independència que, com tothom sap, la llei mai no és igual per a tots, cal recordar que el principi admet excepcions. De fet, el govern de Mariano Rajoy va aprovar una amnistia fiscal. Les crítiques per vulneració de la separació de poders cauen en la mateixa errada; no hi ha una separació de poders absoluta. (Recordem com són nomenats els membres del CGPJ, el fiscal general...) Tampoc no s'esmena la plana als jutges que han actuat correctament —cosa dubtosa en el cas que ens ocupa—, perquè no es revisa la seua sentència. No té sentit dir, com han fet alguns vells "socialistes", que la mesura de gràcia es carrega el pacte de la Transició. Precisament, es va basar sobretot a fer creu i ratlla.

Als caps del PP els sobra hipocresia i els falla la memòria; dos diputats del seu partit antecessor, Alianza Popular, van votar en contra de l'amnistia de 1977 i divuit es van abstenir. Diuen que l'amnistia no té encaix constitucional, però obliden que la de 1977 no fou derogada quan entrà en vigor la Constitució. Els crítics sí tenen part de raó quan opinen que Sánchez vol canviar vots per impunitat —jo preferisc el terme oblit. Recordem, però, que un partit obligat a pactar per a obtenir majoria parlamentària suficient haurà d'atendre alguna de les peticions dels seus socis sempre que llurs demandes no siguen il·legals. He escoltat com alguns caps del PP feien el següent raonament: La amnistía desautoriza la democracia española, equivale a decir que es un régimen dictatorial. Tant com dictatorial, no, però una democràcia manifestament millorable, sí. La reacció estatal als fets de 2017 causà estupor internacional. Finalment, es rebutja l'amnistia perquè els beneficiaris, lluny de penedir-se, anuncien que tornaran a convocar un referèndum. Demanar que nombrosos ciutadans de Catalunya renuncien als seus ideals no té cap sentit.

En tot cas, cal distingir entre grans paraules i negociacions discretes per a trobar una sortida. Mentre, la reacció anuncia la seua mobilització contra una mesura de gràcia basada en motius polítics de caràcter extraordinari. Els fiscals conservadors ja s'han apuntat al xafarranxo. Han enviat una carta als comissaris europeus Jourová i Reynder demanant que Espanya siga advertida preventivament i que la UE intervinga quan s'aprove l'amnistia. La Conferència Episcopal ha condemnat una cosa que encara no existeix. Els bisbes deuen haver oblidat el text evangèlic: «Pere preguntà a Jesús: "Senyor, ¿quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faça? ¿Set vegades?" Jesús li respon: "No et dic set vegades, sinó setanta vegades set."» (Mateu 18, 21-35) Quant a les paraules del cap de Vox, sonen a amenaça colpista vetlada: El pueblo español tiene el derecho y el deber de defenderse. Y lo hará. Después, no vengan lloriqueando. És evident que la visceralitat ha fet acte de presència. I en circumstàncies de crispació el debat serè es fa impossible. Tindrem un mes d'octubre amb esbroncs continus.

Evitar l'abandó o el desànim

En assolir certa edat és fàcil perdre l'esperit lluitador de la joventut, bé que no tots els joves en tenen, d'esperit combatiu. Quan hom ja està entrant en la senectut, pot ser presa de l'abandó, el desànim i la desesperança, o d'allò que Charles Baudelaire anomenava spleen, la ràbia per viure, la frustració colèrica pels ideals no realitzats. Sovint, la frustració mena a la malenconia, al pur cansament i a la desídia. En realitat, qui cau en el relaxament i la laxitud es converteix en un ésser insolidari. Ara mateix, existeix la possibilitat que el feixisme entre en el govern de l'Estat. Potser, la política els la bufe a alguns vells amb spleen i pertanyents al segment més acomodat de la classe treballadora. «Al cap i a la fi, les decisions polítiques ja no m'afecten, ni per a bé ni per a mal.» Gent amb aquesta mentalitat nodreix les files de l'abstencionisme. Jo, en canvi, aniré a votar. Tinc clar que els ultres em poden perjudicar a mi (si prenen mesures que afecten negativament àmbits com les pensions, la salut o la dependència) i sobretot els meus descendents. Les meues filles i els meus néts tenen encara molta vida per davant. I vull que visquen en un país democràtic.

Cal reconèixer que les enquestes no ajuden. Moltes prediuen la victòria de la reacció el pròxim diumenge. Es pot sospitar que estan cuinades a gust de qui les encarrega, és a dir, a gust dels mitjans propietat de l'establishment. La funció desmobilitzadora dels sondeigs és molt evident; la gent de dretes sol votar disciplinadament, però el votant d'esquerres és fàcil de desanimar. D'altra banda, a ningú no li agrada votar a perdedors. Per tant, les enquestes treballen a favor de l'abstenció de l'electorat progressista. Jo procure no fer cas dels sondeigs. Aniré a votar. I procuraré que el vot siga útil. Tota la gent progressista hauria de fer el mateix. En circumscripcions mitjanes, l'últim diputat és crucial. El pot obtenir l'esquerra alternativa o Vox. És ben important aconseguir almenys el 15% dels vots. Amb aquest percentatge, el sistema electoral premia. Amb percentatges inferiors, castiga. Si l'esquerra a l'esquerra del PSOE esdevé tercera força política, hi ha més probabilitats de frenar un govern de dreta reaccionària. Serà difícil, ja ho sé. Però amb massa abstenció de gent d'"esquerres", resultarà impossible. És transcendental esquivar el desànim i l'egoisme.

Hem d'evitar que el jovent —sovint alienat pel sistema— caiga en l'individualisme insolidari o, encara pitjor, es deixe arrossegar pels cants de sirena del populisme d'extrema dreta. Molts joves fatxes no tenen ni idea de quina cosa és el feixisme, però es deixen seduir per discursos enganyosos. La banalització del mal, sobre la qual teoritzà Hannah Arendt, deixa sense defenses moltes persones. També s'ha de mirar amb preocupació el nombre creixent dels autodenominats apolítics, que sempre van a favor de l'abstenció i, per tant, del triomf dels grups reaccionaris. Per això vull que els meus néts prenguen exemple de mi. S'ha d'anar a votar. És un deure cívic. Cal reconèixer que les expectatives del jovent no són bones. Se li fa molt difícil independitzar-se de la llar paterna, accedir a un habitatge digne, trobar treball estable i ben remunerat, fer projectes familiars... El populisme d'extrema dreta no solucionarà, però, aquests problemes. Només cal comparar com solucionen les crisis els governs de dretes i els d'esquerres, bé que a aquests se'ls hagen d'exigir polítiques socials més decidides. Lluitem contra la malenconia i la viabilitat de les profecies autocomplides.

De vegades es diu des del bàndol progressista que tots els partits —tant d'esquerres com de dretes— són iguals. Aquesta simplificació —pintar el quadre polític amb brotxa de parets— no servirà per a frenar el postfranquisme despús-demà; convida clarament a l'abstenció. Com ja sabem, l'esquerra sol filar molt prim. Amb l'edat, he après algunes coses. Hom mai no trobarà un partit polític o una recepta ideològica que done resposta al 100% de les aspiracions personals. ¡És impossible! Jo, per exemple, no entenc que Compromís es presente a les eleccions amb unes adherències estranyes. No crec que Sumar vaja a defendre els interessos dels valencians, però sé de ciència certa que PP i Vox volen anorrear la nostra llengua i la nostra cultura. Per tant, aniré a votar; en els grans moments, cal estar a un costat o l'altre de la ratlla. No val quedar-se a casa i rondinar després pel resultat electoral. Hi ha alguns "revolucionaris" que troben desitjable una temporada de feixisme. «Així, la gent es revoltarà i el triomf de la veritable esquerra serà aclaparador més endavant.» No. Pitjor no és millor. Pitjor és pitjor. No vull que m'envaïsca la laxitud o l'abandó.

¿Com es frena el postfeixisme?

Contínuament se sent dir que cal frenar el feixisme, però ningú no aporta la fórmula infal·lible que ho aconseguisca. Sé, per exemple, com he de frenar un cotxe. Prem el pedal corresponent i el vehicle s'atura aviat, si la mecànica no falla. Ara bé, ¿com es frena una idea, o la gent que la sustenta? Fa poc, he llegit Per a combatre aquesta època. Dues consideracions urgents sobre el feixisme, de l'escriptor i filòsof neerlandès Rob Riemen. L'assagista identifica la ruta de l'etern retorn del feixisme, que es presenta disfressat de populisme, fent falses promeses de llibertat i grandor. Riemen reivindica que cal mantenir viu l’humanisme europeu, que s'ha de combatre la ignorància, l’odi i la por que promouen certes elits polítiques per tal de destruir l’esperit de la civilització democràtica, basat en la veritat, la bellesa, la justícia, la compassió i la saviesa. Però tot això són grans paraules que no donen resposta a la tasca més urgent. Cal recordar que el pròxim dia 23 hi haurà eleccions generals. Són molt elevades les probabilitats que la suma de vots obtinguts per PP i Vox done majoria absoluta. De fet, ja tenen majoria a la Generalitat.

Fa deu anys, poca gent hagués apostat pel futur de Vox. Tanmateix, obtingué dotze escons a les eleccions andaluses de 2018. Des de llavors, les veus que proclamen la necessitat de frenar-lo s'han multiplicat sense cap resultat pràctic; la formació d'extrema dreta s'ha convertit en el tercer partit del mapa polític i s'ha aliat amb el PP en múltiples governs municipals i autonòmics. Des de l'esquerra, el clamor —«¡Hem d'aturar el feixisme!»— s'ha tornat ensordidor. ¿Com ho fem? Es diu sovint que les idees feixistes s'aturen combatent-les. Altre llibre, Tothom pot ser antifa, de Pol Andiñach, proposa vàries estratègies, però van dirigides bàsicament als activistes socials. Algunes, la de no permetre que els fatxes s'expressen des de plataformes públiques, posem per cas, no són fàcilment aplicables. ¿Com s'evita que els discursos de la ultradreta apareguen en els mitjans de la caverna? Hi ha altra resposta simplista: el feixisme es frena amb vots. Però el vot és lliure (almenys en teoria; en la pràctica, els votants poden ser alienats o manipulats) Cadascú vota a qui vol. De moment, cap de les receptes no ha funcionat, tampoc la del cordó sanitari.

Massa electors empipats voten a Vox. El ressentiment s'empara de les democràcies de masses i fomenta el populisme, en què el neofeixisme es mou com peix a l'aigua. La dreta conservadora ja fa servir l'engany, element constitutiu del populisme, amb total desimboltura. Dilluns, durant el cara a cara entre Sánchez i Núñez Feijóo, aquest usà la tàctica del Gish Gallop, que consisteix a soltar una ràpida successió de falsedats —una metralladora de fal·làcies—, mitges veritats i tergiversacions en un espai de temps tan breu que l'oponent no pot refutar-les totes en un sol torn, durant un debat cronometrat; cal més temps per a refutar una mentida que per a dir-la. Si el públic desconeix la tàctica, si no hi ha verificació neutral i si l'audiència no està familiaritzada amb el problema que es debat, el Gish Gallop aconsegueix que l'oponent semble incapaç de refutar totes les fal·làcies. El PSOE albergava l'esperança que el debat fos un punt d'inflexió favorable de cara als comicis del dia 23, però acceptà un terreny no neutral i un format absurd.

La tàctica trumpista de confusió pot ser contrarestada, però Sánchez no sabé sortir-se'n. Guanyà un Núñez Feijóo que resultà ésser un bon peix. L'esquerra té tendència a considerar tanoques els adversaris. Recorde com alguns amics meus deien que Rus era un burro. Confonien la manca de cultura amb falta de d'intel·ligència. Els progressistes també són aficionats a ficar-se en bassals. Entres en un bar de Llutxent i trobes un rogle de llauradors. «Cal votar a Vox, que estos volen acabar amb la caça.» Altre dia, sents una conversa semblant entre set camioners que xerren en un aparcament del polígon industrial de la carretera de Simat. ¿El sou, la pensió? ¡No, la caça! ¡El relat populista arrasa! La por —«¡Que ve el llop!»— no fa efecte. Vist amb perspectiva, que l'esquerra guanyés les recents eleccions a Xàtiva sembla prodigiós. Però tornem a la pregunta inicial: ¿com frenem el feixisme? Atès que no disposem de temps, ni d'alternatives immediates més eficaces, només ens queda confiar en el vot i en propostes encoratjadores d'última hora.

(publicat a Levante-EMV, el 15/07/2023)