En un país democràtic, una persona honrada no hauria de tenir por al passar pel costat d'un policia, perquè aquest té la funció de protegir els ciutadans. Si no és el cas, si hom sent la necessitat de travessar el carrer cap a la vorera d'enfront en veure un policia, alguna cosa falla en el funcionament democràtic. Imaginem que un jove camina amb una estelada o una ikurriña en direcció a l'estadi d'una ciutat valenciana qualsevol, per a veure un partit entre l'equip local i l'Athletic de Bilbao o el Barça. De sobte, ataülla uns policies antiavalots situats uns metres més endavant. ¿Què fa? ¿Continua el seu camí tranquil·lament, amaga la bandera, travessa el carrer o fa les últimes dues accions alhora? En un país veritablement democràtic, la pregunta seria ociosa; el jove continuaria el seu camí tranquil·lament i no passaria res. En Espanya, la pregunta és pertinent. La presència policial no tranquil·litzarà el xic, sinó que li suscitarà una sensació d'inseguretat. Als EUA passa el mateix quan les persones de color es topen amb la policia. Qualsevol mare afroamericana els aconsellarà als seus fill que s'esquitllen quan vegen la policia.
Encara més: moltes famílies afroamericanes saben per experiència que les coses poden acabar malament si truquen a la policia per a demanar ajuda davant d'algun incident. S'ha de tenir por sobretot a la policia antiavalots. En Espanya la funció de combatre els disturbis correspon a les UIP (Unitats d'Intervenció Policial). Ja tenim experiència de com actuen: guant de seda quan els avalots són protagonitzats per la ultradreta espanyola —tenim un exemple ben recent a Ceuta— i violència desproporcionada contra els nacionalistes o l'esquerra. També tenim alguns exemples recents: la mestra jubilada llançada a terra durant la vaga d'ensenyants o l'adolescent apallissat a Elx per exhibir una estelada. Això no passa sols en les Espanyes. En altres estats europeus, la policia ha agredit gent per exhibir la bandera palestina en protestes contra Israel. Ja és habitual que estats "democràtics" recórreguen als antiavalots per a dissoldre manifestacions i protestes pacífiques contra el mateix estat, o que aquest considere "inconvenients" perquè posen en solfa la ideologia dominant. També pot rebre algú aliè a les protestes per passar pel lloc equivocat.
Hi ha una dada cridanera. En Espanya, les UIP foren creades per José Luis Corcuera, el ministre de l'Interior del govern de Felipe González que va impulsar la llei de la patada en la puerta. Les UIP foren les encarregades de repartir llenya a destra i a sinistra en Catalunya l'1 d'octubre de 2017. Se'ls entrena amb aquest objectiu. Poden haver-hi excepcions, però hom sospita que els "armaris" que s'enrolen en aquestes unitats ho fan perquè els va la marxa. Haurien d'actuar amb moderació i proporcionalitat. Però això és només en teoria. En la pràctica, els excessos estan a l'ordre del dia. Recordem l'entrada salvatge de la UIP a l'IES Pau Claris per a prendre urnes i paperassa. El procedir forassenyat d'uns policies acostumats a exercir la violència, monopoli de l'Estat, depèn de dos factors: de la seua ideologia i del seny dels caps que comanden les unitats. Alguns signes indiquen que molts antiavalots són de dretes i nacionalistes espanyols acèrrims. No troben cap problema a trepitjar gent d'esquerra i catalans secessionistes. I entre els caps de les unitats deu haver-hi veritables extremistes. Per tant, és lògic que alguns policies facen por.
Encara més: moltes famílies afroamericanes saben per experiència que les coses poden acabar malament si truquen a la policia per a demanar ajuda davant d'algun incident. S'ha de tenir por sobretot a la policia antiavalots. En Espanya la funció de combatre els disturbis correspon a les UIP (Unitats d'Intervenció Policial). Ja tenim experiència de com actuen: guant de seda quan els avalots són protagonitzats per la ultradreta espanyola —tenim un exemple ben recent a Ceuta— i violència desproporcionada contra els nacionalistes o l'esquerra. També tenim alguns exemples recents: la mestra jubilada llançada a terra durant la vaga d'ensenyants o l'adolescent apallissat a Elx per exhibir una estelada. Això no passa sols en les Espanyes. En altres estats europeus, la policia ha agredit gent per exhibir la bandera palestina en protestes contra Israel. Ja és habitual que estats "democràtics" recórreguen als antiavalots per a dissoldre manifestacions i protestes pacífiques contra el mateix estat, o que aquest considere "inconvenients" perquè posen en solfa la ideologia dominant. També pot rebre algú aliè a les protestes per passar pel lloc equivocat.
Hi ha una dada cridanera. En Espanya, les UIP foren creades per José Luis Corcuera, el ministre de l'Interior del govern de Felipe González que va impulsar la llei de la patada en la puerta. Les UIP foren les encarregades de repartir llenya a destra i a sinistra en Catalunya l'1 d'octubre de 2017. Se'ls entrena amb aquest objectiu. Poden haver-hi excepcions, però hom sospita que els "armaris" que s'enrolen en aquestes unitats ho fan perquè els va la marxa. Haurien d'actuar amb moderació i proporcionalitat. Però això és només en teoria. En la pràctica, els excessos estan a l'ordre del dia. Recordem l'entrada salvatge de la UIP a l'IES Pau Claris per a prendre urnes i paperassa. El procedir forassenyat d'uns policies acostumats a exercir la violència, monopoli de l'Estat, depèn de dos factors: de la seua ideologia i del seny dels caps que comanden les unitats. Alguns signes indiquen que molts antiavalots són de dretes i nacionalistes espanyols acèrrims. No troben cap problema a trepitjar gent d'esquerra i catalans secessionistes. I entre els caps de les unitats deu haver-hi veritables extremistes. Per tant, és lògic que alguns policies facen por.
