¿Racisme o islamofòbia?

S'hauria de distingir clarament entre racisme, fòbia i discriminació, perquè no són coses iguals, per bé que les unes puguen ser conseqüència de les altres i es resumisquen generalment en una sola, racisme. Ara torna a estar d'actualitat la vestimenta islàmica; el ministre d'Educació del govern francès, Gabriel Attal, ha anunciat que es prohibirà l'ús de l'abaia en les escoles públiques de França. L'abaia és una túnica ampla i llarga que arriba fins als turmells. El ministre considera necessària i justa la decisió. Diu que s'ha pres en nom de la laïcitat. La notícia ha servit perquè el govern de Macron siga titllat de racista i islamòfob. També se l'acusa de fer discriminacions en un país on hi ha llibertat, en permetre unes vestimentes i prohibir-ne altres que no atempten contra la moral pública. ¡Ja tenim, per tant, el trio racisme, fòbia i discriminació! Hi haurà nombroses protestes contra la mesura governamental.

A la pell de brau, tothom nega ser racista, malgrat les proclames si més no xenòfobes dels polítics d'extrema dreta i algunes actituds als estadis de futbol. Jo m'he preguntat més d'una vegada si sóc racista. Arran del cas Vinicius, escrivia açò: «Però plantejaré un parell de preguntes que es pot fer cada lector: si una filla meua m'anunciés que vol casar-se amb un senegalès, un marroquí o un gitano, ¿com m'ho prendria, bé o malament?, ¿llogaria un pis a un senegalès, un marroquí o un gitano? La resposta als interrogants pot donar pistes sobre el tarannà de cadascú, perquè el racisme travessa esquerdes l'existència de les quals passen inadvertides. Contra el racisme, o el masclisme, o l'homofòbia, mai no es té la guerra guanyada. Jo sospite sistemàticament de qui em diu que no és racista.»

Determinades actituds denoten clarament racisme. ¿N'hi ha molt o poc? Tornem al principi. Racisme és creure que unes races humanes són superiors a les altres. El racista troba plenament justificat que certes persones —segons ell, pertanyents a races inferiors— siguen sotmeses a explotació econòmica, a segregació social i fins i tot a eliminació física. Al llarg del passat segle XX hi hagué a Europa terribles episodis racistes. En aquest sentit, jo no em considere racista; crec en la igualtat radical de tots els éssers humans. Ara bé, malgrat les enormes atrocitats comeses pel racisme, aquest continua existint. També són molt freqüents les fòbies a determinats col·lectius, no necessàriament per motius racistes. Es tracta de l'aversió que hom sent contra persones pobres, d'altra religió, d'altra cultura, d'altra orientació sexual —i sí, també d'altra raça, perquè la fòbia pot ser conseqüència del racisme. Quan hom pregunta a la gent si sent fòbia envers algun col·lectiu humà, la majoria contesta que no.

Jo preferisc que es parle amb sinceritat. Potser u tinga alguna fòbia; la repulsió envers el diferent és més habitual del que es pensa, un sentiment contra el qual s'ha de lluitar, perquè les fòbies acaben sovint en discriminacions i marginació. Jo no sóc xenòfob, ni homòfob, ni aporòfob. Però la prohibició de l'abaia masculina o femenina a l'escola francesa planteja una pregunta inevitable: ¿i islamòfob? Aquesta pregunta enllaça amb una anterior: «¿Com em prendria que una filla meua volgués casar-se amb un musulmà?» No ho sé. Arribats ací, convindria aprofundir en l'assumpte. Jo, que no sóc una persona religiosa, tinc gran prevenció contra el paper que juga l'Església Catòlica en les nostres vides, a nivell social i personal. Gran part de la jerarquia eclesiàstica voldria implantar una teocràcia. La religió catòlica vol mediatitzar-ho tot: l'ensenyament, el dret, la moral cívica... Sempre he pensat que no som veritablement lliures, perquè no ens llevem de damunt l'altar, la corona i l'espasa.

Si aquesta és la meua actitud amb el catolicisme, ¿per quins set sous hauria de ser distinta amb l'islam? Està clar que hi ha molta xenofòbia contra els magrebins, que reben el nom despectiu de moros. Molts racistes intenten deshumanitzar els negres. Però un aspecte del debat sobre la islamofòbia em molesta particularment: mai no es diu que cal respectar els turcs, els tunisians, els egipcis, els algerians, els saudites o els sudanesos, sinó que cal respectar l'islam, la religió musulmana. ¿Per què cal respectar l'islam? Anem a veure. Jo no tinc res en contra dels països majoritàriament musulmans. He viatjat per alguns d'ells. No sent cap aversió pels seus habitants. Conec, per exemple, la República Islàmica d'Iran, on vaig estar en 2015. Els iranians de peu em semblaren molt afables i hospitalaris. Però moltes dones iranianes —i prou homes— estan en oberta rebel·lió contra els aiatol·làs. ¿L'espoleta? ¡El vel islàmic! L'escrpitora catalana Najat el Hachmi, d'origen marroquí, ha explicat què significa l'hijab. ¿Sóc islamòfob? Mmm. Potser.

Mascles alfa

 Vinyeta d'Idígoras i Pachi

La pregunta del milió

El valencià és la cortina de fum més utilitzada per la dreta per a ocultar els trets antisocials dels seus plans. La burgesia liberal sol considerar que una sola llengua dominant és imprescindible per a la construcció d'un estat nació centralitzat. Aquest assumpte de la llengua, especialment referit al País Valencià, mereix una reflexió profunda. Com explica Eric Hobsbawm a l'obra La invenció de la tradició, la varietat estàndard de qualsevol llengua, inclosa la castellana, és en gran mesura una invenció. Hobsbawm conta com el neerlandès ensenyat a la Bèlgica actual no és la llengua que mares i àvies de Flandes parlaven als seus fills. «Sols metafòricament, però no literalment, es pot considerar llengua materna.» Tampoc el castellà i el català —o valencià— que parlaven les nostres besàvies no eren els estàndards actuals de les respectives llengües. A cada lloc es parlava i es parla de manera distinta. Els estats nacions deuen molt a l'escola (i al servei militar obligatori). Quan jo cursava primària i batxillerat als claretians i al Ribera, l'alumnat havia de cantar als patis, totes les setmanes, l'Oriamendi o el Cara al sol, mentre s'hissava i s'arriava la bandera franquista.

L'escolarització universal i els mitjans de comunicació van difondre el castellà normatiu. A casa nostra, la dreta usa tres tàctiques per a eliminar el valencià: arrencar-lo de la seua soca, suprimir el seu registre estàndard (cosa que obligaria a usar les llengües col·loquial i vulgar en contextos formals) i entrebancar-ne l'ús en àmbits com l'ensenyança, l'administració pública i els mitjans de comunicació. Amb el castellà, no s'actua igualment; ni s'impedeix que tinga estàndard, ni s'intenta dividir l'idioma —en castellà, andalús i canari, posem per cas. No sempre ha estat així. El castellà experimentà intents secessionistes al segle XIX. Juan Ramón Lodares ho explica en el llibre Gente de Cervantes. Historia humana del idioma español. A partir de la independència de les colònies americanes hi hagué alguns assajos de creació d'idiomes nacionals propis separats de l'espanyol, sobretot a Xile i Argentina. S'arribà a dir que el castellà d'Amèrica acabaria com el llatí, fragmentat, i que donaria pas a quatre idiomes nous: caribeny, mexicà, platense i pacífic.

Sovintejà el convenciment que s'és distint lingüísticament del veí, encara que molt semblant a ell. (Em sona la música i la lletra.) Domingo Faustino Sarmiento, que seria president de la República Argentina entre 1868 i 1874, va proposar una reforma ortogràfica dràstica. Recomanava eliminar la c i la z de l'alfabet americà. Atès que la majoria dels americans cultes les pronuncia /s/, s'havia d'escriure sapato, senisa... L'argentí marxà a Xile en 1843 i exposà les seues idees a la Facultat de Filosofia i Humanitats de la Universitat de Santiago, que decidí de fer la seua pròpia reforma. La seguiren professors, editors de llibres i periòdics... El cisma fou total, i el desgavell també. En 1911, es presentà un problema greu: com no es podia exigir als alumnes una ortografia comuna als exàmens, els examinadors hagueren d'acceptar com a bons tots els escrits i cap escolar no fou suspès per faltes d'ortografia. En 1913 s'acabà l'experiment. En Argentina, però, el desgavell encara existia als anys quaranta. S'hi assajava una gramàtica que acollís el lunfardo i el cocoliche.

Inclús ràdios i periòdics, en què hauria d'haver imperat l'estàndard, feien servir col·loquialismes i vulgarismes: jifero, pastenaca, chantapufi, tratativa, piringundín... Algun locutor de ràdio, posem per cas, parlava així: utensillo, sientensén, dejenmelón (en comptes de déjenmelo), cumpelaño... Finalment no quallà cap dels intents de secessió. Avui, tothom accepta la unitat del castellà. No existeixen una llengua xilena, una argentina i una mexicana, sinó els corresponents dialectes de la llengua comuna espanyola. I ara ve la pregunta del milió. ¿Per què el nacionalisme espanyol no accepta per a la nostra llengua coses que té clares per a la seua? Perquè vol extingir el valencià; és l'element primordial d'un sentiment identitari diferenciat del comú estatal construït. I la burgesia local està d'acord. Fins ara, hi havia certa contenció —no massa—, però l'arribada de Vox a la Generalitat ha eliminat la dissimulació. Les declaracions dels consellers d'Educació i de Cultura són clares. Hi alena l'obsessió per la mítica conxorxa pancatalanista, però també està la maniobra de distracció; mentre parlem de la llengua, aparquem assumptes com la privatització de la sanitat.

(publicat a Levante-EMV, el 26/08/2023)

Un assumpte molt suat

Al PP, com en tots els partits, també hi ha persones intel·ligents. Faig aquesta broma, perquè hom sentiria la temptació de creure que, ateses les actuals divisió i polarització polítiques, sols existeix ignorància i fanatisme a l'interior dels partits. No. També hi ha vida intel·ligent. Les llengües tenen dialectes. En el PP saben perfectament que el valencià és una variant geogràfica del català, com també saben que es parla la mateixa llengua, el castellà, a Xile, Argentina i Andalusia. I també saben que és un únic idioma, l'anglés, allò que es parla als EUA, el Regne Unit i Nova Zelanda. Els valencians solen dir-li valencià a la seua llengua pròpia, però molts saben, perquè han anat a escola, que és part del català que es parla en altres territoris de l'antiga Corona d'Aragó. Els dirigents del PP disposen de mitjans per a saber-ho. Alguns tenen estudis universitaris. A més, han de conèixer el dictamen de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua: «...la llengua pròpia i històrica dels valencians, des del punt de vista de la filologia, és també la que compartixen les comunitats autònomes de Catalunya i les Illes Balears i el Principat d’Andorra. Així mateix és la llengua històrica i pròpia d’altres territoris de l’antiga Corona d’Aragó... Els diferents parlars de tots estos territoris constituïxen una llengua.» La RAE també sosté la mateixa doctrina, que avalen moltes sentències de diversos tribunals de l'Estat. És més: circula per les xarxes un vídeo de 2019 en el qual apareix Esteban González Pons dirigint-se als catalans en un perfecte català amb accent valencià. ¡Quina millor prova de la unitat de la nostra llengua! Bé que és un personatge prou cínic, no té un pèl de ximple. ¿Com no va a saber que la llengua dels valencians i els catalans és la mateixa? Si parla al Congrés amb el mateix accent de 2019, no crec que Francina Armengol li pose cap problema, ni li retire l'ús de la paraula. Tampoc no crec que la declaració d'intencions de la presidenta, sobre la utilització de les llengües cooficials a la cambra baixa, pretengués marginar els valencians deliberadament. Fora de la nostra terra no s'acaba d'entendre un embolic de consum intern. I alguns valencians veuen fantasmes pertot arreu. De fet, l'assumpte provocarà una situació si més no paradoxal; tindrem, d'una banda, la cúpula del PP estatal exigint que es parle al Congrés dels Diputats només castellà i, d'altra, els peperos autòctons reivindicant que s'hi puga utilitzar el valencià —diferent del català, eh. Més paradoxes: mai no parlen valencià al parlament autonòmic, però exigeixen que es puga parlar al Congrés. ¡De pel·lícula de Berlanga! El problema és que la immensa majoria dels dirigents del PP valencià no parla valencià. Els pocs que ho han intentat en algun acte públic han fet riure o han estat sonorament esbroncats. ¡Tot pel valencià, però sense el valencià! De fet, només accedir al govern de la Generalitat, van anunciar les seues intencions de restringir l'ensenyament i l'ús del valencià, i de tancar l'Oficina de Drets Lingüístics. Llavors, ¿per què estan sempre amb la mateixa matraca —valencià versus català— els caps del PP? Per pur interès polític. Primer, els agradaria que la llengua esdevingués un vestigi etnològic, una relíquia merament folklòrica. En segon lloc, les polèmiques lingüístiques els vénen molt bé per a tapar altres assumptes, com ara els retalls i les privatitzacions dels serveis públics. Els pactes del PSOE i Sumar amb els independentistes catalans serveixen en safa una bona oportunitat d'embolicar la troca. Atès que la gent del PP sap molt bé —i nosaltres també— com es generen climes d'opinió agressius i quins són els canals a través dels quals s'han de propagar, anem a assistir durant vàries setmanes a una gatzara enorme sobre un assumpte molt suat.

Nou embull lingüístic

Les eleccions generals del 23 de juliol han tingut una conseqüència que es veia venir: els partits independentistes, sobretot els catalans, han esdevingut imprescindibles per a la formació del nou govern de l'Estat. La clau de la governabilitat la té especialment el partit de Puigdemont, Junts per Catalunya. Ha permès, de moment, una primera victòria de l'esquerra, que tindrà majoria a la mesa del Congrés dels Diputats, presidit per la socialista Francina Armengol. Lògicament, els de Junts han demanat unes contrapartides. Ja en coneixem la primera: als debats parlamentaris podran utilitzar-se, a més del castellà, les altres llengües de l'Estat (gallec, eusquera i català). Per força els pengen. Fins ara, quan havia tingut majoria suficient, el PSOE no havia permès allò que ara saluda com una cosa normal en una Espanya diversa lingüísticament. Doncs això: que si ara és normal, també podria haver-ho estat fa quaranta-cinc anys, sobretot per a un partit que es proclama federal. La dreta posarà totes les traves possibles, però no perdem de vista l'esquerra; en certs sectors del PSOE, més espanyols que Manolo el del Bombo, l'assumpte no agrada gens.

El ministre d'Afers Exteriors ja ha anunciat la presentació d'una sol·licitud perquè el català, el gallec i l'eusquera siguen també idiomes oficials a la Unió Europea. Sembla que la notícia hauria d'alegrar-nos, però ja s'albiren núvols negres a l'horitzó. «¿Català, gallec i eusquera? ¿I on està el valencià?», s'han apressat a dir alguns valencians de soca-rel. ¡Nou embull lingüístic a la vista! Un sector de Compromís, avançant-se a la tempesta, ha proposat canviar-li el nom a la llengua, que hauria de passar a dir-se catalanovalencià —o valencianocatalà. I han posat l'exemple del serbocroat. ¡Bon exemple! Els croats i els serbis, que parlen efectivament la mateixa llengua, es van enfrontar durant la primera meitat dels noranta en una guerra ferotge i cruenta. Per cert, els croates, catòlics, escriuen la llengua amb caràcters romans i els serbis, ortodoxos, amb caràcters ciríl·lics. Però tornem al catalanovalencià. A primera vista, pot semblar una idea magnífica, però presenta problemes. És possible que els catalans no accepten el canvi de nom, però és segur que els valencians secessionistes —afirmen que català i valencià són idiomes distints— s'hi oposaran.

La denominació de català està assentada al món acadèmic, és acceptada per tots els romanistes. Però l'article 6.1 de l'Estatut d'Autonomia diu: «La llengua pròpia de la Comunitat Valenciana és el valencià.» Un dictamen de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua afirma la unitat de la llengua: «D’acord amb les aportacions més solvents de la romanística acumulades des del segle XIX fins a l’actualitat (estudis de gramàtica històrica, de dialectologia, de sintaxi, de lexicografia…), la llengua pròpia i històrica dels valencians, des del punt de vista de la filologia, és també la que compartixen les comunitats autònomes de Catalunya i les Illes Balears i el Principat d’Andorra. Així mateix és la llengua històrica i pròpia d’altres territoris de l’antiga Corona d’Aragó (la franja oriental aragonesa, la ciutat sarda de l’Alguer i el departament francés dels Pirineus Orientals). Els diferents parlars de tots estos territoris constituïxen una llengua.» Però cal recordar que la dreta volgué que l'AVL rectifiqués el dictamen. Per tant, podríem arribar a un bon desgavell: que finalment es consagre a les institucions l'existència de quatre llengües: gallec, eusquera, català i valencià.

Costarà molt d'explicar als filòlegs els motius, merament polítics, que aconsellen la divisió del català en dos idiomes distints. És com si es volgués distingir entre anglès i nord-americà, entre castellà i andalús o entre neerlandès i flamenc. Però les circumstàncies que envolten la decisió de permetre l'ús del català al Congrés aboquen a la tempesta perfecta. Si hi ha novament govern central d'esquerres, les hostilitats contra ell començaran des del minut zero. D'altra banda, la Generalitat Valenciana està governada per PP i Vox, que no han tardat ni un minut a utilitzar la llengua com a munició contra els partits que previsiblement formaran l'executiu central. Aquest tindrà necessitat de negociar tots els seus projectes legislatius amb els independentistes catalans. Ens espera una legislatura d'infart. I la llengua dels valencians tornarà a estar al centre de moltes embrolles. Hi ha qui creu que dir-li català/valencià o catalanovalencià a la nostra llengua ens donaria visibilitat. Jo no ho tinc tan clar. El país no deuria entrar al lloc on es remenen les cireres per la porta falsa. Les nostres invisibilitat i intranscendència no tenen res a veure amb la llengua. Les causes són altres.

Jo en trobe principalment dues. D'una banda, ens manquen des de temps immemorial líders carismàtics que es creguen realment el seu país i el facen valdre en totes les instàncies. ¿Algú recorda un president de govern valencià? Jo crec que comptar amb grups parlamentaris propis al Congrés i el Senat ens donaria infinitament més visibilitat que la possibilitat "teòrica" de poder parlar una llengua que és percebuda a Castella, Andalusia i altres territoris d'Espanya com idèntica al català. Però Compromís no tindrà grup parlamentari propi en aquesta legislatura. Àgueda Micó parlarà quan la deixen. I no crec que comence les intervencions amb cap avís. «¡Ep!, que conste que no estic parlant català, que parle valencià.» En fi, altra causa de la invisibilitat de la nostra terra és la manca de sentiment valencianista de molts dels seus habitants. Hi ha valencians més espanyols que la Plaça Major de Chinchón. Accepten de grat ofrenar noves glòries a Espanya i voten per costum a partits centralistes que desdenyen —com és ben sabut— els interessos del nostre país. Des de l'òptica madrilenya, som bons xics que no creem problemes. Per això som invisibles.

L'interès d'Ontinyent i la Vall per damunt de tot

Seguisc pensant que les diputacions no haurien d'existir. Tampoc si les presideix l'alcalde de la teua ciutat o del teu poble. És possible que se n'obtinga algun benefici, quan manen els teus, però el pa tou dura poc. Les diputacions sempre s'han fet servir per a captar vots, per a crear xarxa clientelar afavorint ajuntaments del color de qui mana. Ara s'ha produït una situació que confirma la meua convicció que les diputacions s'haurien de fulminar; Jorge Rodriguez i els seus seguidors del partit localista Ens Uneix han donat a la dreta el govern de la Diputació de València, única institució del país que tenia possibilitats de romandre en mans de l'esquerra. La diputada provincial d'Ens Uneix, Natàlia Enguix, era determinant, perquè hi havia empat entre el bloc de les dretes (PP i Vox) i el de les esquerres (PSOE i Compromís). En votar-se a ella mateixa, l'empat es va desfer d'acord amb el que estableix la llei. La vara fou per al partit amb més diputats, el PP. Jorge Rodríguez explicà els motius de la decisió. Bé que l'explicació era confusa, he intentat descabdellar alguns fils aclaridors, que permeten traure diverses conclusions. Primerament està la qüestió del desgreuge.

Rodríguez i altres tretze persones —també l'exgerent de Divalterra, Agustina Brines, militant de Compromís— foren encausats al cas Alqueria. El malson judicial els ha ocasionat un dany enorme (familiar, laboral, econòmic), cosa que no se li ha de desitjar a ningú. Rodríguez i qui ja era llavors el seu cap de gabinet, Ricard Gallego, no trobaren suport del PSOE. Al final, han estat absolts. Ximo Puig podria haver-los demanat disculpes. Però les rivalitats polítiques i potser l'escull de la Fiscalia Anticorrupció, que va recórrer la sentència (el PP renuncià a fer-ho), pesaren molt. Per tant, la petició de disculpes no arribà. Hi ha altre element cridaner. El PSOE ha designat Rebeca Torró, una traïdora segons Rodríguez, síndica del grup parlamentari socialista a les Corts. Jorge aportà tot açò com a prova que la cúpula socialista no volia que Carlos Fernández Bielsa fos president de la Diputació. «No ens podem fiar de la paraula d'un candidat que boicotegen els seus companys», digué el cap d'Ens Uneix, que havia mantingut converses amb PP, PSOE i Compromís.

En un moment de la seua roda de premsa, Rodríguez féu un comentari aclaridor: «Amb l'esquerra, tot resultaria més senzill, però és evident que això dificultaria molt les nostres relacions amb la Generalitat , la qual cosa no pensem que siga el millor per a la defensa dels interessos de la nostra ciutadania.» ¡Ah! Ja està tot clar. Al final, l'hermenèutica del discurs de Rodríguez no és tan complicada. Pel que es veu, havia posat unes condicions a Bielsa que, tot i ser acceptades per aquest, van ser rebutjades per la cúpula socialista, potser per exorbitants. També queda clar que la rancor i l'afany de venjança són determinants per al desenllaç dels fets. Però el factor principal és assegurar quinze milions d'inversió de l'ens provincial a la Vall d'Albaida. Gran part es destinarà a la capital comarcal: modernització de l'estadi del Clariano, pla de rehabilitació de Poble Nou i la Vila, reurbanització de la Plaça Major, reforma del pavelló poliesportiu municipal, transport urbà gratuït, estació de ferrocarril... Quant a la Generalitat, Jorge Rodríguez s'assegura la finalització de l'hospital, la construcció d'escoles, el desdoblament de la CV-60 des de l'Olleria fins a Terrateig...

Enguix ha acceptat ser vicepresidenta de la Diputació. «Hem frenat Vox», ha estat la seua explicació surrealista. Els portaveus de Vox s'han encarregat de desmentir-la. Sense el grup ultra no hi ha majoria absoluta. S'haurà de comptar amb ell per a prendre acords i aprovar els pressuposts i els plans de l'ens. El PP dosificarà el temps d'execució dels compromisos, per a evitar temptacions de moció de censura. Sorgeix un dubte. ¿És realment progressista Ens Uneix? Si veiem qui forma part d'alguns dels seus col·lectius, sembla un partit d'arreplega, en el qual cap tot. ¿Per què el PSOE i Compromís no votaren a Natàlia Enguix? ¿Per a no encebar clans localistes? A Jorge Rodríguez tampoc no li atreia l'opció progressista. «Dificultaria les nostres relacions amb la Generalitat.» Potser elevà massa el llistó perquè sabia que el PSOE no acceptaria intrusions a la seua vida interna. En fi, el govern de la Diputació ha eixit d'un joc d'afanys i odis. La gent convençuda de votar pel progrés no sabia què s'anava a fer amb el seu vot. De la mancomunitat de la Vall i la federació valenciana de municipis i províncies, parlarem altre dia.

(publicat a Levante-EMV, el 12/08/2023)

Plantejaments supremacistes

Els idiomes nacionals estàndards, que s'aprenen a les escoles, són els més idonis per a l'escriptura, però se solen utilitzar poc en la parla oral, en què predominen les variants col·loquials i —en menor mesura— vulgars. Els estàndards són imprescindibles en el món modern; es fan servir per a tota mena de transaccions i per a les comunicacions locals i globals. En general, els estàndards tenen una història breu; encara a la primeria del segle XX, els índexs d'analfabetisme eren molt elevats. Es dóna una paradoxa ben curiosa: els estats nacions moderns i tots els elements que els envolten —llurs llengües normatives, posem per cas— afirmen generalment ser tot el contrari de la novetat, és a dir, pretenen estar arrelats en l'antiguitat més remota i ser el contrari de quelcom construït. En definitiva, els estats nacions busquen ser comunitats humanes tan "naturals" que no necessiten cap definició; n'hi ha prou amb la mera afirmació. Ara bé, amb independència de quina siga la continuïtat, històrica o d'altre tipus, incorporada als conceptes moderns  d'"Espanya" i d'"espanyols" —per posar dos exemples ben pròxims—, aquests conceptes inclouen en si mateixos algun component construït o "inventat". I com gran part del que formà, de manera subjectiva, la idea del modern estat nació espanyol consisteix en productes com l'idioma espanyol estàndard i la unitat nacional perpètua, i s'associa amb símbols relativament recents (la bandera i l'himne nacionals) i amb uns discursos creats a mida (com la "Història d'Espanya"), la comprensió de tot plegat és impossible sense fer servir el concepte de "tradició inventada" encunyat per Eric Hobsbawm i altres. De més a més, la consolidació d'un estat nació centralitzat com l'espanyol implica la negació d'altres realitats anteriors, com ara les identitats distintes de l'espanyola presents al seu si. I implica també la tasca d'evitar que aquestes identitats es doten de símbols i d'instruments propis —la variant estàndard de les seues llengües— que sí posseeix l'estat nació central. Al País Valencià, la burgesia local i els partits polítics que la representen estan d'acord amb aquests plantejaments supremacistes. I una part de l'esquerra, ¡també!

Els plans de la dreta

Des del triomf de les revolucions burgeses del segle XIX, els plans dels partits que representen la burgesia liberal han estat bàsicament els mateixos, amb poques variacions: defensa a ultrança de la propietat privada, reducció de l'estat al mínim imprescindible i privatització progressiva dels serveis públics. Els serveis essencials, tradicionalment públics, solien ser l'assistència sanitària, l'ensenyament, les infraestructures i els mitjans de transport, els plans urbanístics, la protecció civil, el sistema judicial... Tanmateix, avui, el neoliberalisme considera que molts d'aquests serveis són susceptibles de privatització. En molts països estan també privatitzats —total o parcialment— la seguretat, les forces armades, la recollida i el tractament de residus, els serveis d'emergència, els mitjans de comunicació, el servei postal, els abastiments, l'habitatge social, el sistema penal, el subministrament d'energia, les pensions, els sistemes de protecció i assistència social. Sols cal fer una ullada: universitats i col·legis privats, assegurances mèdiques privades, exèrcits privats, policies privades, residències geriàtriques privades, transport ferroviari privat...

Aquesta pretensió va acompanyada d'altra: reducció dràstica d'imposts. No cal pagar-ne massa, perquè ja es pagarà cadascú els serveis que necessite. Però això és un mite; és impossible que tothom puga pagar-s'ho tot. Ni els immensament rics poden pagar-se segons quines coses —un sistema judicial propi, posem per cas. Al capitalisme neoliberal tampoc no el preocupen massa la protecció del medi ambient, ni el canvi climàtic. Els EUA són un paradigma del que s'acaba de dir. I són també un bon exemple de les conseqüències de la privatització absoluta de tots els serveis: injustícia, desigualtats immenses, desemparament davant l'infortuni... Quan la dreta guanya eleccions, el seu programa ocult és molt simple: privatització de serveis, depredació del medi i reducció d'imposts directes als més rics. Ara bé, el programa és tan bèstia que l'ha de camuflar. Altrament, mai no guanyaria eleccions. Com ja he reflexionat en alguna ocasió, la suma de xicotets propietaris de terres, treballadors autònoms i proletariat (classe mitjana baixa, obrers, jornalers i aturats) dóna majoria social. El ventall de subterfugis per a engalipar-la és molt ampli.

La pàtria és un dels més útils; els humans som éssers socials necessitats de sentir-nos identificats amb un grup. Quan parla de pàtria, l'oligarquia sempre es refereix a l'estat nació. America first! o ¡España, lo primero! són eslògans patriòtics que escoltem contínuament. Aconseguir que la classe treballadora abrace principis patriòtics és prioritari per a la classe dominant. El problema és que molts estats no són gens homogenis; alberguen al seu interior una pluralitat d'identitats. Les tendències monopolístiques i globalitzadores del capitalisme són incompatibles amb l'heterogeneïtat. Per això, els particularismes identitaris no solen ser respectats al si dels grans estats nacions —ho veiem a la pell de brau—, però els estats federals o confederals reïxen més en l'intent d'articular la pluralitat. Els centralistes, en canvi, procuren anorrear tota diversitat. La pàtria en perill —bé que siga inventada— és un motor molt potent per a recollir vots. Inclús els partits d'esquerra, teòrics defensors dels treballadors, s'engoleixen el tripijoc. A la dreta li estalvia haver d'explicar detalladament el seu programa —prou bèstia, com ja s'ha dit— als electors.

També està el subterfugi de la religió. En aquest assumpte hi ha molta més varietat. En general, ha perdut pes en la societat occidental. Segles de laïcisme han aconseguit que la religió no siga tan important a França —bé que no cal confiar-se; ens ho recorda el fenomen Lourdes, posem per cas. En altres països, a l'Europa central sobretot, l'experiència de segles de lluites religioses acarnissades aconsellen deixar l'assumpte religiós al marge de la construcció de l'estat nació. En canvi, la religió continua sent determinant a l'hora d'engalipar els electors als EUA, Turquia, Itàlia... En democràcies esdevingudes il·liberals —Polònia, per exemple—, és element bàsic constitutiu de la identitat nacional. També ho fou en la construcció de l'estat nació espanyol. Tanmateix, la utilització del dogma catòlic per part de la dreta més reaccionària és un arma de doble tall; les enquestes demostren que la societat ibèrica està cada vegada més laïcitzada. Això no obstant, la dreta espanyola inclou en els seus programes explícits la penalització de la interrupció voluntària de l'embaràs, de l'eutanàsia, de les sàtires a les creences i les manifestacions religioses...

En algunes contrades, tot i la secularització rampant, la religió continua sent molt important per a captar vots. ¡Coses de la sociologia! Per això, les esquerres es troben sovint entre l'espasa i la paret. ¿Celebrar el dia de la patrona i presidir processons o no? En fi, l'altre element cabdal per a construir noves identitats inventades és l'idioma. En estats que allotgen diverses nacions, allò més natural és la coexistència de vàries llengües. Pocs reïxen en la tasca de protegir-les totes igualment. Alguns ho aconsegueixen —Suïssa, per exemple—, però resulta més habitual que un dels idiomes, el dominant, acabe substituint els minoritzats. El projecte polític de la burgesia espanyola i els partits que la representen és eliminar els particularismes de l'Estat. Segons ells, un sol estat nació exigeix una sola llengua nacional. I això passa per minoritzar i eliminar el català —i les seues variants valenciana i balear— i el gallec. Només semblen disposats a tolerar la "reserva índia" d'Euskadi. El poder li té por, fundada o no, a la hipotètica ressuscitació de l'antiga Corona d'Aragó. Però no oblidem que pàtria, religió i llengua camuflen el programa ocult de la dreta.