La terra del «jo no sóc racista»

Aquests dies, el racisme ha tingut la virtut de desplaçar la campanya electoral del primer pla. Ara l'ocupen els insults racistes a un futbolista. En realitat, els insults contra Vinicius proferits per un grup de seguidors valencianistes —més nombrós del que caldria— no són cap novetat; incidents molt semblants s'han produït en múltiples estadis de la pell de brau. Els insults racistes, homòfobs i masclistes hi proliferen. Tanmateix, les autoritats esportives, polítiques i judicials no solen fer absolutament res. ¿Què ha passat ara? Que l'equip afectat és el Real Madrid. Sense ànim d'atenuar la gravetat dels fets, unes circumstàncies especials voltaven el partit de Mestalla: l'equip de Madrid no havia guanyat la lliga espanyola; venia de perdre estrepitosament la seminifinal de la Champions contra el Manchester City de Pep Guardiola; el Madrid també acabaria perdent el partit contra el València; durant la roda de premsa posterior, Ancelotti estava molt nerviós (el seu futur com a entrenador és incert). Amb aquests antecedents, l'italià afirmà que "tot" Mestalla havia insultat Vinicius, que "tota" l'afició valencianista s'havia tornat boja.

Comencem pel principi. Les Espanyes són la terra del «jo no sóc racista». Quan es pregunta a la gent si ho és, la resposta majoritària és negativa. «¿Sóc racista?» em puc demanar a mi mateix. No vaig a contestar directament; la resposta només m'incumbeix a mi. Però plantejaré un parell de preguntes que es pot fer cada lector: «si una filla meua m'anunciés que vol casar-se amb un senegalès, un marroquí o un gitano, ¿com m'ho prendria, bé o malament?», «¿llogaria un pis a un senegalès, un marroquí o un gitano?» La resposta als interrogants pot donar pistes sobre el tarannà de cadascú, perquè el racisme travessa esquerdes l'existència de les quals passen sovint inadvertides. Contra el racisme, o el masclisme, o l'homofòbia, mai no es té la guerra guanyada. Jo sospite sistemàticament de qui em diu que no és racista. Tornem a Vinicius. Florentino Pérez ha fet aquestes declaracions dignes: Tendremos tolerancia cero contra la sinrazón del racismo y el odio. No debe volver a ocurrir nunca más y no lo vamos a permitir. Vinícius es la víctima. Es una vergüenza que lo conviertan en culpable (en al·lusió a les provocacions del seu jugador).

M'han vingut al cap unes paraules del lider afroamericà Malcolm X, recordades per un tertulià televisiu: «Hi havia dos tipus d'esclaus, el negre de casa i el negre de camp, el negre domèstic com l'oncle Tom i el negre combatiu.» Segons el tertulià, Vinicius no és un provocador, sinó un negre de camp. Per això suscita animadversió. També vaig escoltar Xavi Hernández en roda de premsa: «Sempre he pensat que estic treballant, estic al meu àmbit laboral, i el futbol és l'únic on s'accepta l'insult. Estic a la banqueta i em diuen fill de puta. Jo no veig que insulten a cap forner, cap obrer o cap periodista, ni a cap mestre. Vés a insultar un obrer i veuràs què et passa. Et caurà un rajol al cap. Açò se soluciona aturant els partits.» Ja es veu a simple vista que es barregen coses molt diferents. En efecte, no s'ha de tolerar enlloc ni el racisme, ni l'odi, ni la violència, física o verbal. Tampoc al Bernabeu, per bé que Florentino vulga donar lliçons ara. Guardiola, Gerard Piqué i Shakira o jugadors africans hi han rebut ben sovint insults homòfobs, masclistes i racistes. Per cert, els mestres i els sanitaris també reben agressions molt freqüents.

No, no són acceptables les agressions físiques o verbals, que no s'han de confondre amb el dret de picar de peus dels espectadors que han pagat un tiquet generalment prou car, si l'espectacle que se'ls ofereix a canvi no els agrada. Tampoc no és exactament igual el treball d'esportista professional que el de forner o el d'obrer. I un negre de camp —això sí, multimilionari— té dret a expressar la seua ràbia en públic. Recordem els atletes afroamericans alçant el puny enguantat quan sonava l'himne dels EUA a les olimpíades de Mèxic, o els jugadors de bàsquet de l'NBA agenollats en solidaritat amb el moviment Black Lives Matter. Ara bé, el capteniment violent o la provocació grollera en un estadi amb vàries decenes de milers d'espectadors pot esdevenir una bomba incendiària, no importa que el piròman siga negre de camp o ros escandinau. S'ha de tenir cura amb això. Finalment caldria recordar que en matèria de racisme també hi ha classes. Jugadors d'equips modests reben insults i ningú no se n'assabenta. Ara, però, com la víctima és del Real Madrid, al València li va a caure una bona. Ja ho advertí Guus Hiddink: «¡Nazis fora de Mestalla!»