dissabte, 26 de març del 2016

Model de ciutat

¿Està justificat seguir un model teòric a l'hora de planificar l'urbanisme? ¿Ha d'haver planificació urbana? ¡Sí! Cal una reflexió teòrica sobre el sentit de les polítiques municipals. Com deia Max Weber, les accions humanes han de ser intel·ligibles, és a dir, han d'estar dotades de sentit. Els models urbanístics ideals sorgiren fa molts segles. Històricament, les maneres de dissenyar o construir les ciutats han estat molt diverses. Des de l'antiguitat, però, s'estengué el seu disseny racional. La polis grega, per exemple, tenia un plànol ortogonal, més regular com més organitzada estigués. Tenia edificis i espais públics on es reunien els seus habitants. Els temples, els altars, l'àgora i el mercat —sovint cobert amb porxades— eren les construccions més destacades. També fou necessari construir edificis administratius o destinats a l'oci, com els teatres i els estadis. Aristòtils s'atribueix la doctrina de la distribució lògica de la ciutat, però el disseny ideal fou aplicat per Hipòdam a la ciutat de Milet. El plànol d'Hipòdam es caracteritzava per la disposició ortogonal d'illes i carrers. Totes les vies urbanes havien de tenir la mateixa amplada.

Quan els grecs fundaren les seues colònies en diferents parts de la Mediterrània, el plànol ideal fou molt útil per al disseny de la planta dels nous poblaments. Ciutats com l'esmentada Milet, Atenes, Esparta o Antioquia tingueren aquesta tipologia, només modificada per la topografia. Sempre que es podia, el plànol estava orientat en direcció nord-sud, perquè totes les edificacions tingueren façana amb vistes al sud. Els romans heretaren aquesta concepció urbana. Aplicaren el plànol ortogonal, sempre que els fou possible, en campaments i ciutats de nova creació. Els poblaments romans estaven articulats per dues vies principlas perpediculars: el cardo i el decumanus. La planificació urbanística romana disposava que el decumanus maximus tingués orientació est-oest, tant en un campament militar (castrum) com en una colònia de nova creació. La via es creuava perpendicularment amb el cardo maximus, l'altra gran artèria urbana. Habitualment, en la intersecció entre aquests dos carrers estava el fòrum i els edificis religiosos i administratius. A més, el decumanus unia dues portes del campament: la Pretòria i la Decumana.

Amb el declivi de l'Imperi Romà i l'adveniment de l'alta Edat Mitjana, el model d'urbanisme clàssic va entrar en crisi. Però reviscolaria durant el Renaixement. Els arquitectes renaixentistes van concebre un urbanisme racional, salubre i que aspirava a la bellesa. S'han conservat diverses pintures de ciutats ideals. Una de les més famoses, Veduta de la città ideale, d'autoria desconeguda, es conserva a la Galeria Nacional de les Marques, en Urbino. Hom intentà materialitzar aquestes visions ideals. Pienza, lloc de naixement d'Eneas Silvio Piccolomini, posteriorment papa Pius II, n'és el primer intent. El pontífex ordenà reconstruir la vila —anteriorment dita Corsignano. Hi col·laboraren econòmicamente diversos cardenals, entre els quals Roderic de Borja, futur papa Alexandre VI. Sols s'arribà a completar la plaça major. En diverses ciutats, italianes i d'altres països europeus, s'adoptà la planificacació racional ideada pels humanistes. Sabbioneta, a la Llombardia, és el millor exemple de ciutat de nova planta totalment acabada segons el planejament humanista. En altres indrets es conserven realitzacions parcials.


Durant el barroc, la ciutat ideal renaixentista, molt centralitzada, evolucionà cap a una ciutat oberta. Les places, grandioses i simètriques, perderen llur funció cívica i esdevingueren espais escenogràfics d'exaltació del poder, religiós o polític. Proliferaren els grans jardins, les fonts monumentals, els conjunts escultòrics urbans. Les principals fites urbanes estaven connectades mitjançant avingudes rectilínies. Com que l'estil barroc i l'absolutisme van coincidir en el temps, el planejament del barroc es va estendre principalment per les grans capitals d'Europa —Roma, Torí, París, Bordeus, Viena, Berlín, Sant Petersburg— i Amèrica. A Sícília, la ciutat de Noto, assolada per un terratrèmol, fou construïda de nou seguint els postulats barrocs. Amb l'arribada del segle XX, molts eixamples seguiren models ortogonals. Més recentment, Brasilia fou construïda segons el projecte de Lúcio Costa i Oscar Niemeyer. En definitiva, la planificació urbanística que segueix un model ideal té diversos mil·lennis d'història.

dissabte, 19 de març del 2016

Les falles de la UNESCO

Aquesta nit es cremaran els monuments fallers. Els dies de música, pólvora i solaç quedaran enrere. De les cendres sorgirà un nou exercici, perquè la festa fallera és cíclica —una successió d'esdeveniments que s'acompleix durant un període de temps, un any, fins arribar al punt en què tot comença de nou. Les celebracions cícliques són terreny adobat per als tòpics. Escriure alguna cosa original sobre falles és complicat. Sortosament, durant el present curs s'han produït novetats remarcables. S'ha proposat a la UNESCO que les falles siguen incloses al catàleg del Patrimoni Immateral de la Humanitat. (La inclusió podria aprovar-se en l'assemblea anual de l'organisme, que se celebrarà el pròxim mes de novembre.) En la candidatura figura el conjunt de poblacions en què es planten monuments fallers. Per la seua banda, el Consell ha declarat Bé d'Interès Cultural Immaterial les falles de Xàtiva, Gandia, Sueca, Alzira i Torrent. La declaració reconeix un fet: que les festes falleres forrmen part del nostre patrimoni etnològic.


L'interès cultural de les falles pot semblar a molts cosa sabuda i evident, però l'ha oficialitzat un govern en què participa Compromís. El decret del Consell reflecteix, per tant, un canvi d'actitud envers el món faller. Durant la Transició, l'esquerra i el valencianisme donaren l'esquena a les falles. Els intel·lectuals també se les miraven amb displicència. Els espais festers foren ocupats, doncs, per la dreta. Aquella espifiada tingué conseqüències nefastes per al redreçament del país. Les noves autoritats han decidit de canviar el xip. Pere Fuset, regidor i portaveu de Compromís a l'Ajuntament de València, és el nou president executiu de la Junta Central Fallera. A Xàtiva, vint anys després, tenim nou govern municipal format per una coalició d'esquerres. El "triumvirat" —que corona la falla de República Argentina— ha donat màxim suport a la festa. (Triumvirat, que prové del llatí trium virum, genitiu de tres viri, tres barons, és una expressió burleta; els caps dels partits que formen el govern local són dos homes i una dona.)

Mordacitat i sàtira són elements essencials de les falles. Enguany, els artistes tenien a l'abast uns filons inesperats. Les eleccions generals del 20 de desembre depararen un resultat desacostumat: ni PP ni PSOE podien formar govern en solitari; dues noves formacions polítiques, Podemos i Ciudadanos, assolien un protagonisme incontestable. Les imatges d'un líder polític que acudia a les audiències reials en mànigues de camissa i amb els cabells llargs nugats sobre el clatell, en forma de cua de cavall, eren d'una plasticitat fallera total. Presentar-se així en una cimera europea ja hauria estat el súmmum de la transgressió. Il faut épater le bourgeois (cal deixar atònit el burgès), deia Charles Baudelaire. L'espectacle d'audiències reials, reaccions indolentes, entrevistes, negociacions, rodes de premsa, conxorxes parlamentàries, lluites per les butaques de primera fila, veritats, mentides, acords, divorcis, paraules altisonants, enquestes, apel·lacions al seny i la sacrosanta unitat de la pàtria han ocupat la meitat dels noticiaris. L'altra meitat ha estat protagonitzada pels casos de corrupció i la qüestió ctalana, que també podia donar molt de joc.

L'oferta de combustible per a falla tenia dimensions que ni els més vells recordaven. Els artistes han preferit, però, centrar-se en temes locals. Els desacoblaments entre els membres del tripartit han servit d'inspiració per a diverses escenes falleres. La imatge de Marcos Benavent confessant davant els jutjats que era un ionqui dels diners mereixia per dret propi haver presidit una falla de la secció especial. Els xativins descobrirem que el xic bé, mà dreta de Rus en Diputació, s'havia convertit en un asceta a la recerca de pau interior. Després d'una orgia de suborns, d'un no parar de robar, el hipster amb barba d'anacoreta anunciava: «Eixirà merda a punta pala.» Aquesta admonició, la barba i els famosos «dos milions de peles» han aparegut en alguns monuments. Es troba a faltar, però, causticitat. Massa poliestiré expandit i, llevat d'honroses excepcions, poc enginy i poca gràcia. En fi, tornem al principi. La previsible inscripció en la llista del Patrimoni de la Humanitat exigeix l'esforç de posar al dia la celebració. Es podria aprofitar l'avinentesa per a revisar elements que cal actualitzar —el paper femení en l’organigrama faller, per exemple. També es podria combatre més la incivilitat, si volem protegir els aspectes genuïns de la festa.

(publicat a Levante-EMV, el 19/03/2016)

dimecres, 16 de març del 2016

Poca espontaneïtat

Indubtablement, les festes falleres pouen al deu de la cultura popular. Podem dir, per tant, que són una manifestació etnològica. Però llur element central, el monument faller, ha experimentat una evolució que l'acosta més al pop que al folklore. L'estètica dels ninots i els materials empleats en la seua construcció, cada cop més influïts per les animacions de Pixar o el manga japonès, es podrien enquadrar dins l'art kitsch. En aquest sentit, falles i altres manifestacions de la cultura popular no són plenament equiparables. La literatura popular, posem per cas, imita models cultes i és anònima. Les falles tenen autor, l'artista faller. Altres festivitats, com ara els bous al carrer, són força immediates i espontànies. L'activitat fallera no es caracteritza, però, per l'espontaneïtat; les seues estructures organitzatives són permanents, estan molt jerarquitzades i reglamentades. La improvisació no té cabuda entre els elements externs de la festa fallera; tot està previst. El seguit de rituals i costums es repeteix mil·limètricament tots els anys.

Hi intervenen massa els poders públics. Els alcaldes són presidents nats de les juntes locals, bé que deleguen en els regidors de festes o en presidents executius. Ajuntaments, Junta Central Fallera i juntes locals ho controlen tot. Coordinen, ordenen, legislen i decideixen els premis i les sancions. L'Ajuntament i la Junta Local Fallera de Xàtiva, posem per cas, són els responsables de llogar focs artificials, mascletades i festejos comuns, de designar jurats, d'atorgar premis i distincions, d'establir el calendari, de definir els llocs físics en què s'han de desenvolupar actes com la cavalcada del ninot, l'ofrena de flors i la pujada a Sant Josep. L'autoritat exerceix un poder omnipresent en tots els aspectes de la festa. Només hi ha espai per a l'espontaneïtat a l'interior dels casals. ¡I no massa! Les activitats de les comissions també estan reglamentades. Defugir la tradició és pràcticament impossible. L'excessiu protagonisme de l'autoritat ha afavorit sovint la manipulació d'alguns elements de la festa amb una finalitat clarament política.

En definitiva, les màximes expressions de llibertat queden circumscrites al monument, al llibret i a certs actes inseparables de la barrila i d'algunes mostres esparses d'incivilitat (el ral·li faller, la cavalcada del ninot, les despertades). La manifestació festiva per excel·lència de les terres compreses entre Benicarló i la Marina es desenvolupa d'acord amb un codi perfectament definit. L'activitat es distribueix per zones urbanes, la qual cosa adoba l'animositat entre barriades. L'actitud de molts veïns és absolutament neutra, distant; la participació directa en la festa es limita a un grup reduït de gent afiliada a les comissions. Com la falla no s'improvisa en dos dies, s'ha de fer activitat tot l'any. S'ha de vendre molta loteria, s'han de fer nombroses rifes i s'ha d'aconseguir publicitat per a pagar el monument, la música, la pólvora... Les falles xativines de la secció especial han arribat a costar 36.000 euros. (En canvi, els bous al carrer dels pobles eren pagats pels veïns de mitjana edat amb el producte de l'estalvi agrari.)

La participació als casals segueix un patró prefixat. La comissió està formada essencialment per homes de mitjana edat. Les dones madures no hi solen pintar res. (El mateix sopar d'honor a la dona del faller palesa clarament la seua relegació.) Als joves se'ls reserven unes funcions molt concretes: acompanyar les falleres i participar en activitats facecioses: ral·lis, cavalcades... Les xiques han tingut tradicionalment un paper molt secundari i ornamental al món faller. Els xiquets i les xiquetes tenen la seua comissió infantil, una mena d'escola d'aprenentatge dels rols respectius controlada pels adults. La gent del veïnat és mera espectadora; qui no és membre de la comissió té vedat l'accés a casals i envelats. L'estratificació social i la diversitat de grups de poder es manifesten en la composició jeràrquica de les comissions i les juntes de cada falla, en les diferències entre falles (de pressupost, d'adscripció a les seccions) i, de manera indirecta, en les influències i pressions que cada comissió pot exercir sobre l'ajunament i la junta local.

diumenge, 13 de març del 2016

El rei està nu

Està clar que les instruccions judicials són una trufa. ¿Per culpa de qui? No sé. Entre tots la mataren i ella sola va morir. Resulta que la Guàrdia Civil recuperà part de la informació que Javier López Madrid havia esborrat del seu mòbil. La recuperació havia estat ordenada per la jutgessa que investigava una denúncia de l'empresari contra la dona que prèviamente l'havia acusat d'assetjament sexual. Podem suposar que la magistrada volia saber si López Madrid havia enviat missatges amenaçadors o denigrants a la presumpta víctima. Lògicament, entre la informació recuperada hi havia un poc de tot. L'obligació dels instructors és eliminar tot allò que no tinga cap relació directa amb la causa. (Cal recordar que la Constitució consagra la inviolabilitat de les comunicacions.) Doncs sembla que en aquest cas no s'eliminà res. Quan s'ha alçat el secret del sumari, totes les comunicacions privades del senyor López Madrid han quedat a disposició de qui vulga revisar-les. ¿Oblit? ¿Tàctica deliberada? ¿Desgavell judicial? Vés a saber. En altres ocasions, dades de sumaris que continuaven sota secret han arribat igualment a la premsa. No s'ha de descartar la possibilitat que qualsevol funcionari filtre les dades per a traure's un sobresou, o que les filtren les mateixes parts per a perjudicar els seus oponents. En fi, el cas López Madrid deparava una sorpresa.

En ple escàndal de les targes black de Bankia (entitat rescatada amb 23.000 milions d'euros trets de les arques públiques), l'empresari havia rebut l'estima i el recolzament d'alguns amics —els reis entre ells. Hi havia un missatge que destacava per la seua afectuositat. L'enviava una persona que Javier López Madrid identificava com “Ltzia”: Te escribí cuando salió el artículo de lo de las tarjetas en la mierda de LOC y ya sabes lo que pienso Javier. Sabemos quién eres, sabes quiénes somos. Nos conocemos, nos queremos, nos respetamos. Lo demás, merde. Un beso compi yogui (miss you!!!). Quan la reina envià aquest missatge ja es coneixia la despesa que López Madrid havia carregat a la seua black, 34.807 euros. La Fiscalía demana per a ell any i mig de presó per apropiació indeguda. L'empresari contestava a la reina d'aquesta manera: Os lo agradezco mucho. En el futuro extremaré el cuidado, vivimos en un país muy difícil y sere aun más consciente de mi conducta. Un tercer membre del grup d'iMessage, que López Madrid identificava como “PF PT” (Príncep Felip, Particular), tercerejava en la conversa: ¡Y tanto! Me uno al chat, pero prefiero tener un rato para charlar sin intermediación electrónica ni telefónica. Comemos mañana? Abrazo.

Em criden l'atenció tres o quatre coses d'aquest afer. En primer lloc, i com ja he dit més amunt, el descontrol dels jutjats d'instrucció. També em deixa bocabadat l'absoluta falta de prudència del monarca i la seua esposa, que envien missatges pel mòbil als seus compis sense prendre cap cautela. Fins els més analfabets digitals saben que les nostres comunicacions electròniques tenen més forats que un formatge suís. Ni els reis es lliuren de la norma. Altre aspecte sorprenent de l'assumpte és l'absència de sensibilitat social que exhibeixen Letizia i Felipe sense cap pudor. Quan López Madrid, imputat en vàries causes, diu que vivim en un país molt difícil —que lluny queden aquells temps en què els corruptes podien actuar sense destorbs ni temor a ser perseguits judicialment—, el rei contesta: ¡Y tanto! (És més: en altre missatge posterior, Felipe desitja al seu amic, de viatge per Califòrnia, que gaudisca lejos de este barullo.) En fi, tot açò és solidaritat de classe —de classe dominant, clar; els participants en l'egregi xat no estaven referint-se als temps difícils que viuen les classes més desfavorides. Gràcies al descontrol dels jutjats, hem pogut conèixer la "qualitat" humana d'uns personatges que, segons els mitjans de comunicació, havien millorat moltíssim la imatge de la monarquia. El rei s'ha quedat nu (com el protagonista del conte d'Andersen).

Finalment, està la referència de Letizia a La Otra Crónica (LOC), el suplement de xafardeig d'El Mundo. La reina consort devia referir-se a un reportatge titulat "Javier López Madrid: el íntimo del Rey Felipe con tarjeta black", que havia publicat el suplement uns dies abans. En un primer moment es va dir que la reina havia de demanar disculpes per fer servir l'expressió la mierda de LOC. És evident que havia pronunciat aquestes paraules en un àmbit estrictament privat —bé que els monarques tinguen molt restringida la seua privacitat per raó del seu càrrec. A Letizia li pot semblar que una publicació és una merda, per què no. (Sovint, jo mateix he comentat amb els meus amics que tal o qual periòdic és una merda.) En realitat, la reina hauria de demanar perdó per la seua imprudència i la seua insensibilitat. Encoratjar un presumpte delinqüent, per molt amic que siga... Hauria estat més correcte enviar a l'iPhone de López Madrid un missatge com aquest: «Ets amic nostre i et continuarem estimant, però això que has fet no està bé. Torna els diners utilitzats indegudament i mostra penediment.» Un consell d'aquestes característiques hauria salvaguardat les relacions íntimes dels monarques (tots podem tenir un amic estimat o un familiar íntim que haja comès una acció reprobable) i hauria mostrat altura moral. Ja dic, els reis s'han quedat nus. Els Borbons no tenen remei.

divendres, 11 de març del 2016

Adasabara

Quan el grup Al Tall es va acomiadar definitivament dels escenaris, el xativí Manolo Miralles, un dels seus fundadors, anuncià que continuaria vinculat al món de la música. Poc després, va presentar el seu nou projecte, Musicants. Amb l'ajuda de diversos músics (Rebeca Mut, Àlex Velázquez, Paco Pineda, Eugènia Saval, Ximo Guardiola, Eugeni Camacho i Jordi Pastor), Miralles tracta de donar una forma nova a les cançons tradicionals. El grup vol continuar obrint camins diversos dins la cadena de la nova música “tradicional”, o nou folk “mediterrani”. La formació és molt eclèctica; aplega músics procedents de diversos gèneres musicals —des del món clàssic fins al rock, el jazz i la música “tradicional”. Fan servir el violí, el violoncel, el piano, el baix, guitarres elèctrica i espanyola, cordes mediterrànies, percussió i veus.


Els components de Musicants recuperen les nostres músiques i els nostres poetes, i els empelten amb influències clàssiques i modernes. S'hi barregen aromes del Montgó, Bèrnia, Segària, la Marina Alta i la Marina Baixa, la Costera, l’Horta... La nova formació aporta una manera pròpia —personal i col·lectiva alhora— i molt il·lusionada d’interpretar i reinventar ritmes i melodies amb arrels en les músiques, els cants i les tradicions de la Mediterrània. El resultat són cançons que viatgen per Mallorca, Eivissa, Grècia, Turquia, el nord d'Àfrica... Tot això és Musicants. Ara, Miralles i els seus amics estan embarcats en l'edició del seu primer disc, Adasabara. Per tal de portar a bon port aquest projecte discogràfic, han obert un Verkami. Busquen suport i finançament per a fer realitat el seu somni. La campanya de crowdfunding finalitza el pròxim 30 de març. Quasi han arribat a l'objectiu prefixat.

Necessiten ajuda per a la producció i l'edició del disc, per a organitzar dos concerts de presentació a València (el 9 d'abril, al Teatre Micalet) i Barcelona (el 22 d'abril, al Tradicionàrius) i per a enregistrar un vídeo de promoció. Si finalment aconsegueixen finançament suficient, es plantegen de fer actuacions de presentació en més localitats del país. A la nostra ciutat, ja van actuar durant la passada fira d'agost. «Estarem eternament agraïts. / No som res sense vosaltres / i amb la vostra companyia / farem cançons i tonades / que ens enriquiran la vida», canta la gent de Musicants. La distribució del disc i les descàrregues d'Internet començaran un més després de tancar-se el verkami. Hom hi pot col·laborar encara entrant en http://www.verkami.com/projects/14160-adsabara.

dimecres, 9 de març del 2016

Seraphine

L'Associació d'Amics de la Costera continua el seu cicle de Cinema d'Hivern 2016, amb pel·lícules en versió original subtitulades en valencià. El proper divendres 11 de març, a les 22.00 h, al Centre Cívic La Ferroviària (Plaça de l'Espanyoleto de Xàtiva), es projectarà el film Seraphine. Es recorda que l'entrada és gratuïta. S'adjunta sinopsi i tràiler.

Seraphine
Any: 2008
País: França i Bèlgica
Director: Martin Provost
Actors: Yolande Moreau, Ulrich Tukur



De vegades, en una sola persona poden coexisteir una vida absolutament ordinària (de dona de la neteja, posem per cas), un extraordinari talent artístic i un estat mental malaltís. Això va passar amb Seraphine Louis, coneguda en l'art pictòric com Seraphine de Senlis (1864-1942). La casualitat del seu descobriment artístic es deu al crític i col·leccionista d'art Wilhelm Uhde (que ja havia promocionat Picasso, Bracque i Henri Rousseau, entre d'altres) en la casa del qual Seraphine va entrar a treballar. A partir del moment del seu descobriment casual, Seraphine troba suport per a pintar els seus quadres, plens de motius decoratius repetits i exuberants de llum i color. Les seues obres, clarament naïfs, són elaborades per Seraphine durant una mena de raptes quasi religiosos. Provost se centra a presentar el personatge com una dona anònima i es recrea a retardar l'aparició de l'artista plàstica. Segueix la tradició francesa de fer pel·lícules plenes de sensibilitat i intel·ligència. El film no va passar desapercebut, però, per als membres del jurat dels César de 2009 (els Oscar del cinema francés), que li van atorgar set premis, entre ells els lliurats a la millor pel·lícula, el millor guió i la millor actriu, Yolande Moreau. Un film excel·lent, per tant.

dimarts, 8 de març del 2016

Ciutat desaprofitada (i III)

Sovint, escultures i altres monuments col·locats en espais públics donen caràcter a les ciutats d'art —Florència n'és un cas emblemàtic. En aquest aspecte, València té un dèficit enorme. Em referisc a un dèficit qualitatiu, no quantitatiu. Els personatges o els esdeveniments a què es dediquen les escultures, i els artistes que les realitzen, diuen molt de les preferències culturals i estètiques dels governs municipals que les encarreguen. Des dels anys quaranta del segle passat, diferents equips de govern de València —els de Rita Barberà durant els darrers vint anys— han erigit escultures en honor a la capa espanyola, a la dona valenciana, a la Mediterrània fecunda, al pare Turia i les seues filles les séquies, a les falles, a l'actor Antonio Ferrandis, als cantants valencians (Nino Bravo, Juan Camacho i Bruno Lomas), a l'actriu i cantant Concha Piquer, a Don Pío, a l'afició valencianista, al Salvador (en record de l'arribada miraculosa del Crist que s'exhibeix a l'església homònima), a Francisco Pizarro i la raça espanyola, a les víctimes del terrorisme, a Luis Sánchez Polack (del duo d'humoristes Tip i Coll), al torero Manolo Montoliu, a Rafael Conde el Titi...

Les preferències de l'anterior alcaldessa per l'estètica kitsch són evidents. El mal gust impera a les vies públiques de València. A mesura que es vagen millorant diferents espais urbans, caldria emplaçar-hi petits o grans monuments escultòrics dedicats a escriptors, mestres d'obra, pintors, sants, reis de l’antiga Corona d’Aragó (els protagonistes de la capitalitat cultural valenciana en època medieval) que no tenen cap monument a València —molts d’ells no tenen ni una simple placa en una paret. Se'n podria erigir anualment un, i dedicar l’any al personatge homenatjat. L’elecció de les peces es podria fer per concurs públic. Un jurat d’especialistes seleccionaria tres maquetes finalistes. Les seleccionades serien exposades públicament. Es materialitzaria la proposta que hagués guanyat en votació popular. Heus ací possibles personatges: Pere Comte, Pere Bofill, Pere Balaguer, Francesc Baldomar i Andreu Julià (arquitectes); Isabel de Villena, Jordi de Sant Jordi, Joanot Martorell, Jaume Roig, Francesc d’Eiximenis, Anselm Turmeda, Joan Roís de Corella, Joan de Timoneda i Bonifaci Ferrer (escriptors); Gherardo Starnina, Miquel Alcanyís, Gonçal Peris Sarrià, Jacomart, Joan Reixac i Vicent Macip (pintors), Violant d'Hongria, Maria de Luna i Maria de Castella (reines)...

Els papes Calixt III (Alfons de Borja) i Alexandre VI (Roderic de Borja), i els reis Martí l'Humà i Alfons el Magnànim també haurien de tenir les seues escultures. Els monuments alçats en honor dels grans personatges del segle XV es podrien emplaçar en racons del centre històric que calga regenerar. Es crearíem espais amb encant i noves rutes turístiques. Una llista tan llarga de noms donaria per a vint-i-cinc anys de reconeixements i difusió de la cultura valenciana. (És incomprensible que Pere Comte no tinga el seu monument.) El parc cultural 'València, capital de la cultura mediterrània del segle XV' seria també la base de festivals de música i teatre, de conferències i congressos dedicats a la Corona d’Aragó, als grans personatges que habitaren la València del segle d'or i a la influència valenciana en altres països de la Mediterrània. Es podrien establir llaços d’unió amb Aragó, Nàpols, Sicília, Sardenya, Catalunya, les Illes Balears i el Rosselló. Es podria fer una oferta complementària d'itineraris turístics per la ciutat. Caldria difondre l’eixample modernista, posem per cas. València conserva edificis modernistes de gran interès, com ara el Mercat Central, el Mercat de Colom, l’Estació del Nord, la Casa del Dracs, la Casa de les Flors, la Casa de les Taronges...

S'hauria de crear un espai turístic cultural de caire supramunicipal integrat per les ciutats i les viles de la rodalia l’oferta de les quals puga completar la visita a València. Camins d’horta, Museu de Ceràmica de Manises, la vila medieval de Llíria o la muntanya de Sagunt són alguns exemples. (Recordem que el castell de Sagunt és el monument valencià més visitat, encara que es troba en un estat de conservació lamentable.) Caldria fer una reflexió final. Totes les ciutats capdavanteres al sector turístic han estat capaces de crear un perfil potent i fàcilment identificable: Salamanca, el riu Tormes, la Catedral, la Casa de les Petxines, la Plaça Major; Barcelona, la Sagrada Família, la Pedrera, Montjuïc, l'estàtua de Colom, l'Anella Olímpica, el port; Sevilla, la Giralda, la Torre de l'Or, els Reials Alcàssers. Fins ara, València no ha estat capaç de consolidar un perfil que es reconega a qualsevol racó del món. La falta d'imatge és un handicap, un llast que dificulta la difusió dels valors de la ciutat. Elements per a dibuixar el perfil no manquen. Les Torres dels Serrans o la Llotja podrien proporcionar la imatge de marca. Ha faltat, això sí, més competència dels polítics. Per tant, els nous gestors municipals de València hauran de posar-se aviat les piles.

dissabte, 5 de març del 2016

Agermanament amb Gernika

A finals dels anys setanta, algú tingué la pensada de dir que Xàtiva era la Gernika valenciana. Bé que exagerada, la metàfora triomfà. Des de llavors, molta gent n'ha fet ús, sobretot quan s'acosta la diada commemorativa del bombardeig del 12 de febrer de 1939 llançat sobre Xàtiva per l'aviació feixista italiana. En realitat s'estan comparant dos esdeveniments que s'assemblen poc. El 26 d'abril de 1937, Gernika fou bombardejada per la Legió Còndor, unitat aèria de la Luftwaffe nazi al servei del bàndol franquista. Els avions destruïren pràcticament tota la vila. L'atac s'esdevingué dilluns, dia de mercat. L'objectiu era massacrar la població civil del lloc més emblemàtic del País Basc. Curiosament, ni la fàbrica d'armes Unceta y Cía ni l'Arbre de la Casa de Juntes van patir danys. Gernika conserva el roure sota el qual es reunien les Juntes Generals de Biscaia. Conegut com Gernikako Arbola, és símbol de les llibertats dels biscaïns; els senyors de Biscaia hi anaven a jurar els furs del senyoriu. Des de 1936, tots els presidents (lehendakaris) del Govern Basc juren el càrrec sota l'Arbre de Gernika, plantat davant la Casa de Juntes.

A les tropes franquistes els interessà mantenir intacta la fàbrica d'armes. Pel que fa a la Casa de Juntes, que s'alça en un promontori a l'oest del nucli urbà, quan Gernika caigué en mans rebels, uns requetès navarresos feren guàrdia al voltant de l'Arbre; representava llurs furs i tradicions ancestrals. Ja es veu que tot açò té poc a veure amb Xàtiva. El bombardeig sobre la nostra ciutat afectà només l'estació. Les bombes impactaren de ple sobre les instal·lacions ferroviàries, allunyades del centre urbà en aquella època. L'objectiu era un comboi militar amb soldats de la 49 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular. Tornaven del front per a gaudir d'un permís. Quasi totes les víctimes, 109 morts i 300 ferits, foren militars i familiars seus. Gernika és símbol universal gràcies a l'obra homònima de Picasso, encarregada pel govern republicà. El quadre, que s'exhibí al pavelló espanyol de l'Exposició Universal de París de 1937, està inspirat en la destrucció de la vila biscaïna. Des de 1987, any commemoratiu del 50 aniversari de l'atac aeri, Gernika —en realitat, Gernika-Lumo— forma part de l'Associació Mundial de Ciutats Màrtirs.

En 1988 i 1990 es van erigir successivament les escultures monumentals Gure aitaren etxea, de l'artista basc Eduardo Chillida, i Large figure in a shelter, de l'anglès Henry Moore. Ambdues obres, emplaçades en un parc, evoquen l'horror i advoquen per un món en pau. Xàtiva també fou ciutat màrtir, però el seu veritable martiri s'esdevingué en 1707. La nostra ciutat simbolitza la lluita heroica per la llibertat i els horrors patits pels antics territoris de la Corona d'Aragó alçats en armes contra l'absolutisme borbònic. En qualsevol cas, el govern local ha decidit d'iniciar el procés d'agermanament amb la vila biscaïna. Això m'ha fet recordar una passejada meua pel lloc a finals de 2013. Gernika es troba a la vora de la ria que forma la desembocadura del riu Oka, al cor de la Reserva de la Biosfera d'Urdaibai. Compta amb una població d'uns 16.000 habitants —Xàtiva en té quasi el doble. El nucli històric gernikarra conserva la trama típica de les viles basques: quatre vies paral·leles (Goienkale, carrer de dalt, Azokekale, carrer del mercat, Artekale, carrer del mig, i Barrenkale, carrer de baix) i una transversal, carrer de Santa Maria.






En 1913 començà la industrialització del municipi. S'instal·là una empresa eibarresa dedicada a la fabricació d'armes en solars i naus cedits per l'ajuntament. Tota la plantilla s'hi va traslladar des d'Eibar. Es produí un gran xoc cultural i social. Els obrers eibarresos tenien una arrelada consciència de classe i s'identificaven amb les idees socialistes. La població de Gernika era conservadora, predominantment rural i molt catòlica. S'hi convocà per primera vegada una vaga. La vila creixeria i sorgirien més empreses d'armes, joieria... Políticament, Gernika és un feu del nacionalisme. En les darreres eleccions municipals, tots els escons anaren a parar a EAJ-PNV i EH Bildu. La resta de partits no obtingué representació. La llengua basca, l'euskera, és habitual pels carrers del municipi. També hi ha molta afició a la pilota i altres esports tradicionals. (El Gernika Jai Alai es el millor frontó i el més gran del món.) El valencià està molt viu a Xàtiva, però la pilota ja no s'hi practica. ¿Afinitats polítiques entre gernikarras i socarrats? Deixem-ho estar. A Gernika, el PP no aconsegueix regidors des de 2007 (anteriorment només n'havia tingut un).

(publicat a Levante-EMV, el 05/03/2016)

dimarts, 1 de març del 2016

Cinema d’hivern

L'Associació d'Amics de la Costera inicia novament les seues projeccions cinematogràfiques, més concretament el cicle de Cinema d'Hivern 2016, amb pel·lícules en versió original subtitulades en valencià. El proper divendres 4 de març, a les 22.00 h, al Centre Cívic La Ferroviària (Plaça de l'Espanyoleto de Xàtiva), es projectarà el film Auf der anderen seite (De l'altre costat). Es recorda que l'entrada és gratuïta. S'adjunta sinopsi i tràiler.

Auf der anderen seite (De l'altre costat)
Any: 2007
PaÏsos: Alemanya i Turquia
Director: Fatih Ahkin
Actors: Baki Davrak, Tuncel Kurtiz, Nurgel Køge, Nurgul Yesilcay, Hanna Schygulla



Vivim una època de xoc entre cultures. I un dels col·lectius en què es manifesta aquest fet amb més claredat és el de l'emigració turca a Alemanya, que inclou unes 2.700.000 persones (de primera o de segona generació). El director, Fatih Ahkin (nascut el 1973), és un d'ells. A Auf der anderen seite mostra una opinió positiva sobre el futur de les relacions entre aquestes dues comunitats, en definitiva, entre Occident i Orient. A més d'aquest aspecte sempre vigent, la pel·lícula tracta sobre el conflicte entre generacions en el qual estan immersos tots els seus personatges. La crítica l’ha relacionada amb el cinema de Krzysztof Kieslowski, especialment la seua trilogia Blau, Roig i Blanc. De Fatih Ahkin, ja hem vist al nostre club de cinema Im Juli, que narra un viatge des d'Hamburg a Istambul ple de peripècies.