Model de ciutat

¿Està justificat seguir un model teòric a l'hora de planificar l'urbanisme? ¿Ha d'haver planificació urbana? ¡Sí! Cal una reflexió teòrica sobre el sentit de les polítiques municipals. Com deia Max Weber, les accions humanes han de ser intel·ligibles, és a dir, han d'estar dotades de sentit. Els models urbanístics ideals sorgiren fa molts segles. Històricament, les maneres de dissenyar o construir les ciutats han estat molt diverses. Des de l'antiguitat, però, s'estengué el seu disseny racional. La polis grega, per exemple, tenia un plànol ortogonal, més regular com més organitzada estigués. Tenia edificis i espais públics on es reunien els seus habitants. Els temples, els altars, l'àgora i el mercat —sovint cobert amb porxades— eren les construccions més destacades. També fou necessari construir edificis administratius o destinats a l'oci, com els teatres i els estadis. Aristòtils s'atribueix la doctrina de la distribució lògica de la ciutat, però el disseny ideal fou aplicat per Hipòdam a la ciutat de Milet. El plànol d'Hipòdam es caracteritzava per la disposició ortogonal d'illes i carrers. Totes les vies urbanes havien de tenir la mateixa amplada.

Quan els grecs fundaren les seues colònies en diferents parts de la Mediterrània, el plànol ideal fou molt útil per al disseny de la planta dels nous poblaments. Ciutats com l'esmentada Milet, Atenes, Esparta o Antioquia tingueren aquesta tipologia, només modificada per la topografia. Sempre que es podia, el plànol estava orientat en direcció nord-sud, perquè totes les edificacions tingueren façana amb vistes al sud. Els romans heretaren aquesta concepció urbana. Aplicaren el plànol ortogonal, sempre que els fou possible, en campaments i ciutats de nova creació. Els poblaments romans estaven articulats per dues vies principlas perpediculars: el cardo i el decumanus. La planificació urbanística romana disposava que el decumanus maximus tingués orientació est-oest, tant en un campament militar (castrum) com en una colònia de nova creació. La via es creuava perpendicularment amb el cardo maximus, l'altra gran artèria urbana. Habitualment, en la intersecció entre aquests dos carrers estava el fòrum i els edificis religiosos i administratius. A més, el decumanus unia dues portes del campament: la Pretòria i la Decumana.

Amb el declivi de l'Imperi Romà i l'adveniment de l'alta Edat Mitjana, el model d'urbanisme clàssic va entrar en crisi. Però reviscolaria durant el Renaixement. Els arquitectes renaixentistes van concebre un urbanisme racional, salubre i que aspirava a la bellesa. S'han conservat diverses pintures de ciutats ideals. Una de les més famoses, Veduta de la città ideale, d'autoria desconeguda, es conserva a la Galeria Nacional de les Marques, en Urbino. Hom intentà materialitzar aquestes visions ideals. Pienza, lloc de naixement d'Eneas Silvio Piccolomini, posteriorment papa Pius II, n'és el primer intent. El pontífex ordenà reconstruir la vila —anteriorment dita Corsignano. Hi col·laboraren econòmicamente diversos cardenals, entre els quals Roderic de Borja, futur papa Alexandre VI. Sols s'arribà a completar la plaça major. En diverses ciutats, italianes i d'altres països europeus, s'adoptà la planificacació racional ideada pels humanistes. Sabbioneta, a la Llombardia, és el millor exemple de ciutat de nova planta totalment acabada segons el planejament humanista. En altres indrets es conserven realitzacions parcials.

Durant el barroc, la ciutat ideal renaixentista, molt centralitzada, evolucionà cap a una ciutat oberta. Les places, grandioses i simètriques, perderen llur funció cívica i esdevingueren espais escenogràfics d'exaltació del poder, religiós o polític. Proliferaren els grans jardins, les fonts monumentals, els conjunts escultòrics urbans. Les principals fites urbanes estaven connectades mitjançant avingudes rectilínies. Com que l'estil barroc i l'absolutisme van coincidir en el temps, el planejament del barroc es va estendre principalment per les grans capitals d'Europa —Roma, Torí, París, Bordeus, Viena, Berlín, Sant Petersburg— i Amèrica. A Sícília, la ciutat de Noto, assolada per un terratrèmol, fou construïda de nou seguint els postulats barrocs. Amb l'arribada del segle XX, molts eixamples seguiren models ortogonals. Més recentment, Brasilia fou construïda segons el projecte de Lúcio Costa i Oscar Niemeyer. En definitiva, la planificació urbanística que segueix un model ideal té diversos mil·lennis d'història.