dimarts, 31 de desembre de 2019

¡Un feliç any 2020 en llibertat!

Bon any 2020


La immunitat parlamentària

Des de fa temps circulen per les xarxes socials moltes proclames en què s'exigeix la supressió dels privilegis judicials dels polítics. S'estableixen comparacions entre Espanya i altres països. De vegades, no sempre, aquestes campanyes pretenen intoxicar l'opinió pública. Ara mateix, la immunitat parlamentària ocupa les primeres planes dels mitjans informatius a causa del cas dels presos polítics catalans. Convé aclarir, primerament, la diferència entre immunitat i fur especial. Que els càrrecs públics estiguen aforats implica la pressuposició que els tribunals superiors estan més capacitats o són més justos que els inferiors. Això és molt discutible; encarregar la instrucció d'un assumpte complex —un cas de corrupció, posem per cas— a magistrats que no instrueixen una causa des de fa 30 anys no sembla un bona idea. En realitat, el fur especial és un intent de protegir certs càrrecs públics establint que siguen jutjats per tribunals pròxims al poder executiu. (Els magistrats dels tribunals superiors són designats pel CGPJ, els membres del qual són designats, a la seua vegada, a instàncies dels partits.) El fur es justifica amb diferents raons.

S'al·lega que les autoritats estaran més protegides davant de demandes espúries o que els jutges dels tribunals superiors no pateixen tantes pressions com els de primera instància a l'hora de jutjar persones destacades de la vida política o companys de professió. Aquests raonaments, a més d'ofensius —semblen pressuposar que uns jutges no tenen independència ni professionalitat i altres sí—, són jurídicament inexactes; qualsevol tribunal —aquell que resulte competent de conformitat amb les regles generals— és en si mateix expressió indivisible del poder judicial. El fur és una alteració de les normes de competència i repartiment d'assumptes judicials. Implica, per tant, desigualtat dels ciutadans davant la llei. El privilegi és una derivació desfasada de dues figures de protecció parlamentària: la inviolabilitat i la immunitat. La primera impedeix qualsevol actuació penal contra un parlamentari per opinions expressades en l'exercici del seu càrrec. La immunitat obliga a demanar permís exprés del parlament —fer un suplicatori—, per a poder perseguir un parlamentari per delictes comesos abans o durant l'exercici del seu càrrec.

Immunitat i fur no són, doncs, la mateixa cosa. A diferència del fur, la immunitat parlamentària és una figura molt estesa. Nasqué amb la Revolució Francesa i està implantada en tota Europa continental amb diferents formulacions. En Espanya, el parlamentari només pot ser detingut “en flagrant delicte”, però la cambra respectiva ha d'autoritzar el seu processament. Durant l'Antic Règim, els monarques absoluts podien detenir arbitràriament qualsevol súbdit i empresonar-lo indefinidament. Amb l'adveniment de les revolucions burgeses, les constitucions van establir la inviolabilitat i la immunitat dels parlamentaris amb una doble finalitat: a nivell individual, impedir que un representant electe siga objecte d'actuacions punitives arbitràries per l'exercici del càrrec públic; a nivell col·lectiu, evitar qualsevol alteració en la composició del parlament. La immunitat dels seus components i el suplicatori garanteixen el funcionament normal de la cambra i eviten ingerències externes que desvirtuen la voluntat popular. (Un parlament plasma la manifestació de voluntat del cos electoral, representa el principi de sobirania popular.)

Per tant, la figura no ha perdut vigència. És garantia institucional de la integritat del parlament, garantia individual de cada membre i clàusula jurídica que assegura el respecte a la voluntat dels ciutadans. Tot açò adquireix plena rellevància aquests dies. El TS ha incomplit amb els presos polítics catalans tot allò que estableix la normativa en matèria d'immunitat parlamentària. Ni després de les eleccions generals d'abril ni després de les últimes europees fou respectada la immunitat parlamentària d'Oriol Junqueras, Jordi Sànchez, Josep Rull, Jordi Turull, Raül Romeva, Carles Puigdemont i Toni Comín. En les generals, la presidenta del Congrés dels Diputats, Meritxell Batet, se sumà al frau en sucumbir al dictat de Manuel Marchena, president de la Sala Segona del Tribunal Suprem. El magistrat, sense haver demanat cap suplicatori, ordenà a la presidenta del Congrés que procedís a la suspensió dels quatre diputats catalans en presó preventiva. La senyora Batet s'hi plegà. ¡La separació de poders a fer punyetes! Ja tenim, però, una primera correcció del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE). Junqueras és europarlamentari i gaudeix d'immunitat. I darrere d'aquesta correcció podrien venir altres. ¿On queden la imparcialitat i la independència del Tribunal Suprem?

diumenge, 29 de desembre de 2019

L'ombra de la prevaricació

La causa judicial contra els independentistes catalans fou un frau monumental de principi a la fi. Nombrosos juristes de prestigi ja van advertir que els encausats no havien comès els delictes imputats. De fet, el mateix Tribunal Suprem acabà desestimant el delicte de rebel·lió en la seua sentència. Tanmateix, el frau processal i els greus perjudicis per a tots els encausats ja no tenen remei. Mai no va existir violència. Des que començà el procés independentista català, les grans mobilitzacions de les diades i altres convocatòries sempre s'havien desenvolupat de manera pacífica. El 20 de setembre de 2017, no hi hagué violència durant l'escorcoll de la Conselleria d'Hisenda. De fet, per la nit, després de tot un dia de concentració, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, condemnats a nou anys de presó, demanaren a la multitud que es dispersés pacíficament. Sense violència no hi ha rebel·lió. Si hom llegeix atentament els articles 472, 473, 475, 476 i 480 del Codi Penal, s'adonarà aviat que l'ús de la violència és part constitutiva i essencial del delicte de rebel·lió. És més: contínuament s'hi parla d'armes, militars, tropes, força armada, lliurament d'armes... És a dir, el legislador està pensant en un colp militar semblant al perpetrat per Tejero i Milans del Bosch el 23 de febrer de 1981.

Son reos del delito de rebelión los que se alzaren violenta y públicamente, estableix l'article 472 del Codi Penal. Qualsevol pot sospitar, per tant, que es va cometre frau en la instrucció. El fiscal general José Manuel Maza qualificà de rebel·lió, sedició i malversació els presumptes delictes comesos pels investigats. ¿Per quina raó? Per tal d'atraure la causa a Madrid. Pablo Llarena, el magistrat instructor del Tribunal Suprem, donà per bona aquesta estratagema del fiscal Maza. ¿Conseqüències? Es va conculcar el dret dels acusats a comparèixer davant del jutge ordinari predeterminat per la llei, dret que està consagrat a l'article 24, 2 de la Constitució. Els hauria d'haver jutjat el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, però tot el procés fou traslladat al Tribunal Suprem. Amb aquest frau de llei, se'ls privava de la possibilitat d'apel·lar en instància superior una previsible sentència desfavorable. La injustícia és especialment sagnant per als dos imputats que no ostentaven càrrecs públics, Sánchez i Cuixart. Damunt, la gravetat dels càrrecs justificà la imposició d'una mesura cautelar del tot exagerada, presó incondicional sense fiança.

Quant a l'altre delicte que s'imputà als líders catalanistes, el de sedició, el TS ha hagut de fer una interpretació extravagant del que tipifica l'article 544 del Codi Penal, perquè els condemnats ni induïren, ni provocaren, ni protagonitzaren cap alçament tumultuari. Però se'ls han imposat unes penes desproporcionades —a alguns, quasi la mateixa que s'aplica als autors d'un homicidi. Des del punt de vista jurídic, protestar al carrer contra una operació policial que intentava impedir la celebració d'un referèndum no pot ser qualificat sense més com un delicte de sedició. (A partir d'ara, tota resistència a una ordre judicial podria ser considerada sediciosa.) En realitat, no hi ha hagut rebel·lió ni sedició, sinó desobediència i exercici del legítim dret a manifestar-se. Tampoc no existí malversació, bé que el TS la veja; entén que el govern català utilitzà diners públics en l'organització d'un referèndum il·legal. El Codi Penal estableix que incorren en malversació las autoridades o funcionarios que, con ánimo de lucro, sustrajeran o consintieran que un tercero sustraiga los caudales o efectos públicos que tenga a su cargo por razón de sus funciones.

Els condemnats no tenien, però, cap ànim de lucre; els diners hipotèticament malversats no van acabar a les seues butxaques. En tot cas, farien servir els cabals en l'organització del referèndum de l'1 d'octubre, però un informe del llavors ministre d'Hisenda Cristóbal Montoro afirmava que no s'havien utilitzat diners públics en la consulta. (Recordem que la hisenda catalana estava pràcticament intervinguda.) Total: en comptes d'impartir justícia, la Sala Segona del TS sembla haver actuat políticament. És inevitable pensar que ha pogut prevaricar. Els jutges han d'aplicar les lleis amb imparcialitat, independència, professionalitat i equitat. Per imperatiu legal, han de considerar sempre el supòsit més favorable per al reu. No s'han de deixar influir per conviccions ideològiques o religioses personals. ¿Han actuat així els magistrats de la Sala Segona del TS? Un jutge pot prevaricar si pren resolucions sabent de ciència certa que són injustes. El sistema de recursos serveix per a reparar errors, però una sentència del TS sols pot ser recorreguda davant el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH). La reparació arribaria massa tard.

dilluns, 23 de desembre de 2019

¿Hi ha intel·lectuals?

Fernando Vallespín en El País i César Calderón en Público reflexionaven sobre les causes que han determinat la pèrdua d'influència dels intel·lectuals en la societat contemporània i la seua retirada de l'espai públic. Segons Vallespín, l'expansió de les xarxes socials en forma d'eixams virtuals ha suposat una veritable rebel·lió de les masses. Els tertulians han donat el cop de gràcia a aquells que tenien certa capacitat de pensar la realitat social i cultural i d’influir críticament en l’opinió pública mitjançant l’assaig o la presència als mitjans de comunicació. Calderón creu que qui juga amb regles i mètodes del passat no pot aspirar a mantenir el seu prestigi social. Qui es dirigeix a una societat que ja no existeix amb un llenguatge poc apropiat i fent servir canals obsolets no té influència pública. Ambdós punts de vista són complementaris, però no expliquen totalment el problema dels intel·lectuals espanyols. A més d'estar a sou dels mitjans dominants (son los poderes fácticos los que tratan de definir cuál es la verdad buscándose los portavoces adecuados, ya sean pensadores o think tanks, diu Vallespín), els acadèmics, els escriptors o els artistes de la pell de brau solen estar molt contaminats pel nacionalisme supremacista espanyol.

Ara mateix, Catalunya constitueix el major factor desestabilitzador de la democràcia espanyola. No es tracta d'un mer assumpte d'ordre públic, com alguns volen fer creure. Som davant d'un problema polític. Des dels aparells centrals de l'Estat s'ha decidit, però, d'abordar-lo policial i judicialment. El tractament del conflicte català comença a tenir aspectes que haurien d'alarmar qualsevol demòcrata. Es fiquen en qüestió drets i llibertats consagrats a la Constitució. Després de quaranta anys de suposada democràcia, Espanya torna a tenir presos polítics. Hi ha catalans que han hagut de marxar a l'exili. Fins ara, la deriva antidemocràtica dels poders de l'Estat només ha concernit els independentistes, però demà podria afectar qualsevol persona. ¿Què han dit els intel·lectuals espanyols? ¿Hi ha intel·lectuals a la pell de brau? I ja posats a fer preguntes, ¿hi ha intel·lectuals espanyols d'esquerres? En 1894 esclatà a França el famós afer Dreyfus. Un oficial d'origen jueu, acusat falsament de traïció, fou expulsat de l'exèrcit i deportat a perpetuïtat a l'Illa del Diable, en la Guaiana. Émile Zola publicà en 1898 una carta oberta dirigida al president de la República titulada J'accuse, un al·legat a favor de Dreyfus que colpí molts intel·lectuals.

Els presos catalans no tenen un Zola que denuncie llur situació, totalment injusta. «Boca muda mai no és batuda», diu el refrany. La immensa majoria d'acadèmics, escriptors o artistes amb capacitat d'influir críticament en l'opinió pública no ha gosat badar boca —les excepcions es poden comptar amb els dits d'una mà. Davant la disjuntiva weberiana d'elegir entre ètica de la convicció o ètica de la responsabilitat, l'intel·lectual clàssic solia posar-se sempre del costat de la convicció. Ara preval el compromís amb la causa de la unitat d'Espanya. No pot estranyar, per tant, que sols hi haja manifestos a favor d'allò que convé a la causa. Diversos intel·lectuals "progressistes" firmaren, per exemple, el manifest Torra dimissió. Javier Cercas, Rosa Montero, Javier Marías, Juan Marsé, Javier Reverte, Juan José Millás, Luis Goytisolo, Fernando Colomo o Juan Torres eren alguns dels signants. Vaig trobar a faltar un pronunciament dels susdits sobre la repressió política. En vista, però, del seu manifest, s'ha de concloure que el nacionalisme espanyol obnubila les ments més preclares. Preferible que hagueren continuat callats. Han estat incapaços de detectar i denunciar la injustícia, la repressió política i el retall de llibertats.

Bon Nadal 2019


Díptic de Wilton

dissabte, 21 de desembre de 2019

Nadal i consum

S'acosta Nadal. Han arribat fa dies els serrellets de colors, les pluges d’argent, les ales d’àngel, les llàgrimes d’or, els llums, les boletes, les estrelletes i, sobretot, el consum desaforat. Del 2 al 15 d'aquest mes s'ha celebrat a Madrid la COP25. La sigla (de Conference of the Parties) fa referència als països —a les parts— que han subscrit la Convenció Marc de Nacions Unides contra el Canvi Climàtic. El document final és decebedor; fa una crida genèrica a la disminució de gasos d'efecte hivernacle, però l'obligació de presentar objectius més ambiciosos de reducció d'emissions de CO2 s'ajorna fins a la pròxima cimera. El punt més polèmic que calia abordar a la conferència de Madrid, un major control del mercat d'emissions, per a evitar trampes, també s'ha ajornat. La principal aspiració de la cimera, que tots els països presentaren plans de retall d'emissions més dràstics, s'ha frustrat perquè només vuitanta-quatre països s'hi han compromès —Espanya, França, Regne Unit o Alemanya entre ells. USA, Xina, Índia i Rússia, responsables conjuntament del 55% de les emissions mundials, i altres països no han volgut saber-se'n res.

Segons nombrosos estudis científics, el nostre planeta es dirigeix cap a una catàstrofe climàtica de dimensions enormes. De fet, els símptomes ja són observables des de fa temps. Tanmateix, polítics irresponsables —Donald Trump, posem per cas— diuen que això són exageracions. Ignore si haurà canviat d'opinió, però Aznar també negava l'escalfament global. Rajoy, amb un cosí catedràtic de Física en la Universitat de Sevilla, afirmava que no es posible predecir ni el tiempo que va a hacer mañana en la capital andaluza, però ja s'ha esmenat. Cuando uno se equivoca lo mejor es rectificar y yo he rectificado muchas veces porque me equivoco a menudo, es va disculpar. En realitat, sóc pessimista, o un optimista ben informat, segons expressió feliç atribuïda a Mario Benedetti. Mentre la plutocràcia que governa el món, en connivència amb moltes cleptocràcies locals, antepose la cobdícia i el guany al benestar dels humans, la cosa no té remei. El problema no és el CO2, sinó el gran capitalisme disfressat de democràcia liberal. El model vigent de creixement il·limitat no és sostenible; vivim en un planeta amb recursos finits.

Tots, jo el primer, pequem sovint d'oblidadissos. ¿Una prova? ¡Les festes imminents! Per Nadal, la maquinària capitalista del consum rutlla a ple rendiment pertot arreu. I la nostra ciutat no és una excepció. Les principals vies urbanes de Xàtiva ja exhibeixen la il·luminació nadalenca. El garbuix de cotxes i de gent que envaeix la via pública és monumental. (La pacificació del trànsit no sembla haver avançat molt amb el nou responsable municipal de mobilitat.) Les calefaccions (de gas, de gasoil i elèctriques) i els aparells d'aire condicionat amb bomba de calor funcionen moltes hores. La venda d'elements decoratius nadalencs i joguines és enorme. Molts d'aquests productes estan fabricats amb plàstic o altres materials poc ecològics. La compra de dispositius electrònics, roba i complements, vianda) es dispara. Es multipliquen les deixalles: plàstic, cartró d'embalatge, paper, vidre, menjar, roba usada, brossa electrònica... (Els especialistes afirmen que la fabricació d'un pantaló vaquer implica un consum mitjà de deu mil litres d'aigua.)

L'establishment polític local de qualsevol signe també sol contribuir a la gran celebració consumista. ¡Il·luminació de gala i el betlem més gran d'Espanya amb figures de grandària natural! ¿Quina petjada de carboni produirem xativins i xativines durant les pròximes festes nadalenques? ¡Ves a saber! Se celebren grans cimeres per a debatre mesures efectives contra el canvi climàtic, però Xàtiva i el seu veïnat romanen encapsulats en una realitat paral·lela. ¿Estalvi energètic? ¡Ha! El governant no mira prim a l'hora d'enlluernar els electors i aquests es deixen encegar amb cara d'embadaliment. El sistema trau profit d'una festa religiosa —només en teoria— amb l'esquer de la felicitat que suposadament ens ha de proporcionar el consum. Ningú no recordarà, durant els pròxims dies, propicis per a dissimular i amorosir qualsevol situació anguniant, que el consum desenfrenat és la principal causa de la tragèdia planetària que s'albira a l'horitzó. En fi, mentre ens desitgem amor, pau i felicitat, faríem bé de recordar que sovint alimentem el monstre sense adonar-nos-en.

(publicat a Levante-EMV, el 21/12/2019)

diumenge, 15 de desembre de 2019

L'assassinat de Joan Borja

La incapacitat política i militar del duc de Gandia havia desfermat la rivalitat del seu germà Cèsar. Potser, també influïa la gelosia (ambdós germans es gitaven amb la seua cunyada Sança). Pel juny de 1497, mentre la irritació de Cèsar Borja anava en augment, Joan fou nomenat duc de Benevento i Terracina, dos enclavaments pontificis en terres napolitanes. Una setmana després del nomenament, Joan i Cèsar havien de partir cap a Nàpols, l'un a ser investit dels seus ducats i l'altre a coronar el rei Frederic en nom del papa. Abans de partir, soparen a la vinya de Vanozza. En acabar el sopar, Joan muntà a cavall en companyia d'un misteriós personatge emmascarat. Pel que sembla, aquella nit tenia un afer amorós. Ningú no el tornà a veure viu. Al cap d'uns dies, trobaren en el Tíber el seu cadàver ple de nafres. Les armes i la bossa amb els diners estaven intactes. En un principi, les sospites recaigueren sobre els Orsini. Tanmateix, no hi hagué cap investigació. El papa Alexandre VI udolava de dolor. Acceptà la mort del fill com un castic del cel, com una penitència pels seus pecats. Fins i tot creà una comissió pontifícia per a reformar i moralitzar la vida de l'Església i de la cort papal. Mesos més tard, les sospites recaurien en Cèsar.

dijous, 12 de desembre de 2019

A voltes amb la Constitució

La Constitució té altres aspectes que em desagraden. Un d'ells és la divisió provincial de l'Estat i la perpetuació de les diputacions. L'article 68, 2 estableix que la província serà la circumscripció electoral. La norma remet a una llei posterior que distribuirá el número total de Diputados, asignando una representación mínima inicial a cada circunscripción y distribuyendo los demás en proporción a la población. L'article 162 de la Llei Orgànica del Règim Electoral General concreta la distribució. El mandat constitucional d'assignar una representació mínima inicial es tradueix en dos diputats per província i un per a cada plaça africana, Ceuta i Melilla. Els altres 248 es reparteixen entre totes les províncies. (El mateix article estableix el mètode per a obtenir la quota de repartiment per què cal dividir el cens electoral de cada província.) La conclusió és que els votants de la província de València elegim 15 diputats. Cadascun costa 130.968 vots. En Osca, el diputat surt per uns 55.000 vots. Encara hi ha altres curiositats. El País Valencià, amb 4.948.411 habitants, sols té 32 diputats. Castella i Lleó, amb 2.418.694 habitants, té 31 diputats.

Si no es fes assignació inicial i es repartiren els 350 diputats pel mateix mecanisme establert a l'article 162, la província de València en tindria 18, Osca només un i Sòria cap. No es pot dir, per tant, que el vot de tots els ciutadans és igual. Els valencians sortim molt perjudicats amb l'estructura electoral dissenyada per la Constitució i la LOREG. Que no se'ns tinga en compte per a res o que la nostra autonomia estiga infrafinançada és la conseqüència lògica del poc pes polític que tenim al parlament de l'Estat. Quant a la pervivència de províncies i diputacions, impedeix que les nacions històriques de l'Estat puguen articular els seus territoris i mancomunar les seues poblacions. El País Valencià pateix especialment el problema; el provincialisme —el d'Alacant sobretot— impedeix vertebrar les nostres terres i agermanar les nostres gents. Les diputacions ja no tenen sentit des que existeixen els governs autonòmics. Les institucions provincials només serveixen per a propiciar el clientelisme polític. S'ha parlat sovint de suprimir-les. Però això és impossible sense modificar la Constitució. La circumscripció electoral provincial també és intocable.

L'article 145 de la carta magna prohibeix que les comunitats autònomes puguen federar-se. La norma està pensada, no cap dubte, per a impedir que catalans, valencians i mallorquins puguem establir lligams polítics. (El legislador també devia estar pensant en el País Basc i Navarra.) Per altra banda, el Senat que van dissenyar els redactors del text constitucional no funciona com una veritable cambra territorial. És, per tant, perfectament prescindible. En realitat només serveix per a dificultar moltíssim qualsevol intent de reforma constitucional. També s'ha mostrat força útil a l'hora d'aplicar en Catalunya l'article 155 de la Constitució. L'assignació d'igual nombre de senadors a cada província, quatre, distorsiona greument la representativitat, gens proporcional, de la cambra. (València i Sòria tenen el mateix nombre de senadors.) I l'elecció dels senadors autonòmics, un inicial per a cada comunitat i altre per cada milió d'habitants de cada autonomia, no pal·lia el problema. Les disposicions addicionals i transitòries de la Constitució afavoreixen les comunitats autònomes de règim foral i discriminen les altres, sobretot en matèria econòmica.

Els valencians tenim molts problemes per a recuperar el nostre dret foral per culpa, bàsicament, de l'article 149, 8 de la carta magna. De fet, diverses iniciatives preses en aquesta matèria per les Corts Valencianes han estat recorregudes pel govern central davant el Tribunal Constitucional, que finalment les ha anul·lat. Motius per a proclamar-se constitucionalistes només els haurien de tenir, per tant, els especialment afavorits per la Constitució del 78: la dreta, l'espanyolisme, el centralisme, el bipartidisme —que cadascú ordene aquests elements com millor li abellisca. A més, el qualificatiu "constitucionalista", terme que s'aplica als estudiosos del constitucionalisme, està mal utilitzat. L'article 6 de la Constitució diu sobre els partits: Su creación y el ejercicio de su actividad son libres dentro del respeto a la Constitución y a la ley. Su estructura interna y funcionamiento deberán ser democráticos. Tots els partits legals són, per tant, constitucionals. Això no impedeix, naturalment, que puguen reivindicar la reforma o la substitució de la carta magna vigent. ¿Quina classe d'estat de dret tindríem si no s'acceptaren projectes democràtics alternatius?

De fet, en 1978, una part d'Alianza Popular, antecessora de l'actual PP, que ara es reclama més devot constitucional que ningú, votà en contra de la Constitució. I els líders de Vox, que el passat dia 6 encapçalaren una manifestació "constitucionalista" a Barcelona, proclamen contínuament propòsits que xoquen frontalment amb la Constitució —prohibir tots els partits nacionalistes o suprimir totes les comunitats autònomes, per exemple. En realitat, els grans partits centralistes, d'esquerres i de dretes, s’omplen la boca de grans paraules i solemnes declaracions de respecte a la Constitució, però han contravingut a la nostra carta fonamental sempre que ho han considerat convenient per als seus interessos. I altres poders de l'estat continuen ignorant la llei fonamental. El poder judicial, posem per cas, ha ignorat en la causa contra els presos polítics catalans el dret d'aquests al jutge ordinari predeterminat per la llei, que consagra l'article 24, 2. Veig moltíssima hipocresia en els partits que diuen defensar la Constitució. En qualsevol cas, els ciutadans que voldrien una carta magna distinta, confederal i republicana, també són "constitucionalistes", ¿no?.

Evocant la figura de Lucrècia


dilluns, 9 de desembre de 2019

Constitucionalistes

Divendres se celebrà el quaranta-un aniversari de la Constitució del 78. Els mitjans informatius del sistema ens van recordar que la carta magna segellà la reconciliació entre els espanyols, ha proporcionat el període de pau més llarg de la nostra història, homologa Espanya amb les altres democràcies del seu entorn, garanteix drets i llibertats universalment reconeguts, etc. Açò, que és perfectament discutible, conclou en una mena de sacralització de la nostra llei fonamental. El corol·lari de tot plegat és curiós; qui no es manifesta constitucionalista esdevé un empestat. Es parla amb total desimboltura d'una aliança de partits constitucionalistes per a combatre totes les formacions polítiques que rebutgen la Constitució. ¿No havíem quedat que posà punt i final a l'enfrontament entre espanyols? I és que la realitat no és tan idíl·lica com ens la pinten. En primer lloc caldria aclarir una qüestió de principi: en democràcia no és exigible que tothom s'haja de manifestar fervent partidari d'una norma; només és exigible el seu acatament mentre estiga vigent. I han de ser legítims els intents de canviar-la. Les normes no són immutables.

Millor dit, ¡no haurien de ser immutables! Però la meravellosa i sagrada Constitució del 78 està redactada de tal manera que és pràcticament impossible canviar-la pel procediment que ella mateixa estableix. El centralisme vol una llei de lleis immutable, una norma fonamental per a tota l’eternitat. L’embranzida independentista de Catalunya està alimentada, precisament, per la convicció que el centralisme mai no acceptarà cap redistribució democràtica del poder. Atès el sistema de majories que exigeixen els articles 166, 167 i 168 de la carta magna, aquesta només es pot reformar amb l’acord dels grans partits centralistes. Jo em declare total detractor del text constitucional. No reconeix altra nació que l’espanyola. Ignora, per tant, el nucli fonamental del problema espanyol, l'existència de diverses nacions al si de l'Estat. L'estat nació espanyol és, des de la Constitució de Cadis de 1812, un territori perfectament delimitat i destinat a ser una unió perpètua indissoluble pels segles dels segles. La nació entesa així no descansa en cap identitat ètnica o cultural, es fonamenta en un text sagrat. ¡España, unidad de destino en lo universal!

El text sagrat estableix els límits territorials i el subjecte de la sobirania estatal, el conjunt de tots els habitants de l'Estat. La forma que adopte aquest estat nació —monarquia parlamentària, república federal— és qüestió secundària. Certament, la Constitució del 78 expressa al seu preàmbul la voluntat de proteger a todos los españoles y pueblos de España en el ejercicio de los derechos humanos, sus culturas y tradiciones, lenguas e instituciones. Aqueixes paraules, però, han resultat ser una declaració merament retòrica. La nostra llei de lleis tampoc no permet que les comunitats autònomes puguen convocar referèndums consultius. La decidida voluntat de consagrar una única nació perpètua es manifesta clarament als articles 3, 4 i 5 del títol preliminar, en què es proclamen la bandera i la llengua oficials d'Espanya i la capital de l'Estat, Madrid. El Regne Unit, posem per cas, no té constitució escrita. Tampoc no té una bandera o una llengua oficials. La Union Jack és, en realitat, la bandera de la Royal Navy, bé que tothom ha acabat acceptant-la com a símbol britànic per excel·lència. En matèria de símbols, els britànics són molt flexibles.

La nostra carta magna estableix que la forma política de l'Estat espanyol és la monàrquica, però el ciutadà no pogué decidir sobre aquest assumpte de manera separada; en 1978, hagué de votar alhora el pack complet, constitució i monarquia. Jo sóc republicà i totalment contrari al Borbó. I no crec que la Constitució siga fruit de cap reconciliació. Els hereus del franquisme oferiren a l'oposició una democràcia homologable a canvi d'oblit. No hi hagué cap ruptura, per tant, sinó transició. Això significa que no es van depurar determinats aparells estatals: judicatura, forces armades, policia... Tampoc no hi hagué depuració al si de les grans empreses crescudes a recer de la dictadura. La Constitució del 78 començà a regir, doncs, en un context de simple treva. Els partits acceptaren el tracte de l'oblit, però les víctimes de la barbàrie i la repressió franquistes mai no han pogut oblidar. I clar, tan aviat com han reivindicat justícia i memòria, el franquisme sociològic s'ha posat en peu de guerra. En fi, davant la crisi desfermada pel conflicte català, està de moda declarar-se constitucionalista. Jo també ho voldria ser, però d'una constitució distinta.

dissabte, 7 de desembre de 2019

Tocar la butxaca de la gent

En setembre, l'Ajuntament decidia augmentar l'impost de béns immobles i algunes taxes. La pujada s'aprovà amb el vot a favor del PSOE, l'abstenció de C's i el vot en contra de PP i Xàtiva Unida. ¿Quant ha pujat l'IBI? Un 3,6%. L'assumpte de les càrregues tributàries sempre suscita polèmica. La dreta és partidària de la baixada generalitzada o la supressió. I té el vent a favor; a ningú no li agrada de gratar-se la butxaca. Però el PP sol actuar, sempre que governa, de manera tramposa; baixa o elimina els imposts directes, però augmenta els indirectes, que paguem tots igual, rics i pobres. Incrementa, per exemple, l'IVA. Per tant, a l'hora d'adquirir una rentadora hauran de pagar el mateix tipus general de l'impost, el 21%, tant el perceptor d'una pensió no contributiva com el gerent d'un banc. Un professor d'Economia del meu institut, d'idees liberals, deia somrient que "impost" ve d'"imposar". Tributar és, per tant, una imposició, un dictat, una ordre. Naturalment, el meu col·lega s'oblidava de dir que no hi hauria infraestructures ni serveis públics, com carreteres, escoles, ambulatoris, comissaries o jutjats, si ningú no pagués imposts.

L'esquerra té més clara la necessitat de les contribucions directes. L'espanta, però, d'aplicar-les; tem la impopularitat d'anunciar augments de la pressió fiscal. Per això, acaba pujant els imposts indirectes —com fa la dreta. En realitat, s'aborda malament la qüestió. Jo sempre he pensat que tributar és propi d'estats democràtics avançats. (En els països més pobres del món, ningú no tributa.) Ara bé, la fiscalitat ha de ser progressiva. Qui tinga més hauria de contribuir més. La política fiscal pot ser un bon mecanisme per a redistribuir les rendes. Quant a la quantia de les contribucions, només m'interessa saber què queda després de liquidar a Hisenda les obligacions fiscals. Si resta un bon salari, un bon benefici o una bona pensió, no hi ha de què preocupar-se. ¿El govern xativí tingué en compte el criteri de progressivitat quan acordà augmentar l'IBI? Sí i no; depèn de com es mire la qüestió. És cert que l'impost grava el valor cadastral dels immobles. Per tant, abonen més els més rics, els propietaris dels habitatges grans o luxosos. Però la cosa no és tan simple. Ja veníem pagant un IBI massa car des de l'esclat de la bombolla immobiliària.

Hi hagué un moment en què els rebuts es posaren pels núvols a causa d'una revisió cadastral amb seqüeles insòlites: el preu real de mercat de molts immobles era inferior al seu valor cadastral. (La crisi havia provocat la davallada generalitzada del valor dels habitatges.) De fet, per a les tributacions més elevades, que sovint afectaven famílies de classe treballadora —ço és, les capes més acomodades dels assalariats, els affluent workers o classe mitjana—, s'hagué de permetre l'abonament fraccionat. Veïns amb dificultats per a pagar la llum i la hipoteca, perquè havien perdut el treball, quedaven esglaiats quan rebien el rebut de l'IBI. Ara, des de XU s'havia demanat pujar l'impost només a les unitats residencials de major valor cadastral, als propietaris de més de dos immobles i als locals destinats a usos industrials i comercials. Em resulta difícil jutjar la idoneïtat de l'augment impositiu final acordat pel PSOE. Els seus portaveus municipals afirmen que els rebuts sols pujaran 12 o 15 euros en 2020. Però s'ha d'anar amb compte.

Hi ha precedents de mesures fiscals que han tingut repercussions negatives en les urnes. Alguns lectors recordaran què va passar durant el segon període municipal, entre els anys 1983 i 1987. L'Ajuntament decidí realitzar diverses actuacions urbanístiques al Barri Nord-Oest, a l'avinguda Ausiàs March —en el tram que ocupaven els molls de càrrega de Renfe—, a l'avinguda Virrei Lluís Despuig... Per aquella època jo vivia en un pis del carrer Escultor Esteve. Per tal d'enllestir les obres d'urbanització, l'Ajuntament, llavors presidit per l'alcalde Miquel Calabuig, aprovà unes contribucions especials que causaren l'enuig general dels veïns afectats. ¿Conseqüències? En la cita electoral de 1987, la gent encara recordava el dineral que s'havia endut l'Ajuntament. Al Barri Nord-Oest, tradicional feu socialista, el PSOE recollí menys vots que en les ocasions anteriors. Va perdre la majoria absoluta en la corporació i es veié obligat a governar en minoria. Pel que l'hi va, hauria de recordar aquests precedents. És mala cosa tocar la butxaca de la gent.

(publicat a Levante-EMV, el 07/12/2019)

diumenge, 1 de desembre de 2019

Anul·lació del matrimoni de Lucrècia


 
Detall de la porta de sortida al pati del palau ducal de Pesaro

Durant el temps de la presència francesa a terres italianes, el marit de Lucrècia Borja, Giovanni Sforza, havia estat poc lleial amb el papa. Cal recordar que els familiars milanesos del jove havien recolzat les pretensions franceses sobre Nàpols. El Divendres Sant de 1497, fugí a Pesaro, tement ser víctima d'alguna agressió. Malgrat els requeriments d'Alexandre VI, Giovanni es negà a tornar a Roma. Lucrècia s'amagà a San Sisto, un convent de clausura romà. Mentrestant, el pontífex preparà l'anul·lació del matrimoni. S'adduí que no havia estat consumat. El duc de Pesaro envià als seus parents milanesos unes cartes en què acusava el papa de mantenir relacions incestuoses amb Lucrècia. Es mostrava refractari a acceptar l'anul·lació. Però la firmà finalment a canvi de quedar-se amb tot el dot.

dissabte, 23 de novembre de 2019

¿Populisme o feixisme?

No m'agrada parlar de Vox, però faré una excepció. Els politòlegs no es posen d'acord. Segons alguns —Jorge Verstrynge per exemple—, els militants de Vox no són feixistes. Yo he sido fascista y por eso sé que Vox no lo es, declarava durant una entrevista l'antic secretari general d'AP. Vox seria una formació populista de dretes. Els veritables feixistes són republicans i laics. Prohibeixen les llibertats (d'expressió, reunió...) i la pluralitat de partits, però intenten, això sí, guanyar-se el proletariat. A casa nostra serien feixistes grups com España 2000, que aspiren a un règim autoritari o dictatorial, a suspendre les llibertats. En canvi, els partits populistes sols es caracteritzen per la demagògia, pel seu afalagament al volksgeist, a l'esperit del poble. En afers socials i econòmics, poden defensar mesures que perjudiquen o beneficien el proletariat. Marine Le Pen, per exemple, és populista, però estatalista, contrària a la mundialització i partidària del repartiment social. En Itàlia, Matteo Salvini, líder de la Lliga, també és partidari de polítiques que beneficien les classes populars. En resum: Vox no seria un partit feixista, sinó populista.

Verstrynge diu que Vox és populisme de dretes a l'espanyola. Com que l'Església segueix tenint moltíssima influència, Abascal i els seus són contraris a l'avortament o la igualtat de gènere. El Rassemblement National se separa d'aquestes posicions, perquè França és un país amb enorme arrelament del laïcisme. Altres politòlegs, en canvi, no tenen dubtes. Els partits de Marine Le Pen i Abascal pertanyen a l'extrema dreta totalitària. I és que la línia entre feixisme i populisme de dretes és molt porosa. Tan porosa, que elements com la xenofòbia, l'homofòbia o certes dosis d'autoritarisme poden traspassar-la sense problemes. Cal recordar que Vox propugna mesures com la il·legalització de partits i associacions que perseguisquen la destrucció de la unitat territorial d'Espanya i l'expulsió d'immigrants sense papers. Que cadascú situe Vox on vulga. Jo trobe que assumeix l'herència feixista sense complexos. (Recordem les paraules d'Ortega Smith, secretari d'organització del partit: José Antonio Primo de Rivera es uno de los grandes hombres de la historia.) Ara bé, si concloem que la gent de Vox és feixista, ¿també ho serà la del PP?

Convé no banalitzar el feixisme. Si diem feixista a tota aquella persona que rebutge l'acollida d'immigrants, la perspectiva de gènere, l'autogovern de les nacionalitats històriques, la correcció política, la cultura progre o certs avanços en matèria de drets individuals, la llista de suposats fatxes seria extensíssima i delataria més d'un partit. En realitat, el gran ascens de Vox no altera, de moment, l'equilibri entre l'esquerra i la dreta. Aquesta, que havia acollit les seues famílies al si d'un únic partit, es presenta ara dividida a les eleccions; la família més reaccionària ha creat el seu propi partit. Si fem números, comprovarem que PP, Vox i C's han obtingut en les últimes eleccions generals un 42,7% dels vots vàlids emesos. En novembre de 2011, Rajoy obtingué un 44,63%. Si mirem els percentatges de Xàtiva (20,67% el PP, 15,68% Vox i 7,49% C's), la suma dóna el 43,84% dels vots vàlids. En 2007, Rus obtingué el 50,35%. Això no lleva que el resultat local de Vox siga molt preocupant; 2.437 xativines i xativins han votat a la formació d'Abascal.

De fet, el País Valencià és l'única nacionalitat històrica amb forta presència de Vox. A Navarra, País Basc i Galícia, no ha tret cap diputat. A Catalunya, només dos. El PSOE i la seua repetició electoral no són aliens a l'ascens de la formació populista —o feixista, tant se val. La qüestió és, per tant, què fer per a frenar-la. ¿Posar-li un cordó sanitari? Si seguim de braços plegats, acabarà apropiant-se del vot obrer. En algunes contrades del migjorn francès (Toló, Marsella), a la regió de Calais i al cinturó roig de París, feus tradicionals del PCF, el Rassemblement National de Marine Le Pen obté avui uns resultats electorals magnífics. A Bolonya, coneguda com la "Ciutat Roja", la Lliga trau percentatges de vot superiors al 20%. ¿Quina estratègia serà doncs més efectiva, combatre amb contundència els postulats anticonstitucionals d'Abascal i companyia o ignorar olímpicament les seues boutades i llurs expressions de victimisme? Alguna cosa s'haurà de fer, si no volem que el neofalangisme arribe a participar en els plens municipals de Xàtiva.

(publicat a Levante-EMV, el 23/11/2019)

dijous, 14 de novembre de 2019

Xafarranxo de combat

Ahir dimecres, La Vanguardia publicava un reportatge firmat per Pedro Vallín, corresponsal del diari a Madrid. La tesi del periodista és ben curiosa. Resultaria que el guru de Pedro Sánchez, Iván Redondo, cap de gabinet de Moncloa, no seria el culpable de la repetició electoral. Alguns dirigents del PSOE haurien convençut el president en funcions que era millor tornar a les urnes. Tot encaixa, al relat de Vallín, com les peces d'un rellotge. Moncloa sabia abans del dia 10 que els resultats electorals anaven a ser pitjors que els del 28 d'abril. Tenia preparat, per tant, un pla B, una negociació ultraràpida i secreta entre Sánchez i Pablo Iglesias. Només els caps de gabinet respectius i els números 2 del PSOE i UP estaven assabentats de les converses. Poquíssimes hores abans de fer pública la firma del preacord de coalició, els dos líders van avisar a companys o aliats dels seus partits. ¿Per què tantes presses i tanta reserva? Calia llevar tota possibilitat de reacció a la dreta, als mitjans de comunicació de la caverna, a l'IBEX 35 i també a determinats sectors del mateix partit socialista. ¿És creïble aquesta història? No sé. N'hi ha dades que semblen confirmar-la.

Crida l'atenció, per exemple, que Carmen Calvo no hi haja pintat res. Això podria indicar que ella fou la principal responsable del fracàs de les anteriors negociacions. S'ha de tenir present que els barons del PSOE havien optat pel silenci discret després del triomf de Sánchez a les primàries socialistes. Això no implica, però, que hagueren desaparegut. Sovint, personatges com Juan Carlos Rodríguez Ibarra, Felipe González o Alfonso Guerra havien expressat públicament llurs opinions sobre els pactes amb UP o el diàleg amb els independentistes catalans. Més d'una vegada ha circulat el rum-rum d'un possible govern de salvació. Els patrocinadors d'un acord entre PSOE i PP descartaven Pedro Sánchez com a cap de la gran coalició. Barallaven, per tant, noms alternatius, la qual cosa implicava enderrocar novament el secretari general del PSOE. Jo trobe una mica estrafolària la hipòtesi, però qui sap... En qualsevol cas, Sánchez i Pablo Iglesias han actuat amb moltíssima celeritat. Han agafat tothom desprevingut. La reacció virulenta de la dreta, dels seus mitjans de comunicació i dels cercles empresarials fa feredat. ¡Mare meua!

I açò acaba de començar; els socialistes i els morats no sumen majoria absoluta. Han de buscar aliats i grups polítics que s'abstinguen en la votació d'investidura. L'èxit de l'operació iniciada pels signants del preacord depèn del rellotge. El temps corre en la seua contra. Imagine que ja estaran reunint-se reservadament els líders dels partits conservadors, banquers, patrons de grans empreses (elèctriques, constructores), algun jerarca de l'Església, periodistes de la caverna e tutti quanti. Analitzaran què poden fer per a torpedinar la formació d'un govern d'esquerres. Podem suposar que el rei, de viatge per Cuba, serà informat, quan torne a palau, de tot allò que s'haja parlat als "cenacles" madrilenys. Com ja vaig opinar en un post anterior, és possible que el monarca també diga la seua. Ha d'iniciar aviat la ronda de consultes amb tots els líders dels partits parlamentaris per a proposar un candidat a la presidència del govern. La Constitució no li atorga atribucions per a imposar fórmules al parlament, però Felip VI podria tramar alguna operació per sota mà. No seria la primera. Recordem el seu presumpte paper en la sortida d'empreses de Catalunya.

Sánchez no aconseguirà fàcilment l'abstenció de cap grup independentista. Durant la campanya electoral, s'ha dedicat a dinamitar tots els ponts de diàleg: repressió policial, anunci de mesures recentralitzadores, determinació de recuperar el delicte de referèndum il·legal, conculcació de la separació de poders amb declaracions inoportunes sobre Puigdemont, precs a PP i C's per a no dependre del suport independentista, amenaces d'aplicar el 155, rebuig a qualsevol mesura que atenue la condemna als presos polítics, negativa a parlar amb Quim Torra, operacions des de les clavegueres de l'Estat... Ara no pot demanar que ERC, JxCAT o Bildu li facilite la investidura a canvi de no res. I si les negociacions s'eternitzen, es dóna als intrigants l'oportunitat d'organitzar un pla alternatiu amb la benedicció del rei, de l'IBEX 35 i del sector més impresentable del mateix partit socialista. Tampoc no ho tindran fàcil; ni el PP pot deixar massa terreny de joc a Vox, ni el PSOE voldrà fer-se l'harakiri. Però hi haurà moltíssima pressió. Mentre, els esvalots de la dreta i la caverna, el tumult i el xafarranxo de combat aniran assolint unes dimensions descomunals.

dimarts, 12 de novembre de 2019

No està dita l'última paraula

Diferents estudis sociològics han demostrat moltes vegades que l'esquerra i el centreesquerra són majoritaris a Espanya. ¡Per molt poc, però majoritaris! La proporció vindria a ser aquesta: un 51% d'espanyols d'esquerres i un 49% de dretes. Qüestió distinta és com es tradueix això en resultats electorals. Sovint, la dreta guanya eleccions malgrat obtenir menys vots. Hi intervenen factors com l'abstenció, el nombre de partits concurrents per cada bloc o els mecanismes de repartiment que estableix la llei electoral. A l'escrutini del diumenge passat, descomptats els resultats de les formacions nacionalistes i altres grups minoritaris, els nombres trets pels dos blocs, l'esquerra (PSOE+PU+MP) i la dreta (PP+Vox+C's), tornen a mostrar la situació d'empat: l'esquerra obté el 43,14% de vots i 158 escons; la dreta, el 42,7% de vots i 150 escons. Les apostes es guanyen o es perden. Sánchez havia convocat eleccions amb un triple propòsit: obtenir no menys de 150 diputats, enfonsar UP i C's i estar en situació de poder formar un govern monocolor sense suport dels partits independentistes. Ha perdut l'aposta. Només ha aconseguit un dels seus objectius.

El PSOE ha enfonsat, efectivament, UP i, sobretot, C's, però ha perdut tres diputats, uns 728.000 vots i la majoria absoluta al Senat. Ara, Pedro Sánchez té més complicada la formació del nou govern; C's ha esdevingut un grup absolutament irrellevant i UP només disposa de 35 diputats. Aquestes són les conseqüències d'afonar els grups que t'han de donar suport parlamentari. Per altra banda, els vots perduts per C's han engreixat el PP i Vox. ¡És per a fer-s'ho mirar! ¡Bonic panorama ens espera! El president en funcions tampoc no ha aconseguit desactivar les protestes dels catalans. Les formacions partidàries del dret a decidir són majoritàries a Catalunya. (En conjunt, els nacionalistes, EAJ-PNV, Bildu, BNG, ERC, JxCAT, CUP, han obtingut resultats boníssims.) Durant la campanya electoral, Sánchez s'ha dedicat a dinamitar els ponts del diàleg: repressió policial, determinació de recuperar el delicte de referèndum il·legal, conculcació de la separació de poders amb declaracions inoportunes sobre Puigdemont, amenaces d'aplicar el 155, rebuig a qualsevol mesura que atenue la condemna als presos polítics, negativa a parlar amb Quim Torra.

Algunes de les iniciatives preses pel president en funcions causen alarma a tots els demòcrates. Les operacions encobertes des de les clavegueres de l'Estat i l'aprovació d'un decret llei que permet la intervenció de les xarxes i els serveis electrònics amb l'excusa de la seguretat i l'ordre públic (el Gobierno, con carácter excepcional y transitorio, podrá acordar la asunción por la Administración General del Estado de la gestión directa o la intervención de las redes y los servicios de comunicaciones electrónicas en determinados supuestos excepcionales que puedan afectar al orden público, la seguridad pública y la seguridad nacional) posen en perill els drets i les llibertats de tots els ciutadans. Jo al·lucine amb Pedrro Sánchez. ¿Qui li haurà aconsellat avançar per la dreta les forces de la reacció? En matèria de llei i ordre, la dreta sempre juga amb avantatge. Competir al seu terreny de joc no és, per tant, bona idea; la gent prefereix l'original a la fotocòpia. Ben mirat, l'entollament del PSOE era ben previsible. ¡I encara podria haver estat pitjor!

El partit bifront havia d'aclarir-se i elegir entre l'ànima esquerrana de bona part de la militància o la tendència al reaccionarisme dels seus quadres dirigents. Però també haurà d'assumir una evidència: l'independentisme català continua sent l'impediment principal per a l'estabilitat de la política espanyola. El PSOE podia sentir la temptació d'establir acords amb el PP —una gran coalició o l'abstenció pepera en la votació d'investidura. Imagine que el preu a pagar era la mà dura a Catalunya, però això no faria sinó agreujar la situació. A més, una hipotètica eliminació de l'autonomia catalana implica la voladura del disseny constitucional i de tot allò acordat en la Transició. Recordem que l'autonomia de Catalunya és anterior a la Constitució del 78. El 29 de setembre de 1977, fou derogada la llei franquista de 1938 que suprimia les institucions catalanes i s'establí la Generalitat provisional. El 17 d'octubre de 1977, Josep Tarradellas en fou nomenat president. El disseny autonòmic de l'Estat respongué en bona mesura a la necessitat d'encaixar Catalunya al nou ordenament democràtic. Suspendre la Generalitat és, per tant, jugar amb foc.

Per altra banda, qui pense que se solucionarà el problema amb llei i repressió somnia truites. Ja són moltes les veus que auguren la independència definitiva de Catalunya. Els acords amb UP semblen allunyar la mà dura, però encara no està dita l'última paraula. PSOE i UP no sumen majoria absoluta. La col·laboració d'ERC no és segura. Els republicans, als quals ja els plouen les acusacions de botiflers, han de pensar en les pròximes eleccions autonòmiques catalanes. Per la seua banda, Sánchez ha dit que no vol el suport actiu o passiu dels independentistes. Imagine que l'IBEX 35 i el rei també diran la seua. (Felip VI iniciarà aviat una ronda de consultes amb els líders dels partits polítics abans de proposar un candidat a la Presidència del Govern.) El monarca no té atribucions per a imposar fórmules en contra del parer dels partits, però els Borbons ja ens tenen acostumats a les operacions polítiques per sota mà. S'ha de tenir present que l'amputació de Catalunya posaria en perill la supervivència de la mateixa corona. Finalment, Pedro Sánchez ha demostrat vàries vegades ser un aventurer i una persona gens fiable. ¿Govern progressista? Ja veurem.

dissabte, 9 de novembre de 2019

Porres electorals

La convocatòria de noves eleccions generals ha suscitat una situació política caracteritzada per la volatilitat, el desgavell i la incertesa. ¿Alguna persona assenyada és capaç de predir quina cosa advindrà demà 10 de novembre? No crec. Només sembla existir acord en un punt: cap partit no traurà la majoria absoluta. L'ambient és propici per a organitzar una porra sobre les aliances postelectorals. Abans de participar-hi, s'han d'establir les regles del joc. Cada apostant aportarà una xicoteta quantitat —un euro, posem per cas. Els porristes hauran de dir quina alternativa creuen que reeixirà finalment: govern en minoria del PSOE amb suports puntuals; govern monocolor del PSOE amb suport parlamentari estable d'altres partits; govern del PSOE i el PP; coalició d'esquerres PSOE-UP-MP amb suport d'ERC... Com es veu, el meu plantejament està esbiaixat; partisc del convenciment que la força més votada serà el PSOE, però ves a saber. Totes les possibilitats estan obertes. Podria reeixir una gran coalició de dretes, el gran acord.

Qui encerte la porra s'enduu el metàl·lic. Com els diners són pocs, el guanyador no es farà ric, però tindrà la satisfacció d'haver clavat un resultat que roman fins ara en una absoluta incertitud. Algunes novetats —l'aparició del nou partit d'Errejón, per exemple— han introduït factors de desconcert inèdits. La divisió entre els diversos partits d'esquerra no ha cessat de crear embolics. Les contradiccions no se circumscriuen a l'àmbit estatal. El govern de la Generalitat està format per tres grups, PSOE, Compromís i UP. Però Compromís es presenta a les eleccions de demà en coalició amb Más País, el partit d'Errejón. Primer batibull: els valencianistes s'han associat a dos grups antagònics, l'un escissió de l'altre. ¿Es veuran afectades les relacions entre Compromís i UP al si dels òrgans de la Generalitat? A Xàtiva també hi ha desori. Miquel Lorente, regidor i portaveu de XU, és director general d'Economia Sostenible de la Generalitat. Forma part, per tant, del govern valencià. Però fa una oposició irreductible al govern de la nostra ciutat. Durant la campanya, el PSOE local també ha llançat dards a UP. ¡Fidelitats i oposicions encreuades!

La situació és esquizofrènica i encara ho serà més si Sánchez pacta amb la dreta. El líder de XU necessitarà —és un dir— dos uniformes distints: el de cap d'oposició, que vestirà quan participe en les comissions i els plenaris municipals, i el de director general, quan haja de representar la conselleria dirigida per Rafael Climent, militant de Compromís. En la Generalitat, Lorente està sotmès als principis de col·legialitat i solidaritat que han de guiar l'actuació de qualsevol govern, impulsada i dirigida pel seu president —socialista en el cas valencià. Ara bé, al consistori xativí, pot ventar bona cosa d'andanades contra el PSOE, en què milita Xelo Angulo, altre membre del govern valencià —és directora general de Cooperació i Solidaritat en la conselleria dirigida per Rosa Pérez, coordinadora general d'EUPV. ¡Mare meua, quin garbuix! Atès que la política té un component teatral innegable, representar alternadament els rols de Dr. Jekyll i Mr. Hyde no deu suposar cap problema. A mi em resultaria difícil ser amic en uns àmbits i adversari en altres.

M'assalta un dubte: ¿els pactes autonòmics i locals eixiran indemnes del laberint postelectoral? Les baralles, a compte del finançament autonòmic, el retall del deute valencià i altres qüestions, ja havien començat fa temps, però potser s'intensifiquen. ¡Efectes col·laterals de la cita amb les urnes! Cal recordar que aquesta ha respost al càlcul partidista de Sánchez; voldria triturar UP i C's. ¿Encara creu que això li permetrà d'augmentar el nombre de diputats i les possibilitats de formar govern monocolor sense suport de grups independentistes? Arribats en aquesta línia del darrer paràgraf, m'adone que no sols he d'endevinar la porra. He de decidir a qui vote; avui és jorn de reflexió electoral. Vull que el meu vot siga útil per al país i el benestar general, que servisca per a frenar el fanatisme i la intolerància, que ajude a eliminar injustícies i desigualtats, que no col·labore en el retall de llibertats democràtiques... ¡Uf! ¡Li demane massa a una papereta! A més, ¿existeix algun grup polític que puga satisfer tot això? Podria donar-li voltes al jeroglífic tot el dia sense arribar enlloc. Serà millor que em concentre en la porra. ¡Uei! A tot estirar, sols perdré un euro.

(publicat a Levante-EMV, el 09/11/2019)

divendres, 8 de novembre de 2019

Maestro Pasquino

Pasquino es troba en una plaça homònima de Roma. El nom es deu a un mestre sastre geperut que vivia a la rodalia, molt famós per l'agudesa de les seues versions, divertides i satíriques, de l'actualitat romana. El tors grec mutilat, corresponent a un grup homèric, va rebre el nom del sastre: Maestro Pasquino. Penjades o enganxades, hi apareixien sàtires sobre els personatges més seriosos, inclosos papes i cardenals. Alexandre VI n'era actualitat constantment. El vell cardenal Joan Baptista Ferrari, tresorer del pontífex, riquíssim, morí d'incontinència (a pesar que els metges li havien advertit que no menjara tant). Alexandre VI s'apoderà dels seus béns. Circulà el tòpic del verí. Els pasquins deien: «Ací jau Baptista, que perdé la vida, la fortuna i els diners per a engreixar el toro» o «La terra prengué el seu cadàver, el toro els seus béns, l'infern la seua ànima». El papa actuava com si no tinguera notícies de Pasquino.


Estàtua grega a la piazza di Pasquino, molt a prop de piazza Navona

dijous, 31 d’octubre de 2019

Franquisme sociològic

En Espanya encara queda massa franquisme sociològic A curt o mitjà termini, la cosa no té cap solució. Els països europeus —Alemanya, Itàlia— amb règims totalitaris, nazis o feixistes, van ser derrotats en la segona Guerra Mundial. Altres dictadures —la portuguesa o la grega— foren enderrocades per moviments revolucionaris militars o populars. Els coronels grecs foren jutjats i condemnats. El dictador portuguès Marcelo Caetano i els seus ministres s'hagueren d'exiliar a Brasil. Quelcom semblant s'esdevingué a la República Argentina. L'última Junta Militar caigué com a conseqüència de la derrota de les Malvines. Els membres de les diverses juntes van ser jutjats. A Videla i Massera els caigué pena de reclusió perpètua. A Xile també han estat jutjats alguns militars. En Espanya, els fets han seguit un rumb diametralment oposat. Els militars que donaren el cop d'estat contra la República, el 18 de juliol de 1936, van guanyar la Guerra Civil. Quasi tots els presumptes autors dels delictes comesos abans del cop militar i durant la guerra, a la rereguarda republicana, tingueren un destí cruel: execució immediata o simulacres de judici.

En canvi, els autors d'assassinats a la rereguarda franquista, romandrien en l'absoluta impunitat. Després de la guerra, la repressió contra els vençuts fou terrible. Els jutjats per tribunals militars —per consells de guerra sumaríssims— no gaudiren de garanties processals tan bàsiques com la presumpció d'innocència o el dret de defensa. Molts foren executats. Cunetes i fosses comunes s'ompliren de cadàvers. Sovintejaren les violacions. Nombrosos infants foren arrabassats als seus pares i donats a famílies franquistes. Però els responsables d'aquests crims mai no han estat jutjats. Totes les víctimes franquistes reberen honors públics. Les republicanes foren silenciades durant dècades. (Encara avui hi ha nombrosos morts del bàndol vençut sense desenterrar.) Això fou possible per l'adveniment de la guerra freda. Al bloc liderat pels Estats Units li resultà útil la dictadura franquista. El dictador morí de vell sense que ningú no l'hagués enderrocat; quaranta anys de totalitarisme havien adobat un franquisme sociològic ben estès per tota la pell de brau. Un professor emèrit de batxillerat em contava una anècdota succeïda el 14 de desembre de 1966.

Aquell dia, dimecres, se sotmeté a referèndum de tots els espanyols l'aprovació de la franquista Ley Orgánica del Estado. La convocatòria deixava clar que los ciudadanos españoles mayores de 21 años, sin distinción de sexo, estado o profesión, tienen el derecho y la obligación de tomar parte en la votación del referéndum. En altres paraules: era obligatori votar. En l'institut de Castelló on treballava el professor s'havia constituït una taula. Els docents, funcionaris, no podien defugir l'obligació de votar. El falangista que impartia les classes de gimnàstica comentà l'endemà: Teníamos órdenes de hacer constar en las actas que el 96% de los votos emitidos era afirmativo, pero no ha hecho falta falsificarlas. El 97% ha votado sí. (Al conjunt de l'Estat, el percentatge de participació fou alt, un 88,79%, i el de sís, aclaparador, un 95,86%.) Potser, els lluitadors contra la dictadura no eren tan nombrosos com se'ns fa creure. Per això, el franquisme pogué oferir a una oposició en inferioritat de condicions aquell famós tracte de la Transició.

El tracte era taxatiu: democràcia a canvi d'oblit. L'esquerra acceptà. ¡Quin remei! Els feixistes i llurs fills es vestiren de demòcrates i amagaren les camises blaves al fons de l'armari. I ací som, a finals de 2019. ¿Ha desaparegut ja el franquisme sociològic? ¡No! S'ha de tenir present que diversos partits i corporacions (el PP, Vox, la judicatura, la policia) estan plens de descendents directes d'antics feixistes. Podem posar exemples. Jesús Posada, expresident del Congrés, és fill de Jesús Posada Cacho, un falangista que combaté durant la Guerra Civil al bàndol franquista, dins les milícies de FET i les JONS. Fou governador civil de València entre 1956 i 1962. El socialista José Bono és fill d'alcalde falangista. El jutge José Yusti Bastarreche, que impedia l'exhumació de Franco, és fill de l'almirall franquista gallec José Yusty Pita i nét de l'almirall Francisco Bastarreche, un dels responsables de la gran massacre de 1937 a la carretera Màlaga-Almeria, en què moriren unes 5000 persones que fugien de les tropes de Queipo de Llano.

En fi, Espanya és diferent en moltes coses. És una de les poques "democràcies" europees que no han ajustat comptes amb el seu passat recent. Jo em trobe tots els dies pel carrer amb franquistes i descendents de franquistes. Alguns militen a les files del PP. Es consideren gent de bé. Conec alguns personalment. Entre els meus parents més pròxims, hi ha qui encara utilitza l'expressió caudillo per a referir-se a Franco. Les el·lipsis i els silencis són la base en què recolza la nostra relació familiar. Bandejar certs temes de conversa, la norma. I açò em recorda el paper que juga l'Església Catòlica. Beneí el cop militar i el titllà de croada nacional contra l'ateisme. Durant la Transició semblava que alguns bisbes i sacerdots s'apartaven d'aquesta actitud. Recordem els casos d'Antonio Añoveros, bisbe de Bilbao entre 1972 i 1978, o del cardenal Vicente Enrique Tarancón, arquebisbe de Madrid entre 1971 i 1983. Tanmateix, tot fou un mirall. A hores d'ara, el conjunt de l'Església espanyola continua impregnat de franquisme sociològic. Les excepcions són poques. La monarquia, restaurada per Franco, també n'és peça essencial de l'engranatge.

¿És possible la reconciliació de les dues Espanyes en aquestes condicions? Em sembla que no. Els descendents familiars o ideològics del franquisme diuen que no s'ha de mirar enrere. ¡Lògic! Si dirigírem la vista al passat, comprovaríem que ni tots els republicans eren tan dolents com es pretén ni tots els franquistes tan boníssims com ells mateixos havien volgut fer creure. ¿Llei de la Memòria Històrica? ¡Ha! Quan governa la dreta, no en fa cas. Si governen els socialistes, la màquina sociològica es posa a treballar per tal de desactivar l'aplicació. Compta amb l'ajuda de la judicatura i altres organismes de l'Estat. La fletxa del temps corre al seu favor. El terror de la rereguarda franquista i els crims de la postguerra quedaran cada vegada més lluny. I el pas del temps és aliat de la impunitat. De fet, alguns polítics de l'extrema dreta no tenen cap interès en la reconciliació. Aquesta s'hauria de basar en la fraternitat i la bona fe. ¿Són possibles ambdues amb qui diu que les tretze roses torturaven, violaven i assassinaven? Crec, en definitiva, que la presència simbòlica del franquisme en espais públics (esglésies, places, carrers) va per a llarg.

dimarts, 29 d’octubre de 2019

Les víctimes i el pas del temps

Si unes cent mil persones (sindicalistes, intel·lectuals, mestres, polítics) foren assassinades per les seues conviccions republicanes o nacionalistes i si cinquanta mil andalusos moriren durant la cruel repressió desfermada per un general franquista les despulles del qual estan soterrades a la basílica sevillana de la Macarena, podríem seguir el raonament que feia José Luis Villacañas en un article titulat "Las víctimas y la política", publicat per Levante-EMV. Els familiars directes i tots aquells que arribaren a estimar els desapareguts han de ser qualificats de víctimes pures. Cal aclarir que els morts foren víctimes, però ja no ho són en sentit estricte; esdevingueren fa temps cossos inerts. Esposos i esposes, fills i filles, pares i mares, néts i nétes, amics i amigues íntims passen a ser les veritables víctimes de fets ocorreguts fa més de vuitanta anys. Per tant, la fletxa del temps corre en contra seua. Tota víctima reclama solidaritat —seguim de nou Villacañas. Són víctimes pures aquelles que foren violentades de tal manera que no pogueren contribuir a la sort que patiren. Tanmateix, els represaliats republicans no solen gaudir d'aqueixa presumpció.

En les víctimes pures, la desproporció entre la seua innocència i el mal que han patit és tan gran que només pot ser salvada suposant una maldat universalment censurada. Una víctima pura pot ser defesa per qualsevol. Resulta fàcil, doncs, lliurar-li un reconeixement universal. En canvi, el victimari rep un rebuig unànime. Aquestes regles generals fallen amb les víctimes republicanes. Encara avui escoltem aquesta frase: «Alguna cosa hauria fet, ¿no?» Coneixem els victimaris i entenem que van permetre o van instigar actes espantosos amb una fredor absoluta, monstruosa, per la seua incapacitat de percebre l'extrema gravetat de la violència que induïen. Doncs quasi la meitat dels habitants de la pell de brau no veuen les coses així, com ha posat de relleu la recent exhumació de les restes de Franco. ¿Era precís traure-les de la Vall dels Caiguts? Jo crec que sí. Cada vegada queden menys víctimes pures de la repressió franquista duta a cap durant la Guerra Civil i la immediata postguerra. No s'hagués arribat a temps de reparar cap memòria si s'hagueren produït més dilacions. I calia enviar un avís, per idèntica raó temporal, a victimaris i descendents seus.

A la llarga, lluitar contra el temps és una guerra perduda. Quan mor l'última de les considerades víctimes, directes o indirectes, d'un règim atroç —l'últim nét o besnet d'un republicà afusellat a Paterna, posem per cas—, ja no és possible de lliurar cap solidaritat a ningú. Igual passarà amb els símbols i els monuments del franquisme. Podran mantenir vigència durant un temps, com a signes identitaris o grupals. Pensem, per exemple, en la Navy Jack —o Dixie—, bandera rebel dels estats confederats nord-ameicans. Encara oneja en moltes contrades meridionals d'Estats Units. Però tots els materials simbòlics dels diferents sistemes polítics avancen gradualment cap a la conversió en arqueologia històrica. La presència d'elements que recorden la tirania només pertorba les víctimes, la gent que se solidaritza amb elles i altres afectats. Però quan tots ells hagen desaparegut... Puc visitar la tomba d'un rei inca o un faraó, probables tirans sanguinaris, sense experimentar més emoció que la suscitada per la contemplació de l'art. En canvi, preferiria que el complex de Cuelgamuros fos dinamitat. I la bandera monàrquica espanyola em neguiteja.

L'exhumació de Franco s'ha produït en un punt temporal crític; ja sovintegen les generacions joves que desconeixen la significació del lloc en què estava soterrat. L'esdeveniment suscita opinions i sentiments contraposats, i prou indiferència. El franquisme sociològic ha censurat la decisió. L'esquerra del PSOE creu que l'antic dictador ha tingut una cerimònia d'estat. Jo crec que no. Això volien els familiars: himne, bandera franquista, batalló militar, salves d'ordenança... No ho han aconseguit. Han hagut de ser néts i besnets els encarregats de traure a coll el taüt de l'avi en un escenari absolutament desert. (Tampoc no s'havien permès les concentracions de gent.) Alguns voldrien haver-lo colgat en qualsevol forat. Això només s'esdevé en moments revolucionaris, o quan el tirà és enderrocat violentament —recordem Mussolini o Ceaușescu. En democràcia, però, no s'actua així, no es pot llançar el cadàver d'un capitost a l'abocador. Si de cas, sobraven la presència d'una ministra, els tripulants de l'helicòpter militar quadrats davant dels familiars de Franco, el trasllat del cos a un mausoleu propietat de l'Estat, l'excessiva cobertura mediàtica...

Certs detalls tenien alternativa fàcil (la ministra podria haver estat substituïda per un funcionari i es podia haver llogat el transport aeri a qualsevol empresa privada). Altres circumstàncies, però, depenien de la màquina sociològica franquista (de l'Església Catòlica, els tribunals, els mitjans de comunicació en mans del sistema...). La presència d'un cosí del rei Felip VI, Lluís Alfons de Borbó, que encapçalava una fila de portadors del taüt del besavi, palesava la implicació de la monarquia borbònica en el franquisme sociològic. De tota manera, crec que s'ha fet, en termes generals, el que s'ha pogut. Ja s'ha dit que els anys corren a favor dels victimaris i en contra de les víctimes. Està bé, per tant, que aquestes hagen obtingut una xicoteta victòria en la guerra contra el temps. Els escarafalls dels familiars del dictador mostren clarament la seua rancúnia i la seua amargor. Volien que el iaio continués soterrat al mausoleu de Cuelgamuros. No se n'han sortit amb la seua. El trasllat de les despulles de Franco alimenta l'esperança que la victòria del temps siga justa amb tots, víctimes i victimaris. Fins ara, no ho era. I, potser, no ho serà mai.

dissabte, 26 d’octubre de 2019

Demostracions de dol

Les ciutats romanes de nova creació, de planta absolutament ortogonal, solien ser travessades per dues vies principals perpendiculars, el cardo i el decumanus. Les muralles comptaven amb quatre portes, una en cada extrem d'aquelles dues vies. La Xàtiva romana també degué tenir un llarguíssim decumanus, que aniria des de Montsant fins a la rodalia de la porta de l'Ametla. És complicat, però, especular amb la presència d'un cardo. En realitat, les vies urbanes de la ciutat estarien adaptades a les corbes de nivell del seu solar, la costa del castell. Els estudiosos han barallat la possibilitat d'almenys tres portes: una situada junt a l'actual aljub de Montsant, altra per la zona on avui s'alça l'ermita de Sant Josep i una tercera, des de la qual arrancaria la Via Augusta en direcció a ponent, que estaria situada davant l'actual porta de l'Ametla. A l'oest, fora de les muralles, un tram de la Via Augusta degué estar flanquejat per nombrosos monuments funeraris. (Els romans no permetien enterraments dins del recinte sagrat de les seues ciutats.)

No és gens estrany, per tant, que nombroses mostres de numismàtica i d'inscripcions funeràries sobre pedra calcària o marbre hagen aparegut precisament en aquesta zona de ponent on potser estava emplaçada la necròpoli. També s'han trobat altres restes romanes pels voltants de Sant Feliu, als llocs en què es van construir el fòrum i els edificis més reeixits de la ciutat (la cúria, la basílica, els temples). En la mateixa església de Sant Feliu i al Museu de l'Almodí es conserven peces d'època romana —làpides, pedestals, ares funeràries— que solen passar desapercebudes al visitant. Estan encastades a la construcció medieval o foren descobertes durant les campanyes d'excavació arqueològica —especialment a l'esmentat espai de la porta de l'Ametla. Amb elles s'ha pogut formar una important col·lecció d’inscripcions llatines. Algunes de les exhibides a l'Almodí visibilitzen les dones de Saetabis. Dis Manibus Clodia Patricia annorum XX hic sita est Clodia Primitiva mater («Als déus Manes. Clòdia Patrícia, de 20 anys, és soterrada ací. Clòdia Primitiva, sa mare»). La fredor de la fórmula no aconsegueix d'eclipsar l'edat de la xica.

Altres inscripcions d'època romana són igualment emotives: [...] Iunia Leda marito dulcissimo («A [...]. Júnia Leda al seu marit dolcíssim»); [...] matri dulcissimae Valerius Paternus filius paecunia sua («A [...], mare dolcíssima, Valeri Patern, el seu fill, [li ha fet aquest monument] a les seues expenses.»); Dis Manibus Acathení annorum XXVIII Hic sita est Fecit Mystes coniugi bene merenti («Als déus Manes. A Àgata, de 28 anys. Jau ací. Mistés féu [aquest monument] a la seua esposa que bé s'ho mereixia.»); Dis Manibus Campana annorum XVIIII mensium VII dierum V hic sita est Probus sorori piissimae («Als déus Manes. Campana, de 19 anys, 7 mesos i 5 dies, està soterrada ací. Probus, a la seua germana afectuosíssima»). Una làpida encastada en un mur de l'església de Sant Feliu també testimonia la presència femenina a Saetabis: Dis Manibus Lupus annorum XXXIIII mensium II hic situs est Velata uxsor marito dulcissimo Sit Lupo terra levis («Als déus Manes. Lupus, de 34 anys i 2 mesos, està soterrat ací. Velata, l'esposa, al seu marit dolcíssim. Que la terra siga lleu per a Lupus.»). Tot un extens repertori d'afectes destruïts per la Parca.

La darrera inscripció és particularment expressiva. Suscita certa melangia; podem imaginar el dolor d'una xica que havia perdut un marit jove, de trenta-quatre anys. (Bé que l'esperança de vida dels romans no era comparable a la nostra.) El dolor per la pèrdua de persones estimades sol quedar plasmat en monuments funeraris. El món romà proporciona, gràcies a l'epigrafia, múltiples testimonis de dol. El pròxim cap de setmana, molts xativins i xativines visitarem el cementiri. Seguirem el costum d'honorar familiars i amics traspassats. Repetirem rituals que s'observaven ja en èpoques anteriors al cristianisme. El culte pagà als avantpassats fou assimilat per l'Església. Establí al calendari litúrgic les festivitats de Tots Sants i els fidels difunts, que se celebren l'1 i el 2 de novembre. Durant dos dies, molta gent deslliura sentiments de tristor per l'absència d'éssers estimats. El cementiri serà ple de visitants. La necròpoli xativina de Via Augusta també n'estaria plena durant les Feralia, festes dels morts. Al segle I aC, per exemple.

(publicat a Levante-EMV, el 26/10/2019)