Ni tebior ni mitges tintes

La corrupció dels polítics de dretes només sol influir en els seus electors quan assoleix aires novel·lescos o teatrals. Em referisc a episodis com el protagonitzat per l'anterior alcalde de Xàtiva, que entrà a la garjola després de ser detingut per la guàrdia civil. Ara mateix, assistim perplexos a un succés amb aires de tragèdia molt antiga. Una Clitemnestra (Díaz Ayuso) ha assassinat un Agamèmnon que li feia nosa (Pablo Casado). Incendiar el PP para esconder con el humo la corrupción, afirmava Ignacio Escolar. Casado contra las cuerdas, deia en aquestes pàgines el filòsof i pensador polític José Luis Villacañas. Mentre escric la columna, el PP està oferint tot un espectacle. En època de l'Imperi Romà, la guàrdia pretoriana li hauria tallat el cap al cèsar, i a la dona i els fills després. Encara sort que som a la Hispània del segle XXI. En fi, ¡és broma! Només s'ha vessat sang metafòricament. Però tornem a la corrupció. Quan morien set-centes persones al dia, durant el punt àlgid de la pandèmia de covid-19, Isabel Díaz Ayuso permetia que el seu germà cobrés una comissió de 280.000 euros per la compra de material sanitari.

L'afer havia esclatat setembre passat, quan arribaren a Génova rumors sobre la pasta que potser s'havia embutxacat Tomás Díaz Ayuso per un contracte a dit. La Comunitat de Madrid l'havia adjudicat a un empresari amic de Tomás. Està comprovat que la corrupció no sol passar factura política a la dreta. Ni màsters insòlits, ni malversació, ni res. (Al País Valencià, tenim exemples per a donar i vendre.) Tanmateix, ara es donava una circumstància especial, la guerra oberta entre Génova i Puerta del Sol. Com sempre, la realitat supera la ficció: l'oposició i la premsa alcen la llebre; intent de contractar detectius que Génova desmenteix; advertiment a la líder madrilenya per part d'un exministre amic; replega de dades en Puerta del Sol que no s'envien a Génova; el cap de gabinet de Díaz Ayuso sap que Casado i Egea han vist documents (extractes bancaris o dades fiscals de Tomás Díaz), però no tenen còpies; a més, no manegen dades bones; Puerta del Sol no els trau de l'error. ¡Una ratera! Finalment, pensant que té un presumpte cas de prevaricació, tràfec d'influències i malversació, Pablo Casado fa públiques les seues sospites.

Isabel es fa la víctima i diu que no sabia res fins que li havia preguntat al seu germà, que aquest només havia cobrat 55.850 euros —ja veus tu— i que tot és legal. Però es produeix l'hecatombe. ¡El PP, obert en canal! Pablo recula. ¡Tant se val! No ha caigut ella, l'han degollat a ell, per sospitar públicament d'una dirigent del partit —que els draps bruts es renten a casa. Milers de manifestants a favor de Díaz Ayuso. Ja dic, la corrupció no sol passar factura, almenys per ara. De fet, els peperos demanen que siga nou líder del partit el personatge que es va retratar en una embarcació amb el narcotraficant Marcial Dorado. ¿Que què? I les preguntes s'amunteguen. ¿Compensa a Núñez Feijóo abandonar el seu confortable matalàs gallec? ¿Acceptarà que la ultradreta entre al govern de Castella i Lleó? ¿Hi haurà sintonia amb Isabel? ¿Pujarà el PP en les enquestes? ¿Li farà un sorpasso Vox? ¿El govern de Sánchez tindrà davant un cap d'oposició? (Núñez Feijóo no seu al Congrés.) L'assenyalat disposa d'uns dies per a cavil·lar què li convé.

I nosaltres disposem de quinze mesos per a rumiar què pot passar a casa —a Xàtiva, a localitats de l'entorn i al País Valencià. Falta poc per a les pròximes eleccions municipals i autonòmiques. És possible que C's s'esfume. (A Xàtiva, ja s'ha trencat.) Els candorosos pensaven que era una formació "liberal", però les recents fites electorals han desvelat que els votants del partit taronja fugen en massa cap a Vox. Malgrat la popularitat de Yolanda Díaz, les hosts d'Unidas Podemos s'esfondren lànguidament. Des de les últimes eleccions locals, Compromís no té representació a l'Ajuntament de Xàtiva. Alguns amics opinen que la tragèdia grega del PP afavorirà l'esquerra. També he sentit dir a militants d'esquerres que guanyaran per la inconsistència dels adversaris. Trobe que aquesta actitud és perillosa. Confiar-se a la debilitat dels altres i no als mèrits propis pot acabar en desastre. Ho diu José Luis Villacañas: totes les rescloses de la dreta duen l'aigua al mateix destí, per a formar un front de batalla en què no càpiguen ni la tebior ni les mitges tintes.

(publicat a Levante-EMV, el 26/02/2022)

Ucraïna al cor

El doctor Lluís Simarro

El doctor Luis Simarro és una de les grans figures de la vida espanyola entre els segles XIX i XX. La seua infantesa va transcórrer a Xàtiva, d'on eren els seus pares. Fill de Ramón Simarro Oltra, nasqué a Roma en 1851 durant un dels viatges de son pare, a qui havien encarregat els retrats dels papes Calixt III i Alexandre VI. La mort del pintor, als 33 anys, de tuberculosi, no pogué ser superada per la seua esposa, que es va suïcidar quan Simarro tenia només tres anys. Féu estudis brillants a València amb ajuda de la família i de persones influents com Vicent Boix. Aviat, Luis es dedicà als estudis científics, interessant-se per l'evolucionisme de Darwin. Estudià Medicina i es doctorà en 1875. Positivista actiu, es proposà separar la psicologia de les seues adherències religioses, mitològiques o simplement supersticioses. Marxà a París en 1880, en s'estigué cinc anys, ampliant estudis amb Charcot i altres figures rellevants. Es comprometé amb una psiquiatria que buscava les causes de la malaltia mental en el sistema nerviós.

 

Va conèixer un jove Cajal i el va iniciar en les preparacions amb impregnacions argèntiques, ensenyant-li alhora el mètode Golgi. D'aquestes relacions naix l'escola histològica espanyola. En Recuerdo de mi vida, Cajal reconeix el seu deute intel·lectual amb Simarro i l'impuls positivista que donà a les seues investigacions. Però Simarro no es tenia per un històleg, sinó per un psicòleg clínic, i no sols fou el primer especialista competent en aquesta disciplina a Espanya, sinó que ocupà la seua primera càtedra al món. Impartí lliçons en la Institució Lliure d'Ensenyança, l'Ateneu de Madrid i l'escola de Criminologia i, posteriorment, a la Universitat de Madrid. L'obra docent, innovadora i divulgadora de Simarro fou sobresortint i decisiva. El tarannà idealista, generós i radical l'impulsà a interessar-se per moltes qüestions.

 

Participà en els moviments polítics i cívics en temps de la 1ª República, i sempre tingué un gran sentit dels seus deures com a ciutadà lliure i democràtic. Criticà enèrgicament la condemna i l'execució de Francesc Ferrer Guàrdia, acusat de promoure la Setmana Tràgica de Barcelona. Va defendre destacats polítics responsables de la vaga general de 1917. Fou un regeneracionista entusiasta i un maçó d'alt rang amb tal capacitat de convocatòria que, en defensa d'Unamuno, condemnat a 16 anys de presó per criticar el rei, aconseguí l'adhesió del bo i millor de la intel·lectualitat espanyola. Fou capaç, així mateix, de mobilitzar més de set-cents representants del pensament hispà en un manifest d'adhesió a la causa aliada en la Primera Guerra Mundial.

 

Promogué amb Unamuno, Marañón, Menéndez Pidal, Azaña i Pérez de Ayala la constitució de la Unió Democràtica Espanyola per a la Lliga de la Societat de Nacions. Rigorós, polifacètic i versàtil, publicà poc, perè exercí una influència considerable des de la seua càtedra i des del seu laboratori. També des de la biblioteca de sa casa, que fou lloc de reunió d'intel·lectuals, artistes i polítics. Tingué l'amistat i el reconeixement de figures com Juan Ramón Jimenez, Joaquín Sorolla o Vicente Blasco Ibañez, entre d'altres.

 

Morí el 19 de juny de 1921 en un context social de greus convulsions. Soterrat modestament en el cementiri civil de Madrid, el periòdic La Libertad publicà un obituari amb aquestes paraules: Don Luis Simarro tenía madera de santo y de sabio. Por eso vivió para el bien y la verdad. Murió como un justo. Laín Entralgo el va descriure com un incitador para que los españoles despierten y empiecen a hacer algo dentro de la ciencia.

Jardins amb prestància

Dijous s'anunciava en aquestes pàgines la remodelació de la Glorieta de José Espejo. La notícia fa pensar en la situació dels jardins de Xàtiva. Jo trobe que hi regna la decadència. A la nostra ciutat sembre hi ha hagut una enorme confusió entre parc, jardí, plaça enjardinada i passeig amb arbreda, que són coses distintes. Xàtiva no compta amb cap parc extens. Tenim, això sí, alguns parterres i zones verdes de dimensions petites o mitjanes: els jardins del Bes, del carrer Anita la Comare, de la Pau i de Selgas-Marín, la Glorieta de José Espejo, els parterres de la plaça de la Bassa, el jardí del Palasiet, el jardinets de l'avinguda de les Corts Valencianes... L'enumeració pot induir a creure que la ciutat compta amb un patrimoni verd fantàstic, però s'ha d'advertir que els elements enumerats palesen molta descurança —que també afecta l'Albereda. Cal reconèixer que la cura dels jardins demana molts recursos humans i despeses abundants. I podem suposar que l'assumpte de la jardineria no deu ocupar un lloc prioritari en les preocupacions de l'equip de govern municipal. Però una ciutat d'art com Xàtiva hauria de tenir jardins esplendorosos.

La creació dels jardins arquetípics enfonsa les seues arrels en un passat primigeni ple de mites i llegendes. Pilar de Insausti Machinandiarena, professora de jardineria i paisatge a l'Escola Superior d'Arquitectura de la Universitat Politècnica de València, publicà fa uns anys un llibre deliciós, El paisage de los dioses, que explica els orígens dels jardins. A la Bíblia es descriu el jardí de l'Edèn com un verger solcat per quatre rius. Potser, el paradís bíblic estava inspirat en el Bosc Sagrat dels Cedres, que s'esmenta en l'epopeia de Guilgameix, semidéu sumeri. Per tant, en temps remots, el jardí ja estava envoltat d'elements formals i simbòlics que s'aniran repetint contínuament, des del Bosc dels Cedres fins al Pairidaeza persa, l'Alchenna corànica i el jardí de l'Edèn cristià. De pairidaeza prové el mot "paradís". La fesomia de tots els jardins sagrats està caracteritzada, des de fa uns 4700 anys, per l'ordre, l'equilibri, l'harmonia... Segons el Gènesi, la vida humana va sorgir al paradís terrenal, jardí concebut com un lloc artificial.

Aquesta imatge del paradís perdut es reflecteix a l'arquitectura paisatgística del renaixement i el barroc. I arriba als nostres dies. L'ànima del jardí és l'equilibri. Les figures geomètriques, els traçats cruciformes i reticulars, remeten a un paisatge artificial celeste oposat al caos. La visió idealitzada de la natura es plasma fins i tot en els jardins anglesos, romàntics. «La natura es fa paisatge quan l'home l'emmarca», digué Le Corbusier. Durant molts segles, només la reialesa, l'aristocràcia i la burgesia gaudien dels jardins, perquè se'ls podien pagar. A Itàlia tenim molts exemples: Villa Medicea di Castello a Florència, Villa d'Este a Tivoli, Villa Pisani al Vèneto... Nobles, cardenals o comerciants rics n'eren els propietaris. Els jardins eren símbol de llur poder. És possible que Madinat al-Sateba tingués algun jardí paradís islàmic. Però Xàtiva esdevingué, amb la conquesta cristiana, ciutat de reialenc. Per tant, no tingué jardins remarcables en èpoques medieval i renaixentista. El primers aparegueren als segles XVIII, XIX i XX, gràcies sobretot a la magnanimitat de diferents benefactors: José Espejo, Attilio Bruschetti o María Marín Gisbert.

En realitat, l'únic jardí de Xàtiva mereixedor de tal nom és el del Palasiet. El de José Espejo ha experimentat múltiples amputacions i una degradació progressiva. Semblava que s'anava a posar remei a la situació. ¡Ens vam equivocar! La remodelació que es pensa fer a la Glorieta no té res a veure amb la jardineria o l'arquitectura paisatgística; es projecta un híbrid entre parc de jocs infantils, caminals pavimentats, arbres i bardisses sense cap plantejament geomètric que s'acoste a un traçat rectangular dividit en quarters. I recordem que tot romandrà damunt d'un aparcament subterrani. La ciutat continuarà mancant d'un element que li donaria prestància, d'una peça que evoque —ni que siga vagament— els jardins renaixentistes, o els barrocs d'André Le Nôtre. Qui s'hagués imaginat això quedarà decebut. Ni quatre rius que naixen del centre, ni art topiària amb bardisses de boix perfectament retallades, ni geometria regular, ni tapissos vegetals, ni flors de temporada, ni perfums, ni res de res. I tanmateix, Xàtiva hauria de tenir parcs i jardins autèntics.

(publicat a Levante-EMV, el 12/02/2022)

Record de la barbàrie