Lleó XIV va aclarint dubtes

Com més va, més clar queda que Lleó XIV no s'assembla molt al seu predecessor Francesc. «La Santa Seu no pot posicionar-se ni dir si Israel està cometent un genocidi a la Franja de Gaza», afirmà el papa en una entrevista publicada el passat dijous 18 de setembre. En altra entrevista en anglès amb la periodista estatunidenca Elise Ann Allen, inclosa al llibre León XIV: ciudadano del mundo, misionero del siglo XXI, el pontífex fa aquestes declaracions sorprenents: «El mot genocidi s'està usant cada vegada més referit a Gaza. Oficialment, la Santa Seu no creu que puga fer cap declaració al respecte en aquest moment. Hi ha una definició molt tècnica d'allò que podria ser un genocidi, però cada vegada més persones estan plantejant la qüestió, incloent dos grups de drets humans en Israel que han fet aqueixa declaració.» (¿...?) ¡Bonica manera de traure's les puces del damunt! Més o menys la mateixa resposta de Núñez Feijóo i altres caps del PP: «Mentre qui tinga la competència tècnica no es pronuncie, no podem utilitzar la paraula genocidi.» Amb Allen, ¿parla el papa de l'Església o el cap de l'Estat de la Ciutat del Vaticà?

Quant a la guerra en Ucraïna, Prevost diu: «El Vaticà no ha de ser el mediador. La Santa Seu només ha d'alçar la veu per la pau.» Les diferències amb Bergoglio són ben evidents; el papa Francesc va desenvolupar una intensa tasca diplomàtica. De fet, condemnà la guerra, reclamà d'investigar si allò que estava esdevenint-se a Gaza era un genocidi i tractà de ser mediador al conflicte entre Ucraïna i Rússia. Prevost no vol enredar-se. Crida l'atenció la seua actitud sobre el president dels EUA: «Si hi hagués temes específics en què fos possible comprometre'm amb ell, no tindria cap problema a fer-ho [...], especialment sobre qüestions de dignitat humana i de promoció de la pau al món que, com ha deixat clar de vegades, vol dur endavant. M'agradaria donar suport a Trump en aqueixos esforços.» ¿Donald Trump promou la pau al món? I una perla final. Referint-se a la sinodalitat, Prevost adverteix: «No es tracta d'intentar transformar la direcció de l'Església en una espècie de govern democràtic. En molts països del món, la democràcia no és necessàriament, a hores d'ara, una solució perfecta per a tot.» Prevost ens va aclarint dubtes.

Després estan decisions que han passat desapercebudes, com nomenar Piero Pioppo nunci en Madrid i Andorra. El prelat, conservador, té un passat controvertit; va ser secretari personal del cardenal Angelo Sodano, el polèmic i ultraconservador "número dos" del papa Joan Pau II. El nomenament del nunci havia estat decidit pel papa Francesc uns dies abans de morir. El fet que la decisió es produís quan l'argentí es trobava en estat greu fa sospitar que es tractà d'un gol en temps afegit del sector conservador de la Cúria. Segons fonts vaticanes, Pioppo no gaudia del favor del papa Francesc. La confirmació ha tardat sis mesos, però Prevost ha donat finalment el vistiplau. Una de les tasques principals del nou ambaixador papal serà la de seleccionar les ternes de candidats a nous bisbes de les diòcesis a mesura que es produïsquen jubilacions. Ens podem imaginar quina classe de candidats seleccionarà. Lleó XIV també ha nomenat l'italià Filippo Iannone nou prefecte del Dicasteri per als Bisbes i president de la Comissió Pontifícia per a Amèrica Llatina. El papa Francesc no havia volgut fer cardenal aquest arquebisbe. Mmm.

Sumes i restes

A l'hora de comprovar quina opció eclesial, tradicionalista o progressista, resta menys i suma més, cal considerar diversos aspectes. En destaquen dos sobretot, el nombre de catòlics i els ingressos per donacions. Un nombre elevat de fidels pot no garantir molts ingressos. Avui hi ha més de 1.400 milions de catòlics al món. Darrerament, l'Església ha crescut sobretot en Àfrica i Àsia. La República Democràtica del Congo i Filipines són els països on es preveu el major creixement del nombre de catòlics fins a l'any 2050. (A Filipines ja n'hi ha uns 84 milions, el 81% de la població.) Criden l'atenció els percentatges per continents. Només un 32% dels europeus és catòlic. En canvi, ho és vora el 60% dels americans. (A Canadà i EUA, el 39 i el 26% respectivament.) Els percentatges es disparen en Hispanoamèrica. Brasil i Mèxic són els països del món amb més fidels catòlics, 90 i 130 milions respectivament (el 78% i el 65% de les seues poblacions). Està clar que l'església europea perd hegemonia.

El catolicisme creix en països pobres. Però resulta molt difícil saber de ciència certa si hi predomina el tradicionalisme o el progressisme. En Hispanoamèrica hi havia progressistes (com l'arquebisbe Hélder Câmara i el bisbe Pere Casaldàliga, o els adeptes a la teologia de l'alliberament), però deuen ser minoritaris a hores d'ara. Les posicions de Prevost quan era bisbe al Perú donen pistes. S'oposà a la legalització de l'avortament, l'eutanàsia i els drets LGBT. Mostrà reserves sobre la «simpatia per creences i pràctiques que contradiuen l'evangeli». Estava a favor d'acollir homosexuals amb caritat, però rebutjava la "ideologia de gènere". «Si Déu creà dos sexes serà per alguna cosa.» En 2023, el Dicasteri per a la Doctrina de la Fe publicà amb la firma del papa Francesc la declaració Fiducia Supplicans (Confiança Suplicant) subtitulada Sobre el sentit pastoral de les benediccions, que permetia als sacerdots beneir parelles en situació irregular (com els matrimonis de divorciats o les unions de fet) i parelles d'homosexuals.

Prevost, ja cardenal, ni donà suport ple a la declaració doctrinal, ni la rebutjà totalment. Afirmà que cada conferència episcopal «interpretarà el text i l'aplicarà segons el context local, atenent les peculiaritats culturals», és a dir, que cadascú ja faria la seua. Hi hagué controvèrsia i crítiques, sobretot per part dels conservadors. Algunes conferències episcopals (de Benín, Congo, Hongria, Malawi, Togo, Namíbia, Zàmbia) vetaren les benediccions a homosexuals o demanaren als clergues que no en donaren. A Polònia es va suggerir que foren beneïdes només «persones individuals que visquen en total abstinència». El cardenal ultraconservador Robert Sarah, ex prefecte de la Congregació pel Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments, titllà Fiducia d'«heretgia contrària a la fe i la tradició i que soscava l'Església greument». (El papa Francesc havia demanat als buròcrates vaticans evitar «posicions ideològiques rígides».) Jesús Sanz, bisbe d'Oviedo, i José Ignacio Munilla, d'Alacant, la van criticar. Alguns sacerdots (un valencià entre ells) iniciaren una campanya de recollida de firmes en contra de Fiducia.

 

Vinyeta de Ferreres

S'hi van adherir molts laics, com el seglar de Xàtiva Luis Javier Monera Ballester, del Camí Neocatecumenal (dels kikos, secta ultraconservadora). Una Església carca aüixarà ovelles progres, però atraurà carques. Una Església avançada provocarà l'efecte invers. Sumes i restes. Buscar la quadratura del cercle. «Si el successor de Francesc és liberal, existeix el risc de fractura entre la Santa Seu i el catolicisme estatunidenc», deia Massimo Faggioli, professor d'Història de l'Església en una universitat nord-americana. Altre professor, Stephen White, veu la possibilitat d'un "cisma líquid" sense trencament formal, una separació gradual del catolicisme dels EUA, que esdevindria una mena d'església nacional anglicana que ignoraria a Roma. Això seria nefast per a les arques buides del Vaticà; dels països pobres no arriben grans donacions. ¡Ha! Prevost no tindrà problemes per a sumar i restar; és matemàtic. Demanar acollida als immigrants i negar l'accés de dones al diaconat, perquè «no necessàriament resol un problema i en pot generar de nous». ¡Avant la calculadora! ¿Què en pensaran el clergat i els seglars xativins?

(publicat a Levante-EMV, el 31/05/2025)

Atents als signes i les pistes

Una de les primeres decisions que va prendre Bergoglio en ascendir al pontificat fou la de modificar els signes que havien emès els seus antecessors. És sabut que el poder se sol manifestar a través de signes. El poder eclesial té els seus propis. Opulència, magnificència, formes majestuoses, manteniment de la distància amb els subordinats i rituals barrocs són signes de poder. Bergoglio en va suprimir molts. Va renunciar a l’esclavina roja de domàs, a l’estola amb brodats d’or que solien lluir els pontífexs en les grans solemnitats i al pectoral d'or i brillants. També va renunciar a les sabates roges. Difícilment podia reivindicar una Església dels pobres si no abandonava l'oripell. Decidí no allotjar-se al Palau Apostòlic. Totes aquestes decisions van suscitar la reacció irada d’alguns portaveus de la dreta i van crear un enorme malestar al si de la cúria vaticana. ¿Per què? Perquè feien quedar malament molta gent aficionada a l'opulència. Les sabates negres gastades del papa Francesc han esdevingut simbòliques. Inclús tothom pogué veure-les al taüt amb el pontífex de cos present, durant l'exposició pública a la basílica de Sant Pere.

Molts consideraran que aquestes coses no tenen importància. ¡En tenen, i molta! Per això es mirarà amb lupa allò que faça el papa Lleó XIV. Ja tenim elements per a sospitar que farà equilibris. ¡Una de freda i una de calenta! Hi ha coses que no tenen marxa enrere —les sabates negres, per exemple. Però recuperarà tradicions en altres assumptes. Amb independència que li vaja la "marxa majestuosa" o no, Prevost ha d'intentar no aparèixer als ulls dels tradicionalistes com un papa woke. Als EUA hi ha qui vol tornar a la missa en llatí. D'altra banda, el pontífex no té el mateix caràcter que el seu antecessor. Segons els qui el coneixen, Prevost no és d'agafar nens en braços com feia Francesc, ni de contar acudits. És una persona tranquil·la, reservada, discreta i poc inclinada als grans gestos. Sembla que ha decidit d'allotjar-se al Palau Apostòlic, que tornarà a ser residència oficial pontifícia. ¡Una de freda! Però ha nomenat una dona, monja, secretària del Dicasteri per als Instituts de Vida Consagrada i les Societats de Vida Apostòlica. ¡Una de calenta!

Segons els qui entenen d'aquestes coses, el nou papa mirarà més pels creients catòlics que no pas pels descreguts o gent aliena a l'Església. Estarà més centrat en l'interior que en l'exterior de la institució eclesial, la qual cosa no lleva que es pronuncie sobre els problemes del món (guerres, genocidis, deportacions...). Ara bé, al si de l'Església hi ha tanta divisió i tanta polarització com al conjunt de la societat. El nou papa haurà de decidir entre opcions antitètiques i irreconciliables. L'església alemanya, posem per cas, reivindica unànimement que la dona siga admesa al sacerdoci. Amb menys suport —una minoria de bisbes s'hi oposa—, demana també alçar el vet a l'ordenació sacerdotal dels homosexuals. Aquestes pretensions, no caldria dir-ho, xoquen frontalment amb el parer dels sectors eclesials més tradicionalistes. Lleó XIV ho tindrà difícil. Si segueix la senda ultraconservadora, corre el perill de perdre fidels. (A Europa, la xifra de catòlics no deixa de disminuir.) Però l'opció pel progressisme pot provocar algun cisma.

 

Cal recordar que el vicepresident dels EUA, J. D. Vance, és un catòlic ultraconservador. Les inclinacions polítiques de Prevost no estan massa clares; segons els registres d'inscripció de votants, participà a les primàries demòcrates de 2008 i 2010 i a les republicanes de 2012, 2014 i 2016, bé que mai no ha estat afiliat a cap partit. Això sí, sembla que rebutja la política migratòria de Trump. «Al nostre país hi ha un auge del catolicisme tradicionalista, sobretot entre els homes joves. Sabem que el nou papa es pronunciarà contra l'expulsió massiva d'immigrants, ho sabem. No anem a cedir. No tolerarem intromissions. Jo vaig ser dels primers a senyalar que el cardenal Prevost podia guanyar el conclave. Havia fet les meues indagacions i vaig arribar a aqueixa conclusió. Tenim bons informants al Vaticà», afirmava l'ultradretà Steve Bannon. Tot podria ser qüestió de números, de calcular quines opcions resten menys i sumen més. Atenent com està el món, no sóc optimista, però qui sap. En tot cas, les paraules i els signes emesos per Prevost aniran donant pistes.

¿Centrista o equilibrista?

Ja es fan moltes anàlisis sobre el nou papa Lleó XIV. Els analistes plantegen les mateixes preguntes: ¿Robert Francis Prevost és progre o conservador? ¿Va a seguir el solc del papa Francesc? El nou pontífex està sent sotmès a un escrutini implacable. Des del meu punt de vista, cal prendre's les coses amb calma. Primer cal dir que no hi ha dos éssers humans iguals. Pretendre que Prevost siga un calc de Bergoglio és somniar truites. I com vaig escriure en un post anterior, intentar trasplantar l'esquema polític esquerra-dreta al context eclesial és missió impossible. Les coses s'han d'analitzar en el seu context. Les busques del rellotge de l'Església, institució essencialment conservadora, discorren més lentes que les busques dels altres rellotges. Les resistències als canvis són enormes. A més, hi ha un funcionariat acomodat i enquistat al si de l'aparell eclesial que sol oposar-se sistemàticament a qualsevol novetat. Històricament, les resistències han provocat que les demandes de canvi hagen acabat en persecució de dissidents o cismes com ara el protestant.

No perdem de vista que Bergoglio mantingué la doctrina tradicional en matèries com el celibat dels clergues o el vet al sacerdoci de la dona. A l'Església li cal donar resposta a exigències distintes i difícilment conciliables. S'albira perill de cisma, que sempre és traumàtic. Potser el papa argentí s'ho veia venir. Però anem a pams. Les arques del Vaticà tenen un enorme dèficit, bàsicament provocat per la disminució de donacions provinents dels catòlics dels EUA. Columnistes de diferents mitjans escrits (La Vanguardia, ABC) han plantejat la possibilitat que Bergoglio hagués preparat la seua successió. Ves per on, les tesis dels diaris no s'allunyen molt d'unes declaracions fetes per l'ideòleg d'extrema dreta Steve Bannon. «Era ben difícil per a un bisbe nord-americà pràcticament desconegut (que ha passat bona part de la seua vida al Perú i és cardenal des de fa menys de dos anys) arribar al conclave i vèncer a la quarta votació. Això ha estat obra de la cúria globalista de Bergoglio. És una elecció de papa completament trucada. Crec que anem cap a un cisma.»

Prevost, frare agustinià, fou ordenat bisbe i se li encomanà, en 2015, una diòcesi del Perú. En un període de temps breu (entre juliol de 2019 i abril de 2023), va experimentar una carrera meteòrica: membre de la Congregació per al Clergat, administrador apostòlic de la seu vacant del Callao, membre de la Congregació per als Bisbes, trasllat al Vaticà, prefecte del Dicasteri per als Bisbes, president de la Pontifícia Comissió per a Amèrica Llatina, arquebisbe ad personam, membre de diversos dicasteris (per a l'Evangelització, per a la Doctrina de la Fe, per a les Esglésies Orientals, per als Instituts de Vida Consagrada i les Societats de Vida Apostòlica, per a la Cultura i l'Educació, per als Textos Legislatius), cardenal, membre de la Comissió Pontifícia per a l'Estat de la Ciutat del Vaticà. ¿L'Esperit Sant? ¡Ha! Sembla com si el papa Francesc hagués volgut que Prevost estigués ben format per a la seua futura missió. Això i que una majoria de cardenals electors havia estat creada per Bergoglio donaren com a resultat l'elecció de Prevost com a papa a la quarta votació.

L'Esperit Sant pot haver elegit un papa nord-americà centrista, per a conjurar el perill de cisma. Ara bé, ¿què significa ser centrista a la Cúria Vaticana? Doncs ser conservador en matèria doctrinal i progressista ma non troppo en altres assumptes. Als radicals del moviment MAGA no els serveix, però, un moderat; volien un papa a les antípodes de Bergoglio. (Les paraules de Steve Bannon també podrien ser un avís per a navegants; d'acord amb diversos estudis postelectorals, un 56% dels electors catòlics votà a Donald Trump.) Les posicions de les persones poden canviar amb el pas del temps. Les del bisbe Prevost, quan estava al Perú, no eren gens progres; s'oposava a la legalització de l'avortament i l'eutanàsia, al reconeixement dels drets de les persones LGBT i a l'indult dels ex terroristes de Sendero Luminoso. Criticà el chavismo i donà suport a l'oposició veneçolana. ¿Hauran canviat les opinions del nou pontífex? Bergoglio condemnà la destrucció del medi ambient i els excessos del capitalisme. Volia una Església dels pobres. Demanava acollida als immigrants. ¿Quin rumb seguirà Lleó XIV? Més que centrista, haurà de ser equilibrista.

 

¿Et saps "Born in the USA"?

Habemus Papam