dissabte, 23 de març del 2013

Degans i abats de la Seu

Fins a 1852, any en què fou suprimida la col·legiata, el capítol xativí estava presidit per un degà. Així ho havia determinat la butlla del papa Luna en 1413. (En realitat, l’últim degà, José Cebrián, fou substituït en 1843 per un canonge, que regí Santa Maria fins a 1853.) Destaca, a la llarga llista de degans, la figura de José Ortiz, nascut en Aielo de Malferit. Fou un dels superiors més reeixits de la col·legiata de Xàtiva. Home il·lustrat i amb amples coneixements d’art, arquitectura i arqueologia, Ortiz arribà a dirigir les obres del nou temple. Entre 1778 i 1784, havia viatjat per Itàlia. Fou autor de nombroses publicacions, com ara Los diez libros de arquitectura de M. Vitruvio Polión, traducció de l’obra de l’arquitecte romà del segle I aC. Però en 1909, quan l'església de Santa Maria tornà a ser col·legiata, el papa Pius X decretà que el seu capítol fos presidit per un abat.

El nom, que deriva de l'egipci apa i l'arameu 'abbā (en llatí, abbas), significa “pare”. Aquesta dignitat havia estat, en quasi tots els ordes monàstics i canonicals, el superior de monestirs i col·legiates. L’abadiat no és, però, un orde sacramental (l’orde sacerdotal només té tres graus: el diaconat, el presbiterat i el bisbat). L’abat sols rep una benedicció solemne especial. Aquesta benedicció —molt senzilla fins al segle VI— s'anà transformant, a partir del X, en una imitació de la consagració episcopal, tot i no conferir cap sagrament. Els abats, que solien gaudir, en temps antics, d’enormes rendes i possessions, s'equipararen als bisbes fins i tot en les insígnies pontificals: bàcul, anell, pectoral i mitra. És mes: arribaren a tenir veu en alguns concilis.

Els superiors de la col·legiata són abats seculars, ço és, clergues seculars que gaudeixen del títol honorífic durant el temps que presideixen el capítol. El primer abat mitrat de Xàtiva fou Juan Vayá. Pau VI li concedí en 1966 el privilegi d’usar insígnies pontificals a les funcions litúrgiques. Els lectors de certa edat recordaran aquell abat. Havia accedit al càrrec en 1939, nomenat per l’arquebisbe Marcelino Olaechea, primer prelat que qualificà de croada la Guerra Civil. El mandat de Vayá abraçà bona part del període franquista. Eren cèlebres les sues comminacions aïrades, des del púlpit, als feligresos que omplien la Seu. En aquella època, les dones havien d’entrar a l’església amb vel, mànegues llargues, falda per davall dels genolls i mitges amb costura. (Encara recorde com ma mare, en estiu, es posava manguitos, que es podia llevar en sortir del temple.) Jo vaig rebre la primera comunió de mans de l’abat Vayá.

Vingueren després els abats Vicedo, Aliaga —destituït en circumstàncies tèrboles— i Soler, que cessà per motius de salut i fou nomenat canonge de la catedral valentina. L’actual abat, Arturo Climent, va prendre possessió en 1996. És difícil opinar sobre la seua tasca pastoral. A principi d’any, ell mateix escrivia açò en aquestes planes: Algunos que no tienen nada que ver con el tema especulan si el Año Jubilar hará bien espiritual […]. Yo les diría que no se preocupen demasiado por esto que con ellos no va en absoluto, a no ser que se conviertan, renueven el bautismo y quieran beneficiarse espiritualmente. Opinaré, per tant, sobre un assumpte més terrenal: la seua gestió del patrimoni històric i artístic propietat de la col·legiata. Tot i algunes ombres —com ara la mania de foradar les façanes, per a penjar pancartes, o la d’atapeir els temples amb santets i marededeuetes—, el balanç de Climent és molt positiu.


Abans del seu nomenament, Santa Maria no tenia horaris de visita. Ara, qualsevol pot visitar el temple i també —per una mòdica quantitat— el museu col·legial. (El tiquet permet pujar als dalts del campanar, des d’on es contempla una panoràmica magnífica.) Durant el mandat de Climent, s’ha recuperat un abundant patrimoni moble. (Sense anar massa lluny, el dia 25 de desembre es presentà la restauració d’una obra atribuïda als Cabanes, autors del retaule de Sant Feliu, que també s’ha rehabilitat.) Quant al patrimoni immoble, l’abat ha impulsat la recuperació de diversos edificis: l’ermita de Sant Josep, la casa de Jacint Castanyeda, el Palau de l’Ardiaca... Malgrat certes reticències inicials de l’abat, la Seu acollí La Llum de les Imatges, esdeveniment que suposà la restauració, posem per cas, de l’església de Sant Francesc. En fi, només per aquesta tasca rehabilitadora, l’abat Climent haurà de merèixer el reconeixement perpetu de tots els xativins, tant dels “convertits” com dels “contumaços” a l’error i l’esgarriament.
 
(publicat a Levante-EMV, el 23/03/2012)

dijous, 21 de març del 2013

Arguments dèbils

Dies enrere, vaig publicar una entrada en què parlava de les escasses inquietuds culturals dels docents. El meu text estava prou modulat (acceptava que poden haver excepcions en una situació generalitzada de desídia per l’adquisició de sabers enciclopèdics). Fins i tot afirmava que tota la culpa no és dels docents. El sistema propicia la situació. Doncs bé, vaig rebre alguns comentaris que em desautoritzaven totalment. Bona part d’aquests comentaris es van fer en Facebook. Lamente no haver participat al debat en aqueix fòrum; tenir una presència més activa en Facebook implica consumir un temps del qual no sempre dispose. (De fet, mantenir aquest blog ja m’exigeix moltíssima dedicació.) Se’m va dir, posem per cas,  que no m'havia guiat per l’experiència, sinó pels prejudicis, a l’hora de fer les meues afirmacions. Però les objeccions al meu article eren molt dèbils; s'afirmava, per exemple, que tots els ensenyants tenim les mateixes experiències, «pam amunt, pam avall», i que, en funció de les nostres dèries personals, fem generalitzacions que esdevenen judicis sobre la realitat. Si acceptàrem aquesta premissa, tots estarien desfigurant la realitat (tant els partidaris de la meua tesi com els seus detractors). Jo pensava que només el corporativisme enterboleix la visió de nombrosos col·legues. En fi, per una d’aquelles casualitats de la vida, uns dies després d’haver penjat l’entrada, El País publicava una notícia demolidora: Así fue el examen de oposición a Primaria que suspendió el 86% de aspirantes. Els opositors al cos de mestres de Primària de la Comunitat de Madrid havien contestat, durant hora i mitja, un test amb preguntes sobre matèries diverses. Bàsicament, totes les preguntes eren de cultura general. Els redactors de la notícia enumeraven alguns dels errors, bestieses i faltes d’ortografia que havia perpetrat la immensa majoria dels aspirants, gent que òbviament deu ser graduada en magisteri. (Clarament,  alguns dels opositors suspesos no eren competents per a explicar a xiquets de Primària la diferència entre subjecte i predicat o la suma de fraccions.) Podem acceptar que la prova estigués esbiaixada, que la filtració dels resultats fos producte d’una estratègia deliberada de la Comunitat de Madrid —atès el rerefons de retalls de plantilla, augments de ràtios i privatització dels serveis públics—, però una anàlisi detinguda de la informació subministrada pel diari menava a una conclusió inapel·lable: els candidats a docents tenien un nivell cultural baixíssim. (Fa feredat pensar que alguns d’ells arriben a treballar en l’ensenyança privada, o en la pública com a interins.) Repetiré una cosa que ja vaig dir l’altre dia: tota la culpa no és d’ells. La conclusió que s’ha de traure (jo l’he treta fa temps, i així ho he fet constar en textos més antics que el post objecte de debat) és molt clara: després de cada elecció general, el partit guanyador introdueix reformes legislatives en el sistema educatiu, però rarament aborda d’una manera efectiva i coherent els plans de formació del professorat. A ningú no pot estranyar, doncs, que els canvis educatius estiguen condemnats al fracàs per aquesta mancança de base. Ara bé, jo mai no diré que l'educació del país és una «merda» (sic), ni condemnaré moralment el col·lectiu docent per unes qüestions (els plans d’estudis, els sistemes d’accés a la docència i els programes de formació permanent) que no són responsabilitat seua, sinó del legislador i les administracions públiques. Això sí, sóc de l’opinió que tots els ensenyants haurien de tenir una cultura i uns coneixements enciclopèdics mínims (entre ells, nocions de música culta, d'art, de filosofia, d’història, de literatura, de ciències, de matemàtiques...). Altrament, ¿quina classe de mestres i professors tindran els xiquets?

dimecres, 20 de març del 2013

Recordant Manuel Casesnoves

 
El pròxim dia 23 de març, dissabte, l’Associació d’Amics de la Costera celebrarà a l’església de Sant Pere de Xàtiva un concert extraordinari en memòria de Manuel Casesnoves Soldevila, traspassat ara fa poc més d’un any. El concert correrà a càrrec de l’Orquestra Filharmònica de la Universitat de València dirigida per Hilari Garcia. S’interpretarà un programa de música barroca: Purcell, Telemann, Vivaldi i Bach. La gent d'Amics de la Costera vol recordar així la figura de qui fos soci i amic seu, i primer alcalde democràtic de Xàtiva després de la dictadura franquista.

dilluns, 18 de març del 2013

Falles a Irlanda

L’emigrant ha viscut ben a gust al petit llogaret d’AdareÁth Dara en gaèlic—, localitat d’uns 3.000 habitants situada al nord del comtat de Limerick, a l’oest d’Irlanda. En aquest poble, la llengua gaèlica, parlada per poquíssima gent, és l’idioma oficial. Totes les institucions locals tenen, per tant, un nom ben estrany: l’ajuntament és el comhairle cathrach; l’alcalde, el méara; la diputació —en realitat, el consell del comtat— es diu comhairle contae; el president de la diputació és el buirg tUachtarán. I així successivament. ¡Mare meua! ¡Quin cacau lingüístic! Això sí, tots els habitants d’Adare són catòlics, apostòlics i romans. Fins i tot tenen fogueres, com a València i Alacant. Celebren el Bealtaine, el Bon Foc, a primeries de maig. Aquesta antiga diada cèltica encara sobreviu a moltes localitats del comtat de Limerick.

Per als ancestres dels actuals irlandesos, la nit de Bealtaine marcava l’inici de l’estiu pastoral, l’època de portar els ramats a terres de pastura. L’emigrant recorda que les falles de València marquen l’inici de la primavera. En llengua gaèlica, mi na bealtaine és el mes de maig. A València, el més faller és març. La principal activitat del Bealtaine és encendre focs de significat ritual i polític. El costum dels focs s’ha escampat per tot el comtat de Limerick. Igualet, igualet que les falles, que s’han escampat per moltes comarques valencianes. Per tant, Adare també té la seua fogata. En definitiva, el nostre protagonista només troba a faltar els ninots de Paco Roca. Bo, i l’ofrena, la paella al casalet, els bunyols, les mascletades, la caloreta de les latituds mediterrànies... En fi, les diferències entre Irlanda i casa seua són només de matís.

 
Ja se sap, però, que la felicitat completa dura poc. Fins ara, tot ha anat bé. ¡Massa bé! Fa cinc dies, l’empresa en què treballa, la constructora O’Riordan & Company, ha anunciat una downsizing, una reducció de personal. A causa de la crisi immobiliària irlandesa, tant la construcció com l’obra pública han experimentat una davallada brutal. Aquesta nit de Bealtaine, l’emigrant ha acceptat el suggeriment d’un company de feina, Liam Heaney, que li ha proposat d’anar a la crema. Volen distreure’s, aparcar momentàniament els seus problemes laborals.

Quan arriben a l’indret cerimonial, una colla de joves prepara el gran apilament. Dos pèl-rojos estan col·locant a la part més alta del monument un enorme ninot de palla sense trets definits. Per megafonia sona la cançó Precious Time, de Van Morrison. No massa lluny, els venedors ambulants agencen les seues parades, assortides de nombroses productes: hamburgueses, llaminadures, joguines, insígnies...  Els músics d’una banda èmula de The Chieftains trauen dels cofres els seus instruments: una gaita irlandesa, un violí, un bodhrán, una flauta... S’aproxima l’hora de la gran lluminària.

—Liam, ¿què representa el ninot de palla? —pregunta l’emigrant.
—Representa el méara.
—¿El méara? —s’estranya el nostre home.
—¡Sí! Existeix la tradició de cremar a la foguera, durant la nit de Bealtaine, aquell polític que haja robat o prevaricat durant el seu mandat.
—¿I quin furt ha perpetrat el méara, si es pot saber?
—¿Vius en Adare i no estàs al corrent de la seua actualitat política? —s’estranya Liam.
—La gent no sol garlar de política davant meu —s’excusa l’emigrant—. Va, explica’m quina proesa ha protagonitzat el méara.
—És una història llarga de contar —fa Liam—. Resulta que un antic granger, Seamus Kavanagh, tenia uns coberts al barri oriental de la vila, Gcomharsanacht na Mosc. Com que li vencien uns préstecs hipotecaris i la seua economia no era massa boiant, necessitava vendre els rafals. Això sí, anava a traure quatre centaus, perquè les normes urbanístiques d’Adare només permetien alçar tres altures a Gcomharsanacht na Mosc. Per això, el granger Kavanagh, comhairleoir cathrach durant l’anterior període municipal...
—¿Parles del conseller municipal Seamus Kavanagh? —interromp el nostre home.
—Efectivament —assenteix Liam—. Doncs bé, com t’anava dient, Seamus parlà amb el méara, Flann O'Casey. Seamus i Flann es professaven una mútua malvolença. El primer, militant del Sinn Féin, romania a l’oposició; el méara dirigia el conservador Fianna Fáil, guanyador de les eleccions. Per un d’aquells misteris de la vida, el méara O'Casey va prometre que el seu grup recolzaria la requalificació urbanística de Gcomharsanacht na Mosc. Aparentment, va complir la seua paraula; en un plenari del comhairle cathrach es va aprovar la requalificació de tot el barri oriental d’Adare. A partir de llavors, s’hi podrien bastir edificis de set altures. Però quedava un tràmit: l’acord municipal s’havia d’enviar a la capital, al comhairle contae, organisme superior encarregat de supervisar tots els plans urbanístics locals.
—¿I com acabà la cosa? —interromp de nou l’emigrant.
—Passaren els mesos —prossegueix Liam— i ningú no sabia res de la requalificació. Un dia, Seamus Kavanagh va trobar pels carrers de Limerik l’arquitecte del comhairle contae i li va preguntar per l’assumpte. «He informat favorablement el projecte de requalificació, però el buirg tUachtarán ha donat ordes de paralitzar-lo», contestà el tècnic. He d’aclarir-te que el buirg tUachtarán, és a dir, el cap del Consell del Comtat, Sean Behan, oriünd d’Adare, era correligionari i amic del méara. I clar, en saber que el tàndem O'Casey-Behan havia paralitzat la requalificació, el pobre granger agafà un empipament que li provocà dos infarts. «Deu ser una venjança política», repetia constantment. La seua esposa, Eithne, li deia: «Seamus, millor perdre un poc que perdre-ho tot. La salut i la vida són més importants que els diners.» Però Seamus necessitava urgentment diners. Així que es veié obligat a vendre els rafals al promotor i constructor Brendan O'Brien. Al cap de poques setmanes s’escampà un rumor: el comhairle contae havia aprovat definitivament la requalificació de Gcomharsanacht na Mosc. Ben aviat s’hi instal·laren les primeres grues i començaren a prendre altura els primers edificis d’estil platger. Avui, tot està aturat, a causa de la crisi immobiliària, però el constructor O'Brien encara arribà a temps de fer un bon negoci a la zona.
—¿I com reaccionà Seamus? —la curiositat de l’emigrant va en augment.
—Un matí, Kavanagh coincidí amb O'Brien en una taverna. «Brendan, no pense contar-li-ho a ningú, però digues, ¿quants diners has hagut de pagar a Flann  i Sean?» El constructor no volia dir res, però l’antic granger insistia: «Només és per la petita satisfacció de saber amb seguretat que són uns lladres i uns fills de puta.» Finalment, el constructor li va confessar la veritat: «Vaig haver de donar 90.000 euros a Sean i 120.000 a Flann, però jo vaig guanyar 300.000 a l’operació. I no contes açò a ningú. Jo negaré haver-te dit res. I serà la teua paraula contra la meua. Entesos?»
—De tota manera, s’ha sabut la història —somriu l’emigrant—. ¿Com s’explica, si no, que estiguen a punt de cremar l’alcalde dalt del Bealtaine?
—La gent d’Adare sospita que els polítics locals del Fianna Fáil són uns lladres, però ignora, per absència de proves, els lladronicis concrets —somriu Liam—. En realitat, el ninot de palla al cim de Bealtaine no s’assembla a ningú en concret.
 
La crema ja és imminent. La bellesa local, miss Máiréad Kavanagh, presideix el ritual. Un jove encén un llumí i l’aproxima a la metxa. De seguida, una flàmula blavenca comença a zigzaguejar pel terra i s’escola per sota el gran apilament. En breus instants, una llarga crepitació d’espetecs, esclats i trons fa tremolar tota la tramoia. L’espectacle és fastuós. Les flames i el fum arriben al ninot de palla, que llança projectils, petaments, focs d’artifici, brams, fumerols... Fragments de brancatge i fullam, esdevinguts minúsculs encenalls, voleien per damunt dels espectadors. La concurrència retrocedeix, fugint de la fogor i dels corpuscles incandescents. Mentrestant, els èmuls de Chieftains deixen anar les seues melodies de gaites, flautes i violins. El jovent dansa i mou gatzara. Finalment, mentre el Bealtaine, el Bon Foc, es va consumint a poc a poc, un gran esclat de focs artificials il·lumina la nit d’Adare.

            —¿T’agrada? —pregunta Liam.
            —I tant. Tot és igualet que en València —s’emociona l’emigrant—. Canvies la música de Chieftains pel Fallero, reemplaces la constructora O’Riordan per l’empresa Planeres SA, tanques els ulls i et penses que estàs en Aixàtiva.
 
(Publicat a Contes del foc, suplement literari del Llibret 2012 de la Falla República Argentina)

dissabte, 16 de març del 2013

Clarobscurs

¿Què podríem dir del papa que acaba d’elegir el col·legi cardenalici? De moment, Jorge Mario Bergoglio, papa Francesc, planteja moltes incògnites i poques certituds. Hi ha qui opina que suposarà un gir per a l’Església. Jo no diria tant. La història mostra que l’organització eclesial fuig de les revolucions, dels girs copernicans. A tot estirar, només es poden esperar del nou papa petits canvis enllestits a mitjà o llarg termini. Em meravella l’alegria amb què alguns es llancen a fer pronòstics. Trobe més assenyat, en tot cas, plantejar les incògnites que obre el papat de Bergoglio. Primerament, tenim els enigmes que suscita la seua personalitat. El nou pontífex sembla una persona allunyada de la pompa. En la seua primera aparició a la llotja de les benediccions de Sant Pere, donà mostres d’humilitat i senzillesa. Alguns dels cardenals que l’acompanyaven exhibien pectorals d’or i pedres precioses; ell, una creu de plata. No duia l’esclavina roja de domàs ni l’estola amb brodats d’or que solen lluir els pontífexs en les grans solemnitats (únicament es ficà l’estola per a impartir la benedicció urbi et orbi).


En tot moment, es presentà com a simple bisbe (vescovo) de Roma. Després hem conegut altres trets de la seua personalitat: el seu passat peronista; la seua residència en un petit apartament de Buenos Aires; els seus trasllats en metro; les seues incursions en les zones més marginades de la capital argentina. Per altra banda, Bergoglio és cuervo (seguidor del Club Atlético San Lorenzo de Almagro, un històric del futbol argentí) i amant del tango. En fi, el papa ha triat el nom del poverello d'Assís, sant Francesc, per a exercir el pontificat. Tot això indica un tarannà distint al del seu predecessor. El teòleg Hans Küng ha dit que l’elecció d’aquest nom implica tot un programa d’intencions i que un jesuïta ha de ser per força bon teòleg i persona progressista. Jo crec, en canvi, que Küng peca d’optimisme. El papa serà bon teòleg (aparcant momentàniament la discussió sobre quina cosa siga la teologia), però les seues idees morals i doctrinals són absolutament tradicionalistes. Les seues proclames contra l’avortament i el matrimoni gai no admeten equívocs: Esto es una guerra de Dios contra una movida del diablo.

Així i tot hi ha qui espera del nou pontífex progressos en assumptes com l’accés de la dona al sacerdoci o la dispensa del celibat eclesiàstic. Continue pensant que hi ha excés de precipitació i optimisme. A la Companyia de Jesús, sempre hi ha hagut progressistes i retrògrads (cal recordar que el portaveu de la Conferència Episcopal Espanyola, Juan Antonio Martínez Camino, també és jesuïta). Bergoglio no sembla militar al sector més progressista de l’orde de sant Ignasi. I açò em duu a les controvertides relacions del nou papa amb la dictadura militar argentina. Entre 1973 i 1979, Bergoglio fou superior (provincial) dels jesuïtes argentins. Va conviure quatre anys, per tant, amb la dictadura. Diverses veus l’han acusat d’haver denunciat dos jesuïtes capturats i torturats pels militars. També s’ha dit que va denegar auxili a una jove embarassada que perdé el fill a les masmorres de l’Escola de Mecànica de l’Armada (ESMA). El papa acabat d’estrenar sempre ha negat els fets. Mai no se li ha fet cap imputació judicial.


Personalitats defensores dels drets civils —el Premi Nobel de la Pau Adolfo Pérez Esquivel, posem per cas— han negat qualsevol vinculació de Bergoglio amb la dictadura. El portaveu del Vaticà diu que les acusacions formen part d’una campanya d’injúries promoguda per l’esquerra radical i anticlerical. Tot indica, però, que el nou papa argentí va pecar almenys de laxitud; no va condemnar de manera prou explícita els abusos, les desaparicions, els raptes de nens. En canvi, els seus enfrontaments amb Néstor i Cristina Kirchner, a compte del matrimoni gai i l’avortament, han estat ferotges. Podem traure, per tant, unes conclusions provisionals: és possible que el nou pontífex denuncie la pobresa i la injustícia, que netege la Cúria Vaticana i modernitze un poquet la imatge de l’Església (assumptes no menors, certament), però esperar canvis més revolucionaris en matèria doctrinal és somniar truites. El temps dirà.

dijous, 14 de març del 2013

L’Albiceleste


Marcelo Alberto Bielsa, el Loco; Mario Alberto Kempes, el Matador; Diego Pablo Simeone, el Cholo Simeone; Jorge Alberto Valdano, el Poeta; César Luis Menotti, Narigón i Flaco; Ricardo Daniel Bertoni, Petete; Carlos Salvador Bilardo, el Doctor; Oscar Alfredo Ruggeri, Cabezón; Diego Armando Maradona, Pelusa; Alejandro Esteban Sabella, Pachorra; Juan Román Riquelme, Topo Gigio; Javier Pedro Saviola, el Conejo Saviola; Lionel Andrés Messi, la Pulga; Javier Alejandro Mascherano, el LeónJefecito; Ángel Fabián Di María, el Fideo; Jorge Mario Bergoglio, el Papa...

Conferència de Gabriela Bravo

dimarts, 12 de març del 2013

Sopar d'amigues


Eiximona celebra a casa un sopar d’antigues condeixebles de batxillerat. Ara, moltes d’elles es dediquen a la docència. Durant la llarga sobretaula, sorgeix el tema d’un correu electrònic que propaga per la xarxa certa proposta de dubtosa credibilitat. Fins aqueix moment, Radaurí i Rocabuix han estat apartats en un racó del saló.
—Jo dubte per sistema de les notícies anònimes, o de les campanyes per Internet que no tenen cap promotor solvent —clava cullerada Radaurí.
—És que el meu amic és molt volterià —excusa Rocabuix.
Les amigues d’Eiximona posen cara de no entendre què significa l’expressió “volterià”. Després d’uns instants de silenci, Elisenda pregunta:
—¿Quina paraula has dit?
L’amfitriona, per tal d’evitar que Radaurí solte una de les seues llargues dissertacions, s’apressa a contestar.
—La paraula volterià ve de Voltaire.
Més instants de silenci.
—¿Voleu dir-me que no sabeu qui és Voltaire? —brama per fi Radaurí.
Sembla que passe un àngel, perquè les dones continuen sense badar boca.
—Voltaire fou un dels filòsofs més irreverents i escèptics que ha parit mare —informa l’il·lustrat amb gest solemne.
La incomoditat comença a notar-se en el rostre de la concurrència femenina.
—És que nosaltres no som tan saberudes com tu —xiuxiueja Somina.
Rocabuix agarra pel braç el seu amic i se l’emporta cap a la cuina.
—Anem i deixem que les xiques xerren de les seues coses —insisteix mentre surten al passadís.
Arriben a la cuina i es preparen uns rebentats de rom.
—¿M’havies dit que aquestes fèmines són professores? —pregunta Radaurí.
—La majoria —contesta Rocabuix—. Hi ha dues ames de casa, una oficinista i una infermera, però les altres són mestres o treballen en instituts.
Radaurí somriu maliciós i pregunta al seu amic:.
—¿Totes van estudiar el batxillerat en col·legis de monges, veritat?

dissabte, 9 de març del 2013

Contrastos flagrants

Tots els anys, la diada internacional de la dona treballadora coincideix amb els prolegòmens de les festes falleres. És inevitable, doncs, que acabem establint comparacions entre les aspiracions femenines d’igualtat i el tractament que reben les dones al món faller. En general, la presència femenina a les estructures falleres és deficitària; hi ha, posem per cas, poquíssimes dones presidentes. Les activitats de les comissions falleres estan gestionades majoritàriament per homes. Les falles arrosseguen discriminacions, compartides amb altres manifestacions etnològiques, que enfonsen les seues arrels als segles XVIII i XIX, temps en què la divisió de rols per sexes no admetia discussió. Les discriminacions no són, ni de bon tros, privatives de les falles. És proverbial, en aquest sentit, la polarització que susciten els Moros i Cristians en la societat alcoiana. Hi ha, bàsicament, dos bàndols enfrontats: l’un defèn l’estatus quo vigent a la festa més emblemàtica d’Alcoi, adduint raons històriques, i l’altre reivindica el dret de la dona a participar en els Moros i Cristians sense discriminacions, esgrimint el progrés i els valors constitucionals. Hi ha fins i tot una associació, Fonèvol, que postula la participació igualitària en la festa, és a dir, la plena integració de la dona en les estructures festeres (fins ara, les alcoianes hi juguen un paper molt secundari).

La dona fallera també continua relegada en un paper essencialment decoratiu. Les presentacions falleres, per exemple, són per a les xiques un succedani dels ritus de pas, consagrat durant època franquista. Quan una nena esdevenia púber, era arribada l’hora de vestir de llarg, de ser fallera major infantil. Més tard, a partir dels quinze anys, ja podia ser dama d’honor o fallera major de tota la seua comissió. L'arribada a la pubertat o l'adolescència s'ha celebrat sempre en molts indrets del món. La tradició jueva, per exemple, considera que les nenes passen a ser membres de la comunitat adulta als dotze anys —els nens, als tretze—; aquesta transició se celebra amb un ritual. A Xàtiva, existia la tradició inveterada de la mona de Pasqua: un ou per cadascun dels dotze anys que tenien el nen o la nena. Aquest costum, avui perdut, era substituït d’alguna manera pel cerimonial de les presentacions falleres. Doncs bé, aquestes exaltacions de la fallera, que serveixen per a proclamar la puresa i la bellesa de les joves llauradores valencianes, donen peu a múltiples contradiccions. S’ha de tenir en compte que la lascívia i el tractament desinhibit del sexe sempre han campat a tot plaer per les falles. La dita popular «aquest món està perdut per la figa i el canut» encara no ha perdut vigència a les falles que es planten tots els anys a la nostra ciutat.

El contrast és flagrant: d’una banda, els monuments fallers xativins solen aparèixer poblats de bacores i figures femenines obscenes; d’altra, s’ofrenen flors a la Mare de Déu de la Seu i s’enalteixen les virtuts de la llauradora (absent d’un món totalment urbanitzat). De vegades, les contradiccions semblen minvar (no s’hi veuen tantes bacores; hi pul·lulen figures tretes dels contes infantils i xiquetes púdicament abillades de falleres). Però no ens hem d’enganyar; l’erotisme i la soltesa sexual busquen noves fórmules per a reeixir. No reïx, en canvi, un paper femení més determinant a l’organigrama faller. Referint-se als Moros i Cristians, l’antropòloga Verònica Gisbert explica la resistència numantina al protagonisme femení que plantegen les festes tradicionals. Obeeix a una raó ben simple: la festa conté un orde simbòlic i social la gestió del qual suposa un exercici de poder que les estructures dominats comparteixen de mala gana. La filà i el casal són espais de sociabilitat. La xarxa de relacions ordida al voltant d’aquests espais és essencialment masculina. Les dones hi troben, per tant, molts obstacles quan volen incorporar-se a les estructures jeràrquiques de les falles: comissions, juntes locals...

Les discriminacions entrebanquen una incorporació més activa dels joves als casals. D’altra banda, els efectes col·laterals de la festa —el soroll, els embussos, la brutícia— espanten moltes famílies i persones que marxen fora durant els dies de celebració. Més igualtat i més adaptació als temps pal·liarien la gradual deserció de les generacions joves. Al final, hauria de prevaler l’essència de la festa, un temps per a celebrar que de nou és primavera, que la crisi no ha acabat amb nosaltres i que els afortunats que conserven la feina no hauran de treballar durant quatre jorns (ben mirat, les lluites de poder i les disquisicions reglamentàries són qüestions sobreres).
 
(publicat a Levante-EMV, el 09/03/2013)

dijous, 7 de març del 2013

Coincidències curioses

En fer-se pública la renúncia de Ratzinger, els departaments de documentació dels mitjans de comunicació es ficaren ràpidament mans a l’obra. Van descobrir dos papes que havien pres la decisió de tornar l’Anell del Pescador: Celestí V i Gregori XII. En realitat, el cas de Gregori XII no serveix com a precedent; fou un dels tres pontífexs (els altres dos foren Joan XXIII i Benet XIII, més conegut com "Papa Luna") que l’Església arribà a tenir  simultàniament a primeries del segle XV. Per a solucionar el problema, es convocà el concili de Constança. Joan XXIII, que l’Església considera antipapa, fou obligat a abdicar; Gregori XII, de grat o per força, va renunciar a la tiara i acabà els seus dies com arquebisbe; Pere Martínez de Luna, també considerat antipapa, fou deposat dos anys després. L’elecció d’un nou papa, Martí V, que fou reconegut per tothom, posà fi al Cisma d’Occident. Tot açò no té res a veure, però, amb la renúncia de Joseph Ratzinger. En realitat, els actuals esdeveniments vaticans tenen un precedent més clar al segle XIII, en la peripècia vital de l’ermità Pietro Angeleri, també dit Pietro di Morrone o Pere Celestí.

Aquest personatge havia ingressat en un monestir benedictí de la diòcesi de Benevento, al sud d’Itàlia. A causa d’una extraordinària predisposició a l’ascetisme, acabà retirant-se, però, en una cova emplaçada als Abruços. Després d’un període de total aïllament, fundà l'orde dels celestins. Mentrestant, s’esdevingué la mort del papa Nicolau IV, el 4 d’abril de 1292. Començà un conclau que s’allargaria fins al 5 de juliol de 1294. Onze cardenals deliberaren durant vint-i-sis mesos sense posar-se d’acord; estaven totalment dividits entre dues faccions: els Orsini i els Colonna. Els dos cardenals Orsini defenien els interessos de França; els dos cardenals Colonna eren partidaris de la Corona d’Aragó. (Hom diu que Jaume II havia finançat la facció Colonna amb vàries bosses d’or.) Després de llargues deliberacions en diferents seus (Santa Maria Maggiore i Santa Maria sopra Minerva a Roma, i el Palazzo delle Canoniche a Perusa), els porprats van rebre una carta en què Pietro di Morrone afirmava haver rebut una revelació divina: Déu amenaçava de castigar-los si continuaven demorant l’elecció de nou papa.

Com que tots coneixien l’ermità i la seua fama de santedat, el cardenal degà el va proposar com a candidat. Aviat, tots els porprats van arribar a un acord. El 5 de juliol de 1294, Angeleri fou elegit papa. El vell octogenari va rebre la notícia a la seua cel·la del mont Morrone. En principi, es mostrà refractari a acceptar. Finalment fou coronat a la ciutat de L’Aquila. Adoptà el nom de Celestí V i va instal·lar la cúria a Nàpols. Tanmateix, el nou pontífex, que tenia escassos dots polítics, veié aviat que no podia sostreure’s a la influència de Carles II d’Anjou, rei de Nàpols. Als cinc mesos de pontificat, sentint-se incapaç d’exercir el seu ministeri, l’ancià renuncià al papat i es retirà de nou a la vida eremítica. El nou papa, Bonifaci VIII, tement que el poble napolità exigís la reposició de Pietro di Morrone, ordenà que l’eremita fos tancat en un castell del Laci. El vell Angeleri hi va morir el 19 de maig de 1296. En 1313, fou canonitzat. La seua festivitat se celebra el 19 de maig. El seu cos incorrupte descansa a la basílica de Santa María de Collemaggio, un edifici de L'Aquila molt afectat pel terratrèmol italià de 2009.


El personatge serví d’inspiració als literats. Dant el va col·locar a la porta de l’infern de la seua Divina Comèdia junt als inútils que es troben davant del vestíbul. Tanmateix, criden l’atenció els múltiples paral·lelismes que mostren les vides de Celestí V i el protagonista del Llibre d'Evast e Blanquerna, una de les obres més conegudes de Ramon Llull. Blanquerna, que està a punt de casar-se amb Natana, decideix de dedicar-se a la vida contemplativa. Llavors, ambdós joves ingressen en sengles monestirs. Elegit bisbe, Blanquerna restaura l'ordre a la seua diòcesi i, durant un viatge a Roma, és elevat al pontificat. Per mitjà dels seus cardenals fa triomfar les virtuts a tot el món i finalment renuncia al papat per tal de lliurar-se a la vida eremítica, que considera l’estat suprem de perfecció. L'obra conclou amb el Llibre d'Amic e Amat i L'Art de contemplació, que figuren escrits pel mateix Blanquerna. Aquesta novel·la va influir molt en la narrativa de l’Edat Mitjana i els escriptors posteriors. Descriu de manera ben vivaç i realista la vida medieval, en contrast amb les novel·les de cavalleries de l'època, molt fantàstiques.

Hi ha, però, nombroses incògnites sobre la data de la seua redacció, encara desconeguda. Els múltiples viatges de Llull per Europa i el nord d’Àfrica, i els escassos  testimonis epistolars compliquen molt la tasca d’establir una cronologia exacta de la seua producció. Són molt útils les notes que, des de 1290, solia posar a l'acabament dels seus tractats, indicant el lloc i la data de la seua composició. Però quan manquen aquestes dades, com passa amb Blanquerna, sols és possible de datar les obres de manera aproximada. Durant molt de temps es va discutir si Pere Celestí havia conegut l’obra de Llull —i volgué imitar la peripècia del protagonista— o si, pel contrari, Llull, després de saber que el pontífex havia renunciat, basà el seu relat en els fets reals. És possible que Celestí V conegués l’obra de l’escriptor mallorquí; la fama de Ramon Llull s’havia escampat per molts països d’Europa. Tanmateix, a hores d’ara es creu que el Llibre d'Evast e Blanquerna fou redactat en diverses etapes, entre 1283 i 1285, a Montpeller. Però aquesta primera versió podria haver estat modificada després de la renúncia del papa.

En qualsevol cas, la retirada de Ratzinger en un convent —on pensa dedicar-se a l’oració, l’estudi i l’escriptura— ens fa recordar el Blanquerna de Llull i la figura de Pietro Angeleri. I encara hi ha altres paral·lelismes: a finals de 2012, Benet XVI concedí un jubileu extraordinari a la col·legiata xativina de Santa Maria; per la seua banda, Celestí V instaurà la perdonanza, jubileu especial que se celebra tots els anys a finals d’agost a la basílica de Santa María de Collemaggio de L'Aquila. Es tracta —ja es veu— de coincidències ben curioses.

(una versió més resumida d’aquest article ha estat publicada
a Diario de Mallorca, el 05/03/2013, i a Levante-EMV, el 06/03/2013)

dimarts, 5 de març del 2013

¿Té moltes inquietuds culturals, el professorat?

En una entrada anterior, afirmava que la nostra societat té escàs interès pel saber i la cultura. Doncs bé, dels professors, que també formen part de la societat, es podria predicar el mateix: en termes generals, llur preocupació pel saber i la cultura és ínfima. Sé perfectament de què parle; he format part de molts claustres. També conec l’ambient dels centres privats concertats, perquè tinc molts amics i coneguts que donen classe en ells —jo mateix hi vaig treballar, a l’inici de la meua trajectòria docent. Dubte si faig bé de dir aquestes coses; la Hermandad de San Casiano digereix molt malament que un dels seus rente en públic els draps bruts del gremi. Però un poc d’autocrítica mai no està de més. El nivell cultural dels docents és manifestament millorable. Llevades les excepcions de rigor, el cas de mestres o professors que no han llegit cap llibre des que van acabar la carrera està absolutament generalitzat. El problema és més greu en primària; com que els mestres són majoritàriament generalistes, no solen sentir necessitat d’actualitzar l’enfocament epistemològic de cap matèria en concret. En tot cas, llegeixen el llibre de text que han de comprar els seus alumnes i prou. En secundària, la situació no és molt distinta, però el major grau d’especialització obliga els docents a repassar més sovint els coneixements de certes matèries. En fi, els professors no són aliens al clima social imperant: els de lletres ignoren la ciència i les matemàtiques; els de ciències desdenyen les humanitats (bé que sempre hi ha alguns que escapen a la norma). A les sales de professors, els temes de conversa més recurrents són el futbol i les dones (entre els homes), els fills i la Thermomix (entre les dones) i la política. També hi sovinteja el comareig. (Faig abstracció, naturalment, dels temes més “professionals”: la baixada de sou; la pèrdua de sexennis; el mal comportament dels alumnes; la poca col·laboració de pares i mares; l’augment de l’edat de jubilació...) Trobar col·legues amb qui es puga parlar d’història, ciència, literatura, art o filosofia és ben difícil. I qui dóna mostres d’estar interessat per aquests temes s’exposa a ser titllat de pedant o saberut. «¡Quin cregut! ¿Què s’haurà pensat?», li penjaran per l’esquena. Aquest panorama és terrible, perquè els professors haurien de ser teòricament els encarregats d’inculcar als alumnes l’amor per la lectura, pel coneixement, per la creació... En resum: mentre no milloren la cultura i la formació del professorat, els canvis a la legislació educativa serviran de ben poc. Els xiquets i els joves tenen pocs referents on emmirallar-se.
 

divendres, 1 de març del 2013

Ací, ningú no ret comptes

Els fundadors de la democràcia liberal (el sistema vigent a tots els països mal anomenats “occidentals”) professaven una visió pessimista de l’ésser humà. Un dels precursors del liberalisme, Thomas Hobbes, ja havia popularitzat en el segle XVII la frase homo homini lupus est (l'home és un llop per a l'home). D’aquesta visió pessimista sortí la divisió de poders de Montesquieu, que s’inspirà en el sistema de checks and balances (controls i contrapesos) del constitucionalisme anglosaxó. Els primers liberals pensaven que no es podia deixar tot el poder en unes soles mans, perquè l’ésser humà tendeix per natura a l’abús. D’aquesta desconfiança cap als governants sortí el principi de responsabilitat política, plenament consolidat a les democràcies representatives més antigues. El dret processal penal es guia pel principi que tothom és innocent mentre no es demostre el contrari. L’activitat política es regeix justament pel principi oposat: tothom és susceptible de corrompre’s mentre no es demostre el contrari. Per això, el governant ha d’estar disposat a posar el seu càrrec a disposició de la representació popular tan aviat com sorgeixen indicis fundats d’abús, prevaricació o engany. Al cap i a la fi, el seu càrrec no és una propietat vitalícia. És més: en democràcia, ningú no és imprescindible. En el Regne Unit, posem per cas, ha dimitit un ministre que, en ser “caçat” conduint amb excés de velocitat, havia intentat convèncer les autoritats de trànsit que la conductora era la seua exdona. A casa nostra, el parlamentari del PP Nacho Uriarte provocà un accident de trànsit per conduir ebri i no va lliurar la seua acta de diputat. Tornant al Regne Unit, convé recordar que els primers ministres britànics poden cessar si perden una moció de censura o una qüestió de confiança plantejada al si del seu grup parlamentari. Les peculiaritats del sistema electoral britànic permeten usar tal mecanisme. Margaret Thatcher hagué de renunciar per aquest motiu. Cameron també podria enfrontar-se pròximament a una qüestió de confiança; la rebel·lia dels diputats conservadors euroescèptics l’obligarà a plantejar-la. Totes aquestes coses són impensables en les Espanyes, sobretot entre les files conservadores. Ací, els parlamentaris no han de retre comptes als electors de les respectives circumscripcions. És més: una cabra col·locada al primer lloc de la llista electoral trauria l'acta de diputat. A ningú no pot estranyar, per tant, que cresquen el pessimisme i la desconfiança dels ciutadans envers tota la classe política.
 
 
Il·lustracions de Javier Jaén