dimarts, 30 de setembre del 2008

La bandera monàrquica d’Espanya


Possiblement, les primeres insígnies presents a la península foren els vexilla (mot d’on prové el terme Vexil·lologia), utilitzats pels legionaris romans. Els visigots també utilitzaven estendards rígids amb alguna mena de drap. Amb la invasió musulmana, però, aparegueren les banderes de teixits lleugers (com la seda) provinents d’Orient. Es feien servir com a guions i estendards reials o senyorívols, però no com a símbols de cap territori o nació. Les primeres divises de caràcter “nacional” espanyol foren els draps que s’utilitzaren al segle XVI com a banderes de proa, pavellons o banderes de terra, després de la boda de Joana I de Castella (filla dels Reis Catòlics) amb Felip d’Habsburg. Aparegué llavors un element comú a les banderes espanyoles de l’època: la Creu de Borgonya. Aquest element, tot i experimentar lleugeres variacions amb cada monarca (Felip II, per exemple, disposà que el fons blanc canviés a groc) esdevingué el símbol vexil·lològic por excel·lència de la monarquia hispànica.

Amb l’adveniment de Felip V, aquell disseny fou substituït per altre: les armes reials sobre drap blanc. Al segle XVIII, però, Carles III decidí canviar el pavelló reial, perquè es diferenciés dels guions d’altres contrades governades pels Borbons; el blanc (propi d’aquest llinatge) també era utilitzat per les branques que regnaven a França, Nàpols, Toscana, Parma i Sicília. El nou disseny de bandera espanyola sorgí amb un Reial Decret de 28 de maig de 1785, pel qual Carles III resolia el concurs convocat per adoptar el nou pavelló de la Marina. Elegí dos dissenys, un per als vaixells de guerra i altre per a les naus mercants (civils), d’entre les dotze propostes que li havia presentat Frey Antonio Valdés y Fernández Bazán, en aqueixa època Secretari d’Estat i del Despatx Universal de Marina (Ministre de Marina). Amb la finalitat de donar a conèixer la nova ensenya, es va promulgar una Ordenança General, que al tractat IV, títol I, disposava:

Para evitar los inconvenientes y perjuicios que ha hecho ver la experiencia puede ocasionar la bandera nacional de que usa Mi Armada Naval y demás Embarcaciones Españolas, equivocándose a largas distancias ó con vientos calmosos con la de otras Naciones, he resuelto que en adelante usen mis Buques de guerra de Bandera dividida a lo largo en tres listas, de las cuales la alta y la baja sean encarnadas y del ancho cada una de la cuarta parte del total, y la de enmedio, amarilla, colocándose en ésta el Escudo de mis Reales Armas, reducido a los dos quarteles de Castilla y León, con la Corona Real encima; y el Gallardete en las mismas tres listas y el Escudo a lo largo, sobre Quadrado amarillo en la parte superior. Y que las demás Embarcaciones usen, sin Escudo, los mismo colores, debiendo ser la lista de enmedio amarilla y del ancho de la tercera parte de la bandera, y cada una de las partes dividida en dos partes iguales encarnada y amarilla alternativamente, todo con arreglo al adjunto diseño. No podrá usarse de otros Pavellones en los Mares del Norte por lo respectivo a Europa hasta el paralelo de Tenerife en el Oceáno, y en el Mediterráneo desde el primero de año de mil setecientos ochenta y seis; en la América Septentrional desde principio de julio siguiente; y en los demás Mares desde primero del año mil setecientos ochenta y siete. Tendréislo entendido para su cumplimiento. Señalado de mano de S.M. En Aranjuez, a veinte y ocho de Mayo de mil setecientos ochenta y cinco.

D'entre les diferents combinacions de colors proposades, el monarca optà per la groga i roja, que recordava el pavelló de l’antiga Corona d’Aragó (el qual encara es feia servir sovint a la marina espanyola). El 1793, s’ordenà que el nou pavelló, utilitzat fins aleshores només als vaixells de guerra, onejara també als ports i als forts de la Marina. Finalment, el 1843, per Reial Decret de 13 d’octubre, sancionat per la Reina Isabel II, s’ordenà que totes les unitats militars espanyoles utilitzaren la mateixa bandera, considerant-se a partir de llavors com la bandera nacional d’Espanya. Aquesta bandera s’ha conservat fins als nostres dies (la variant per a embarcacions mercants, la bandera mercant o pavelló civil, va desaparèixer), bé que hi ha hagut constants variacions de l’escut. La proclamació de la Segona República Espanyola en 1931, durant la qual s’utilitzà una bandera tricolor de franges horitzontals d’igual amplària, que substituïa la franja inferior roja per una morada, constituí un parèntesi al seu ús.

dilluns, 29 de setembre del 2008

Un dels nostres



Rocabuix cameja per l’habitació amb les celles arrufades. De sobte, s’atura i diu: «L’any passat, en tornar de Berlín, vaig redescobrir el treball de Julie Andrews i Paul Newman a Cortina esquinçada. La pel·lícula em féu reviure les passejades recents pels carrers de l’antiga capital comunista, resseguint els vestigis del vell règim. L’acció tenia moments veritablement sublims i escenes que enganxaven de debò. Newman, el científic occidental que busca una fórmula secreta, brodava els moments d’intriga amb mestria insuperable». Hi ha uns moments de silenci. «Doncs jo preferisc el seu treball en El color dels diners, la película de Martín Scorsese, amb guió de Richard Price —intervé Radaurí—. Una història de billar contada sobre taules de billar. La protagonista femenina és Mary Elizabeth Mastrantonio (la Gina Montana de Scarface, de Brian De Palma). En aquesta pel·lícula, Scorsese fa, sobre les taules de billar, uns enquadraments i uns moviments de cambra inoblidables. Paul Newman interpreta un dels seus papers clàssics: el cerca-raons que té por d’envellir com un pobre brivall». De nou hi ha una estona de silenci. «S’ha mort un dels nostres», fa Rocabuix. «Un dels vostres? Això voldríeu! —s’entremet Eiximona, que ha escoltat els monòlegs—. Ulls com els de Paul Newman no sovintegen, no senyor».

dissabte, 27 de setembre del 2008

Quan hi haurà renovació al socialisme comarcal?


Si vostè, estimat lector, està llegint el diari de vesprada, és possible que ja sàpiga qui és el nou secretari general dels socialistes valencians. Jo, al moment d’escriure aquestes línies, un dia abans del seu congrés, encara desconec la bona nova. El marge per a la sorpresa és mínim; només dos candidats, Jorge Alarte i Ximo Puig, tenen possibilitats reals d’ocupar demà la primera plana dels diaris valencians (als diaris de Madrid, el guanyador ocuparà, a molt estirar, les pàgines interiors). Mentre escric, però, em venen al cap les moltes sorpreses que ens solen proporcionar els congressos del socialisme valencià. El 1999, per exemple, Joan Ignasi Pla, elegit secretari amb només el 42% dels vots, hagué de dimitir per pressions de Ferraz.

La sorpresa, en aquesta ocasió, només podia venir de Francesc Romeu, si finalment hagués estat capaç d’aconseguir el avals necessaris per a ser candidat. Com que sembla que això no ha estat possible, les coses s’hauran desenvolupat segons el guió previst, un guió on ha ficat cullerada, com sempre, la seu central del PSOE a Madrid. En realitat, més que el nom del secretari general, a mi em preocupa el futur del principal partit de l’oposició al govern de la Generalitat. El PSPV no aconsegueix llevar-se de damunt l’estigma del sucursalisme. En aquesta ocasió, Leire Pajín, nova secretària federal d’organització, s’ha encarregat d’escriure el llibret i d’assignar els papers protagonistes de l’opereta que s’havia de representar a València aquest cap de setmana.

A més de coordinar una ponència congressual que propugna el “viatge al centre”, Pajín ha estat la inspiradora d’una plataforma, coneguda com Socialisme i Ciutadania, que patrocinava, fins fa poc, la candidatura de l’alcalde d’Elx a la secretaria general. En rebutjar aquest l’oferiment, la plataforma, controlada pel pare de Leire, decidí de donar suport a Jorge Alarte, el candidat que sempre havia reivindicat una major independència de Madrid i la necessitat de tenir les mans lliures a l’hora de formar els nous òrgans de direcció. En comptes d’això, Alarte s’ha vist obligat a seguir els dictats de Ferraz i a buscar uns pactes que li asseguraren una majoria folgada d’avals (fins ahir mateix, ell i Ximo Puig es disputaven els de Francesc Romeu).

Es torna a repetir, per tant, la pel·lícula d’altres congressos del PSPV: els socialistes valencians continuen dividits en famílies, cap dels candidats a la secretaria general és un novell (tots han ocupat diferents càrrecs orgànics i institucionals) i el programa polític, més enllà de les paraules altisonants, sembla absolutament desdibuixat. No s’ha de descartar, per tant, el perill d’assistir, per enèsima vegada, a la cerimònia del «ai si tu volgueres i jo em deixara». Podríem contemplar, en suma, un nou repartiment del pastís (un pastís ben magre, per cert). Això sense comptar que, si no prosperaren algunes esmenes a la ponència, sortiria del congrés una document programàtic que, en molts aspectes, podria subscriure el PP sense cap inconvenient. En aquest sentit, cal recordar que a Jorge Alarte no li feia fàstic la proposta de canviar la denominació del partit.

Esperem que les coses no prenguen aquest rumb. Altrament, les perspectives electorals dels socialistes en particular i de l’esquerra en general serien molt boiroses. Què han fet, però, els socialistes de les nostres comarques durant el procés congressual? Han fet de tot un poc. Uns han continuat dedicant-se a vendre loteria. És una feina molt agraïda, perquè es trauen diners per a pagar deutes i, de pas, es donen consignes als afiliats afins: «S’ha de votar tal o tal com a delegat al congrés» (després, a l’assemblea, pot passar que la llista alternativa estiga a punt de donar la campanada; són coses de la democràcia interna).

L’assemblea d’Ontinyent es va decantar, a l’hora de triar delegats, pel candidat Alarte. A Xàtiva, la llista encapçalada per Roger Cerdà, que recolzava la candidatura de Francesc Romeu, només obtingué un 56% del vots. La llista alternativa s’endugué, per tant, un delegat. No passa res! Al capdavall, uns i altres hauran votat cavall guanyador si, finalment, els avals de Romeu han anat a parar a Jorge Alarte. El procés congressual, però, haurà posat de manifest, una vegada més, la divisió dels socialistes xativins i la seua falta de liderat. Podríem concloure, doncs, amb aquesta pregunta: quan hi haurà renovació al socialisme comarcal?


(publicat a Levante-EMV, el 27/09/08)

dijous, 25 de setembre del 2008

Banderes

Acaba de sortir al mercat un llibre de l’historiador Pau Viciano, Barres i corones. La bandera de la ciutat de València (segles XIV-XIX), publicat a l’editorial Afers. Bé que encara no he tingut temps de llegir-lo, puc deduir, per les glosses aparegudes a diversos blogs (com ara http://rafaelcompany.blogspot.com/ o http://www.ventdcabylia.com/), que l’obra no aportarà dades que alteren substancialment allò que ja sabem sobre l’assumpte. Si de cas, quedarà encara a l’aire la possibilitat que la bandera amb franja blava de la ciutat de València resulte ser més antiga del que hom creia. Vicent Baydal i d’altres, per exemple, ja parlaven, temps enrere, d’uns documents i d’unes cartes portolanes que podrien provar l’existència de la franja blava almenys des del segle XV (http://www.ventdcabylia.com/2006/10/pdf-sobre-la-bandera-del-pas-valenci.html).

Fem un poc d'història: les banderes fetes de teixits lleugers provenen d’Orient; els musulmans i els croats les van implantar a Europa. Durant l’alta edat mitjana, es feien servir com a guions i estendards representatius de reis i senyors (o de llurs cases i llinatges), però no com a símbols de cap territori o nació, tal com s’esdevé actualment. Les primeres divises assimilables a banderes de caràcter “nacional” van aparèixer a partir del segle XIII; eren les banderes de proa, pavellons o banderes de terra, com recorden unes paraules cèlebres que l’almirall Roger de Llúria va pronunciar quan tornava d’una campanya victoriosa contra els francesos: «A partir d'ara no hi haurà peix que s’atreveixi a treure la cua si no porta lligada la senyera amb les quatre barres del nostre senyor rei d'Aragó». I al mateix context, s’ha d’inscriure la concessió de les armes del rei a viles i ciutats de reialenc. El concepte de sobirania nacional, tal com l'entenem avui, fou inexistent almenys fins al segle XVIII.

I fou precisament al segle XVIII quan van nàixer les primeres banderes "nacionals" ex novo, com ara la bandera tricolor francesa, que consta d’un pal blau, un pal blanc i un pal roig, i va aparèixer per primera vegada durant la Revolució Francesa. Barreja els colors de l'escut de París (roig i blau) i el color reial (blanc). Sovint, se n'ha atribuït el disseny al Marquès de Lafayette. S’adoptà com a bandera oficial el 5 de febrer del 1794, durant la Primera República Francesa. Després de la restauració borbònica, que seguí la desfeta de Napoleó en 1815, la bandera fou substituïda per la reial blanca amb la flor de llis que s'havia fet servir abans de la revolució. Tanmateix, la nova revolució del 1830, que ascendí al tron Lluís Felip I, la féu oficial de nou.

La bandera del Regne Unit (denominada Union Flag o Union Jack) és una combinació de les creus dels sants patrons d’Anglaterra, Escòcia i Irlanda del Nord, tres dels quatre països que, amb Gal·les, formen el Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda del Nord. La creu roja sobre fons blanc del centre és la de Sant Jordi, d’Anglaterra. L’aspa blanca sobre fons blau és la creu de Sant Andreu, d’Escòcia. I l’aspa roja sobre fons blanc és la creu de Sant Patrici, d’Irlanda. La versió final d’aquesta bandera aparegué el 1801, en produir-se la unió de Gran Bretanya amb Irlanda; es va incloure al drap la creu de Sant Patrici (amb anterioritat ja s’havien combinat les creus dels patrons d’Anglaterra i Escòcia). S’ha de concloure, per tant, que, mentre les creus de Sant Jordi i Sant Andreu ja tenien una certa tradició, la creu de Sant Patrici fou un “invent” que encara roman a la bandera, bé que només Irlanda del Nord forma part actualment del Regne Unit. A més, a pesar de l’ús freqüent, la Union Jack no està reconeguda oficialment, és a dir, no hi ha cap text legal que la designe bandera nacional del Regne Unit. És, en realitat, una bandera de proa com aquelles que s’utilitzaven en època de Roger de Llúria.

L’obra de Pau Viciano desfermarà, durant una bona temporada, nous debats sobre Vexil·lologia. Aquests debats, però (d’altra banda, massa recurrents), tenen poc a veure amb la història. Som davant d’un assumpte eminentment polític. Les banderes (al capdavall, draps amb diverses coloraines) tenen la importància que cadascú els vol donar (habitualment, molta, pel rerafons simbòlic i emotiu que amaguen), però són, en realitat, creacions artificials ben recents. Sense anar massa lluny, la bandera de la República Espanyola també ho era, igual que l’actual bandera monàrquica i constitucional. S’hauria de fer l’esforç, per tant, de no perdre de vista que, sota la qüestió dels símbols, rauen assumptes de molta més transcendència.

dimarts, 23 de setembre del 2008

Fum

Es nota que Radaurí té ganes de garlar. «Els primers capitalistes protestants —explica amb èmfasi— obtenien els guanys amb gran probitat, perquè la seua conducta, a la manufactura o al comerç, estava sotmesa als dictats de la rígida moral calvinista; els diners eren producte de l’esforç, l’honradesa i el treball ben fet. Amb el pas del temps, però, sorgí una nova classe capitalista a la qual ja no feien fàstic ni la usura ni l’explotació del treball infantil. Fou el primer senyal d’alarma. Hi havia, entre els membres d’aquella nova classe acabalada, alguns catòlics que fins aleshores havien considerat pecaminós trafegar amb diners. Aquests individus, en cometre el primer pecat, havien entrat en una espiral vertiginosa d’immoralitat; eren insensibles als dictats ètics, perquè es creien condemnats de bestreta a les flames eternes de l’infern. Per últim, arribà la fornada dels descreguts. Aquests descobriren que era possible de fer negocis fabulosos traficant només amb fum. I clar, a partir de llavors, tots els homes de negocis i les grans corporacions començaren una cursa frenètica per organitzar els mercats del fum, atresorar fum, especular amb fum, vendre fum, guanyar sumes estratosfèriques amb el fum...». Eiximona, que ha escoltat la dissertació sense parpellejar, pregunta: «I què s’ha fet del fum i dels diners?». Radaurí continua explicant: «S’han esfumat sense deixar rastre. Les primeres sospites d’esvaniment sorgiren quan els banquers començaren a desconfiar els uns dels altres. Aviat, esclatà la notícia: no podien prestar diners; els havien invertit en fum o els tenien ben resguardats, amagats sota un còdol». Ací intervé Rocabuix: «I què pensa fer al respecte el superior govern central?». Després d’uns moments de pausa, Radaurí informa: «La putada de sempre! Fer una col·lecta entre els pobres i injectar fons al sistema, perquè tot funcione de nou». Els tres amics es queden absorts. De sobte, Rocabuix s’alça i sentencia: «Allò que no van aconseguir els comunistes ho aconseguiran, finalment, els mercaders del fum: provocar la crisi definitiva del capitalisme».

dissabte, 20 de setembre del 2008

Activitat elitista

Hom diu, des de fa temps, que l’Associació d’Amics de la Costera és elitista. No seré jo qui m’esforce per capgirar o treure del mig aquest corrent d’opinió. No aconseguiria cap resultat pràctic; les idees arrelades són difícils d’eliminar. Voldria, això sí, explicar algunes qüestions que, potser, podrien aclarir de què es parla quan s’al·ludeix a l’elitisme d’aquesta entitat.

Diversos teòrics —Arnold Hauser entre ells— han posat de relleu l’existència de tres manifestacions culturals distintes: la cultura popular o de masses (allò que els anglosaxons anomenen cultura pop), la cultura del poble (ço és, les tradicions i el folklore de cada poble o nació) i la cultura exquisida o elitista (a la qual pertanyen les manifestacions més elevades de l’intel·lecte, entre elles la literatura i les belles arts).

L’Associació, que va nàixer durant la Transició (quan les nostres viles i ciutats encara eren governades pels ajuntaments franquistes), tingué voluntat, des del principi, d’incidir a les tres manifestacions que s'acaben d'enumerar, referides sempre, com és natural, a la nostra cultura, a la cultura dels valencians. Aquesta voluntat era conseqüència d’una realitat òbvia: els ajuntaments franquistes tenien absolutament abandonada la parcel·la cultural.

Amics de la Costera volgué prendre, per tant, el testimoni d’aquelles antigues entitats sorgides a l’època de la Il·lustració: les “Societats d’Amics del País”. Les pretensions eren massa ambicioses, ja ho sé. Sort que el pas del temps anà alleugerint la triple responsabilitat. Sorgiren grups (com l’Escola de Danses, l’Associació del Corpus...) que van prendre el relleu en una tasca admirable: la recuperació de les nostres manifestacions folklòriques. Quant a la cultura popular (al seu vessant més carrincló), hem acabat governats per un alcalde que en té cura; toca la bateria als concerts d’Elton John o patrocina, amb diners públics, actuacions de Madonna.

Quins àmbits d’actuació, doncs, li quedaven a l’Associació d’Amics de la Costera després d’un periple de trenta anys? La recerca (suplir l’absència d’un Centre d’Estudis Comarcals), la programació d'activitats culturals elevades i la tasca d’animació cultural de caire popular. És evident que l’Associació ha fet incursions als tres camps: al llarg de trenta anys, ha programat exposicions, recitals i concerts (de cançó, música culta, jazz...); ha promogut l’excursionisme i les campanyes de salvaguarda del patrimoni (Salvem el Puig, per exemple). També manté una línia editorial molt exigent; publica, posem per cas, el Papers de la Costera, una revista de recerca local.

I tot això ho fa, en aquests moments, sense rebre un euro de subvencions públiques, d’una forma absolutament privada. Naturalment, unes coses es fan millor i altres pitjor. Si comptara amb més recursos i amb relleu generacional (escassegen uns i altre), milloraria la seua tasca. I precisament una part d’aquesta tasca li ha valgut un bon capçal: el d’elistista. Què hi anem a fer! Aquesta acusació no deixa de tenir cert fonament; ben mirat, l'Associació dedica molts esforços i recursos a activitats de caire exquisit. És lògic! Si no les fera ella, algunes d’aquestes activitats desapareixerien de la programació cultural (altres no, per descomptat; a la ciutat i a la comarca, hi ha més grups que també programen, afortunadament, activitats culturals).

En definitiva, l'Associació supleix mancances. Té vocació de resistència. Els seus directius podran canviar, però ella continuarà sent útil durant molt de temps. I algun llegat, per humil que siga, deixarà per a la posteritat. Almenys, un bon grapat de publicacions interessants, com ara el llibre Xàtiva, de Vicent Andrés Estellés, o la col·lecció Conèixer la Costera, en què col·labora molta gent de forma desinteressada.

divendres, 19 de setembre del 2008

Concert


Divendres 19 de setembre, a les 20:30 h
Església de Sant Pere

Xàtiva

Herois

El conseller d’Educació s’ha despatxat a gust. Potser, tothom sabrà que, a finals del curs passat, la Conselleria del senyor Font de Mora s’adreçà a tots els instituts valencians demanant quins professors de Filosofia o d’Història i Geografia eren competents (tenien la corresponent titulació de l’Escola Oficial d’Idiomes) per a poder impartir la classe d’Educació per a la Ciutadania en anglès. Doncs bé: només en va trobar onze a tot el País. Ara, el conseller va i diu que aquests onze professors, com que són uns herois que han hagut de lluitar contra tota mena d’adversitats, tindran la seua recompensa. Xe! Com que són uns herois? No seran més bé uns esquirols? (almenys alguns d’ells). En fi, jo crec que, en vista d’aquests estirabots del conseller, hauríem de recuperar la vella dialèctica d’amo patró i treballador assalariat. Per a molta gent, els veritables herois d’aquesta pel·lícula són els caps d’estudis dels instituts, que en alguns casos han hagut de fer i desfer els horaris fins a mitja dotzena de vegades (a dia d’avui, molts centres encara no els han pogut enllestir de forma definitiva). També s’hauria de donar una medalla al valor a tots aquells professors de Filosofia o d’Història i Geografia que es veuen obligats a representar el numeret de Tip i Coll, sense cobrar un sobresou i arriscant-se a provocar la hilaritat universal. Entre els membres dels equips directius comença a estendre’s el desànim; com fa la dita famosa, pa ser puta de cassoleta, més val tindre la figa queta. Finalment, caldria qualificar de gent pacient i tolerant aquelles persones, professors, professores, alumnes, pares i mares, que han hagut de patir les conseqüències d’aquesta situació surrealista.

dimecres, 17 de setembre del 2008

Boda civil





«Dissabte passat vaig estar en una boda civil i m’ho vaig passar d’allò més bé. L’oratge i l’hora convidaven a l’assossec i al gaudi. L’escenari, el castell de Xàtiva, era magnífic. Vam escoltar poesia (Els amants, de Vicent Andrés Estellés, per exemple), el codi civil, música de pel·lícules, cites filosòfiques, faules morals d’Isop... ‘L’amor no perdura quan els dos amants es miren als ulls, sinó quan tots dos miren a la mateixa direcció’, va llegir la mare de la núvia. ‘Visca l’amor’, cridà una tieta. ‘Els cònjuges són iguals en drets i obligacions’, proclamà la regidora que oficiava la cerimònia. Tota la concurrència —gent cortès i amable— escoltava amb delectació la música de Nino Rota i les cançons —tot un luxe— de Pep Gimeno ‘Botifarra’. Fins i tot hi hagué dansa i el vol elegant d’un falcó, que portà a les urpes les aliances dels promesos. En poques paraules, la celebració em va contagiar molta joia i molta harmonia», conclou Somina. «Les bodes civils són ben boniques», sospira Eiximona. «Clar! Per això mossèn Campanes té cada vegada menys clientela. Les bodes que fa a la Seu són reiteratives i fastijoses», intervé Rocabuix des del sofà, oblidant per un moment el partit que transmet la televisió.

dimarts, 16 de setembre del 2008

Sabor agredolç?



Tothom sap que l’Expo Zaragoza 2008 va nàixer amb un pecat original: la hipocresia. Mesos abans de la seua inauguració, tant els organitzadors com alguns dels participants ja mostraven símptomes evidents de no creure gens ni gota en la gestió racional de l’aigua, nucli temàtic de l’esdeveniment. El govern d’Aragó, per exemple, tenia pensat de construir una mena de Las Vegas al desert de Los Monegros. Això per no parlar de la presència hipòcrita de la Generalitat Valenciana, responsable d’una política de balafiament de l’aigua que esgarrifa. És proverbial el seu suport indiscriminat als camps de golf i als adossats amb piscina i gespa, emplaçats en indrets d’alt valor paisatgístic o amb pocs recursos hídrics.

Precisament, escassesa d’aigua era allò que caracteritzava el recinte de l’Expo. Hi havia, en efecte, escassesa de fonts públiques. Qui volia beure havia d’anar als lavabos o comprar aigua a les màquines expenedores —clar, gastant-se cada vegada dos euros—. Escassesa d’aigua i d’ombra! No estaven prevists suficients aspersors de refrigeració ni suficients zones d’ombra per a protegir els visitants d’unes temperatures que, durant l’estiu saragossà, freguen els quaranta graus (hem de recordar que el clima d’Aragó és continental).

Els lectors podran imaginar l’estat d’ànim de molta gent, obligada a fer cues, durant hores, per a poder travessar els torns o accedir als pavellons més emblemàtics —calia esperar dues hores, per exemple, per a obtenir el forfait (la cita prèvia) que permetia l’accès al Pavelló d’Espanya o a l’Aquàrium—. Jo, que viatge per plaer (no per haver fet una promesa a la Mare de Déu), vaig tornar a casa sense haver vist ni l’un ni l’altre. Tampoc no vaig visitar el pavelló de França, ni el de Japó, ni el d’Alemanya... I, a pesar de tot, els organitzadors encara tenien la barra d’animar la gent perquè acudís en massa a Saragossa.

Segons els mitjans de comunicació, l’Expo ha acabat amb cert sabor agredolç. Agredolç? Totalment agre, a jutjar pels comentaris de molta gent. Almenys jo, que vaig visitar el recinte a finals de juliol, en vaig sortir amb un regust ben avinagrat. L’única compensació fou visitar de nou el nucli històric de la ciutat i els seus indrets més bells: la Seu, la Llotja, l’Aljaferia...

dissabte, 13 de setembre del 2008

Garbellar aigua

L’enderroc d’edificis al centre històric de Xàtiva ha deixat de ser notícia de primera plana; són tantes i tantes les cases que cauen a terra, que l’assumpte ha entrat en les vies d’una certa “normalitat”. Almenys, així ho entenen les autoritats municipals. Efectivament, les esdevinences quotidianes solen atraure escassa atenció. Però clar, aquesta proliferació d’esfondraments hauria d’encendre totes les alarmes sobre l’estat de conservació de la ciutat vella. No és normal que, en un interval de temps tan breu, haja anat a terra una quantitat tan enorme d’edificis. La llista dels carrers i places on s’ha produït el fenomen és interminable: Porta de Cocentaina, Sant Pere, Sant Cristòfol, Vallés, Porta de Santa Tecla, Sant Josep, Sant Agustí, Hostals, Pouets, Enríquez…

Com és possible que l’anomalia siga tan freqüent? Molts trobem que els fets són estranys, per bé que les autoritats municipals insistisquen a dir que no hi ha cap anomalia, que el número d’enderrocs entra dins d’allò previsible i que s’ha comptat, en tots els casos, amb l’autorització preceptiva dels organismes adients. Allà on el govern de la ciutat veu normalitat, altres veiem anomalies (potser perquè som profans en la matèria). No podem entendre, per exemple, que una casa del carrer Hostals recentment enderrocada amenacés ruïna; costà d’esfondrar una enormitat (calgué utilitzar fins i tot maquinària pesant).

No sembla que l’administració municipal tinga massa cura en complir i fer complir la normativa. Es consenten, després dels enderrocs, noves edificacions amb altures, obertures, voladissos o línies de cornisa absolutament uniformes, que alteren el perfil constructiu del centre històric, caracteritzat per la gran varietat de volums, altures, tonalitats i textures. Aquest és el cas, per exemple, del bloc d’habitatges construït al carrer Porta de Santa Tecla, on la demolició de les cases anteriors ha alterat la peculiar silueta que exhibia l’indret.

I clar, de sobte ens assalten els dubtes. Estarà actuant l’Ajuntament dins dels límits de la legalitat? Possiblement no! És més, peca d’una il·legalitat original i ben ostensible: encara no ha redactat el Pla Especial del Nucli Històric, en flagrant contravenció a la Llei del Patrimoni Cultural Valencià. A la ciutat li manca, per tant, un instrument imprescindible per a la planificació i protecció del seu conjunt històric. Fa cinc anys, Vicent Parra, llavors regidor d’Obres i Urbanisme, manifestà que el document estaria enllestit a mitjan 2005. Fer aquella promesa era, com es veu, garbellar aigua. El govern municipal deu saber, com ho sap tothom, que en aquest país les normes se solen incomplir de forma generalitzada i no passa res.

Hom sospita que l’equip de govern està avalant els aterraments. Com els hauria de prohibir? La llista d’edificis enderrocats pel propi Ajuntament és gruixuda: l’almàssera del carrer Argenteria, la vella plaça de bous de Demetrio Ribes, el molí Serrampedra... Si qui ha de donar exemple maneja el picot amb tanta desimboltura, què no faran els particulars, sobretot si són amics? Com ha de vigilar el galliner, permeteu-me la broma, una rabosa? Algú hauria d’explicar, per tant, què passa a la ciutat vella, quines mesures pensen prendre’s per a frenar la degradació i el despoblament dels barris antics de Xàtiva.

Fa temps, des d’aquestes mateixes pàgines, ja denunciàvem l’absència d’una campanya informativa que, a més d’explicar el valor del nucli històric a veïns, promotors i constructors, determinés clarament quines actuacions s’hi podien fer i quines no. No es difonen els valors del nostre patrimoni històric. Tampoc no es prevenen les infraccions, reforçant els serveis d’assessorament i d’inspecció d’obres (per tal d’acabar amb la pràctica freqüent de computar la possible sanció econòmica, per infracció urbanística, a la posterior venda de l’immoble). En definitiva, en comptes d’intentar explicar l’inexplicable, el govern local hauria de prendre’s amb més serietat la protecció del centre històric. Fins ara, només s’ha dedicat a garbellar aigua.


(publicat a Levante-EMV, el 13/09/08)

dijous, 11 de setembre del 2008

Mirar a un altre costat

Ignore si l’amo d’una empresa pot manar a l’empleat que ocupa un lloc de treball perfectament definit que li porte un entrepà o que faça la figuereta. Tenint en compte les actuals condicions del mercat de treball, no m’estranyaria gens que fins i tot foren possibles coses pitjors. Sens dubte, aquestes pretensions per part d’un superior jeràrquic serien del tot inviables a la funció pública. Les competències d’un funcionari estan perfectament definides a les lleis i als reglaments corresponents. Molts directors o caps de negociats o departaments administratius s’han sentit alguna vegada respostes com aquesta: «Veges a qui li ho manes, perquè això no és de la meua competència». Les han sentides per no conèixer les lleis.

No és competència d’un professor d’anglès ensenyar filosofia o història. Tampoc no és competència d’un professor d’història o de filosofia donar cursets als seus col·legues en hores de feina. No es pot exigir als funcionaris esmentats que facen les coses que s’acaben de dir. Si seria possible, en canvi, exigir que un professor de física done matemàtiques o que un professor de tecnologia done informàtica. Per què? Perquè la docència de matèries afins està perfectament regulada per les normes. També seria possible d’impartir cursos de formació al centre de treball, sempre que els interessats hagen sol·licitat aquesta modalitat formativa. En definitiva, a la funció pública, només és exigible allò que està regulat per les normes.

Per tant, el conseller d’Educació no pot demanar a un professor d’anglès que impartisca la nova matèria d’Educació per a la Ciutadania. Tampoc no pot exigir que un professor de filosofia done cursets als col·legues d’anglès. Són ordes il·legals i arbitràries. L’actitud del conseller, quan ordena aquestes coses, és equiparable a la del cap que demana a un subordinat que li porte un cafè. Molts es preguntaran: Com és que es fomenta la il·legalitat des de les instàncies públiques? Per què ordena aquestes coses el conseller? Bones preguntes!

Les raons poden ser múltiples. Podria ser, primerament, que les nostres autoritats no tinguen una noció clara del que està bé i del que està mal. O potser pensen que poden actuar com un amo amb els seus empleats. Cap també la possibilitat que el conseller sàpiga, com ho sap tothom, que cometre una infracció no sol suposar cap inconvenient per a l’infractor. En aquest país, les normes se solen incomplir de forma generalitzada i no passa res. Com que el conseller ho sap, actua en conseqüència. I com els seus funcionaris o empleats o subordinats també ho saben, doncs ningú no diu res. A molt estirar, només protesten els directament implicats; els altres miren cap a altre costat. I clar, així ens van les coses.

dijous, 4 de setembre del 2008

Traducció simultània

La nova assignatura d’Educació per a la Ciutadania, que enguany hauran de cursar per primera vegada els alumnes valencians de segon d’ESO, serà impartida per un professor del departament d’anglès del respectiu institut i no pel titular de la matèria, que per llei ha de ser un llicenciat en Geografia i Història o en Filosofia. Finalment, doncs, no seran enviats als centres professors externs. Les instruccions de la secretària autonòmica de d’Educació, Conxa Gómez, que estan rebent tots els directors dels instituts públics, donen una volta de rosca a la polèmica suscitada per l’assignatura i assenyalen que «el profesor de Filosofía o Ciencias Sociales del propio centro será el encargado de organizar los conocimientos a transmitir», però serà «el profesor de inglés quien verbalizará en idioma inglés el proceso de enseñanza-aprendizaje, durante la hora semanal de clase». Per tant «estarán presentes durante el proceso de enseñanza-aprendizaje los dos profesores (el de inglés y el de Filosofía o Sociales) que participen». Des de Conselleria s’ha matisat que serà el titular de la matèria qui instruïsca el professor d’anglès sobre els continguts de Ciutadania, per tal que aquest impartisca les classes en la llengua de Shakespeare. Les qualificacions seran firmades pel professor titular de l’assignatura «con la orientación, en todo caso, del profesor de inglés», conclou la circular. CCOO, que estudia portar de nou la Conselleria als tribunals, per un possible desacatament, assegura que, amb aquestes instruccions, els instituts se sumiran al caos i qualifica de comportament polític molt greu l’actitud del govern del PP. Per al STE-PV, aquesta traducció simultània de la matèria és ridícula, absurda i un insult a la intel·ligència. La Confederació Gonzalo Anaya exigeix que l’assignatura s’impartisca en valencià o en castellà.

Material didàctic dirigit al professorat d'Educació per a la Ciutadania

dimecres, 3 de setembre del 2008

Hi ha gent que té la cua de palla

Quines coses passen de vegades! Fa tres hores, per exemple, he rebut un correu de «noreply-comment@blogger.com», advertint-me d’un nou comentari a una entrada del mes de juny que jo ja havia oblidat. El tenor del comentari es qualifica per si mateix. Lògicament, he rellegit el post, per veure quina cosa havia aixecat l’ira del comentarista (a banda de la llengua en què està escrit, és clar) i he trobat que, efectivament, calia matisar un punt: passades dotze setmanes des de la celebració del Corpus, hi ha hagut temps de sobra per a comprovar la veracitat d’aquella afirmació segons la qual el senyor abat havia decidit de recloure’s a l’interior de la col·legiata. Sembla que la decisió de celebrar la processó eucarística a l’interior del temple no fou presa unilateralment per ell, per més que alguns li l’encolomaren en exclusiva, intoxicant, de pas, les persones que ens férem ressò de la notícia. Ara bé, la resta del post, incloent-hi les referències a l’actitud de les autoritats eclesiàstiques envers les manifestacions etnològiques, no ha perdut vigència. Tampoc no l’han perduda les reflexions sobre la presència d’elements pagans a les celebracions religioses i la crítica irònica a l’excessiva ocupació de la via pública per part dels catòlics. És perfectament comprensible que els al·ludits estiguen en desacord amb aquestes crítiques. Allò que no s’entén tant és el to utilitzat per a mostrar aqueixa disconformitat. Hi ha gent que té la cua de palla.