dimarts, 27 de maig del 2008

Decisions unilaterals

Les autoritats eclesiàstiques no acaben de pair la revifalla experimentada pel conjunt de manifestacions etnològiques que envolten la festivitat del Corpus, manifestacions que enfonsen llurs arrels al nostre substrat antropològic —formen part, per tant, de la nostra cultura—. L’abat de Xàtiva ha manifestat sovint que s’haurien d’eliminar de la festivitat eucarística totes les adherències paganes. Curiosa pretensió! Sembla haver oblidat que el paganisme impregna bona part del ritual catòlic. És més: el calendari litúrgic està ple de festivitats paganes cristianitzades per l’Església. Si l’abat vol predicar amb l’exemple, que elimine la mitra —un ornament d’orígens egipcis— del seu vestuari; tothom sap que mai no perd l’ocasió de ficar-se-la. I si l’Església vol eliminar de les festes religioses tot allò que impedeix el recolliment, que suprimisca, per exemple, la Setmana Santa de Sevilla. Ben mirat, no estaria mal acabar, d’una vegada per totes, amb l’ocupació exagerada de la via pública que porten a cap els catòlics durant les seues celebracions. Sense anar massa lluny, el titular de la col·legiata xativina a males penes dissimula la irritació que li provoca haver de compartir l’espai públic amb altres manifestacions cíviques. Diumenge passat, amb l’excusa de l’oratge, decidí de tancar-se a l’interior del temple. Sort que el seu tarannà autòcrata s’estavellà contra el mur de la realitat social —la ciutadania ja no combrega fàcilment amb rodes de molí— i, per tant, la processó cívica del Corpus pogué celebrar-se amb normalitat. Altrament, les il·lusions de diferents persones i col·lectius, i la conservació de les nostres tradicions s’haurien vist afectades per la decisió unilateral d’una sola persona.

11 comentaris:

Capità Superflipo ha dit...

Tens més raó que un sant.

Anònim ha dit...

Suprimir les processóns de Setmana Santa, ocupació del espai públic pels catòlics......doncs,acò:
fer desfilades de gent portant retrats de Raimón,
de V.A. Estellés, de Ximo Corts, per exemple, amb banderes del principat , estreleta inclosa, tot cantant i diguent consignes.Solucionat. Per eixò molta gent sensata desconfía de estos apòstols de la llengua catalana i tota la resta
que l´acompayna. Perquè darrere de la llengua va tota la seua apestosa ideologia. Açí, un bon i clar exemple .

Ximo ha dit...

Desfilades amb retrats meus? Difícilment es donarà aqueixa circumstància. M’està comparant de forma molt exagerada amb personatges als quals no arribe ni a la sola de la sabata; jo no sóc un cantant famós, ni un poeta excels... Tampoc no em veurà mai amb una senyera estrellada. Ni milite a cap partit polític, ni em considere apòstol de res. Com hauria de ser-ho? Des de fa temps no faig grans esforços per convèncer ningú de res. Per això, quan em gire cap arrere, no veig que em seguisca cap multitud enfervorida. Sí, tinc algunes conviccions (el socialisme democràtic i el nacionalisme moderat), que uns consideren tèbies i altres apestoses. Em fa l’efecte, però, que vostè també deu tenir algunes, com ara l’ultraconservadorisme religiós o, per les traces, l’espanyolisme excloent. Jo, en canvi, sóc partidari del laïcisme, altra convicció pudenta (no com les seues, que fan olor a roses). Ah! I una última qüestió: tinc alguns amics cristians que no troben incompatibilitat entre la seua vivència religiosa, el seu catolicisme ferm, i unes idees polítiques idèntiques a les meues. Per tant, aqueixa analogia que tracta d’establir vostè entre catalanisme i irreverència religiosa de cap manera es pot acceptar com una regla universal. En tot cas, li la pot adjudicar en exclusiva a servidor, que és una ovella descarrilada.

Anònim ha dit...

Me paréix un poc elevat el tó de Bernat,està escrit depresa i sense reposar ni relletgir. Se pot pensar aixina, però dir-ho amb més elegància. Com aquest article de Pablo Molina a la premsa:
"Hay una ley de la antropología, tan poco estudiada como inexorable, que reza: "No importa lo decente que sea tu cónyuge: siempre tendrás un cuñado o cuñada progre". Así es. Que levante el pubis quien no se vea obligado periódicamente a compartir mesa y mantel con un pariente político que atesora en su personalidad uno o varios de los rasgos típicos del progresista ibérico.

El cuñado progre habla mucho. De hecho, su mayor afición es monopolizar las conversaciones familiares de sobremesa para ilustrar al resto de comensales, a los que considera unos facinerosos, sobre las virtudes del progresismo en cualquier ámbito. Tiene también cierta tendencia a incluir entre el fárrago de su discurso algunas apreciaciones de carácter personal que sabe irritan particularmente a alguno de los presentes. Por ejemplo, si el cuñado progresista sabe que eres católico practicante, hará abundantes observaciones sobre los graves crímenes cometidos por la Iglesia Católica a lo largo de su existencia, o sobre la gran hipocresía de los que se declaran católicos y no observan milimétricamente todas y cada una de las enseñanzas del Magisterio, interpretadas, eso sí, a la luz de la estupidez pseudofilosófica del progresismo posconciliar (los progres flipan con el Vaticano II).

Así, el cuñado progre exige que todos los que se declaran católicos entreguen sus bienes a los pobres (mejor a una ONG de izquierdas, que los reparte mejor) y se vayan a orar a una cueva. Todo lo demás constituye, a sus cortas luces, una traición al mensaje de Jesucristo, que parece conocer como si hubiera sido el más fiel escudero del Hijo o dedicado largos años al estudio de los textos sagrados. Quien proclamó un día que la ignorancia es osada tenía, con toda seguridad, un cuñado progre. Por otra parte, a estos torquemadas de todo a cien no les provoca ningún sarpullido moral el hecho de que los grandes líderes progresistas, que dicen luchar por un mundo más justo, al contrario que los católicos farsantes, naden en la abundancia, mientras las víctimas de su saqueo deben financiar su vida de lujo y aguantar sus filípicas con resignación, en este caso sí, exquisitamente cristiana.

Los cuñados progres sienten una especial predilección por la geopolítica, ciencia que parecen dominar como si hubieran estado dirigiendo por largas décadas la escuela diplomática de una gran potencia. En realidad, sus apreciaciones en este terreno son igual de absurdas que el resto de las que atesora, pero ante personas poco interesadas en la política internacional quedan como grandes expertos en la materia, cuya opinión hay que escuchar devotamente para formarse una idea cabal del funcionamiento del mundo.

Mas el relativismo que impregna el –llamémoslo así– pensamiento progresista se muestra en todo su esplendor cuando el objeto de análisis son los regímenes marxistas. Según nuestro querido cuñado, es cierto que el socialismo ha provocado algunos perjuicios concretos a ciertas capas de la población (esta panda suele despachar así, tan ricamente, el asesinato de cien millones de seres humanos), pero en cambio la gente es más feliz bajo una dictadura socialista que en el odioso sistema capitalista. Gracias a la igualdad, claro. En efecto, bajo el socialismo todo el mundo es igual de miserable y oprimido; salvo los jerarcas del Partido, detalle que nuestro cuñadito suele obviar o dejar correr.

A otra cosa. La religión islámica es, para el cuñado progre, un tesoro de ricas enseñanzas del que los españoles nos vimos privados por culpa de los Reyes Católicos, esa pareja de franquistas, como atestigua su escudo, con el yugo y las flechas.

Las hipótesis cuñadescas sobre las bondades del socialismo y el Islam tienen en cambio una debilidad que usted, apreciado lector, puede explotar la próxima vez que el tema se suscite en la mesa (y se suscitará, no lo dude), planteándole a algo parecido a esto:

Y entonces, querido cuñado, si el socialismo y el Islam son fuente de alegría, riqueza espiritual y bienestar, el hecho de que los cubanos y los musulmanes huyan de sus países y se dirijan a Europa y Estados Unidos jugándose la vida, y en muchos casos perdiéndola, ¿es cosa de las corrientes oceánicas o quizá, sólo quizá, es que están hasta los huevos de socialismo e islamismo?

Lo único que acertará a decir su contrincante, seguramente entre abundantes espumarajos, es que usted es un facha sin remisión. Entonces... "Su Señoría, no hay más preguntas", uno a cero y a disfrutar del gin-tonic, que es de lo que se trata. Le aseguro que ese domingo el cocido le va a sentar mejor que nunca." Olé.

Ximo ha dit...

Amic Sento:

Ja sap vostè la dita: «Aquell a qui li pique que es rasque». Jo no em sent concernit pel contingut de l’article que vostè m’envia. Ni pel fons ni per les formes, tan poc elegants com les de Bernat (això sí, més enginyoses). Vostè, en canvi, supose que, des del moment que me l’envia, deu compartir ambdues coses. En un conversació entre cunyats, un article d’aquestes dimensions donaria el monopoli de la paraula, si fos dit de viva veu, al parent polític que el pronunciés. Mire: jo no em considere comunista en absolut; sempre he rebutjat el comunisme de forma taxativa. Tampoc sóc un enamorat de l’islam; trobe que, en general, suposa un perill per a la democràcia i per a la llibertat de les dones. I clar, a partir d’aquestes dues declaracions meues de principi, poquet queda per parlar. Només li diré dues coses: el meu post, rectificat en part per un més recent, tractava de qüestions distintes a les plantejades per vostè; quant a la meua actitud respecte de la religió catòlica, és molt matisada (podrà comprovar-ho vostè mateix si es pren la molèstia de llegir les meues entrades sobre els mossàrabs). Finalment, vull fer-li observar que no he volgut censurar el seu comentari perquè sóc un demòcrata convençut i pense que l’article del tal Pablo Molina aporta un punt de vista, si més no, curiós.

Anònim ha dit...

No s´enfade,Ximo, que això era soles un article graciós , d´un estereotip
exagerat com a chiste, no referit a vosté, per suposat, i que derprés de vorer aquest blog, vaig pensar de posar un poc de humor al assumpte. Y a un blog, ni tots deuen de pensar el matéix, ni el tó ha estar sempre seriós. Això era tot.

Ximo ha dit...

No sols no m’enfade, sinó que respire alleugerit en saber que l’enviament era purament mordaç. Lamente no haver sabut captar el to irònic de la tramesa. En qualsevol cas, és del tot evident que vaig fer bé de penjar-la. I ara, aclarida la facècia, se m’acut el següent joc: podríem reescriure l’article del tal Molina i allà on diu “cunñado progre” ficar cosí fatxa i on diu “comensales facinerosos” posar pobres beneits que li fan el joc al marxisme estalinista. Perquè, sovint, a les reunions familiars també hi ha un parent fatxa que parla pels descosits i defèn, per exemple, la galanesa de Jiménez Losantos. Com que no és qüestió d'estendre’ns massa, anem a l’epíleg. Els cosins ximplets podrien tallar el discurs del cosí fatxa fent-li —de forma pacient, això si— la següent pregunta: «¿Els correligionaris i magistrats de dretes que han empaitat judicialment el locutor de la COPE són també uns beneits o és que estan fins als ous d’aguantar individus com aquest?». El resultat del nou article també seria curiós.

Anònim ha dit...

La millor manera de estropejar un dinar familiar seria parlar de Losantos, i de temes de política.
Cuan F.J.L. està de vacançes, els qui ocupen el seu lloc venen a dir el matéix, però sense acalorar-se, ni perdre les formes en els atacs personals, i aleshores el dolent no és ell , sinò la cope, i tampoc seria bon panorama escoltar sols a les Mª Antonia Iglesias, E. Sopena,
etc. Als dinars, cuan menys política, millor. Y als mitjans de informació, varietat, no identificar-se massa amb ningú, i
procurar tindre així criteri propi,però escoltant totes les veus. Estic segur que al Bernat no
li agradarà massa Losantos, el ateu
de dretes, i s´estimaria més un
Guerra Campos, o paregut, i és que hi ha varietat de tota mena, per a tot. Bé , salutacións i Adéu.

Ximo ha dit...

O un Agustín García-Gasco, que diu que el laïcisme està acabant amb la democràcia. Però tens raó; en família, millor no parlar de política ni de religió. Salut!

Anònim ha dit...

Lo que son las cosas. Yo que te veía durante bastantes años acompañando con tu máquina fotográfica las diversas procesiones religiosas de Xàtiva, pensando que eras un gran entusiasta de las mismas, y ahora resulta que no era así. Las apariencias a veces engañan. O las personas que cambian de parecer.

Ximo ha dit...

O tu que estàs despistat. Jo no he estat “bastants” anys acompanyant processons religioses amb la meua màquina de fotografiar. M’estaràs confonent amb altra persona. Jo només he retratat dues o tres vegades la processó del Corpus que, com deus saber, té una part cívica. I sí, l’he retratada perquè m’han interessat els seus aspectes etnològics i folklòrics. Si tu li vols dir a això “entusiasme” religiós...