divendres, 16 de maig de 2008

Polícrates de Samos

Fernando, el professor jubilat de grec, també contà altra història arreplegada d’Heròdot: la de Polícrates, el tirà de Samos. En època grega, els tirans eren nobles que, apartant-se dels seus orígens aristocràtics, encapçalaven, durant el segle VI aC (temps de crisi i de canvis socials) governs que avui podríem denominar progressistes. Com que accedien al poder de forma il·legítima (sovint amb l’ús de la força), procuraven conservar certes formalitats i s’esforçaven a conduir una política econòmica favorable als interessos del poble i de les classes més desfavorides, i també a impulsar la tasca cultural, construint monuments públics i instituint festes religioses i certàmens literaris. En general, els règims tirànics eren, per tant, més avançats que els aristocràtics. El tirà Polícrates, per exemple, apareixia davant del món com un home molt afortunat. Governava una illa rica que havia arrabassat violentament als seus dos germans. Estava acostumat a rebre bones noticies, com ara les victòries de la seva flota o l’arribada a Samos de vaixells carregats de riqueses. En la plenitud dels seus triomfs, Polícrates s’oferí com aliat a Amasis, el gran rei d’Egipte, que acceptà la seva amistat. Però Amasis començà a tenir sospites i envià aquest missatge a Polícrates: "Un home que és afortunat té molt a témer; ningú s’eleva a una gran posició sense fer enemics; àdhuc els mateixos déus acabaran zelosos d’ell. Accepta el meu consell, busca el teu millor tresor i ofereix-lo com a sacrifici als déus, perquè no t’envien l’adversitat". Polícrates elegí un anell de maragdes de gran valor, sortí a la mar i el llançà a les seves profunditats; amb açò, confiava obtenir el favor de les divinitats (abans d’arribar a casa, però, ja estava penedit d’haver perdut la joia). Al cap d’una setmana, un pescador portà al rei una tonyina enorme. Els serfs obriren el peix i trobaren l’anell a les seves vísceres. Polícrates quedà encantat; prengué els fets com a senyal que els déus li concedien la fortuna per a sempre. El tirà envià un emissari a Egipte per a explicar a Amasis allò que havia succeït. El faraó féu tornar l’emissari amb l’encàrrec de dir a Polícrates que la seva aliança quedava trencada (el rei d’Egipte temia que els mals averanys fossin contagiosos). L’orgullós tirà de Samos no admeté, però, cap advertència; continuà atresorant poder i riquesa. Ofuscat per l’èxit, se sentia invencible. Llavors, el rei Orestes de Pèrsia li oferí un tresor a canvi d’ajuda. El cobdiciós Polícrates, veient l’oportunitat d’enriquir-se encara més, envià un criat a la cort persa. Orestes va mostrar a l’enviat vuit cofres que, de fet, eren plens de pedres, per bé que la capa superior estava coberta d’or i joies. Com que el servidor tornà amb notícies meravelloses per a Polícrates, el tirà decidí de partir immediatament cap a Pèrsia. Els oracles i els auguris, però, li aconsellaven que no fes el viatge; la pròpia filla del tirà havia somniat que el seu pare s’elevava en l’aire, arrabassat per Zeus i ungit pel sol. Polícrates prengué el somni com a presagi de gran honor i d’exaltació, i partí cap a Pèrsia sense fer cas dels advertiments. Quan el rei Orestes el tingué a les seves mans, ordenà que el crucificaren. D’aquesta forma es complí el somni de la dissortada noia: l’home que creia comptar amb el favor del cel i de la terra fou efectivament arrabassat pel cel i ungit pel sol.