dissabte, 23 de juny de 2018

Mèrit, capacitat i esforç personal

En 1974, es jutjà la desaparició de quatre milions de quilos d'oli propietat de la CAT (Comissaria d'Abastiments i Transports), emmagatzemats en els dipòsits d'una empresa privada fundada a la localitat gallega de Redondela. El cas estigué voltat de molts enigmes. L'empresa dipositària estava participada per Nicolàs Franco, germà del dictador. Van morir diversos testimonis en circumstàncies estranyes. La vista oral se celebrà a l'Audiència Provincial de Pontevedra, presidida per Mariano Rajoy Sobredo, pare del futur president del govern. El judici culminà amb una sentència light. Es van perdre els 5.000 folis del sumari. Això sí, els quatre fills de Rajoy Sobredo aprovaren en temps rècord les oposicions de registres i notaries. Mariano començà a preparar les de registres en 1977, durant l'últim curs de Dret. Les aprovà en 1978. Amb 23 anys, esdevingué el registrador més jove d'Espanya. El seu germà Enrique fou el segon membre més jove del Cos de Registradors. La seua germana Maria de las Mercedes també és registradora i el seu germà Luis, ja traspassat, aprovà notaries. Tot açò sembla quasi miraculós.

Sempre han existit sospites sobre les titulacions acadèmiques o els càrrecs que obtenen persones pertanyents a les classes altes. Amb aquestes sospites es poden armar bons relats. Jo vaig tenir camarades, en l'època dels meus estudis de batxillerat, que molt bé podrien ser protagonistes de contes breus. Coneixia llurs flaqueses, perquè compartírem aules al Claret i al Josep de Ribera. Posaré exemples. Un metge vol que el fill, pèssim estudiant, herete la clínica familiar. El pare obliga el jove a presenciar operacions. Els talls, la sang i les odors provoquen nàusees al pipioli. «Doctor, el xic no serà bon metge, perquè es mareja en veure sang», diu la infermera. El pare: «No haurà esmorzat. No s'ha de venir al quiròfan amb l'estómac buit.» El xicot acaba aprovant amb prou feines el batxillerat superior i el curs preuniversitari de lletres —sí, sí, el de lletres, amb llatí i grec inclosos. Seguint instruccions paternes es matricula en la Facultat de Medicina de la Universitat de València. «No acabarà la carrera», diuen alguns companys. «El pare coneix molts catedràtics. Els envia cigars havans a tothora. Cohiba i Montecristo», responen altres.

En efecte, el fill obté la llicenciatura. Altre facultatiu xativí també desitja que el seu brot, més curt que una cua de conill, esdevinga metge. Al xic li costa una eternitat d'acabar la carrera. Els maliciosos asseguren que el pare no ha regalat prou cigars. Anem, però, als polítics. Qualsevol podria pensar que Cristina Cifuentes i Pablo Casado són els primers sospitosos d'haver obtingut fraudulentament llurs títols acadèmics. Doncs, no. A casa nostra, durant el govern del PP, la tesi doctoral de certa política, metge i filla d'un conegut metge valencià, ja suscità rum-rum. Unes antigues companyes seues d'hospital deien: «Encara que som votants d'esquerres, preferim que guanye el PP, per tal que aquesta dona no torne a la seua plaça. És especialista en ficar la pota i adjudicar-se les medalles.» (Els lectors recordaran també les suspicàcies alçades per la tesi de l'expresident Camps.) En alguns estudis —els de filologia, posem per cas—, el frau acadèmic és més aviat innocu. Però regalar títols de metge pot tenir conseqüències negatives per a la vida i la salut de les persones. ¿Quina sort correran els malalts que caiguen en mans dels afavorits?

Esglaia pensar que les nostres universitats s'hagen deixat corrompre per les elits polítiques i econòmiques. ¿Mèrit, capacitat i esforç personal? ¡Ha! L'establishment no s'atura en aquestes minúcies a l'hora d'assegurar l'estatus dels seus. La posició dels registradors, per exemple, és envejable. Mariano Rajoy podria cobrar al Registre de la Propietat de Santa Pola 15.000 euros al mes, quasi el triple del que cobrava com a president del govern. Potser, aquesta és la raó per la qual ha renunciat a ser membre del Consell d'Estat (el sou de conseller no és compatible amb altres percepcions provinents d'organismes públics o privats). Tanmateix, quan es jubile, Rajoy podrà sol·licitar la incorporació al Consell i el cobrament de la pensió vitalícia que correspon als expresidents de govern. Si tenim en compte altres ingressos (presumptes sobres en B, sou de president del PP i, durant un temps, possible repartiment de guanys amb el registrador interí de Santa Pola), la seua vidriola deu estar plena. Ja dic: mèrit, capacitat i esforç personal. ¡Veges!

(publicat a Levante-EMV, el 23/06/2018)

dissabte, 9 de juny de 2018

La senyora Montón se'n va

L'exconsellera Carmen Montón se'n va. No sé si és bona o mala notícia. Si hem de jutjar per un destacat d'aquest rotatiu, La marcha de Montón a Madrid soluciona un problema a Puig, queda clar que algú se n'alegra. Recordem que Montón recolzà, durant les primàries socialistes, Pedro Sánchez. En canvi, Ximo Puig es decantà per Susana Díaz. El col·lectiu socialista de Xàtiva també estigué dividit. Imagine que l'accés al poder central esmorteirà les animadversions, tan habituals en el PSOE valencià. Però tornem a la nova ministra de Sanitat, Consum i Benestar Social. ¿El seu pas per la Conselleria de Sanitat Universal i Salut Pública de la Generalitat Valenciana ha resultat positiu per a Xàtiva i la seua comarca? Em tem que no. La qualitat del servei que presta el Departament de Salut Xàtiva-Ontinyent, únic del país amb jurisdicció sobre dues comarques, no ha experimentat millores destacables. Amb un hospital d'Alzira retornat a la xarxa pública i líder en moltes prestacions, i un futur hospital nou a Ontinyent, el Lluís Alcanyís podria quedar obsolet. Deixaria de ser el centre de referència del nostre Departament de Salut.


Fa poc, llegírem en aquestes mateixes planes fragments d'un informe remès pel doctor Francesc Martínez a l'alcalde de Xàtiva. L'hospital Lluís Alcanyís, inaugurat en octubre de 1984, pel llavors ministre de sanitat Ernest Lluch, està vell. Durant tres dècades, no ha rebut cap inversió important. Que els governs del PP se n'havien desentès, ja ho sabíem. Tothom creia, però, que la senyora Montón anava a actuar de manera distinta. Tanmateix, el nomenament de Margarita Llaudes com a nova gerent no ha aturat el procés de deteriorament. Segons el report del doctor Martínez, l'actual equip directiu no ha pres cap mesura que invertisca la tendència. Al contrari, es prenen decisions que degraden més el centre i comprometen el seu futur com hospital general. La reacció de la gerent, en fer-se públic l'informe, fou sorprenent. ¿Desmentí el seu contingut? ¡No! Envià a tot el personal del Departament una carta amb la convocatòria d’un dinar de germanor per al dia 1 de juny, en Ca Pareja de Canals. Preu del menú —amb orquestra inclosa—, 26 euros. Ignore si l'àpat s'haurà celebrat finalment.

La relació de desgavells que hem conegut mereixia altre tipus de resposta. Vegem: inexistència de pla global d'actualització, absoluta falta d'inversió al bloc quirúrgic durant els últims cinc anys, poca o nul·la comunicació entre direcció i caps de servei, amb la subsegüent manca d'implicació del personal en el funcionament del centre. El Servei de Medicina Interna i els seus especialistes en Oncologia, posem per cas, no participaren l'any passat en la redacció de la memòria funcional de l'Hospital de Dia. I ja que en parlem, recordem que l'exconsellera havia anunciat una inversió de 900.000 euros en la creació de noves instal·lacions per a consultes externes. Com els malalts oncològics son atesos a la cinquena planta, més de quaranta pacients del Servei de Medicina Interna estan repartits per altres plantes del centre. La mescla aleatòria de distintes patologies en una mateixa sala incrementa els casos d'infeccions hospitalàries i l'ocupació indiscriminada de llits entrebanca l'activitat quirúrgica.

Atès que la falta d'instrumental és crònica, sobta la renúncia a licitar la provisió de petit instrumental i material per a centres i consultoris (un ecògraf per a ginecologia, quatre monitors desfibril·ladors amb marcapassos, quatre desfibril·ladors semiautomàtics, una llitera ginecològica, dotze carros, dues neveres per a medicació). Damunt, aquesta setmana, un sindicat ha denunciat la insuficiència de plantilla —de metges i personal d'infermeria sobretot. Si les coses no canvien, el Lluís Alcanyís esdevindrà un centre de malalts crònics i terminals on sols s'atendran afeccions degeneratives i geriàtriques. L'activitat quirúrgica marxarà a la Ribera o la Vall d'Albaida. ¿És bona notícia per als socarrats que la senyora Montón se'n vaja? Potser sí. Difícilment cometrà desencerts a Madrid; la punta de llança contra la privatització de la sanitat pública tindrà poca feina a partir d'ara. (Quasi totes les competències de Sanitat, Consum i Benestar Social estan transferides a les autonomies.) Però qui sap...

(publicat a Levante-EMV, el 09/06/2018)

dilluns, 4 de juny de 2018

Els primers matrimonis de Lucrècia Borja

Abans de ser elegit papa, Roderic de Borja havia concertat dos matrimonis per a Lucrècia. El primer, amb don Querubí de Centelles, de la família dels comtes d'Oliva, fou immediatament anul·lat. El segon, amb don Gaspar de Pròixida, arribà a celebrar-se per procura el 18 d'abril de 1492. Tanmateix, en ascendir al pontificat, Roderic volgué emparentar els seus fills amb famílies nobles italianes. Per tant, el segon matrimoni de Lucrècia fou anul·lat i Gaspar es casà amb Caterina del Milà i Borja, neboda del papa, que la dotà generosament.


Escuts nobiliaris dels Centelles i els Pròixida