El Perich ja ho deia

Antisemitisme

És freqüent acusar d'antisemitisme totes les persones que critiquen les il·legalitats i els crims comesos per l'estat d'Israel. Solen fer aquesta acusació el govern israelià, el sionisme i el conjunt de partits i grups d'interès escampats pertot arreu que donen suport a les tesis sionistes. És possible que existisquen antisemites, sí. De fet, existeix l'odi al jueu des de temps immemorials. Ara bé, ¿què és en realitat l'antisemitisme? Es tracta d'una forma de racisme. Qui la professa considera els semites éssers inferiors, deshumanitzats. L'antisemita, a més de tenir una creença i un tarannà absolutament rebutjables, és un ignorant dels grossos; els palestins també són semites —fins i tot més que els mateixos jueus. Potser siga millor que cadascú de nosaltres es pregunte si té fòbia o racisme envers els jueus. La pregunta porta irremeiablement a esbrinar què s'ha d'entendre per jueu. El mot pot tenir moltes accepcions. És jueu qui professa la religió jueva —com és musulmà qui professà l'islam, i cristià qui professa el cristianisme. És evident que es pot ser ateu, o agnòstic, i rebutjar totes les creences religioses, que degeneren sovint en actituds sectàries i pernicioses.

Les religions han sigut al llarg de la història, i encara són, font contínua d'injustícia i patiment per a la humanitat. En principi, puc sentir simpatia per gents pertanyents a la cultura i la religió jueves, atesa la persecució de què han estat víctimes des de fa segles per motius religiosos i econòmics —acusats de ser una raça deïcida i d'usurers. Però cal anar alerta; el judaisme també té sectes fonamentalistes. Amb el jueu cal actuar com amb qualsevol altre, respectant la persona i combatent pacíficament les seues idees si semblen errònies. ¿Un jueu és, però, membre d'una ètnia, d'una raça? ¿Existeix una raça jueva? ¡Rotundament no! La prova més evident són els jueus etíops, els falaixes. (Exèrcit i policia d'Israel tenen soldats i agents negres.) L'explicació sobre el seu origen posa de manifest la influència dels mites. En 1975, van ser reconeguts com descendents d'una tribu perduda d'Israel (la de Dan) després de la investigació realitzada pel rabí sefardita Ovadia Yosef. ¡Ha! L'estat hebreu els va reconèixer com jueus autèntics i decidí que només havien de "passar" per una lleugera conversió per a ser acceptats com jueus de ple dret.

En realitat, a l'estat hebreu hi ha jueus amb pèl ros i ulls blaus per la seua procedència eslava, jueus bruns d'origen sefardita o nord-africà, jueus oriünds d'Alemanya, gent de cabells castanys que podrien passar per veïns de Xàtiva... No, no hi ha una raça, ni un nas, ni un ADN jueus. Per tant, difícilment es pot ser racista amb una raça que no existeix. És possible que siguen més descendents de les dotze tribus d'Israel els palestins que els jueus de l'actual estat d'Israel. I això ens remet a l'adjectiu "jueu" aplicat a l'estat hebreu. ¿És democràtic i respectable un estat que es reclama jueu? Podem contestar amb altra pregunta. ¿Seria democràtic un estat que es proclamés zoroàstric? Se sol dir que Israel és l'única democràcia liberal existent a l'Orient Mitjà. Sí, però sols per a jueus. ¿I qui és jueu? Només qui siga fill de mare jueva. L'estat dóna diferents targes d'identitat. Posaré un exemple. Una xica nascuda de pare jueu i mare gentil oriünda d'Escòcia no obtindrà el carnet de jueva. A la seua tarja d'identitat posarà «Nacionalitat: britànica». En Israel hi ha diferents ciutadans: jueus de ple dret, gent d'altres nacionalitats i palestins àrabs israelians.

Com a conseqüència, els jueus no poden contraure matrimonis mixtos. (Quan es fundà Israel, els polítics sionistes deixaren en mans dels rabins el dret matrimonial.) Però continuem. A l'estat hebreu també estan els pobladors dels territoris ocupats que no gaudeixen de cap dret; viuen en un terrible règim d'apartheid. A Israel no regeix el principi democràtic bàsic que ningú no serà discriminat per raó de naixement, raça, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social. Conclusió: Israel no és un estat democràtic; té ciutadans de primera, segona i tercera categoria. No, no mereix respecte. I, per no allargar-nos massa, parlarem de l'accepció sionista del mot "jueu". Els jueus són el poble elegit per Déu. El sionisme concep una nació ètnica jueva —desmentida pels fets, com ja s'ha dit més amunt— que tindria dret a l'Eretz Yisra'el, la terra promesa per Déu a Abraham. (Recordem, però, que els palestins àrabs són probablement més descendents del patriarca que la majoria dels jueus.) Es pot robar, per tant, la casa, la terra i l'aigua als palestins. Es poden fer assentaments il·legals a Cisjordània. Es pot practicar el colonialisme.

El mite dóna dret a tot, inclús a aniquilar la població palestina per tal que Israel puga ocupar tots els territoris des del Jordà fins a la Mediterrània, des del nord de Líban fins a la frontera amb Egipte. Encara més: els ultraortodoxos voldrien que l'Eretz Yisra'el arribés fins al riu Eufrates, com l'imaginari regne de David. L'ONU calculà que hi havia a les presons d'Israel 160 xiquets palestins. (Des del 7 d'octubre, han ingressat altres 200 i també han estat detinguts 50 estudiants universitaris, 100 dones, 40 periodistes i 14 membres del Consell Legislatiu en batudes fetes a Cisjordània i Jerusalem Est.) Més de 200 palestins han mort des d'aqueixa data a Cisjordània a mans dels colons i l'exèrcit. Tan sionista és la dreta (el Likud i els seus aliats) com l'esquerra (el Partit Laborista). La immensa majoria dels jueus israelians estan d'acord amb la colonització. Tot açò explica la desesperança dels palestins, l'extremisme terrorista de Hamàs, la seua acció del 7 d'octubre i la resposta d'Israel, desproporcionada i contrària al Dret Internacional Humanitari. Condemnar un estat absolutament antidemocràtic no equival a ser antisemita, ni a sentir fòbia pels jueus.

El voleibol a Xàtiva

Els orígens del voleibol a Xàtiva, durant la dictadura, van estar molt lligats a la Falange o a alguna de les seues organitzacions, com l'OJE. Algú decidí que l'esport més adequat per a les xiquetes era el voleibol. Les condicions de la seua pràctica, durant les dècades dels quaranta i els cinquanta del segle passat, ens deixarien avui bocabadats: les dones havien de jugar amb brusa i faldilla llarga prisada amb peto. Des de Falange es va promoure aquest esport a col·legis i a l'institut. Cal recordar que els professors d'Educació Física —gimnàstica es deia en aquell temps— eren falangistes. Un dels qui van participar a la promoció fou Luis Martí Cuerpo, regidor franquista i director del col·legi Taquígraf Martí, entre altres coses. La seua dona, Rosa Llinares, havia sigut campiona d'Espanya en 1952, amb la selecció valenciana, abans de casar-se. La promoció del voleibol als centres de primària era molt simple; s'estenia una corda al pati i llestos. Molts del professors de gimnàstica eixien de l'Escuela de Mandos José Antonio. Un d'ells, Juan Párraga, que acabaria jubilant-se com a professor de l'IES Lluís Simarro, tingué un paper fonamental.

Sabé detectar un grup de xiquetes dotades per a la pràctica del voleibol i formà un equip molt competitiu en categories inferiors, que s'entrenava al pati de l'actual Casa de la Joventut. Fou campió d'Espanya en cadets i juvenils. Hi jugava Pilar Larriba, que ha posat nom al nou pavelló esportiu  i ja destacava llavors. (Esclataria com a "professional" als vuitanta.) L'equip no tenia preparador físic, ni psicòleg, ni instal·lacions adients... Les jugadores no cobraven cap sou, llevat d'unes poques que percebien un salari ínfim i vivien —si eren foranes— en un pis menut de prestat. Finalment, el Club Xàtiva rebé el patrocini de l'empresa Tormo Barberà. Guanyaria tres lligues i tres copes de la reina. S'arribaren a transmetre partits seus per TV. Pilar Larriba, la millor jugadora de l'equip, rebé ofertes de fixatge per part d'equips estatals i estrangers, però no volgué abandonar la seua ciutat. També era una de les millors jugadores a nivell estatal. Fou capitana de la Selecció d'Espanya i referent de moltes esportistes. Contribuí a millorar les condicions de l'esport femení. Encara avui no hi ha altra esportista a Xàtiva amb un currículum tan brillant com el de Pilar.

Tornant als vuitanta, el voleibol femení es jugava pertot. Potser per influència de les pioneres, és ara mateix un dels esports més practicats per dones a tot l'Estat —molt per damunt del futbol. Tanmateix, costà que els homes s'animaren a practicar-lo també, perquè era percebut com un joc típicament femení. Sortosament, els xics s'hi han anat enganxant a poc a poc. A Xàtiva, continua tenint presència avui. Hi ha equips tant masculins com femenins. De fet, Pilar Larriba fou responsable de l'Escola Municipal de Voleibol fins a la pandèmia. Ha treballat més de tres dècades a les escoles esportives municipals. És monitora a la secció d'adults, en què s'encarrega del manteniment físic. Entrena categories inferiors del col·legi de les dominiques. Té els títols d'entrenadora nacional i monitora esportiva. Alguns trobaran sorprenents els orígens falangistes del voleibol, però cal recordar que altres esports, i activitats no relacionades amb ell, tenen un origen molt semblant. L'Escola de Danses, posem per cas, té els seus antecedents en el grup que va organitzar a Xàtiva Coros y Danzas de la Sección Femenina de FET y de las JONS. ¡Veges!

Que cesse la carnisseria

L'enorme tensió creada per la dreta al voltant de la investidura de Pedro Sánchez i, a partir d'ara, l'elecció de l'extremista Javier Milei com a president de la República Argentina ocupen totes les primeres planes i mouen a pensar que no hi ha assumptes amb més transcendència que aquests. Tanmateix, jo trobe que la invasió israeliana de la Franja de Gaza hauria de ser tots els dies la portada de periòdics i telenotícies. Si no fos perquè totes són terribles, diria que assistim a una guerra medieval o, pitjor encara, bíblica. Per al govern i l'exèrcit d'Israel no existeixen ni les Convencions de Ginebra, ni el Dret Internacional Humanitari, ni res. L'artilleria i l'aviació de l'estat hebreu ja han aplanat el terç nord de la franja, amb una destrucció massiva d'edificacions. El 45% dels habitatges ha estat seriosament danyat i el 20% completament assolat. Centenars de milers de palestins no tindran una llar a què tornar. La gran destrucció ha afectat infraestructures civils, escoles, hospitals, instal·lacions de l'ONU... Està tallat el subministrament d'electricitat, aigua, combustible, medicines, aliments, productes d'higiene. Tampoc no hi ha senyal d'Internet.

 

La tragèdia assoleix cotes gegantines. La xifra de morts puja a 16.000, un 70% dels quals, nens, dones i ancians. Els ferits podrien ser més de 30.000. Israel no respecta la vida de nadons, ni de mares, ni de xiquets, ni d'ancians, ni de malalts, ni de personal sanitari, ni de periodistes, ni de funcionaris internacionals. Una cosa així feia temps que no s'havia vist. El primer ministre Netanyahu addueix l'excusa que vol acabar amb l'organització Hamàs, però diferents portaveus governamentals ja no amaguen llur desig d'un gran genocidi o una expulsió (nakba) massiva de palestins cap al desert del Sinaí. El Tzáhal afirmava que l'hospital d'Al-Shifa amagava el quarter general de la milícia de Hamàs, però l'exèrcit israelià no ha pogut aportar cap prova creïble de l'existència d'un enorme complex militar sota l'edifici hospitalari. Se sap que la primera víctima de la guerra sempre és la veritat. La informació de part mai no és fiable. Ara mateix, el treball de periodistes independents està molt restringit als escenaris del conflicte. Per tant, bona part de les dades que ens arriben podrien ser totalment falses. Es poden ficar almenys dos exemples.

L'atac perpetrat per Hamàs el 7 d'octubre, amb assassinats i captura d'ostatges, xiquets entre ells, és absolutament condemnable. Però tot allò que se'ns va dir en els primers moments ha anat experimentant modificacions. Es parlà de 1.400 víctimes israelianes, però les autoritats d'Israel han rebaixat la xifra —que continua sent molt alta— a 1.200. Diuen que hi hagué una confusió; 200 tingudes per jueves eren en realitat terroristes de Hamàs. Podrien haver-hi, però, més novetats. Segons els diaris israelians Haaretz i Yedioth Aharonoth, els milicians de Hamàs desconeixien la celebració del Festival per la Pau en què van morir unes 360 persones. L'objectiu dels atacants eren només les bases militars i alguns quibuts pròxims a la frontera. Els milicians palestins van descobrir l'esdeveniment musical quan travessaren la tanca. Helicòpters Apache israelians també hi van acudir. Els seus tripulants, incapaços de distingir entre milicians i joves participants al festival, obriren foc contra la gent indiscriminadament i sense autorització dels superiors. Per tant, una part de les víctimes mortals d'aquell dia les hauria produït el mateix exèrcit israelià.

També tenim altre episodi esdevingut en Al-Shifa. L'exèrcit d'Israel distribuí unes imatges de la sala de ressonàncies magnètiques de l'hospital. Un oficial mostrava el contingut d'una caixa: un fusell, munició, granades de mà, un uniforme i altres objectes. Segons l'oficial, es tractava de l'equipament personal d'un milicià palestí. Havien trobat la caixa amagada darrere l'aparell de ressonàncies, cosa que demostraria com Hamàs estava utilitzant les instal·lacions hospitalàries. El problema és que dues cadenes de televisió nord-americanes, Fox News i CNN, van accedir després al lloc i van descobrir a la mateixa caixa altre fusell, un AK-47, que no apareixia en les anteriors imatges distribuïdes pel Tzáhal. Conclusió: és probable que l'exèrcit israelià estigués "fabricant" proves per a demostrar que Hamàs havia utilitzat l'hospital com a bases militar. Tot açò resulta, però, intranscendent. Al final, allò més important és que Israel no sembla disposat a cessar la seua sanguinària operació de venjança i violació dels drets humans. Places i carrers de tot el món haurien d'estar plens de milions de manifestants exigint que cesse ja la carnisseria.

L’estat profund es destapa

Sempre havíem sabut que l'estat profund —allò que els anglesos anomenen deep state— és qui mana veritablement sobre les nostres vides. Pugdemont deia l'endemà de les eleccions generals del 23 de juliol que volia negociar amb l'Estat, perquè un govern, sobretot si és d'esquerres, no mana. Segons l'expresident, Espanya és una finca amb diversos propietaris: el rei, els jutges, les grans empreses i llurs mitjans de comunicació, l'Església, l'exèrcit... «De tant en tant, permeten a l'esquerra governar la finca. Però si el masover intenta un acord que comprometa la propietat, ¡ep!, els amos li faran saber que s'ha extralimitat. Per tant, són inútils tots els esforços dedicats a pactar amb el masover alguna cosa que afecte la propietat.» Però Puigdemont encara feia curt; s'oblidava de col·lectius poderosos: els cossos funcionarials de primer nivell. Aquests dies, tot l'estat profund s'ha destapat. Sembla, per exemple, que el rei no està content amb la situació. Els crits llançats i les banderes foradades exhibides durant els aldarulls davant la seu central del PSOE deuen haver empipat el cap d'Estat. (El feixisme de debò mai no ha sigut monàrquic.)

La irritació del rei és molt patent. Només calia advertir la seua cara de pomes agres en dos actes institucionals: en la reunió amb la presidenta del Congrés per a conèixer el resultat del debat d'investidura i durant la presa de possessió de Sánchez com a president. Felip VI no es molestà gens ni mica a dissimular el seu empipament. Dies abans, molts col·lectius s'havien manifestat en contra del pacte entre PSOE i Junts, i de l'amnistia als encausats pel procés independentista català. Van protestar el CGPJ, la sala de govern del TS, sales de tribunals autonòmics (com ara el madrileny, el canari, l'extremeny, l'aragonès o el valencià), totes les associacions de jutges i fiscals, l'Associació d’Advocats de l’Estat, nombrosos col·legis d'advocats, l'Associació de Funcionaris de Cossos Superiors del Tribunal de Comptes, l'Associació d'Inspectors d'Hisenda, l'Associació Professional del Cos Superior de Lletrats de l'Administració de la Seguretat Social, l'Associació d'Interventors i Auditors de l'Estat... També s'han manifestat en contra de l'amnistia bisbes, grans empresaris, associacions de membres dels cossos i forces de seguretat de l'Estat...

Només faltaven els militars. Més de cinquanta generals, coronels, comandants i capitans retirats han firmat un manifest en què es fa una crida directa al putsch. (Esgarrifa pensar què podria passar si Espanya no fos membre de la Unió Europea.) Tot l'estat profund ha emergit per a fer-nos saber que professa profundes conviccions espanyolistes i ultraconservadores. L'amnistia als encausats catalans i la formació de govern han provocat la pèrdua absoluta d'imparcialitat de múltiples cossos funcionarials. La cosa és d'extrema gravetat, perquè la democràcia descansa en la presumpció que els funcionaris són neutrals, especialment aquells que es dediquen a impartir justícia. Ara constatem que no ho són. Els jutges s'han manifestat a les portes dels seus tribunals per a expressar corporativament què opinen sobre assumptes d'àmbit estrictament polític, sense tenir la decència de llevar-se la toga. Ens trobem davant d'un punt d'inflexió. La meitat almenys de la ciutadania, que defensa idees plurals, sap de primera mà que no pot esperar res de bo dels tribunals; consideren enemic qui no pensa com ells. Confirmar el que ja se sabia crea inquietud.

Els jutges creuran que defensen l'interès general, però això és massa creure. Tenen llibertat per a criticar i expressar opinions polítiques només a títol personal. Si s'expressen corporativament o des d'òrgans de govern i jurisdiccionals, queden contaminats col·lectivament, perden l'aparença d'imparcialitat. Si alguns dels jutges i fiscals que s'han manifestat contra l'amnistia van a ser els encarregats d'aplicar-la... També protesten contra l'esment de la guerra bruta judicial que figura, negre sobre blanc, al pacte subscrit per PSOE i Junts. La mobilització corporativa de tota la judicatura contra l'al·lusió al lawfare confirma l'existència d'aquest. A partir d'ara, es pot pensar que l'amnistia està plenament justificada, perquè corregirà possibles aplicacions esbiaixades de la llei durant els judicis als independentistes catalns. Potser això explica l'empipament d'alguns col·lectius funcionarials, als quals no agrada que els esmenen la plana. I també podem sospitar que el lawfare haurà afectat no independentistes —Mónica Oltra o polítics de Podemos, per exemple. En definitiva, qualsevol pot ser la pròxima víctima de l'estat profund. Estem avisats.

Remeiar excessos

La setmana passada, Marcos Sanchis, portaveu local del PP, invitava els xativins i les xativines a participar en l'acte convocat a València per a protestar contra l'amnistia. També els va dir a Roger Cerdà i Ximo Puig açò: «No vull l'amnistia.» Supose que s'expressà mal; fins on jo sé, Marcos no ha comès cap delicte que haja de ser amnistiat. Voldria dir: «No vull que els catalans encausats pel procés independentista siguen amnistiats.» Desconec quants veïns de Xàtiva acceptarien la invitació i acudirien al cap i casal a protestar. Puc endevinar que hi anirien pocs. En realitat, crec que deu sovintejar entre els ciutadans la desconeixença sobre les connotacions de l'amnistia. Se sol dir que l'opinió pública és l'opinió publicada. Jo encara afegiria altra hipòtesi: moltes persones no tenen criteri propi sobre assumptes d'actualitat política i es deixen influir, d'acord amb les seues preferències, per consignes que llancen els partits. La gent no ha d'entendre de tot. Jo, per exemple, procure tenir una cultura com més ampla millor, i coneixements sobre múltiples assumptes, però confesse la impossibilitat de poder abastar-ho tot. Qui ho aconseguís seria un ésser d'altre planeta.

No hi ha unanimitat entre especialistes (jutges, professors de dret, advocats...) sobre aspectes cardinals de l'amnistia. Debaten si és constitucional o no, si ataca o no la funció jurisdiccional i la separació de poders, si afecta o no la igualtat de tots els ciutadans davant la llei. Al final, serà el Tribunal Constitucional qui tinga l'última paraula. Jo al·lucine quan sent persones que conec (i que no es distingeixen per llur il·lustració o llur trellat) pontificar sobre matèries complexes en rotlles de bar o xarxes socials. Caps de la dreta afirmen que es fan ressò del sentiment majoritari popular. Crec que és justament el contrari. A còpia d'escoltar proclames trumpistes dels partits i els mitjans de comunicació afins («¡Cop d'estat!», «¡Dictadura!», «¡Humiliació!», «¡Compra del poder per set vots!»), moltes persones queden contaminades. Jo fantasiege amb un escenari distint —gens realista i força improbable, ho sé. Imaginem que Marcos Sanchis i altres portaveus del PP digueren que l'amnistia beneficiarà l'Estat, rebaixarà la tensió i reconduirà el conflicte català pels canals de la política dels quals mai no hauria d'haver sortit. Crec que molta gent no protestaria, no diria ni piu.

Algú m'objectarà que també hi ha prou militants i votants del PSOE disconformes amb l'amnistia. ¡Lògic! Fins al 22 de juliol, Pedro Sánchez i altres dirigents socialistes afirmaven amb rotunditat que l'amnistia no tenia cabuda en la Constitució i prometien que Puigdemont acabaria a la garjola. Canviar el xip de la nit al matí és molt problemàtic. Per la boca s'escalfa el forn. La catalanofòbia és transversal i recorre quasi tots els partits d'àmbit estatal. Jo també la detecte sovint a Xàtiva. En qualsevol cas, la proposició de llei d'amnistia ja s'ha presentat al registre d'entrada del Congrés dels Diputats. Les protestes del passat dia 12, a què ens convocava el PP local, eren preventives; ningú no coneixia encara el text de la llei. Jo ja me l'he llegit i subscric les paraules de Joaquín Urías, professor de Dret Constitucional i exlletrat del TC: El preámbulo del proyecto de ley es un monumento jurídico y político. I açò em duu a altra reflexió. Molts atribueixen a l'estat nació espanyol un caràcter sagrat. Combrega amb aquesta idea fins i tot gent que no és religiosa.

Podem constatar les seqüeles; tot ultratge a Espanya és tingut per un crim més greu que l'assassinat o la violació. Nou líders independentistes foren condemnats a penes altíssimes per actes que només han quedat en desobediència i una malversació discutible. (El Tribunal Suprem, ignorant el legislador, considera que totes les malversacions tenen ànim de lucre.) La dreta ha decidit encarnar l'Espanya fosca pintada per Goya. Em vénen al cap els versos d'Antonio Machado: Castilla miserable, ayer dominadora, / envuelta en sus andrajos desprecia cuanto ignora. No es vol justícia, sinó venjança i exemplaritat. «¡Que servisquen d'exemple per a qui torne a ofendre allò més sagrat!» En fi, els vociferants estan ben fotuts; esperaven que els encausats "pagaren" pel que havien fet, es podriren a la presó i perderen tot el seu patrimoni personal i familiar. Però sembla que no hi haurà mort civil. Alguns, que vam restar a Xàtiva diumenge passat, ens alegrarem si l'amnistia remeia els excessos de la bombolla política i judicial madrilenya, i corregeix la interpretació ideològica i retorçada de la llei.

(publicat a Levante-EMV, el 18/11/2023)

Acord d'investidura

L'aliança dels partits que donaran suport al govern de coalició de PSOE i Sumar és com una ceba; té moltes capes. Recorda vagament el Front Popular que guanyà les eleccions de 1936 durant la II República. Per això, la dreta està fora de polleguera. I per això assistim a episodis que també evoquen el període republicà. Tanmateix, qualsevol paregut és molt superficial; ni el context ni els actants polítics són exactament els mateixos. Durant la recent campanya electoral, el dilema monarquia o república no formava part del debat. Falten uns protagonistes cardinals en 1936, els anarquistes, i el seu conat revolucionari. D'altra banda, avui, el conflicte polític català ho condiciona tot. Per tant, malgrat algunes reminiscències innegables, en llevar capes a la ceba dels acords d'investidura es veu com són de distints els escenaris. La primera capa és l'amnistia. Al marge de solucionar múltiples situacions personals doloroses, afavoreix més l'Estat que els independentistes. En el futur, el PP se'n beneficiarà; la tensió política haurà minvat i la dreta espanyolista estarà en disposició de poder pactar amb la dreta catalanista (el govern de Pedro Sánchez ja li haurà fet al PP la feina "bruta"). A més, l'amnistia a tots els encausats pel "procés" llava la cara d'Espanya davant d'Europa.

Segona capa. Els acords d'investidura deixen més dividits els independentistes. El PP no ho vol veure o es fa el longuis. Costarà moltíssim que ERC i Junts refacen ponts. És possible que no ho aconseguisquen a curt o mitjà termini. En açò, Pedro Sánchez també ha estat molt astut. De fet, el PSC tragué el passat 23 de juliol 250.000 vots més que la suma dels obtinguts per ERC, Junts i la CUP. La tercera capa de la ceba té a veure amb les cessions que s'han de fer en qualsevol pacte. El PSOE ha acceptat l'amnistia i pràcticament res més. La cessió de les rodalies de Renfe i d'un percentatge dels imposts recaptats a Catalunya o la quitança de part del deute públic (que també poden sol·licitar altres comunitats autònomes) estan molt lluny de les contrapartides que demanaven els independentistes. En realitat, el document firmat pel PSOE i Junts posa per escrit les diferències i les desconfiances mútues que separen ambdues formacions. Junts reivindica el referèndum de l'1 d'octubre de 2017 i el PSOE li nega legalitat i validesa. Per tant, s'emplacen a seguir negociant per a posar fi al conflicte polític. És a dir, han acordat ajornar la negociació.

Això sí, el PSOE s'ha d'engolir el mitjancer internacional que verifique els acords a què s'arribe. Junts proposarà que es negocie la celebració d'un referèndum d'autodeterminació d'acord amb l'article 92 de la Constitució, cosa que implica acceptar el marc constitucional. Per la seua part, el PSOE proposarà desenvolupar l'Estatut de 2006 i desplegar el respecte ple a l'autogovern i la singularitat institucional, cultural i lingüística de Catalunya. En definitiva, Junts renuncia a la unilateralitat. Per això, sectors de l'independentisme han rebutjat el pacte. ERC i Junts, després que aquest el signés, van votar en contra de la proposició de celebrar un referèndum unilateral presentada per la CUP al parlament de Catalunya. Els independentistes accepten l'estabilitat de la legislatura, subjecta a l'avanç de les negociacions. S'acorda tenir en compte, a l'hora d'aplicar l'amnistia, l'existència de possibles casos de lawfare. La judicatura s'ha posat en peu de guerra, però molts juristes estan plenament convençuts que ha existit la prevaricació judicial. El PSOE s'ha afanyat a dir que no es pretén en cap cas revisar sentències judicials des del poder legislatiu.

Això no obstant, crida l'atenció, per exemple, una decisió del jutge García-Castellón, justament mentre se celebraven les negociacions del pacte d'investidura. Assenyala Puigdemont com un dels caps de Tsunami Democràtic, titllat pel magistrat d'organització terrorista, sense fonament, i vol investigar l'expresident, sense competència, per presumpta comissió d'actes terroristes. Si no és lawfare s'assembla. En fi, a la quarta capa del pacte estan Europa i els mercats. Governs d'estats de la Unió Europea ja s'han tranquil·litzat en veure que la coalició de progrés espanyola aconsegueix frenar la ultradreta. Açò marca una diferència radical amb la situació de 1936. A hores d'ara, Espanya pertany tant a la UE com a l'OTAN. La dreta s'ha pres molt malament els resultats del 23 de juliol i intenta per tots els mitjans —inclosos els violents— impedir que triomfe la investidura de Sánchez. Però està tot molt ben lligat. El PNB ja té les seues compensacions. Sumar ha aconseguit que el PSOE accepte la pròrroga dels imposts extraordinaris a la banca i les energètiques, una reducció de la jornada laboral i diverses millores socials. Hi haurà govern.

Sense solució

Sovint es barallen dues solucions improbables per al conflicte permanent que és viu al llevant mediterrani. La primera és crear un únic estat democràtic, multiètnic, aconfessional, respectuós de totes les creences i que aculla jueus i palestins. Quatre obstacles dificulten aquesta opció: els odis enverinats, els fonamentalismes religiosos, la falta d'incentiu d'una de les parts contendents i la demografia. Els jueus difícilment renunciaran a la política de fets consumats i acceptaran restituir els béns palestins apropiats. D'altra banda, en un estat únic, els jueus no disposarien de majoria demogràfica. L'experiència multisecular de persecucions i genocidis ha portat molts jueus al convenciment que només un estat propi els garanteix seguretat. La segona solució és l'existència de dues entitats estatals, però un estat palestí sense cap continuïtat territorial, sense policia i sense forces armades (com pretén Israel) no és viable. A més, el paper que juguen les potències occidentals, especialment els EUA i la UE, no ajuda a trobar una solució duradora. En un nou món multipolar, Israel és la peça clau per a mantenir l'hegemonia econòmica mundial.

Això explica que ni europeus ni americans s'atrevisquen a condemnar clarament les accions unilaterals d'Israel. Una bona sintonia de l'estat jueu amb algunes monarquies àrabs i les mans lliures per a explotar els jaciments de gas detectats davant les costes del llevant mediterrani permetrien el boicot dels subministraments iranians i russos. Els EUA volen dinamitar a tota costa la nova "Ruta de la Seda" que intenten promoure Xina, Rússia i Iran. (Es pot pensar que la destrucció de l'oleoducte rus Nord Stream i l'ajuda occidental a Ucraïna obeeixen a la mateixa lògica.) Potser, la geopolítica i la desesperança empentaren Hamàs a cometre atrocitats el dia 7 d'octubre. ¿Calculà les conseqüències? Havia de saber quina anava a ser la reacció israeliana, que pot suposar un genocidi o una nova nakba (expulsió) de més de dos milions de palestins cap al desert del Sinaí. Tothom ha condemnat l'acció sanguinària de Hamàs. Però les arbitrarietats i els crims comesos per l'estat i la població més extremista d'Israel no es condemnen amb la mateixa contundència. És més: alguns països occidentals avalen la invasió israeliana de Gaza.

I és que, a més de raons merament econòmiques, dos factors afegits vénen a complicar més la solució pacífica d'un conflicte enquistat: la mala consciència de molts europeus per l'Holocaust i els interessos electorals dels dos grans partits nord-americans. No tots els jueus, repartits pel món o residents a Israel, estan d'acord amb les polítiques del corrupte Netanyahu. La població d'Israel està tan dividida i polaritzada com ho puga estar la de casa nostra. Abans de l'acció de Hamàs, les manifestacions contra el primer ministre eren massives en moltes ciutats israelianes. Però la probabilitat que els països occidentals obliguen Israel a parar la deportació i la matança de civils innocents (xiquets molts d'ells) és mínima. ¡Res de nou! Les manifestacions nombroses i multitudinàries arreu del món no aconseguiren aturar la invasió d'Iraq. Les conseqüències es faran sentir lluny del focus del conflicte; podria reeditar-se un nou capítol d'atemptats terroristes com els perpetrats des de la primeria del segle XXI a Nova York, Madrid, Londres, París, Niça, Barcelona... No estarem segurs enlloc davant l'acció de llops solitaris o escamots gihadistes.

La mort definitiva és l'oblit

Dimecres i dijous proppassats, molta gent ha celebrat dues diades tradicionals, la de Tots Sants i la de Difunts. És costum visitar els cementiris l'1 de novembre, i menjar castanyes i panellets. (Ignore si encara hi haurà qui crega que els morts visiten els vius el sendemà.) Antigament, els rituals que es practicaven durant els dos dies estaven íntimament relacionats amb les creences. Els convidats als àpats funeraris havien de pregar per les ànimes del morts. Posat que aquestes encara romangueren al purgatori, calia demanar a Déu que llur estada fos breu. Ara, però, els costums han esdevingut, en bona mesura, meres manifestacions etnològiques —algunes de les quals en perill de desaparició. Sovint he dedicat les columnes, si coincidien amb la setmana de Tots Sants, a evocar algunes persones que havien desaparegut al llarg de l'any. Em ve al cap la reflexió de Carl Sagan. «Naixement i mort depenen de l'atzar. En la immensitat del temps i la vastitud de l'espai, es produeix el fenomen d'una vida. La meua alegria és compartir un planeta i una època amb Annie.» Es referia a la seua dona Ann Druyan, amb qui tingué una filla i un fill.

Carl Sagan, famós per la sèrie de televisió Cosmos, va morir en 1996 convençut que no tornaria a veure, vius o morts, éssers estimats com els pares, la dona o els fills. Enguany han desaparegut personatges que formaven part del nostre paisatge vital: Gina Lollobrigida, Xavier Rubert de Ventós, Carlos Saura, Wayne Shorter, Kenzaburō Ōe, Ryūichi Sakamoto, Tina Turner, Lluís Miquel, Astrud Gilberto, Alain Touraine, Cormac McCarthy, Glenda Jackson, Milan Kundera, Francisco Ibáñez, Jane Birkin, Manuel Miralles, Fernando Botero... La fletxa del temps no s'atura. Som com les galàxies. Venim del no-res i ens dirigim cap al zero absolut. A tot estirar, quedarà el nostre record. Ara bé, els periòdics no dedicaran necrològiques a morts sense renom. Quan marxem, de molts de nosaltres només se'n recordaran els cònjuges supervivents, els fills, els amics i potser els néts. Els morts del terratrèmol de Turquia i Síria, els de la guerra d'Ucraïna i els del conflicte entre israelians i palestins no són cèlebres. El traspàs de molts finats anònims passa desapercebut. Podríem dir que moren dues vegades, perquè la mort definitiva és l'oblit.

Aquests dies, els meus germans i jo recordem ma mare, traspassada fa vuit mesos. Havia nascut a Palència, però gran part de la seua existència va transcórrer a terres valencianes. Visqué molts moments crucials de la nostra història recent: la guerra civil, la dictadura, l’adveniment de la democràcia, la crisi de 2008, el 15-M... Recordava els bombardejos de l'aviació franquista sobre València: Cuando venía la pava y los pavitos, teníamos que bajar al sótano del banco. Després de la guerra, el meu avi, treballador a la sucursal valenciana del Banc d'Espanya, fou traslladat a Xàtiva. Ma mare conegué mon pare, oriünd d'Algemesí. Es van casar i feren tirar endavant els fills sortejant totes les estretors de la postguerra. La prole anà independitzant-se. Arribaren els néts, els besnéts... Ma mare visqué 94 anys. ¡Pobre! Abans de marxar, la dona encara tingué temps de veure com el món construït per la seua generació s’esquerdava perillosament. Patí i superà els efectes de la pandèmia... Al final, però, la fletxa es perdé en la immensitat del temps.

La nit anterior al traspàs, vaig anar a l'hospital. Els meus germans i jo ens rellevàvem per a estar amb ella. «La mare ha preguntat per tu moltes vegades.» Em vaig acostar al seu rostre. Ximo, de ésta no salgo, féu. Impossible descriure amb paraules el dolor. Passats els mesos, em console; l'atzar generós permeté que coincidírem en el breu lapse de la vida. Fou meravellós mentre durà. Ja no ens veurem, però el record de la mare es manté viu. Experimentem dol perquè ens angunia pensar en l’absència i la trajectòria ineluctable del temps, però valorem com és de bell compartir l'existència, mentre dura, amb éssers estimats. Buidor i enyor eren els sentiments que esclataven dimecres. Afortunadament, el temps que tot ho guareix acabarà difuminant l’aflicció. I seguirem llegint les novel·les de Cormac McCarthy i Milan Kundera, i tornarem a escoltar discs d'Astrud Gilberto, Wayne Shorter i Al Tall. Vindran més tardors i més diades de Tots Sants. I baixarem al cementiri. I no deixarem de recordar tendrament persones ben volgudes que ja no estan aquí.

(publicat a Levante-EMV, el 04/11/2023)

Mites sagrats

Quan es produeixen fets com l'acció de Hamàs perpetrada el 7 d'octubre i la subsegüent reacció israeliana, tothom sent la temptació de dir la seua. Però moltes opinions estan esbiaixades. La distorsió pot estar provocada per tres factors: racisme —o fòbia— contra algun dels oponents, ideologia des de la qual s'opina i desconeixença d'aspectes essencials del problema. El racisme contra els jueus i els àrabs està molt estès. S'arriba a dir que no es parlaria tant de la venjança contra un grup terrorista si Israel no fos l'estat que pren represàlies; l'odi als jueus seria la raó que els fets apareguen en totes les primeres planes. Això no és de veres. En realitat, la venjança atrau l'atenció per l'enorme magnitud que ha pres. Ara bé, no cap dubte que els antisemites estaran sistemàticament en contra de l'estat hebreu, i els islamòfobs —o les persones que senten racisme contra els àrabs— trobaran que qualsevol cosa que els passe als palestins se la tenen ben merescuda. Amb aquest tipus de raonaments no s'arriba enlloc. Caldria aparcar les fòbies a l'hora d'opinar sobre fets punyents. Desterrem qualsevol temptació de deshumanitzar els altres.

Les idees preconcebudes també distorsionen. Si posem la vista en el conflicte amb les ulleres dels prejudicis ideològics, la realitat tornarà una imatge deformada. Ja fa temps que la pell de brau està dividida i polaritzada. Per tant, és freqüent que els seus habitants, posicionats en un dels pols, facen servir com a munició tot allò amb què es puga atacar l'adversari. En general, la gent d'esquerres dóna suport als palestins i la gent de dretes als israelians. Però les coses no són tan simples, ni de bon tros. Hi ha molta desconeixença. Al-Fatah, Hamàs i Hezbol·là són tres grups distints. El primer, que fundà el desaparegut Iàssir Arafat, és laic i socialista. Les autoritats israelianes consideraven Fatah un grup terrorista i, en un intent per debilitar-lo —la tàctica del divideix i venceràs—, van propiciar d'amagatotis el creixement de Hamàs. Com sol passar, la criatura se'ls ha anat de les mans. Arran dels acords d'Oslo, Fatah va reconèixer l'Estat d'Israel. Hamàs és sunnita i s'inspira en els Germans Musulmans egipcis. Els bons coneixedors de l'Orient Mitjà afirmen que Hamàs pertany al wahhabisme, o salafisme, el corrent rigorista majoritari a l'actual islam sunnita.

Hamàs, que té braç polític i braç militar, no reconeix l'estat jueu i persegueix dos objectius: la destrucció d'Israel i la creació d'un estat palestí regit per la xaria —siga el que siga això de la xaria. El grup islamista va guanyar les eleccions de 2006 —no se n'han convocat altres— per raons simples: les autoritats d'Al-Fatah estan corcades per la corrupció i no combaten, segons el parer de nombrosos palestins, les arbitrarietats dels successius governs d'Israel (apropiació de terres palestines, assentaments il·legals de colons jueus...). A més, Hamàs —com fan altres grups religiosos— ha creat una xarxa assistencial important. Subministra moltes ajudes a una població mancada de les coses més bàsiques. Hamàs crea dispensaris mèdics, escoles i economats, distribueix aliments i medicines, dóna subsidis... Si es tornaren a convocar eleccions, potser les guanyaria tant a la Franja de Gaza com a Cisjordània. Això no vol dir, evidentment, que tots els palestins siguen membres de Hamàs, però perceben que és l'única organització que planta cara als opressors israelians. Per tant, serà difícil trobar un palestí que critique les accions sanguinàries de Hamàs.

Hezbol·là, amb forta presència al Líban, és un grup xiïta que rep moltíssima ajuda, econòmica i militar, del règim dels aiatol·làs iranians. La milícia d'Hezbol·là, millor armada que la de Hamàs, és peça fonamental en la política d'Iran, que aspira a ser la potència regional d'Orient Mitjà. L'objectiu expressat clarament pels clergues que governen Iran és anorrear l'Estat d'Israel. Evidentment, l'esquerra ha d'anar amb molta precaució a l'hora de donar suport als palestins. Convé distingir molt bé entre el poble pla i les dues organitzacions islamistes que s'acaben d'esmentar; intentar establir un estat teocràtic regit per la xaria és un plantejament rebutjable des del punt de vista democràtic. A l'altra banda del conflicte, hi ha plantejaments simètrics. La dreta espanyola dóna suport a Israel perquè diu que és l'únic estat democràtic de la zona. Però la creació a Palestina d'un estat "jueu" ex novo fou una anomalia democràtica i un anacronisme —com ho seria un nou estat zoroàstric als Monegres o un budista a les Highlands escoceses. Els estats moderns han de ser aconfessionals, democràtics i respectuosos de la diversitat. ¿Ho és Israel?

A hores d'ara, l'estat hebreu està governat per una coalició d'extrema dreta. Per a poder formar govern, Binyamín Netanyahu ha pactat amb partits extremistes i ultrareligiosos. «Nosaltres som el poble de la llum, però ells són el poble de la foscor. Realitzarem la profecia d'Isaïes», afirmà el primer ministre israelià, citant diferents versicles de la Bíblia: «Ja no hi haurà robatori a les teues fronteres i les teues portes seran de glòria. Junts lluitarem, junts vencerem. Perquè els pobles i els regnes que no vulguen servir-vos periran, i aqueixes nacions seran completament destruïdes.» (Isaïes, 60) Referint-se a l'acció de Hamàs del dia 7, Netanyahu afegí: «Recordem el que ens féu Amalec, segons diu la Santa Bíblia.» Es referia a un passatge del Primer llibre de Samuel: «Ara ves i fereix Amalec, i destrueix per complet tot allò que té, i no el perdones, sinó mata l'home i i la dona, el xiquet i el lactant, el bou i l'ovella, el camell i l'ase.» El somni humit d'alguns socis de la coalició de govern presidida per Netanyahu és extirpar els àrabs —sense més fonament que el mite religiós— de l'Eretz Yisra'el, del Regne de David, de la terra promesa per Jahvè al poble escollit.

Molts jueus —no tots— imaginen un estat ètnic i teocràtic, regit per la Torà, que s'estendria des de la frontera amb Egipte fins al nord del Líban. I encara podria comprendre més espais a l'est i al nord-est. Aquestes són les mentalitats dels contendents a la terra que molts denominen santa. Es pot pensar que la creació de l'Estat d'Israel fou una anomalia, però ja han passat setanta-cinc anys. És una realitat consolidada i en expansió. Difícilment es compliran els desitjos d'alguns veïns, de veure'l desaparèixer, almenys en el curt o el mitjà termini, bé que la història demostre que no hi ha res impossible. I amb aquest teló de fons es desenvolupen els fets. Israel sempre ha aplicat una peculiar llei del talió: cent morts palestins per cada mort israelià. (Com Hamàs matà 1.400 jueus el dia 7 d'octubre, hom podria pensar que l'exèrcit d'Israel provocarà 140.000 morts palestins.) Ara, però, sembla que el govern israelià vol buidar de palestins la Franja de Gaza. La gran operació militar que desplega el Tzáhal pretén arrasar-ho tot a sang i foc. ¡Acte terrorista d'una banda, genocidi i crims de guerra de l'altra! I cap possibilitat d'un alto el foc immediat.