dilluns, 25 de juliol del 2011

La dimissió de Camps en Canal 9, per Pot de Plom



Recital de presentació del disc Veu nua

Dijous, 28 de juliol de 2011, a les 22:30 h., a la sala de reunions de l’Ajuntament de Torella, Vicent Camps presentarà el seu disc Veu nua.

Vicent Camps és possiblement l'únic recitador professional que, d'una manera estable, recorre els nostres pobles i ciutats, deixant dita la paraula de poetes i narradors, des de fa més de 20 anys. Aquest estiu fa gira, presentant nou disc de poesia recitada: Ven nua, on recita Vicent Andrés Estellés, Joan Valls, Ovidi Montllor, Isabel Clara Simó, Paco Muñoz, Marc Granell, Jordi Gil, Josep Vicent Marquès, Manel Garcia Grau, Ramon Ramon, Marisol González Felip, Lluís Roda, Àngels Gregori i Enric Valor.

Aquest disc és una raresa, elaborada des de la passió per la poesia recitada de Vicent Camps i el treball professional i subtil d'estudi del tècnic de so Nacho Navarro. Com raresa ho és també seguir recitant en un món que és d'imatges, però el recitador vol, hui més que mai, que la seua veu arribe a grups menuts, llevar-li l'etiqueta elitista que uns altres li donaren a la poesia, i compartir la paraula d'escriptors valencians amb el seu poble, el que s'estima i parla el valencià. És per aqueix motiu que va iniciar la presentació del disc a Muro, dins les Jornades d'Estiu de la Federació d'Escola Valenciana, i continuarà recitant durant l'estiu per les nostres comarques.

El poeta Marc Granell ha dit de Vicent Camps i del seu treball: «La poesia és, essencialment, ritme, paraula feta música, i va nàixer per a ser cantada, per a ser recitada. Vicent Camps, fa ja vint anys, va voler i saber recuperar la paraula poètica en aquesta seua essencialitat, que tant havia perdut, per a apropar-la a totes les gents que, així, sí la gaudeixen. I ho va fer, ho ha fet tots aquests anys, amb un ofici depurat, tant en la tria, tan important, dels poemes i poetes que conformen els seus espectacles, com en la forma de dir els versos, amb la claredat, la cadència i l’emoció justes per a fer-los viure en la pell i en el cor de tants milers de persones que han tingut el privilegi de rebre el seu art. Com privilegi també ha estat i és per a mi, per als meus poemes, haver merescut la seua tria i haver format part d’aquest seu art, tan bell, tan necessari.»

L’acte és gratuït (entre tots, però, hauríem de contribuir a la difusió del CD adquirint-lo).

dissabte, 16 de juliol del 2011

L’estat d’ànim de la tropa

Generalment, els polítics que porten molt de temps asseguts a la poltrona acaben perdent la facultat de llegir correctament la realitat. És el que sembla haver-li passat a l’alcalde de Xàtiva. Ni va saber copsar l’estat d’ànim de la seua tropa, abans de les recents eleccions, ni va llegir bé la realitat social de la ciutat. El resultat ja el sabem: la suma aritmètica dels vots va palesar que les esquerres havien tret més vots que la dreta. El rum-rum que va circular per les redaccions, després de la contesa electoral, es feia ressò d’un cert abaltiment de la primera autoritat. Es diu que admetia davant dels més pròxims els seus errors —no haver renovat la llista electoral xativina, posem per cas. I clar, la perspectiva de governar la ciutat quatre anys més amb les mateixes cares —que no semblava plantejar cap problema a principis de maig— s’ha tornat ara un veritable maldecap. I si calia un revulsiu, ja és massa tard per a provar de trobar-lo.

A l’hora de formar govern municipal, l’alcalde ha actuat igual que els entrenadors de futbol quan tenen un planter escàs i ja està tancat el mercat d’estiu de fitxatges: «Anem a posar aquest extrem esquerre a la banda dreta, a veure si funciona, o anem a endarrerir aquest volant, encara que demostre ser creador i tenir arribada.» Com que els afectats solen reaccionar malament, el míster se les veu i se les desitja per a ficar orde a la caseta. Posarem altre exemple. ¿Què fem quan volem renovar el mobiliari de la llar, però no tenim un euro de pressupost? Fem servir una trampeta: canviem de lloc les taules, arrosseguem el sofà, pintem d’altre color el xifonier i les cadires de l’entrada, redistribuïm els quadres, entapissem novament les butaques... La casa sembla nova, però els seus complements són els mateixos de sempre. Doncs bé, Rus ha remogut tot el mobiliari municipal. Ha llevat la regidoria d’educació a Ramon Vila i li l’ha adjudicada a María José Pla; ha llevat hisenda i esports a Jorge Herrero, i li’ls ha endossat respectivament a Ramon Vila i Yolanda Sipán. I així successivament.



Els electors xativins es poden fer les següents preguntes: Si els regidors d’educació o hisenda eren tan roïns, per què van ser inclosos a la llista de les darreres eleccions locals? I si ho havien fet bé, per què se’ls castiga llevant-los les anteriors competències? Jorge Herrero, per exemple, passa a encarregar-se de serveis públics (cementiri, clavegueram, bombers...). Serà perquè juga al tennis? La política valenciana està marcada des de fa temps pel tennis. Eduardo Zaplana, que en acabar la carrera de dret no tenia altra feina, es dedicà al tennis. Quan donava els primers passos en política, amb l’extinta UCD, al seu DNI figurava com a professió monitor de tennis. Camps, sent un jovenet amb la llicenciatura de dret acabada d’estrenar, també es dedicà al drive, el drop shot i el passing shot, en absència d’altra ocupació millor. ¿Tem Rus que Jorge Herrero, un tennista acceptable, puga arrabassar-li la vara d’alcalde en un futur pròxim?

I la cosa podria haver estat encara pitjor. Dies enrere, aquestes mateixes planes informaven del malestar regnant a l’agrupació del PP. Pel que es veu, el president local del partit, Vicent Parra, li havia demanat a Rus que frenés els canvis previstos. (Parra podria haver rebut un correctiu per aquesta petició: la pèrdua de la presidència de la mancomunitat.) Les aigües del PP local baixen ben remogudes. Tot i saber que només compta amb el recolzament explícit d’un 32,2% dels electors, l’alcalde ha estat incapaç, ja es veu, d’amansir el seu temperament, de controlar l’arrogància i el sectarisme, de fer cap esforç de magnanimitat. Ha tornat a mostrar la seua desconsideració amb els companys, els adversaris i l’electorat. Ha tornat a excloure de la Junta de Govern els regidors de l’oposició. No ha volgut donar-los cap delegació —ni tan sols alguna de menor rang. Continua negant-se a celebrar els plenaris per la vesprada, en un horari que permeta l’assistència dels veïns. La vella estratagema de fer canvis merament cosmètics sense alterar l’essencial podria amagar, per tant, el veritable propòsit de Rus: seguir controlant personalment tots els ressorts del poder. «Allò que t’importa a tu, no ho deixes fer a ningú», fa la dita.

(publicat a Levante-EMV, el 16/07/2011)

diumenge, 10 de juliol del 2011

Un periòdic en català?

Aquests dies, Xavi Aliaga i Toni Cucarella han penjat als seus blogs sengles reflexions sobre la viabilitat d’un periòdic escrit en la nostra llengua, posant l’accent, cadascun d’ells, en dos vessants distints: Xavi, als aspectes bàsicament econòmics; Toni, als lingüístics. Alguns comentaris que s’han fet a les dues entrades són també força interessants. Crec, però, que caldria començar pel principi: al País Valencià s’han fet diferents intents de publicar una premsa diària independent i plural, prescindint de l’idioma com a element determinant. Cal recordar, en aquest sentit, la figura del periodista Joan Josep Pérez Benlloch, nascut a Moixent. En 1980, durant l'etapa de transició democràtica, Pérez Benlloch va traure al carrer una capçalera històrica, Diario de Valencia, amb el subtítol de Periódico independiente del País Valenciano.

El diari comptava amb el patrocini de Joaquim Maldonado (antic militant de la Dreta Regional de Lluís Lúcia). Pérez Benlloch, després de romandre al càrrec uns mesos, cedí el pas a Jesús Montesinos. Finalment, el diari va desaparèixer en abril de 1982. Joan Josep Pérez Benlloch tornà a protagonitzar una experiència semblant amb Noticias al Día, que també desaparegué aviat. Diverses foren les dificultats amb què van topar els dos diaris: escassa publicitat, manca de recursos econòmics i tiratges molt limitats. Per a ficar dempeus les dues publicacions, es van promoure fins i tot les microaportacions que esmenta algun comentarista del post de Xavi. De res no serviren, però, aquelles subscripcions populars. En resum: no fou possible publicar una premsa independent valenciana, ni tan sols escrita en castellà!









Després vindrien de Catalunya dues experiències totalment compromeses amb la llengua: Avui i El Punt. La primera capçalera sempre ha comptat amb ajudes institucionals, per tal de poder sobreviure. Però les subvencions, ja se sap, van en detriment de la independència. Quant al setmanari El Punt, Xavi Aliaga explica al seu post la impossibilitat de transformar-se en diari. Finalment, aquesta publicació acabà abandonant els quioscs valencians —com també ha fet Avui— i recloent-se a la xarxa. Algunes persones han opinat que s’hauria de començar per fer un diari electrònic. Independentment que un diari com aquest també necessita una estructura professional i, per tant, viabilitat econòmica, cal recordar que ja existeixen diferents capçaleres electròniques, Vilaweb la més veterana de totes. L’obstacle continua sent l’escassetat de lectors, i la subsegüent insuficiència d’ingressos publicitaris, ja de per sí ben minsos en època de crisi.

Aquesta escassetat també afecta la premsa escrita en castellà, fins i tot la d’àmbit estatal. Els darrers dies s’ha sabut que l’empresa editora d’El Mundo necessita una injecció urgent de recursos, és a dir, el recolzament i l’ajuda financera de la seua matriu italiana RCS. Si un diari global vol tenir presència als quioscs —assumpte molt més que simbòlic—, ha de comptar amb una estructura empresarial sanejada, uns mitjans materials adequats, un planter suficient de professionals, uns tiratges importants i uns ingressos que el facen rendible. S’ha apuntat la conveniència de crear un diari que es distribuïsca per tots els Països Catalans («un diari amb seccions úniques, cultura, política internacional, opinió, successos, societat, etc, amb suplements diferenciats que tracten més extensament els afers, sobretot els polítics, dels diferents territoris dels Països Catalans», escriu un comentarista a l’entrada de Toni Cucarella).

Un diari que aspire a cobrir alhora la informació internacional, nacional i local ha de comptar amb una xarxa de múltiples redaccions. L’exemple el tenim al diari Levante-EMV; té diverses seus comarcals amb redactors, fotògrafs, col·laboradors d’opinió, personal comercial per a captar i cobrar la publicitat, equipament informàtic per a compaginar les planes comarcals i xarxa de comunicacions per a traslladar a la redacció central el material maquetat. Tot això multiplicat pel número de territoris en què es vol tenir implantació. No cal dir que una estructura com aquesta, inevitable si es vol tenir un contacte estret amb els lectors de tots els racons geogràfics, és molt costosa. Per això, tots els periòdics valencians travessen per problemes econòmics. En definitiva, jo també voldria trobar al quiosc un diari escrit en la llengua pròpia, però compartisc l’opinió de Xavi: de moment, aquesta aspiració és totalment inviable.

dissabte, 2 de juliol del 2011

La normalitat de sempre

Un matí d’estiu de fa molts anys, mentre caminava per la plaça de l’Ajuntament de València, m’abordaren dos xics rossos i eixerits, abillats amb camisa blanca de mànega curta i corbata. Un d’ells em va preguntar: ¿Tú querer que nosotros explicar religión mormónica? Eren temps en què l’aplicació del màrqueting comercial a l’esfera religiosa donava les primeres passes a casa nostra. L’Església Catòlica encara no necessitava recórrer, és clar, a la tècnica d’Avon llama a su puerta. Ara, però, les coses han canviat prou; l’Església ha decidit d’acudir als mitjans de comunicació i d’anar casa per casa, trucant a la porta dels potencials clients per a fer propaganda del seu “producte” (Ben malament ha d’estar el negoci!) Dies passats, posem per cas, sonà el timbre de ma casa. Vaig obrir la porta i dues dones d’edat mitjana em van somriure: «Bon dia. Venim a donar-li una bona notícia.» Davant la meua cara de sorpresa, continuaren: «Déu l’estima.» Clar, jo vaig suposar immediatament que aquelles ànimes beneïdes i somrients devien ser testimonis de Jehovà. «No senyor. Venim de part de don Marcos, el rector de la parròquia dels Sants Joans», feren les dues alhora.

I no queda ací la cosa. Fa poc, aquestes mateixes planes donaven una notícia ben curiosa: «Un grup de catòlics busca “gent normal” per a explicar la fe». Pel que sembla, aquesta iniciativa ja s’està ficant en marxa a València i Barcelona —i a Xàtiva, caldria afegir. Uns quants catòlics, soldats de peu, s’estan organitzant per a donar veu a l’Església, per a preparar «equips de gent normal de tots els col·lectius eclesials i de totes les realitats socials» que hauran d’explicar la fe catòlica als mitjans de comunicació. El projecte sorgí a Madrid fa uns mesos, arran d’un seminari impartit per Jack Valero, pare del pla a Gran Bretanya. El seminari anava dirigit a l’equip de la Jornada Mundial de la Joventut. Valero, espanyol resident a Londres i promotor d’un «grup de resposta» a l’estrena de la pel·lícula El codi Da Vinci, patrocina la idea de comptar amb «persones reals que parlen de la seua experiència de fe i defensen les seues creences de manera amable i constructiva». Aquesta idea ha tingut èxit i avui ja hi ha una vintena de catòlics britànics disposats a presentar-se en programes de ràdio i platós de televisió per tal de polemitzar sobre qualsevol assumpte relacionat amb l’Església o la fe.

Els promotors del projecte a terres hispàniques ja han organitzat un primer procés de selecció per a trobar deu o quinze persones de 25 a 50 anys, «pertanyents a tots els segments socials, amb criteris molt clars i amb una personalitat calmada i optimista», que es dedicaran a propagar la fe catòlica. I clar, en llegir aquesta notícia, vaig somriure. Gent normal, calmada i optimista? Persones reals, amables i constructives? ¿És que l’Església confessa tàcitament que el seu discurs venia sent, d’un temps ençà, irreal, destemperat i pessimista? ¿Accepta indirectament que els heralds del seu missatge solen ser antipàtics, irascibles i destructius? ¿I què vol dir això de gent normal? La normalitat és una qüestió estadística! Expressions com ara «aquesta persona és molt normal» o «aquella altra actua amb total normalitat» remeten a la norma, a gent que no se’n surt per cap banda. De manera inconscient, qui apel·la a la normalitat dels seus actes dóna a entendre que aquests se situen dins de la pura mitjania —de la invisibilitat, podríem dir.

¿És estadísticament normal que dues xativines catòliques amb aspecte de numeràries auxiliars de l’Opus vagen anunciant casa per casa, de manera calmada i optimista, la bona nova que Déu ens estima? ¿Trobem normal la seua comesa o ens crida l’atenció? (És sabut que només ens solen cridar l’atenció les anomalies, les coses desacostumades.) A mi, per exemple, em va sobtar molt l’anunci que la Conferència Episcopal espanyola no trobava rebutjable el projecte de Llei de Cures Pal·liatives i Mort Digna, presentat pel govern. Després, quan monsenyor Martínez Camino va soltar trons i llamps contra la futura llei i va dir que els cristians estaven autoritzats a desobeir-la, ja vaig veure que les coses tornaven a la normalitat de sempre.

(publicat a Levante-EMV, el 02/07/2011)