El collar íntegrament traduït al valencià

L'eterna batalla

En terres ibèriques és freqüent que els habitants d'uns llocs menyspreen els d'altres. El professor Sanchis Guarner va escriure una obra titulada Els pobles valencians parlen els uns dels altres. Els alzirencs malparlen dels algemesinencs, els alcudians dels canalins —o viceversa—, els llosers dels xativins... Aquest fenomen, molt generalitzat a la pell de brau, també s'esmenta en El español y los 7 pecados capitales, obra de Fernando Díaz-Plaja: De Jaén ni hombre ni mujer, ni aire que venga de él, Antes marrano que murciano... No oblida Díaz-Plaja els territoris de l'antiga Corona d'Argó: «Mallorquina, puta fina», «Barcelona és bona si la bossa sona», En Valencia el aire es fuego, la tierra es agua, los hombres mujeres y las mujeres nada... Almenys des del regnat de Felip IV (al segle XVII) és ben proverbial la malvolença castellana contra els catalans. Però anem a l'època de la Transició. Els caps de la UCD, a Madrid i València, s'adonaren que l'esquerra, seguidora amb major o menor convenciment de les tesis de Joan Fuster, guanyaria les eleccions al País Valencià. ¿Pararen esment, Abril Martorell, Attard i companyia, en l'esquira dels espanyols vers els catalans?

Pot ser. El ben cert és que UCD dissenyà una estratègia per a suscitar rebuig contra tot allò relacionat amb Catalunya. No es descartaren ni les accions violentes. La dreta s'esforçà a convèncer el major nombre de valencians que la nostra senyera i la nostra llengua són distintes de les catalanes. La campanya perseguia incidir sobretot a València ciutat i la seua àrea metropolitana. En altres contrades no arribaria a prendre tanta volada la pugna per les qüestions lingüístiques o simbòliques. (Això sí, un espai geogràfic que compta amb un milió i mig d'habitants és importantíssim per a la viabilitat de qualsevol projecte de país.) Als socialistes els entrà molta por i, pressionats pels dirigents de Madrid, transigiren; acceptaren estatut devaluat, noms de la comunitat autònoma i la llengua pròpia que no responien a l'aprovat a la Taula de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià de 1976, senyera del cap i casal —coronada sobre franja blava— com a bandera de tots els valencians, Himne de l'Exposició... A la llarga, la dreta aconseguí tots els seus objectius. Les meues filles no han conegut altra bandera penjada als edificis oficials que la de la franja blava.

Més endavant arribaria altra cessió a la dreta, la creació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, que implicava perill d'esquerdes en la unitat de la llengua. Hom pot entendre la creació de les acadèmies corresponents a la RAE en terres americanes; estan separades per un oceà. Però catalans, valencians i balears estem junts i som pocs comparativament. ¿Era precisa l'existència de dos ens normatius per a la mateixa llengua? S'ha posat en perill la unitat del mercat editorial del català i la seua viabilitat econòmica. Sembla que l'AVL era garantia d'aconseguir per fi la pau i l'enteniment entre valencians. Doncs, la cosa no està gens clara. El conseller d'Educació digué que l'AVL no tiene la verdad absoluta sobre el valenciano i defengué que cada uno utilice el que estime conveniente, és a dir, que cadascú parle i escriga com li vinga en gana. Mazón demanà a la presidenta de l'AVL revalencianitzar els criteris lingüístics i pacificar el conflicte (que alimenten el mateix PP i Vox). No puede ser que haya valencianos que se sientan al margen de la normativa.

Podem estar renunciant fins a l'infinit i no aconseguirem res, perquè la dreta troba que el tema de la llengua li dóna rèdits electorals i li serveix de cortina de fum per a tapar altres qüestions, com els retalls als serveis públics. Per tal d'aconseguir la pau definitiva amb el PP, caldria acceptar incondicionalment el seu paquet de màxims sobre la qüestió, cosa que suposaria la mort del valencià. Així i tot, no sé. Un amic bromeja: «Com diuen els hipsters, açò és un must.» El PP sembla un gos amb una presa. No la soltarà. No oblidem que el trumpisme fa estralls en la dreta. Li la bufen l'AVL i el sursum corda. De més a més, pensar en la hipotètica —i pràcticament impossible— entesa entre territoris de parla catalana fa feredat als nacionalistes espanyols. Tenen dedicat a l'assumpte l'article 145.1 de la Constitució: En ningún caso se admitirá la federación de Comunidades Autónomas. La dreta i part de l'esquerra espanyoles propugnen un estat nació perpetu amb una sola llengua, l'espanyola. Per tant, mentre el valencià romanga viu, l'embolic està assegurat.

Absència femenina

Entre avingudes, places, carrers, carrerons, camins i partides, Xàtiva compta amb més de tres-cents setanta topònims. El nomenclàtor viari és molt variat. S'hi pot trobar de tot: noms d'oficis i activitats, d'elements del paisatge subsistents o desapareguts (fonts, portals, horts, barrancs), noms de fets històrics, d'agrupacions religioses o profanes i, sobretot, de personatges —o d'entelèquies, com ara Abú Masaifa, les santes Anastàsia i Basilisa i l'arcàngel sant Rafael. Aquest apartat de personatges és el més gruixut. No m'ho he mirat detingudament, però crec que hi proliferen sants, clergues de tota mena (mossens, canonges, frares, bisbes, arquebisbes, cardenals, papes), pintors, reis... També hi són nombrosos els representants del braç nobiliari. Resulta cridaner que els científics estiguen en franca minoria, si els comparem amb els altres col·lectius. La ciutat no pot amagar el seu passat clerical. Ara bé, hi ha un detall espaterrant: uns cent-seixanta espais públics estan dedicats a homes, però només dènou o vint a dones —amb algunes repeticions: camí de Santa Anna, carrer de Santa Anna, plaça de Santa Anna. La desproporció és brutal.

Durant un esmorzar d'amics isqué a conversa la decisió municipal de dedicar el nou pavelló esportiu a Pilar Larriba. Aviat es va suscitar controvèrsia. Ja se sap que hi ha opinions per a tots els gustos. Algú opinà que certs edificis públics no haurien de portar el nom de ningú. «Vénen eleccions, hi ha canvi de partit i existeix la possibilitat que els nous governants eliminen el nom posat pels seus antecessors. Millor numerar: Pavelló 1, Pavelló 2, Pavelló 3...» Segons el meu parer, la figura de Pilar Larriba no provocarà discrepàncies entre els partits. A més, crec que cal pal·liar el dèficit de topònims femenins a la nostra ciutat. Les dones tenen molt poca presència al nomenclàtor. La xerrameca derivà cap a viaranys inesperats. Un contertulià va fer: «¡Normal! Si els homes han fet més coses que les dones...» Qui deia això semblava oblidar la llarguíssima història de discriminacions i desigualtat que pateix la dona des de temps immemorials. D'altra banda, alguns dels mascles que donen nom a places o carrers de Xàtiva tampoc no consta que hagen fet coses extraordinàries, llevat de dir missa. Em referisc, per exemple, al carrer Clergues.

L'oblit de dones capdavanteres és total. La farmacèutica Ana Artigues, posem per cas, no té cap carrer dedicat. I posar el nom de Pilar Larriba al nou pavelló ve a ser com donar-li un caramelet de menta a un malalt de pneumònia; descomptades santes, beates i advocacions marianes, al llistat de vies i edificis públics xativins sols hi haurà vuit dones. Això sí, haver afegit el nom de Pilar serà un luxe, sobretot en un context de desigualtats palmàries, entre esport masculí i femení, que afecten múltiples aspectes (consideració, condicions laborals, tracte salarial...). El currículum de Pilar Larriba impressiona: pionera de l'esport femení a casa nostra; capitana del Tormo Barberà i la Selecció Espanyola; una de les millors jugadores de voleibol durant les dècades dels setanta i els vuitanta; guanyadora amb el Tormo Barberà de tres lligues i tres copes de la reina. L'esport local, tan masculí com femení, mai no havia assolit un nivell tan alt. L'equip que capitanejava Pilar omplia de gom a gom la grada, els seients supletoris i els racons del pavelló de voleibol.

Molta gent la recorda com una jugadora hipercompetitiva i agressiva, però sempre respectuosa amb àrbitres, rivals i públic. Destacava la seua rematada letal, amb què obtenia una enormitat de punts en cada partit. Era una líder que millorava el joc de les companyes. Tothom l'admirava. (Esdevingué la primera esportista xativina presa com a model, inclús per jugadors masculins, de voleibol i d'altres modalitats esportives.) En retirar-se, als 29 anys, no abandonà la seua relació amb l'esport. Obrí al carrer Reina una de les primeres botigues d'articles esportius de qualitat. A hores d'ara, entrena equips de voleibol de categories inferiors i promou el manteniment físic de persones adultes. Xàtiva ha vist nàixer esportistes del màxim nivell en disciplines com ciclisme o bàdminton, però la trajectòria de Pilar va marcar un punt d'inflexió. ¿Pavelló Esportiu Pilar Larriba? ¡I tant! ¿Per a cobrir quota? ¡No! Perquè s'ho mereix. Ara bé, no hauríem d'oblidar que les denominacions de vies i edificis oficials xativins continuaran delatant l'absència pública femenina.

(publicat a Levante-EMV, el 21/10/2023)

Narges Mohammadi

L'espiral de violència que es viu a Israel i els territoris palestins ocupats ha desplaçat a un segon pla la notícia de la concessió del Premi Nobel de la Pau a una dona iraniana, Narges Mohammadi, represaliada pel règim dels aiatol·làs. Narges ha patit multes, fuetades, presó i separació dels seus fills per defendre la llibertat i els drets humans.

Indult i amnistia

Un dels argument per a afirmar que l'amnistia als independentistes catalans és inconstitucional té a veure amb l'indult. L'article 62 i) de la Constitució diu: Ejercer el derecho de gracia con arreglo a la ley, que no podrá autorizar indultos generales. (L'article es refereix a les prerrogatives del rei, que realment són del govern; el rei no pot fer res que no estiga referendat pel govern.) Els crítics amb l'amnistia sostenen que si no es permet la cosa menor, l'indult general, menys encara la major, l'amnistia. Però alguns constitucionalistes tenen una visió distinta de l'assumpte. Allò que prohibeix la Constitució no són els indults generals, sinó que les Corts Generals, mitjançant llei, puguen transferir al rei la potestat de dictar-los. D'altra banda, l'indult i l'amnistia tenen distinta natura jurídica. Les diferències, com té dit el Tribunal Constitucional, no són quantitatives, sinó qualitatives. L'indult és un acte administratiu, una decisió del govern que es plasma en un reial decret. Ha de respondre a motius d'equitat i és individual. Però l'amnistia, un acte legislatiu, es tramita a través d'un projecte o una proposició de llei que ha d'aprovar el parlament. Ha d'estar motivada per circumstàncies polítiques extraordinàries i té un abast col·lectiu. És perfectament defensable, doncs, que la formació de causes judicials contra moltíssimes  persones (entre tres mil i quatre mil) pels fets esdevinguts a Catalunya el 2017 haja creat la circumstància política extraordinària que justifique l'amnistia.

¿Extermini de palestins a Gaza?

Hamàs fou en part una creació del Mossad, el servei secret israelià, que volia dinamitar l’OLP de Yasir Arafat. Israel, a fi de minar l’autoritat i el gran prestigi de què gaudia el desaparegut líder palestí, considerat pel jueus un terrorista i un enemic acarnissat de l’estat hebreu, aplicà la vella màxima “divideix i venceràs”. Com sol passar en aquests casos, el tir li sortí per la culata. La criatura se li anà de les mans i no sap què fer per a exterminar-la. Potser no ho aconseguisca mai. Ara, els jueus preferirien mil vegades parlar només amb l’ANP de Fatah, abans que haver-ho de fer també amb el grup integrista. Arriben tard; com tots els moviments ultrareligiosos (d’acord amb una estratègia que altres confessions, la catòlica entre elles, han practicat sempre), Hamàs desplega una enorme activitat assistencial, subvencionada pel règim dels aiatol·làs. Atès que els palestins de Gaza han de patir duríssimes privacions, les escoles, els hospitals i els subsidis que presta Hamàs són un manà caigut del cel. Per aquest motiu, guanya les eleccions municipals i legislatives que se celebren als territoris sota control de l’Autoritat Nacional Palestina.

Això no obstant, cal recordar una opinió molt assentada: Hamàs és una organització integrista i totalitària que pretén imposar la Shari'a. Per tant, no hi havia sortida al conflicte entre palestins i jueus. De fet, tant el govern israelià com Hamàs, sabedors que és impossible la victòria o la derrota absoluta, només aspiraven fins ara, de cara a firmar successives treves, a modificar la situació actual de la millor manera possible, és a dir, de la manera més avantatjosa per als interessos respectius (electorals al cas israelià). L'apartheid, les agressions, l'ocupació il·legal de terres, la destrucció de cases, les matances i les humiliacions de què són víctimes contínuament els palestins, per part de les autoritats i l'exèrcit israelians, provoquen periòdics esclats de violència. ¿Trencaran l'equilibri precari, els actuals incidents? En aquesta ocasió, la reacció protagonitzada pels milicians de Hamàs ha passat de mida. Ha estat titllada de terrorista per molta gent, però també semblen terroristes, certament, massa accions de la policia i l'exèrcit israelians. El govern ultradretà d'Israel ja sent la temptació d'exterminar els palestins que viuen a la Franja de Gaza.

 

 

Les pretensions religioses de reconstruir l’Eretz Israel —la Terra d’Israel o Gran Israel—, la subsegüent negativa a tornar les terres ocupades il·legalment, les violacions dels drets humans de què són objecte els habitants dels territoris ocupats i la negativa a negociar un estat palestí viable són factors que dificulten l’existència segura de l’estat hebreu. Com ho saben, els sectors jueus més radicals se senten atrets per la idea d'expansió i neteja ètnica. Caldria, però, dissuadir qualsevol vel·leïtat sobre això; és inviable per raons òbvies, morals i fàctiques. Tard o d’hora, Israel havia de negociar amb els països limítrofs i amb els palestins condicions de pau acceptables. Ara, aquesta pau sembla utòpica. Per una banda, la majoria jueva d’Israel no està disposada a deixar-se superar demogràficament; per l’altra, les ferides infligides per uns i altres són massa fondes. L'atac de Hamàs podria suposar la liquidació d'expectatives de qualsevol solució del conflicte a mitjà termini. ¡Adéu a l’existència de dos estats diferenciats i viables, que es reconeguen mútuament i accepten conviure en pau! Seguirà creixent el nombre de víctimes innocents.

Cròniques des de Madrid

Des del 23 de juliol, estem immersos en els rituals que acompanyen l'elecció d'un nou president de govern, escenificats a la Zarzuela i el Congrés dels Diputats. El rei ha de cridar a consultes els portaveus dels diferents grups polítics abans de nomenar un candidat a la investidura. La casualitat ha volgut que llegís, fa pocs dies, el llibre Cròniques des de Madrid. Un periodista a la cort, de Miquel Alberola, oriünd de Quatretonda i molt vinculat a Xàtiva. Estudià al Josep de Ribera i participà, durant la dècada dels vuitanta, en algunes iniciatives culturals xativines. Va publicar en 1983, posem per cas, L'èmfasi mut del bes del silenci, número 4 d'una col·lecció, "Proposta Poètica", editada per l'Associació d'Amics de la Costera. (Alberola és, a més de bon periodista, un excel·lent escriptor.) Fou subdirector de la revista El Temps i delegat de l’edició valenciana d’El País. En 2015, quan es tancà la delegació, Alberola fou traslladat a Madrid. S'hi va dedicar durant quatre anys a escriure cròniques des de la Casa del Rei, el Congrés i el Senat.

També redactà un dietari en què desfilaven l'embull polític, les visites a la Zarzuela, el conflicte català —durant un viatge a Barcelona, anotà: «La Rambla s'ha convertit en una cosa a mig camí entre un circ de tres pistes, la fira de Xàtiva i el Serengueti.»—, peripècies de Rajoy i Sánchez, la cerca de socis per a la investidura, la repetició d'eleccions... És inevitable la comparació amb la situació actual: les mateixes anades a Zarzuela, una investidura frustrada, les demandes dels independentistes, una possible repetició electoral... Tot és un déjà vu. Ha canviat, això sí, un dels protagonistes; Núñez Feijóo ha substituït Rajoy. En fi, des de dimarts és el torn de Pedro Sánchez. Necessita el suport d'ERC i Junts. Fins ara, la contrapartida era l'amnistia. Però n'han afegit altra: el referèndum. L’article 92 de la Constitució preveu referèndums consultius "de tots els ciutadans", que només poden ser convocats a proposta del president del govern (els redactors tenien molt present el referèndum de 1967 a Gibraltar). Els habitants de la roca exerciren el dret a l’autodeterminació. Rebutjaren que Regne Unit i Espanya compartiren sobirania al penyal.

La consulta tindria repercussions a la Constitució, que donà competència exclusiva de convocar referèndums a l'Estat. Les comunitats autònomes no poden. (Gat escaldat, amb aigua tèbia en té prou.) Alguns analistes sostenen que ERC i Junts han subscrit conjuntament llurs condicions sabedors que el referèndum resultarà força improbable. Ara bé, no és impossible segons l'article tercer de la Llei Orgànica 2/1980, de 18 de gener, sobre regulació de les distintes modalitats de referèndum. L'enunciat "de tots els ciutadans", prou vague, pot referir-se als de tot l'Estat o sols als d'un territori. La llei orgànica parla de cuerpo electoral convocado i de las Comunidades Autónomas y de las provincias afectadas por la celebración de aquél [el referèndum]. Però la independència exigiria reforma de la Constitució i consulta a tots els ciutadans de l'Estat. En qualsevol cas, l'acord d'ERC i Junts sembla la garantia mútua que cap dels dos partits tirarà en cara a l'altre el suport a la investidura, malgrat l'incompliment de Sánchez. Estarien fent teatre.

«¿Repetició d'eleccions? És perillós donar altra bala a l'extrema dreta», diu Gabriel Rufián. Els independentistes estan sumits en una mar de contradiccions. Afirmen la validesa del referèndum de l'1-O i el seu resultat, però volen negociar altra consulta que substituïsca la de 2017. Diuen que cal trencar amb l'Estat, però volen contrapartides a canvi de donar suport a la investidura, la qual cosa equival a consentir el que es pretén negar. La divisió entre els sobiranistes d'esquerres i de dretes i entre els partidaris de la negociació i la unilateralitat ha provocat l'afebliment de l'independentisme, que perd suport electoral. Fins ara, Sánchez sempre ha tingut sort i habilitat. És possible que ERC i Junts li donen suport, però la legislatura serà difícil. Amb exigua majoria parlamentària, aprovar cada projecte de llei serà un tràmit agònic. I la campanya d'assetjament al govern, duta a cap per la dreta durant l'anterior legislatura, serà un aperitiu comparada amb la guerra ferotge que hom declararà al nou executiu des del primer minut. Tornant a l'inici, llegir el llibre d'Alberola, que es presentarà el pròxim dia 24 a la Biblioteca Municipal, és ben recomanable.

(publicat a Levante-EMV, el 07/10/2023)

Lliçó de geografia

Mes d'octubre mogut

La tirallonga de "no arguments" en contra de l'amnistia és cada cop més llarga. Alguns giren al voltant de la il·licitud de les accions que cometeren els independentistes catalans. Caldria recordar que aital il·licitud està sotmesa a un debat intens. En principi, els líders del procés foren acusats de rebel·lió, però aquesta imputació fou retirada. Juristes de reconegut prestigi sostenen que tampoc no cometeren cap sedició. En qualsevol cas, aquest delicte ja no existeix al Codi Penal. Sols queden la desobediència i la malversació, delicte, aquest últim, molt discutible per vàries raons. Un informe del ministre Montoro afirmava que no s'havia gastat cap euro de diners públics en l'organització del procés. D'altra banda, el Tribunal Suprem ha deixat en res la recent reforma de la malversació —hom podria sospitar que de manera retorçada—; per als magistrats, tot és malversació agreujada amb unes penes altíssimes. Finalment, encara seria ben possible que la justícia europea deixés amb un pam de nassos els tribunals espanyols. Per tant, tots els "no arguments" basats en la premissa dels grans crims que es van perpetrar cauen pel seu pes.

Estic referint-me a afirmacions com aquestes: la amnistía harà desaparecer delitos graves; los autores no han reconocido la ilicitud de los actos cometidos; los delincuentes serán sustraídos a la acción de la justicia... En realitat, l'amnistia no anul·la l'existència dels delictes amnistiats. Simplement decreta el seu l'oblit legal i l'extinció de la responsabilitat penal dels autors (no la civil, quan calga indemnitzar particulars aliens als fets). La mesura de gràcia és una cessió per tal d'aconseguir un bé superior (en aquest cas, afavorir la solució d'un conflicte polític greu). És fer creu i ratlla, començar de cap i de nou. Si delinqueixen altra vegada, els amnistiats tornaran a ser perseguits penalment. El "no argument" més gros que he sentit és aquest: Se reconocerá que los delincuentes tenían razón. ¿Reconeixia l'amnistia de 1977 que els terroristes d'ETA o els policies torturadors franquistes tenien raó? Després estan les hipèrboles: l'amnistia suposa un gravíssim atac a l'estat democràtic de dret que consagra la nostra Constitució i fa perillar les regles bàsiques de convivència i les garanties dels drets dels ciutadans. ¡L'argument de la por!

També s'ha dit que l'amnistia només es fa servir quan hi ha canvis de règim, però una anàlisi històrica i un estudi de dret comparat demostra clarament que això no és cert; el govern del Regne Unit acaba d'amnistiar delictes relacionats amb el conflicte d'Irlanda del Nord sense que s'haja produït cap pas d'una dictadura a un règim democràtic. Hi ha alguns "no arguments" que es basen en el principi d'igualtat davant la llei. Amb independència que, com tothom sap, la llei mai no és igual per a tots, cal recordar que el principi admet excepcions. De fet, el govern de Mariano Rajoy va aprovar una amnistia fiscal. Les crítiques per vulneració de la separació de poders cauen en la mateixa errada; no hi ha una separació de poders absoluta. (Recordem com són nomenats els membres del CGPJ, el fiscal general...) Tampoc no s'esmena la plana als jutges que han actuat correctament —cosa dubtosa en el cas que ens ocupa—, perquè no es revisa la seua sentència. No té sentit dir, com han fet alguns vells "socialistes", que la mesura de gràcia es carrega el pacte de la Transició. Precisament, es va basar sobretot a fer creu i ratlla.

Als caps del PP els sobra hipocresia i els falla la memòria; dos diputats del seu partit antecessor, Alianza Popular, van votar en contra de l'amnistia de 1977 i divuit es van abstenir. Diuen que l'amnistia no té encaix constitucional, però obliden que la de 1977 no fou derogada quan entrà en vigor la Constitució. Els crítics sí tenen part de raó quan opinen que Sánchez vol canviar vots per impunitat —jo preferisc el terme oblit. Recordem, però, que un partit obligat a pactar per a obtenir majoria parlamentària suficient haurà d'atendre alguna de les peticions dels seus socis sempre que llurs demandes no siguen il·legals. He escoltat com alguns caps del PP feien el següent raonament: La amnistía desautoriza la democracia española, equivale a decir que es un régimen dictatorial. Tant com dictatorial, no, però una democràcia manifestament millorable, sí. La reacció estatal als fets de 2017 causà estupor internacional. Finalment, es rebutja l'amnistia perquè els beneficiaris, lluny de penedir-se, anuncien que tornaran a convocar un referèndum. Demanar que nombrosos ciutadans de Catalunya renuncien als seus ideals no té cap sentit.

En tot cas, cal distingir entre grans paraules i negociacions discretes per a trobar una sortida. Mentre, la reacció anuncia la seua mobilització contra una mesura de gràcia basada en motius polítics de caràcter extraordinari. Els fiscals conservadors ja s'han apuntat al xafarranxo. Han enviat una carta als comissaris europeus Jourová i Reynder demanant que Espanya siga advertida preventivament i que la UE intervinga quan s'aprove l'amnistia. La Conferència Episcopal ha condemnat una cosa que encara no existeix. Els bisbes deuen haver oblidat el text evangèlic: «Pere preguntà a Jesús: "Senyor, ¿quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faça? ¿Set vegades?" Jesús li respon: "No et dic set vegades, sinó setanta vegades set."» (Mateu 18, 21-35) Quant a les paraules del cap de Vox, sonen a amenaça colpista vetlada: El pueblo español tiene el derecho y el deber de defenderse. Y lo hará. Después, no vengan lloriqueando. És evident que la visceralitat ha fet acte de presència. I en circumstàncies de crispació el debat serè es fa impossible. Tindrem un mes d'octubre amb esbroncs continus.

Sense amics amb qui pactar

El sistema polític espanyol és parlamentari. Això té dues implicacions: la investidura com a president del govern l'obté qui aconsegueix el suport d'una majoria parlamentària; el president investit i el seu govern només poden dur endavant els seus projectes legislatius si mantenen el suport de la majoria dels diputats. Després de les eleccions del 23 de juliol quedà clar que el cap del partit més votat, el PP, no anava a comptar amb el suport de la majoria absoluta del Congrés dels Diputats. Això no obstant, el rei encomanà a Núñez Feijóo l'encàrrec de formar govern. Ha disposat de més de trenta dies per a intentar aconseguir els diputats que li falten. Des del primer moment se sabia que fracassaria. Va provar amb l'EAJ-PNV i Junts per Catalunya, el partit de Puigdemont. Els intents eren surrealistes; ni bascs ni catalans anaven a sumar-se a una coalició de què formés part Vox. A més, la ultradreta s'hauria deslligat del PP si aquest hagués pactat amb nacionalistes. De fet, un sector del PP va posar el crit al cel en assabentar-se dels contactes amb el partit de Puigdemont. (La hipocresia és supina; el PP critica el PSOE per fer el mateix.)

D'altra banda, les contrapartides que demana Junts, amnistia i referèndum, són inassumibles per a la dreta. Després de saber-se que el cap de l'EAJ-PNV havia viatjat a Bèlgica per a entrevistar-se amb Puigdemont, la cúpula pepera ho tingué definitivament clar: no anava a comptar amb els vots dels nacionalistes. Llavors, es dedicà a fer crides al transfuguisme, a intentar el tamayazo. Durant les dues setmanes anteriors al debat d'investidura, les crides a cuatro socialistas buenos van ser constants. ¡El súmmum del desvergonyiment i el mercadeig antidemocràtic! El PP ha comptat amb la col·laboració de diversos socialistes històrics, com Felipe González, Alfonso Guerra o Nicolás Redondo. En aquest context, i davant les múltiples mostres de desorientació de Núñez Feijóo, Aznar i Díaz Ayuso van haver de marcar el rumb. Van convocar una estranya manifestació —o míting, o assemblea—, primer oberta i després tancada, per a escenificar que es donava la investidura per perduda dos dies abans de celebrar-se el seu debat al Congrés. I fa l'efecte que també donaven per amortitzat el seu cap. ¡Pobre! ¡Qui el manaria sortir de Galícia!

L'escenificació era sorprenent; el candidat a president actuant com a cap de l'oposició contra un govern que encara no existeix —el que hi ha està en funcions— i contra una cosa que tampoc no s'ha materialitzat encara, ni sabem si ho farà, la llei d'amnistia. El futur de l'actual cap del PP s'albira molt fosc. I faltava la jugada parlamentària del PSOE durant el debat d'investidura. L'encarregat de contestar a Núñez Feijóo no fou Pedro Sánchez, sinó Óscar Puente, que es dirigí a l'aspirant amb l'expressió de ganador a ganador, entre grans rialles de l'esquerra i sorpresa als escons peperos. (Cal recordar que Puente, alcalde de Valladolid, encapçalà la llista més votada a les recents eleccions municipals, però l'acord entre PP i Vox va impedir que el socialista pogués revalidar el càrrec.) Núñez Feijóo resultava patètic quan deia: Tengo a mi alcance los votos para ser presidente del gobierno, pero no acepto pagar el precio que me piden para serlo. És una afirmació sense cap fonament; com ja s'ha dit més amunt, guanyar el suport de Junts hagués suposat perdre el de Vox. El problema del PP és que s'ha quedat sense amics amb qui pactar.