dilluns, 30 de març del 2020

Heroïcitat en temps d'epidèmia

Hi ha expressions que, de tan banalitzades com estan, acaben per perdre tot el seu significat. Un exemple típic: titllar d'esdeveniment històric qualsevol fet que se n'isca una miqueta del normal. Jo he sentit dir milanta vegades «¡Açò és un esdeveniment històric!» Deixant de banda que tots els fets acaben sent històrics amb el transcurs del temps —és a dir, que tots acaben sent objecte d'estudi per part dels historiadors—, l'expressió s'hauria de referir única i exclusivament a allò que siga veritablement extraordinari. En fi, com se n'ha abusat molt, l'enunciat ha perdut tota la seua eficàcia. Alguna cosa semblant passa amb el mot "heroi". Segons el diccionari, heroi, o heroïna, és la persona que es distingeix pel seu enorme coratge i la seua fortitud en el sofriment. Se solien anomenar herois sols els individus —o grups reduïts de persones— que sobresortien de la resta en una empresa èpica. Avui, heroi pot ser un futbolista que ha marcat el gol definitiu en un partit de la màxima rivalitat, o una gran estrella pop amb milions de seguidors.

Amb l'actual crisi del coronavirus, la banalització del terme corre a la mateixa velocitat que el patogen. Serien herois metges i metgesses, infermers i infermeres, auxiliars sanitaris, zeladors i zeladores, personal de neteja, conductors d'ambulància, treballadors de residències d'ancians, policies locals i nacionals, guàrdies civils, militars, bombers, treballadors de funeràries, reposadors i caixeres de supermercats, quiosquers, empleats de farmàcies, camioners... (Segur que em deixe algú.) Ja es veu que això és molt exagerat. Si seguírem per aquest camí, tothom seria heroi (qui s'esforça i qui no fa un brot de feina, qui actua amb sentit de la proporcionalitat i qui s'excedeix en les seues funcions). Altres col·lectius —pescadors, funcionaris d'hisenda i la seguretat social, docents, taxistes, repartidors, collidors d'alls, dones que cusen mascaretes a sa casa, miners, paletes, periodistes, fontaners, electricistes— demanarien llur quota d'heroïcitat. I n'haurien de tenir part les dones que han de romandre confinades en casa amb un maltractador, o les mares i els pares que viuen amb fills menuts en apartaments de setanta metres quadrats.

Ara bé, si tothom és heroi, es perd el tret fonamental de l'acte heroic, la seua raresa. Hauríem de recuperar, per tant, la mesura de les coses. A tot estirar, en les circumstàncies actuals, jo només destacaria el personal sanitari, per l'estrès sobrehumà a què està sotmès. Al cap i a la fi, tots els professionals de les diferents activitats compleixen amb la seua obligació quan fan la feina ben feta. Passen per èpoques en què el treball és més dur. I cobren per fer-lo. I tots estan subjectes als riscos laborals. Ja sé que aquest parer meu està mancat d'èpica i lírica. Però trobe que proliferen massa, aquests dies, la faroneria corporativa i l'afectació dels sentiments. En tot cas, si entenem que heroïcitat és sinònim de feina ímproba feta en condicions precàries i amb salaris ínfims, això és norma en moltíssims treballs. Tindríem milions d'herois i heroïnes. Però la figura quedaria depreciada, perquè sempre s'ha dit que heroi és només aquell que se'n surt de la norma, l'heroisme quotidià no deixaria de ser una qualitat absolutament banal. En fi, des que començà l'epidèmia vírica, el nombre d'herois i titans, amb o sense uniforme, augmenta exponencialment.

dissabte, 28 de març del 2020

Confinats durant la primavera

Quan escric aquestes línies, ja fa dotze dies que estem confinats. Moltes de les persones que escrivim columnes d'opinió ens debatem en un dilema. La gent comença a estar farta de l'allau de notícies i comentaris sobre el coronavirus, perquè alguns mitjans abusen de l'assumpte, però tothom en vol estar ben informat. ¡Antítesi de difícil solució! ¿Sobre què podríem escriure? ¿De la primavera? La setmana passada, vam entrar en l'estació durant la qual tota la natura esclata de vida. Però fou un dels començaments primaverals més estranys que recorde; el cel estava molt plomís i plovisquejava. A més, tota la humanitat pròxima estava confinada. Era impossible, per tant, marxar als parcs o al camp, per a olorar les flors; l'estat d'alarma decretat pel govern de Pedro Sánchez i els deures de ciutadania ho impedien. A més a més, els infractors de l'ordre de confinament corrien el risc de ser aturats per un agent de l'autoritat. S'imposen multes en base al Codi Penal i la Llei de Seguretat Ciutadana, més coneguda com llei mordassa, que Sánchez encara no ha derogat, malgrat les seues promeses electorals; no haurà tingut temps de fer-ho.

Aquesta llei sanciona amb multes de 100 a 600 euros les infraccions de caràcter lleu. Imagine que anar al parc a sentir l'aroma de les flors serà infracció lleu, però pot esdevenir greu. Si un policia et pregunta què fas al carrer, ¿tindràs nassos de contestar que estàs olorant una flor? Per altra banda, si vols ensumar la flaire del romer —a l'avinguda de les Corts Valencianes, posem per cas—, t'hauràs de llevar la mascareta. Hi ha qüestions difícils de dilucidar. ¿S'ha d'eixir al carrer amb mascareta? ¡Segons el cas! Amb motiu justificat, està permès que puguen viatjar en cotxe dues persones: el conductor i un acompanyant —aquest assegut al seient de darrere. Els dos han de portar mascareta. Si són matrimoni, o estan units per semblant vincle d'afectivitat, ¿què faran quan arriben a casa? ¿Han de portar protecció facial a la llar? ¿Què diu la norma? ¡Ha! Parla dels tàndems automobilístics, però no dels domèstics. A tot açò, ¿hi ha infectats de coronavirus a Xàtiva? Conselleria no dóna aquesta informació. Diu que cal protegir les dades de caràcter personal. Mmm. ¿Algú haurà demanat noms i cognoms de la gent malalta, si n'hi ha?

Tornem a la primavera. El tancament proporciona lleure per a pensar. S'ha descobert un mètode per a fer suportable la impossibilitat d'estar al carrer aquests dies. Molta gent ix als balcons i les terrasses per a fer coses inhabituals: aplaudir sanitaris, imitar mascletades punxant globus, cantar, interpretar Paquito el Chocolatero, dedicar casserolades a la monarquia... A alguns se'ls va la mà amb el mètode. Dijous de la setmana passada, per la nit, s'arribaren a llançar —ignore des d'on— alguns focs artificials. Si es manipulava pólvora en la terrassa d'un edifici, mal fet; és un perill per a la seguretat de l'immoble i els habitants. El virus suscita comportaments estranys en les persones i les institucions. El Departament de Salut Xàtiva-Ontinyent, per exemple, escrivia açò al seu compte de twitter: Buenos días. Conocer el número de casos y si están cerca de ti mola, pero mola más conocer cómo proteger correctamente a los nuestros. ¡Vaja manera d'expressar-se! Conèixer si els casos d'infecció estan pròxims ni "mola" ni deixa de "molar".

Jo trobe que totes les institucions, govern central inclòs, es dirigeixen sovint a la ciutadania en termes massa infantils. No s'ha de confondre tafaneria amb dret a la informació. Saber si hi ha infectats a prop de ta casa equival a conèixer el grau de proximitat del risc i la seua intensitat. Ja sé que hi ha adults estancats en l'adolescència, però supose que la immensa majoria de ciutadans és gent feta i dreta. ¿Quantes vegades hauran repetit els membres del govern que el coronavirus no entén de fronteres? A un nen cal explicar-li moltes vegades una cosa, perquè la comprenga, però ben explicada. Si no, es queda confús. Expliquem açò del virus. Com no respecta fronteres, qualsevol patogen bota els límits d'un territori convertit en focus epidèmic. Per tant, tancar hermèticament l'àrea infectada pot ser una bona solució. ¿No? I ja veuen. Bé que volia parlar sols de la primavera, el virus també se'm filtra per aquestes línies. No sé si se n'hauran adonat, però la publicitat de la tele tampoc no entona el tradicional Ya es primavera en el Corte Inglés.

(publicat a l'edició digital de Levante-EMV, el 28/03/2020)

dimarts, 24 de març del 2020

Ciència i opinió

Sobre la pandèmia de coronavirus que patim aquest dies, s'han dit i es diran moltes coses. Això planteja el problema de dilucidar quines són útils; gran part del que es diu i s'escriu prové de gent sense coneixements específics. En un país democràtic, el dret d'opinar és inqüestionable, però l'abús d'impressions, creences o meres conjectures no ajuda gens a formar-se una opinió seriosa i fundada. ¡Les fal·làcies o els consells sense fonament que circulen per les xarxes, encara menys! Es podria pensar que la solució és atendre només l'opinió dels experts. El mer enunciat ja és ambigu. Els filòsofs antics distingien entre ciència i opinió. Hom esperaria que els experts (científics, metges) emeteren ciència, però la cosa no és fàcil. Al coneixement de la realitat s'arriba pel mètode científic, que implica recollida sistemàtica d'evidència empírica (observable i mesurable), anàlisi de dades, experimentació i formulació d'hipòtesis. Bé que no siga refutada, la conclusió d'un estudi no té aplicació pràctica fins que no haja estat revisada i corroborada per experts independents. I encara queda la fase de reproductibilitat i repetibilitat dels experiments.

Per a comprovar l'efectivitat d'una vacuna, posem per cas, s'han de fer assajos clínics. Ja es veu que tot açò és un procés massa llarg quan la realitat no té espera. La tecnologia —nous enginys electrònics, anàlisi informàtica— pot abreujar els terminis. L'anàlisi de dades massives ha permès de lluitar amb efectivitat contra el coronavirus en alguns països asiàtics. A Europa, els experts no es posen d'acord, perquè l'escàs temps transcorregut des de l'aparició del patogen no permet disposar de conclusions definitives. S'escolten, per tant, opinions mèdiques antitètiques o discrepants en punts de molta transcendència. Si la ciència encara no és unànime, ¿com ho ha de ser la política, el pensament o el periodisme d'opinió? Tanmateix, els governs estan obligats a prendre mesures urgents. Cal escoltar els experts, sí, però les decisions polítiques també han d'atendre al context social i polític. Els diferents governs europeus han dubtat a l'hora d'elegir el mètode per a controlar el coronavirus. Hi ha almenys tres models: el nord-americà, el coreà i el xinès. També es pot optar per solucions intermèdies. Però tot està encara en fase de revisió.

Al principi —ara ja està reculant—, Donald Trump volia controlar l'epidèmia amb un mètode absolutament darwinista: «Preocupem-nos de l'economia, que la natura ja farà la seua feina.» En altres paraules: moriran els més dèbils, però el món seguirà rodant. Aquest mateix mètode volia aplicar Boris Johnson en Regne Unit. El model coreà es basa en l'ús massiu de la tecnologia. Drons que mesuren la temperatura de la gent i moltes càmeres instal·lades en espais públics, centres de treball, mitjans de transport i patis de veïnat controlen els passos de totes les persones. Els dispositius mòbils (telèfons i tauletes) també estan controlats. El big data obtingut és analitzat i permet detectar les persones infectades, els llocs en què han estat, els contactes que han tingut... (¡Ha! Fins i tot es descobreixen aventures eròtiques furtives.) No ha calgut confinar tothom, però l'epidèmia està pràcticament controlada. El mètode xinès és més bèstia. Combina el control electrònic amb les mesures d'aïllament de les zones amb focus infecciosos. Es decretà el tancament hermètic, per exemple, de Wuhan i altres quinze ciutats de la regió de Hubei.

Més de seixanta milions de persones quedaren totalment confinades. (Tot un exemple, segons l'Organització Mundial de la Salut). El pla incloïa també el tancament d'escoles, universitats, fàbriques i centres de treball, el bloqueig del transport, la prohibició de viatges i els registres mèdics amb controls forçosos de temperatura casa per casa. Evidentment, el sistema coreà i sobretot el xinès xoquen frontalment amb drets i llibertats fonamentals que consagren totes les constitucions dels països democràtics europeus. ¿Què ha fet Itàlia fins ara? Aplicar només una part del model xinès, les mesures de confinament, però d'una manera laxa. ¿I l'Estat espanyol? Ha volgut aplicar amb certes especificitats una part del model xinès. En destacaria algunes: les múltiples excepcions a l'aïllament, la supressió temporal de l'autonomia política, l'exacerbació nacionalista i la militarització del discurs sanitari. Sí, el pla d'aïllament contra el virus ha tingut moltes excepcions. No han estat suspesos, per exemple, els trens de mitjana i llarga distància, ni el trànsit per autovies radials, cosa que permet a una part de la població seguir viatjant.

Això i el temps transcorregut entre l'anunci de l'estat d'alerta i la seua entrada efectiva en vigor van afavorir que molta gent fugís del principal focus infecciós, Madrid. L'alerta ha permès al govern central recuperar el control d'una matèria, la sanitat, que està transferida a les comunitats autònomes. (A Catalunya i Euskadi, també ha pres el control de la policia autonòmica.) Ho ha fet sense necessitat d'apel·lar a l'article 155 de la Constitució. Del pla contra el coronavirus emana un tuf a nacionalisme que tira de tos. Només això explica la insistència amb què es repeteix que el coronavirus no entén de fronteres. Fa l'efecte que la negativa a tancar hermèticament els focus principals de la infecció —ara potser ja s'hi arribaria massa tard— ha obeït a l'objectiu de fer coincidir territori de lluita contra l'epidèmia i territori estatal (l'àmbit en què l'Estat exerceix la seua sobirania). Es voldrien matar dos ocells d'un tret, virus i separatisme. L'eslògan elegit, Este virus lo paramos unidos, sembla anar en la direcció d'afermar la unitat d'Espanya. La petició de Quim Torra, que Catalunya siga totalment incomunicada, seria la reacció oposada i simètrica.

En realitat, això que el virus no entén de fronteres sols s'aplica de portes endins, perquè s'estan alçant murs de separació amb els països de la Unió Europea, un grup de socis entre els quals hi hauria d'haver solidaritat. Que l'episodi víric està sent aprofitat pel nacionalisme espanyol ho demostra altre fet, la militarització del discurs sanitari. Diàriament, els responsables tècnics del Comitè de Gestió Tècnica del Coronavirus ofereixen una roda de premsa. Parlen el director del Centre de Coordinació d'Alertes Sanitàries, Fernando Simón, el JEMAD Miguel Villarroya, el director operatiu adjunt de la Policia Nacional, José Ángel González, el tinent general de la Guàrdia Civil Laurentiño Ceña i la secretària general de Transports, María José Rallo. Hi sol predominar el llenguatge bèl·lic. Cal destacar les perles de Miguel Villarroya: En tiempos de guerra siempre es lunes. Los ciudadanos han de hacer suyos los valores militares. Tengo que felicitar a todos los españoles por la disciplina que están mostrando, todos comportándose como soldados en este difícil momento. En esta guerra irregular, todos somos soldados.

El dia 23, soltà la meua favorita: Sin novedad en el frente. Se incorpora a la Operación Balmis la Guardia Real, lo cual demuestra que el rey es el primer soldado de España. ¿En el govern d'esquerres no hi ha ningú que pare la verborrea del general de l'Aire? ¡Difícil! El president i els ministres parlen igual: Tenemos unos cuerpos y fuerzas de seguridad intachables (Pedro Sánchez), Ahora hay que mantener la unidad y la lealtad (Grande-Marlaska). Amb aquest llenguatge bèl·lic i l'antropomorfització del coronavirus s'ha fabricat allò més útil per a enfortir el nacionalisme, un enemic exterior. I es crida a la unitat enfront d'aqueix enemic. El corol·lari de tot plegat és evident: en la guerra, qui abandona el lloc de combat és un traïdor, un desertor. ¡Mare meua! Per si aquest discurs no convenç totes les persones, es disposa d'altra munició, la por. En la missió d'atemorir la gent juguen un paper fonamental els mitjans de comunicació i les xarxes, que propaguen gran quantitat de notícies falses. L'establishment ens tracta com a infants. Les seues consignes i els seus eslògans semblen dirigits a un auditori infantil o adolescent.


Amb aquest arsenal, ¿es vol derrotar únicament el virus? Jo crec que estan en joc més coses; el virus es controlarà amb recerca científica, coneixement compartit i solidaritat. ¿I què diuen els experts? Estan dividits; uns donen suport incondicional a les decisions del govern central; altres són crítics en aspectes essencials. Sobre el confinament, posem per cas, hi ha qui pensa que el govern s'ha quedat curt. Altres, en canvi, creuen que s'està exagerant, que caldria aïllar només la població més vulnerable. Les mascaretes també susciten debat. Alguns experts diuen que són molt efectives, però també s'alcen veus que opinen el contrari i alerten dels efectes de la por sobre la pujada estratosfèrica de preus de medicaments i altres productes d'ús sanitari. Al debat no sols intervenen experts mèdics. Els filòsofs i altres pensadors també diuen la seua. Les opinions d'uns i d'altres no serveixen ara de gran cosa; ja s'han pres unes decisions que no tenen marxa enrere. En tot cas, certs parers —ciència, no hi ha de moment— són molt interessants; ens alerten sobre l'endemà del coronavirus. ¿La nostra societat serà igual després de l'epidèmia? Ja veurem.

dijous, 19 de març del 2020

Libacions, foc i barbacoes

En les falles no se sacrifica res, almenys materialment, però el clímax de la festa fallera està farcit de signes, per a qui vulga interpretar-los, que remeten a creences i rituals molt antics —els grecs, posem per cas. Entre els hel·lens, la forma més habitual de culte als déus era el sacrifici. I un bon sacrifici exigia una bona foguera. En açò dels rituals als déus hi havia categories, com en les falles —no és igual un monument de la secció especial que un de la tercera. Si els habitants de qualsevol polis —Atenes, Esparta, Siracusa, Efes— gaudien de molta puixança econòmica, podien organitzar una ἑκατόμβη, una hecatombe, un sacrifici de cent bous. Bé, s'immolaven molts, però no tants. ¡Exageracions! Els fallers també són prou exagerats per a les seues coses. ¿Us podeu imaginar les dimensions de la foguera en què s'havien de cremar tants animals? Jo no necessite imaginar res. En un viatge a Sicília, vaig visitar la zona arqueològica de Siracusa en què es conserven les restes dels altars per a les hecatombes. Tenen dimensions descomunals. ¡De secció especial! El pla "sacrificial" era semblant al de qualsevol comissió fallera actual.

Es començava amb una processó. Tot açò ho sabem gràcies a la Ilíada i l'Odissea d'Homer. Els ciutadans organitzaven un seguici que, acompanyat de músics, es dirigia cap al lloc del ritual. Durant el trajecte, els participants cantaven i ballaven. En Atenes tenia moltíssima tradició una festa, la Panatenea, l'acte principal de la qual era una processó per a fer ofrenes a Atena. Avui, a la Mare de Déu també se li fa una ofrena. Per als grecs, que eren supersticiosos, el present a una divinitat era un gest apotropaic (que porta bona sort). Altres actes importants de la Panatenea eren el sacrifici, el banquet i la festa nocturna. ¡Home! Abans del sacrifici, s'havien de fer les libacions. (En matèria de libacions, ¿què vaig a explicar jo als fallers?) Després del vi, ja s'havia d'encendre la foguera. De fet, el nom grec de sacrifici era θυσία, thisia, derivat del verb thiein, amb significat relacionat amb el fum. Segons Homer, «cremar per als déus». Els déus oloraven el fum de la foguera i sabien que els humans reclamaven la seua atenció. La matança s'atenia a certs requisits. Després de degollat, l'animal havia de ser escorxat. Això tenia tot el sentit.

Calia llevar-li la pell, perquè aquesta, que anava destinada als déus, s'havia de cremar. La resta de l'animal podia ser consumida pels humans. El foc era un element essencial, perquè els déus s'alimentaven del fum sacrificial que ascendia fins a l'Olimp. Aristòfanes en faria broma amb la comèdia Les aus. Aquest és l'argument: uns pardals s'alien i impedeixen l'ascens del fum perquè els habitants de l'Olimp passen gana. ¡Ha! Aquest Aristòfanes degué ser un ateu. En fi, al ritual sempre seguien una torrada i un banquet. O, dit en altres paraules, s'organitzava una barbacoa. Però això no és tot; en Atenes, a partir de Clístenes, la festa acabava en una funció de teatre. Imagine que el meu amic Elies Barberà ho sap. I aquesta referència al teatre grec em fa recordar les funcions de teatre representades per membres de la vostra comissió —Elies entre d'altres. Però tornem als hel·lens. El banquet col·lectiu rebia el nom de συμπόσιον, simposi. Abans, els sacerdots havien distribuït la part dels déus, la pell, el greix i els ossos de les cuixes, i la part dels humans, la carn i les entranyes. Hi ha una explicació per a una distribució tan estranya.

El gran responsable d'aquest ritual és Prometeu, el tità que enganyà Zeus. Sacrificà un bou que dividí en dues parts. En una, amuntonà greix i ossos tapats amb la pell de l'animal. En l'altra, col·locà la carn tapada amb les vísceres abdominals del bou. Deixà que Zeus elegís la part que menjarien els Déus. Zeus s'inclinà per la part tapada amb pell i s'omplí de còlera quan comprovà que havia escollit un munt d'ossos. Indignat per l'engany, el déu furtà el foc als humans. Però Prometeu, compadit, decidí de recuperar-lo. Pujà a l'Olimp, agarrà la flama que cremava en una tija de canyaferla, la posà en el Carro d'Hèlios (en realitat, una representació antropomòrfica del Sol) i tornà el foc a la humanitat. Així, aquesta pogué cuinar de nou, escalfar-se, fer sacrificis i cremar falles. ¡Uei! Zeus, enfurit, encarregà a Hefest, déu del foc, que modelés una dona d’argila, Pandora. Les diferents divinitats l’embelliren i la dotaren de diversos atributs: Atena li regalà el seu cinyell i l’engalanà, les Gràcies li penjaren els esplèndids collars de la persuasió, les Hores li posaren una corona de flors i Hermes inoculà al seu pit la mentida, la paraula seductora i un caràcter voluble. ¡Ja està clar d'on treuen la inspiració molts artistes fallers!

Alguns ninots femenins que apareixen a les falles semblen reencarnacions de Pandora. ¿O no? Seguim. Prometeu aconsellà al seu germà Epimeteu que no acceptés cap regal dels déus, però aquest, badoc, no l’escoltà i acceptà Pandora, enamorant-se d’ella i prenent-la com esposa. Fins aleshores, la humanitat vivia una existència totalment harmoniosa i tranquil·la, però Pandora, moguda per la tafaneria, obrí l’àmfora en què Prometeu havia tancat tots els mals (l’expressió "caixa de Pandora", per comptes de gerro o àmfora, és una deformació renaixentista), alliberant totes les desgràcies humanes: la vellesa, la malaltia, la fatiga, la bogeria, els vicis, les passions, les plagues, les tristors, la pobresa, el crim... Pandora tancà el gerro just abans que sortís l’esperança i va córrer cap als homes a dir-los que no estava tot perdut, que encara els quedava l’esperança. Altres versions del mite, afirmen que la caixa contenia tots els béns divins, que tornaren al cel, deixant la terra totalment desemparada (només s’hauria conservat l’esperança). Etimològicament, el possible significat del mot "Pandora" presenta distints matisos.

Alguns l’han interpretat com “regal de tots”. Robert Graves, en canvi, s’inclina per altre sentit: “la qui ho dóna tot”. Segons Graves, estaríem davant de la precursora grega de l’Eva bíblica, la primera dona mortal, responsable del pecat original. El mite atribueix a la dona la culpa de tots els mals de la humanitat. Seríem, per tant, davant d’un mite patriarcal, imposat a una possible societat matriarcal anterior. Després de venjar-se dels humans, Zeus volgué castigar també Prometeu. Ordenà que portaren el tità al Caucas, on fou encadenat a una roca per Hefest. Zeus envià un àguila perquè mengés el fetge de Prometeu. Tanmateix, com aquest era immortal, el fetge creixia cada nit i la rapaç tornava a menjar-se'l cada matí. El castic havia de ser etern, però Heracles, que es dirigia cap al Jardí de les Hespèrides, passà per l'indret on estava captiu Prometeu. Compadit, travessà l'àguila amb una fletxa i alliberà el presoner. Aquest, a canvi, indicà a Heracles la manera més ràpida d'arribar al jardí on podria obtenir les pomes daurades.

Zeus no s'immutà gens. Al cap i a la fi, l'alliberament era un acte de compassió que enaltia el mite d'Heracles, fill del déu. Això sí, el tità alliberat hagué de dur en un dels dits el recordatori del castic: un anell fabricat amb el ferro de les cadenes unit a un petit fragment de la roca a la qual havia estat encadenat. (¡Idea per a fabricants de bijuteria artesanal!) La petita imposició de Zeus, el cap de tots els déus, li permetia complir la seua paraula; Prometeu seguiria eternament lligat a una roca caucàsica. Potser, també era una mesura cautelar —avui, li haurien posat una polsera electrònica—, per a prevenir una tercera reincidència. No sabem com s'ho va prendre el tità. Actualment, les cadenetes i certes peces de quincalla solen indicar pertinença a determinats grups o tribus. I per anar acabant, direm que Prometeu fou, segons alguns relats mitològics, el creador dels humans; els modelà amb argila, activitat pareguda a la de Paco Roca, posem per cas. Podríem seguir. Queden per aïllar altres incògnites. No sabem qui fou el veritable creador del foc; Prometeu només el transportà. És possible que l'inventés Hefest, perquè el necessitava per a la seua farga. Però això seria matèria d'altre text. Per ara, ja ho teniu bé, amics. Veges...

(publicat en Argentina, llibret explicatiu de la falla República Argentina, 2020, Xàtiva)

diumenge, 15 de març del 2020

¿Model xinès?

Es veia venir. Sumits en la paranoia i en l'excitació exagerada, resulta difícil elaborar un punt de vista raonable sobre tot allò que està passant per causa del coronavirus. Hom corre el risc de veure-ho tot blanc o tot negre. En principi, l'aparició d'un nou virus contra el qual ningú no està immunitzat justificaria la presa de mesures encaminades a evitar la seua extensió pandèmica, tant més que encara no es disposa de vacuna ni d'antiviral específics. Tot açò ho pot entendre qualsevol. Tanmateix s'han de calibrar molt bé aqueixes mesures en funció de la morbiditat i la mortalitat que provoca el patogen. La covid-19 és equiparable a la grip. Aquesta és una malaltia molt perillosa, sobretot per a persones majors i amb patologies prèvies. Durant la temporada 2017-2018 fou patida per vora 800.000 persones, 52.000 de les quals foren hospitalitzades —els ingressos en unitats de cures intensives foren 3.000. En aquell episodi moriren 15.000 persones. Fa feredat pensar què podria haver passat si no hagués existit vacuna; el 55% dels majors de 65 anys s'havia vacunat. Entre les persones més velles hi hagué una taxa de mortalitat del 17,4%.

Els qui tenim una mica de memòria recordem diversos episodis de saturació hospitalària. Els telediaris no han estat tan sensacionalistes com ara, però sovint s'han difós imatges de pacients col·locats en passadissos d'hospitals saturats. Molt abans de 2017, els mitjans de comunicació ja informaven dels successius retalls en inversions i personal que anava patint la sanitat pública. Comunitats autònomes gestionades pel PP, que volia privatitzar els serveis de salut, tancaven plantes, suprimien llits i serveis, acomiadaven metges i personal d'infermeria. Amb epidèmies gripals tan dilatades i greus com la de 2018, el sistema sanitari arribava a la vora del col·lapse. No recorde, però, que aquell any es prengueren mesures tan extraordinàries com les actuals contra el coronavirus. Estem acostumats a conviure amb la grip. ¿Mata? ¡Sí! I els infarts també. De fet, en l'actual epidèmia, l'obssessió de l'autoritat sanitària sembla ser aplanar la corba de contagi, és a dir, evitar que el coronavirus infecte alhora massa gent, perquè això saturaria el sistema hospitalari. Ergo, es dóna per descomptat que tots acabarem infectats a la llarga.

¿I com s'allisa la corba de contagi? ¿Seguint el model xinès? Tal vegada convinga recordar que Xina és un estat comunista, una dictadura de partit únic. Ja se sap què significa això. A Xina, els drets i les llibertats individuals brillen per la seua absència. Decretar confinaments, restriccions a la lliure circulació o penes greus per a qui no obeïsca les ordres dictades per l'autoritat és cosa habitual en una dictadura. És més: el control electrònic que exerceix l'estat xinès sobre els seus súbdits és brutal. Però els europeus vivim en estats democràtics —o almenys això sembla. A les Espanyes, posem per cas, els aïllaments, les restriccions de les llibertats de circulació i residència, i els tractaments mèdics forçosos col·lisionen amb diversos articles de la Constitució. Aquestes mesures menyscaben la integritat física i moral dels ciutadans, la seua llibertat personal i altres drets constitucionals, com ara la protecció de la intimitat. Per tant, qualsevol intromissió pública en l'esfera dels drets fonamentals dels particulars ha d'estar autoritzada o ratificada per un jutge. Per causa de la histèria col·lectiva creada, ningú no semblava caure en compte d'aquests detalls.

Finalment, el govern central, després de múltiples dubtes i dilacions, ha decidit aplicar una cosa semblant al model xinès. S'ha decretat l'estat d'alarma. Així, l'executiu queda habilitat per a decidir mesures que altrament no podria prendre. Calcula que el cost polític serà mínim, perquè la gent sol preferir la seguretat a la llibertat. Jo no sóc tan optimista. Amb el pas del temps, el ciutadà anirà descobrint les contradiccions. La gent començarà a fer-se preguntes. Primerament crida l'atenció que s'anuncie l'estat d'alarma divendres, s'aprove en consell de ministres dissabte per la vesprada i s'ajorne l'entrada en vigor d'algunes de les disposicions al dilluns; la dilatació de terminis lleva eficàcia a les mesures més radicals. ¡Era precís prendre-les? ¿Per què s'han pres tan tard? D'altra banda, ¿per què no s'han confinat els habitants de la Comunitat de Madrid? ¿Li fa por a Sánchez, prendre la mesura? ¿No vol quedar-se ell mateix aïllat? El cas és que se segueix donant temps als madrilenys per a fugir al País Valencià, Múrcia, Andalusia. Molts dels fugitius estaran portant el coronavirus a zones geogràfiques on aquest encara no tenia molta incidència.

En fi, jo ací em perd. Si tot açò no era precís, s'ha dramatitzat en excés. I si era necessari, ha mancat celeritat. No s'ha suspès el servei de l'AVE, ni s'han tallat les autovies, però s'habilita al ministre de Transports i Mobilitat perquè ho puga fer més endavant. Pedro Sánchez diu que les mesures de l'estat d'alarma no estan pensades per a territoris sinó per a persones, perquè el coronavirus no entén de fronteres. En canvi, sí s'ha pensat en l'aplicació subreptícia de l'article 155 de la Constitució. Catalunya i Euskadi ja s'han queixat. Van a perdre el control de les seues competències en sanitat, seguretat i mobilitat, tres matèries que estaran sotmeses a l'autoritat directa del govern central. (La sanitat valenciana queda en la mateixa situació.) Casualitat o no, Catalunya i Euskadi havien decidit confinar els focus principals de l'epidèmia —Múrcia també ho ha fet per a controlar els portadors del coronavirus procedents de Madrid. Jo trobe confuses les decisions de Moncloa. La gent sol agrair la claredat. Si havíem d'acabar en estat d'alarma, calia haver prohibit des de la primera setmana de març tota mena d'aglomeracions públiques.

No s'havien d'haver autoritzat ni manifestacions, ni mítings, ni concentracions com aquella que s'organitzà davant de Mestalla el dia del partit a porta tancada entre València i Atalanta. No és raonable atiar la histèria col·lectiva i alhora tolerar segons quines coses. «Tan aviat diu figues com raïms», fa el refrany. Hi haurà covid-19 per a una bona estona. Les conseqüències podrien ser terribles. I no em referisc sols als morts o al retall de drets i llibertats. Em referisc també a l'economia i al futur del govern d'esquerres. (Resulta curiós que l'oposició de dretes haja donat suport a l'estat d'alarma.) Xina es pot permetre una aturada econòmica de dos mesos. Reeixirà. Té un enorme potencial. De fet, ja és pràcticament la primera economia del món. Però nosaltres estem abocats a la recessió, al tancament de petites i mitjanes empreses i a la pèrdua de milions de llocs de treball si la situació s'allarga. La baixada de consum serà enorme. Quan minva el consum, disminueixen la producció, l'ocupació, la cotització a la seguretat social i els ingressos fiscals. El cop està sent duríssim per a totes les activitats vinculades al turisme i la cultura.

Les ajudes socials, necessàries en temps d'empobriment generalitzat, agreujaran més el dèficit públic. Ja és mala sort que li haja tocat bregar amb aquesta crisi a la coalició governant. Quan remeta l'epidèmia, molts d'aqueixos eixelebrats que buiden supermercats, per por que arribe l'apocalipsi final, es giraran contra el govern si la situació social i laboral empitjora de manera dràstica. I això em recorda que també circulen teories de la conspiració. Algú ja parla de guerra bacteriològica armada per a desestabilitzar l'economia. Tot podria ser. Durant la crisi financera de 2008-2012, moltíssima gent s'empobrí, però uns pocs s'enriquiren de manera escandalosa. ¿Passarà el mateix quan acabe la crisi del coronavirus? Ves a saber. En qualsevol cas, ara toca exercir la responsabilitat col·lectiva per a evitar el col·lapse de la sanitat pública. Estaria bé que els polítics de totes les ideologies prengueren nota del que està passant. Que aprengueren algunes lliçons. ¿O això és, potser, massa demanar? Un sistema de salut dèbil col·lapsa tan aviat com apareix una emergència sanitària. I la salut arrossega altres coses amb la seua caiguda.

dissabte, 14 de març del 2020

Perdre la crisma

Immersos en plena crisi del coronavirus aparegut a la ciutat xinesa de Wuhan i propagat després per tot el planeta, era ben predicible que les Falles i la Setmana Santa podien patir algun escull. Els habitants de la pell de brau ens solem considerar mesura de totes les coses. No em referisc, és clar, a la perspectiva fusteriana, centrada en el jo reflexiu o l'ésser humà abstracte. Més bé faig al·lusió a aqueix punt de vista tan ibèric segons el qual tot allò que és nostre no admet parangó. (Recordem-nos dels acudits del francès, l'anglès i l'espanyol.) ¿Quines són les millors festes del món? ¡Les falles! Però un sevillà em corregiria. ¿Las mejores fiestas del mundo? ¡La Semana Santa, la Feria de Abril y el Rocío! Per als xinesos, en canvi, no hi ha més festa que l'any nou. Enguany, el 25 de gener era primer dia de l'any de la rata, però les autoritats de Xina decidiren suspendre la celebració per causa del coronavirus. Durant tota la setmana de festejos s'hauria produït la major migració humana del món; tradicionalment, milions de xinesos viatgen als seus llocs d'origen o a l'estranger per a celebrar amb les seues famílies l'any nou lunar.

A Pequín, centenars de milers de persones acuden a parcs i espais públics per a veure els balls del lleó i el dragó. Les celebracions finalitzen amb el festival dels fanalets. No sols s'han suspès les festes. Les autoritats també han tancat espais monumentals visitats per milions de turistes, com ara la Ciutat Prohibida de Pequín o la Gran Muralla. Si Xina vedava les celebracions més grans del món —almenys les més grans numèricament—, la sort de les falles ja estava tirada. La mesura de suspendre la festa valenciana fins un altre avís té la seua lògica. Quan escric aquestes línies, l'epidèmia vírica ja ha provocat 2078 infectats i 81 morts a Madrid. Experts sanitaris i autoritats administratives volen evitar trasllats massius de gent entre distintes zones de l'Estat. El País Valencià és des de fa temps una segona residència per a nombrosos madrilenys. Haurem sentit dir moltes vegades, de broma, que Cullera, Gandia o Alacant són les platges de Madrid. Fugir cap a València és tot un costum. Quan hi ha ponts festius o períodes vacacionals, ens sol arribar un allau de persones per l'A-3 i l'A-31. L'AVE és la nova via d'entrada a casa nostra.

Suspendre les falles ha estat el cop definitiu per a diversos sectors de l'economia valenciana. ¿I per al coronavirus? Veurem. La prohibició de vols procedents d'Itàlia ja havia significat un bon batzac per al transport, l'hostaleria i la restauració. Ara s'ha donat el cop de gràcia. El panorama és ombrívol per al gremi d'artistes fallers i per a les activitats lligades a la festa: pirotècnia, floristeria, electricitat i lloguer d'envelats, venda ambulant de bunyols, xurros i altres productes, animació musical. Algunes fonts xifren les pèrdues en 750 milions, el 15% de tots els ingressos turístics anuals al País Valencià. (Les festes castellonenques de la Magdalena han estat suspeses també.) Hi ha qui es pregunta com és possible que s'haja acordat la suspensió quan moltes falles ja estaven plantades. A banda de dificultats tècniques, desmuntar-les va a implicar augment de despeses. La maçada econòmica afectarà el cap i casal, sí, però també altres poblacions, com ara Xàtiva, ciutat amb 155 anys de tradició fallera, on es planten 19 monuments.

La salut col·lectiva ha de prevaldre per damunt de tot. Però acabarem tenint víctimes per partida triple —o ves a saber si quàdruple—: infectats pel virus; sectors econòmics afectats per mesures administratives sovint difícils d'entendre; persones que perdran el treball; gent amb el senderi ben tocat... S'ha decretat, fins i tot, l'estat d'alarma. En tot cas, es preveu que el cost polític serà mínim. Des de diversos àmbits (des d'alguns mitjans d'informació sobretot), s'està nodrint la histèria col·lectiva. Arribats al punt del cangueli, molts solen preferir la seguretat a la llibertat o l'exercici dels seus drets. La por suscita reaccions estranyes. Aquesta setmana, el paper higiènic s'exhauria a primera hora del matí als supermercats xativins. A migdia, les existències de queviures —de carn, posem per cas— es volatilitzaven. La pandèmia suscita més d'una discussió agra. Al súper on compre habitualment, un client retreia a altra persona que no hagués respectat la distància d'un metre en creuar-se els dos. Sembla que el covid-19 està afectant-nos el cervell.

(publicat a Levante-EMV, el 14/03/2020)

dilluns, 9 de març del 2020

Efectes col·laterals del coronavirus

L'epidèmia del coronavirus està posant a prova la qualitat de la nostra democràcia, però ningú no sembla adonar-se'n. S'han pres —i continuaran prenent-se— algunes mesures administratives que afecten directament les llibertats que consagra la Constitució. S'actua amb l'excusa d'un risc imminent i extraordinari per a la salut col·lectiva. Això obliga a fer una consideració prèvia. Pel que es veu, el coronavirus no té unes taxes molt elevades de mortalitat. La grip, que també és una malaltia vírica, infecciosa i transmissible, fou patida durant la temporada 2017-2018 per vora 800.000 persones, 52.000 de les quals hagueren de ser hospitalitzades —i en alguns casos ingressades en les unitats de cures intensives. Moriren 15.000 afectats pels virus de la grip B i A (H3N2). En la temporada 2018-2019, la grip ha provocat 490.000 casos no greus d'infecció respiratòria, tractats pels serveis d'atenció primària, 35.300 hospitalitzacions, 2.500 ingressos en les unitats de cures intensives i 6.300 morts. En canvi, la mortalitat del 2019nCoV és només d'un 2,1% dels infectats, generalment persones molt majors i amb patologies prèvies. La grip és —ja es veu— molt perillosa.

En tot cas, només una diferència entre grip i coronavirus, l'absència momentània de vacuna per al segon, pot justificar les mesures extraordinàries. Ara bé, les decisions preses per les autoritats de diversos països i el tractament mediàtic que ha rebut l'epidèmia vírica han derivat en allò que el meu amic Xavier Aliaga denomina "coronahistèria". Alguns canals generalistes de televisió —laSexta, per exemple— han dedicat tres quartes parts dels seus noticiaris, durant setmanes, a parlar exclusivament del coronavirus. ¿Informaven d'un assumpte d'interès públic o propagaven la histèria? Aquest tractament sensacionalista de la informació ja s'està convertint en un costum. Deu ser una manera fàcil d'augmentar els índexs d'audiència i els ingressos per publicitat. Als responsables no semblen importar-los els perjudicis causats per aquest tractament de la notícia. Quan el pànic es propaga, els governants solen sentir-se autoritzats a prendre mesures si més no discutibles. Les seues decisions acabaran afectant negativament molts sectors econòmics. Hi ha, però, una conseqüència més negativa: la restricció dels drets i les llibertats dels ciutadans.

Es poden decretar quarantenes, aïllaments, hospitalitzacions forçoses, tractaments obligatoris, restriccions a la lliure circulació, multes astronòmiques per a qui no obeïsca els actes administratius ablatoris dictats pels governs... El tractament mèdic forçós col·lisiona amb el dret a la integritat física i moral que garanteix l'article 15.1 de la CE. L'hospitalització obligatòria afecta la llibertat personal garantida per l'article 17; l'aïllament i les restriccions de les llibertats de circulació i residència topen amb l'article 19 de la carta magna. Les decisions administratives també poden afectar altres drets fonamentals, com ara la inviolabilitat del domicili o la protecció de la intimitat. La LOMESP (llei orgànica de mesures especials en matèria de salut pública) que habilita els governs, central i autonòmics, és molt discrecional i no contempla la intervenció judicial, preceptiva quan hi ha una intromissió pública en drets fonamentals dels particulars. En qualsevol cas, els jutjats contenciosos administratius són competents per a autoritzar o ratificar mesures susceptibles de lesionar els esmentats drets. ¿Estan exercint la seua competència, aqueixos jutjats?

¿Els jutges han autoritzat o han ratificat les mesures contra el 2019nCoV? Si aquestes s'han pres sense intervenció judicial, inaudita altera pars i sense l'obligada proporcionalitat, s'ha conculcat la llibertat dels ciutadans afectats. En fi, ¡mal assumpte, el del nou virus asiàtic! Causarà danys polítics, socials i econòmics que no tindran res a veure amb la salut. En plena guerra comercial i aranzelària entre EUA, Xina i la Unió Europea, no resultaria estrany que algú hagués amplificat deliberadament la transcendència de l'epidèmia. Les economies xinesa i europea estan patint les conseqüències del tancament de fronteres. Han disminuït la importació i l'exportació de béns. Les empreses no reben subministres. S'anuncien els primers expedients de regulació d'ocupació. La circulació de persones ha experimentat una frenada que afecta, sobretot, múltiples empreses vinculades al sector turístic. Molts treballadors perdran la seua ocupació. L'anunciada crisi que s'acosta podria ser més greu del que s'havia previst. Sembla que la tàctica dels polítics —més val passar-se'n que tallar curt— podria ser més nociva per a la ciutadania que el mateix virus.

diumenge, 8 de març del 2020

Fre a la metàstasi turística

Darrerament, tots els focus es dirigeixen cap al sector turístic. Hi ha molts tipus de turistes: els de creuer; els fetitxistes exclusivament interessats a fer-se selfies davant d'elements icònics dels països que visiten; participants en fires i congressos; la gent que només busca esbargiment (sol, platja, festa) a preus assequibles; parelles en viatge de noces; estudiants en viatge fi de curs; la gent que busca aventura extrema; jubilats; obsessionats per les compres... Algunes d'aquestes categories de turistes formen bandades que ho arrasen tot, com les plagues de llagosta. També hi ha, això sí, la persona que vol conèixer la gent, el paisatge i la cultura de països distints del seu. L'eclosió del fenomen començà amb el sorgiment de les primeres companyies aèries de baix cost (low cost). Amb bitllets d'avió barats, viatjar ja estava a l'abast de molta gent, dels membres més privilegiats de la classe obrera (els affluent workers), de les persones de classe mitjana, d'estudiants i jubilats... Avui, viatjar està a l'abast de qualsevol. L'enunciat semblarà classista, però expressa estrictament la realitat. Abans només feien turisme les persones acabalades.

El sistema capitalista olorà aviat el negoci. En poques dècades augmentaren vertiginosament la fabricació d'avions, la construcció de creuers, la creació de grans corporacions que controlen els distints vessants de la indústria (agències i operadors turístics, companyies aèries i navilieres, cadenes hostaleres, empreses d'apartaments turístics, portals d'Internet especialitzats). S'inventà el "tot inclòs". Qui no viatjava era vist com un pària. S'incorporà al fenomen gent enriquida dels antics països comunistes —de Rússia especialment. Finalment, el sector rebé l'impuls definitiu: cent cinquanta milions de treballadors i nous rics xinesos començaren a viatjar. És lògic que els focus es dirigisquen cap a aquesta activitat econòmica. En termes generals, la indústria turística ha esdevingut un perill per al medi ambient, per a la integritat del patrimoni històric i artístic i per al benestar de les persones que viuen a les destinacions més visitades. Els principals mitjans de transport per a traslladar gent lluny del seu domicili, avió i vaixell, són molt contaminants. Els avions són el segon factor de contaminació després de les centrals tèrmiques de carbó.

Els governs s'estan pensant de prendre mesures per a limitar l'ús d'aquests mitjans. Es planeja gravar els bitllets amb nous imposts o limitar el número de vegades que una persona podrà usar l'avió o el vaixell durant un determinat període de temps. També s'han de protegir les persones. L'arribada massiva de visitants provoca la gentrificació dels espais urbans amb major densitat d'oferta turística, els nuclis històrics amb monuments, museus i oci. Els veïns acaben desplaçats de les seues llars tradicionals. Proliferen els apartaments turístics pertot arreu. Puja el lloguer de l'habitatge. La presència desmesurada d'estrangers en certs indrets incomoda cada vegada més la població local. La cultura pròpia de cada contrada naufraga en l'oceà de la globalització. Els espais naturals singulars se'n ressenten. El turisme en desmesura amenaça de degradar el patrimoni. Com més va, més es limita l'accés a molts monuments. Alguns museus augmenten el preu dels seus tiquets, per a minvar les visites. (Suposen que uns preus elevats dissuadiran molta gent d'entrar-hi.) També es limita el temps d'estada als recintes museístics.

Demanar autoregulació al capitalisme és utòpic; el sector turístic mundial mou dos bilions de dòlars i dóna ocupació a 120 milions de treballadors i treballadores. També resulta utòpic creure que els governs de tendència neoliberal ficaran límits als excessos de la indústria. Fins ara, sols la darrera gran crisi econòmica havia aconseguit d'alentir el turisme. L'explicació és fàcil: quan la gent s'empobreix, prescindeix d'allò secundari. Pagar el lloguer, el menjar, la calefacció, la roba i l'atenció dels xiquets és prioritari. Tanmateix, quan ja començava a millorar la situació econòmica, un factor inesperat li està assestant un colp terrible al sector turístic, el COVID-19, el famós coronavirus. Per una d'aquelles ironies de la vida, el patac està directament relacionat amb els xinesos. A causa de la seua situació geogràfica i d'altres factors socials i culturals, Xina sempre ha estat un focus de moltes epidèmies víriques. Naixien i morien al país, perquè els seus habitants no en sortien. Ara, milions de xinesos viatgen per tot el món. No lamente el colp per les grans corporacions, sinó pels treballadors i les treballadores que en patiran les conseqüències.

dimarts, 3 de març del 2020

Resseguint el solc del cosmògraf Ramírez

Sent encara un xiquet, vaig tenir les primeres nocions d'un país llunyà anomenat Argentina. A casa, sentia parlar de Juan Domingo Perón i, sobretot, de la seua esposa, María Eva Duarte de Perón, més coneguda com Evita. Patagònia, un nom que em resultava exòtic, passà a formar part de les meues fantasies. També havia llegit en alguns llibres el relat de la gran aventura protagonitzada per Fernão Magalhães i Juan Sebastián Elcano. (Precisament, l'any passat es commemorà el cinquè centenari de l'inici de la primera volta al món.) Jo imaginava l'estret de Magallanes com un lloc tenebrós, de navegació difícil, a causa dels corrents oceànics i la forta intensitat dels vents australs. Em semblava que Terra del Foc també devia ser un país fosc, ple de boires, tempestes i enormes perills. Finalment, he vist acomplit el desig de conèixer aquelles terres llunyanes; el mes passat, les vaig petjar. Vaig recórrer amb uns quants companys de viatge algunes contrades xilenes i argentines de la Patagònia, que comprèn també l'arxipèlag de Terra del Foc. Resulta ben difícil descriure en uns pocs paràgrafs l'enormitat de les emocions viscudes.

He resseguit parts del trajecte que, en 1618, realitzà un xativí il·lustre, el cosmògraf Ramírez, personatge que encara és un gran desconegut per a molts dels seus compatriotes. Sabem que Diego Ramírez de Arellano era natural de Xàtiva perquè ell mateix ho féu constar al seu testament, dictat a Sevilla. Degué ser fill d'un Vicent Alfonso i una Anna Esteve Ramírez de Arellano. La pèrdua dels registres civil i parroquial en què hauria d'estar anotat el naixement i el bateig del futur navegant no permet fixar amb total exactitud ni la seua edat ni la seua filiació. Els historiadors creuen que podria haver nascut en 1580. Després d'estudiar a València, marxà a Sevilla, on amplià coneixements sobre la navegació. En arribar a la cort, canvià el seu nom d'Ildefons pel de Diego i adoptà el segon cognom matern. Els Ramírez de Arellano eren un llinatge nobiliari d'origen navarrès escampat per tots els regnes peninsulars i present a la cort, la milícia, la jerarquia eclesiàstica i el món de les lletres. La nissaga també arribà a l'antic Regne de València i, més concretament, a Xàtiva. Triar el cognom més prestigiós dels genitors era costum prou habitual en aquella època.

Diego Ramírez de Arellano adquirí fama de gran pilot i excel·lent científic (matemàtic i cosmògraf). En 1617 van arribar a la cort notícies del descobriment efectuat per Jacob le Maire a la zona més austral d'Amèrica, un pas entre Terra del Foc i l'Illa dels Estats, i la localització del punt més meridional d'aquell continent, el cap d'Hornos, deformació de Hoorn, nom d'una ciutat holandesa i d'una de les naus de l'estol organitzat per le Maire. En realitat, el marí andalús Francisco de Hoces i l'anglès Francis Drake ja havien descobert aquest cap, en 1525 i 1578 respectivament. (Per això, el passatge de Drake era anomenat mar de Hoces pels hispans.) El rei Felip III ordenà d'organitzar una expedició per a comprovar la veracitat dels descobriments holandesos. Els germans Bartolomé García de Nodal i Gonzalo de Nodal, marins gallecs, en foren designats caps. Diego Ramírez havia de ser pilot principal. Dues caravel·les van salpar de Lisboa el 27 de setembre de 1618. Capitans i pilot tenien ordres de consultar-se totes les decisions, però sorgiren desavinences; en moltes ocasions, els germans Nodal no permeteren que Ramírez de Arellano reconeixés la costa, d'acord amb les instruccions que havia rebut. Deien que baixar a terra retardava l'expedició.

Al cosmògraf xativí se li havia encomanat la tasca científica: experiments amb l'agulla nàutica i el magnetisme terrestre, mesura de latituds i longituds, observació de les marees, determinació de l'altura del pol antàrtic, reconeixement de les vores dels estrets, sondeig dels fons marins i oceànics, cerca de ports segurs, cartografia de les costes, exploració de la terra ferma... Els navegants seguiren el següent itinerari: Madeira, Canàries, Cap Verd, Rio de Janeiro i Riu de la Plata. Des d'aquest últim punt començaren les tasques de reconeixement. Trobaren balenes, lleons marins al cap de Santa Elena i la badia dels Lleons, nadius patagons... Passaren per l'illa dels Ocells (al nord de l'istme que uneix terra ferma amb la península Valdés), la badia de San Julián —on veieren les fumerades dels nadius—, les desembocadures dels rius de la Cruz i Gallegos, els caps de les Verges i l'Esperit Sant (a la vora meridional de la boca atlàntica de l'estret de Magallanes, ja en la Terra del Foc, el territori de la qual van recórrer). Van batejar diferents accidents costaners: la badia de San Sebastián, els caps de Peñas, San Vicente, San Diego, San Gonzalo.

Finalment, arribaren a l'estret Le Maire, que van denominar estret de San Vicente (en honor a Sant Vicent Màrtir, patró de València). A la badia de Nuestra Señora del Buen Suceso, van contemplar nombroses colònies de cormorans, pingüins i llops marins. Donaren als nadius monteras, liensos y otras niñerías en canvi de pells. Intentaren endinsar-se en les aigües de l'estret de San Vicente, però els corrents oceànics els arrossegaren a la costa occidental de l'illa dels Estats, on seguiren batejant nous elements geogràfics: caps Setabense i San Bartolomé —en clar homenatge a si mateixos. En febrer de 1619, arribaren al cap d'Hornos, que denominaren de San Ildefonso, i descobriren les terres més meridionals del continent, les illes Diego Ramírez. Van navegar pel Pacífic cap al nord fins al cap Deseado i penetraren en l'estret de Magallanes per la seua boca occidental. Exploraren la costa meridional de l'estret, on trobaren múltiples badies i ports segurs, i l'illa dels Pingüins, i arribaren de nou al cap de les Verges i a l'Atlàntic.

Abans dels viatges de Francisco de Hoces, Francis Drake i Jacob le Maire, s'havia considerat que la Terra del Foc era un gran continent austral. Als mapes, rebia denominacions com Terra Australis, Terra Magellanica o Terra Incognita. La de Terra del Foc, adjudicada per Magalhães quan observà els focs que encenien els indígenes, es reservava només per a la costa nord d'aquell continent desconegut. Però el cosmògraf xativí cregué que la terra ignota era una illa molt gran a la qual donà el nom de la seua ciutat nadiua, Xàtiva. En definitiva, com l'expedició Nodal mai no arribà a descobrir l'estret situat al sud de l'illa de Xàtiva, avui anomenat canal Beagle, Ramírez no s'adonà que Terra del Foc era en realitat un enorme arxipèlag. El 12 de març, les carabel·les posaren rumb a casa. El 7 de juliol de 1619, arribaren al cap portuguès de Sant Vicent. El 9 de juliol, atracaren a Sanlúcar de Barrameda. Tota la tripulació tornà sana i estàlvia. Diego Ramírez havia situat les latituds i les longituds de tots els llocs explorats amb una gran exactitud i havia calculat també les distàncies recorregudes durant les diferents etapes del periple. L'expedició fou un gran èxit.


A l'hora de publicar la relació del viatge, els germans Nodal s'avançaren al cosmògraf Ramírez. I no es permeté la publicació d'altres notícies de l'expedició durant els següents deu anys. Això no obstant, circularen alguns resums de la narració de Ramírez, que es titula Reconosimiento de los Estrechos de Magallanes y de San Viçente. Con algunas cosas curiosas de navegación. Consta de tres parts: la primera és un quadern de bitàcola (Relaçión diaria de lo sucçedido en el viaje); la segona conté nombroses observacions, consells i taules amb dades tècniques d'interès per a futures expedicions; en la tercera es fan constar els criteris seguits durant les observacions i els errors que conté el llibre dels germans Nodal. El cosmògraf va dibuixar un mapa de l'Illa de Xàtiva. Després del viatge a la zona magallànica, Diego Ramírez de Arellano va rebre diferents distincions. Fou anomenat almirall d'una futura expedició a Nova Guinea, capitá d'infanteria espanyola ad honores i pilot major de la Casa de Contractació de Sevilla. Morí el 27 de maig de 1624. Fou soterrat a la capella del Sagrari, a prop de la seu sevillana. El personatge caigué en l'oblit.

El seu manuscrit romangué ocult molt de temps. Fins a 1866 no es publicaria una síntesi del mateix. El text complet anà a parar a la Biblioteca Nacional d'Espanya. En 2010, la Institució Alfons el Magnànim publicà una esplèndida edició facsímil acompanyada d'un volum amb l'estudi introductori i la transcripció del manuscrit, a cura d'Emilio Soler Pascual i Francesc Xavier Llorca Ibi. La figura del cosmògraf Ramírez ens recorda l'existència de veritables científics durant les darreries del Renaixement hispà i la presència valenciana en els descobriments realitzats al Nou Món. Alguns dels topònims creats pel nostre compatriota encara perduren: els caps Setabense i San Diego, les illes Diego Ramírez... Altres noms no tingueren tanta sort. Com que els xativins havien defensat la causa austriacista en contra de la borbònica, el rei Felip V ordenà incendiar la nostra ciutat i eliminar el seu nom, substituït pel de Colònia Nueva de San Felipe. Igualment manà substituir la denominació Illa de Xàtiva, que havia conservat l'actual Isla Grande durant quasi cent anys, per la magallànica Tierra del Fuego. (Per tant, el foc es féu present a casa nostra i, metafòricament, en les llunyanes terres australs.) El topònim Illa de Xàtiva no ha tornat a aparèixer als mapes.

Com aquells marins del segle XVII, vaig trepitjar la Patagònia en ple estiu austral. He visitat moltes contrades, algunes de les quals —la península Valdés o l'Illa Gran de Terra del Foc— també va conèixer el cosmògraf Diego Ramírez. He contemplat paisatges magnètics: la infinita estepa patagònica, boscs, glaceres, llacs, rius, platges. El viatger hi pot admirar una fauna de gran bellesa: colònies de llops i elefants marins, cormorans i pingüins de Magallanes, grups d'ovelles i cavalls, petites tropes de guanacs, algun còndor, armadillos, pumes, nyandús mascles amb els seus pollets —que els habitants de la regió anomenen choiques i charitos—, exemplars de mara. Hom pot visitar alguna estancia —finca de milers d'hectàrees dedicada a la ramaderia— i veure, quasi de miracle, un gaucho a cavall i amb boina. Però ja no trobarà aborígens d'ètnia ona —o selknam—, extingits a la fi del segle XIX i el començament del XX a causa de les malalties importades pels colons europeus, i per l'acció genocida d'alguns empresaris ramaders. Avui, només hi queden uns pocs supervivents de l'ètnia yàmana. Els tresors naturals tampoc no estan fora de perill.













Els arbres australs (lenga, guindo, ñire) són del gènere nothofagus. (Com que la lenga estén les branques i les fulles de manera horitzontal, els grups d'aquesta espècie arbòria recorden els jardins japonesos.) Creixen en una minsa capa de terra sobre sòl basàltic. En mancar d'arrels profundes, són molt vulnerables als fortíssims vents de la zona. En Terra del Foc, també pateixen l'acció dels castors, espècie invasora introduïda des de Canadà per interès econòmic. Proliferen, per tant, els esquelets d'arbres caiguts, que tarden molt a descompondre's, pels freds extrems que imperen a la regió austral durant bona part de l'any. Unes plantes parasitàries, les "barbes de vell" i els "fanalets xinesos", pengen de troncs i branques de l'arbrat que es manté dempeus. Pul·lulen la molsa, el verdet i moltes classes de bolets. Tot això dóna a la forest aparença de bosc encantat. Al sud de l'Illa Gran sovintegen les muntanyes, els boscs, els paisatges lacustres i les torberes. Durant les meues caminades pel Parc Nacional Terra del Foc, vaig veure badies recòndites i prats florits, i vaig passejar per les vores dels idíl·lics llacs Escondido, Fagnano i Roca (Acigami en llengua aborígen), amb aigües de color turquesa. ¡Impossible descriure amb paraules l'admirable espectacle que oferia la natura!

Vaig emular els nadius yàmana navegant pel canal Beagle des d'Ushuaia, la ciutat més austral de la Terra, fins a l'illot de les Éclaireurs on s'alça el farell que molts confonen amb el far de la fi del món descrit en la novel·la de Jules Verne, situat en realitat a l'illa dels Estats. Lluïa un sol resplendent i les aigües estaven tranquil·les. En fi, he tastat els rostits de carn patagònica, el peix i el marisc dels estrets australs, el vi de la fi del món i l'herba mate. També he comprovat alguns fenòmens curiosos que s'esdevenen a les terres australs: l'aigua gira al revés en el desguàs de la banyera i el sol il·lumina des del nord durant les hores centrals del dia. I he recordat la gesta del cosmògraf Diego Ramírez de Arellano, un xativí il·lustre, explorador i científic. De nou a casa, ordene tots els meus records. Potser aquestes línies exciten la imaginació dels lectors i les lectores. Als confins de la terra encara és possible de sentir l'emoció dels grans viatges.


(Una versió més breu d'aquest text ha estat publicada a Levante-EMV, el 03/03/2020.)