¿Model xinès?

Es veia venir. Sumits en la paranoia i en l'excitació exagerada, resulta difícil elaborar un punt de vista raonable sobre tot allò que està passant per causa del coronavirus. Hom corre el risc de veure-ho tot blanc o tot negre. En principi, l'aparició d'un nou virus contra el qual ningú no està immunitzat justificaria la presa de mesures encaminades a evitar la seua extensió pandèmica, tant més que encara no es disposa de vacuna ni d'antiviral específics. Tot açò ho pot entendre qualsevol. Tanmateix s'han de calibrar molt bé aqueixes mesures en funció de la morbiditat i la mortalitat que provoca el patogen. La covid-19 és equiparable a la grip. Aquesta és una malaltia molt perillosa, sobretot per a persones majors i amb patologies prèvies. Durant la temporada 2017-2018 fou patida per vora 800.000 persones, 52.000 de les quals foren hospitalitzades —els ingressos en unitats de cures intensives foren 3.000. En aquell episodi moriren 15.000 persones. Fa feredat pensar què podria haver passat si no hagués existit vacuna; el 55% dels majors de 65 anys s'havia vacunat. Entre les persones més velles hi hagué una taxa de mortalitat del 17,4%.

Els qui tenim una mica de memòria recordem diversos episodis de saturació hospitalària. Els telediaris no han estat tan sensacionalistes com ara, però sovint s'han difós imatges de pacients col·locats en passadissos d'hospitals saturats. Molt abans de 2017, els mitjans de comunicació ja informaven dels successius retalls en inversions i personal que anava patint la sanitat pública. Comunitats autònomes gestionades pel PP, que volia privatitzar els serveis de salut, tancaven plantes, suprimien llits i serveis, acomiadaven metges i personal d'infermeria. Amb epidèmies gripals tan dilatades i greus com la de 2018, el sistema sanitari arribava a la vora del col·lapse. No recorde, però, que aquell any es prengueren mesures tan extraordinàries com les actuals contra el coronavirus. Estem acostumats a conviure amb la grip. ¿Mata? ¡Sí! I els infarts també. De fet, en l'actual epidèmia, l'obssessió de l'autoritat sanitària sembla ser aplanar la corba de contagi, és a dir, evitar que el coronavirus infecte alhora massa gent, perquè això saturaria el sistema hospitalari. Ergo, es dóna per descomptat que tots acabarem infectats a la llarga.

¿I com s'allisa la corba de contagi? ¿Seguint el model xinès? Tal vegada convinga recordar que Xina és un estat comunista, una dictadura de partit únic. Ja se sap què significa això. A Xina, els drets i les llibertats individuals brillen per la seua absència. Decretar confinaments, restriccions a la lliure circulació o penes greus per a qui no obeïsca les ordres dictades per l'autoritat és cosa habitual en una dictadura. És més: el control electrònic que exerceix l'estat xinès sobre els seus súbdits és brutal. Però els europeus vivim en estats democràtics —o almenys això sembla. A les Espanyes, posem per cas, els aïllaments, les restriccions de les llibertats de circulació i residència, i els tractaments mèdics forçosos col·lisionen amb diversos articles de la Constitució. Aquestes mesures menyscaben la integritat física i moral dels ciutadans, la seua llibertat personal i altres drets constitucionals, com ara la protecció de la intimitat. Per tant, qualsevol intromissió pública en l'esfera dels drets fonamentals dels particulars ha d'estar autoritzada o ratificada per un jutge. Per causa de la histèria col·lectiva creada, ningú no semblava caure en compte d'aquests detalls.

Finalment, el govern central, després de múltiples dubtes i dilacions, ha decidit aplicar una cosa semblant al model xinès. S'ha decretat l'estat d'alarma. Així, l'executiu queda habilitat per a decidir mesures que altrament no podria prendre. Calcula que el cost polític serà mínim, perquè la gent sol preferir la seguretat a la llibertat. Jo no sóc tan optimista. Amb el pas del temps, el ciutadà anirà descobrint les contradiccions. La gent començarà a fer-se preguntes. Primerament crida l'atenció que s'anuncie l'estat d'alarma divendres, s'aprove en consell de ministres dissabte per la vesprada i s'ajorne l'entrada en vigor d'algunes de les disposicions al dilluns; la dilatació de terminis lleva eficàcia a les mesures més radicals. ¡Era precís prendre-les? ¿Per què s'han pres tan tard? D'altra banda, ¿per què no s'han confinat els habitants de la Comunitat de Madrid? ¿Li fa por a Sánchez, prendre la mesura? ¿No vol quedar-se ell mateix aïllat? El cas és que se segueix donant temps als madrilenys per a fugir al País Valencià, Múrcia, Andalusia. Molts dels fugitius estaran portant el coronavirus a zones geogràfiques on aquest encara no tenia molta incidència.

En fi, jo ací em perd. Si tot açò no era precís, s'ha dramatitzat en excés. I si era necessari, ha mancat celeritat. No s'ha suspès el servei de l'AVE, ni s'han tallat les autovies, però s'habilita al ministre de Transports i Mobilitat perquè ho puga fer més endavant. Pedro Sánchez diu que les mesures de l'estat d'alarma no estan pensades per a territoris sinó per a persones, perquè el coronavirus no entén de fronteres. En canvi, sí s'ha pensat en l'aplicació subreptícia de l'article 155 de la Constitució. Catalunya i Euskadi ja s'han queixat. Van a perdre el control de les seues competències en sanitat, seguretat i mobilitat, tres matèries que estaran sotmeses a l'autoritat directa del govern central. (La sanitat valenciana queda en la mateixa situació.) Casualitat o no, Catalunya i Euskadi havien decidit confinar els focus principals de l'epidèmia —Múrcia també ho ha fet per a controlar els portadors del coronavirus procedents de Madrid. Jo trobe confuses les decisions de Moncloa. La gent sol agrair la claredat. Si havíem d'acabar en estat d'alarma, calia haver prohibit des de la primera setmana de març tota mena d'aglomeracions públiques.

No s'havien d'haver autoritzat ni manifestacions, ni mítings, ni concentracions com aquella que s'organitzà davant de Mestalla el dia del partit a porta tancada entre València i Atalanta. No és raonable atiar la histèria col·lectiva i alhora tolerar segons quines coses. «Tan aviat diu figues com raïms», fa el refrany. Hi haurà covid-19 per a una bona estona. Les conseqüències podrien ser terribles. I no em referisc sols als morts o al retall de drets i llibertats. Em referisc també a l'economia i al futur del govern d'esquerres. (Resulta curiós que l'oposició de dretes haja donat suport a l'estat d'alarma.) Xina es pot permetre una aturada econòmica de dos mesos. Reeixirà. Té un enorme potencial. De fet, ja és pràcticament la primera economia del món. Però nosaltres estem abocats a la recessió, al tancament de petites i mitjanes empreses i a la pèrdua de milions de llocs de treball si la situació s'allarga. La baixada de consum serà enorme. Quan minva el consum, disminueixen la producció, l'ocupació, la cotització a la seguretat social i els ingressos fiscals. El cop està sent duríssim per a totes les activitats vinculades al turisme i la cultura.

Les ajudes socials, necessàries en temps d'empobriment generalitzat, agreujaran més el dèficit públic. Ja és mala sort que li haja tocat bregar amb aquesta crisi a la coalició governant. Quan remeta l'epidèmia, molts d'aqueixos eixelebrats que buiden supermercats, per por que arribe l'apocalipsi final, es giraran contra el govern si la situació social i laboral empitjora de manera dràstica. I això em recorda que també circulen teories de la conspiració. Algú ja parla de guerra bacteriològica armada per a desestabilitzar l'economia. Tot podria ser. Durant la crisi financera de 2008-2012, moltíssima gent s'empobrí, però uns pocs s'enriquiren de manera escandalosa. ¿Passarà el mateix quan acabe la crisi del coronavirus? Ves a saber. En qualsevol cas, ara toca exercir la responsabilitat col·lectiva per a evitar el col·lapse de la sanitat pública. Estaria bé que els polítics de totes les ideologies prengueren nota del que està passant. Que aprengueren algunes lliçons. ¿O això és, potser, massa demanar? Un sistema de salut dèbil col·lapsa tan aviat com apareix una emergència sanitària. I la salut arrossega altres coses amb la seua caiguda.