dissabte, 18 d’agost de 2018

Seixanta-sis fires

Seixanta-sis. Ni més ni menys. Aqueix és el número de fires que he viscut. Com és natural, no tinc memòria de tantes. Les primeres que recorde són de finals dels cinquanta, quan tenia ja ús de raó. Hi ha escenes difícils d'oblidar. Com aquella en què es veu arribar pel reial de la fira una xica tota vestida de blanc, una veritable reina als ulls d'un infant, acompanyada d'un home uniformat —amb jaqueta blanca plena d'insígnies, camisa blava i pantalons foscos— que, temps després, vaig saber qui era: l'alcalde Eugenio Blasco. Un cop a la tribuna, la primera autoritat xativina començava el seu discurs amb la inevitable cobla que tots i totes se sabien com el parenostre: ¡Setabenses de Játiva i forasteros que venís de fuera! El segon dia de fira era el més important per a mi. El 16 d'agost se celebrava la festivitat de Sant Joaquim. A la família hi havia tres Ximos: el meu iaio d'Algemesí, mon pare i jo. Per tant, festivàvem ritualment l'onomàstica. (En 1969, l'Església, sense consultar-nos, traslladaria el dia del nostre patró al 26 de juliol.) De bon matí, anàvem a l'estació. El tren en què venia el iaio arribava xiulant i esbufegant.

Recorde la locomotora de vapor i els vagons de dos pisos. (Alguns lectors també recordaran que el nivell superior rebia el nom d'imperial.) Tan aviat com baixava del tren, el iaio ens portava a l'Albereda per a firar-nos —una pistola com les dels protagonistes de pel·lícules de l'Oest, una rèplica a escala del Renault Quatre-Quatre, que calia friccionar contra el terra, una escopeta. Ell es comprava un gaiato. Ens allargàvem fins a la fira del bestiar; el meu iaio Ximo era llaurador. Hi havia molts gitanos. Després, tota la família marxava a casa, al barri del Carme, per a dinar i, sobretot, jugar. Transcorrien els dies de fira. Alguna nit, perquè els pares pogueren anar a les vetllades del Casino Setabense, els meus germans i jo dormíem a cals avis materns, en el Banc d'Espanya —actual Ajuntament. (L'avi, que era ordenança del banc, hi tenia habitatge.) Durant els anys seixanta i setanta, la fira oficial s'expandia per davant i per darrere. En realitat durava quasi un mes. A primeries d'agost, ja s'instal·laven, al primer tram de l'Avinguda de Selgas, les guinguetes municipals, en què venien torró, ametlles garapinyades o ensucrades, fruits secs...

A final de mes encara quedaven barracons de palmitos i parades en què es podien adquirir estris per a la llar: vaixelles, cassoles, coberts, paelles, càntirs... Els melons, d'Alger i tot l'any, el cotó de sucre, l'orxata i les atraccions per a menuts i joves —cavallets, cotxes de xoc, rodes— també eren clàssics d'agost que tardaven a desaparèixer de l'Albereda. En fi, van arribar els últims anys del franquisme i va desaparèixer el meu interès per certs aspectes de la fira. En canvi, van nàixer altres afanys. Ara, era jo qui volia entrar als balls del Setabense, però Batiste, el porter, m'ho impedia. «¿Tens carnet de soci?», em preguntava desdenyós. No, no en tenia. Vaig fer divuit fires i coses que abans m'havien passat desapercebudes començaren a desvetllar la meua curiositat: els salons de pintura i fotografia, el teatre... Durant la Transició van prendre volada el Festival de la Cançó i la protesta pels saraus tancats que organitzaven els últims edils franquistes. La confusió del moment era gran; aquests mateixos edils permetien cartells amb la senyera quadribarrada. Avui, això seria motiu d'un enorme altercat polític. Sovint, pense que hem anat arrere.



A partir de 1979, les meues col·laboracions en el llibre de la fira van ser freqüents. La primera provocà la distribució d'un pamflet elaborat per un grup d'esquerra que havien deixat fora del consistori les eleccions locals de març, les primeres democràtiques celebrades després de la dictadura. Alguna vegada, durant la meua etapa com a regidor, vaig formar part de la Comissió de Fira. L'any 1984, em van encomanar l'organització dels diversos concursos d'arts plàstiques. Se m'acudí una idea ben bonica, el muntatge d'una mostra d'escultura al pati de l'Almodí. Quant al teatre, en aquelles enyorades fires dels vuitanta es programaven bones obres. Em ve al cap la representació d'Antaviana pel grup Dagoll Dagom. (El govern d'esquerres no oblidava, però, espectacles amb molta acceptació popular, com ara la sarsuela.) Vaig viure de ben a prop les protestes que suscità la inclusió d'experiments en les cloendes. I s'anaren succeint fires fins a completar les seixanta-sis que hem complit alguns lectors i jo. ¡I pensem veure moltes més!

(publicat a Levante-EMV, el 18/08/2018)

dissabte, 4 d’agost de 2018

La font del Lleó

L'ajuntament, seguint el recuperat costum d'encarregar el cartell de fira a creadors de prestigi, ha elegit enguany la dissenyadora gràfica Mar Hernández, Malota. Tot i la seua joventut, aquesta dona nascuda en Jaén té una trajectòria professional i artística intensa. És doctora en Belles Arts per la UPV, professora i il·lustradora. Ha treballat per a mitjans, agències publicitàries i firmes nacionals i internacionals, i ha guanyat nombrosos guardons, com ara el Premi Nacional de Disseny. Criticar els diferents aspectes de la fira és tota una tradició. El cartell tampoc no se sol lliurar de les diatribes. ¿Què es diu enguany del treball de Malota? Sembla predominar el to circumspecte. Potser, el fet d'homenatjar la font del Lleó, que compleix 200 anys, ha moderat la censura. Jo, que admire l'obra de l'autora (em ve al cap un packaging ambientat en les festes falleres que dissenyà en 2017 per a una coneguda marca de rom), trobe que el cartell de fira fluixeja. Un cel fosc, amb més lluminàries, hauria tingut major impacte visual. Fluixeja sobretot la tipografia —l'elecció de lletra, la separació de caràcters, la col·locació dels textos i la seua alineació.

En fi, totes aquestes objeccions queden en un segon pla, perquè la imatge principal del cartell ret homenatge a una font emblemàtica de Xàtiva i la seua fira. La del Lleó era una de les quinze fonts reials o públiques nodrides pel canal de Bellús. (Avui només en queden sis.) Recentment, Santi Tormo i jo mateix hem publicat un llibre titulat L'aigua a Xàtiva i la seua horta, editat per l'Associació d'Amics de la Costera. Al volum s'expliquen els orígens d'aquesta joia del nostre patrimoni. Un text del segle XVIII esmenta una font del Lleó (porque la agua de ella sale por la boca de un león de piedra) situada temps enrere al carrer de Montcada, a la cantonada del convent de Santa Clara. Aquesta font, avui desapareguda, degué donar nom al portal homònim. Es construí, però, un nou abeurador adossat a la muralla en un costat del portal. L’adjudicació de les seues obres es realitzà el 4 de setembre de l'any 1740, davant el comissari d’aigües Joseph Ferrer. L’adjudicatari fou Juan Pérez, un mestre d'obres aveïnat a la nostra ciutat, que havia presentat la millor oferta, taxada en veinte y siete libras y diez sueldos moneda deste Reyno.


L’existència d’aquest segon abeurador fou molt efímera. Quan, a finals del segle XVIII, es van iniciar les obres de reforma de l’antiga porta, les autoritats locals van decidir substituir-lo per la font actual, que estigué adossada, originàriament, al lateral dret. Les proporcions que guardava amb la nova porta, acabada en 1784, fan pensar en un mateix autor de les traces, Vicente Gascó. Però les peces no són contemporànies. Encara que l'estil utilitzat en ambdues, el neoclassicisme academicista, remet a la fi del segle XVIII, la font s'acabà de construir el 1818. És la segona més cabalosa de la ciutat (el sobrant de les seues divuit plomes es destinava al reg). La seua tassa circular, de perfil bombat, està feta amb una sola peça de pedra de Buixcarró. El lleó que llança aigua per la boca descansa en un basament. Uns canons de bronze, dos caps de serp situats a la part baixa del basament, també expel·leixen líquid. En 1867, l’arquitecte municipal José Calvo projectà la construcció d’una font bessona a l’altre lateral de l'entrada del Lleó.

El projecte mai no es duria a terme. L’enderroc de la portalada, a principis del segle XX, i la instal·lació de la Gasolinera Selgas, en 1941, determinaren el trasllat de la font (a pocs metres de l’emplaçament original) i l’afegit d’un banc corregut corb. Avui, aquestes peces formen amb la marquesina que cobria els sortidors, la casa Botella i l’edifici de l'antic Hotel Españoleto un conjunt esplendorós. Darrere la font també es conserva l’anunci art-déco d’Engrases Georgia, que exhibia la gasolinera. Tornem, però, al bicentenari de la font. Una inscripció, gravada sobre una làpida de marbre negre, diu: Año 1818, del reinado de nuestro católico monarca D. Fernando VII. Quan tornà del seu captiveri daurat a França, aquest Borbó, el Felón, abolí la Constitució de 1812 i tota l'obra legislativa de les Corts de Cadis. Visità Xàtiva en 1814. Ignorem si seria rebut amb crits de ¡Muera la libertad y vivan las cadenas! En fi, el cartell de Malota ens recorda que la font del Lleó és un clàssic de la fira. Molta gent s'hi acosta a beure. Fins a 2010, hom podia comprar figues de pala al senyor Pepe el Matxero, que seia ben a prop. ¡Quins records!

(publicat a Levante-EMV, el 04/08/2018)