dissabte, 18 d’agost de 2018

Seixanta-sis fires

Seixanta-sis. Ni més ni menys. Aqueix és el número de fires que he viscut. Com és natural, no tinc memòria de tantes. Les primeres que recorde són de finals dels cinquanta, quan tenia ja ús de raó. Hi ha escenes difícils d'oblidar. Com aquella en què es veu arribar pel reial de la fira una xica tota vestida de blanc, una veritable reina als ulls d'un infant, acompanyada d'un home uniformat —amb jaqueta blanca plena d'insígnies, camisa blava i pantalons foscos— que, temps després, vaig saber qui era: l'alcalde Eugenio Blasco. Un cop a la tribuna, la primera autoritat xativina començava el seu discurs amb la inevitable cobla que tots i totes se sabien com el parenostre: ¡Setabenses de Játiva i forasteros que venís de fuera! El segon dia de fira era el més important per a mi. El 16 d'agost se celebrava la festivitat de Sant Joaquim. A la família hi havia tres Ximos: el meu iaio d'Algemesí, mon pare i jo. Per tant, festivàvem ritualment l'onomàstica. (En 1969, l'Església, sense consultar-nos, traslladaria el dia del nostre patró al 26 de juliol.) De bon matí, anàvem a l'estació. El tren en què venia el iaio arribava xiulant i esbufegant.

Recorde la locomotora de vapor i els vagons de dos pisos. (Alguns lectors també recordaran que el nivell superior rebia el nom d'imperial.) Tan aviat com baixava del tren, el iaio ens portava a l'Albereda per a firar-nos —una pistola com les dels protagonistes de pel·lícules de l'Oest, una rèplica a escala del Renault Quatre-Quatre, que calia friccionar contra el terra, una escopeta. Ell es comprava un gaiato. Ens allargàvem fins a la fira del bestiar; el meu iaio Ximo era llaurador. Hi havia molts gitanos. Després, tota la família marxava a casa, al barri del Carme, per a dinar i, sobretot, jugar. Transcorrien els dies de fira. Alguna nit, perquè els pares pogueren anar a les vetllades del Casino Setabense, els meus germans i jo dormíem a cals avis materns, en el Banc d'Espanya —actual Ajuntament. (L'avi, que era ordenança del banc, hi tenia habitatge.) Durant els anys seixanta i setanta, la fira oficial s'expandia per davant i per darrere. En realitat durava quasi un mes. A primeries d'agost, ja s'instal·laven, al primer tram de l'Avinguda de Selgas, les guinguetes municipals, en què venien torró, ametlles garapinyades o ensucrades, fruits secs...

A final de mes encara quedaven barracons de palmitos i parades en què es podien adquirir estris per a la llar: vaixelles, cassoles, coberts, paelles, càntirs... Els melons, d'Alger i tot l'any, el cotó de sucre, l'orxata i les atraccions per a menuts i joves —cavallets, cotxes de xoc, rodes— també eren clàssics d'agost que tardaven a desaparèixer de l'Albereda. En fi, van arribar els últims anys del franquisme i va desaparèixer el meu interès per certs aspectes de la fira. En canvi, van nàixer altres afanys. Ara, era jo qui volia entrar als balls del Setabense, però Batiste, el porter, m'ho impedia. «¿Tens carnet de soci?», em preguntava desdenyós. No, no en tenia. Vaig fer divuit fires i coses que abans m'havien passat desapercebudes començaren a desvetllar la meua curiositat: els salons de pintura i fotografia, el teatre... Durant la Transició van prendre volada el Festival de la Cançó i la protesta pels saraus tancats que organitzaven els últims edils franquistes. La confusió del moment era gran; aquests mateixos edils permetien cartells amb la senyera quadribarrada. Avui, això seria motiu d'un enorme altercat polític. Sovint, pense que hem anat arrere.



A partir de 1979, les meues col·laboracions en el llibre de la fira van ser freqüents. La primera provocà la distribució d'un pamflet elaborat per un grup d'esquerra que havien deixat fora del consistori les eleccions locals de març, les primeres democràtiques celebrades després de la dictadura. Alguna vegada, durant la meua etapa com a regidor, vaig formar part de la Comissió de Fira. L'any 1984, em van encomanar l'organització dels diversos concursos d'arts plàstiques. Se m'acudí una idea ben bonica, el muntatge d'una mostra d'escultura al pati de l'Almodí. Quant al teatre, en aquelles enyorades fires dels vuitanta es programaven bones obres. Em ve al cap la representació d'Antaviana pel grup Dagoll Dagom. (El govern d'esquerres no oblidava, però, espectacles amb molta acceptació popular, com ara la sarsuela.) Vaig viure de ben a prop les protestes que suscità la inclusió d'experiments en les cloendes. I s'anaren succeint fires fins a completar les seixanta-sis que hem complit alguns lectors i jo. ¡I pensem veure moltes més!

(publicat a Levante-EMV, el 18/08/2018)