dissabte, 22 de desembre de 2018

La volubilitat de la sort

Quan es publique aquesta columna, s'estarà celebrant el tradicional sorteig de Nadal. Nombroses persones hauran adquirit dècims o participacions de loteria amb l'esperança que els toque la grossa. Vivim temps de gran descreença —almenys, això blasma la jerarquia eclesiàstica—, però la superstició no desapareix; molta gent haurà adquirit el seu número a Doña Manolita o La Bruixa d'Or —administració fundada, ves per on, en un poble que es diu Sort. En fi, ja s'acaba 2018 i la sort es reparteix, com sempre, de manera molt desigual. La jove Laura Luelmo tingué la dissort d'entrar en el camp visual d'un assassí depravat. Per a la pobra xica i el cercle de persones que l'estimaven, no hi haurà sorteig, ni Nadal, ni res. La roda de la Fortuna, a la qual estan sotmeses totes les vicissituds de les coses humanes, no els ha estat propícia. La volubilitat de la sort s'ha acarnissat amb ells. La mort de Laura ha desfermat reaccions previsibles —les d'alguns polítics, posem per cas. La brutalitat contra les dones no cessa. La pretensió de derogar la Llei Orgànica de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere sembla, per tant, extemporània.

Confiar la solució del problema a les bones intencions també resulta extemporani. Bona intenció és, per exemple, posar a les entrades de la nostra població un cartell de color fúcsia amb aquest text: «Xàtiva, ciutat lliure de violència de gènere» De cap manera es pot entendre que l'enunciat informe sobre una realitat fàctica; si una xativina patís demà una agressió masclista, els cartells grinyolarien. Potser, qui ha ordenat col·locar-los pensava realment açò: «Volem que Xàtiva siga una ciutat lliure de violència de gènere.» ¿Com s'aconsegueix això? ¡Amb mesures legals, no hi ha dubte! També se sol apel·lar a l'educació. Jo sóc escèptic sobre la seua eficàcia. He treballat tota la vida a la docència. Atès que aquesta està absolutament feminitzada, sobretot als nivells primaris i secundaris, no es pot descartar que part important del professorat ensenye valors des d'una perspectiva de gènere. Ara bé, ni el seu poder de convicció és tan poderós com es creu, ni obté l'èxit que caldria suposar. En els centres educatius continuen existint la violència de gènere, el masclisme, l'assetjament a les persones d'orientació sexual no normativa i la marginació.

En realitat, l'educació dels xiquets i les xiquetes sol estar a càrrec de les seues famílies. Per això, bé que l'ensenyament obligatori s'universalitzés fa temps, els estereotips de gènere mantenen la seua vigència i han passat a formar part d'un element central de la rivalitat política, la batalla cultural. A nivell global, la dreta populista va guanyant aquesta batalla. Es considera des de les files progressistes que l'educació podria capgirar la situació. Jo no ho tinc tan clar. La casa i el carrer són competidors molt poderosos de l’escola a l’hora formar i socialitzar els infants i els adolescents. Si les virtuts taumatúrgiques de l’escola foren reals, els índexs de lectura estarien pels núvols, la intolerància, la xenofòbia i el masclisme ja haurien desaparegut després d'anys d’escolarització universal. Tanmateix, fets com els protagonitzats pels membres de la manada demostren que el masclisme continua impregnant gran part de la societat i les seues institucions (la judicatura, l'exèrcit, les forces armades). No s'albira, per tant, una solució a curt termini.

Les morts per violència de gènere són la punta de l'iceberg. Tan bon punt es coneixen episodis com l'assassinat de Laura Luelmo s'alcen veus que demanen l'enduriment del Codi Penal. El càstig ha de ser part de la solució, clar, però les reaccions en calent no porten enlloc. Convé recordar que els índexs de morts violentes del nostre país són dels més baixos del món, mentre que els de països com els EUA, la legislació dels quals contempla l'aplicació de la pena de mort i la cadena perpètua, són altíssims. Bo, atès que aquesta és la meua darrera columna de 2018, aprofitaré l'ocasió per a expressar els meus desitjos de cara a l'any vinent. Vull una Xàtiva lliure de violència de gènere, per descomptat, però m'agradaria també que la nostra ciutat estigués lliure de demagògia. ¡Ah! I convindria recordar que l'infern està empedrat de bones intencions. Sovint, el color violeta, les pancartes i les petites concentracions van per una banda i la realitat, tossuda, per altra. Bones festes, bon any i que la sort ens porte almenys algun premi menor.

(publicat a Levante-EMV, el 22/12/2018)

dissabte, 8 de desembre de 2018

L'etern retorn

Ja està a punt d'acabar l'any. En 2018 s'han commemorat diferents fites. Jo en remarcaria dues: els moviments revolucionaris europeus del 68 i l'aprovació de la Constitució espanyola del 78. Entre el 5 de gener i el 20 d'agost de 1968, es van succeir a l'antiga Txecoslovàquia diversos fets el punt àlgid dels quals fou l'anomenada Primavera de Praga, un breu període de liberalització política iniciat amb l'elecció del reformista Alexander Dubček com a primer secretari del Partit Comunista de la república centreeuropea. La invasió del país pels exèrcits de la Unió Soviètica i altres membres del Pacte de Varsòvia posà punt i final a les reformes. Encara eren temps de Guerra Freda. Dubček volia impulsar mesures que conduïren a un socialisme amb rostre humà: legalització de partits i sindicats, consentiment de la llibertat d'expressió, reconeixement del dret de vaga. Tot açò no era acceptable per als soviètics. Com que la via de la persuasió no dissuadí Dubček i els seus, 500.000 soldats del Pacte de Varsòvia ocuparen el país. Els txecoslovacs hi oposaren la resistència pacífica. Una invasió prevista per a pocs dies s'allargaria mesos.

Jo, que tenia 16 anys quan s'esdevingué aquest episodi, recorde, bé que boirosament, les imatges dels telediaris en blanc i negre. L'altre moviment revolucionari de 1968 fou el maig francès. Tot havia començat en març, amb una protesta dels estudiants de Nanterre contra la guerra de Vietnam. La detenció d'un universitari esperonà la revolta. Els joves exigien el canvi de les normes internes de la universitat. En les residències —posem per cas— estava prohibit que xics i xiques visitaren habitacions d'estudiants del sexe oposat. En maig, protestes i vagues es generalitzaren en nombroses universitats i liceus de París. Charles de Gaulle volgué trepitjar el moviment amb càrregues policials, cosa que suscità batalles campals entre els universitaris i els escamots antidisturbis. Es convocà una vaga general d'estudiants a la qual es van adherir milions de treballadors, que reclamaven millores en les seues condicions laborals. De Gaulle, tement una guerra civil o una revolució, dissolgué el parlament i convocà eleccions anticipades.

La situació revolucionària finí tan ràpid com havia començat. Els treballadors, després d'haver aconseguit importants millores salarials, tornaren a la seua feina a petició del Partit Comunista i la CGT, sindicat d'esquerres. Els gaullistes obtingueren a les eleccions un triomf aclaparador. El sistema no canvià, però s'iniciaren moltes transformacions socials: la joventut esdevingué nou subjecte històric; esclatà la revolució sexual i sorgiren legislacions que liberalitzaven el divorci i l'avortament; els valors del patriarcat entraren en crisi; millorà l'ensenyament; augmentaren els salaris; es generalitzà el rebuig a l'autoritarisme. També hi hagué conats revolucionaris a Mèxic i, reprimits ràpidament per la dictadura, a casa nostra. Mentre els joves francesos llançaven llurs eslògans —"Prohibit prohibir", "Siguem realistes, demanem l'impossible", "Eleccions, parany per a idiotes", "Sóc marxista, tendència Groucho"—, alguns amics meus i jo jugàvem partides en uns futbolins de l'Albereda i escoltàvem discos dels Brincos, els Mustang o els Beatles. En aquella època, l'ajuntament franquista de Xàtiva estava presidit per l'alcalde Eugenio Blasco Guinart.

Anys després, jo acabaria copsant la significació dels fets esdevinguts en 1968. I hauria d'arribar la mort del dictador i la proclamació de la Constitució —que celebra el quaranta aniversari entre peticions de reforma— per a poder gaudir de les llibertats reclamades pels joves francesos en la dècada dels seixanta. Dons bé, ara, perplex, hom assisteix al retorn de l'autoritarisme i les idees reaccionàries: centralització política, retalls a les llibertats d'expressió i reunió, odi a minories i estrangers, derogació de la llei contra la violència de gènere... No voldria banalitzar el feixisme, però el cas és que tres grups de la dreta espanyola es barallen per ocupar la franja més extrema del seu espai polític. I la baralla, atès el resultat de les eleccions andaluses, no sembla passar-los factura. Per la seua banda, l'esquerra, trencat el pacte socialdemòcrata que havia donat com a fruit l'estat del benestar, ja no connecta amb els desfavorits. ¿Conseqüència? ¡L'etern retorn del feixisme! Ha succeït en Andalusia. En maig, podria esdevenir-se a Xàtiva i tot el País Valencià.

(publicat a Levante-EMV, el 08/12/2018)