dissabte, 17 d’agost de 2019

Agost a Subiaco

Subiaco és una xicoteta població d'uns 9.000 habitants pròxima a Roma. La vila té algunes filles il·lustres; Lucrècia Borja i Gina Lollobrigida (Luigia Lollobrigida) hi van nàixer en 1480 i 1927 respectivament. A més a més de les vinculacions borgianes, la localitat, situada terra endins, té diversos paral·lelismes amb Xàtiva: una muntanya amb castell, molta calor estiuenca i un agost ben festiu. A la rodalia de Subiaco, en unes grutes excavades a les parets rocalloses pròximes al riu Aniene, s'establí Benet de Núrsia als inicis del segle VI. Hi fundà un abadiat que arribà a comprendre tretze monestirs. Avui, només en queda un, el de Santa Escolàstica. Al segle XII, es construí el del Sacro Speco en les coves on s'havia estat per primera vegada l'anacoreta. Des de la regla de Sant Benet, els abats eren elegits pels monjos. Al segle XV sorgí, però, la comenda. Papes i reis nomenaven abats comendataris, ço és, imposaven una persona que fins i tot podia ser secular, amb dispensa de la professió religiosa. Roderic de Borja fou abat comendatari de Subiaco (també ho fou de Santa Maria de la Valldigna, a la Safor) i n'usufructuava les rendes.

El xativí, encara cardenal, finalitzà la restauració del castell (la rocca) de Subiaco, iniciada pels seus predecessors. Era residència dels abats. L'edifici experimentaria múltiples reformes posteriors entre els segles XVI i XVIII. El seu aspecte actual, de palau neoclàssic, data del pontificat de Pius VI. El nom del recinte és Rocca Abbaziale, però els habitants de la contrada li diuen Rocca dei Borgia. Roderic hi anava sovint a descansar. Havia conegut en 1465 la jove Vannozza Cattanei, que seria la seua amant durant quinze anys, amb una relació quasi conjugal. El Borja sempre la protegí. Vannozza portava una vida molt confortable. Solia viure en una casa pròpia. Tenia una petita cort que la seguia a tot arreu quan ella es traslladava a algun castell propietat del Borja —al de Subiaco sobretot— en estiu o si hi havia avís d'epidèmia. Allí esperava que el cardenal anés a reunir-se amb ella. Al castell de Subiaco van nàixer tres dels quatre fills que engendrà amb el futur papa: Joan, Cèsar i Lucrècia. Vanozza passà els últims mesos del seu embaràs de Lucrècia en aquest lloc. Per tant, els ecos del llinatge valencià més universal se senten per tota la contrada.

Però tornem als paral·lelismes amb la nostra ciutat. Subiaco celebra el 10 d'agost, diada de Sant Llorenç, una gran fira per a commemorar la fundació de la vila en època romana. Les parades serpentegen per una successió de trams de la via principal (Cesare Battisti, Vittorio Veneto, Garibaldi, Petrarca) que travessa el nucli urbà d'un extrem a l'altre —aquesta via és en realitat una carretera. Les semblances amb l'Albereda de Xàtiva són nombroses: parades amb productes típics, menjar, roba, llepolies, atifells, joguines, eines; aglomeració de visitants; cotxes damunt les voreres i grans embussos a les entrades de la localitat; calor, música, atraccions, espectacles, competicions. ¡Com si estiguérem a la fira de Xàtiva! Podem imaginar Lucrècia, acompanyada de sa mare o les seues mainaderes, quan encara era una nena, recorrent les parades de la Fira de Sant Llorenç, que ja es devia celebrar, i demanant llepolies. La Lollobrigida infant i adolescent també passejaria amunt i avall per via Vittorio Veneto i via Garibaldi, mirant totes les parades.

El 14 d'agost, el mateix dia en què s'inaugura la fira xativina, Subiaco organitza el ritual de la Inchinata (la Inclinada), que recorda el cerimonial xativí de les Cortesies —encara que aquest se celebra Dimecres Sant. Dues processons procedents de diferents punts conflueixen. Una, amb la imatge del Salvador, parteix de la basílica de Sant'Andrea. L'altra, amb l'Assumpció, surt de Santa Maria della Valle. Quan les dues es troben, l'Assumpció s'inclina tres vegades davant del Salvador. De seguida se senten els crits dels fidels, el so de les campanes de totes les esglésies i l'estrèpit dels coets tronadors llançats des de les muralles del Castell dels Borja. L'endemà hi ha festa gran. A Xàtiva, la diada de l'Assumpció és primer jorn de fira. (Ja es veu que la festa de la Dormideta, o Mare de Déu d'Agost, se celebra pertot.) Des de 1993, he visitat Subiaco tres vegades, sempre en agost. He camejat pels carrers costeruts. He recorregut les sales del castell. He dinat a Le Cantine dei Borgia. En totes les ocasions, he tingut la sensació d'estar a casa.

(publicat a Levante-EMV, el 17/08/2019)

dijous, 8 d’agost de 2019

¿Una florera, el Ministeri de Sanitat i Consum?

Durant el paperot negociador fallit entre PSOE i UP, els líders de la formació morada manifestaren les seues queixes perquè els socialistes només els oferien pitxers xinesos. Denominaren així, per exemple, el Ministeri de Sanitat, Consum i Benestar Social. Efectivament, moltes competències d'aquest ministeri estan transferides a les Comunitats Autònomes. Però jo trobe excessiu titllar-lo de florera decorativa. Que no manege massa pressupost no significa que manque de competències i de capacitat per a influir en la vida dels ciutadans. Durant el govern del PP, més de 700.000 persones deixaren de tenir dret a la assistència sanitària a causa d'un reial decret firmat per Ana Mato. Des del Ministeri de Sanitat, un govern d'esquerres podria impulsar moltes mesures progressistes. Es pot regular una cobertura sanitària universal sense excepcions. Recordem que el PP en va excloure tots els immigrants sense papers. Pensem que la legislació bàsica en moltes àrees sempre és competència de l'Estat.

El Ministeri de Sanitat i Consum podria proposar la regulació legislativa de l'eutanàsia i el suïcidi mèdicament assistit, i els diversos requisits per a l'aplicació de la normativa al respecte. En qualsevol cas, podria almenys, impulsar la despenalització. La regulació de l'eutanàsia és una reivindicació de molts col·lectius socials i encara està pendent d'abordar-se. La persona titular del departament haurà d'estudiar la inclusió de l'atenció primerenca en la cartera bàsica de serveis del Sistema Nacional de Salut (SNS). Caldria atendre precoçment els endarreriments del desenrotllament de tota la població pediàtrica, per tal d'assegurar que els xiquets i les xiquetes maximitzen les seues capacitats. Caldria garantir la igualtat a tot el territori estatal. Avui, hi ha una insuficiència general manifiesta de l'atenció primerenca; s'acumulen llistes d'espera eternes i es deixen desatesos molts xiquets que, a causa d'aqueixes llistes, superen el límit d'edat establert. El nou govern hauria de proposar la derogació de la Llei 15/97 (de noves formes de gestió del SNS) i redactar una Llei de Gestió Pública del Sistema Nacional de Salut. (Les Comunitats Autònomes que privatitzen centres sanitaris s'emparen en la llei del 97.) Cal incorporar a la cartera básica de serveis del SNS prestacions com l'atenció bucodental o la interrupció voluntària de l'embaràs, prestades en centres públics.

Calen mesures de transparència, seguiment i rendició de comptes de les inversions en I+D+I. S'han de fixar els preus dels medicaments. Cal aprofitar les àmplies competències del ministeri en política farmacèutica. Es podria estudiar la creació d'una empresa farmacèutica de titularitat pública que coordine els treballs d'I+D+I, integre els diversos centres públics d'investigació sanitària i facilite el desenvolupament clínic i la comercialització de medicaments. El ministeri també pot abordar la creació d'un institut de salut pública i polítiques de salut amb una doble tasca formativa i generadora de propostes que es puguen desenvolupar amb mesures concretes. S'hi hauria de donar participació a societats científiques, grups de pacients i organitzacions ciutadanes sempre que no tinguen conflictes d'interessos amb la indústria farmacèutica. (Aquestes connivències amb les farmacèutiques s'han de combatre decididament des dels poders públics.) Cal coordinar-se amb els altres ministeris implicats per a integrar el funcionariat en el règim general i acabar amb la sanitat de dues velocitats (població general i funcionaris que poden demanar assistència a proveidors privats pagats amb diners públics). Existeix des de fa temps un grup de població amb accés directe als especialistes sense necessitat de volant, codicions especials de copagament i algunes prestacions sanitàries no incloses en l'atenció que es dóna a la resta de població (ulleres o material ortoprotèsic, per exemple). El concepte d'universalitat hauria d'implicar que tota la població estiga coberta pel mateix sistema públic de salut.

El ministeri hauria d'impulsar mesures fiscals encaminades a la consecució d'una millor salut pública, com ara imposts específics per a begudes ensucrades i brioixeria industrial, causants d'obesitat, i per als jocs d'atzar, propiciadors de les ludopaties. Tota aquesta enumeració de capacitats i competències —se'n podrien esmentar més— dóna idea del despistament que suposa titllar de florera xinesa el Ministeri de Sanitat i Consum. És un dels departaments governamentals que major incidència té en les persones i la seua salut. És un dels departaments que ha rebutjat UP durant el curt procés de negociació per a la formació fallida d'un govern de coalició format per forces polítiques d'esquerra. El fracàs demostra que s'haurien d'haver dedicat més temps i esforç a l'estudi profund d'un programa.

(Font: Colectivo Silesia)

dimarts, 6 d’agost de 2019

Guerra als Orsini

 
Castell Orsini de Bracciano

Alexandre VI declarà la guerra oberta als Orsini, que havien donat també llur suport als francesos. (Els Orsini eren una de les famílies nobiliàries més importants de Roma i Itàlia.) El papa nomenà el duc de Gandia capità general i gonfanoner de l'Església. El jove obtingué algunes victòries parcials. En atacar, però, la fortalesa de Bracciano, fracasà vergonyosament. Més tard, en gener de 1497, Joan fou ferit i derrotat al nord de Roma. El papa hagué d'arribar a un acord amb els Orsini. El "Gran Capità" prengué el castell d'Òstia i Giuliano della Rovere, aliat dels francesos, hagué de marxar. Mentrestant, la fatxenderia del duc de Gandia no coneixia límits. Una nit, el cardenal Ascanio Sforza el va convidar a sopar. Durant l'àpat, el jove va donar mostres de la seua altivesa. Llavors, un majordom del cardenal es va burlar d'ell fent al·lusió als seus orígens bastards. El jove abandonà la festa molt enutjat. Marxà al Vaticà per a contar al pare l'ofensa que havia rebut. Aquest, enfurit, envia les forces papals al palau Sforza. El majordom fou penjat.

dissabte, 3 d’agost de 2019

El sou dels polítics

Des de la celebració de les darreres eleccions municipals, l'augment de sou dels nous alcaldes i regidors ha estat notícia contínua. En quasi tots els casos, les pujades de salari alcen crítiques de l'oposició política i d'alguns sectors ciutadans. Jo veig molta demagògia en aquestes censures. Dies enrere, el professor José Luis Villacañas contava, en un article titulat "Virtud republicana", publicat en aquestes pàgines, com Cató exercia càrrecs mentre llaurava els seus camps. Caldria recordar que la Roma republicana estava governada per la classe senatorial. Les magistratures solien recaure, per tant, en gent acabalada. Avui, qualsevol pot ocupar càrrecs públics. Ara bé, aquests han d'estar remunerats. Altrament, la gent sense recursos suficients no tindria accés a allò que els romans denominaven cursus honorum (els diferents esglaons de la carrera política). Sols la gent amb diners podria gestionar la res publica. Aquesta reflexió parteix d'una premissa: els polítics, amb independència de la seua extracció social, haurien de ser persones honorables; els corruptes, pobres o acabalats, sempre trobaran la manera d'enriquir-se a costa de l'erari.

Però tornem al sou dels polítics. Els regidors alliberats del consistori xativí veuran augmentades llurs retribucions un 12,8%. El tinent d'alcalde Reig —posem per cas— cobrarà 40.000 euros bruts anuals. Les dietes per assistència a juntes, comissions i plens, tant dels membres de l'equip de govern com de l'oposició, es veuran incrementades un 10%. L'alcalde continuarà cobrant uns 50.000 euros bruts anuals. En altres ajuntaments de la rodalia també s'han produït augments. El sou de l'alcalde popular de l'Olleria ha pujat un 500% i el de l'alcalde nacionalista d'Agullent, un 115%. (Les retribucions del primer sumaran 42.000 euros bruts anuals i les del segon, 32.000.) En Ontinyent, l'alcalde i els seus regidors alliberats s'han pujat l'assignació salarial un 20%. Hi ha hagut intents frustrats d'augment. A la Font de la Figuera, independents, socialistes i populars han impedit que l'alcalde es puge la paga. A Benigànim, també s'han produït desavinences entre PSOE, guanyador de les eleccions, i Compromís, que volia llevar-li el salari a l'alcaldessa. Tot açò pot crear cert escàndol entre la ciutadania, però convindria explicar molt bé les coses.

Trobe que 50.000 euros bruts per a l'alcalde d'una ciutat com Xàtiva no és una exageració. ¡Ep!, sempre que el seu treball al servei dels conveïns siga productiu. En cas contrari, qualsevol quantitat, fins i tot la més menuda, em semblaria diner llançat al fem. Qüestió distinta és explicar molt bé els augments salarials superiors a l'establert per al conjunt dels treballadors. En alguns dels consistoris esmentats, els primers edils han passat d'una dedicació parcial, de mitja jornada o menys, a una d'exclusiva. Per altra banda, respectant els límits legals, la regla general hauria de ser que ningú no cobre menys pel càrrec polític que per la seua ocupació professional, quan ha d'abandonar aquesta per a dedicar-se a la res publica. Si es paga mal, només se sentiran atretes pel treball polític persones que no tinguen cap ocupació, o —pitjor encara— que esperen obtenir guanys il·lícits. ¡També cap l'altruisme, és clar! Al final, però, la dedicació de franc sols se la poden permetre els rics, com en temps de Cató, si és que hi ha algú que faça res debades.

Un exemple. Imaginem un professor d'institut amb trenta-cinc anys de servei i funció directiva que cobre uns 40.000 euros nets anuals. ¿No seria lògic que cobrés almenys aqueixa quantitat si fos elegit alcalde d'una ciutat mitjana i demanés l'excedència per serveis especials? Quan està en l'oposició, l'esquerra fa demagògia amb aquest assumpte. En fa fins i tot quan governa. (Durant la campanya electoral, el candidat d'una de les formacions de l'anterior tripartit va prometre que cobraria, si era elegit alcalde, 15.000 euros menys que Roger Cerdà.) L'esquerra deixa el llistò de l'abnegació massa alt. Després, quan arriba al poder, els seus adversaris li recorden que està baixant el nivell que ella mateixa ha fixat. Hauríem de rebutjar disputes demagògiques i posar les coses al seu lloc. El batle de Xàtiva no percep 50.000 euros anuals. A la seua retribució bruta se li han de restar la cotització a la Seguretat Social i la retenció a compte de l'IRPF. ¿Costa molts diners el primer edil? Això depèn. Veurem en què es tradueix el salari que li paguem.

(publicat a Levante-EMV, el 03/08/2019)

diumenge, 28 de juliol de 2019

Picar l'ham com uns peixets

Com ja tinc una edat, conec de memòria algunes facetes de la personalitat de Julio Anguita. Imagine que no seré l'únic. Fa molts anys, vaig descobrir, posem per cas, que és un veritable predicador. Jo no podia suportar ni els seus sermons ni les seues maneres sacerdotals. Anguita també té inclinació a descobrir Amèrica per enèsima vegada. (Tots sabem que el continent americà està descobert almenys des de l'època dels vikings.) Finalment, molts recordaran que, sota la direcció d'Anguita, Esquerra Unida assolí les màximes cotes electorals, un 10% dels vots i 21 diputats, en les eleccions generals de 1996. Però la coalició fou incapaç de superar aquests sostres. (La diferència amb Podemos és evident; la formació morada i els seus satèl·lits obtingueren en les generals de desembre de 2015 el 20,68% dels vots i 69 diputats.) Julio Anguita formulà la seua teoria de les dues vores, segons la qual PP i PSOE estan en una vora i EU en l'altra. (Alguns eslògans radicals traduïren la formulació anguitiana d'aquesta manera: «PSOE i PP la mateixa merda és.») La teoria permetia que Esquerra Unida pogués establir contactes polítics indistintament amb els peperos o els socialistes. Al cap i a la fi, eren la mateixa cosa. I es perseguia clarament el sorpasso al PSOE.

Es dissenyà la famosa "pinça" que Aznar i Anguita intentaren fer als socialistes. Esquerra Unida, la veritable esquerra, havia d'ocupar l'espai del PSOE. Aznar estava encantat de fomentar la lluita caïnita entre els seus adversaris. Però el sorpasso mai no arribà. Evoque tots aquests records perquè he vist a les xarxes socials el vídeo d'una entrevista a Anguita. El vell comunista tornava a descobrir Amèrica i profetitzava el resultat de la sessió d'investidura abans que aquesta s'hagués celebrat. Hi ha coses que no canvien amb el pas del temps. Podemos tampoc no ha pogut fer-los el sorpasso als socialistes i camina cap a la inanitat absoluta. S'ha de tenir present que el PSOE, malgrat haver perdut l'empenta de temps passats, és un partit més que centenari. Acumula un munt d'experiència. L'únic que sembla veure-ho clar és Alberto Garzón. (El PCE també és un partit molt antic.) El líder d'EU proposa negociar un acord de programa i donar suport extern a un govern socialista monocolor. De perduts, al riu. Jo encara estic al·lucinant amb la negativa d'UP a acceptar l'última oferta del PSOE. Em remet a les paraules de Julio Anguita: «Quan un Consell de Ministres és d'una força política sola, tothom es calla.» És a dir, allò que s'hi parla no transcendeix.

La direcció d'UP ha sortit amb una bona collonada. Diu que el PSOE només oferia floreres xineses. ¡Ens ha fotut! ¿Encara no sabien Iglesias i els seus que molts ministeris són floreres? Cultura i Esport, Educació, Ciència, Innovació i Universitats, Indústria, Comerç i Turisme, Sanitat, Consum i Benestar Social tenen bona part de les seues respectives competències transferida a les Comunitats Autònomes, però el Govern de l'Estat és responsable de la legislació bàsica. Altres ministeris, Agricultura, Pesca i Alimentació, Economia i Empresa, bé que tampoc no tenen massa competències, es poden omplir de contingut i, sobretot, permeten que els ministres responsables participen a les reunions de Brussel·les on es negocien les ajudes i les normes europees d'aplicació a casa nostra. Finalment, alguns departaments es podien desdoblar. (De fet, s'oferia a UP un Ministeri d'Igualtat.) Sobretot, acceptar la darrera proposta del PSOE suposava seure a la taula del Consell de Ministres i estar assabentat de tot allò que s'hi puga coure. ¡Home, si fins i tot podien haver tingut una Vicepresidència del Govern! En fi, el PSOE, que mai no ha cregut en el govern de coalició, ha vist la ignorància supina i ha posat un ham. Els de Podemos l'han picat com uns peixets.

Es parla molt de la vàlua política de Pablo Iglesias, però un partit polític solvent ha de tenir direcció col·legiada. En la foto del nucli fundador de Podemos, presa en 2014 durant la primera assemblea ciutadana de Vistalegre, figuraven Carolina Bescansa, Juan Carlos Monedero, Luis Alegre, Tania González, Íñigo Errejón i el mateix Iglesias. Avui, cinc d'aquelles persones han desaparegut de la direcció, a causa de les desavinences o les purgues internes. Altres, Pablo Echenique, Ramón Espinar, han passat a un segon pla o han dimitit. Els actuals portaveus de la formació no semblen tenir ni la capacitat ni la raboseria que calen per a negociar amb un partit, el PSOE, que se les sap totes. Cada vegada resulta més quimèric ocupar la centralidad del tablero. Jugar-se totes les cartes a la capacitat d'un líder carismàtic és perillós; pot equivocar-se com qualsevol humà. Durant el seu discurs en l'última sessió del debat d'investidura, Iglesias estigué ben "espès". En fi, veig molta immaduresa i molta ingenuïtat en l'actitud dels dirigents d'UP. Ara no serveix de res plorar com xiquets. Molta gent espera que es llepen ràpid les ferides i tornen de seguida a la casella de sortida.

divendres, 26 de juliol de 2019

¿De qui és la culpa?

Després de fracassar la investidura de Pedro Sánchez resulta molt difícil resistir la temptació de buscar culpables. De fet, ja s'assenyalen. Cadascú es deixa arrossegar per les seues simpaties ideològiques. Per a uns, tota la culpa és del PSOE. Altres, en canvi, deixen com un drap brut la direcció d'Unidas Podemos. Hi ha qui vol mantenir l'equidistància i divideix les responsabilitats en parts iguals. Segons el meu parer, allò més assenyat és analitzar les equivocacions d'uns i altres. Comencem pels socialistes. Des d'un principi, Sánchez deixà clar que aspirava a presidir un govern monocolor. Ell i els seus no es van privar de dir-ho a tort i dret. La pretensió no tenia massa trellat; quan s'està a cinquanta-tres escons de la majoria absoluta, calen aliats, i alguna cosa s'haurà de donar als possibles socis a canvi del seu suport. ¿Per quines raons es mostrava renitent, el líder dels socialistes, a la formació d'un govern de coalició amb UP? Jo n'esmentaria algunes de fonamentals. És possible que els socialistes hagen rebut moltes pressions —i no serien les primeres— des dels poders fàctics, que detesten profundament l'opció política que representa Podemos.

Per altra banda, la socialdemocràcia es mostra incapaç de plantar cara al capitalisme. Coneixem de memòria les propostes que implementa quan està al govern, polítiques progressistes en matèria de drets individuals —sense passar-se'n, però— i neoliberals en economia. UP és, per tant, un soci molt incòmode. Això explicaria les contínues crides a l'abstenció del PP i, sobretot, de C's. Finalment no s'han de descartar problemes derivats de les diferents cultures i la lluita d'egos. Ací, a Xàtiva, en tenim una mostra; els líders locals de l'esquerra no se suporten. Els socialistes titllen de sectària la gent de XU. Aquesta, per la seua part, desdenya sense amagar-se el grup socialista, que considera de dretes. A nivell estatal, Pedro Sánchez ha posat el vet a la presència de Pablo Iglesias en el govern. Això és una bufetada al líder del grup amb què s'hauria de pactar. Algú ha dit sorneguer que Iglesias s'hagués cruspit Sánchez amb fines herbes. (Jo també ho creia, però la intervenció del líder d'UP en l'últim minut de l'última sessió del debat d'investidura, oferint fer-se càrrec d'una matèria que ja està transferida a les Comunitats Autònomes, m'ha decebut.) En qualsevol cas, el PSOE acabà acceptant allò inevitable, la formació d'un govern de coalició.

¡Per força els pengen! Ara bé, els socialistes van dir que les polítiques d'Estat (Justícia, Interior, Defensa, Afers Exteriors) no eren negociables. ¡Nou vet a la formació morada! Mentre, ¿quina ha estat l'estratègia d'UP? A qui conega la cultura política que representa aquesta formació li haurà resultat previsible el seu comportament durant el procés negociador. Primerament, els seus dirigents no es tallaren un pèl. Van dir que era necessària la seua presència en el govern per a poder vigilar de prop els socialistes. Això es pot pensar, però dir-ho en veu alta i als mitjans també és una bufetada. Lògicament, la gent del PSOE, els va respondre: «Nosaltres necessitem socis, no guardians. Voleu actuar al govern com si fóreu oposició.» Els tractes es van embolicar. Quan Sánchez féu explícit el vet a Iglesias, aquest es va apartar. Molts pensàrem que el gest del líder de Podemos engrandia la seua figura. En realitat, augmentava el preu de la seua col·laboració. UP ha rebutjat, titllant-los de merament decoratius, tres ministeris (Sanitat i Consum, Igualtat i Habitatge i Economia Social) i una vicepresidència segona responsable de polítiques socials.

També ha rebutjat de participar en altres àrees relacionades amb agricultura, ciència, innovació, universitats i cultura (l'oferta que feia el PSOE incloïa algunes secretaries d'Estat). La manera insistent de remarcar que exigia parcel·les on desenvolupar les "seues" polítiques fa sospitar que UP volia crear un govern dins del govern, vorejant els principis de col·laboració i unitat d'acció política, sota l'impuls del president, que han de presidir un consell de ministres. En definitiva, les desconfiances mútues, les diferències abismals, han malmès l'oportunitat de tenir govern d'esquerres. Les malvolences personals són un clàssic en l'esquerra. Recordem les relacions ben conflictives entre Felipe González i Julio Anguita. Hi ha coses que no canvien amb el pas del temps. Ens falta molta cultura democràtica. Els governs de coalició no tenen cap precedent a nivell estatal. Sorprèn, a més, que durant el breu paperot negociador, a penes s'haja parlat de programa. Abans de res, per coherència, s'hauria d'haver pactat un programa comú. Dissenyar l'organigrama governamental i designar les persones encarregades de dur a cap tot allò pactat venia després. S'han fet mal les coses. Ara, discutir qui és el culpable ja no té massa sentit. Interessa més saber si encara hi ha remei.

dissabte, 20 de juliol de 2019

Damnatio memoriae

Condemnar a l'oblit dignataris morts —o deposats— és un costum més antic que la picor. Els egipcis i els romans el practicaren sovint. Un jurista alemany del segle XVII utilitzà la locució llatina damnatio memoriae (condemna de la memòria) per a referir-s'hi. A Roma, la condemna podia ser decretada oficialment pel Senat, però de vegades era exigida unànimement pel poble. Tot allò que recordés el condemnat (imatges, monuments, inscripcions, edificis...) era eliminat. S'arribava fins i tot a prohibir l'ús del seu nom. Alguns emperadors foren objecte de la damnatio memoriae després de morts. L'Església, descendent en molts aspectes de l'Imperi Romà, també la practicà dues o tres vegades. Giuliano della Rovere, papa Juli II, condemnà a l'oblit el seu antecessor Alexandre VI. Corria l'any 1503. Alguns pensaran: «No pot ser. Com que són germans en Crist, els pastors de l'Església practiquen la caritat i l'amor fratern.» ¡Ha! Giuliano della Rovere, educat pels teòricament humils franciscans, ordenà d'eliminar totes les inscripcions i tots els escuts al·lusius al papa xativí, perquè l'odiava intensament. Sort que moltes peces se salvaren de la piqueta.

L'odi continua produint versions actualitzades de la damnatio memoriae. El nou alcalde de Madrid, posem per cas, voldria que desaparegués qualsevol vestigi dels projectes enllestits per la seua predecessora Manuela Carmena. ¿I a Xàtiva? Calabuig i Rus no es podien sofrir. Quan el segon esdevingué primera autoritat local, l'odi dictà algunes de les seues primeres decisions. Ordenà d'eliminar diversos elements urbans —fonts, escultures— erigits pels socialistes. En 2015, es donaven totes les circumstàncies per a decretar una nova damnatio; Rus, abominat per l'esquerra, havia caigut en una batuda policial. Era acusat de diversos delictes relacionats amb la corrupció. A mi no m'hauria estranyat que les noves autoritats hagueren ordenat la demolició de l'artefacte inacabat que tapa l'antiga plaça de bous de Demetrio Ribes. (Alguna empresa el desmuntaria debades i encara pagaria diners a canvi d'endur-se el ferro.) El nyap metàl·lic passarà a la posteritat com el plat volador de Rus. Potser la composició tripartida de l'equip de govern —amb les previsibles discrepàncies sobre l'assumpte— impedí una mesura que hauria tingut impacte.

També podrien haver acomiadat les persones col·locades pel PP a l'Ajuntament. En 1995, Rus no s'ho va pensar dues vegades; es desempallegà ràpidament d'alguns càrrecs nomenats per l'anterior corporació. En fi, la rancúnia surt per orificis inesperats. ¿Qui havia de pensar que es decretaria una damnatio després de les recents eleccions? ¿Contra qui? El PP no mana des de fa quatre anys. Pel que es veu, ara toca l'oblit dels anteriors socis. «No pot ser. ¡Si són companys de lluita! Els membres de les formacions d'esquerra estan cridats a col·laborar.» ¡Ha! Recordem Giuliano della Rovere i Roderic de Borja, germans en Crist. Els líders de l'esquerra es tenen més ràbia que el dimoni a la creu. I faltava saber que alguns estudiaven la manera de desallotjar Roger Cerdà de l'alcaldia. Conclusió: es fa creu i ratlla a tot allò que hagen enllestit els antics aliats. ¿Com? ¿Obrint al trànsit de diumenge el tram central de l'Albereda, posem per cas? Sí i no. Ficar barreres dominicals en aqueix tram era una mesura més efectista que efectiva.

S'han pres decisions de més calat. S'han deixat en mans de C's algunes àrees, com ara Mobilitat i Gran Teatre, que abans gestionava XU. (Jo imagine Rus encomanant la restauració del Tríptic daurat de Xàtiva, l'obra que presideix l'alcaldia, a Cecilia Giménez, la "restauradora" de l'Ecce Homo de Borja, per picar la cresta a l'artista Manuel Boix, amic de Calabuig.) Molts sospitaran que les delegacions a C's són una manera alambinada d'aplicar la damnatio memoriae. En tot cas, quatre anys d'espera perquè el Pla de Mobilitat donés fruits destacables al centre urbà —als afores s'han creat vàries interseccions giratòries— podrien quedar en no res. ¡Au, a començar de cap i de nou! Quan hom es menja els fetges d'altre solen passar aquestes coses. Tenir-li un odi visceral a l'adversari polític no ajuda a prendre decisions que beneficien la ciutadania. El nou regidor de Mobilitat ja ha dit que suprimiria gustosament l'ORA. ¿Algun pla alternatiu? Supose que la llei de la selva. ¡Que cascú panye i aparque el cotxe on puga! Bon inici de mandat.

(publicat a Levante-EMV, el 20/07/2019)

dissabte, 13 de juliol de 2019

Els francesos envaeixen Itàlia

En 1494, Carles VIII de França, que es considerava hereu legítim de Nàpols, envaí Itàlia i passà per Roma. El papa es tancà al castell de Sant'Angelo. Negocià amb el monarca francés, però no el volgué reconèixer com rei de Nàpols. Finalment, els francesos abandonaren Roma. Cèsar i Djem, germà del soldà turc, els acompanyaven com a ostatges (oficialment, Cèsar estava investit legat pontifici; els francesos, però, el consideraven una penyora per tal d'assegurar-se l'acceptació papal de les seues pretensions). Tanmateix, Cèsar s'escapolí a mig camí, a Velletri, i Djem morí en arribar a Nàpols. Els francesos es quedaren sense ostatges. Com que Giovanni Sforza havia acceptat el comandament d'un regiment napolità, Lucrècia, la filla del papa, tornà a Perusa, on Alexandre VI havia anat fugint dels francesos. El pontífex formà una lliga antifrancesa amb la col·laboració militar de Ferran el Catòlic, que envià Gonzalo Fernández de Córdoba, el "Gran Capità". Els francesos foren derrotats i hagueren de fugir d'Itàlia.

Carles VIII de França i Gonzalo Fernández de Córdoba, el "Gran Capità"

dissabte, 6 de juliol de 2019

Evocant la figura de Lucrècia

Ja han arribat les vacances escolars d'estiu. La gent que puga canviarà d'aires; anirà a Bixquert o la platja. Els destrets econòmics o el treball obligaran altres a quedar-se en casa. Alguns i algunes aprofitaran juliol o agost per a viatjar. Les temperatures són altíssimes. ¡Coses del clima mediterrani i l'escalfament global! Dic açò perquè enguany se celebra una efemèride, el cinquè centenari de la mort de Lucrècia Borja, que proporciona l'excusa perfecta per a viatjar a Itàlia, sempre que la calor no ens faça perdre les ganes. Podríem emular Johann Wolfgang Goethe. El gran escriptor alemany inicià un llarg periple per Itàlia quan tenia trenta-set anys d’edat (seguint el costum dels joves alemanys, nobles o burgesos, de completar el seu període de formació amb un Grand Tour pel migjorn). En tornar al seu país, emocionat encara per l’experiència viscuda, escriví Elegies romanes. A l’autor de Faust li va sorgir de seguida una plèiade d’imitadors, ja que molts escriptors realitzaren el mateix viatge i descriviren, a la tornada, les seues impressions (Juan Gil-Albert, per exemple, publicà Intermedio italiano). Avui no sols viatgen els escriptors.

Enguany, els entusiastes dels mites borgians (que senten devoció pel país dels Apenins) podrien fer el Grand Tour d’una manera distinta: resseguint les petjades de Lucrècia Borja per regions com ara l’Emília Romanya, les Marques, l’Úmbria o el Laci. Roma i Ferrara són els principals escenaris en què es desenvolupà la vida de Lucrècia. També petjà Subiaco, Pesaro, Spoleto o Perugia. Nasqué a Subiaco. De Pesaro fou el seu primer marit, Giovanni Sforza. En Perugia s'amagà Alexandre VI quan Carles VIII de França, que es considerava hereu legítim de Nàpols, envaí Itàlia. Com que Giovanni estava atrafegat, comandant un regiment napolità, l'esposa marxà a l'Úmbria a reunir-se amb son pare. El primer matrimoni de la jove s'anul·laria. Es tornaria a casar amb el gran amor de sa vida, Alfons d'Aragó, duc de Bisceglie. L'estada d'Alfons a la cort papal no fou fàcil. Alexandre VI i Cèsar Borja ordien una reconciliació amb els francesos, enemics dels Aragó de Nàpols. El duc fugí de Roma. Per tal d'alleugerir el desconsol de la seua filla, el papa la nomenà governadora de Spoleto. Lucrècia marxà a la vila umbra per a prendre possessió del seu càrrec.

El marit hi acudí. Fou un temps de molta felicitat. Posteriorment, tornaren a Roma. Però el duc de Bisceglie acabaria assassinat. Immediatament, el papa projectà d'unir la seua filla amb l'hereu del duc Hèrcules de Ferrara. Lucrècia es casà a la basílica de Sant Pere del Vaticà amb Alfons d’Este. Tot seguit, deixà Roma definitivament. A Ferrara, Lucrècia s'envoltà d'un petit cercle de familiars i d'humanistes. Parí set fills —dels quals només sobrevisqueren quatre. Les rivalitats amb altres estats italians obligaren Alfons d'Este a embarcar-se en guerres contínues, durant les quals Lucrècia exercí la regència. Portà una vida pietosa i adquirí fama de benefactora. Morí en 1519 per les complicacions del seu darrer part. Fou soterrada al monestir del Corpus Domini, regentat per monges clarisses. Roma, Ferrara i les altres ciutats que va conèixer la filla del papa han conservat un patrimoni històric i artístic esplendorós. Jo destacaria, posem per cas, les obres magnífiques que, per encàrrec d'Alexandre VI, pintà Bernardino di Betto, il Pinturicchio.

Contemplant la façana del duomo de Ferrara

Es troben pertot arreu: al duomo de Spoleto, en una capella de la col·legiata de Spello, població pròxima a Assís, als Apartaments Borja del Vaticà, a les esglésies romanes de Santa Maria in Aracoeli i Santa Maria del Popolo... Molt sovint, Pinturicchio s'inspirà en el rostre de Lucrècia per a pintar el de la Mare de Déu. En fi, qui faça les maletes i marxe a Itàlia podrà experimentar les mateixes experiències de la bellesa i l’emoció que colpiren Goethe. El periple pot deparar instants excelsos al Caffè Giolitti de Roma (tastant un deliciós gelat de maduixa i préssec) o a Tre Scalini (menjant el tartufo de la casa). El turista tornarà a terres valencianes tocat per la gràcia divina i sabedor dels motius que impulsaren Roderic de Borja, papa Alexandre VI, a estimar la dolce vita. Qui es quede a Xàtiva sempre pot fer una escapada a València, per a visitar el Museu de Belles Arts. En una de les seues sales s'exhibeix Mare de Déu de les Febres, un quadre de Bernardino di Betto que hauria d'estar custodiat al museu de la nostra col·legiata.

(publicat a Levante-EMV, el 06/07/2019)

dimarts, 2 de juliol de 2019

La boda dels Prínceps de Squillace

Pel maig de 1494, se celebrà la boda de Jofré, fill d'Alexandre VI, amb Sança d'Aragó, filla del rei Alfons II de Nàpols i la seua amant Trogia Gazzela. Els joves foren nomenats Prínceps de Squillace. Sança era major que el marit i, pel que sembla, una dona de fortes passions. Segons els testimonis, el jove consumà la nit de noces de forma ben airosa, la qual cosa provocà la satisfacció del pontífex. També el jove duc de Gandia, Joan I, va donar bones notícies al papa: va nàixer el seu primer fill, el futur duc Joan II. Tanmateix, el primer duc, que s'avorria mortalment a Gandia, sol·licità permís de son pare per a tornar a Roma. En 1496, deixà la dona embarassada del segon fill i acudí de nou a Itàlia. Mentrestant, el seu germà Cèsar havia estat nomenat cardenal i arquebisbe de València.

dilluns, 1 de juliol de 2019

Llibre d'Artur Heras

El proper divendres, a les 19.30 hores, es presentarà al saló d'actes de la Casa de Cultura de Xàtiva el llibre d'Artur Heras Ribera i jo, un diari. La presentació comptarà amb la presència de Manuel Vicent, Anacleto Ferrer, Raimon i el mateix autor, que signarà exemplars en acabar l'acte. Ribera i jo és un dietari singular, profusament il·lustrat, amb idees i records personals, reflexions al voltant de la vida i l’art... És un dietari "a dues veus" en què Heras fa confluir la seua pròpia experiència vital i intel·lectual amb la del pintor Josep Ribera. Tots dos nascuts a Xàtiva, l’han d’abandonar ben joves. Heras rememora la seua infantesa a Xàtiva i recrea la de Ribera, tan properes les dues a pesar de la distància temporal. Heras imagina Ribera, la família, els amics, l’exili, la seua relació amb el poder, el seu creixement com artista, la seua vida i la seua mort a Nàpols. El llibre serveix per a comprendre millor i valorar l’obra de Ribera, superant els tòpics i aclarint les malinterpretacions de què ha estat objecte.


dissabte, 29 de juny de 2019

Els valencians a Roma: parents, amics i jueus

Durant el pontificat d'Alexandre VI, Roma s'omplí novament de valencians. Acudiren, per exemple, els metges Gaspar Torrella i Pere Pintor, autors de sengles tractats sobre la pesta i el mal francés. Diversos familiars, com ara Joan LLopis, Joan de Castre-Pinós, Joan de Castellar, Jaume Serra, Bartomeu Martí i Francesc Lloris, foren nomenats cardenals. També foren elevats al cardenalat, els parents del cercle més íntim: Joan de Borja el Vell, Joan de Borja i Pere Lluís de Borja, fills de Joana de Montcada, i el cosí Francesc de Borja (probable fill de Calixt III). Dos nebots, Guillem Ramon i Roderic, foren nomenats capitans de la guàrdia pontifícia. Per últim, molts jueus i conversos (o "marrans" de conversió dubtosa) foren acollits a Roma. Açò desfermà les ires de Ferran d'Aragó, trameses per l'ambaixador Lope de Haro. Tanmateix, el papa es mostrà tan tolerant amb els jueus (s'ha de tenir present que eren una font d'ingressos substanciosos), que ell mateix fou titllat de marrà. El pontífex no feia massa cas d'aquestes enraonies.


Piazza della Pilotta i Via della Pilotta a Roma, llocs on es jugaven partides de pilota

dijous, 27 de juny de 2019

No es pot ser jutge i part alhora

Darrerament, tres texts meus (dues columnes publicades a Levante-EMV i una entrada penjada al blog), tots ells referits a l'actualitat política xativina, han suscitat comentaris i debats molt interessants. L'intercanvi d'opinions s'ha produït a les xarxes socials de Twitter i Facebook. Una primera objecció que s'ha fet als meus escrits és la falta d'objectivitat. Convé recordar que una columna d'opinió sol pertànyer a la categoria de texts argumentatius, és a dir, texts que intenten convèncer d'una idea o tesi. Per tal de persuadir els lectors, hom utilitza arguments. Els detractors poden, naturalment, argumentar en contra. L'objectivitat no és, per tant, la propietat que millor caracteritza uns texts subjectius per definició. El seny i la bona argumentació són trets molt més rellevants. L'objectivitat només es demana als discursos informatius o acadèmics, però jo expresse les meues opinions sobre la realitat política de la ciutat. Els seguidors de les meues columnes són persones a les quals agrada la meua forma de raonar, o gent que sol estar d'acord amb els meus punts de vista. Però s'ha d'acceptar que altres persones no vulguen saber-se'n res.

Em fan gràcia les acusacions de subjectivitat, perquè els acusadors també opinen. Poden ser, en conseqüència, tan subjectius com jo, o més. He notat, posem per cas, que algunes veus crítiques venen de l'òrbita de Xàtiva Unida. Em solen acusar de menystenir el seu grup polític. Les acusacions, que eludeixen el debat d'arguments, arriben a caure en la hipèrbole i la fal·làcia ad hominem: «De veritat, Ximo, no comprenc tanta insídia per part teua ni tanta irracionalitat contra Xàtiva Unida.» Altres comentaris són més sibil·lins. «És un bon article, un "poc" més critic amb alguns que de costum, però amb el mateix repartiment de culpes subtil per als de sempre...», diu una persona sobre el meu article publicat al Levante-EMV de dissabte passat. (Cal traduir "alguns" per regidors socialistes i "els de sempre" per regidors de XU, per a entendre millor l'enunciat.) Si qui em critica és militant o simpatitzant de Xàtiva Unida, no podrà al·legar imparcialitat; ningú no pot ser jutge i part alhora. En definitiva, veure la palla en els ulls dels altres i no veure la biga en els propis mena al victimisme i la malenconia, a pensar acríticament que tot el món està en contra d'u.

Potser, sóc més imparcial que aquestes veus, perquè no tinc implicació de part. Ni milite en el PSOE, ni en EUPV, ni en Unides Podem. Això em proporciona prou equidistància. També se m'ha objectat que omet certs assumptes importants —l'entesa dels socialistes locals amb C's, posem per cas. Això no és de veres. En realitat, algunes persones voldrien que jo escrigués l'article que escriurien elles. Aquesta pretensió no resulta factible per tres boníssimes raons: cadascú és lliure d'expressar les seues opinions com millor li abellisca; sóc col·laborador habitual d'un diari —hi tinc una columna quinzenal— i em puc permetre de dossificar temes i particularitats; l'extensió dels meus articles està taxada pel mitjà en què col·labore. Si fes cas d'alguns suggeriments, redactaria escrits que ocuparien una plana sencera. ¡Impossible! El diari no m'ho permetria —ni tampoc els lectors, que no suportarien tanta lletra impresa. No pretenc l'objectivitat absoluta, que no existeix. Busque l'equanimitat, l'opinió equilibrada, el judici assenyat. Intente fugir de l'escrit pamfletari. Algú ha comentat: «Aquest home sempre va igual.» El públic lector jutjarà.

dimarts, 25 de juny de 2019

Més matrimonis dels Borja

El rei Ferran de Nàpols oferí a Jofré la promesa de matrimoni de la seua néta Sança (filla natural legitimada del futur rei Alfons II). D'altra banda, Joan de Borja embarcà cap a Barcelona, per a casar-se amb Maria Enríquez, cosina de Ferran el Catòlic, i fer-se càrrec del ducat de Gandia. Duia quatre galeres carregades de roba, joies i regals. La boda se celebrà a Barcelona davant dels Reis Catòlics. Durant un temps, el papa li enviava cartes d'amonestació perquè, segons les notícies arribades a Roma, no jeia amb la dona i malbaratava els diners que li eren tramesos regularment.


dissabte, 22 de juny de 2019

Miratge dissipat

Durant el passat període municipal, les relacions entre els regidors del PSOE i Xàtiva Unida van ser especialment complicades. ¿Per què? Perquè uns i altres havien d'actuar constrets per dues necessitats, la d'assegurar un govern local d'esquerres i la de lluitar per l'hegemonia a l'espai polític compartit. (Tampoc no s'han de descartar possibles friccions de tipus personal.) Mal assumpte. Tothom sap que dos pollastres no poden conviure en un mateix corral. ¿Quin grup va contravenir més vegades a la bona fe dels pactes? Difícil respondre; XU diu una cosa i el PSOE, la contrària. En qualsevol cas, compartisc la visió d'un amic meu. Els socialistes van gestionar les desavinences de manera més reservada. En canvi, XU solia fer-ho públicament, corrent el risc d'aparèixer davant de molts com el dolent de la pel·lícula, com el grup que ficava pals a les rodes del tripartit. Durant la recent campanya electoral, l'agressivitat de XU fou més evident que la del PSOE. Conclusió: amb el resultat electoral obtingut el dia 26, els socialistes no volen ni sentir parlar de reeditar el Pacte de Sant Domènec. Des del meu punt de vista, una mala notícia.

Per la seua banda, Xàtiva Unida no accepta res que no siga la firma d'un nou pacte. Formar part del govern socialista d'una sola veu, com proposa Roger Cerdà, no entra en els plans de Lorente i els seus. S'estimen més passar a l'oposició. L'alcalde ha oferit delegacions a tots els grups amb representació municipal. Els de XU han rebutjat l'oferta. ¡Altra mala notícia per als votants progressistes! I ningú no donarà el braç a tòrcer, perquè els ponts estan absolutament trencats. Les malvolences personals són insuperables. La profecia autocomplida, que C's siga l'únic grup que accepte l'oferiment de Cerdà, posa la guinda. Això sí, la franquícia local de Rivera demana contrapartides; vol delegacions rellevants i autonomia per a gestionar-les. Alguns suposen que l'entesa amb C's ja és cosa feta. Com que els socialistes no disposen de majoria absoluta —els ha faltat un sol escó per a obtenir-la—, han de buscar una fórmula que garantisca l'estabilitat de l'equip de govern i l'aprovació dels seus projectes. Juan Giner podria ser la solució, tant més que el grup municipal del PSOE no pareix tenir gent de sobra per a gestionar totes les àrees edilícies.

Les obligacions professionals, familiars i polítiques d'uns quants regidors i regidores socialistes —i la seua competència en algun cas— susciten dubtes. ¿Són capaços d'administrar tots sols els afers municipals o necessiten ajuda? El suport dels coreligionaris locals de Rivera i Cantó no està, però, exempt de riscos. Provoca el rebuig de molts votants d'esquerres —d'un sector de la militància socialista, per exemple—, que blasmen els tractes amb una formació partidària de privatitzar la sanitat, l'educació i les pensions, de baixar el salari mínim, de liquidar ajudes a la dependència, d'aplicar noves retallades de drets laborals, de baixar imposts als rics, de desactivar les polítiques d'igualtat, d'esmotxar les llibertats, de tancar la televisió autonòmica, de restringir l'ensenyament i l'ús del valencià, d'aplicar indefinidament en Catalunya l'article 155 de la Constitució, de no traure de la garjola els presos polítics. Els col·legues andalusos, madrilenys i murcians de Juan Giner han pactat sense problemes amb Vox, partit neofalangista.

Durant el debat d'investidura en les Corts, Toni Cantó oferí suport a Ximo Puig si trencava amb el sanchismo, el nacionalismo y el populismo. ¿Farà escarafalls d'aquestes amistats perilloses, el socialisme xativí? En Cream, trio mític format per Eric Clapton, Jack Bruce i Ginger Baker, cada músic tocava el seu instrument. A C's, membre del "Trío de Colón", tant se li'n dóna tocar el baix o la bateria. En fi, el suport de Juan Giner i Maria Beltrán al PSOE toparia amb l'oposició ferotge de Xàtiva Unida i el Partit Popular, que aspiren a ser hegemònics en els respectius espais polítics. (Les aspiracions de Xàtiva Unida poden semblar il·lusòries, però ja sabem que el maximalisme surt barat quan s'està a l'oposició.) Les hostilitats no tardaran a desfermar-se. Des del PSOE es recordarà sovint a Miquel Lorente i els seus que no formen part del govern local perquè no han volgut. És possible que també es facen servir com a munició assumptes tèrbols. Contemplar picabaralles freqüents entre formacions polítiques que haurien de col·laborar serà un espectacle poc edificant. ¡La unió de les esquerres només era un miratge!

(publicat a Levante-EMV, el 22/06/2019)

dimarts, 18 de juny de 2019

Giulia és raptada pels francesos

Adriana del Milà i Giulia Farnese havien acompanyat Lucrècia a Pesaro. Aprofitant una petita indisposició de Lucrècia, les dues joves marxaren a Capodimonte, feu dels Orsini. El germà de Giulia, el noble Àngelo Farnese, estava greument malat. Alexandre VI envià missatges a Pesaro i Capodimonte perquè tornaren a Roma. Però el marit de Giulia, que comandava tropes aliades del papa, fingint-se malalt, marxà al feu familiar, Bassanello i exigí des d'allí que Giulia tornés amb ell. El pontífex volia que anés a Roma. Finalment, Orso transigí a canvi de 2.000 ducats. De camí cap a Roma, Adriana i Giulia caigueren en mans d'uns francesos comandats per Yves d'Allègre. Les dones, tractades exquisidament, foren tornades a Roma a canvi de 3.000 ducats. El papa, vestit de vellut negre, amb daga i espasa daurades, sortí a rebre les dues amigues una nit de novembre de 1494. A partir d'aleshores, la relació de Giulia amb el papa Borja es gelaria. El marit, Orso Orsini, el pobre Monoculus Orsinus, morí en caure-li al damunt un trespol.


La dama e l'unicorno de Luca Longhi. Probable retrat de Giulia Farnese

dimecres, 12 de juny de 2019

Ens volien salvar i no ho sabíem

A principis de la setmana passada s'estenia el rumor d'una possible entesa entre XU, PP i C's. Es volia formar una majoria absoluta que desbanqués Roger Cerdà de l'alcaldia. Miquel Lorente desmentí el rumor. Però en la roda de premsa posterior a la seua entrevista amb Cerdà, el cap local de C's confirmà les converses a través d'un intermediari. Empipament monumental en les files de Xàtiva Unida. Afirmaren que Giner mentia. Li exigiren que retirés les seues paraules i que donés el nom de l'intermediari. No calgué; el dia 8, l'arquitecte Quique Argente twitteava açò: «Com a ciutadà i sense representar a cap partit vaig intentar propiciar encontres amb diferents opcions polítiques per a buscar consens. Lamente que algun dirigent no haja entès que la meua acció era independent i personal, cosa que ha pogut afectar la credibilitat de @XativaUnida.» Amb aquestes paraules, intentava deslliurar Xàtiva Unida de qualsevol responsabilitat. Aquesta confessió pública recordava una escena de teatre que ja s'ha representat altres vegades: per a salvaguardar el bé superior, o el cap suprem, un personatge assumeix totes les culpes d'una intriga o un complot.

¿Aconseguí el seu propòsit? ¡No! Analitzem el seu text. Diu que intentà contactes amb «diferents opcions polítiques». ¡Normal! No podia parlar només amb una; XU i C's no sumen majoria absoluta al consistori xativí. Calia parlar també amb el PP. Argente lamenta que «algun dirigent no haja entès». ¿Algun? O siga que altres si ho van entendre. Doncs jo sóc qui no entén res de res. No m'entra en el cap que el xic, per bé que estiga una mica enfaristolat, pogués fer ofertes —no ocupa cap càrrec institucional— sense el consentiment previ d'altra persona, el veritable oferent. És més: llevat que siguen curts de gambals, allò normal és que els representants dels partits no hagueren volgut parlar amb algú que anés per lliure. Qualsevol pot pensar que, en cas de desconfiança, haurien pogut fer una trucada telefònica per a saber si el personatge parlava per boca de ganso. En aquest cas, les coses no haurien anat a més. Per tant, la confessió de culpa de l'intermediari que nega ser-ho, lluny d'esvair dubtes, els augmenta. Confirma de manera inqüestionable, això si, que efectivament s'havien celebrat converses amb grups polítics per a buscar un consens.

¿Consens sobre què? ¿S'ha produït un resultat electoral ajustadíssim o una situació d'emergència local que justifique l'aparició d'un salvador de la pàtria xativina? ¿I el PSOE guanyador de les eleccions per voluntat popular —s'ha quedat a uns 250 vots d'obtenir la majoria absoluta— no comptava per al consens? ¿O també s'havia contactat amb alguns regidors del grup socialista? En les xarxes, alguna persona ja ha titllat Argente de valent, però caldria considerar-lo més bé un irresponsable. Deu pensar que la seua explicació a través de Twitter és suficient, però molts la trobem prou incompleta; hauria d'especificar clarament —els ciutadans interessats en la marxa dels afers públics mereixen algunes precisions— en què consistia el consens que buscava, amb quants grups polítics s'havia reunit, si els contactes havien començat abans del dia 26 (en base a meres suposicions sobre la futura configuració del consistori), si s'havien tancat acords provisionals (amb alguna de les «diferents opcions polítiques») i a canvi de quines contrapartides, a qui anava informant de les gestions... També seria interessant conèixer l'adscripció ideològica del nostre salvador frustrat.

És difícil aclarir-se amb ell. ¿Prové d'UPYD però simpatitza amb EU i milita en Compromís? Si milita en el grup nacionalista, els seus companys haurien d'explicar-li que una cosa és blasmar el PSOE —perquè dóna una de calç i una d'arena— i altra molt distinta, embarcar-se en transaccions estranyes amb les franquícies locals de Casado i Rivera. Per a gent progressista, això queda lleig. Que els possibles mandants del negoci i el mandatari foren d'esquerres seria per a partir-se de riure. ¿Esquerra transformadora? ¡Ha! S'ha servit en safa la coartada perfecta per a un pacte entre PSOE i C's. A no ser que fos això exactament el que es buscava. De fet, ja se sent la cobla: «Tot és un muntatge de Cerdà i Giner.» Ni que els xativins i les xativines fórem beneits o badocs. Sembla mentida que la fatuïtat, el desig de figurar i unes enormes malvolences personals (possiblement adobades pel sectarisme, els diners o l'ambició desmesurada i poc realista d'ocupar el despatx d'alcaldia) ens proporcionen aquests numerets. ¡Quanta immaduresa!

dissabte, 8 de juny de 2019

Panorama postelectoral

Les eleccions del passat dia 26 han variat el panorama polític local. El valencianisme ja no té representació al consistori; ni Compromís ni Plataforma per Xàtiva han superat el llistó del 5% dels vots vàlids emesos. La suma dels percentatges obtinguts per cada formació, 3,96% i 2,54%, el sobrepuja, però mai no sabrem si una llista única encapçalada per Minguet hauria aconseguit almenys un escó. En tot cas, la divisió en vespres electorals ha provocat un resultat previsible. S'imposa, per tant, l'autocrítica. Ambdós grups tindran temps per a la reflexió mentre travessen un llarg desert d'almenys quatre anys. Han de recompondre aviat l'espai unitari del nacionalisme xativí. Sorprèn que el daltabaix de Compromís no haja estat aprofitat per Xàtiva Unida; ha tret menys vots que en les anteriors eleccions municipals. Tot fa pensar que els vots perduts pels valencianistes han anat a parar al PSOE. Xàtiva Unida també haurà de fer autocrítica. Durant els últims quatre anys, els seus regidors han actuat sovint com si foren oposició. Les desavinences amb els socis de govern, els intents de col·lusió i la crítica pública als socialistes eren constants.

Durant la campanya electoral, la guerra permanent contra el PSOE va arribar al seu punt àlgid. Costa d'entendre tanta agressivitat contra els possibles futurs socis de govern. Des de fa mesos, Xàtiva Unida feia servir insistentment un leitmotiv, el sorpasso als socialistes, aposta difícil de guanyar. El PSOE ha fregat la majoria absoluta. No està interessat, per tant, a revalidar el pacte de Sant Domènec amb uns socis poc fiables. ¡Llàstima! Vist el desastre patit en altres llocs, l'EU local se n'ha sortit prou bé; conserva els cinc regidors que tenia. Però Miquel Lorente i els seus han perdut rellevància. Roger Cerdà, que algunes bases d'EU anomenen despectivament Rogelio —Rus també el nomenava així—, tornarà a ser alcalde sense necessitat de pactes. En realitat, no li fan menester per a la sessió d'investidura. D'acord amb la llei electoral, si ningú no obté la majoria absoluta en votació única, el cap de la llista més votada és automàticament elegit batlle. Sembla que Xàtiva Unida, PP i C's no han pactat cap alternativa. ¿Algú temptà, però, l'empresa? Fa mesos, ja es xiuxiuejaren conxorxes amagades. La política fa estranys companys de llit.

Lorente hagué de tallar el rum-rum que s'anava estenent pels cercles polítics la setmana passada. ¿Sondejava les possibilitats de suplantar Cerdà? El cap d'EU titllà de «barbaritat» el flirteig amb la dreta i negà que negociar amb PP i C's fos «una possibilitat creïble». ¿Roma locuta, causa finita? ¡Ha! Juan Giner assegura haver rebut proposicions de Xàtiva Unida. En fi, més enllà de traïcions i d'ineficiències, l'anterior no era un mal govern local; en teoria, reunia el bo i millor de cada formació del tripartit. (Se suposa que la gent més competent ocupa els primers llocs de les llistes.) La gestió de les diverses àrees municipals estava repartida entre tres grups polítics. Ara, el PSOE es troba davant d'un dilema: oferir alguna ponència a l'oposició, a canvi d'estabilitat, o governar en solitari amb pactes puntuals. Si tria la primera opció, només comptarà amb C's, cosa que es prendran malament part de la militància socialista i gent que ha prestat el seu vot. Si s'opta per governar en solitari, ¿es disposa d'equip idoni per a enllestir les tasques ajornades?

El seu catàleg és extens: disseny d'un nou model de ciutat, ús intensiu de les noves tecnologies en la prestació de serveis públics de qualitat, impuls de l'economia basada en el coneixement i la innovació, represa de l'activitat industrial, comercial i agrícola, promoció del turisme cultural, lluita contra l'atur, la pobresa i la marginació, millora de l'assistència sanitària i els serveis socials, manteniment i ampliació dels plans d'igualtat, consecució d'una universitat pública, execució del pla de mobilitat, foment de la cultura, conservació del patrimoni històric i artístic, millores urbanístiques, pla de museus, regularització de la plantilla municipal... ¿Recaurà tota la gestió municipal sobre un grup reduït de persones? Cerdà no serà diputat provincial, però Xelo Angulo podria tenir càrrec a València. L'ajuntament nou es constituirà el pròxim dia 15. Encara no s'ha estrenat, per tant, l'onzè període municipal. Haurem de donar un marge de confiança als socialistes i desitjar-los sort. Es veuran negres per a governar la ciutat. ¡Temps al temps!

(publicat a Levante-EMV, el 08/06/2019)

dimarts, 28 de maig de 2019

Celebracions de la promoció del 69


El pròxim dia 29 de juny, els batxillers del 69, un grup d'antics alumnes de procedència diversa (vam seure als pupitres de l'institut Josep de Ribera, el col·legi de les dominiques i el Claret) anem a celebrar el cinquantenari de la nostra promoció. El punt d'unió d'uns quants d'aquells alumnes fou el Curs Preuniversitari, el Preu, que vam estudiar a les aules del Josep de Ribera durant el curs 1969-1970. Els actes commemoratius comptaran amb la presència de quasi tots els homes i les dones, condeixebles i professors supervivents, que vam compartir aules. Des de fa temps, venim realitzat diverses trobades preparatòries. Però tenim previst de realitzar, uns dies abans de l'efemèride, una activitat ben bonica, una exposició en què es mostraran alguns records (fotos antigues, objectes relacionats amb el nostre pas per les aules...) i la producció intel·lectual i creativa de diferents membres de la promoció (plàstica, literària, investigadora...). Esperem la vostra assistència a l'acte d'inauguració.

dissabte, 25 de maig de 2019

¿Quina edat té vostè?

A finals del mes passat, tinguérem una jornada de reflexió electoral. Avui, en tenim altra. La meua columna del dia 27 blasmava la prohibició de publicar enquestes d'intenció de vot des de cinc dies abans dels comicis. Avui, no ho puc remeiar, vaig a reflexionar sobre un tema connex: les enquestes i els jubilats. Circula per les xarxes socials una ponència del TEDxMadrid 2017 pronunciada per Paloma Navas, especialista en medicina preventiva i salut pública. La senyora Navas, que ha treballat en països com Alemanya, Senegal, Puerto Rico, Tanzània o Mèxic, es va doctorar a la Universitat Johns Hopkins, gràcies a una beca Fulbright. És una apassionada dels estudis sobre la salut de les persones majors. Segons la doctora, envellir no és un problema, és un privilegi i un fet biològic. Jubilar-se no és necessàriament un problema, ni una regressió, és entrar en una nova etapa de la vida, bé que moltes persones joves creguen que la jubilació és el preàmbul d'una tornada a la infantesa. En un futur molt pròxim, l'Estat espanyol serà una de les contrades més envellides del món; un de cada tres espanyols tindrà més de seixanta anys.

Sovint, els majors són tractats com xiquets. (Imaginem un professor emèrit de setanta-cinc anys, Rafael, que es troba en perfecte estat cognitiu.) «Refelet, ¿com estem hui? ¡Que li he portat la pastilleta de la tensió! ¡Se l'ha de prendre!», cantusseja la cuidadora de la residència com si parlés a un infant. ¿Els instituts demoscòpics tracten igual els majors? Les meues experiències personals em fan dubtar. Fins al passat dilluns, es van publicar nombroses enquestes que mostraven les inclinacions dels ciutadans, la valoració dels polítics, la intenció de vot... Els sondejos, fets sobre mostres representatives, s’han d’interpretar. Les empreses demoscòpiques “cuinen” les dades recollides —sovint, a conveniència dels partits polítics o els mitjans que encarreguen els estudis. ¿Quin valor tenen els pronòstics? No sabria dir. A finals de 2015, em va telefonar una empresa de sondejos. L’enquestadora em preguntà l’edat. «Seixanta-dos anys», vaig contestar. Llavors, ella va dir: Gracias, señor. Perdone las molestias. I penjà el telèfon. Recentment, a primeries de mes, es repetiren els intents fallits d'enquestar-me.

Una vesprada trucaren a la porta de casa. En obrir, una dona que semblava testimoni de Jehovà em digué: «Hola. Faig una enquesta. ¿Viu algú més en sa casa?» Va aparèixer la meua esposa. «Vivim els dos», vam contestar. «¿No resideix amb vostès cap persona menor de seixanta anys?», inquirí. «No», vam fer a l'uníson. «En tal cas, perdonen les molèsties.» I l'enquestadora marxà. Dos dies després sonà el telèfon del meu estudi. Buenos días. Soy Eva. Realizamos un sondeo electoral. ¿Puedo hacerle unas preguntas? Será cosa de dos minutos. Sense dissimular cert to de burla, la vaig tallar: Por no perder tiempo, ¿quiere que le diga mi edad? Ella: ¿Qué edat tiene? Jo: sesenta y siete años. La xica, creativa: Ay, perdone. Si no vive en Valencia... Es que ya tengo el muestreo de Játiva. Sólo necesito gente de la capital. Muchas gracias. Pel que es veu, l'opinió dels sexagenaris no interessa molt als instituts demoscòpics. ¿Suposaran que tots els jubilats són de dretes? ¿Podria ser que moltes enquestes no encertaren la intenció de vot perquè bandegen l'opinió d'una franja de l'electorat cada vegada més decisiva? Qui sap.

Hi ha moltes classes de jubilats: ignorants i cultes; pobres i acomodats; de zona rural i de ciutat; d'esquerres i de dretes; malalts i sans. A Xàtiva, posem per cas, ja van escassejant els iaios i les iaies que seuen al sol en un banquet de l'Albereda. Sovintegen en canvi els funcionaris emèrits —docents, sanitaris, tècnics de les diverses escales de l'administració pública—, vells polítics o sindicalistes, antics professionals liberals, jubilats amb formació universitària, treballadors qualificats. Molts tenen una vida activa; viatgen, exerceixen el voluntariat cultural o social, es dediquen a la creació artística o literària, participen en plataformes reivindicatives. Les persones nascudes a principis dels anys cinquanta del segle passat, poc abans del baby boom, vam rebre millor formació que els nostres pares. D'aquí a poc temps, els vots de la gent major seran decisius en totes les conteses electorals. Vull creure que les meues experiències amb la demoscòpia són pura casualitat. Altrament, els experts en sondejos haurien d'espavilar. No s'entendria que ignoraren la diversitat sociològica del país.

(publicat a Levante-EMV, el 25/05/2019)

dimecres, 22 de maig de 2019

Buit difícil d'omplir

Dissabte de matinada traspassava Antoni Montejano a causa d'una malaltia rara. Havia nascut el 10 de desembre de 1942 en Alberic. Residí gran part de la seua vida a Xàtiva. ¡Un oriünd de la Ribera trasplantat a la Costera! En la cerimònia de comiat, celebrada diumenge, érem presents, doncs, molts amics d'ambdues comarques. Assistí, posem per cas, el secretari del Consell Valencià de Cultura, Jesús Huguet. La personalitat del finat era polièdrica: fill, marit, pare de dos fills (Júlia i Toni), iaio de quatre néts, mestre, escriptor, pintor, militant socialista, viatger...

Bona part de la seua vida girà al voltant de la docència; fou mestre dels CEIP Taquígraf Martí i Jacint Castañeda ("La Bola"), i de l'IES Lluís Simarro. Persones que escriuen en aquestes mateixes planes —Tino Garzó, Xavi Aliaga— foren deixebles de l'amic desaparegut; reberen les seues classes de castellà o francès. La meua relació amb Toni també tenia facetes múltiples. Fórem col·legues al Jacint Castañeda, on jo vaig ser mestre del seu fill. Els dos companys de feina coincidírem, a finals dels setanta, en els cursos de valencià i la seua didàctica, organitzats per l'ICE, que impartia Huguet. Junts participàrem al Pla Experimental de la futura ESO.

Conreàrem la nostra amistat en altres àmbits: viatges compartits, sopars de Nadal amb les dones respectives i altres matrimonis docents, excursions de jubilats... Toni Montejano era un gran viatger. Em venen a la memòria els periples que hem realitzat —sovint acompanyats per Finuca i Carme. En 1993, per exemple, vam recórrer la Itàlia dels Borja. En 2016, Toni i jo rodàrem per terres de Segòvia, Àvila i Valladolid, per a descobrir castells i monestirs antics, i completàrem vàries etapes de la Ruta de la Seda al seu pas per territori uzbek (el desert de Kizylkum i les ciutats de Khiva, Bukhara, Samarcanda, Shahrisabz i Taixkent). En 2017, viatjàrem junts per última vegada, a Màlaga. Visitàrem tots els museus de la capital andalusa i riberejàrem pel "Caminito del Rey". Aquell any, Toni peregrinà també a Tolosa del Llenguadoc i la República Islàmica d'Iran. Aquesta activitat viatgera fou la darrera llampada del seu esperit explorador; l'any següent, ja no es trobava bé. De seguida li seria detectada la malatia que ha acabat amb ell. Les sorprenents anècdotes viscudes durant els itineraris i les relacions d'amistat establertes donarien per a escriure molts toms. L'escriptura fou precisament altra de les seues aficions.


Recorde haver llegit, fa temps, l'esborrany d'un primer relat seu, inèdit; Toni volia saber la meua opinió. La història girava al voltant de Maribel Verdú, de la qual era admirador confés. (Arribà a mantenir correspondència amb l'actriu, que li envià una foto amb dedicatòria.) Finalment, Toni començaria a publicar. Debutà en 2002 amb Diari d'un jove en cap de setmana, novel·la eròtica. Entre 2005 i 2016, publicà una trilogia de narrativa negra i l'obra Dues novel·les d'amor, dos relats extensos que s'incloïen al mateix volum. Toni guardava altres textos inèdits, alguns relats eròtics i una mena de biografia —unes falses memòries o memòries de ficció.

En fi, el traspàs de l'ésser estimat deixa un buit difícil d'omplir. Les persones que el coneguérem l'enyorarem. Era una persona jovial, sorneguera, capaç de riure's del mort i de qui el vetlla. ¡Impossible mantenir-se seriós molt de temps al seu costat! Dissabte, Toni emprengué la darrera expedició, el viatge sense retorn. Estic ben segur que el nostre dolor d'ara esdevindrà somriure quan recordem la seua faç burleta i melancòlica. Adéu, amic estimat. ¡Bon viatge!

(publicat a Levante-EMV, el 22/05/2019)