Des de fa temps circulen per les xarxes socials moltes proclames en què s'exigeix la supressió dels privilegis judicials dels polítics. S'estableixen comparacions entre Espanya i altres països. De vegades, no sempre, aquestes campanyes pretenen intoxicar l'opinió pública. Ara mateix, la immunitat parlamentària ocupa les primeres planes dels mitjans informatius a causa del cas dels presos polítics catalans. Convé aclarir, primerament, la diferència entre immunitat i fur especial. Que els càrrecs públics estiguen aforats implica la pressuposició que els tribunals superiors estan més capacitats o són més justos que els inferiors. Això és molt discutible; encarregar la instrucció d'un assumpte complex —un cas de corrupció, posem per cas— a magistrats que no instrueixen una causa des de fa 30 anys no sembla un bona idea. En realitat, el fur especial és un intent de protegir certs càrrecs públics establint que siguen jutjats per tribunals pròxims al poder executiu. (Els magistrats dels tribunals superiors són designats pel CGPJ, els membres del qual són designats, a la seua vegada, a instàncies dels partits.) El fur es justifica amb diferents raons.
S'al·lega que les autoritats estaran més protegides davant de demandes espúries o que els jutges dels tribunals superiors no pateixen tantes pressions com els de primera instància a l'hora de jutjar persones destacades de la vida política o companys de professió. Aquests raonaments, a més d'ofensius —semblen pressuposar que uns jutges no tenen independència ni professionalitat i altres sí—, són jurídicament inexactes; qualsevol tribunal —aquell que resulte competent de conformitat amb les regles generals— és en si mateix expressió indivisible del poder judicial. El fur és una alteració de les normes de competència i repartiment d'assumptes judicials. Implica, per tant, desigualtat dels ciutadans davant la llei. El privilegi és una derivació desfasada de dues figures de protecció parlamentària: la inviolabilitat i la immunitat. La primera impedeix qualsevol actuació penal contra un parlamentari per opinions expressades en l'exercici del seu càrrec. La immunitat obliga a demanar permís exprés del parlament —fer un suplicatori—, per a poder perseguir un parlamentari per delictes comesos abans o durant l'exercici del seu càrrec.
S'al·lega que les autoritats estaran més protegides davant de demandes espúries o que els jutges dels tribunals superiors no pateixen tantes pressions com els de primera instància a l'hora de jutjar persones destacades de la vida política o companys de professió. Aquests raonaments, a més d'ofensius —semblen pressuposar que uns jutges no tenen independència ni professionalitat i altres sí—, són jurídicament inexactes; qualsevol tribunal —aquell que resulte competent de conformitat amb les regles generals— és en si mateix expressió indivisible del poder judicial. El fur és una alteració de les normes de competència i repartiment d'assumptes judicials. Implica, per tant, desigualtat dels ciutadans davant la llei. El privilegi és una derivació desfasada de dues figures de protecció parlamentària: la inviolabilitat i la immunitat. La primera impedeix qualsevol actuació penal contra un parlamentari per opinions expressades en l'exercici del seu càrrec. La immunitat obliga a demanar permís exprés del parlament —fer un suplicatori—, per a poder perseguir un parlamentari per delictes comesos abans o durant l'exercici del seu càrrec.
Immunitat i fur no són, doncs, la mateixa cosa. A diferència del fur, la immunitat parlamentària és una figura molt estesa. Nasqué amb la Revolució Francesa i està implantada en tota Europa continental amb diferents formulacions. En Espanya, el parlamentari només pot ser detingut “en flagrant delicte”, però la cambra respectiva ha d'autoritzar el seu processament. Durant l'Antic Règim, els monarques absoluts podien detenir arbitràriament qualsevol súbdit i empresonar-lo indefinidament. Amb l'adveniment de les revolucions burgeses, les constitucions van establir la inviolabilitat i la immunitat dels parlamentaris amb una doble finalitat: a nivell individual, impedir que un representant electe siga objecte d'actuacions punitives arbitràries per l'exercici del càrrec públic; a nivell col·lectiu, evitar qualsevol alteració en la composició del parlament. La immunitat dels seus components i el suplicatori garanteixen el funcionament normal de la cambra i eviten ingerències externes que desvirtuen la voluntat popular. (Un parlament plasma la manifestació de voluntat del cos electoral, representa el principi de sobirania popular.)
Per tant, la figura no ha perdut vigència. És garantia institucional de la integritat del parlament, garantia individual de cada membre i clàusula jurídica que assegura el respecte a la voluntat dels ciutadans. Tot açò adquireix plena rellevància aquests dies. El TS ha incomplit amb els presos polítics catalans tot allò que estableix la normativa en matèria d'immunitat parlamentària. Ni després de les eleccions generals d'abril ni després de les últimes europees fou respectada la immunitat parlamentària d'Oriol Junqueras, Jordi Sànchez, Josep Rull, Jordi Turull, Raül Romeva, Carles Puigdemont i Toni Comín. En les generals, la presidenta del Congrés dels Diputats, Meritxell Batet, se sumà al frau en sucumbir al dictat de Manuel Marchena, president de la Sala Segona del Tribunal Suprem. El magistrat, sense haver demanat cap suplicatori, ordenà a la presidenta del Congrés que procedís a la suspensió dels quatre diputats catalans en presó preventiva. La senyora Batet s'hi plegà. ¡La separació de poders a fer punyetes! Ja tenim, però, una primera correcció del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE). Junqueras és europarlamentari i gaudeix d'immunitat. I darrere d'aquesta correcció podrien venir altres. ¿On queden la imparcialitat i la independència del Tribunal Suprem?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada