Tocar la butxaca de la gent

En setembre, l'Ajuntament decidia augmentar l'impost de béns immobles i algunes taxes. La pujada s'aprovà amb el vot a favor del PSOE, l'abstenció de C's i el vot en contra de PP i Xàtiva Unida. ¿Quant ha pujat l'IBI? Un 3,6%. L'assumpte de les càrregues tributàries sempre suscita polèmica. La dreta és partidària de la baixada generalitzada o la supressió. I té el vent a favor; a ningú no li agrada de gratar-se la butxaca. Però el PP sol actuar, sempre que governa, de manera tramposa; baixa o elimina els imposts directes, però augmenta els indirectes, que paguem tots igual, rics i pobres. Incrementa, per exemple, l'IVA. Per tant, a l'hora d'adquirir una rentadora hauran de pagar el mateix tipus general de l'impost, el 21%, tant el perceptor d'una pensió no contributiva com el gerent d'un banc. Un professor d'Economia del meu institut, d'idees liberals, deia somrient que "impost" ve d'"imposar". Tributar és, per tant, una imposició, un dictat, una ordre. Naturalment, el meu col·lega s'oblidava de dir que no hi hauria infraestructures ni serveis públics, com carreteres, escoles, ambulatoris, comissaries o jutjats, si ningú no pagués imposts.

L'esquerra té més clara la necessitat de les contribucions directes. L'espanta, però, d'aplicar-les; tem la impopularitat d'anunciar augments de la pressió fiscal. Per això, acaba pujant els imposts indirectes —com fa la dreta. En realitat, s'aborda malament la qüestió. Jo sempre he pensat que tributar és propi d'estats democràtics avançats. (En els països més pobres del món, ningú no tributa.) Ara bé, la fiscalitat ha de ser progressiva. Qui tinga més hauria de contribuir més. La política fiscal pot ser un bon mecanisme per a redistribuir les rendes. Quant a la quantia de les contribucions, només m'interessa saber què queda després de liquidar a Hisenda les obligacions fiscals. Si resta un bon salari, un bon benefici o una bona pensió, no hi ha de què preocupar-se. ¿El govern xativí tingué en compte el criteri de progressivitat quan acordà augmentar l'IBI? Sí i no; depèn de com es mire la qüestió. És cert que l'impost grava el valor cadastral dels immobles. Per tant, abonen més els més rics, els propietaris dels habitatges grans o luxosos. Però la cosa no és tan simple. Ja veníem pagant un IBI massa car des de l'esclat de la bombolla immobiliària.

Hi hagué un moment en què els rebuts es posaren pels núvols a causa d'una revisió cadastral amb seqüeles insòlites: el preu real de mercat de molts immobles era inferior al seu valor cadastral. (La crisi havia provocat la davallada generalitzada del valor dels habitatges.) De fet, per a les tributacions més elevades, que sovint afectaven famílies de classe treballadora —ço és, les capes més acomodades dels assalariats, els affluent workers o classe mitjana—, s'hagué de permetre l'abonament fraccionat. Veïns amb dificultats per a pagar la llum i la hipoteca, perquè havien perdut el treball, quedaven esglaiats quan rebien el rebut de l'IBI. Ara, des de XU s'havia demanat pujar l'impost només a les unitats residencials de major valor cadastral, als propietaris de més de dos immobles i als locals destinats a usos industrials i comercials. Em resulta difícil jutjar la idoneïtat de l'augment impositiu final acordat pel PSOE. Els seus portaveus municipals afirmen que els rebuts sols pujaran 12 o 15 euros en 2020. Però s'ha d'anar amb compte.

Hi ha precedents de mesures fiscals que han tingut repercussions negatives en les urnes. Alguns lectors recordaran què va passar durant el segon període municipal, entre els anys 1983 i 1987. L'Ajuntament decidí realitzar diverses actuacions urbanístiques al Barri Nord-Oest, a l'avinguda Ausiàs March —en el tram que ocupaven els molls de càrrega de Renfe—, a l'avinguda Virrei Lluís Despuig... Per aquella època jo vivia en un pis del carrer Escultor Esteve. Per tal d'enllestir les obres d'urbanització, l'Ajuntament, llavors presidit per l'alcalde Miquel Calabuig, aprovà unes contribucions especials que causaren l'enuig general dels veïns afectats. ¿Conseqüències? En la cita electoral de 1987, la gent encara recordava el dineral que s'havia endut l'Ajuntament. Al Barri Nord-Oest, tradicional feu socialista, el PSOE recollí menys vots que en les ocasions anteriors. Va perdre la majoria absoluta en la corporació i es veié obligat a governar en minoria. Pel que l'hi va, hauria de recordar aquests precedents. És mala cosa tocar la butxaca de la gent.

(publicat a Levante-EMV, el 07/12/2019)