L'esquerra del pont aeri

¿Què és això de l'esquerra del PSOE? L'altre dia, vaig sentir una definició de Javier Aroca que em va fer gràcia. «L'esquerra alternativa al PSOE és el pont aeri: Sumar (en Madrid i voltants) i Comuns (a Barcelona i els seus entorns). Al pont aeri cal afegir el que queda d'Izquierda Unida i Podemos repartit per tota la península, és a dir, pràcticament res.» En realitat, aquesta definició no aporta cap novetat al que ja sabem. El moviment sorgit del 15-M, Podemos, era al principi un fenomen madrileny. Quatre dels sis líders de la famosa fotografia de Vistalegre (Juan Carlos Monedero, Luis Alegre, Íñigo Errejón i Pablo Iglesias) eren madrilenys. (Carolina Bescansa, nascuda a Galícia, ja treballava a la Universitat Complutense de Madrid.) Podemos es desintegrà. Sorgiren Más Madrid i Sumar. El grup madrileny, afectat pels personalismes i la burocratització, mals típics de molts partits, té unes perspectives electorals ben dolentes. Quant a Comuns, les expectatives no són massa diferents. Total: en comptes de front ampli, la unitat de l'esquerra podria dir-se pont aeri. Els personalismes es tradueixen en la intensa pugna per encapçalar la plataforma unitària.

A mi no em motiven algunes de les cares. Ada Colau, posem per cas, pactà amb Manuel Valls, de C's, per a no perdre l'alcaldia de Barcelona. Convé parar esment també en la burocratització. Els moviments ciutadans, quan esdevenen partits polítics, han de comptar amb seus, alliberats... Tot això costa molts diners. En formacions amb escàs horitzó electoral, les lluites per ocupar els primers llocs de les llistes tenen un component econòmic. En funció de les actes de diputat i el nombre de vots obtinguts, els partits i les coalicions reben unes subvencions públiques. Per tant, la batalla entre els grups d'esquerra és doble, per ocupar llocs de sortida i pel repartiment de les subvencions públiques. Tenim l'exemple d'Izquierda Unida. Ja fa temps que ha esdevingut un grup irrellevant. En les últimes autonòmiques valencianes, EU i Podem, que es van presentar juntament, només obtingueren un 3,44% dels vots i es quedaren fora de les Corts. Enguany, tant IU com Podemos també s'han quedat fora de les Corts de Castella i Lleó. I en altres comunitats autònomes, han obtingut percentatges de vot baixíssims. La seua incidència política és nul·la.

En fi, aquest és el panorama general, amb alguna excepció esparsa i honrosa. Izquierda Unida és realment una carcassa que aguanta el que queda del vell PCE. ¿Per què no es dissol? Tornem a l'economia. Caldria tancar totes les seus. Molta gent (els càrrecs institucionals, els treballadors de les seus...) es quedarien sense feina. IU lluita per sobreviure des de fa quasi dues dècades. Per això, s'ha anat integrant en les noves plataformes (Podemos, Sumar, Comuns). Tanmateix, això no ha suposat un augment de vots. Sovint, en política, dos i dos no sumen quatre. (També és cert que Podemos fou objecte d'una furibunda cacera per terra, mar i aire orquestrada per la dreta i l'estat profund.) ¿I qué passa amb les altres forces d'esquerra repartides per la resta de l'Estat? Distintes forces nacionalistes o regionalistes (Chunta Aragonesista, Adelante Andalucía, BNG, EH Bildu, ERC, Compromís...) solen ser hegemòniques —sovint de manera inapel·lable— en l'espai a l'esquerra del PSOE. Encara més, algun d'aquests grups ja ha fet el sorpasso al PSOE. Escoltant els mitjans de comunicació generalistes, qualsevol diria que la perifèria no existeix.

A les Espanyes perifèriques, la unitat de l'esquerra seria molt fàcil si els grups irrellevants que s'han esmentat adés negociaren alguna forma d'integració en els partits i les coalicions hegemòniques en cada territori i es deixaren de gaites —i això inclou Comuns. En definitiva, l'esquerra de Madrid i voltants s'ha de solucionar els seus problemes. No pot pretendre que li'ls solucionen els altres. Quan es parla d'unitat de l'esquerra per a frenar l'arribada de la ultradreta, caldria tenir present que el problema de divisió afecta principalment l'esquerra espanyola, més concretament la madrilenya. I ja cansa aqueixa pretensió que totes les nacions perifèriques de l'estat hagen de solucionar sempre els problemes del pont aeri. Els valencians tenim alguna experiència negativa al respecte; en les autonòmiques de 2023, l'aliança amb Sumar féu perdre a Compromís quasi cent mil vots i dos diputats. Ara, pensant que ens fa un favor als "perifèrics", el pont aeri vol decidir i encolomar-nos el líder suprem, Emilio Delgado —o la lideressa, Ada Colau. ¡Ja s'ho faran! Però és molt urgent que l'esquerreta espanyola es pose d'acord. I ha d'anar contra rellotge.

El numeret a què assistim aquests dies no convida a l'optimisme. Proliferen la falta d'acord, les postulacions personalistes, l'exposició pública de diferències... ¡Un circ que ha de cessar aviat! Serà difícil encoratjar els votants progressistes amb aquests espectacles. Els polítics d'esquerra han de connectar amb places i carrers. En realitat, la unitat de l'esquerra s'ha de construir, partint d'un acord genèric, circumscripció a circumscripció. El que es bo en una pot ser dolent en altra. Sovint, la pluralitat d'opcions permet aprofitar millor les distintes preferències de l'electorat. Però cal unir-se allà on la pluralitat de grupets afavorisca el PP i Vox. Cal arribar també a acords amb el PSOE. És una bona idea confeccionar llistes unitàries al Senat en què participe el PSOE. Tots els esforços seran pocs per a superar els vaticinis. La decisió de Pedro Sánchez de convocar eleccions anticipades respon a la lògica. Les perspectives de l'esquerra no anaven a millorar a curt termini. Però el desnonament i la mort d'una anciana, els decrets tombats per la dreta i la reacció del carrer han obert una finestra d'oportunitat. ¿Sabrà aprofitar-la el pont aeri?

Solidaritat amb Ceuta i insults a Sánchez

Ceuta és un element cabdal del nacionalisme banal espanyol. Segons els sondeigs, més del 70% dels ciutadans de l'Estat consideren que Ceuta i Melilla són ciutats tan espanyoles com Granada o Sòria. Si es fes una enquesta a Xàtiva, el resultat seria possiblement el mateix. A més, aquest sentiment és transversal. Això vol dir que no el professen només els simpatitzants del PP, Vox i altres grups ultres. Molts militants i votants del PSOE —no debades es diu Partido Socialista Obrero "Español"— i d'altres formacions d'esquerres experimenten el mateix sentiment. Ara bé, la dreta instrumentalitza molt millor que l'esquerra els diferents símbols del nacionalisme banal. La dreta fa temps que s'apropià de la bandera rojigualda, per exemple. La Federació Espanyola de Municipis i Províncies convocà concentracions de solidaritat amb la població ceutí, sumida en un estat de gran angúnia a causa de l'entrada massiva d'immigrants en Ceuta el dia 30 de juliol. En una situació de normalitat, tots els partits estatals s'haurien sumat a la convocatòria.

Però som lluny de la normalitat. Els ciutadans de les Espanyes estan dividits i polaritzats en dos extrems. Una alcaldessa del PP presideix la FEMP. El seu partit no volia només solidaritzar-se amb els ceutís. També tenia intenció d'arremetre contra el govern de Pedro Sánchez. En altre ambient, tots els partits centralistes de l'arc parlamentari s'haurien reunit per a firmar un pacte d'estat i col·laborar ensems en la ràpida solució del problema, sobretot humanitari. Evidentment, el govern ha tardat a reaccionar, però jo també trobe evident que el PP està bloquejant la solució de la crisi. La llei diu que els menors no acompanyats entrats en Ceuta no poden ser tornats de manera automàtica al seu país. Haurien de ser repartits entre les diverses comunitats autònomes. Però llevat d'alguna excepció honrosa, les comunitats en què governa la dreta no volen acollir-los. El PP i Vox demanen la tornada immediata dels adults, cosa que la legalitat vigent tampoc no permet. El govern de Ceuta, presidit per Juan Jesús Vivas, és renitent a proporcionar espais d'acollida (pavellons poliesportius, per exemple) mentre es tramiten els expedients d'expulsió.

Presenciem un teatre de l'absurd; Núñez Feijóo viatja a Ceuta i, acompanyat del president ceutí, proclama que la ciutat està a la vora de la saturació per culpa del govern central que no fa res, però amaga que la saturació —l'olla a punt d'esclatar— perdria pressió si les autonomies que governa el PP, que també és el partit del president de Ceuta, foren solidàries. En altres casos d'emergència —riuades, incendis— no hi ha problema a proporcionar allotjament provisional en poliesportius i altres instal·lacions municipals, però la cosa canvia si cal donar aixopluc a uns immigrants pobres. Els ultres s'han dedicat fins i tot a cremar cabanes i tendes precàries en una platja i a impedir el repartiment d'aliments. Total: fa l'efecte que el PP no està interessat a baixar la tensió en Ceuta. Vol que la corda es tese, que la situació esclate. Així tindrà altra eina —creu que definitiva— per a enderrocar el govern. La dreta acusa Sánchez de traïció. Lògicament, la cúpula del PSOE demanà a tots els seus càrrecs que no secundaren la convocatòria de la FEMP.

Alguns alcaldes socialistes van acatar la directriu, però altres, per convicció o pel cost electoral que pot implicar deixar en mans exclusives de la dreta la causa de Ceuta, transcendental per al nacionalisme banal espanyol, ignoraren el consell de Ferraz. ¡Bromes, les justetes! En un ple de l'Ajuntament de Xàtiva, hi hagué trifulga; el PP i Vox havien presentat una moció perquè tot el consistori se sumés a la crida de la FEMP, però els grups del PSOE i Xàtiva Unida la rebutjaren. Finalment, dimecres se celebrà la concentració davant l'Ajuntament, únicament secundada per les dretes locals. S'hi van aplegar uns centenars de persones, algunes amb la rojigualda o la samarreta de la selecció espanyola de futbol. Com calia esperar, les consignes de solidaritat amb Ceuta s'entremesclaren amb crits ja rituals en qualsevol aplec de la dreta: ¡Pedro Sánchez, hijo de puta!, ¡Gobierno, dimisión! En diverses ciutats de l'Estat, el seguiment de les concentracions fou multitudinari. ¡Estava cantat! Era presumible també que els fatxes protagonitzaren incidents —atacs a periodistes, per exemple. La dreta sap instrumentalitzar molt bé l'espanyolisme banal.

(publicat a Levante-EMV, el 05/09/2026)

Cultura i subcultura en l'Argentina

En un text anterior, reflexionava sobre diferents aspectes de la realitat argentina. La reflexió estava motivada pel desenllaç de la final del mundial de futbol i les reaccions posteriors. Paga la pena dedicar altre text a la cultura. Sense entrar en definicions, ni en disquisicions sobre quina cosa és la cultura, cal dir que la producció cultural del país austral és molt variada i rica en tots els seus àmbits (el del folklore, el de la cultura popular i el de l'alta cultura). A l'apartat musical, un dels elements més representatius és el tango, inicialment mostra del folklore urbà. Amb el temps, ha esdevingut part també de la cultura popular argentina. Però el rock —i altres corrents de la música pop— també tenen molta puixança al país. Recordem que dos membres del grup Tequila, Ariel Rot (guitarra) i Alejo Stivel (veu) són argentins. Durant la meua estada a Buenos Aires en 2020, vaig visitar la llibreria Ateneo, al barri de Recoleta. Aquest enorme establiment conserva tots els elements arquitectònics del que abans va ser el Teatro Splendid. Allí em vaig comprar alguns discs de Luis Alberto Spinetta, un dels músics fonamentals del rock argentí i hispanoamericà. Però també s'ha de destacar la importància de la música culta argentina.

Com no puc ser exhaustiu, esmentaré algunes fites. El pianista i director d'orquestra jueu Daniel Barenboim va nàixer a Buenos Aires. És del tot recomanable el disc Mi Buenos Aires Querido (Bareimboim, Mederos, Console). Julio Bocca és un dels grans ballarins de dansa clàssica a nivell internacional. El Teatro Colón de Buenos Aires és equiparable als grans teatres europeus de l'òpera. Al llarg de la seua història han actuat al Colón les principals figures internacionals de l'òpera, la música clàssica i el ballet. El cinema argentí donaria per a un text a part, però jo sent especial predilecció per la literatura argentina, sobretot pels autors de la generació de 1920 i posteriors: Jorge Luis Borges, Victoria Ocampo, Julio Cortázar, Adolfo Bioy Casares... Borges i Cortázar són els meus preferits. Tinc l'obra completa de Borges i diversos llibres de Cortázar (dos exemplars de Rayuela per exemple, perquè el primer es desenquadernà). Recentment, he llegit dues novel·les, Todo por la patria i Horror de Buenos Aires, d'un autor contemporani nascut a la capital argentina, Martín Caparrós, avui dia resident a Madrid. En resum: la cultura argentina sedueix les pedres.

Però tota cultura posseeix les seues subcultures. I en el país austral n'hi ha una que destaca, la futbolera. Pot tenir alguna especificitat, segur, però és en general molt semblant a la subcultura futbolera de molts altres països. El futbol esdevingut espectacle de masses és un dels principals mecanismes de propagació del nacionalisme banal, en Argentina, França, les Espanyes, Brasil i qualsevol altre estat. En aquest sentit, els argentins —no tots— es creuen únics i insuperables. Però el discurs, equiparant valors nacionals amb valors futbolers, no és gens original. El rotllo de Lo llevamos en los genes, tenemos furia, somos el mejor país del mundo, somos genuinos, somos apasionados y festejamos con un fervor que ellos ya perdieron val també per a fanàtics españoles, mucho españoles, i per a francesos, holandesos, croates o colombians. El futbol té un component identitari evident. Manuel Jiménez, doctor en Fisiologia Humana, ho explica així: «Quan guanya el seu equip, l'individu sent que ha guanyat el seu clan. Té la sensació que el triomf pertany a tota la comunitat: han guanyat els nostres i, per tant, he guanyat jo.» ¡Pertot arreu!

Després de la final del mundial, proliferaren les teories conspiranoiques per a explicar la derrota argentina. ¡Nos robaron la final!, es digué a les xarxes sense aportar-ne cap prova inapel·lable. Podria semblar que "tota" Argentina combregava amb aquestes teories. ¡Ni de bon tros! Alguns mitjans de comunicació, que cerquen ingressos ni que siga amb boles sensacionalistes, i els algoritmes han propagat aquestes històries. Tampoc no és cert que "tota" Espanya tinga esquira als argentins. La imatge que donen les xarxes no s'ajusta en absolut a la realitat, com l'escriptor Enrique García-Máiquez, que visità Argentina després del mundial, ha posat de relleu en una columna titulada "Argentino muerde perro", publicada al Diario de Cádiz. A mi no m'agrada el futbol argentí. Entenc que les magarrufes, la picardia i el contacte físic formen part del joc, però aquestes coses es tornen pura actitud antiesportiva quan se superen certes línies. Trampes i violència mai no tenen justificació. I l'esportivitat es demostra tant a la victòria com a la derrota. A més, s'ha de tenir ben present que molts xiquets i xiquetes prenen exemple dels seus ídols esportius.

El futbol és un substitut de les mancances que pateix una part important d'argentins. Però això passa a molts indrets. Els futbolers del país austral no en tenen la patent. Recordem els disturbis que es van produir a París quan la selecció francesa superà els vuitens de final. ¡I això que havia guanyat! Per sort, molts ciutadans, francesos, argentins o de casa nostra, pensem que el futbol és només futbol. A la final del mundial s'esdevingué una cosa molt simple: guanyà l'equip que jugà millor. El seleccionador argentí, Scaloni, ho va reconèixer elegantment: El adversario también juega. Y puede jugar mejor. Sembla que alguna gent d'extrema dreta —Arcadi Espada, per exemple— preferia que la selecció espanyola hagués perdut. ¡Ha! Per a poder tirar-li la culpa a Pedro Sánchez. En fi, subcultures a part, Argentina té una gran cultura. I si cal elegir entre Messi (magnífic jugador amb un tarannà personal molt millorable) o Cortázar, em quede amb el segon. Crec que els premis Nobel Luis Federico Leloir i Adolfo Pérez Esquivel, el papa Jorge Mario Bergoglio, Martín Caparrós o Madres de Plaza de Mayo representen millor l'Argentina que tant m'agrada.

Clímax nacionalista

Les xifres són inapel·lables; dels vint-i-sis seleccionats per a disputar les fases finals del campionat mundial de futbol, tretze tenen vincles amb Catalunya (o hi han nascut o jugaven al Barça en el moment de la convocatòria o s'han format a la pedrera blaugrana). A la final jugaren nou futbolistes sortits de la Masia: un a l'equip d'Argentina (Messi) i vuit a l'equip espanyol (Lamine Yamal, Pau Cubarsí, Dani Olmo, Marc Cucurella, Eric García, Alejandro Grimaldo, Víctor Muñoz i Gavi). Entre els tretze jugadors cal incloure els valencians Grimaldo i Ferran Torres. De la Fuente també va convocar sis jugadors del País Basc i Navarra, quatre andalusos (Gavi un d'ells), un gallec i un extremeny. Només Rodri Hernández i Marcos Llorente són madrilenys. ¡Majoria aclaparadora de les Espanyes plurals i perifèriques! No hauria passat res si el seu triomf s'hagués celebrat a Barcelona, Bilbao o Sevilla. Però Madrid, ja se sap, és capital del regne. Fa temps, Díaz Ayuso, bona alumna de Rajoy, ho expressà així: Madrid es España dentro de España. ¿Qué es Madrid si no es España? Tratar a Madrid como al resto de comunidades es, a mi juicio, muy injusto.

Tot ha d'acabar confluint en una plaça de Madrid, Puerta del Sol o Cibeles, incloent la celebració d'una victòria esportiva amb contribució aclaparadora de la "perifèria". I com cabia esperar, el nacionalisme espanyol —habitualment banal, ço és, rutinari i endèmic— experimentà un dels seus moments de màxima eclosió. S'han multiplicat la fraternitat i la companyonia horitzontals de què parlava Benedict Anderson quan reflexionava sobre la «comunitat imaginada». Durant uns dies, hom veurà confirmada la creença en una comunitat amb relacions de fraternitat horitzontals, oblidant la desigualtat i les relacions verticals de dominació i subordinació. Ara bé, el nacionalisme banal no es reconeix com a tal. L'espanyolista nega ser nacionalista. Es defineix com a patriota. Aquests dies, nombrosos patriotes s'afartaran de cridar ¡Yo soy español, español, español! Les victòries esportives convertides en triomfs nacionals i espectacles de masses són un dels principals mecanismes de propagació del nacionalisme banal; multipliquen la sensació de consanguinitat i horitzontalitat entre connacionals. Ja passà en 2010 i torna a passar en 2026.

A causa de l'enorme passió que suscita el futbol, l'espanyolisme viu altre moment climàtic. Però hi ha una gran diferència amb el clímax de 2010. La victòria mundialista d'enguany arriba quan el nacionalisme d'extrema dreta està en ascens. La suma d'espanyolisme ultra i del procedent de la humanitat a mig coure —una expressió encunyada per l’escriptor de la Vilavella Manuel Vicent— pot desbordar el nacionalisme banal, més familiar i esprimatxat. Estan a mig coure els humans que es pugen a marquesines, faroles o semàfors, posant en perill la vida i la integritat física, els bandarres que escampen brutícia per les vies públiques i els energúmens que llancen llombardes als agents de policia. Els ultres també han estat molt visibles durant la celebració madrilenya; a més de la munió de rojigualdas, abundaven els draps amb la creu de Borgonya, penó austriacista apropiat pels feixistes. I ja que parlem de banderes, recorde una anècdota del mundial de 2010, esdevinguda en acabar la final, la nit del 10 de juliol, mentre els guanyadors de la selecció espanyola iniciaven la volta d’honor pel Soccer City Stadium de Johannesburg.

Manolo Lama i companyia exaltaven la cohesió del grup, l’absència de localismes, la normalitat amb que s’havien defès els colors “nacionals”. De sobte, Carles Puyol i Xavi Hernández es van cobrir els muscles amb la senyera quadribarrada. Els periodistes de Cuatro es van quedar muts. L’endemà, per a compensar, algú havia proporcionat una senyera blava a Albiol, una bandera d’Astúries a Villa... Enguany, al MetLife Stadium d'East Rutherford (Nova Jersey), Pau Cubarsí també s'encerclà la cintura amb la senyera quadribarrada, però hi va haver més previsió de cafè per a tots: diferents jugadors exhibiren la bandera d'Andalusia, la senyera blava (Ferran Torres), la bandera de Canàries, la de Galícia... Dani Olmo va posar la nota cridanera; lluí la bandera de Terrassa. ¡Serà per banderes! En fi, a la celebració de Cibeles, el capità Rodri va deixar el floró nacionalista: ¡Somos campeones del mundo. Viva la madre que me parió. Viva la madre que nos parió. Viva el rey y viva España! Rodri no és un ignorant; té estudis universitaris (es va graduar en ADE a la Universitat Jaume I de Castelló). Hauria de saber que hi ha conciutadans seus de conviccions republicanes.

Alguna cosa s'haurà de fer

Des de fa uns dies es parla molt de dues propostes d'unitat de l'esquerra de cara a les pròximes eleccions generals. Sentir les declaracions dels portaveus remet al déjà vu —o al déjà entendu. Yolanda Díaz rebutja centrar la refundació de l'esquerra sols en persones o marques: Esto va de ganar el país, de movilizar a la gente. No va de hablar de nosotros mismos. Boniques paraules. Però Díaz ja no enganya a ningú; està molt calada. Si allò que diu fos cert, no hi hauria cap problema; la unitat de l'esquerra s'aconseguiria en un tres i no res. Efectivament, cal mobilitzar la gent. ¿Però qui sol fer això? ¡Exacte! ¡Els partits polítics i els seus líders! En altres paraules: les marques i les persones que les representen. I ja coneixem les ganivetades que s'assesten uns grups als altres —les de Sumar a Podemos, per exemple. Els partits i els seus dirigents actuen moguts per la necessitat, els interessos partidistes i —no cal descartar-ho— els personalismes. Izquierda Unida, posem per cas, té la necessitat imperiosa d'ocupar llocs de sortida a les llistes electorals, per tal d'assegurar-se les subvencions públiques amb què costeja la seua organització.

Referint-se a l'ascens de la dreta i l'extrema dreta, Gabriel Rufián diu: «El que ve no s'atura amb sigles, s'atura amb pobles. Creure que el feixisme va a parar-se en la frontera de la teua seu o de la teua nació perquè vota distint és màgia negligent. ¿No paga la pena intentar fer quelcom diferent per a frenar-lo? ¿De què serveix arribar al Congrés amb dos, tres o quatre diputats més si el ministre d'Interior és Abascal? Cal més cap i menys puresa.» Les seues paraules semblen dirigides sobretot als partits nacionalistes. Les intencions són bones, però costarà molt concretar-les. Sent realistes, el gran desori de l'esquerra se centra bàsicament a Madrid. En les nacionalitats històriques de l'Estat hi ha consolidades forces autòctones que ja ocupen la pràctica totalitat dels espais electorals a l'esquerra del PSOE. (Només a Catalunya, ERC ha de compartir espai amb una força no nacionalista, Comuns.) Encara més: a les autonomies de matriu castellana —llevat potser d'Andalusia—, les esquerres alternatives són residuals. Per tant, hi ha una qüestió prèvia a la proposta de Rufián: que l'embolic d'IU, Más País, Movimiento Sumar i Podemos s'aclarisca.

Si es produís aquest miracle, encara hi hauria entrebancs enormes. Algunes persones han dit que la proposta de Rufián s'hauria de concretar en una coalició plurinacional. Tanmateix, atès el que estableixen els reglaments del Congrés dels Diputats i el Senat, cap força política de la coalició no podria disposar de grup parlamentari propi, cosa que equival a no disposar tampoc de portaveus diferenciats. Resulta difícil imaginar que EH Bildu o ERC, per posar dos exemples, renuncien a la visibilitat que proporcionen els portaveus. De fet, l'enorme popularitat de Rufián es deu al seu treball com a portaveu d'ERC. Molts analistes consideren que les seues intervencions durant els debats parlamentaris són molt brillants. També s'ha de dir —ens ho recordava Najat el Hachmi en una columna— que estem acostumats al sorgiment d'estrelles rutilants que s'extingeixen en poc de temps consumides per la resplendor del seu narcisisme. Ha passat amb Yolanda Díaz. Però hi ha més problemes. ¿S'avindrà l'esquerra espanyola alternativa a no competir en espais electorals que ja ocupen forces nacionalistes, a Euskadi, Galícia o el País Valencià? Ho dubte.

Hi ha alguns espectacles vergonyosos que no haurien de repetir-se. En 2023, Compromís, que havia unit la seua sort al projecte de Yolanda Díaz, hagué d'engolir-se que el paracaigudista madrileny Chema Guijarro encapçalés la llista per Alacant; Sumar volia assegurar-li l'escó al Congrés dels Diputats. (¡Ha! Esto no va de hablar de nosotros mismos, diu la vicepresidenta Díaz.) Al País Basc, ningú no gosa fer certes coses, però els valencians les hem vistes de tots els colors amb tots els partits, tant d'esquerra com de dreta. En fi, tornem al principi. Es promouen models d'unitat de l'esquerra que topen amb problemes de difícil solució. De fet, alguns grups nacionalistes (EH Bildu, ERC, Bloque Nacionalista Galego, Compromís...) ja han anunciat que no hi participaran. És a dir, que Rufián no compta ni amb el suport del seu propi partit. Hi ha qui afirma que la dreta s'uneix més fàcilment que l'esquerra. Oblida una evidència: la gran majoria de formacions nacionalistes o sobiranistes és d'esquerra. A França, per exemple, la confluència és més fàcil; a penes hi ha nacionalismes "perifèrics" i l'esquerra és tan centralista com la dreta.

En qualsevol cas, sense unitat de l'esquerra va a ser impossible evitar que Abascal siga ministre d'Interior, o vicepresident. Potser caldrà oblidar alguns dels obstacles amunt esmentats i acceptar que els problemes extraordinaris requereixen solucions extraordinàries. Si un front d'esquerres obtingués suport electoral suficient per a formar govern de coalició amb el PSOE i capacitat de pressió sobre els socialistes, remeiar els problemes d'invisibilitat seria ben factible. Es podrien modificar els reglaments de les Corts, per tal que cada membre de la gran coalició plurinacional tingués grup parlamentari. Altra solució seria designar un o una portaveu i diversos portaveus adjunts, i negociar un sistema rotatori d'intervencions als debats, perquè tots els grups siguen visibles. Calen altura de mires, voluntat de cessió i consens; la deriva de personatges com Trump mostra allò que pot passar amb un govern d'ultradreta. Ens dirigirem veloçment cap al feixisme. I això són paraules majors. El feixisme no respecta ni la vida, ni la dignitat humana, ni els drets conquerits després de segles de lluita, ni les conquestes socials, ni la igualtat, ni res.

¿Front Popular?

Acabar amb la divisió de l'esquerra no seria una mala idea. Possiblement, la reedició d'un front popular siga l'única manera de frenar l'ascens de l'extrema dreta. Dic «possiblement» perquè la creació d'una plataforma unitària de cara a les pròximes eleccions generals haurà de superar múltiples entrebancs. En política, les coses no solen ser fàcils. Quan es parla de la desunió de les esquerres, se sol posar l'èmfasi en els partits. Semblaria a molts que la manca d'unitat és culpa exclusiva dels grups polítics. Tanmateix, els electors també tenen part de responsabilitat en el desgavell. Sovint, haurem sentit a dir que dos i dos no sumen quatre en política. No diré jo que siga un principi immutable, però l'experiència mostra que s'acompleix moltes vegades. Es poden posar alguns exemples. En les municipals de 1987, un sector del col·lectiu xativí d'Unitat del Poble Valencià s'entestà a presentar una llista conjunta UPV-EUPV. Els partidaris d'aquesta opció feien un càlcul optimista: «Si sumem el nombre de vots que tragueren per separat els dos grups als anteriors comicis de 1983, obtindrem quatre o cinc actes de regidor a l'Ajuntament.»

Doncs no. Es van aconseguir només uns 750 vots i un únic regidor. Si els polítics havien fet la seua part, ¿quina cosa va fallar? ¡La voluntat dels electors! Els d'EUPV (plataforma en què havien convergit grups com el PCML, per exemple) degueren pensar: «Jo no pense votar una llista amb gent petitburgesa aliena als interessos de la classe treballadora.» Per la seua banda, els votants nacionalistes pensarien: «¿Votar a comunistes leninistes? ¡Ni borratxo!.» Efectivament, UPV i EUPV representaven sectors distints de l'electorat, com es podia comprovar analitzant els resultats per col·legis electorals. EU arreplegava vot obrer. En canvi, UPV era votada per gent del món de la cultura i l'ensenyament, i per electors de classe mitjana d'idees valencianistes. La unió dels dos grups no va funcionar. A més, s'ha de tenir en compte que els retrets recíprocs llançats per uns i altres, abans de l'aliança electoral, havien traçat una ratlla. I això no se soluciona en un dia. Cal molta pedagogia per a canviar les coses. El resultat de Compromís en les últimes eleccions generals, aliat amb Sumar, és altre bon exemple que dos i dos no solen sumar quatre en política.

És evident que el sistema electoral premia la unitat i castiga la desunió, però cal tenir present el principi del dos més dos. D'altra banda, quan parlem de l'enorme desunió de l'esquerra, hauríem de recordar que afecta bàsicament l'espanyola —i espanyolista. Al País Valencià, l'espai de l'esquerra alternativa espanyola, en què proliferen l'aldarull i les ganivetades, es va volatilitzant gradualment. La marca de la vicepresidenta Yolanda Díaz no agrana massa vots a casa nostra, on no té pràcticament seguidors. En canvi, Compromís resisteix. Algunes enquestes auguren que podria obtenir més vots que el PSOE. Quant a EUPV i Podem, van ser escombrats el 28 de maig de 2023. El problema d'Izquierda Unida és ben recurrent; en dècades de democràcia no ha estat capaç de reeixir. Des de fa temps, li cal parapetar-se en plataformes diverses per tal de no desaparèixer. I és que —heus ací altre problema per a la formació d'un front popular— molts grups tenen la necessitat imperiosa d'ocupar llocs capdavanters a les llistes electorals; estan en joc els diners i la feina. IU, per exemple, ha de pagar el sou dels seus alliberats i el lloguer de les seues seus.

La dreta no sol tenir problemes de finançament. L'esquerra, en canvi, depèn en gran mesura de les ajudes públiques que rep en funció del resultats electorals. L'operació que impulsa Gabriel Rufián ha de tenir en compte els factors enumerats. Hi ha, però, un detall fonamental: si reïx finalment un front unitari de l'esquerra alternativa espanyola, hauria de ser respectuós amb els grups (ERC, Bildu, Bloque Nacionalista Galego, Compromís) que ja ocupen l'àmbit alternatiu al PSOE en llurs respectius espais electorals (Catalunya, Euskadi, Galícia, País Valencià). No tenir present açò pot menar al desacord i al desastre. Els valencianistes, per exemple, arrisquen molt si sumen la seua sort a la de l'esquerra alternativa espanyola diluint-s'hi. En anteriors conteses electorals, la maror que agita aqueixa esquerra pot haver afectat un Compromís que no tenia cap necessitat d'embolicar-s'hi. En realitat, al País Valencià, Compromís ja és la referència per a l'electorat situat a l'esquerra del PSOE. No paga la pena suscitar la reacció negativa d'un sector de l'electorat valencianista renitent a votar a un Compromís amb adherències estranyes.

¿Per a què volem l'autonomia?

Que la gestió de les emergències és competència autonòmica ja ho deu saber tothom a aquestes alçades. Bé, tothom llevat dels dirigents del PP, partit que, ves per on, està governant en moltes comunitats autònomes. El PP primigeni i el partit antecessor, Aliança Popular, no creien gens en l'autonomia. Més tard, canviarien d'opinió en adonar-se que les autonomies brindaven parcel·les de poder ben sucoses i oportunitat de manejar pressuposts importants. Però aquest canvi d'opinió no obeeix en absolut a la creença en una Espanya plurinacional i descentralitzada. De fet, en 2013, algunes veus peperes —la d’Esperanza Aguirre, posem per cas— suggerien que potser calia tornar competències al govern central. Algunes comunitats autònomes governades pel PP s'haurien desfet, si hagueren pogut, de la sanitat, les ajudes a la dependència o l’educació. Va ser un mal pensament, perquè la minva dels serveis públics és un element nuclear de la seua política econòmica consistent a baixar imposts als més rics i retallar i privatitzar serveis públics. Uns dels serveis que han patit les conseqüències d'aquest enfocament són els d'emergències.

En un post anterior, ja explicava el dèficit autonòmic que pateix el País Valencià; no disposa de servei d'emergències propi. Catalunya, per exemple, té cossos autonòmics de policia i bombers. L'infrafinançat País Valencià depèn, en bona mesura, per a tot, de l'estat central. Això pot tenir un passar en comunitats que mai no havien aspirat a l'autonomia. Els la van donar per allò del café para todos. Però nosaltres els valencians, que exhibíem pancartes, durant la Transició, amb el lema «Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia», hauríem d'aspirar a un autogovern de primera categoria. Tanmateix, si la majoria vota, quan vénen eleccions, a qui no es creu que som un país, ja sabem quines són les conseqüències. La prova la tenim a la dana de l'any passat. Com ens falten recursos, hem de demanar-ne al govern central. L'escassesa de mitjans propis és una prova del nostre dèficit d'autogovern. La dana suscità un debat interessant, bé que restringit. ¿Calia demanar al govern central que declarés l'estat d'alarma, o d'emergència, cosa que hagués implicat intervenir el Govern de la Generalitat? Les opinions i les respostes van ser diverses.

En realitat no calia decretar l'estat d'alarma de l'article 116 de la Constitució, regulat per l'article 4 de la Llei Orgànica 4/1981. (És l'alarma que es decretà durant la pandèmia.) Es tractava més bé de dilucidar la conveniència de declarar l'emergència d'interès nacional que regulen la Llei de Protecció Civil i el decret que la desenvolupa. Pot declarar aquesta emergència el ministre de l'Interior, per iniciativa pròpia (bé que informant a la comunitat autònoma afectada) o a petició de la comunitat o la Delegació del Govern en el territori afectat. Núñez Feijóo la demanà a bou passat. Podem imaginar la reacció colèrica del PP si el govern de Pedro Sánchez hagués declarat l'emergència nacional des del primer minut. Això equivalia a intervenir la comunitat autònoma. Avui, sabem que el PP ja dissenyava l'estratègia de culpar el govern central per la pèrdua de 228 vides. Entre la gent d'esquerra hi havia divisió d'opinions: uns pensaven que calia haver declarat l'emergència nacional; altres opinaven que el problema era competència de Mazón i que l'havia de resoldre ell. («Al cap i a la fi, Sánchez li està donant tot el que demana», deien.) ¿I Mazón?

Ell podria haver elevat l'emergència a nivell 3, però no volgué, perquè això hagués implicat que el ministre de l'Interior passés a ser el comandament únic. Mantenint el nivell 2, el president de la Generalitat conservava la direcció de l'operatiu, podia demanar al govern central tota classe d'ajudes i podia criticar Sánchez si les demandes no eren ateses. Allò més interessant és el debat que es va suscitar al si de Compromís. Una part dels seus militants opinava que no s'havia de demanar intervenció de l'Estat per una qüestió de principi: «Si ens creguem que som una nació i si aspirem a la màxima cota d'autogovern —o inclús a quelcom més—, ens haurem de traure nosaltres mateixos les castanyes del foc.» Amb independència que nombroses infraestructures malmeses eren de titularitat estatal i que els recursos de l'Estat també són nostres —perquè estan pagats amb imposts de tots—, i malgrat compartir els principis esgrimits, resulta evident l'utòpic de l'aplicació. Potser siga més realista a Catalunya o Euskadi, però al País Valencià... En fi, tot açò ja és passat. Però ara tenim altra catàstrofe: el seguit d'incendis que assolen la Península.

 

Vinyeta de Sansón

El PP torna a mostrar incapacitat de gestió, incompetència i deixadesa. Assaja altra vegada de derivar responsabilitats al govern central, malgrat que la Llei del Sistema Estatal de Protecció Civil estableix clarament que declarar alertes i combatre catàstrofes produïdes en una comunitat autònoma és competència exclusiva del govern d'aqueixa autonomia. No és sobrer, per tant, fer les eternes preguntes: ¿ens creguem l'autonomia o no? ¿per a què la volem? Pel que es veu, els governs autonòmics del PP només volen autonomia si tot està en calma. Però quan vénen mal dades... Quant a la disponibilitat de mitjans idonis, als líders estatals i autonòmics del PP no els acaba d'entrar en el cap que la mà invisible del mercat no serveix per a combatre incendis, danes o riuades. Els desastres com més va, més sovintejaran a causa del canvi climàtic, bé que alguns s'entesten a negar-ho. Les calamitats només es combaten amb impostos i serveis públics. Calen brigades forestals i cossos de bombers ben pagats i ben equipats. ¿Autonomia per a què? Per a millorar la nostra vida descentralitzant serveis i acostant-los al ciutadà, no per a enriquir-se i enriquir amics.

¿Què farà Compromís?

Ara mateix, tenim dues propostes de fronts amplis de cara a les pròximes eleccions generals. Hi ha una diferència essencial entre ells. La proposta de Yolanda Díaz, una aliança democràtica sense sigles, ço és, la repetició de Sumar, és clarament espanyolista. O dit d'altra manera: és una iniciativa que concerneix únicament a l'esquerra espanyola. En canvi, la de Gabriel Rufián és clarament plurinacional. La de Díaz, un intent desesperat de remuntar en les enquestes, toparà amb les tradicionals divisions en l'esquerra espanyola. Posar d'acord la gent del nucli primigeni de Sumar —escissió de Podemos— amb Más Madrid, Els Comuns, IU, Podemos i altres grups no serà gens fàcil. Sobretot serà complicat decidir el lideratge de la coalició i la composició de les llistes electorals. És una pel·lícula que ja hem vista. Des de Podemos s'ha descartat la idea. Vol anar per lliure. Encara cou l'experiència anterior. Ione Belarra fou marginada de les primeres posicions de les llistes. La iniciativa de Rufián tampoc no és massa probable. De fet, la direcció d'ERC ja ha desautoritzat el seu portaveu. ¡Tant se val! El globus sonda ja s'ha llançat.

Una coalició àmplia de tots els partits nacionalistes esquivaria la penalització de la llei electoral a la desunió. Però també tindria els seus inconvenients. En tot cas, sobta l'esment a Compromís. ¿Què faria la coalició valencianista si arribés el cas? ¿Tornaria a integrar-se en la plataforma de Yolanda Díaz, se sumaria al front plurinacional de Rufuán o es presentaria a les eleccions per lliure? Pot semblar prematura aquesta pregunta, però els esdeveniments polítics corren a una velocitat vertiginosa. No guanyem per a ensurts. No està clar que la legislatura es complete. Es podrien convocar eleccions en qualsevol moment. La decisió de Compromís sembla complicada per diversos motius. La formació té dues ànimes, una valencianista i altra espanyolista. El punt de vista del primer soci, Més, i el del segon, Iniciativa del Poble Valencià (en què milita Mónica Oltra), no solen coincidir. Els dos diputats al Congrés s'han separat. Àgueda Micó ha marxat al grup mixt, però l'altre diputat, d'iniciativa, continua al grup de Sumar. Les tensions entre els dos socis són evidents. Podem imaginar el debat que suscitarà l'estratègia de cara a les eleccions.

Jo done per descomptada la por a ajuntar-se amb partits com ERC i EH Bildu. Habitualment, la dreta acusa Compromís de catalanista. Els valencianistes tenen tanta por que, en la campanya de les últimes eleccions, no exhibien cap senyera, ni amb franja ni sense ella. Durant un míting celebrat a Xàtiva, Baldovi no definia Compromís com una formació nacionalista. Les seues paraules foren: «Som una formació política de proximitat.» (És a dir, una alternativa política semblant als alls tendres, les carxofes o les taronges, productes de proximitat.) Hi ha molta por. Si Compromís compartís plataforma amb ERC i EH Bildu, plourien les diatribes per part de la dreta: «Compromís s'ha destapat. A més d'independentista i pancatalanista, s'ajunta amb etarres, amb gent que vol trencar Espanya.» No crec que Compromís vulga passar per aqueix tràngol. Si finalment qualla la proposta de Gabriel Rufián —això encara està per veure's—, la formació de proximitat no s'atrevirà a integrar-s'hi. Per tant, no hi ha trilema sinó dilema: anar a eleccions sols o amb la plataforma de Yolanda. Algun portaveu ja ha dit que sols. ¿Decisió definitiva?

«Qui molt parla molt erra»

És ben sabut que els polítics solen parlar en excés. Tenim la prova en les declaracions arran de l'acord entre PSOE i Junts per a delegar a Catalunya competències en matèria d'immigració. Els socialistes havien parlat massa abans de firmar el pacte. Des de feia molt de temps, Junts exigia a Pedro Sánchez la cessió de política migratòria. Els diferents portaveus del PSOE contestaven que això era impossible, ja que, segons l'article 149.1.2 de la Constitució, l'Estat té competència exclusiva en matèria de nacionalitat, immigració, emigració, estrangeria i dret d'asil. El ministre Grande-Marlaska va dir fins i tot que la matèria era indelegable. «Qui molt parla molt erra», diu el refrany. Ara, tots els ministres i portaveus socialistes s'han afanyat a explicar que el pacte és plenament constitucional, perquè la titularitat de la competència continua sent estatal. La proposició de llei sols contemplarà la delegació de facultats. Ha calgut desdir-se per parlar més del compte. ¡Uei! El ministre de l'Interior havia de conèixer el contingut de l'article 150.2 de la Carta Magna, ¿no?

Diu açò: «L'Estat podrà transferir o delegar en les Comunitats Autònomes, per mitjà d'una llei orgànica, facultats corresponents a matèria de titularitat estatal que per la seu mateixa naturalesa siguen susceptibles de transferència o delegació. La llei preveurà en cada cas la corresponent transferència de mitjans financers, així com les formes de control que es reserve l'Estat.» Un cop signat el pacte, les declaracions d'uns i d'altres són surrealistes. Molts partits afirmen que Sánchez li ha donat a Puigdemont la competència sobre immigració per a conservar el poder. Mmm. Sí i no. Les competències no s'han delegat en un partit, sinó en la Generalitat, que serà l'encarregada de gestionar tot allò transferit. I cal recordar que la Generalitat de Catalunya està governada a hores d'ara pel PSC amb el suport d'ERC, és a dir, per l'esquerra. El govern de Catalunya està presidit per Salvador Illa, no per Puigdemont. Des de les files socialistes, alguna veu —la de García-Page, per exemple— ha titllat de racista i vergonyós l'acordat pel seu partit. Des de Podemos es diu que els morats no votaran a favor de la proposició de llei, perquè és racista.

A mi em sorprèn la reacció de Compromís; els seus dos diputats tampoc no votaran a favor de transferir competències migratòries a Catalunya. Creia que allò més lògic era exigir per al País Valencià les mateixes facultats que es volen delegar en Catalunya. És l'actitud que ha pres l'EAJ-PNV; estudiarà l'entesa de PSOE i Junts i decidirà si demana un pacte semblant per a Euskadi. ¿Què els passa als líders de Compromís? Àgueda Micó també ha titllat de racista el pacte de PSOE i Junts. ¿Per què? Crec que hi ha dues raons: d'una banda, la por; d'altra, la intoxicació produïda per la xerrameca dels caps bocamolls de Junts. Míriam Nogueras, posem per cas, ha dit que el català serà requisit per a obtenir el permís de residència en Catalunya. Puigdemont, Turull i Nogueras afirmen haver obtingut coses que no figuren en la lletra del text pactat amb el PSOE. Compromís hi veu racisme. Comprovem-ho. Al text es diu que el govern català assumirà la gestió dels CIE i la concessió dels permisos de residència d'acord amb la legislació estatal i europea, i que els mossos tindran presència a la frontera. Que algú m'explique on està el racisme.

Totes les facultats que es deleguen s'executaran aplicant la normativa espanyola, com preveu la legislació europea en matèria d'entrades i sortides de migrants en l'espai de lliure circulació. Pel que fa a les expulsions, la Generalitat prendrà la decisió final sols en cas que no calga tramitació d'expedient. En la resta de procediments administratius per incompliment de la llei d'estrangeria, el govern català farà la instrucció i la proposta de resolució, però la decisió final seguirà sent de l'Estat. ¿Què li passa a la gent de Compromís? ¡Té por! Com està embarcada en l'exigència de responsabilitat política a Mazón, les enquestes somriuen a la formació valencianista. Ara mateix no interessa proporcionar-li al PP un baló d'oxigen. Si Compromís dóna suport al pacte de PSOE i Junts, ja podem imaginar les acusacions de catalanisme llançades pel PP. La dana passaria a un segon pla. Compromís s'ha deixat embolicar per la vèrbola de xerraires. No acaba de creure que som una nació. Si ho cregués, exigiria màximes competències per al país. També quan estiga a l'oposició. Demanar-les només a temporades, només quan governe, no s'acaba d'entendre.

Som

Identitat

La delimitació de la pertinença és una de les poques necessitats universals de les societats humanes: necessitem formar part d'algun àmbit que ens defineix com a membres d'un grup, i fins i tot, amb alguna molt rara excepció, com a membres d'un grup territorial. Parlar d'identitat, per tant, no és un subproducte dels nacionalismes i localismes diversos, tant si es valoren positivament com si no. Sembla, però, com si el concepte mateix fora, per alguns sectors d'opinió suposadament "universalistes", una idea perillosa: com si qualsevol identitat col·lectiva o de grup (territorial, cultural, històrica, "nacionalitària"... qualsevol que no corresponga a la definida per l'espai d'un estat constituït) fora un invent artificiós i pervers destinat sobretot al tancament i a l'enfrontament, i a ignorar la humanitat bàsica dels individus. Pensar això és tant com ignorar que l'arrel bàsica de la identitat està en aquella necessitat universal de pertinença: és ignorar que tothom, a tot arreu, necessita alguna mediació entre la seua pròpia singularitat i la universalitat de l'espècie. Fet i fet, ¿qui pot no ser res?, ¿qui pot ser únicament ell mateix, un individu i prou?

 

Teoria de la identitat, Joan F. Mira

Els drets dels treballadors immigrants

Els fluxos migratoris nodreixen el negoci de les màfies dedicades al tràfic il·legal d'immigrants, sobretot dels procedents d'Àfrica. El treballador immigrant irregular, desproveït sovint de cap cobertura jurídica o social, és objecte d'explotació, a mercè d'empresaris sense escrúpols que li imposen condicions laborals o de vida pròximes a l'esclavitud, al tràfic o al treball forçós. La seua indefensió és total i rarament acut als tribunals, perquè tem ser descobert i expulsat del país en què es troba il·legalment. Aquests treballadors produeixen grans beneficis econòmics en els estats que els ocupen i realitzen treballs poc qualificats que els nacionals rebutgen (agricultura, treball domèstic, cura de xiquets, majors i malalts, construcció, hostaleria...). Un avanç molt significatiu en el reconeixement dels drets de les persones migrants fou l'aprovació en 1990, per l'Assemblea General de l'ONU, de la Convenció Internacional sobre la Protecció dels Drets de tots els Treballadors Migratoris i els seus Familiars, aprovada per l'Assemblea General en 1990. Tal com establia el text de la CDTF, entrà en vigor en 2003, quan l'havien ratificat vint estats.

Tanmateix, fins ara, cap estat receptor d'immigrants (ni estats desenvolupats, ni altres com Índia o Sud-Àfrica) no ha ratificat la convenció. L'Estat espanyol es nega —inclús quan governen els socialistes. Els diversos executius al·leguen que els immigrants ja estan suficientment protegits per la Constitució i per la legislació sobre la matèria. Tanmateix, el 2020, any de pandèmia, el relator especial sobre extrema pobresa i drets humans del Consell de Drets Humans va visitar Espanya i va constatar la situació crítica d'alguns estrangers. Hi havia a Espanya uns sis milions d'immigrants, el 56% dels quals procedia de fora de la UE. Aquests corrien el major risc de pobresa i exclusió social. El relator visità en Huelva un poblat de barraques «sense electricitat, ni aigua corrent, ni comunes, els habitants del qual, treballadores i treballadors immigrants, hi vivien durant anys». El Defensor del Poble, ACNUR, l'Organització Internacional per a les Migracions i moltes ONG informaren que, aquell any, 23.023 africans (inclosos 2.666 menors no acompanyats) arribaren en pasteres i petits bots i almenys altres 480 van morir a la mar.

Les condiciones d'acollida i assistència en centres improvisats continuen sent força inhumanes en 2024. S'impedeixen els trasllats a la península i es violen sovint els drets humans. La CTMF compta amb 56 estats part, entre els quals no figuren Espanya ni els altres membres de la UE. El principi de no discriminació és la clau de volta de la convenció. Es recull en dos articles. L'1.1 estableix que la CTMF serà aplicable «a tots els treballadors migratoris i als seus familiars sense cap distinció per motius de sexe, raça, color, idioma, religió o convicció, opinió política o d'altra índole, origen nacional, ètnic o social, nacionalitat, edat, situació econòmica, patrimoni, estat civil, naixement o qualsevol altra condició». Bé que la llista dels motius de distinció prohibits és il·lustrativa i no exhaustiva, és més ampla que la recollida en els Pactes Internacionals de Drets Humans. L'article 7 imposa als estats l'obligació de respectar i assegurar a tots els treballadors migratoris i als seus familiars que es troben als seus territoris o sotmesos a la seua jurisdicció els drets prevists en la convenció, sense cap distinció pels motius ja assenyalats en l'article 1.1.

Queda clar, per tant, que molts immigrants arribats a Espanya no estan protegits. Es podrà dir que tampoc no ho estan moltíssims autòctons, en matèries com habitatge i condicions laborals. I això és aprofitat per la dreta, que predica: «¡Primer, els espanyols!» L'esquerra radical està en contra de fer distincions. Pablo Iglesias, per exemple, va dir açò en una tertúlia de RNE: Si los sindicatos aceptan el marco «los españoles primero», es solo cuestión de tiempo que arrase la ultraderecha. Es planteja, per tant, un dilema: ¿cal tractar d'una manera igual migrants i naturals del país o han de tenir preferència, quant a protecció de drets, els naturals? Hi ha dues teories al respecte: universalista i nacionalista. Els partidaris de la primera defensen la universalitat dels drets humans. Els nacionalistes afirmen, però, que els nacionals han de tenir preferència sobre els immigrants. En qualsevol cas, la precarietat dels desfavorits forans i autòctons és culpa del capitalisme, o de la seua expressió ideològica actual, el neoliberalisme, que no té fronteres. Un govern progressista no hauria de fer distincions, almenys en allò bàsic —com la salut, l'habitatge i l'educació.

Es podrà debatre si cal restringir o no l'entrada d'immigrants, però aquests, una vegada tinguen l'estatus de residents, no haurien de ser discriminats. Això de «¡Primer, els espanyols!» descansa sobre la fal·làcia que els forans furten llocs de treball als autòctons. No. Molts forans sense cap qualificació fan treballs mal remunerats i rebutjats pels nacionals (cures, treball domèstic, feines agrícoles...). Els estrangers també exerceixen professions en què escassegen titulars —metges, per exemple. ¡Professionals d'alta qualificació formats a cost zero! Inclús els empresaris i el PP diuen que ens cal mà d'obra immigrant. La dreta té facilitat per a trobar eslògans senzills, curts i entenedors, bé que hipòcrites i fal·laços, per a explicar solucions a problemes complexos. En canvi, la socialdemocràcia no acaba de trobar consignes del mateix estil basades en la veritat. I explica confusament aspectes com les expulsions. El PP demana deportacions massives i el PSOE calla. Però Espanya és el quint país de la UE que més migrants irregulars torna després de França, Alemanya, Suècia i Xipre (més de 2.500 durant el primer trimestre, segons Eurostat).

Falta d'integració

Sovint se sent dir: «Parlen molt de la invasió d'immigrants africans, però no diuen res dels milers d'ucraïnesos residents a Espanya.» (A l'Estat espanyol resideixen més de 300.000 ucraïnesos, quasi 200.000 arribats després de la invasió russa al seu país.) Anem a les xifres. Amb dades de 2022, aquesta era la situació a Espanya. Hi residien 8.260.000 estrangers, el 17% d'una població total espanyola de 48.600.000 habitants (el 12,5%, si es descomptava la gent d'origen estranger que havia obtingut la nacionalitat espanyola). Un 45% d'estrangers procedien d'Hispanoamèrica, un 30%, de països europeus, un 18%, d'Àfrica, un 7%, d'altres llocs —Xina, Pakistan, Afganistan... Per tant, almenys el 75% dels immigrants comparteix algun tret ètnic o cultural —que inclou les arrels religioses, amb independència de si són creients o no— amb els espanyols. Colombians, ucraïnesos, veneçolans, argentins, alemanys o britànics son percebuts com persones semblants a nosaltres. Això ens tranquil·litza. Perquè la por a l'"altre" sol estar darrere de la xenofòbia. Entre el 20 i el 22% dels emigrants procedeixen, però, de llocs on l'islam és la religió predominant.

La nostra percepció d'aquestes persones és diferent; tenen ètnies, cultures i una tradició religiosa —no importa si són agnòstics o practicants— distintes a les nostres. És probable que no vagen a ser rebuts com els altres immigrants. I això ens porta al problema de la falta d'integració dels col·lectius magrebins, subsaharians, pakistanesos, afganesos... Estarien integrats si visqueren al mateix carrer que els ciutadans autòctons, a la mateixa escala, acudiren als mateixos restaurants i bars... Com manquen d'espais d’integració, la mesquita i el locutori esdevenen els únics punts de reunió. Això provoca que molts immigrants, no particularment religiosos, acaben caient en la xarxa fonamentalista impulsada des de les mesquites. El resultat és una comunitat musulmana que predica el nosaltres i ells, els fidels i els infidels. Això adoba el refús mutu entre part dels arribats i part dels ciutadans de la societat d'acollida. Un peix que es menja la cua. Naturalment, ni tots els immigrants ni tots els autòctons cauen en aquest cercle viciós, però es dibuixa un panorama propici per a l'augment de la islamofòbia i la xenofòbia que aprofita l'extrema dreta.

La integració es torna tan difícil que molta gent de bona voluntat apel·la a la multiculturalitat. El sociòleg alemany Ralp Dahrendorf parla d’una societat estructurada en vides separades en un espai públic comú que és igual per a tots. Aquesta expressió ens porta directament a parlar del multiculturalisme com un model que tendeix a mantenir distintes cultures separades i aïllades. Evidentment, l'assimilació de nouvinguts —el model francès basat en la màxima «A la terra on vas, fes el que veuràs»— no ha acabat de funcionar enlloc. Per als francesos, la integració dels magrebins passa perquè accepten les valeurs republicaines laics. Però no sembla que l'objectiu s'haja aconseguit. Els primers algerians o marroquins arribats a França no eren conflictius, però alguns néts engreixen les files de la gihad. La marginació i el desarrelament —no se senten francesos ni magrebins— els llança en braços de xarxes radicals que ofereixen identitat i sentit de pertinença. El model ha fracassat, no perquè falle la teoria, sinó perquè no s'han fet bé les coses en la pràctica. Els disturbis racials a les perifèries de París i altres ciutats ho demostren.

Encara que tots els ciutadans són iguals en teoria i tenen les mateixes oportunitats, els altíssims índexs de desocupació de la població d'origen immigrant o la creació de guetos als afores de les grans ciutats palesen la disfuncionalitat del model republicà. A casa nostra, hauríem de prendre nota. Quant al multiculturalisme —el model britànic—, duu a la segmentació en compartiments estancs i pot suscitar una enorme conflictivitat social, com vam veure dies passats. En crear-se comunitats separades, les minoritàries entren en conflicte amb l'autòctona, majoritària i que professa els valors dominants. La comunitat musulmana radicalitzada, posem per cas, exigeix, apel·lant a les llibertats democràtiques i els drets humans, que es respecten determinats valors culturals seus que xoquen frontalment amb els valors constitucionals. Alguns ciutadans estaran disposats a cedir. Altres, en canvi, no acceptaran que hi haja lleis a la carta per a cada comunitat ètnica o cultural. I la concepció de nació espanyola que vindica la dreta més reaccionària (unió perpètua indissoluble amb trets culturals i identitaris propis i eterns) no ajuda a la integració.

S'ha de rebutjar la islamofòbia indiscriminada contra qualsevol persona per professar l'islam. Cal tractar els musulmans com ciutadans sense més, amb els seus drets i els seus deures. També cal adonar-se que existeixen musulmans invisibles, és a dir, gents que no fan ostentació pública de les seues creences. Ara bé, el respecte a tothom no ha d'impedir la crítica a les idees —sovint intolerants i sectàries— que atempten contra la dignitat i els drets humans, ni el rebuig de qui les patrocine. («La crítica a idees, líders, símbols o pràctiques de l’islam no és islamòfoba per se, tret que vaja acompanyada d’odi cap als musulmans en general», afirma Ahmed Shaheed, relator especial de l'ONU en matèria de llibertat religiosa o creences.) No sé si encara estarem a temps de revisar la nostra percepció dels musulmans. Sembla que ens adrecem, amb passes de gegant, cap a una societat articulada al voltant del multiculturalisme, model que no ha funcionat al Regne Unit. L'aversió als immigrants —musulmans sobretot— està darrere del Brexit i els greus avalots de l'extrema dreta. Quan veges la barba del teu veí pelar, posa la teua a remullar.

L'embolic del finançament singular

Anem a tenir durant molt de temps un debat crispat sobre el finançament singular de Catalunya —que han acordat ERC i el PSC, la marca catalana del PSOE. Tot allò que afecta Catalunya és immediatament instrumentalitzat com arma política per tots els partits espanyols sense excepció. Des de temps immemorials, l'Espanya profunda considera els antics reialmes de la Corona d'Aragó terra conquerida. Se'ls dóna, per tant, un tracte colonial o que se li assembla molt. Catalunya, País Valencià i Illes Balears arrosseguen des de fa dècades un dèficit fiscal que permet finançar el funcionament de territoris com Castella i Lleó, Castella-la Manxa, Extremadura, Andalusia... L'Estat espanyol mai no estarà disposat a renunciar al 30% del PIB i els beneficis fiscals que se'n deriven. Sense entrar en els detalls del pacte PSC-ERC, que encara no es coneixen, ja estan servits els principals elements de l'enorme trifulga política. Primerament, tenim la polèmica sobre la denominació del sistema pactat. El PSOE afirma que no serà un concert econòmic amb la quota corresponent (semblant al cupo basc). ERC ja ha sortit a dir que serà un concert o es trencarà la baralla.

Lògicament se'ns planteja una pregunta: legalitat en mà, ¿es possible concedir el règim de concert a Catalunya? Sí. En contra del que molta gent opina, el concert basc no figura amb totes les lletres en cap article o disposició de la Constitució de 1978. L'addicional 1ª reconeix i empara els drets històrics —un dels quals és el concert— dels territoris forals, però no nomena expressament el règim fiscal. En realitat, el règim basc de concert econòmic, aprovat per una llei ordinària (Llei 12/1981, de 13 de maig), fou establert per l'article 41 de l'Estatut d'Autonomia del País Basc (Llei Orgànica 3/1979, de 18 de desembre). Per tant, res no impedeix que una reforma del vigent Estatut de Catalunya incloga el concert i que aquest entre en vigor mitjançant una llei ordinària aprovada a les Corts Generals. ¿Res no ho impedeix? Mmm. Això és dir massa. Vistes les reaccions que ha suscitat el tema entre les mateixes files del PSOE, és possible que no hi haja majoria parlamentària suficient per a tirar endavant el finançament singular, ni —molt menys— el concert. El PSOE podria haver promès a ERC allò que és impossible de complir.

Ho ha fet per a guanyar temps i assegurar la investidura d'Illa com a president de la Generalitat. Però també cap la possibilitat que Sánchez mai no haja tingut previst complir la promesa; costa de creure que les elits madrilenyes del PSOE hagen experimentat una sobtada conversió a la fe confederal i hagen decidit tractar Catalunya com cal, renunciant a polítiques extractives de caire colonial. Si s'ha fet una promesa falsa, ¿què es pot esperar de l'acordat? Els escenaris són diversos. De moment, el PSOE ja està prometent un clàssic, el cafè per a tots, ço és, «anem a donar a tots el mateix que donem a Catalunya». Però això significa que el finançament català ja no seria singular i planteja una pregunta: ¿d'on es pensen traure els ingressos fiscals que deixen de percebre's d'un sistema generalitzat de "singularitats"? ¡Uf! La cosa no cola. Ni els mateixos socialistes es posen d'acord. María Jesús Montero, ministra d'Hisenda, afirma que no s'ha pactat un concert econòmic. Borrell diu que és un concert, cosa que li sembla injusta —català capgirat.

L'economista Gonzalo Bernardos descarta un concert com el basc. Diu que Euskadi transfereix el cupo com a contribució a les càrregues de l'Estat no assumides per la comunitat autònoma, però no aporta cap quota de solidaritat. El parer de l'economista —altre català peculiar— és que Catalunya sí hauria d'aportar quota de solidaritat, és a dir, Euskadi no la paga, però les altres comunitats l'han de pagar. ¿Per quina regla de tres? En fi, l'escenari més probable és que el govern central concrete una proposta que no satisfaça ni ERC ni Junts. Si només Junts vota en contra, quan la "singularitat" s'haja d'aprovar al Congrés, el PSOE tindrà l'excusa perfecta; les coses no han arribat a bon port per culpa de Puigdemont. Però ERC també podria votar en contra d'una cosa distinta del concert, o votar en contra dels pressupostos generals de l'Estat, o llevar-li el suport a Illa, o tot alhora. ¿I què farà Pedro Sánchez? ¿Prorrogar els pressupostos de nou? ¿Dissoldre les Corts i convocar eleccions anticipades? ¿Plantejar una qüestió de confiança?

¡Mare meua, quin embolic! Veig més probable que el president parle discretament amb la gent d'ERC i Junts i els pregunte: «¿Realment us van bé unes eleccions anticipades?» En qualsevol cas, jo aposte a la singularitat catalana aigualida, o a cap reforma de la fiscalitat catalana, que tot podria ser. I mentrestant, la dreta va augmentant el seu arsenal contra el govern. Borja Sémper, ciutadà d'una autonomia que no paga cap quota de solidaritat, critica que Sánchez vulga, segons Sémper, carregar-se la solidaritat. ¡Desimboltura, hipocresia i contradiccions a dojo! L'assumpte del finançament singular dóna ales a la catalanofòbia transversal; tots els partits espanyols la fan servir amb finalitat electoral, inclús moltes sucursals del PSOE. A la dreta li val tot: l'amnistia, la causa judicial contra Begoña Gómez, els immigrants, Catalunya, Puigdemont... A casa nostra, tenim peculiaritats. El PP sempre tira mà dels perillosos Països Catalans. ¿I què diu Compromís de la millora del finançament autonòmic? Que els valencians no volem el sistema de concert. A mi no m'ho han preguntat. Cal recordar que el País Valencià arrossega un dèficit fiscal crònic.

Por a un contagi inexistent

Al seu compte d'X (antic Twitter), el PP escrivia el següent: ¿De dónde va a sacar el Gobierno el dinero para pagar los servicios públicos cuando Cataluña deje de aportar a la financiación común? ¿Nos van a subir los impuestos? A l'autor del missatge el traïa l'inconscient. Venia a dir que bona part dels serveis públics dels espanyols els paga Catalunya, és a dir, donava la raó a les aspiracions independentistes. En realitat, el pacte PSC-ERC fa referència explícita a l'actual fiscalitat catalana. Ambdues parts es comprometen a no promoure propostes de deflactació de l'IRPF i a mantenir els imposts de successions i patrimoni als tipus actuals. Per tant, el PP, que governa comunitats autònomes —com ara la madrilenya o la valenciana— on es fa justament el contrari, ataca l'autonomia que manté els imposts sobre la riquesa i pensa mantenir-los. (De fet, a la patronal catalana no li ha agradat massa l'acord; hagués preferit un pacte amb Junts.) Encara més: Catalunya continuarà fent aportacions al finançament comú; està estipulat a l'acord PSC-ERC. Des de la dreta es propaga la bola que l'esquerra catalanista no vol ser solidària, però s'amaga que l'Espanya profunda i els diversos poders que la controlen volen postergar Catalunya sense desmantellar-la, sense posar en perill la seua aportació fiscal —almenys fins que Madrid s’ho haja engolit tot. Retenir el PIB català (quasi un 20% de l'estatal), i els ingressos fiscals que se'n deriven, i voler alhora —com pretén el deep state— afeblir econòmicament Catalunya en benefici de Madrid són aspiracions difícilment compatibles. El nacionalisme espanyol creu que es pot aconseguir una cosa i l'altra paralitzant tant com es puga el desenvolupament econòmic, cultural i polític de Catalunya. Aquesta estratègia —que combina repressió, exacció fiscal, subordinació política, assimilació cultural i economia dependent— s'ha assajat amb èxit rotund al País Valencià i les Illes Balears, dos de les comunitats autònomes amb majors índexs de pobresa de l'Estat espanyol. En resum: l'establishment vol desactivar zones potenciament pròsperes, però no al preu de perdre un bon pessic de tot el pastís global. (Catalunya, País Valencià i les Illes Balears aporten més del 30% al PIB estatal.) Tot açò explica perfectament la dèria del PP valencià per un projecte de Països Catalans que no existeix, i contra el qual volen lluitar Carlos Mazón i José Antonio Rovira. ¡Molins de vent! ¡Por a un contagi també inexistent!

 

Solidaritat

Últimament es parla molt de solidaritat en abordar les imperfeccions del sistema de finançament autonòmic. L'assumpte de la possible singularitat fiscal catalana ha posat d'actualitat un terme que té diversos vessants, morals i jurídics sobretot —en dret es parla d'obligació solidària, creditor solidari... En realitat, ens hem de remetre a l'ètica. Segons el diccionari, solidaritat és «el fet d’ésser solidari amb altres, de compartir-ne les idees, els propòsits i les responsabilitats.» La solidaritat és una virtut, i les virtuts són voluntàries. (Inclús en dret, les obligacions solidàries s'adquireixen per contracte, que també se subscriu voluntàriament.) El diccionari afegeix altra nota a la solidaritat: «Relació de fraternitat, de companyonia, de recíproc sosteniment, que lliga els diversos membres d’una comunitat, col·lectivitat, en el sentiment de pertinença a un mateix grup i en la consciència d’uns interessos comuns.» No abandonem, per tant, el terreny de la virtut. Parem esment en l'expressió «sentiment de pertinença a un mateix grup.» El súmmum de la virtut és ser solidari amb persones alienes al grup (amb tot el gènere humà, posem per cas).

En fi, només metafòricament es pot utilitzar el mot "solidaritat" per a referir-se a coses que en realitat s'haurien d'anomenar d'altra manera: redistribució, harmonització fiscal... Objectiu bàsic de les polítiques fiscals progressistes és la redistribució, per a disminuir les desigualtats entre territoris o grups poblacionals. La redistribució és un principi de funcionament de la UE. Durant molt de temps, Espanya rebia ajudes a càrrec del FEDER (Fons Europeu de Desenvolupament Regional), destinades a reduir diferències entre els nivells de desenvolupament de les regions europees i millorar el nivell de vida en les més desfavorides. A hores d'ara, Espanya continua rebent fons —del Pla Europeu de Recuperació, Transformació i Resiliència, per exemple. Naturalment, els mecanismes de redistribució vénen establerts per llei. Per tant, són obligatoris. La redistribució consisteix a prendre dels qui tenen més per a transferir (rendes, subsidis, serveis públics...) als qui tenen menys. Ara bé, el sistema ha de tendir a l'equilibri —que el transmissor s'empobrisca i el receptor s'enriquisca no té trellat ni forrellat— i ha d'establir un límit temporal.

Les balances fiscals publicades en 2008, referides a l'any 2005, dibuixaven un mapa aclaridor: tres territoris de l'antiga Corona d'Aragó (Catalunya, País Valencià i Illes Balears) tenien dèficit fiscal, és a dir, donaven més del que rebien a canvi (Aragó oscil·lava entre el dèficit o el petit superàvit segons el mètode de càlcul utilitzat). Calculat pel mètode del flux monetari, el total de dèficit de les tres comunitats autònomes pujava a 23.574 milions d'euros de l'època. Madrid també tenia dèficit fiscal, però s'havia d'haver descomptat l'efecte capitalitat en la recaptació d'imposts, per tal que no semblés la campiona de la "solidaritat". Es pot pensar que la situació que mostra el mapa és justa. No, no ho és. Els valencians, posem per cas, tenim una renda 'per capita' inferior a la mitjana estatal. Ja s'ha dit abans: no té trellat que el transmissor s'empobrisca i el receptor s'enriquisca. La Corona d'Aragó continua existint, encara que d'una manera virtual. Aquests dies s'ha dit que Sánchez vol pagar amb els diners de tots els espanyols la investidura d'Illa. També hi ha qui diu que els catalans volen que tots els espanyols els paguem la festa.

Un polític català va contestar: «No. Nosaltres ens pagarem la nostra festa. Que els altres facen igual. Que cadascú es pague la seua.» I és que s'ha estès per tota la pell de brau una visió si més no cridanera: uns —els catalans sobretot— són uns agarrats, uns fenicis que només pensen en la pela, i els altres —castellans, extremenys, andalusos—, gent generosa que aspira al bé de tots. Aquesta visió ha fet molta fortuna. Respon a una mentalitat transversal, que comparteixen tant votants de la dreta com de l'esquerra. Causa estupor que molts valencians, que són víctimes de la fal·làcia, combreguen amb rodes de molí. ¡La realitat és justament la contrària! Catalans, valencians i balears paguem bona part de la festa. ¿Esperit solidari? No, mentalitat extractiva i colonitzadora de l'Espanya profunda i els poders que la controlen, que han convertit Madrid en una aspiradora —sobretot arran del procés. S'ha promès un tracte fiscal singular per a Catalunya que podria ser l'enèsim engany; si l'acordat s'ha de convertir en llei, toparà amb molts esculls (majoria parlamentària necessària per a aprovar-la, possibilitat de recurs davant els tribunals...).

Podem recordar les paraules que va dir en 2016 José María Lassalle, secretari d'Estat d'Agenda Digital del govern de Rajoy: No vais a ganar. No podéis ganar al Estado. No lo dudes. El PSOE juega a lo mismo. Es dirigia a Ferran Mascarell, delegat de la Generalitat de Catalunya a Madrid. Les elits socials, econòmiques i mediàtiques madrilenyes mai no permetran que ningú s'escape. No toleraran que l’aportació fiscal de Catalunya, País Valencià i Illes Balears minve. Sense el nostre dèficit fiscal, l’Estat espanyol trontollaria. Els catalans intenten almenys millorar la situació. Els valencians... Compromís ja ha renunciat a demanar un tracte fiscal singular per al nostre país. En tot cas, ¿el PSOE posarà en perill l’aportació fiscal dels nostres territoris a les arques generals de l’Estat? Vol mantenir-se al poder, però l'assumpte català pot provocar moltes vies d'aigua en el govern i posar en perill la legislatura, igualment complicada sense el suport de Junts i ERC. ¿Por qué lo llaman amor cuando quieren decir sexo?, es titula el film de Manuel Gómez Pereira. ¿Per què li diuen solidaritat quan volen dir mentalitat extractiva i colonialista?

Móns paral·lels

És una sort viure a Xàtiva, bé que l'envaïsquen periòdiques ones d'alta temperatura, cosa que s'ha esdevingut tota la vida durant els mesos de juliol i agost. Hom passeja per carrers i places de la nostra ciutat, entra en negocis o seu en una terrassa i troba que la vida segueix el seu curs. La quotidianitat desmenteix la vida que narren els mitjans. Pel que es veu hi ha dues realitats paral·leles: una que fa niu a casa nostra i altra que pul·lula pels mitjans i les xarxes. S'ha de fer notar que els grans mitjans generalistes tenen les oficines centrals a Madrid. Per tant, molta vida política narrada és purament madrilenya. Ara bé, això no lleva que s'estiga desenvolupant un autèntic intent d'enderrocar el govern d'esquerres. En l'operació participen els partits de la dreta reaccionària, llurs mitjans afins i la cúpula judicial. Bocins de la realitat centralista s'escolen en cercles d'amics i familiars, però els xativins i les xativines del carrer tenen altres preocupacions: la carestia de la vida, com arribar a final de mes... Qui s'ho pot permetre pensa en vacances a la platja, Bixquert o qualsevol lloc. Juliol i agost haurien de ser mesos per a oblidar la política.

Al Cap i Casal també hi ha batalles —el conflicte lingüístic, per exemple— que no solen alterar el pols vital dels xativins. El català té des dels seus orígens dos dialectes constitutius: l’oriental i l’occidental. Aquesta diversitat és el rerefons de moltes polèmiques sobre la denominació de la nostra llengua. Hom creu que això només passa al País Valencià. ¡Falsa creença! Recorde un viatge meu a Noruega, on també hi ha controvèrsies lingüístiques. La geopolítica ha dividit en tres idiomes, danès, suec i noruec, parlars que haurien de ser dialectes d’una llengua germànica comuna hereva del nòrdic antic, que tenia, durant el segle X, un dialecte oriental, parlat a Suècia i Dinamarca, i un occidental, parlat a Noruega, Islàndia, Grenlàndia, les Illes Fèroe i les Illes Shetland (l’islandès oral conserva molts trets d’aquell nòrdic antic). El noruec és similar, per tant, a les llengües dels altres països escandinaus. Els parlants de noruec, suec i danès s’entenen molt bé entre ells. Els tres idiomes s'utilitzen en la comunicació entre habitants d’Escandinàvia.

¡Altra prova que totes les llengües del món tenen dialectes! Fins al segle XIX, el danès havia estat la koiné escrita de Noruega. Però els nacionalistes, que reclamaven la independència del país —unit a Dinamarca, durant 436 anys, i a Suècia, fins a 1905—, van iniciar la controvèrsia. Reclamaven una llengua nacional noruega diferenciada del danès. Tanmateix, els seus intents topaven amb una realitat: la majoria dels noruecs parlava danès —empeltat, això sí, de trets dialectals autòctons. Alguns lingüistes van proposar un idioma nou, basat en els dialectes de les zones rurals i més diferenciat del danès. Sorgiren dos estàndards i dues ortografies alternatives que han acabat denominant-se bokmål i nynorsk (el bokmål és hegemònic i més afí al danès; el nynorsk és la llengua creada amb pretensions de purisme nacionalista). Durant un temps, les institucions oficials intentaren fondre bokmål i nynorsk en una llengua comuna, el samnorsk, però el caos ortogràfic aconsellà d'abandonar la idea. I encara hi ha més propostes minoritàries: la norma riksmål, pràcticament idèntica al danès, i l’høgnorsk, més "purista" que el nynorsk.

Una minoria pretén elevar a estàndard el col·loquial parlat a les barraques. A València, alguns volen el mateix. Ara bé, com que els noruecs viuen en latituds fredes, la sang mai no ha arribat al riu. A l’escola s’imparteixen tant el bokmål como el nynorsk, tot i que el 86% de la població fa servir el bokmål com a llengua escrita quotidiana. La Radiotelevisió Noruega emet programes en bokmål i nynorsk, i totes les institucions oficials tenen obligació d’admetre les dues varietats. El bokmål s’utilitza al 92% de les publicacions (llibres, premsa escrita...). Finalment, cal dir que gran part dels noruecs sap parlar altres llengües. Anglès, alemany i francès són considerats els principals idiomes estrangers. Els estudiants universitaris poden utilitzar qualsevol d’aquests a l’hora de presentar les seues tesis. (Els dialectes ugrofinesos sami, parlats especialment al nord, també són oficials.) Mentrestant, el conseller José Antonio Rovira veu incompatibles el català bokmål i els dialectes que es parlen a l’Horta. Sort que la vida continua al marge dels polítics.

(publicat a Levante-EMV, el 27/07/2024)

Homenatge 2024

Llevar-nos el pa i la sal

Les democràcies liberals, vigents en quasi tota la Unió Europea, es basen en alguns principis que es consideren essencials. El govern de la majoria sorgida de les urnes n'és un i el respecte a la minoria, altre. Com que la dreta reaccionària ha guanyat les eleccions autonòmiques al País Valencià, està legitimada per a posar en pràctica els seus projectes. I els qui no els compartim haurem d'aguantar-nos almenys quatre anys —i que no siguen més. Això no lleva, naturalment, que puguem exercir el nostre dret a la crítica, i que intentem aturar, amb procediments legítims (campanyes de mobilització ciutadana, manifestacions, protestes, vagues) totes les mesures que considerem pernicioses. Jo trobe particularment perniciós que un govern decidisca vetar l'accés de persones o col·lectius a les ajudes públiques, si això es fa per motius clarament espuris. Em sembla espuri negar-me l'accés a una subvenció per ser sospitós de pancatalanisme. Tractaré d'explicar-me millor. Pel que es veu, els consellers d'Educació i de Cultura han decidit que és catalanista tot aquell que fa servir l'expressió "País Valencià". (Jo la utilitze moltes vegades.)

Primerament caldria aclarir que una cosa no té res a veure amb l'altra; hi ha prou valencians que li diuen País Valencià a la nostra terra i no són partidaris d'un projecte polític pancatalanista. En segon lloc, si els consellers consideren pancatalanista qui afirma la unitat de la llengua parlada per molts catalans, valencians i balears, negar una ajuda per aqueix motiu seria manifestament il·legal; la unitat està avalada per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, organisme estatutari encarregat de dictaminar sobre qüestions lingüístiques. Tot indica que el nou govern de la Generalitat vol llevar-li el pa i la sal a les persones d'idees valencianistes. Això és discriminar per raons ideològiques. Algú dirà: «¡Noo! ¡Si els personatges que ocupen els organismes de la Generalitat es proclamen ferms partidaris de la llibertat! ¡Bonica llibertat tindríem si fórem marginats per pensar aixina o allana!» Doncs sí, van a marginar les persones que professen idees considerades "herètiques" per qui mana, bé que només haurien de ser proscrits els designis contraris als valors constitucionals —les concepcions totalitàries, per exemple—, si l'Estat espanyol és tan democràtic com es diu.

Llevar subvencions a entitats culturals per una mera qüestió onomàstica mostra absoluta falta de fe en el liberalisme. Les ajudes s'han d'atorgar en base a la qualitat de les activitats projectades, la seua difusió, el nombre de beneficiaris, llur contribució al coneixement de la nostra realitat, la utilitat que se'n derive... Castigar entitats que defensen el valencià és una arbitrarietat indigna de partits que es reclamen democràtics. Hom pot entendre —més o menys— que no es vulguen finançar amb diners públics les activitats d'un determinat carés polític. (Inclús això seria força discutible; la gent que defèn, posem per cas, l'existència d'uns països catalans units per llaços lingüístics i històrics no atempta contra la lletra o l'esperit de la Constitució, que consagra la llibertat de pensament.) Però negar-li suport a qui no s'aparta ni un mil·límetre de l'establert a l'Estatut d'Autonomia... És clar que el guanyador dels comicis pot promoure els seus projectes, però això no dóna dret a discriminacions anticonstitucionals, ni a limitar les llibertats. Si ho acceptem, obrim la porta al totalitarisme. En fi, ¿què es pot esperar de gent que voldria prohibir els partits catalans i bascos?

La pregunta del milió

El valencià és la cortina de fum més utilitzada per la dreta per a ocultar els trets antisocials dels seus plans. La burgesia liberal sol considerar que una sola llengua dominant és imprescindible per a la construcció d'un estat nació centralitzat. Aquest assumpte de la llengua, especialment referit al País Valencià, mereix una reflexió profunda. Com explica Eric Hobsbawm a l'obra La invenció de la tradició, la varietat estàndard de qualsevol llengua, inclosa la castellana, és en gran mesura una invenció. Hobsbawm conta com el neerlandès ensenyat a la Bèlgica actual no és la llengua que mares i àvies de Flandes parlaven als seus fills. «Sols metafòricament, però no literalment, es pot considerar llengua materna.» Tampoc el castellà i el català —o valencià— que parlaven les nostres besàvies no eren els estàndards actuals de les respectives llengües. A cada lloc es parlava i es parla de manera distinta. Els estats nacions deuen molt a l'escola (i al servei militar obligatori). Quan jo cursava primària i batxillerat als claretians i al Ribera, l'alumnat havia de cantar als patis, totes les setmanes, l'Oriamendi o el Cara al sol, mentre s'hissava i s'arriava la bandera franquista.

L'escolarització universal i els mitjans de comunicació van difondre el castellà normatiu. A casa nostra, la dreta usa tres tàctiques per a eliminar el valencià: arrencar-lo de la seua soca, suprimir el seu registre estàndard (cosa que obligaria a usar les llengües col·loquial i vulgar en contextos formals) i entrebancar-ne l'ús en àmbits com l'ensenyança, l'administració pública i els mitjans de comunicació. Amb el castellà, no s'actua igualment; ni s'impedeix que tinga estàndard, ni s'intenta dividir l'idioma —en castellà, andalús i canari, posem per cas. No sempre ha estat així. El castellà experimentà intents secessionistes al segle XIX. Juan Ramón Lodares ho explica en el llibre Gente de Cervantes. Historia humana del idioma español. A partir de la independència de les colònies americanes hi hagué alguns assajos de creació d'idiomes nacionals propis separats de l'espanyol, sobretot a Xile i Argentina. S'arribà a dir que el castellà d'Amèrica acabaria com el llatí, fragmentat, i que donaria pas a quatre idiomes nous: caribeny, mexicà, platense i pacífic.

Sovintejà el convenciment que s'és distint lingüísticament del veí, encara que molt semblant a ell. (Em sona la música i la lletra.) Domingo Faustino Sarmiento, que seria president de la República Argentina entre 1868 i 1874, va proposar una reforma ortogràfica dràstica. Recomanava eliminar la c i la z de l'alfabet americà. Atès que la majoria dels americans cultes les pronuncia /s/, s'havia d'escriure sapato, senisa... L'argentí marxà a Xile en 1843 i exposà les seues idees a la Facultat de Filosofia i Humanitats de la Universitat de Santiago, que decidí de fer la seua pròpia reforma. La seguiren professors, editors de llibres i periòdics... El cisma fou total, i el desgavell també. En 1911, es presentà un problema greu: com no es podia exigir als alumnes una ortografia comuna als exàmens, els examinadors hagueren d'acceptar com a bons tots els escrits i cap escolar no fou suspès per faltes d'ortografia. En 1913 s'acabà l'experiment. En Argentina, però, el desgavell encara existia als anys quaranta. S'hi assajava una gramàtica que acollís el lunfardo i el cocoliche.

Inclús ràdios i periòdics, en què hauria d'haver imperat l'estàndard, feien servir col·loquialismes i vulgarismes: jifero, pastenaca, chantapufi, tratativa, piringundín... Algun locutor de ràdio, posem per cas, parlava així: utensillo, sientensén, dejenmelón (en comptes de déjenmelo), cumpelaño... Finalment no quallà cap dels intents de secessió. Avui, tothom accepta la unitat del castellà. No existeixen una llengua xilena, una argentina i una mexicana, sinó els corresponents dialectes de la llengua comuna espanyola. I ara ve la pregunta del milió. ¿Per què el nacionalisme espanyol no accepta per a la nostra llengua coses que té clares per a la seua? Perquè vol extingir el valencià; és l'element primordial d'un sentiment identitari diferenciat del comú estatal construït. I la burgesia local està d'acord. Fins ara, hi havia certa contenció —no massa—, però l'arribada de Vox a la Generalitat ha eliminat la dissimulació. Les declaracions dels consellers d'Educació i de Cultura són clares. Hi alena l'obsessió per la mítica conxorxa pancatalanista, però també està la maniobra de distracció; mentre parlem de la llengua, aparquem assumptes com la privatització de la sanitat.

(publicat a Levante-EMV, el 26/08/2023)