Els fluxos migratoris nodreixen el negoci de les màfies dedicades al tràfic il·legal d'immigrants, sobretot dels procedents d'Àfrica. El treballador immigrant irregular, desproveït sovint de cap cobertura jurídica o social, és objecte d'explotació, a mercè d'empresaris sense escrúpols que li imposen condicions laborals o de vida pròximes a l'esclavitud, al tràfic o al treball forçós. La seua indefensió és total i rarament acut als tribunals, perquè tem ser descobert i expulsat del país en què es troba il·legalment. Aquests treballadors produeixen grans beneficis econòmics en els estats que els ocupen i realitzen treballs poc qualificats que els nacionals rebutgen (agricultura, treball domèstic, cura de xiquets, majors i malalts, construcció, hostaleria...). Un avanç molt significatiu en el reconeixement dels drets de les persones migrants fou l'aprovació en 1990, per l'Assemblea General de l'ONU, de la Convenció Internacional sobre la Protecció dels Drets de tots els Treballadors Migratoris i els seus Familiars, aprovada per l'Assemblea General en 1990. Tal com establia el text de la CDTF, entrà en vigor en 2003, quan l'havien ratificat vint estats.
Tanmateix, fins ara, cap estat receptor d'immigrants (ni estats desenvolupats, ni altres com Índia o Sud-Àfrica) no ha ratificat la convenció. L'Estat espanyol es nega —inclús quan governen els socialistes. Els diversos executius al·leguen que els immigrants ja estan suficientment protegits per la Constitució i per la legislació sobre la matèria. Tanmateix, el 2020, any de pandèmia, el relator especial sobre extrema pobresa i drets humans del Consell de Drets Humans va visitar Espanya i va constatar la situació crítica d'alguns estrangers. Hi havia a Espanya uns sis milions d'immigrants, el 56% dels quals procedia de fora de la UE. Aquests corrien el major risc de pobresa i exclusió social. El relator visità en Huelva un poblat de barraques «sense electricitat, ni aigua corrent, ni comunes, els habitants del qual, treballadores i treballadors immigrants, hi vivien durant anys». El Defensor del Poble, ACNUR, l'Organització Internacional per a les Migracions i moltes ONG informaren que, aquell any, 23.023 africans (inclosos 2.666 menors no acompanyats) arribaren en pasteres i petits bots i almenys altres 480 van morir a la mar.
Les condiciones d'acollida i assistència en centres improvisats continuen sent força inhumanes en 2024. S'impedeixen els trasllats a la península i es violen sovint els drets humans. La CTMF compta amb 56 estats part, entre els quals no figuren Espanya ni els altres membres de la UE. El principi de no discriminació és la clau de volta de la convenció. Es recull en dos articles. L'1.1 estableix que la CTMF serà aplicable «a tots els treballadors migratoris i als seus familiars sense cap distinció per motius de sexe, raça, color, idioma, religió o convicció, opinió política o d'altra índole, origen nacional, ètnic o social, nacionalitat, edat, situació econòmica, patrimoni, estat civil, naixement o qualsevol altra condició». Bé que la llista dels motius de distinció prohibits és il·lustrativa i no exhaustiva, és més ampla que la recollida en els Pactes Internacionals de Drets Humans. L'article 7 imposa als estats l'obligació de respectar i assegurar a tots els treballadors migratoris i als seus familiars que es troben als seus territoris o sotmesos a la seua jurisdicció els drets prevists en la convenció, sense cap distinció pels motius ja assenyalats en l'article 1.1.
Queda clar, per tant, que molts immigrants arribats a Espanya no estan protegits. Es podrà dir que tampoc no ho estan moltíssims autòctons, en matèries com habitatge i condicions laborals. I això és aprofitat per la dreta, que predica: «¡Primer, els espanyols!» L'esquerra radical està en contra de fer distincions. Pablo Iglesias, per exemple, va dir açò en una tertúlia de RNE: Si los sindicatos aceptan el marco «los españoles primero», es solo cuestión de tiempo que arrase la ultraderecha. Es planteja, per tant, un dilema: ¿cal tractar d'una manera igual migrants i naturals del país o han de tenir preferència, quant a protecció de drets, els naturals? Hi ha dues teories al respecte: universalista i nacionalista. Els partidaris de la primera defensen la universalitat dels drets humans. Els nacionalistes afirmen, però, que els nacionals han de tenir preferència sobre els immigrants. En qualsevol cas, la precarietat dels desfavorits forans i autòctons és culpa del capitalisme, o de la seua expressió ideològica actual, el neoliberalisme, que no té fronteres. Un govern progressista no hauria de fer distincions, almenys en allò bàsic —com la salut, l'habitatge i l'educació.
Es podrà debatre si cal restringir o no l'entrada d'immigrants, però aquests, una vegada tinguen l'estatus de residents, no haurien de ser discriminats. Això de «¡Primer, els espanyols!» descansa sobre la fal·làcia que els forans furten llocs de treball als autòctons. No. Molts forans sense cap qualificació fan treballs mal remunerats i rebutjats pels nacionals (cures, treball domèstic, feines agrícoles...). Els estrangers també exerceixen professions en què escassegen titulars —metges, per exemple. ¡Professionals d'alta qualificació formats a cost zero! Inclús els empresaris i el PP diuen que ens cal mà d'obra immigrant. La dreta té facilitat per a trobar eslògans senzills, curts i entenedors, bé que hipòcrites i fal·laços, per a explicar solucions a problemes complexos. En canvi, la socialdemocràcia no acaba de trobar consignes del mateix estil basades en la veritat. I explica confusament aspectes com les expulsions. El PP demana deportacions massives i el PSOE calla. Però Espanya és el quint país de la UE que més migrants irregulars torna després de França, Alemanya, Suècia i Xipre (més de 2.500 durant el primer trimestre, segons Eurostat).
Tanmateix, fins ara, cap estat receptor d'immigrants (ni estats desenvolupats, ni altres com Índia o Sud-Àfrica) no ha ratificat la convenció. L'Estat espanyol es nega —inclús quan governen els socialistes. Els diversos executius al·leguen que els immigrants ja estan suficientment protegits per la Constitució i per la legislació sobre la matèria. Tanmateix, el 2020, any de pandèmia, el relator especial sobre extrema pobresa i drets humans del Consell de Drets Humans va visitar Espanya i va constatar la situació crítica d'alguns estrangers. Hi havia a Espanya uns sis milions d'immigrants, el 56% dels quals procedia de fora de la UE. Aquests corrien el major risc de pobresa i exclusió social. El relator visità en Huelva un poblat de barraques «sense electricitat, ni aigua corrent, ni comunes, els habitants del qual, treballadores i treballadors immigrants, hi vivien durant anys». El Defensor del Poble, ACNUR, l'Organització Internacional per a les Migracions i moltes ONG informaren que, aquell any, 23.023 africans (inclosos 2.666 menors no acompanyats) arribaren en pasteres i petits bots i almenys altres 480 van morir a la mar.
Les condiciones d'acollida i assistència en centres improvisats continuen sent força inhumanes en 2024. S'impedeixen els trasllats a la península i es violen sovint els drets humans. La CTMF compta amb 56 estats part, entre els quals no figuren Espanya ni els altres membres de la UE. El principi de no discriminació és la clau de volta de la convenció. Es recull en dos articles. L'1.1 estableix que la CTMF serà aplicable «a tots els treballadors migratoris i als seus familiars sense cap distinció per motius de sexe, raça, color, idioma, religió o convicció, opinió política o d'altra índole, origen nacional, ètnic o social, nacionalitat, edat, situació econòmica, patrimoni, estat civil, naixement o qualsevol altra condició». Bé que la llista dels motius de distinció prohibits és il·lustrativa i no exhaustiva, és més ampla que la recollida en els Pactes Internacionals de Drets Humans. L'article 7 imposa als estats l'obligació de respectar i assegurar a tots els treballadors migratoris i als seus familiars que es troben als seus territoris o sotmesos a la seua jurisdicció els drets prevists en la convenció, sense cap distinció pels motius ja assenyalats en l'article 1.1.
Queda clar, per tant, que molts immigrants arribats a Espanya no estan protegits. Es podrà dir que tampoc no ho estan moltíssims autòctons, en matèries com habitatge i condicions laborals. I això és aprofitat per la dreta, que predica: «¡Primer, els espanyols!» L'esquerra radical està en contra de fer distincions. Pablo Iglesias, per exemple, va dir açò en una tertúlia de RNE: Si los sindicatos aceptan el marco «los españoles primero», es solo cuestión de tiempo que arrase la ultraderecha. Es planteja, per tant, un dilema: ¿cal tractar d'una manera igual migrants i naturals del país o han de tenir preferència, quant a protecció de drets, els naturals? Hi ha dues teories al respecte: universalista i nacionalista. Els partidaris de la primera defensen la universalitat dels drets humans. Els nacionalistes afirmen, però, que els nacionals han de tenir preferència sobre els immigrants. En qualsevol cas, la precarietat dels desfavorits forans i autòctons és culpa del capitalisme, o de la seua expressió ideològica actual, el neoliberalisme, que no té fronteres. Un govern progressista no hauria de fer distincions, almenys en allò bàsic —com la salut, l'habitatge i l'educació.
Es podrà debatre si cal restringir o no l'entrada d'immigrants, però aquests, una vegada tinguen l'estatus de residents, no haurien de ser discriminats. Això de «¡Primer, els espanyols!» descansa sobre la fal·làcia que els forans furten llocs de treball als autòctons. No. Molts forans sense cap qualificació fan treballs mal remunerats i rebutjats pels nacionals (cures, treball domèstic, feines agrícoles...). Els estrangers també exerceixen professions en què escassegen titulars —metges, per exemple. ¡Professionals d'alta qualificació formats a cost zero! Inclús els empresaris i el PP diuen que ens cal mà d'obra immigrant. La dreta té facilitat per a trobar eslògans senzills, curts i entenedors, bé que hipòcrites i fal·laços, per a explicar solucions a problemes complexos. En canvi, la socialdemocràcia no acaba de trobar consignes del mateix estil basades en la veritat. I explica confusament aspectes com les expulsions. El PP demana deportacions massives i el PSOE calla. Però Espanya és el quint país de la UE que més migrants irregulars torna després de França, Alemanya, Suècia i Xipre (més de 2.500 durant el primer trimestre, segons Eurostat).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada