dissabte, 29 d’agost del 2020

La tornada a classe

Aquests dies, l'inici del nou curs acadèmic ocupa les primeres planes. «¿Podran tornar xiquets i xiquetes a l'escola o rebran classes telemàtiques?», es pregunten pares i mares. Segons el meu parer, tot l'alumnat d'infantil i nivells obligatoris —primària i secundària— ha de tornar als centres escolars i rebre classes presencials. Convé fer una reflexió prèvia. L'escolarització obligatòria dels alumnes més menuts, sobretot els d'infantil i primària, ha d'atènyer diversos objectius: la socialització, la instrucció i, en alguns aspectes, l'educació. Es parla molt poc de la socialització, de l'aprenentatge i la interiorització dels elements de la cultura presents a l'entorn social de l'individu. Els infants que no van a l'escola no tenen oportunitat d'aprendre a conviure amb altres xiquets. Es perden, per tant, la socialització primària, el procés pel qual l’ésser humà interioritza durant la seua infantesa uns valors i uns esquemes de conducta que li permetran d’actuar d’acord amb les convencions i les normes del medi sociocultural a què pertany. Els meus néts més menuts, de 3 i 4 anys respectivament, ja s'han perdut mig any de socialització.

Seria terrible que perderen quasi dos anys de convivència amb amiguets i amiguetes. Més d'un lector dirà: «Home, la tasca socialitzadora també es pot fer a la llar.» ¡De vegades no! Hi ha famílies desestructurades, fills únics, pares que treballen i han de deixar els xiquets a càrrec d'un familiar o d'un cangur. El lloc adequat per a la socialització és l'escola, l'espai on es fan amics i amigues que solen durar tota la vida. D'altra banda, la pobresa i les desigualtats socials no permeten que tots els xiquets tinguen accés fàcil a les TIC (Tecnologies de la Informació i la Comunicació); molts no tenen connexió a Internet o no disposen d'ordinador. Tots tampoc no tenen pares o mares capaços d'ajudar-los a solucionar els obstacles que puguen trobar durant un procés telemàtic. Finalment, els xiquets de famílies pobres necessiten el menjador escolar. I és que l'escola presencial tendeix a suprimir desigualtats. L'ensenyança telemàtica ni socialitza ni promou la igualtat d'oportunitats. Per tant, les preguntes que s'han de fer els pares són distintes.

¿El centre del meu fill té espai suficient per a poder baixar les ràtios? ¿S'augmentarà la plantilla docent? ¿S'observaran totes les normes de seguretat? ¿Hi haurà infermer o infermera a l'escola? ¿Es vigilarà el compliment de les mesures d'higiene? ¿El transport escolar serà segur? Aquestes són les preguntes que han de contestar la Generalitat i l'Ajuntament de Xàtiva. Alguns col·legis, públics o privats concertats —el Claret, per exemple—, semblen tenir espai suficient, però altres... Tanmateix, pares i mares xativins poden estar raonablement tranquils. Conselleria ha anunciat l'augment de plantilles i la instal·lació de barracons prefabricats si cal. El govern central podria establir la cobertura —uns dies de permís retribuït i recuperable— per als pares que no puguen treballar si els seus fills, en produir-se un brot de covid-19 al seu col·legi, han de guardar quarantena. (No és qüestió d'enviar els xiquets a cals avis; els iaios són persones d'alt risc.) Pel que es veu, la Generalitat ha fet els deures. Els xiquets poden tornar, per tant, a escola.

Cal abandonar la por i l'infantilisme. Des de març, polítics i mitjans han provocat el pànic d'una part de la ciutadania. Quant a la dreta que governa comunitats autònomes, mostra signes de trastorn bipolar; acusava Pedro Sánchez de dictatorial, durant l'estat d'alarma, però voldria ara que les responsabilitats autonòmiques foren novament assumides pel govern central. ¿Ja s'han oblidat les casserolades del barri de Salamanca? La Generalitat Valenciana ha consensuat amb sindicats i comunitat escolar les condicions d'inici de curs. Ha contractat més professorat i ha adquirit material informàtic. Tot açò pot sonar a bajanada, però altres autonomies semblen haver oblidat que tenen competència exclusiva en matèria educativa. (En realitat, tenen competència en matèria escolar; l'educació és cosa de la família, encara que els mestres hagen de reforçar els valors democràtics.) L'executiu estatal hauria de prendre mesures contra les autonomies que no reaccionen a temps. S'acosta el dia 7. Els xiquets de les nostres contrades han d'estar a classe.

(publicat a Levante-EMV, el 20/08/2020)

dijous, 20 d’agost del 2020

"Socialistes" en defensa de Juan Carlos

¡Ja veus tu! Més de setanta exministres, expresidents autonòmics, ambaixadors i altres antics alts càrrecs del PSOE i el PP han firmat un manifest de suport a Juan Carlos I. El text defèn la presumpció d'innocència de l'emèrit i recorda el seu llegat de quaranta anys de democràcia, la etapa histórica más fructífera que ha conocido España en época contemporánea. Els socialistes Alfonso Guerra, Celestino Corbacho i Matilde Fernández, els peperos Josep Piqué, Rafael Catalá, Ana Pastor i Esperanza Aguirre, i el ministre de l'extinta UCD Rodolfo Martín Villa són alguns dels firmants. El manifest demostra per enèsima vegada que els antics barons del PSOE han perdut el rumb. Que Martín Villa, tan hereu del franquisme com Juan Carlos, firme el text té la seua lògica. Però que Alfonso Guerra s'afegisca al sarau... En realitat, han firmat un al·legat a favor del nacionalisme espanyol. A més a més, tergiversen la realitat quan afirmen que las numerosas informaciones que aparecen estos días sobre determinadas actividades del Rey Juan Carlos I han excitado una proliferación de condenas sin el debido respeto a la presunción de inocencia.

La presumpció d'innocència no és aplicable al cas. Primerament, el monarca emèrit no ha negat els fets. Simplement diu que són esdeveniments passats de la seua vida privada. El principi de la presumpció d'innocència només regeix als tribunals, més concretament al dret penal, i pot ser contrarestat pels indicis de delicte i les corresponents mesures cautelars. En política s'aplica un principi distint, el de responsabilitat. El dignatari públic ha d’assumir responsabilitats fins i tot quan és innocent. Sobre açò, ja he reflexionat en altres ocasions. Juan Carlos no n'ha assumit cap. Ha preferit escapolir-se'n. Sembla mentida que Alfonso Guerra no ho tinga clar. Atès que l'emèrit gaudia d'inviolabilitat i d'irresponsabilitat quan era cap d'estat, i que els terminis de prescripció dels presumptes delictes comesos posteriorment corren al seu favor, és ben possible que mai no arribe a seure en un tribunal per fets que no ha negat en cap moment. Però això no lleva l'estupefacció majúscula de molts ciutadans per l'enorme indignitat del rei jubilat. Sabíem que era un faldiller, sospitàvem que duia entre mans afers econòmics tèrbols. Ara, ja tenim la confirmació.

Sectors polítics del règim, les institucions i alguns mitjans de comunicació intenten desviar l'atenció. L'al·ludit no ha pronunciat cap paraula de penediment. És més: diu que marxa d'Espanya guiado por el convencimiento de prestar el mejor servicio a los españoles, a sus instituciones y al rey. I venen uns socialistes de pacotilla —que haurien de ser republicans— a demanar-nos respecte per un personatge que no sap distingir el bé del mal, l'adequat de l'inadequat. Pel que es veu, l'emèrit també ignora que els reis no poden tenir vida privada. ¿La gran irritació ciutadana per la conducta indigna de l'anterior monarca no podrà esborrar la memòria de la seua contribució a l'enderrocament de la dictadura? Això ho decidirà la història, no els firmants del manifest. Ara mateix, les probabilitats de passar a la posteritat com un comissionista i evasor fiscal que marxà d'Espanya amb maletins plens de doblers són ben altes. L'escàndol és enorme als mitjans de comunicació estrangers. Que il·lustres representants de la dreta firmen un text en defensa del Borbó entra dins d'allò previsible. Que alguns "socialistes" s'hi adherisquen no sorprèn massa.

El colofó del manifest és pura defensa de l'espanyolisme més ranci. Demana als partits i les organitzacions polítiques que defiendan por todos los medios democráticos a su alcance la integridad política y territorial de la nación y el buen nombre de las personas e instituciones que han hecho posible estos últimos y satisfactorios cuarenta años de historia común, porque de ello en gran medida depende la misma calidad de nuestro futuro. Com aquests satisfactoris quaranta anys han culminat en una situació de crisi generalitzada (social, política, institucional, econòmica), la crida sona a clam desesperat perquè el vaixell s'afona. I alguna responsabilitat tindran en el naufragi els qui s'encarregaven fins ahir de tripular i governar la nau. El problema és que la dreta ha aconseguit que gran part de l'esquerra assumisca el marc mental d'un projecte nacional espanyol autoritari, centralista, oligàrquic i hegemònic. El segrest mental de l'esquerra subalterna explica les actituds de Guerra i Rodríguez Ibarra. Si els socialistes no se'n deslliuren, llurs victòries parcials sempre conclouran amb el triomf permanent de l'Espanya més reaccionària.

dissabte, 15 d’agost del 2020

Recuperar la vida cultural

Durant el confinament establert per l'estat d'alarma, membres de col·lectius culturals —especialment d'aquells que realitzen activitats de cara al públic, com ara músics o actors— es queixaven de la seua situació. Efectivament, els concerts i les representacions teatrals estaven prohibides. Les sales de cinema també romanien tancades. Ja s'han reprès totes les activitats artístiques, però la capacitat dels espais on es realitzen està limitada. Quan el govern anuncià ajudes per als treballadors i els sectors econòmics més perjudicats pel confinament, la cultura fou la gran oblidada. Una trentena d'associacions i sindicats de les arts escèniques, la música, el cinema i la gestió cultural van acusar el ministre del ram de crispar els ànims del món artístic, perquè descartava l'adopció de mesures específiques per a pal·liar la crisi del sector. (Més tard, José Manuel Rodríguez Uribes tractaria de rectificar la decisió inicial.) Per les xarxes circularen veritables burrades: «Això vostre té espera; hi ha coses més urgents. Ara us toca aguantar-vos.»

Algunes persones tenen tendència a creure que els artistes són veritables privilegiats. També hi ha qui diu que els professionals de la música o el teatre no fan res de trellat. L'acusació genèrica de guanyar molts diners és del tot infundada. Sí, hi ha uns pocs que s'enriqueixen —com alguns futbolistes o alguns escriptors—, però la majoria guanya el just per a portar una vida digna. De vegades, sobretot quan arriben a la vellesa, els actors i les actrius viuen en la penúria. Insinuar que músics i comediants no fan res de profit és mostra d'ignorància supina o mala fe. Som molts els qui no podem concebre un món sense artistes. Potser algunes persones en puguen prescindir. Bertolt Brecht els dedicà aquestes paraules: «Qui només vulga veure coses que puga entendre no hauria d'anar al teatre, hauria d'anar al bany.» En qualsevol cas, l'art també és una indústria. I molts dels seus treballadors corren el risc de quedar-se sense feina; la crisi de la covid-19 ha fet estralls en col·lectius culturals que treballen davant el públic. Per tant, calgué reobrir escenaris i sales tan aviat com fou possible. Algunes poblacions valencianes ja han posat mà a l'obra.

En juliol es va celebrar, posem per cas, la novena edició de l'Early Music Morella, una setmana de conferències, taules rodones, concerts, jam sessions de músiques medievals i renaixentistes, activitats de perfeccionament instrumental o vocal dirigides a estudiants, tallers de construcció d'instruments, visites guiades... Hi participaren crítics musicals, cantants, instrumentistes i grups de prestigi internacional. ¿Com s'aborda l'assumpte a Xàtiva? El coronavirus va arrasar l'agenda cultural municipal. ¿Les Nits al Castell? Suspeses. ¿Els espectacles musicals i teatrals de la fira? Esfumats. Les autoritats locals van idear un pla B per a entretenir el veïnat durant els mesos de juliol i agost: Nits a la fresca. El seu programa ha pivotat certament sobre tres eixos: pressupost baix, molta gent de casa i predomini de cultura popular. Respecte d'açò darrer, cal recordar que hi ha la cultura elevada, la cultura de masses —també anomenada cultura pop— i la del poble —el folklore. Nits a la fresca s'ho ha jugat quasi tot a l'oferta més popular. Val més això que res. Però una ciutat com la nostra ha de fugir de l'endogàmia. Ha de temptar gent de fora.

Si Morella juga en primera divisió, Xàtiva no hauria de ser menys. A la cultura li passa com als humans, necessita hibridació. L'endogàmia duu a l'extinció. Tenim notícies que la regidoria de Cultura vol celebrar durant la tardor un festival de música antiga amb vocació de permanència i diversos objectius: difondre un patrimoni artístic poc conegut; recuperar alguns compositors —Lluís del Milà, per exemple—; reviure capítols de la història; apropar la nostra tradició musical als estudiants... És clar que el festival també podria tenir més efectes beneficiosos, si arriba a consolidar-se: crear afició, difondre el nom de la ciutat, atraure visitants... L'Ajuntament també vol reprendre altres activitats culturals, com ara el teatre o les exposicions. Sembla que s'inaugurarà a la darreria de setembre Alfaro a Xàtiva, diàleg amb la història, una excepcional mostra antològica del gran escultor, gravador i dibuixant que hagué de ser suspesa l'abril passat. Si la pandèmia ho permet, tornaran presentacions i xerrades. Hem de recuperar la vida cultural.

(publicat a Levante-EMV, el 15/08/2020)

dimecres, 12 d’agost del 2020

Cèsar Borja, duc de la Romanya

En ser confiscats els castells i possessions dels Caetani, l'Infans Romanus i Roderic d'Aragó van rebre respectivament els ducats de Nepi i Sermoneta. El papa Alexandre VI albergava dos somnis: assegurar el futur del seu llinatge i crear un nou estat per al Valentinés, suprimint el poder dels petits tirans locals. D'acord amb aquests plans, entre 1499 i 1500, Cèsar desenvolupà una intensa campanya militar. Després de conquistar Imola i Forlì, a la Romanya, entrà triomfalment a Roma. Fou nomenat capità general i gonfanoner. Més endavant, realitzaria noves conquestes: Pesaro, Rimini i Faenza (el jove senyor de Faenza, el bell Astorre Manfredi, aparegué mort en el Tíber, amb una bala de canó nugada al coll). El papa establí nous sistemes per a recaptar diners: nomenava nous cardenals que havien de pagar molts ducats pel capel; quan morien, els seus bén revertien a l'Església (això provocà freqüents sospites d'enverinaments per ordres del papa, que potser volia fer-se amb els diners dels porprats). Cèsar aconseguí noves conquestes: ocupà el ducat d'Urbino i s'emparà de tota la costa central de l'Adriàtica i de gairebé tota la Romanya. Establí una sòlida i justa administració civil en els territoris conquerits. Fixà la capital a Cesena i acollí nombrosos humanistes (Leonardo dissenyà els canals i les fortificacions de Cesena). El poble l'aclamava. Niccolò Machiavelli, que fou testimoni de tots aquests fets, s'inspirà en la figura de Cèsar per a escriure la seua obra El Príncep.

 
Retrat de Cèsar pintat per Dosso Dossi
(durant molt de temps, l'obra s'atribuí a Correggio)

dimecres, 5 d’agost del 2020

Conservar els cabals a costa de perdre la dignitat

Cal reconèixer que la situació catastròfica en què es troba immers el rei emèrit no té cap solució bona; en realitat, havia d'elegir entre una eixida dolenta o altra menys dolenta. ¿I què ha fet? Segons el meu parer, elegir la pitjor. Però cal aclarir diverses qüestions prèvies. Als països democràtics que opten per la forma d'estat monàrquica —un veritable anacronisme en ple segle XXI— se solen exigir contrapartides a reis, prínceps o grans ducs: els monarques no disposen de vida privada —o la tenen molt restringida—; les seues conductes han de ser irreprotxables, tant als seus exigus afers privats com a l'àmbit de les funcions i els papers assignats constitucionalment; els monarques han de ser políticament neutrals; han de saber encarnar el bo i millor del país que representen. Moltes d'aquestes condicions es pressuposen, encara que no estiguen escrites en les cartes magnes. Quan no es compleixen les contrapartides, la monarquia pot col·lapsar. Si ens fixem en la trajectòria de l'emèrit, comprovarem que anà incomplint progressivament moltes de les seues obligacions, tant les legalment establertes com les implícites inherents al seu càrrec.

Tinguérem un monarca salaç i llicenciós, exageradament enamorat del luxe i els diners, amb una vida privada clandestina que no s'adeia gens amb allò que s'espera d'un monarca honorable i exemplar. Col·locà la seua dona, la reina Sofia, en una situació indigna, que aquesta ha suportat per a conservar el seu estatus de consort reial. ¡Bonic exemple, mentre les dones del reialme lluiten per assolir majors cotes d'igualtat, dignitat i emancipació! En tot cas, la trajectòria dels monarques emèrits encarna perfectament la tradicional moral hipòcrita de la burgesia: guardar les aparences, encara que la nau familiar faça aigües i s'afone. ¡Faltaria més! I, malgrat l'aliança tàcita entre la Corona i l'Església, aquesta mai no ha condemnat la hipocresia de Juan Carlos. I açò em duu a altra consideració: s'ha perdut la neutralitat de la Corona. La conversa de Letizia i Felipe amb el compi yogui ho deixà ben clar. Sabemos quién eres, sabes quiénes somos, li deien a l'acusat de corrupció. El discurs televisat de Felipe dos dies després del referèndum català de l'1 d'octubre de 2017 ho corroborà. L'emèrit també havia donat mostres públiques de parcialitat.

Per tant, ja han passat els temps en què molts ciutadans es consideraven juancarlistes. Ara, sols la mitja Espanya de dretes continua sent monàrquica; l'altra mitja d'esquerres preferiria la forma d'estat republicana. (De fet, la dreta hauria d'estar agraïda a la cúpula del PSOE, que continua donant suport a la monarquia.) Se'ns va vendre que Juan Carlos havia prestat un gran servei als espanyols; els havia portat la democràcia. Però tenim cada vegada més clar que l'hereu de Franco també es prestà un gran servei a si mateix. ¿Volia el millor per a la Corona? Volia el millor per a ell, designat titular per damunt dels drets dinàstics de son pare. ¿Quina era l'eixida menys dolenta per a un personatge llibertí i obsessionat per la riquesa? Fer un acte de contrició pública per la seua conducta gens honorable, lliurar a l'Estat les múltiples donacions percebudes per raó del seu càrrec, practicar una actualització fiscal voluntària i retirar-se a viure sol en una residència discreta dins del territori estatal. Atesos els precedents familiars, ¡impossible per a un Borbó! El rei comissionista ha preferit de conservar els seus cabals a costa de perdre la dignitat.


Ha decidit marxar a l'estranger sense desmentir les notícies sobre el seu enriquiment tèrbol, ni anunciar cap actualització fiscal. En carta dirigida al seu fill parla de la repercusión pública que están generando ciertos acontecimientos pasados de mi vida privada. En altres paraules: cap penediment. No distingeix, per tant, el bé del mal, l'adequat de l'inadequat. Les lleis juguen al seu favor. Abans d'abdicar, era inviolable i immune. ¿Inviolabilitat i immunitat cobrien la seua activitat particular? La qüestió és discutible. Alguns juristes afirmen que no. En canvi, altres opinen que sí. Una màxima jurídica diu que el jutge no pot distingir allà on la llei no distingeix. El temps de prescripció dels presumptes delictes comesos també juga a favor de l'emèrit. Encara no pesa cap acusació sobre el Borbó. Dir que s'ha fugat només pot tenir sentit metafòric. Fuig de l'embolic que ell ha generat. I té la barra d'afirmar que actua guiado por el convencimiento de prestar el mejor servicio a los españoles, a sus instituciones y al Rey. Quan era cap de l'Estat, ja escapà vàries vegades a l'estranger amb les seues amants, sense coneixement del govern de torn.

Pedro Sánchez diu que no sap on està l'emèrit. ¿Altra escapada o una presa de pèl per part del PSOE i la Casa Reial? Els corifeus de Juan Carlos malden per salvar l'insalvable. Recorden com assegurà la democràcia el 23 de febrer de 1981. Farien millor d'explicar alguns aspectes d'aquell episodi que encara romanen foscos. En tot cas, el Borbó també assegurà el seu negoci aquell dia. Alguns intenten colar que l'emèrit s'ha hagut d'exiliar. Això és una ofensa als milers de ciutadans de la pell de brau que van ser i són veritables exiliats, expatriats per defendre les seues idees. És possible que Moncloa i Zarzuela hagen ordit un pla per a salvar Felip VI. A curt termini, la missió és complicada. Costa de creure que l'actual monarca no s'haja beneficiat dels negocis paterns. En qualsevol cas, el major destret que assetja la monarquia és la seua falta de neutralitat. Mentre el rei menyspree la meitat dels ciutadans de les Espanyes —gent d'esquerres, progressistes, nacionalistes perifèrics— i sols tinga suport incondicional del conservadorisme clerical (la dreta reaccionària, els grups populistes d'extrema dreta, l'Església Catòlica) i els grans poders econòmics, el futur de la monarquia borbònica no està assegurat del tot. En bona mesura està en mans dels quadres dirigents del PSOE.

dissabte, 1 d’agost del 2020

Joiosos i agraïts

El passat cap de setmana saltà la notícia: Raimon donarà tots els seus béns a Xàtiva. «El retorn definitiu a casa», titulava un setmanari. Ben cert; el nostre il·lustre conciutadà s'ha repatriat múltiples vegades, però el retorn anunciat dissabte és el definitiu. Dilluns, es va signar al Saló de Corts del Palau de la Generalitat Valenciana el protocol de col·laboració en què Raimon, la seua esposa Annalisa, el Ministeri de Cultura i Esport, la Generalitat Valenciana, l'Ajuntament de Xàtiva i la Diputació Provincial de València manifesten la seua intenció de crear la Fundació Raimon i Annalisa i el Centre Raimon d'Activitats Culturals. Ambdues institucions tindran seu a Xàtiva. La Fundació Raimon i Annalisa estarà dotada amb els drets de propietat intel·lectual sobre l'obra artística de Raimon, el fons bibliogràfic, artístic i documental de la parella, i el seu patrimoni personal moble i immoble (a Barcelona i Xàbia). La institució tindrà com a finalitats reunir, custodiar, investigar i difondre el llegat del cantautor xativí, fer-lo accessible a tothom, donar-li un ús educatiu i científic, i afavorir el seu coneixement en tots els àmbits culturals.

També promourà l'edició de publicacions, la promoció de representacions artístiques i musicals, i l'organització d'esdeveniments culturals. Per a desenvolupar aquestes activitats, necessitarà un espai, el Centre Raimon d'Activitats Culturals. L'Ajuntament —amb el previsible suport de tots els partits amb representació municipal— cedirà uns 3600 m2 del Reial Monestir de Santa Clara. Les altres tres administracions públiques finançaran la rehabilitació de l'antic convent. La ciutat recuperarà un magnífic conjunt per a usos culturals. Cal tenir present que la col·lecció d'art de Raimon i Annalisa compta amb obres firmades per artistes de primera magnitud. Hi ha motius, per tant, per a la satisfacció i la gratitud. El Centre Raimon d'Activitats Culturals tindrà diversos espais: un que mostrarà documentació i obra del cantautor seguint un recorregut cronològic de la seua trajectòria professional; altres en què s'exhibiran permanentment les principals obres de la col·lecció d'art; una biblioteca; un arxiu; un auditori que acollirà concerts, conferències i activitats formatives; sales per a exposicions temporals; dependències administratives i serveis.

Jo em trobe entre els immensament joiosos i agraïts per la decisió del fill predilecte de Xàtiva. Sobre el personatge ja s'ha dit pràcticament tot: paladí de la llibertat a la darreria de la dictadura, símbol per als qui volien canviar una realitat asfixiant, intel·lectual íntegre la trajectòria del qual ha superat els límits del país, figura capdavantera de la nostra cultura, defensor de la llengua, recuperador dels clàssics, poeta, cantant... Voldria ficar l'èmfasi, però, en altres aspectes que em toquen més personalment. Quan Raimon inicià la carrera artística, jo era xicotet. Compongué Al vent en 1959. Ell tenia dènou anys i jo, set. La cançó seria llançada en 1963 i esdevindria símbol de l'oposició al franquisme i crit en defensa de la nostra cultura. S'inclogué al seu primer disc, editat per Edigsa, junt amb altres tres temes, Som, La pedra i A colps. Se'n vengueren més de 40.000 còpies. Jo era massa menut. No podia assabentar-me'n. Recorde boirosament haver sentit que Raimon i Salomé havien guanyat el Festival de la Cançó Mediterrània amb Se'n va anar.

Els ecos dels recitals de 1966 i 1968 a l'Olympia de París i a Madrid em van arribar esmorteïts. Hauria de complir 17 o 18 anys per a ser plenament conscient de la transcendència de Raimon i d'allò que significaven cançons com Jo vinc d'un silenci o Diguem no. El cantautor seria peça clau per a modificar l'educació sentimental de molts membres de la meua generació, influïts fins aleshores pel nacionalcatolicisme imperant a la dictadura. Em vaig comprar el llibre Poemes i cançons, editat en 1973. Em venen al cap les emocions experimentades durant un recital seu al Teatre d'Alzira, els aplaudiments, els llums encesos, l'orgull de ser xativí com ell. Vaig seguir les seues peripècies amb la censura després de cantar al Pavelló d'Esports del Real Madrid, en 1976. Més tard arribarien la presentació a casa nostra de Totes les cançons, la relació personal, l'homenatge de l'Associació d'Amics de la Costera, els recitals a Xàtiva, el nomenament de fill predilecte... Saber que el llegat de Raimon es quedarà a Xàtiva em proporciona un goig íntim.

(publicat a Levante-EMV, l'01/08/2020)