diumenge, 31 de gener del 2016

Falta de lideratge

Segons el diccionari, carisma és la capacitat que posseeixen certs individus de conduir els altres i d’inspirar-los sense emprar ni la coacció ni els incentius materials, ço és, la virtut de menar una munió de persones només per la força de la personalitat. Naturalment, un líder pot utilitzar el seu carisma per a vendre fum, per a conduir la gent cap a un mirall. De vegades és necessari, per tant, calibrar l'autenticitat dels líders, destriar l'autèntic carisma de les seues imitacions. ¿Pedro Sánchez és un veritable líder carismàtic? No sé, no sé. Hi ha, però, distints procediments per a esbrinar-ho. Primer està la prova de la confiança. Un líder carismàtic inspira i crea confiança. ¿Inspira confiança el secretari general dels socialistes? Que li ho pregunten a Eduardo Madina. En una columna publicada setmanes enrere a Levante-EMV, Juan José Millás deia el següent: Pienso en Eduardo Madina, relegado en las listas del PSOE a un lugar en el que tenía escasas posibilidades de salir, mientras se obsequiaba con el cuarto puesto a Irene Lozano. [...] Esa maniobra de Pedro Sánchez tenía un significado que quizá ahora comprendemos en toda su dimensión. Había que quitarse de en medio a un adversario, aunque se tratara de un compañero y de un militante histórico, un hombre leal, serio y competente. Y había que quitárselo a cualquier precio, incluso al de hacer el ridículo. També estan les proves de la creativitat i el tarannà visionari. ¿Va proposar, Sánchez, durant la campanya electoral, un nou projecte de societat innovador, ambiciós i engrescador? ¿Va proposar als electors solucions creatives per a combatre la crisi i la desigualtat? L'última prova és la d'acceptació d'errors. Davant un resultat electoral catastròfic, el líder ha d'acceptar la seua responsabilitat pel bunyol. En política, aquesta responsabilitat se substancia amb una dimissió automàtica. (Queda de part dels seus seguidors acceptar-li-la o no.) Si concloem que Sánchez no té carisma, al PSOE se li presenta un problema gros: presentar-se a unes noves eleccions amb un candidat sense fusta de líder. En realitat, la cosa no és massa greu; Rajoy tampoc no té fusta de líder. Però tornem al problema socialista. ¿Té solució? «¡Clar! ¡Es busca altra persona dotada de carisma i llestos!», pensarà molta gent. No, no és tan fàcil. ¿Amb quants líders carismàtics compta el PSOE? Però és igual. Molts barons socialistes volien convocar un congrés immediat, encara que se solapés amb les converses en curs per a la formació de nou Govern. En canvi, els fidels a Sánchez volien endarrerir la cita congressual. A simple vista, el PSOE semblava trobar-se davant un dilema: conservar provisionalment un cap sense carisma o substituir-lo per altre —o altra— que podria cremar-se abans d'hora, perquè no va a disposar de temps per a preparar adientment uns hipotètics comicis anticipats. La dita «Déu conserve monsenyor, per por d'altre pitjor» expressaria perfectament la disjuntiva. Però el dilema és sols aparent. Al cap i a la fi, encara no és segur que se celebren noves eleccions. Ben plantejat, l'embull del PSOE constitueix un trilema; els seus dirigents han d'elegir entre negar, dissimular o exterioritzar les seues pulsions autodestructives. I, des de fa temps, han optat per exterioritzar-les. Per tant, tothom coneix, líders d'altres partits inclosos, la situació d'extrema debilitat que pateixen els socialistes. ¡Visca el masoquisme! I algun baró territorial socialista encara diu que han donat un respir al seu secretari general.

diumenge, 24 de gener del 2016

Hi ha qui s'ho creu

Aquesta setmana s'està celebrat a Madrid Fitur (Fira Internacional de Turisme). I com tots els anys, l’Ajuntament hi està present. En altres ocasions, hem denunciat des d'aquestes planes que l'expedició municipal marxava a Madrid amb uns objectius molt confusos. Des de l’envelat de Xàtiva ens arribaven notícies absolutament banals: que si el nostre espai expositiu estava millor o pitjor situat; que si superava el de Gandia; que si les fotos decoratives eren més boniques que les d’anys anteriors; que si el sorbet de fruites del bosc i pistatxo preparat per una coneguda empresa de la ciutat estava boníssim... Afortunadament, enguany, les coses semblen haver-se portat amb molta més serietat. Coincidint amb la fira, l'Ajuntament ha estrenat un nou web turístic que, en principi, m'ha semblat magnífic, bé que s'haurà de millorar. (S'han d'introduir, posem per cas, altres idiomes; de moment, només es fa servir el castellà.) També s'han difós per la xarxa, a tort i dret, dos vídeos promocionals —el timelapse de la ciutat és espectacular— i un nou eslògan: «Xàtiva, una història per descobrir». ¡Ja era hora de fer les coses com cal!



Aquestes iniciatives municipals suposen un salt qualitatiu respecte d'allò que es venia fent fins ara. L'objectiu de la promoció turística és enganxar els visitants potencials. Avui, molts turistes planifiquen llurs viatges (tiquets de transport, reserves d'hotel i restaurant, visites i excursions) a través d'Internet. Una bona pàgina web, que entre pels ulls, és fonamental. A les fires es va a fer negoci o a crear les condicions per a fer-ne. Els resultats de la presència a Fitur s’han de valorar, per tant, amb un barem: la perspectiva de negoci. El turisme és una activitat econòmica. És essencial, per tant, que l'administració pública proporcione les eines bàsiques de promoció. El sector turístic ha experimentat un milloria; han augmentat els viatges a la Península. (Fitur 2015 ja baté rècords d'activitat; rebé 125.000 professionals de més de 100 països, i vora 225.000 visitants.) L'oferta turística s'ha adaptat gradualment a les noves condicions del mercat. Xàtiva no podia quedar al marge. La cita firal d'enguany no està exempta, però, de polèmica; l'àrea turística de Diputació, gestionada per Compromís, ha creat una nova marca.

¿Què en podríem dir? Que no s'entén a la primera. La paraula València repetida tres vegades dibuixa el perfil de la província. L'asterisc representa el Racó d'Ademús. El color verd remet al respecte pel medi ambient. Ara bé, una marca que necessita manual d'instruccions no és útil. De fet, era més entenedora l'anterior, «València, terra i mar». ¿No tenim recursos a destacar? Els responsables provincials semblen haver oblidat que les províncies no vertebren el país i que cal atraure visitants forans —una marca dissenyada per a satisfer els autòctons no té cap sentit. El nou logo provincial ha aixecat suspicàcies en la Secretaria Autonòmica de Turisme gestionada pels socialistes, que voldria una marca paraigües, un distintiu de tot el País Valencià que aixoplugués les distintes marques locals. En fi, en aquest terreny de joc ha de jugar Xàtiva. En tot cas, l'equip de govern xativí ha de fer valdre el potencial de la nostra ciutat dins la marca "provincial". Cal promoure les pernoctacions. Com ja he dit altres vegades, s'ha de dissenyar una oferta que fuja dels camins trillats, un producte turístic personalitzat i excel·lent.

La tasca promocional és inútil, però, quan la capacitat d'atendre la demanda brilla per la seua absència. Els paquets dirigits als clients d'un turisme alternatiu han d’estar molt ben dissenyats i han de comptar amb el suport d’un element imprescindible: una ciutat i un entorn agradables, i uns serveis de qualitat. Calen, per tant, polítiques concretes que incentiven el sector. Hi ha molta feina a fer. Avui, a les jornades d'estudi del conjunt històric, se'n parlarà. Caldria, per exemple, crear un patronat municipal de turisme. Paral·lelament, la ciutat ha de completar la rehabilitació de peces emblemàtiques del patrimoni històric i artístic, i ha de millorar moltes coses: l'oferta hostalera, l'accessibilitat al centre històric, la mobilitat, l'obertura de monuments, l'oferta de restauració en caps de setmana... Els emprenedors locals han de tenir incentius per a invertir en negocis vinculats al turisme. S'han d'aprofitar les sinèrgies que proporciona l'entorn. Fitur ha evidenciat que l'alcalde —la persona que està darrere de les noves eines de promoció— es creu això de l'activitat turística. Ara cal que els responsables directes de l'àrea posen mans a l’obra.


(publicat a Levante-EMV, el 23/01/2016)

divendres, 22 de gener del 2016

La ciutat que volem

Els del PP, que ara estan embolicats amb l'auditoria del deute municipal —segons ells, molt manegada—, feien, durant els seus anys de govern, urbanisme escampadís. «¿I què vol dir això d'escampadís», es preguntaran vostès. ¡El contrari de compacte! Anar disseminant actuacions urbanístiques ací i allà amb un únic pla preconcebut: unflar bona cosa la bombolla immobiliària. L'esbandiment era tret característic de l'anterior alcalde. Posava l'ull allà on hi hagués un bon forat: política, futbol, negocis... I mentre, la nostra ciutat anava al seu aire. Afortunadament, les noves autoritats municipals han canviat el xip. Els membres del tripartit han comprès que no s'ha d'actuar de manera difusa. Xàtiva ha de tenir un projecte urbà —com el tenen totes les ciutats europees avançades. Les regidories d'Urbanisme, Mobilitat i Patrimoni Històric-Artístic han posat mans a l'obra. Volen debatre amb diferents col·lectius ciutadans quin model de ciutat ens convé. Ja han començat els fòrums de debat i les crides a la participació. En principi s'aposta per un model innovador basat en els pilars de l’habitabilitat, la sostenibilitat i el respecte pel patrimoni.

A finals de desembre, l'Ajuntament convocà diferents entitats per a explicar el seu projecte de desenvolupament urbà sostenible i integrat (Estratègia DUSI), instrument de planificació que permetrà optar a finançament europeu provinent dels fons FEDER d'ací a l'any 2020. L'equip professional al qual s'ha encarregat l'elaboració del projecte féu un diagnòstic de la situació en què es troba la ciuat. Es passà revista a les fortaleses i les debilitats, a les amenaces i les oportunitas pendents d'abordar. Es van constituir quatre taules rodones. Els participants van fer nombrosos suggeriments. Aviat es faran públiques les conclusions. El govern municipal té clar que s'ha d'atendre la veu de tots els ciutadans. És més: per a canviar el paradigma urbanístic, cal també màxim consens entre els grups polítics locals. L'Estratègia DUSI persegueix diversos objectius: posar en valor el patrimoni i la cultura de la ciutat, desenvolupar l'activitat turística, resoldre els problemes de mobilitat —tant dels residents com dels visitants— i crear espais al centre històric destinats a usos residencials i al desenvolupament d'iniciatives lligades amb la nova economia.

Aquest cap de setmana, tenim una nova cita: "La ciutat que volem, jornades d'estudi del conjunt històric". L'Ajuntament vol iniciar un procés de reflexió sobre el model cap al qual ha de tendir Xàtiva. Experts i representants de col·lectius ciutadans faran les seues aportacions. Les jornades estan obertes a la participació del públic i compten amb la col·laboració de diverses entitats: Associació d'Amics de la Costera, Iniciativa Cívica pel Centre Històric, Delegació del Col·legi d'Arquitectes i les universitats públiques valencianes. Els participants estudiaran la realitat del nucli històric des de diverses perspectives: històrica, social, política i econòmica. Entre els objectius de les jornades figura la definició de mètodes de gestió del patrimoni històric i artístic que asseguren la seua conservació i el seu aprofitament. Es pretén que aquesta cita siga preludi d'una planificació consensuada i coherent. De la seua acceptació i la seua continuïtat depèn el futur socioeconòmic de la ciutat, molt afectada a hores d'ara pels efectes de la crisi.


El desenvolupament de les jornades d'estudi pivotarà al voltant de cinc eixos principals: elecció de model, Pla Especial del Conjunt Històric-Artístic, ordenació i regulació del trànsit, dinamització turística i foment de l'activitat comercial i hostalera. En fi, aquestes iniciatives demostren que les nostres autoritats locals s'han posat les piles, cosa que és d'agrair. Calia una reflexió teòrica sobre el sentit de les polítiques municipals. Fins ara no hi havia un model a seguir. (Max Weber deia que les accions humanes han de ser intel·ligibles, és a dir, han d'estar dotades de sentit.) Xàtiva s'expandia de manera orgànica, com els vegetals. Les convocatòries que s'acaben d'esmentar proporcionaran les pautes a seguir, establiran les bases teòriques en què han de recolzar els projectes per a la ciutat del futur. Ja toca, però, passar de la teoria a la pràctica, ja toca començar a veure concrecions.

(publicat a Levante-EMV, el 22/01/2016)

divendres, 15 de gener del 2016

Proposta amb forats

L'altra nit, vaig veure una entrevista que li feren a Pedro Sánchez en un plató de televisió. El secretari general dels socialistes llançà una proposta de coalició d'esquerres plena de forats. Va dir que estava obert a acords amb Ciutadanos. (¿És d'esquerres, Ciudadanos?) Entre la formació de Rivera i el PSOE s'interposen dos obstacles: l'Ibex 35, que ha recolzat Ciudadanos per a garantir-se un govern respectuós amb les polítiques neoliberals, i Podemos, l'altra pota de la coalició preconitzada per Pedro Sánchez, que defensa el dret a decidir dels catalans —Ciudadanos no vol sentir parlar-ne; l'anticatalanisme forma part del seu ADN. Més forats: Pedro Sánchez rebutja la convocatòria d'un referèndum a Catalunya, rebuig que allunya l'acord amb Podemos, que ni vol ni pot renunciar a la consulta, perquè tindria problemes amb la seua sòcia Ada Colau. Sánchez proposa una alternativa: reformar la Constitució per tal que els catalans se senten més a gust a Espanya. En aquest cas, el forat és ben evident: un PP marginat bloquejaria qualsevol reforma constitucional —disposa de minoria de bloqueig al Congrés i majoria absoluta al Senat. En fi, sense acord amb Ciudadanos, els socialistes necessitarien el recolzament de Podemos, Izquierda Unida, Esquerra Republicana i Partit Nacionalista Basc o Democràcia i Llibertat, marca de Convergència Democràtica de Catalunya, però no pot oferir-los res a canvi —ja hem dit que una reforma constitucional és inviable sense suport del PP. Conclusió: el secretari general socialista volia vendre fum, intentava col·locar mercaderia avariada. L'endemà de l'entrevista, nous pals aturaven les rodes d'un hipotètic acord d'esquerres. PSOE, C's i PP es repartien els cromos al Congrés dels Diputats: control de la mesa per a PP i C's; presidència de la cambra per al PSOE. Tot seguit, Pedro Sánchez vetava el grup parlamentari als socis de Podemos (En Comú Podem, Compromís-Podemos-És el moment i En Marea). Siguem seriosos. El PSOE sols tindrà alguna remota possibilitat d'aconseguir un acord d'esquerres si assumeix les aspiracions dels seus futurs aliats i accepta la convocatòria d'un referèndum en Catalunya. Només així —suposant que no arribe ja massa tard— podria comptar amb la col·laboració de Podemos i el recolzament, directe o indirecte, dels grups nacionalistes catalans. Si no accepta aquestes condicions, el PSOE està abocat a la gran coalició amb el PP, a permetre un govern pepero en minoria o a forçar la convocatòria de noves eleccions. En aquest cas, els socialistes hauran de convèncer la ciutadania que no són culpables de la repetició dels comicis, tasca veritablement àrdua.

dimecres, 13 de gener del 2016

Hasta el rabo, todo es toro

En dues entrades consecutives, penjades al blog els passats dies 4 i 6, se'm va acudir de donar per liquidades les converses per a formar nou govern a la Generalitat de Catalunya. En la primera, Sortida de bombers, ironitzava sobre els poals d'aigua freda llançats pels dirigents de la CUP. En la segona, ¿Es podia seguir el joc de la CUP?, aventurava dues suposicions: que Junt pel Sí no acceptaria imposicions d'un grup minoritari  i que la solució de convocar noves eleccions no era tan dolenta. Doncs, em vaig equivocar —i no sóc l'unic, eh? Em ve al cap una muntonada de parèmies aplicables a allò que s'ha esdevingut a Catalunya el passat cap de setmana. «No digues blat fins que no el tingues al sac i ben lligat» és una de les més conegudes. Hasta el rabo, todo es toro, diu el refrany espanyol. Artur Mas s'ho va prendre a broma: «Alguns tenien preparat el cava a la mala salut de Catalunya. L'hauran de guardar. I espero que no el puguin traure mai.» L'expresident enviava un missatge a tots aquells que es disposaven a celebrar el fracàs de les negociacions amb la CUP, un fracàs que abocava a la convocatòria de noves eleccions. Els romans ja ho deien: Ante victoriam ne canas triumphum (No cantes victòria abans del triomf). Agunes reaccions a l'acord d'última hora entre Junts pel Sí i la CUP, per a elegir el nou president de la Generalitat, han estat molt virulentes.

Jo, en canvi, vaig a rebobinar. Torne al meu anterior convenciment que Junts pel Sí i la CUP portaven la iniciativa política i marcaven admirablement els temps. El procés independentista es reactiva en un moment especialment crític per a la política espanyola; l'Estat té un govern en funcions, presidit per un personatge indolent, i els resultats de les recents eleccions generals compliquen molt la formació d'una nova majoria parlamentària. Fins i tot Podemos, que defensa la celebració d'un referèndum consultiu a Catalunya, ha quedat totalment descol·locat. Pablo Iglesias calculava que la repetició de les eleccions catalanes i espanyoles li podia ser beneficiosa, però ara haurà de jugar amb les cartes de què disposa, no massa bones. Des del meu punt de vista, la figura d'Artur Mas s'ha engrandit, sobretot entre el seu electorat de centredreta. Excel·lent l'explicació de Mas, sense papers, dels detalls de la seua renúncia a presidir la Generalitat per tal de salvar el procés. Durant el torn de preguntes, féu servir fins a quatre idiomes distints: català, espanyol, anglès i francès. Potser, s'estiga reservant per a presidir una futura i encara hipotètica República Catalana. Mentrestant, també és possible que vulga influir des de l'ombra sobre el nou executiu català. Naturalment, tot açò són meres conjectures; encara desconeixem el grau d'autonomia del nou president Puigdemont.

Això sí, a canvi de fer-se a un costat, Artur Mas ha aconseguit contrapartides gens menyspreables: la prerrogativa de proposar el seu substitut i l'ajupiment de la CUP en qüestions capitals (la formació no votarà mai en el mateix sentit que els grups contraris al procés de desconnexió quan estiga en risc l'estabilitat parlamentària del bloc sobiranista, incorporarà dos diputats als treballs del grup parlamentari de Junts pel Sí, reconeix que el seu procedir durant les negociacions pot haver posat en perill l'embranzida popular del procés independentista i accepta de substituir dos parlamentaris del seu grup, que ja han renunciat després de la votació d'investidura). La CUP també obté dues contrapartides a canvi del seu ajupiment: la continuació del procés constituent i un pla d'emergència contra les desigualtats socials. En definitiva, el centredreta, l'esquerra republicana i l'esquerra anticapitalista defensors de la independència han estat capaços de desbloquejar la situació política i evitar noves eleccions. Continue pensant que el procés cap a la independència recolza sobre un número d'electors massa just. Caldria un suport ciutadà més rotund, del 55 o el 60%. De moment, però, els independentistes han fet pam i pipa als partits centralistes, que fins ara han estat incapaços de proposar alternatives polítiques que eviten el xoc de trens. El PP sols apel·la a la guàrdia civil.

dilluns, 11 de gener del 2016

L'últim esglaó cap a la inanitat

Està clar que l'establishment voldria una gran coalició del PP i el PSOE. La desitgen el PP, els caps de la Unió Europea, la cancellera Angela Merkel i els mercats. També l'ansieja la patronal espanyola. ¿No s'apunta ningú més al cor dels ansiosos per una gran coalició? ¡Siií! S'apunten alguns personatges del PSOE —Felipe González, posem per cas— que professen una estranya concepció de la responsabilitat i l'interès d'Estat. I no s'ha de descartar l'aposta secreta a favor de la Grosse Koalition per part de Podemos i els partits nacionalistes o independentistes d'esquerra, que recollirien alguns milions de vots dels indignats amb el PSOE i ocuparien l'espai socialista als respectius àmbits d'implantació. (Al nacionalisme català de dretes també li podria interessar un acord entre PP i PSOE; els antics convergents ja no volen saber res de referèndums d'autodeterminació.) Per a l'establishment, la gran coalició de govern assegura la continuïtat de les polítiques econòmiques neoliberals. En canvi, les apostes interessades de Podemos o alguns partits independentistes especulen amb el número de vots que perdria el PSOE en una pròxima contesa electoral. Jo conec militants socialistes que amenacen de trencar el carnet, si finalment hi ha gran coalició. ¡Lògic! A escala local, les relacions personals entre militants socialistes i peperos solen ser pèssimes. La diferència ideològica que separa els uns dels altres és abismal. Un pacte entre Rajoy i Sánchez resultaria incomprensible per a molta gent. Com més va, més clar queda que el PP és un partit corcat per la corrupció. Sánchez titllà Rajoy d'indecent durant el cara a cara del passat 14 de desembre. A més, li engegà que mai no s'hauria d'haver presentat a les eleccions, perquè la candidatura d'una persona deshonesta a la presidència del Govern devalua totalment la democràcia espanyola. Després d'unes afirmacions com aquestes, Sánchez no hauria de pactar amb el senyor Rajoy. Els electors acudiren a les urnes convençuts que la Grosse Koalition era impossible; els socialistes havien repetit per activa i per passiva que mai no s'hi prestarien. Qui donà el vot a Ciudadanos sabia que el donava indirectament al PP, però el votant socialista no contemplava en absolut aqueixa possibilitat. Per tant, nombrosos electors percebrien com una traïció el suport socialista, directe o indirecte, a la investidura de Rajoy. ¡L'únic que li faltaria al PSOE per a descendre definitivament a l'infern de la inanitat política! Amb el desenllaç inesperat del procés d'investidura del nou president de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont, les pressions polítiques, mediàtiques i econòmiques sobre Sánchez augmentaran exponencialment. Que prenga nota de la situació en què es troba un partit germà, el PASOK grec.

dissabte, 9 de gener del 2016

Laurel i Hardy a Canals

Des de fa temps estan penjats al Casino Gran de Canals els retrats de dos feixistes, el dictador Francisco Franco i el falangista José Antonio Primo de Rivera. Han passat quaranta anys des de la mort del dictador i els retrats continuen presidint, impertèrrits, l'enorme saló en què els iaios juguen al dòmino. ¡Ep! Això d'impertèrrits és un dir; dues cartulines groguenques a males penes es poden sentir, o deixar de sentir, intimidades per ningú. La primera vegada que vaig entrar, a finals dels vuitanta, en aqueixa mena d'ateneu, club recreatiu, cercle agrari —de fet, és seu d'una cooperativa agrícola— o el que siga, em vaig quedar garratibat; des de dalt de la llinda que separa l'ull d'una escala, em mirava el cabdill de totes les Espanyes. Ha estat ací tota la vida, digué somrient el meu acompanyant, oriünd i veí de la vila. Jo cavil·lava absort. Ningú no ho ha destacat, però la parella i un tercer personatge recordaven vagament un calvari. Sí, home, sí, l'escena que corona tots els retaules majors de les esglésies, Crist entre els dos lladres.

Sí, perquè Franco i José Antonio flanquejaven un retrat diminut del rei emèrit. (Ja no. Ara, els dos feixistes flanquegen dues fotos, una del monarca de debò i altra del jubilat.) I jo: Escolta, mante, ¿són republicans en aquest ateneu? El meu amic obrí uns ulls com a plats. El local es va construir durant la República amb diners de la grossa de Nadal, que havia tocat al poble. ¿Ho preguntes per això? Vaig fer que no amb el cap. T'ho pregunte perquè la foto del rei és molt però que molt menuda. Sembla com si volgueren castigar-lo, baixar-lo de categoria. Era l'hora del vermut. Els parroquians de l'establiment muntaven un xivarri colossal. Els jugadors de dòmino continuaven impertèrrits —aquests sí— a la seua. Em vaig aproximar a l'orella del meu amic. La gent d'esquerra sempre subratlla que l'actual monarquia espanyola és hereva directa del franquisme, li vaig dir. I ell: Nooo. Ací no hi ha republicans. Jo, com que no entenia res de res, passí a l’ofensiva. ¿I quina classe de guingueta és aquesta, si es pot saber? ¿Un niu de fatxes?

Potser cegat per l’amor al poble natal, ell llançà balons fora. Home, ací ve l'alcalde tots els anys, el dia del vítol a Sant Antoni, i és ben rebut. (En aquella època, Canals tenia alcalde socialista.) En escoltar-lo, no poguí reprimir-me. ¿I no exigeix que retiren les fotos dels dos pinxos?, vaig interrompre. I ell: El cas és que açò és una entitat privada. Entre els socis hi ha gent de dretes i molts indiferents que deixen fer. L'alcalde no pot obligar-los a llevar els retrats. Després em va dir no sé què sobre no donar-li importància a l'assumpte. I jo: Vinga, vinga... Que els progres d'aquest poble sou uns cagarines que es deixeu esporuguir per quatre fatxes. ¡Veges tu! ¿No voldràs que perdem les pròximes eleccions?, protestà. Que sou uns cagarines. I aquesta segona vegada li ho vaig dir repetint d’espai la paraula ca-ga-ri-nes. I ell, una mica mosquejat: ¡Que no! Encara que... No sé. I va somriure. Pagà la consumició i sortírem al carrer. I abans d'acomiadar-nos: Esperem que les petjades franquistes desapareguen aviat d'aquest reducte de carcamals.

Doncs no. Hem arribat a 2016 i els dos fatxes —el Laurel i el Hardy de la dictadura, podríem dir— continuen presidint el Casino Gran (acompanyats d'unes figures règies per a dissimular). No vagen a pensar que la culpa és dels socis, eh. Resulta que mai no ha estat el moment adequat per a la delicadíssima operació de refermar una escala contra la llinda, enfilar-s'hi i despenjar les fotos. Els regidors de Reiniciem, fillols de Pablo Iglesias, han demanat, com ho havien demanat abans altres partits polítics i grups culturals, que l'entitat propietària del Casino lleve els retrats. Això sí que no, mantes, diu el president del club. ¡No és el moment! Llavors, Reiniciem Canals ha demanat que cap autoritat municipal no acudisca al vítol. No és precís exagerar, han vingut a dir alcalde i regidors de Compromís i PSOE. Vostès pensaran: però els festers, amb Bandera i Cuiros al capdavant, es negaran a posar un peu al Casino. ¡Ha! Ni pensar-ho. I jo em pregunte: ¿Hi haurà antifranquistes a Canals? ¡I tant! ¡El cagacalces del meu amic, sense anar més lluny!

(publicat a Levante-EMV, el 09/01/2016)

dimecres, 6 de gener del 2016

¿Es podia seguir el joc de la CUP?

Des de la CUP i els seus cercles més pròxims s'intentarà convéncer tothom que el fracàs de les negociacions per a formar el nou Govern de la Generalitat és culpa exclusiva d'Artur Mas. Jo no ho tinc tan clar. Mas era necessari per a la cosolidació de les aspiracions independentistes. Les bases convergents han evolucionat i els seus dirigents també. Des de la sentència de l'Estatut, el nucli més pròxim a Mas no s’amaga de dir que està en política amb un objectiu fonamental: la independència de Catalunya. Mas i la seua gent han esdevingut independentistes. Les bases de Convergència, que continuen sent majoritàriament conservadores, han assumit la independència. A causa d'una sèrie de canvis generacionals, socials i culturals, la independència ha assolit l’hegemonia al catalanisme. Com ha dit en alguna ocasió Josep Ramoneda, allò que està passant a Catalunya és una ruptura nacional protagonitzada per gent d’orde. Resulta evident, per tant, que Mas i els seus són necessaris per al procés independentista. Sense ells, les coses no haurien arribat al punt en què es troben. A més, les urnes semblen haver referendat aqueixa necessitat.

S'ha dit que Mas fracassà en les autonòmiques i les últimes generals. Jo no diria tant. És difícil traure conclusions de les autonòmiques; els convergents anaven diluïts en Junts pel Sí, coalició que va obtenir 62 diputats —quedà a sis escons de la majoria absoluta. En les generals espanyoles, la marca de Mas, Democràcia i Llibertat, aconseguí 8 diputats. Simulacions fetes després del passat dia 20 mostren que, amb una llei electoral més proporcional, els convergents haurien arribat als 9 diputats —haurien empatat, per tant, amb Esquerra Republicana. Per molt que es diga, tenint en compte que ja no es presentava amb Unió Democràtica i atesos l'afer Pujol i els presumptes casos de finançament il·legal que afecten la marca, els resultats no són gens dolents. I el veredicte dels electors hauria de ser inapel·lable. La gent que votava a Junts pel Sí sabia que estava votant la candidatura de Mas a la presidència de la Generalitat. La força política que havia obtingut 62 escons difícilment podia acceptar que un grup polític amb només 10 diputats imposés la investidura d'un candidat distint. Mas no podia seguir aquest joc de la CUP.

És més: aquesta hagués estat la primera d'una sèrie interminable d'imposicions a un govern de Junts pel Sí. Tampc no s'han de llançar totes les culpes sobre els militants de la CUP. Al cap i a la fi, ja havien advertit que mai no anaven a votar favorablement la investidura d'Artur Mas. En tot cas se'ls podrà retreure el teatret organitzat per a escenificar el rebuig al candidat proposat per la força majoritària. Entre fidelitat a les essències o adaptació a la realitat, molts militants de la CUP —poc més del 50%— han optat per la fidelitat a les essències antiburgeses. Ells sabran si el seu electorat aprova la decisió. En realitat, el desenllaç del fulletó demostra que el procés cap a la independència no avançarà mentre el número d'electors que el recolza siga massa exigu, massa just. Potser, la repetició de les eleccions és la millor solució. Si republicans i convergents són capaços, junts o separats, d'assolir una majoria absoluta clara, Catalunya estarà més a prop de la seua independència. En cas contrari, tocarà esperar. Mentrestant, jo calcule que els partits espanyolistes —especialment el PP— continuaran multiplicant el número d'independentistes.

dilluns, 4 de gener del 2016

Sortida de bombers

Reconec que les meues apreciacions sobre la situació catalana eren totalment errònies. Pensava que Junts pel Sí i la CUP portaven la iniciativa política. Imaginava que volien conèixer els resultats de les eleccions generals espanyoles abans de reactivar el procés independentista. Bé que la Fiscalia de l'Audiència Nacional i el Tribunal Constitucional havien actuat contra la resolució sobiranista aprovada a primeries de novembre pel Parlament de Catalunya, els destinataris de les possibles accions legals ni es van immutar; en aquell moment, la resolució parlamentària era un simple paper (les mesures que contemplava s'havien de concretar més endavant). Molts crèiem que el nou Govern de la Generalitat es constituiria en aquest mes de gener. El desafiament sobiranista no s'havia detingut, per tant. Jo pensava que els dirigents de Junts pel Sí i la CUP marcaven admirablement els temps. Quan vaig saber que la votació efectuada a l'assemblea extraordinària celebrada en Sabadell, en què s'havia de decidir si la CUP donava suport o no a la investidura de Mas, havia acabat en empat, vaig veure confirmades les meues suposicions. 1515 militants havien votat a favor de la investidura i 1515 en contra. Els dies següents, a la xarxa proliferava un comentari irònic: «La probabilitat que 3030 votants empaten és del 0,00033 (3 possibilitats entre 10.000), cosa que correspon a un esdeveniment impossible.» I és que episodis com aquest sols apareixen en relats de Pere Calders o novel·les pertsnyents al realisme fantàstic. Jo enfocava l'assumpte de manera distinta. «Com que la votació s'ha fet a porta tancada, tot és un muntatge magistral per a mantenir el suspens», vaig pensar. El proceso independentista catalán es un golpe de estado a cámara lenta, havia dit l'ínclit Alfonso Guerra. Doncs, no. La realitat era molt més prosaica i no tenia res a veure amb relats de suspens, literaris o cinematogràfics. Els militants de la CUP estaven ficats en un embolic del qual no sabien com sortir. Així de simple. I finalment han sortit. Més concretament, han fet una sortida de bombers. Sí, home. Les flames havien pres unes dimensions enormes a la brasada nacionalista i la CUP hi ha llançat uns quants poals d'aigua freda. Jo també m'he quedat fred, en comprovar que no havia entès res de res.

diumenge, 3 de gener del 2016

En la cruïlla

Aquests dies s'ha dit que els socialistes tenen gran habilitat per a ficar-se en embolics interns sense ajuda de ningú. Efectivament, l'espctacle de divisió interna que està donant la gent del PSOE és lamentable. Els seus bàndols estan sumits en una guerra interna pel control del poder orgànic. Això és molt habitual en totes les formacions polítiques, sobretot després d'una desfeta electoral. Però els membres d'altres partits —els del PP, posem per cas—, malgrat patir un càstig sever dels votants en les eleccions del passat dia 20, han sabut adoptar una actitud més discreta, un perfil més baix. En vista dels seus resultats, el PSOE hauria d'haver-se retirat a un segon pla i deixar que el PP passés un bon calvari durant els seus intents de formar govern. En comptes d'això, Pedro Sánchez s'afanyà a oferir-se com alternativa davant el previsible fracàs pepero. ¿En què estaria pensant? Durant la campanya, havia quedat clar que tots anaven a la caça dels socialistes (el PP, perquè havia de vèncer l'adversari tradicional; Ciudadanos, perquè volia arrabassar als socialistes l'electorat més centrista; Podemos, perquè aspirava a substituir el PSOE com a força hegemònica de l'esquerra). Els socialistes no poden comptar, per tant, amb aliats fiables. Tanmateix, Sánchez, tot sol, posà el seu partit sota els focus. ¡Una temeritat! Deu pensar que presidir el govern d'Espanya és la millor manera d'assegurar-se la secretaria general del PSOE. Però els números no quadren per a formar una hipotètica coalició d'esquerres. A més, Pablo Iglesias també s'afanyà a posar unes condicions que compliquen l'acord amb el PSOE. Total: les sabaterades del secretari general i els barons socialistes han ficat el seu partit en una veritable cruïlla. Dóna igual quina decisió prenga; el PSOE corre el risc d'aparèixer com a únic responsable, davant l'opinió pública, d'un hipotètic fracàs dels intents de formar govern. Ni fet a posta. ¿No seria millor que el dirigents socialistes es feren invisibles durant uns dies?

divendres, 1 de gener del 2016

Estratègia incomprensible

Quan sent dir que Podemos està a favor de la ruptura d'Espanya em vénen atacs de rialla, sobretot quan l'afirmació m'arriba de les files socialistes. Susana Díaz, posem per cas, em fa molta gràcia quan afirma, posant carasseta de gravetat, que els socialistes defensen la unitat i la igualtat de tots els espanyols, o quan exigeix a Podemos que abandone l'independentisme si vol dialogar amb el PSOE. Com ja sé que la senyora Díaz és persona molt intel·ligent, hauré de deduir que es fa la ximpleta de forma premeditada. Sabrà —n'estic segur— que Pablo Iglesias no té cap interès de dialogar amb els socialistes. Ho sap tot el món. D'altra banda, una veritable socialista ha d'estar a favor de la igualtat radical de totes les persones, de tots els éssers humans —no importa que siguen d'Espanya, la Xina o el Japó. Si apartem a un costat la proclama purament retòrica de la presidenta andalusa, a favor de la igualtat, ¿què ens queda de les seues paraules? Que només està preocupada per la Unitat d'Espanya. Pablo Iglesias també n'està preocupat, però sap que la convocatòria en Catalunya d'un referèndum consultiu i no vinculant desactivaria el procés independentista. Podemos permetria la convocatòria d'un referèndum sotmès a dues condicions: no s'entraria a negociar la independència si aquesta no rebés el suport d'almenys el 55 o el 60% dels catalans; a més, si perderen, els partits independentistes haurien de renunciar a sol·licitar la convocatòria d'altra consulta durant un termini de vint o vint-i-cinc anys. Pablo Iglesias sap que els partidaris de la secessió no obtindrien un suport tan elevat. S'ha de tenir molta barra per a repetir tots els dies, milanta vegades, que Podemos està a favor de l'independentisme. Que ho faça la dreta cavernícola encara té la seua lògica, però que el PSOE s'apunte a les tècniques de Göbbels (una mentida repetida mil vegades esdevé una veritat) causa estupefacció. No, Podemos no és partidari de l'independentisme. A més, la falsa acusació contra la formació morada no sembla donar el resultat esperat; ni el PSOE ha guanyat més vots per ser més espanyol que ningú, ni Podemos n'ha obtingut menys per propugnar la celebració d'un referèndum a Catalunya. En realitat, el PSOE té por, por de l'ús que faria el PP d'una hipotètica acceptació socialista de la consulta, i por d'establir un precedent al qual podrien acollir-se altres comunitats autònomes. I per damunt de tot, una evidència: el PSOE és un partit absolutament jacobí; mai no acceptarà cap altra nació distinta de l'espanyola. Jo albire un futur molt negre per als socialistes. Llur actitud està convertint el PSC en un grup residual (el PSPV ja fa temps que ho és). I sense el graner de vots catalans, el PSOE podria guanyar unes eleccions generals espanyoles el dia que les granotes crien pèl. Amb aquest panorama per davant, trobe inexplicable l'estratègia socialista.