Des de la CUP i els seus cercles més pròxims s'intentarà convéncer tothom que el fracàs de les negociacions per a formar el nou Govern de la Generalitat és culpa exclusiva d'Artur Mas. Jo no ho tinc tan clar. Mas era necessari per a la cosolidació de les aspiracions independentistes. Les bases convergents han evolucionat i els seus dirigents també. Des de la sentència de l'Estatut, el nucli més pròxim a Mas no s’amaga de dir que està en política amb un objectiu fonamental: la independència de Catalunya. Mas i la seua gent han esdevingut independentistes. Les bases de Convergència, que continuen sent majoritàriament conservadores, han assumit la independència. A causa d'una sèrie de canvis generacionals, socials i culturals, la independència ha assolit l’hegemonia al catalanisme. Com ha dit en alguna ocasió Josep Ramoneda, allò que està passant a Catalunya és una ruptura nacional protagonitzada per gent d’orde. Resulta evident, per tant, que Mas i els seus són necessaris per al procés independentista. Sense ells, les coses no haurien arribat al punt en què es troben. A més, les urnes semblen haver referendat aqueixa necessitat.
S'ha dit que Mas fracassà en les autonòmiques i les últimes generals. Jo no diria tant. És difícil traure conclusions de les autonòmiques; els convergents anaven diluïts en Junts pel Sí, coalició que va obtenir 62 diputats —quedà a sis escons de la majoria absoluta. En les generals espanyoles, la marca de Mas, Democràcia i Llibertat, aconseguí 8 diputats. Simulacions fetes després del passat dia 20 mostren que, amb una llei electoral més proporcional, els convergents haurien arribat als 9 diputats —haurien empatat, per tant, amb Esquerra Republicana. Per molt que es diga, tenint en compte que ja no es presentava amb Unió Democràtica i atesos l'afer Pujol i els presumptes casos de finançament il·legal que afecten la marca, els resultats no són gens dolents. I el veredicte dels electors hauria de ser inapel·lable. La gent que votava a Junts pel Sí sabia que estava votant la candidatura de Mas a la presidència de la Generalitat. La força política que havia obtingut 62 escons difícilment podia acceptar que un grup polític amb només 10 diputats imposés la investidura d'un candidat distint. Mas no podia seguir aquest joc de la CUP.
És més: aquesta hagués estat la primera d'una sèrie interminable d'imposicions a un govern de Junts pel Sí. Tampc no s'han de llançar totes les culpes sobre els militants de la CUP. Al cap i a la fi, ja havien advertit que mai no anaven a votar favorablement la investidura d'Artur Mas. En tot cas se'ls podrà retreure el teatret organitzat per a escenificar el rebuig al candidat proposat per la força majoritària. Entre fidelitat a les essències o adaptació a la realitat, molts militants de la CUP —poc més del 50%— han optat per la fidelitat a les essències antiburgeses. Ells sabran si el seu electorat aprova la decisió. En realitat, el desenllaç del fulletó demostra que el procés cap a la independència no avançarà mentre el número d'electors que el recolza siga massa exigu, massa just. Potser, la repetició de les eleccions és la millor solució. Si republicans i convergents són capaços, junts o separats, d'assolir una majoria absoluta clara, Catalunya estarà més a prop de la seua independència. En cas contrari, tocarà esperar. Mentrestant, jo calcule que els partits espanyolistes —especialment el PP— continuaran multiplicant el número d'independentistes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada