Segons el diccionari, carisma és la capacitat que posseeixen certs individus de conduir els altres i d’inspirar-los sense emprar ni la coacció ni els incentius materials, ço és, la virtut de menar una munió de persones només per la força de la personalitat. Naturalment, un líder pot utilitzar el seu carisma per a vendre fum, per a conduir la gent cap a un mirall. De vegades és necessari, per tant, calibrar l'autenticitat dels líders, destriar l'autèntic carisma de les seues imitacions. ¿Pedro Sánchez és un veritable líder carismàtic? No sé, no sé. Hi ha, però, distints procediments per a esbrinar-ho. Primer està la prova de la confiança. Un líder carismàtic inspira i crea confiança. ¿Inspira confiança el secretari general dels socialistes? Que li ho pregunten a Eduardo Madina. En una columna publicada setmanes enrere a Levante-EMV, Juan José Millás deia el següent: Pienso en Eduardo Madina, relegado en las listas del PSOE a un lugar en el que tenía escasas posibilidades de salir, mientras se obsequiaba con el cuarto puesto a Irene Lozano. [...] Esa maniobra de Pedro Sánchez tenía un significado que quizá ahora comprendemos en toda su dimensión. Había que quitarse de en medio a un adversario, aunque se tratara de un compañero y de un militante histórico, un hombre leal, serio y competente. Y había que quitárselo a cualquier precio, incluso al de hacer el ridículo. També estan les proves de la creativitat i el tarannà visionari. ¿Va proposar, Sánchez, durant la campanya electoral, un nou projecte de societat innovador, ambiciós i engrescador? ¿Va proposar als electors solucions creatives per a combatre la crisi i la desigualtat? L'última prova és la d'acceptació d'errors. Davant un resultat electoral catastròfic, el líder ha d'acceptar la seua responsabilitat pel bunyol. En política, aquesta responsabilitat se substancia amb una dimissió automàtica. (Queda de part dels seus seguidors acceptar-li-la o no.) Si concloem que Sánchez no té carisma, al PSOE se li presenta un problema gros: presentar-se a unes noves eleccions amb un candidat sense fusta de líder. En realitat, la cosa no és massa greu; Rajoy tampoc no té fusta de líder. Però tornem al problema socialista. ¿Té solució? «¡Clar! ¡Es busca altra persona dotada de carisma i llestos!», pensarà molta gent. No, no és tan fàcil. ¿Amb quants líders carismàtics compta el PSOE? Però és igual. Molts barons socialistes volien convocar un congrés immediat, encara que se solapés amb les converses en curs per a la formació de nou Govern. En canvi, els fidels a Sánchez volien endarrerir la cita congressual. A simple vista, el PSOE semblava trobar-se davant un dilema: conservar provisionalment un cap sense carisma o substituir-lo per altre —o altra— que podria cremar-se abans d'hora, perquè no va a disposar de temps per a preparar adientment uns hipotètics comicis anticipats. La dita «Déu conserve monsenyor, per por d'altre pitjor» expressaria perfectament la disjuntiva. Però el dilema és sols aparent. Al cap i a la fi, encara no és segur que se celebren noves eleccions. Ben plantejat, l'embull del PSOE constitueix un trilema; els seus dirigents han d'elegir entre negar, dissimular o exterioritzar les seues pulsions autodestructives. I, des de fa temps, han optat per exterioritzar-les. Per tant, tothom coneix, líders d'altres partits inclosos, la situació d'extrema debilitat que pateixen els socialistes. ¡Visca el masoquisme! I algun baró territorial socialista encara diu que han donat un respir al seu secretari general.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada