dimarts, 2 de febrer de 2016

Tothom parla de política a l'Iran

A l'Iran, l'ambient és més religiós en unes ciutats —s'hi veuen més xadors— que en altres. En alguns llocs, molts botiguers, posem per cas, no baixen la persiana del negoci per a complir amb el precepte de l'oració. (L'islam xiïta estableix tres moments d'oració: el matí, el migdia i el capvespre.) A Shiraz, una persona ens deia que el 70% dels iranians no resa. Ignore d'on treia aquesta data el nostre interlocutor. En qualsevol cas, a Iran s'esdevindria el mateix que a les Espanyes, on quasi tots els ciutadans són catòlics, però pocs van a missa. Els iranians, això sí, han d'acatar per força les lleis que imposen els mul·làs instal·lats al poder. Recorde una anècdota divertida. L'últim dia d'estada al país, un divendres, dia festiu per als musulmans, ens veièrem immersos en una enorme retenció de veicles al cèntric carrer Ferdowsi de Teheran, en què hi ha diverses facultats universitàries. Era estranya la densitat de trànsit en un dia no laboral. Potser s'havia produït un accident, perquè aparegué un cotxe de bombers. El xofer de l'autobús va dir sorneguer: «Com ja passem del migdia, les cabres i les ovelles han acabat de resar.»

Es referia als estudiants ultrareligiosos que sortien dels oratoris universitaris i agarraven el cotxe. Ja ens podem imaginar l'escepticisme religiós del xofer, un home ja major, i la seua opinió sobre les persones que freqüenten les mesquites. La gent va perdent la por a poc a poc. Segons la nostra guia local, tothom parla de política al metro, als taxis... Molts iranians estaven farts de Mahmud Ahmadineyad. La veu popular li havia endossat el malnom de Mico. «¿Com era possible que un home tan lleig ens representés a l'estranger. La gent d'altres països pensaria que tots els iranians som lletjos», bromejà una persona que per prudència no identificaré. «En comptes d'anar a consolar les víctimes del terratrèmol, prengué un vol a Veneçuela», afegí altra persona. Ignore de quin terratrèmol parlava; durant un dels més greus, per agost de 2012, sembla que Ahmadineyad estava a Teheran. Quan fou elegit president per segona vegada, hi hagué vàries manifestacions de protesta i molta repressió policial. «¿Què s'ha fet dels nostres vots?», resaven les pancartes. La seua presència al soterrar de Chávez també alçà aldarull.

El Mico abraçà en públic la mare d'Hugo Chávez, Elena Frías, acció totalment prohibida en Iran. «Si ho fèrem nosaltres, aniríem a la presó. Si ho fa el Mico, està ben fet», xiuxiuejaven els iranians. L'episodi suscità un enorme escàndol a la República Islàmica; al país dels aiatol·làs, abraçar una dona en públic és un delicte. La foto de l'abraç circulà pertot arreu, malgrat els esforços del règim per convèncer l'opinió pública que la imatge havia estat manipulada per l'imperialisme. L'actual president, Rouhani, està ben valorat, però la gent creu que no podrà fer gran cosa en política domèstica. Un discurs seu dirigit a policies provocà la ira dels aiatol·làs. ¿Què havia dit? Que la policia no està per a defendre l'islam, sinó per a vigilar el compliment de les lleis. La frase no tenia tanta transcendència; les lleis d'orde públic són d'inspiració clarament religiosa. Recorde una aturada a la vila de Meybod, per a veure un colomer de tova. Molt a prop hi havia policies. Unes viatgeres havien oblidat el vel. En pujar a l'autobús, la guia, nerviosa, advertí: «Si la policia veu estrangeres sense vel, buscarà el guia. Em poden llevar la llicència.»






Aquests dies, es parla molt d'Iran als nostres mitjans de comunicació. Es diu que Podemos ha rebut finançament del règim iranià. Les visites de Hassan Rouhani a Itàlia i França també han alçat enrenou. Les escultures antigues nues del Museu Capitolí de Roma, que havia d'acollir una reunió entre el mandatari iranià i Matteo Renzi, van ser cobertes per tal de no ofendre l'invitat. Tanmateix, en finalitzar la visita, la delegació iraniana va difondre un comunicat en què negava haver demanat que es taparen els nus. (De fet, en un turó de la província iraniana de Kermanshah es pot admirar un escultura rupestre nua que representa Hèrcules o la divinitat persa Bahram.) En qualsevol cas, donaven les gràcies als amfitrions italians per la seua deferència. A París, sembla que es va suspendre un sopar en honor a Rouhani perquè les autoritats gal·les no estaven disposades a prescindir del vi. El president iranià és persona culta i políglota; parla àrab, persa i anglès. A més dels seus estudis religiosos, cursà la llicenciatura de dret a la Universitat de Teheran. Cpmpletà la seua formació jurídica al Regne Unit. Obtingué el doctorat en Dret Constitucional a la Glasgow Caledonian University. Si les notícies d'Europa han arribat a Iran, els seus habitants tindran altre tema de conversa.