dilluns, 15 de febrer de 2016

El monopoli de la paraula

In principio erat Verbum, [...], et Deus erat Verbum. El versicle de l'apòtol Joan («Al principi era el Verb, [...], i el Verb era Déu.») ha estat objecte de múltiples disputes entre teòlegs. ('Verb' és una traducció del mot grec lógos, que pot significar 'paraula', 'raó'...) La cita bíblica sencera seria aquesta: «Al principi existia la Paraula, i la Paraula estava amb Déu, i la Paraula era Déu.» Altre versicle (Joan 1:3) complementa l'anterior: «Totes les coses foren fetes per mitjà de la Paraula. Sense ella no es féu res de tot allò que existeix.» Al marge de les disputes teològiques, sempre m'ha semblat que les línies aparentment críptiques de l'evangelista amaguen una gran veritat: el llenguatge —la paraula— està en el principi de tot. Som humans perquè som capaços de comunicar-nos lingüísticament. Generalment s'admet que una llengua és creació del poble que la parla. Però és igualment cert que el poder sempre ha intentat controlar el llenguatge, establir el significat de les paraules. L'afer dels titellaires ho ha posat de manifest.

Segons el sistema, la sàtira a la manipulació del terrorisme equival al seu enaltiment, conducta severament castigada pel codi penal, altre instrument de què es val el poder per a exercir el seu control social. Escenificar una ficció de caire satíric ha suposat l'empresonament per orde judicial, durant cinc dies, de dos titellaires. L'assumpte és d'extrema gravetat. Ens posa a la vora d'un règim polític autocràtic com l'imperant a la Rússia de Putin. La mala qualitat de l'obra, argüida com agreujant, manca de rellevància; si tots els responsables de pel·lícules, obres teatrals o novel·les dolentes hagueren d'estar tancats, les presons petarien. També trobe hipòcrita apel·lar a la presència de menors durant l'espectacle de titelles; els canals generalistes de televisió solen emetre en horaris de màxima audiència programes absolutament inadequats per a xiquets. Sembla que el problema dels titellaires ve del cartell que un personatge de la seua obra, el policia, fica sobre una bruixa per a tractar d'incriminar-la en un delicte de terrorisme.


L'afer posaria de relleu altres qüestions dignes de ser ressaltades. És habitual que els censors no entenguen l'argument de les obres que censuren. També és habitual que una associació concreta instrumentalitze el dolor de les víctimes del terrorisme amb finalitats polítiques partidistes. Al PP, que viu moments molt complicats —està sacsejat per múltiples casos de corrupció i no troba socis per a formar govern—, li ve molt bé una bona cortina de fum. Quan la seua situació és desesperada, els peperos solen recórrer al terrorisme i la unitat d'Espanya. Jugada de manual. De res no ha servit que l'obreta La bruja y don Cristóbal estigués programada en un context, Carnestoltes, d'irreverència contra el poder. ¡Bromes, les justes! Els joves ja han sortit de presó, però estan sotmesos a duríssimes condicions de llibertat provisional —en canvi, alguns lladres de coll blanc i corbata campen a les amples. Jo trobe molt escandalosa la possibilitat que els titellaires hagen estat discriminats per ser artistes anònims i dur vestits i pentinats alternatius.

Allò més preocupant és, però, la reacció de l'esquerra emergent. Ja comença a ser normal que l'alcaldessa de Madrid s'escagarrine davant els atacs de la dreta. Arran del cas Zapata, ja vaig dir que Manuela Carmena intentava aplacar la fera. Ho ha tornat a intentar. Ha cessat els programadors culturals municipals i medita destituir la regidora de l'àrea. ¡Noves mostres de debilitat! El partit d’hipòcrites que disculpen l’exaltació del feixisme, el menyspreu a les víctimes del franquisme i l’exhibició de símbols nazis encara traça la ratlla que diferencia allò que està bé d’allò que està mal. També controla el llenguatge. Potser estic equivocat, no sé, però jo pensava que l'esquerra havia d'arrabassar a la dreta dos monopolis: el de la moral i el de la paraula. Llevat d'excepcions honroses, els membres d'Ahora Madrid i Podemos han tingut una reacció vergonyant en l'afer dels titellaires. Els han arribat a denunciar als tribunals. Em sembla inaudit. Està clar que les feres continuen manant. De moment, l'esquerra adopta el llenguatge del poder.