dissabte, 24 de juliol del 2010

Xàtiva, paraules de poeta

Fa uns dies, m’ho recordava l’amic Agustí Garzó: aquest estiu, compleixen els trenta anys de la publicació de Xàtiva, preciós llibre de Vicent Andrés Estellés dedicat a la nostra ciutat. Els poemes que el componen eren —junt amb Lletra al pintor valencià Josep Renau, Manuscrit de Morella i alguns versos solts publicats en alguna revista— un primer lliurament de l’obra més extensa del poeta, encara inèdita l’estiu de 1980, Mural del País Valencià. Com que havia estat acomiadat del periòdic Las Provincias, Vicent es dedicava íntegrament, des de 1978, a la tasca poètica. En aquelles circumstàncies, va rebre l’encàrrec d’escriure un llibre per a l’Associació d’Amics de la Costera, presidida en aquell moment pel recentment desaparegut Joan Juan Barberà. Gràcies a altres amics comuns (Antoni Martínez Revert, Jesús Huguet), el poeta i la seua esposa, Isabel, sojornaren uns dies a casa de Joan i Dolors. El poeta escriví posteriorment els poemes que acabarien completant el llibre Xàtiva. L’autor hi deixà la seua sentida dedicatòria: «a / Xàtiva, / ciutat on vàrem ésser / la meua dona i jo, / tan inoblidablement feliços / als meus amics de Xàtiva / Joan Juan i la seua muller... i tants i tants d’altres».



El volum consta de tres capítols: Funeral de la Cova Negra, que acull una selecció de poemes del llibre homònim; Crema de Xàtiva, amb uns sonets dedicats a la ciutat, que Vicent ja havia escrit anteriorment i havia inclòs al Llibre de Xàtiva (amb el títol de M’aclame a tu, el sonet XII d’aquest capítol fou musicat i interpretat pel gran Ovidi Montllor); finalment, Xàtiva avui, que recull els versos que el poeta va imaginar passejant pels carrers i la rodalia de la nostra ciutat. L’obra és, en definitiva, un llibre ritual. Comença, com adverteix Antoni Martínez al seu pròleg, amb un primer poema de salutació als fidels, Coral i monument de pedres en honor dels maulets, i finalitza amb un comiat ritual, «L’amor, la ràbia —ràbia de Pàtria!», que els lectors poden contestar amb un «Amén!» Al llarg del poemari —en realitat, un cant èpic—, la ciutat esdevé pedra fonamental dels valencians, altar on combreguen la natura, els déus i els humans. Se’n feren, del llibre, dues edicions: una de bibliòfil —avui exhaurida— i altra de butxaca, ambdues maquetades i dissenyades per Artur Heras, amb il·lustracions de Joan Ramos.



Per a l’edició de bibliòfil, s’imprimiren 150 exemplars, de tapes dures entelades i títol en lletres daurades, numerats i signats pel poeta. Cada exemplar comptava amb un gravat de Joan Ramos, també numerat i signat per l’artista (estampat, en paper Súper Alfa de Guarro, d’una planxa de coure tractada amb la tècnica de l’aiguafort, al taller d’Antoni Alegre) i el poema Plaça del collar de la coloma, manuscrit per l’autor. Quant a l’edició de butxaca, té una història peculiar. La impremta Blasco Requena, de València, va cometre una errada: enquadernà els volums amb una coberta no prevista —una de les proves d’impremta rebutjades per Artur Heras. S’hagué de repetir, per tant, la impressió. Tanmateix, Blasco Requena decidí regalar a l’Associació d’Amics de la Costera l’edició rebutjada. D’aquest tiratge, encara queden molts exemplars.


Totes aquestes peripècies m’han fet recordar alguns dels seus protagonistes, que ja no estan entre nosaltres —el poeta, la seua esposa, l’amic Joan Juan— i un munt de vivències irrepetibles. He recordat, posem per cas, com prenia el meu vell automòbil, un Renault 12, i marxava a València a buscar Isabel i Vicent, sempre queixós d’alguna malaltia real o imaginària; els havia de portar a casa nostra perquè presidiren qualsevol acte (un 25 d’abril, la presentació d’una carpeta de gravats...). I encara continue rememorant, periòdicament, el llibre Xàtiva. Sense anar massa lluny, el passat més d’abril, vaig acompanyar un grup de persones foranes que vingueren a conèixer la nostra ciutat. Els organitzadors havien titulat l’excursió “Xàtiva, paraules de poeta”. Vam camejar per places, carrers i costeres amb la guia inestimable de Vicent Andrés Estellés. Férem diferents aturades (al carrer Montcada, a la plaça Collar de la Coloma, al Bellveret, al castell) per tal d’escoltar els seus versos en boca del nostre amic, l’actor Vicent Grande. I clar, tots els presents teníem l’emotivitat a flor de pell.

(publicat a Levante-EMV, el 24/07/2010)

dimecres, 21 de juliol del 2010

És just el dret espanyol?

Quins són els principis jurídics en què es basa l’estat democràtic? N’hi ha molts. Tenim, per exemple, el principi de la bona fe o el d’autodeterminació. En realitat, principis com aquests permeten parlar de dret just o d’ètica del dret. Juristes com Rudolf Stammler o Karl Lorenz ho han posat de manifest. Stammler suposa que hi ha tres classes de dret positiu: just, injust i parcialment just —o parcialment injust, tant se val. Podríem dir, per tant, que el dret just pot esdevenir una manera d’ésser de cada dret positiu, com vosaltres o jo podem esdevenir persones justes —persones de principis, ja sabeu. (Val a dir, per a la gent llega, que dret positiu és l’ordenament jurídic existent en un estat en un moment històric concret.) L’actual ordenament espanyol, Constitució de 1978 inclosa, és just? La resposta no és fútil. Segons Karl Lorenz, «La pretensió de ser obeït, ço és, la pretensió de vigència normativa d’un determinat ordenament, sols està justificada objectivament —fundada internament — quan aqueix ordenament és just.» De la qual cosa es desprèn que els ciutadans no estarien obligats a obeir el dret injust. És just el dret espanyol? Abans de contestar, convé parar esment en les circumstàncies que envoltaren l’aprovació de la carta magna.

S’ha dit sovint que la transició democràtica fou un model de reconciliació i negociació. Es tracta d’una mentida piadosa que hem acabat creient-nos tots, de tantes vegades com l’hem sentida. Una de les parts negociaciadores d’aquell procés (l’hereva del bàndol vençut a la Guerra Civil) hagué d’acceptar l’oblit del passat recent i claudicar en moltes qüestions, atemorida per l’amenaça d’involució i cop militar. Els partits nacionalistes hagueren d’acceptar, per exemple, l’article 145 de la Constitució, que impedeix la federació de comunitats autònomes. Hi ha motiu, doncs, per a pensar que fou bandejat el principi general del respecte recíproc (de caràcter suprapositiu). De nou, el jurista Karl Lorenz fa la següent reflexió: «Com més clarament coneixem els atzars, els interessos o les situacions de poder que han jugat un paper rellevant en l’establiment d’una regulació, més peremptòria és fa una pregunta: per què ha de ser obligatòria aquesta regulació?»

A diferència de les associacions de dret privat, l’estat és una corporació a la qual, generalment, no pertany el particular per virtut d’un acte voluntari d’ingrés i, per tant, d’una decisió de la seua voluntat. S’hi pertany perquè una llei estatal lliga la ciutadania a determinada situació de fet: el llinatge, el lloc de naixement... Es tracta, per tant, d’una condició personal, de caràcter forçós, que entra en contradicció amb el principi d’autodeterminació. Damunt, l’estat intervé en la vida dels particulars molt més profundament del que pot fer-ho qualsevol corporació privada. L’estat s’arroga també el dret d’executar coactivament les seues ordes. El sotmetiment del ciutadà individual al “poder de l’estat” —especialment la condició forçosa de membre— no pot ser considerada, sense més, com “dret just”. Per tant, estarien plenament justificades totes aquelles pretensions que, des de Catalunya o des de qualsevol altre país de la pell de brau, plantejaren modificar la Constitució o iniciar un procés de secessió. Es basarien, en definitiva, en un dels principis del dret just: el d’autodeterminació. Ara bé, trobe que aqueixes pretensions són absolutament utòpiques, almenys a curt termini.

diumenge, 18 de juliol del 2010

Canviar les regles del joc a mitjan partit?

Davant les peticions de canvi constitucional, provocades per la sentència de l’Estatut, la dreta espanyolista ens recorda contínuament que no es poden canviar les regles del joc. I dic jo: no es podran canviar, en tot cas, enmig d’un partit o d’un campionat... Però un cop acabada la competició, es poden revisar tranquil·lament! De fet, tant la dreta com l’esquerra centralistes s’omplen la boca de grans paraules i solemnes declaracions de respecte a la Constitució, però han canviat les normes del joc sempre que ho han considerat convenient per als seus interessos. Ho feren a Galícia en 1979, aprovant un estatut que rebaixava de manera considerable l’autonomia consagrada pels estatuts basc i català. Ho feren en contra del que estableix la carta magna, que no diferenciava territoris on s’hagueren aprovat en el passat, de manera plebiscitària, projectes d’estatut d’autonomia. A més, en comptes de sotmetre’l a referèndum de manera immediata, como s’havia fet al País Basc i Catalunya, el text gallec, per temor que els ciutadans votaren negativament, es deixà sine die al congelador.


També s’alteraren les normes en Andalusia. Bé que UCD havia decidit reconduir l’autonomia de totes les altres regions per la via de l’article 143 de la Constitució, hagué de convocar en Andalusia el referèndum de ratificació de la iniciativa autonòmica que preveu l’article 151.1, plebiscit que se celebrà pel febrer de 1980. Aquella consulta no assolí, per a penes un grapat de vots, la majoria absoluta favorable de la província d’Almeria. (La Constitució exigeix la majoria absoluta favorable del cens electoral en cadascuna de les províncies i no en el conjunt de totes elles.) Jurídicament, Andalusia no hauria d’haver-se constituït en autonomia per la via de l’article 151. El problema legal fou resolt pels Pactes Autonòmics de 1981, que modificaren la Llei Orgànica de distintes modalitats de referèndum, anticonstitucionalment, per tal d’encaixar el resultat del referèndum andalús. (S’aprovà també una llei orgànica que substituí la iniciativa d’Almeria.) A més, s’aprofità l’avinentesa per a equiparar Galícia a Catalunya i el País Basc, i per a sotmetre a referèndum l’estatut gallec. Finalment, es fixà el mapa autonòmic i s’establí el calendari d’accés a la autonomia de les altres comunitats, per la via de l’article 143.



Per últim, tenim la claríssima alteració de les regles del joc al País Valencià, a mitjan partit. El primer president del Consell Preautonòmic (1978 - 1979), Josep Lluís Albinyana, posà en marxa el mecanisme establert a l’article 143.2 de la Constitució: «La iniciativa del procés autonòmic correspon a les Diputacions interessades i a les dues terceres parts dels municipis la població dels quals represente, almenys, la majoria del cens electoral de cada província. Aquests requisits hauran de ser acomplerts en el termini de sis mesos des del primer acord adoptat al respecte per alguna de les corporacions locals interessades.» Albinyana va recórrer el país de nord a sud i va obtenir el pronunciament de suficients municipis. Això hauria d’haver permès transitar la via de l’article 151.1, com Andalusia: «No serà precís deixar transcórrer el termini de cinc anys, quan la iniciativa del procés autonòmic siga acordada dins del termini de l’article 143.2 per les tres quartes parts dels municipis de cadascuna de les províncies afectades que representen, almenys, la majoria del cens electoral de cadascuna d’elles i dita iniciativa siga ratificada mitjançant referèndum pel vot afirmatiu de la majoria absoluta dels electors de cada província.»


Però els valencians mai no vam poder pronunciar-nos en cap referèndum. Després dels pactes de 1981, haguérem de conformar-nos amb l’autonomia de segona que estableix l’article 143. Sí, ja sabem que el legislador, de tots els impulsos de justícia idealment possibles, concreta allò relativament just que reconeix possible ara i ací. També sabem que aqueixa concreció queda darrere d’allò que a uns semblarà el just absolut desitjable. Possiblement, els sostres autonòmics de la primera etapa democràtica eren el mínim de justícia realitzable en aquell moment. Els nacionalismes perifèrics van aprendre aviat la dita «val més un té que dos te'n daré». Però han passat trenta anys. Com ja s’ha dit, les lleis no es dicten per a l’eternitat (bé que alguns voldrien una partida eterna). Cal fugir, això sí, dels canvis a través de lleis orgàniques; una majoria parlamentària distinta pot derogar-les (l’altre dia, ho avisava Zapatero). En conclusió: si altres vegades s’han canviat les normes del joc, per què no s’haurien de poder canviar ara? Només hi ha una resposta possible: per manca de massa crítica en les opcions nacionalistes.

divendres, 16 de juliol del 2010

Res de nou

Aquests dies s’ha parlat molt de la “marea roja”. Aquesta marea és com les de veritat, com les de la mar Cantàbrica: a la plenamar, li succeeix la baixamar. És a dir, en pocs dies, la marea roja haurà desaparegut. Ara bé, molts nacionalistes —dels nacionalismes perifèrics exacerbats— es pregunten si el triomf de la “roja” haurà augmentat el nombre d’espanyolistes. És una pregunta difícil de respondre, sense l’estudi sociològic pertinent —amb enquesta inclosa—, però jo vaig a arriscar una resposta: em sembla que el nombre d’espanyolistes no ha variat, roman estacionari. Segons el meu parer, hi ha tres classes d’espanyolistes: els espanyolistes d’extrema dreta de tota la vida —ja sabeu: partidaris de la unidad de destino en lo universal; els espanyolistes que defenen un nou projecte krausista, una Espanya moderna, democràtica i descentralitzada ma non troppo —ací estan clavats els xics del PSOE i el grup de comunicació PRISA; finalment, tenim els espanyolistes procedents de la humanitat a mig coure —segons expressió feliç de l’escriptor valencià Manolo Vicent. En aquest tercer apartat, cal incloure Manolo el del Bombo, tots els aficionats al futbol que es disfressen de toreros o guàrdies civils, els energúmens que enarboren banderes monàrquiques amb el bou d’Osborne, etc.



L’espanyolisme té aspectes transversals. El manolisme és un dels més evidents. I no parle sols del nostre paisà Manolo el del Bombo; em referisc també a Manolo Escobar i als redactors esportius del grup PRISA: Manolo Lama, Manu Carreño, Juanma Castaño i tutti quanti. De fet, això de la “roja” és un invent del seu canal de televisió, Cuatro, el color corporatiu del qual —ja hauríeu notat la coincidència— és també roig. Les ments pensants de PRISA van decidir, durant la passada Eurocopa, que aconseguir l’Espanya jacobina, il·lustrada, moderna i democràtica de què parlàvem adés ben valia una incursió en la humanitat a mig coure, sobretot si això podia produir abundants beneficis a l’empresa. Van encomanar una campanya de marketing molt ben feta —cal llevar-se el barret davant dels seus creadors— en què es confonien el color de la selecció nacional de futbol i el color corporatiu de la cadena. Al final, gràcies al triomf de la “roja”, van aconseguir un doll d’espanyolisme i negoci a parts iguals i sense complexos. Perquè això sí —no tot anaven a ser aspectes arterament monetaris—, l’operació de Cuatro aconseguí de llevar-li el monopoli de la bandera espanyola a l’extrema dreta reaccionària.



A partir d’aquella Eurocopa, la gent fa ostentació de la bandera rojigualda sense cap complex. I clar, tanta ostentació fa pensar que ha pujat el nombre de nacionalistes espanyols. Jo crec que és una falsa apreciació. Nacionalistes perifèrics “exacerbats” només són —vaig a pecar d’optimisme— la meitat dels catalans i els bascos, una tercera part dels gallecs i uns poquets baleàrics i valencians reclosos en reserves sioux. La resta continua sent tan espanyola com fa tres anys i com sempre. El que passa és que ara molts ciutadans trauen la bandereta sense vergonya, amb l’excusa que ha guanyat la seua selecció de futbol. (Ací, al País Valencià, fa temps que la trauen amb total desvergonyiment.) En definitiva, què hem de fer? Hem de ser optimistes o pessimistes? Jo diria que tan optimistes o pessimistes com ja ho érem abans del campionat mundial de futbol. A més, el triomf de la “roja” és fruit, en bona mesura, de jugadors catalans. Sí, ja sé: alguns diran que, tot i deure molt a Catalunya, el triomf de la selecció serà utilitzat políticament en contra dels catalans. Jo no ho tinc tan clar. Els mitjans de comunicació espanyols han donat, aquests dies, moltes explicacions sobre la normalitat de la “roja”.



Massa! Alguna cosa en deuen recelar. No caldrien tantes explicacions per a una cosa que, segons diuen, està tan clara. De fet, la nit de la final, els espectadors del canal Cuatro van ser testimonis d’una anècdota ben divertida. Mentre els guanyadors iniciaven la volta d’honor pel Soccer City Stadium, Manolo Lama i companyia exaltaven la cohesió del grup, l’absència de localismes, la normalitat amb que s’havien defès els colors “nacionals”. De sobte, Carles Puyol i Xavi Hernández es van cobrir els muscles amb la senyera quadribarrada. Els periodistes de Cuatro es van quedar muts. L’endemà, per a compensar, algú havia proporcionat una senyera blava a Albiol, una bandera d’Astúries a Villa... Ja sabeu: cafè per a tots. Sincerament, jo crec, en definitiva, que les coses són, més o menys, com eren abans del mundial.

dimecres, 14 de juliol del 2010

La canxa realment existent ací i ara

Dies enrere, Tadeus es preguntava per l'actitud dels nacionalistes no espanyols davant la probable victòria de la selecció espanyola al mundial de futbol. No vaig voler contestar en aquell moment per raons òbvies: no convé vendre la pell de l’ós abans d’haver-lo caçat. Ara ja puc explicar, però, quines són les meues percepcions de l’assumpte. Primerament, he de dir que nombroses persones —sobretot del gènere masculí, clar— tenen amor al futbol des que van amb pantalons curts. Jo, que de menut vaig estudiar als Padres (nom amb què era conegut el col·legi Claret quan encara el regien els frares claretians) recorde la passió que ficaven els alumnes als partits que es jugaven al pati, l’alegria quan algú portava un baló nou de reglament, l’emoció de vestir l’equipatge reglamentari. (Faig servir la tercera persona, perquè solia ser rebutjat a l’hora de formar equips, amb la subsegüent frustració.) També em vénen al cap escenes del mundial d’Anglaterra, celebrat el 1966. Destacaren figures com el negre portuguès Eusébio o els rossos anglesos Bobby Moore i Bobby Charlton. La selecció amfitriona guanyà la final, disputada a Wembley. Derrotà l’equip d’Alemanya Federal —amb jugada polèmica inclosa: gol fantasma dels anglesos considerat vàlid per l’àrbitre. Són imatges inoblidables en blanc i negre. Com també són inoblidables els partits a la Cardincha o les partides de futbolins que disputàvem enfront del Moncho, en uns recreatius de l’Albereda avui desapareguts. El futbol alça molta passió ací i a tot arreu. Per això, hi ha tants joves que volen dedicar-s’hi professionalment.


Dir, com diuen algunes persones, que els futbolistes viuen en un món a part de diners i luxe, sense conèixer res del que es mou al seu voltant, no és del tot exacte. Amb els futbolistes passa igual que amb altres estrelles de l’espectacle: unes són solidàries, i coneixen perfectament la repercussió de les seues accions, i altres ignoren totalment el món circumdant. Des que comença a jugar a les categories inferiors, la meta d’un futbolista és triomfar. I s’ha de dir clar: els màxims triomfs possibles són guanyar l’europeu de clubs o vestir la camiseta de la selecció nacional i guanyar el campionat europeu i el mundial. Un jugador del Regne Unit pot vestir la samarreta d’Escòcia, posem per cas. Un jugador de les Espanyes només pot vestir la “roja”. Els puristes diran que els Xavi, Piqué, Puyol, Busquets i companyia, si foren veritables patriotes, renunciarien a defendre aqueixa samarreta. Què voleu que us diga? Afirmacions com aquestes em semblen hipòcrites i surrealistes. Renunciarien alguns dels qui diuen això al seu càrrec o al seu lloc de treball en un organisme o en una tasca depenents d’institucions estatals o d’empreses espanyoles? Hauria de renunciar el meu amic Xavi Aliaga a treballar en El País perquè és un periòdic espanyol? Si he de resoldre un plet amb la meua empresa, renunciaré als tribunals civils perquè són espanyols? Jo crec que hauríem de ser raonables. Mentre no existisquen seleccions nacionals de Catalunya o Euskadi, no queda altre remei que jugar el partit a la canxa realment existent ací i ara. La resta són brindis al sol. I així ho han entès joves com Carles Puyol i Xavi Hernández; malgrat la marea roja que els encerclava, van donar la volta d’honor al Soccer City Stadium embolicats amb la senyera (Xavi encara la duia quan arribà a Barajas). Demostraren estar perfectament informats del que passava a molts quilòmetres de Sud-àfrica.

dimarts, 13 de juliol del 2010

Lleis per a tota l’eternitat?

Els fets recents que han voltat l’Estatut de Catalunya (la sentència del Tribunal Constitucional i la manifestació del dia 10) haurien de menar a la reflexió sobre les implicacions jurídiques de l’assumpte. El legislador no dicta les lleis —tampoc les constituents— per a tota l’eternitat. Nombrosos teòrics han posat de manifest que la idea del dret subjacent als principis jurídics en què es basa l’estat democràtic persegueix dos objectius: la pau jurídica i la justícia. Dit en altres paraules: els éssers humans abandonen l’estat de natura per a gaudir de la pau i la justícia. Ara bé, com es reemplaça l’estat de natura per un estat de dret? Alguns filòsofs han proposat la teoria del contracte social. Però la noció de contracte social no serveix de molt: manca d’historicitat (no existeix l’indret ni el moment en què hipotèticament fou subscrit). A més, els moderns ens estatals provenen de l’estat absolutista, entès com una unió de súbdits fundada en la relació de submissió al monarca. Per tant, molts dels estats existents —Espanya, posem per cas— tenen pendent de solució el problema de cohesió entre les seues parts constituents.

Amb l'esdevenir històric, algunes nacions veieren consagrada la seua condició d’estats sobirans. (Es poden esmentar els casos d’Hongria, els Països Baixos, Irlanda o Portugal.) Altres quedaren subjugades per estats imperialistes (és el cas de l’antiga Corona d’Aragó). La manca d’encaix jurídic de les diferents realitats nacionals que encabeix l’Estat espanyol trobà una primera solució a la Constitució de 1978, que creà l’estat autonòmic. Amb l’aprovació de l’Estatut, es produí un pacte, per exemple, entre les Corts espanyoles i el Parlament de Catalunya. Aquell pacte fou renovat, fa quatre anys, pel nou Estatut parcialment modificat per la sentència del Tribunal Constitucional. Com ha posat de relleu Javier Pérez Royo, el nou Estatut no hauria d’haver estat modificat o derogat de forma unilateral per ningú. Formalment és una llei orgànica, però materialment és una cosa distinta. No regula una matèria determinada, com fan les altres lleis orgàniques. L’Estatut és un pacte d’inserció de Catalunya a l’Estat.

D’acord amb la Constitució, les nacions (nacionalitats, segons la terminologia de la llei de lleis) poden pactar els termes d’aqueixa inserció. L’Estatut ha de ser acceptat, doncs, tant per l’Estat com per la nacionalitat que es constitueix en comunitat autònoma a través del pacte. Ara bé, un pacte d’aquesta natura només pot ser polític, assolit pels òrgans constitucionals que tinguen legitimació democràtica directa (que siguen, doncs, òrgans de natura política, bé que el resultat del pacte siga una norma jurídica). El pacte global d’inserció és inseparable de cadascuna de les clàusules del mateix, perquè sol contenir cessions d’uns i d’altres (de fet, l’Estatut aprovat al Parlament de Catalunya patí importants tisorades a les Corts Generals). Per això, el pacte ha de contenir per mandat constitucional (article 147. 3 de la Constitució) clàusules de reforma. És a dir, qualsevol modificació de l’Estatut ha de reproduir les condicions del pacte originari.

El mandat confirma amb tota claredat la diferent naturalesa d’un estatut i una llei orgànica. Aquesta no pot tenir clàusules de reforma (una majoria absoluta de les Corts Generals basta per a derogar-la). Un estatut, pel contrari, no pot ser modificat o derogat unilateralment per ningú. Només pot ser-ho mitjançant la renovació del pacte originari, mitjançant la manifestació de voluntat del parlament autònom i les Corts, i el concurs del cos electoral (als estatuts de l’article 151 de la Constitució). Una llei orgànica no es pacta amb ningú; un estatut ha de ser pactat. I una vegada assolit el pacte, el seu contingut és intocable. Només pot ser revisat pels òrgans constitucionals que l’han assolit, seguint el procediment que s’estableix al propi estatut. (Aqueix és l’únic sentit que pot tenir el mandat de l’article 147.3, que imposa la figura de la reforma com a contingut obligatori de tots els estatuts.) La Justícia Constitucional no pot, per tant, estendre’s a les clàusules de reforma: ni a les de reforma constitucional ni a les de reforma estatutària. Un estatut forma part, en definitiva, del bloc constitucional, de l'organització bàsica de l'Estat.


Qüestió distinta és que la interpretació del pacte, per un parlament autònom o per les Corts, puga originar un conflicte que s’haja de substanciar davant del Constitucional. Una llei estatal o autonòmica de desenvolupament de la Constitució o d’un estatut sí pot ser recorreguda. Què ha passat, doncs, amb l’Estatut de Catalunya? Que no s’ha respectat res del que s’acaba de dir, en part perquè ni la Constitució ni la LOTC (Llei Orgànica del Tribunal Constitucional) aclareixen adequadament l’assumpte i en part perquè el tribunal ha esdevingut una darrera instància política, abandonant el seu paper de garant jurídic. Així doncs, un tribunal desprestigiat, disminuït (pel traspàs o la recusació d’alguns membres) i format per diversos vocals amb el mandat caducat ha decidit ficar cullerada, després de quatre anys de deliberacions, en un pacte subscrit pel Parlament i les Corts Generals, i referendat pel cos electoral de Catalunya. Ha provocat, per tant, una crisi constitucional i una crisi política. Ja ho hem dit adés: el legislador no dicta les lleis per a tota l’eternitat. Quan una porta es tanca, cal obrir altres. La manifestació de dissabte passat semblava deixar-ho ben clar. I dic semblava, perquè les convocatòries que compten amb un suport majoritari dels partits solen tenir l’èxit assegurat. Altra cosa serà el resultat de les pròximes eleccions a Catalunya. Ja veurem.

dissabte, 10 de juliol del 2010

Difícil d’explicar

Ens hem parat a pensar alguna vegada en el número de caixes d’estalvis que tenen sucursal a Xàtiva? Deu? Dotze? Catorze? Hi ha entitat que té dos, tres oficines a la ciutat. Podríem estar parlant, doncs, de dues dotzenes de sucursals dels antics monts de pietat. Mare meua! Tants diners hi ha a Xàtiva? Deu haver-los. Des que jo tinc memòria, la nostra ciutat ha acollit múltiples entitats creditícies. Arribà a tenir fins i tot sucursal del Banc d’Espanya. Sovintejaven també les persones que prestaven diners amb usura. (La gent de la meua generació haurà sentit parlar del Floc, de Miquelet...) És més, ara mateix, el tram de República Argentina comprès entre Carlos Sarthou i Baixada de l’Estació sembla un veritable Wall Street.

Per la seua naturalesa jurídica, les caixes eren fins ara fundacions de caràcter assistencial, obligades per llei a reinvertir els beneficis en tasques comunals i a crear riquesa econòmica a la zona d’implantació. Una part dels guanys engrossia, per tant, llurs obres socials, que havien d’atendre la demanda cívica en aspectes com integració de col·lectius desafavorits, activitats culturals, conservació del patrimoni, etc. És a dir, les caixes no podien repartir dividends entre uns accionistes que, d'altra banda, no tenien. Doncs bé, tot això està a punt d’acabar: llur caràcter social (en general, estaven especialitzades a canalitzar l'estalvi popular i a finançar famílies i petites o mitjanes empreses) ja havia naufragat fa temps a les procel·loses aigües del mercat; l’arrelament local, amb una xarxa d'oficines d'implantació bàsicament regional, ja era pura entelèquia; i podran, a partir d’ara, tenir accionistes. Què ha passat amb les caixes?

Ha passat que s’han deixat encegar per la lluïssor del vedell d’or. Millor dit: s’han deixat encegar els polítics que hi manaven! Les entitats creditícies tenen capacitat de crear diners —de multiplicar-los, com feia Crist amb els pans i els peixos. Ho explicarem amb un exemple. Imagine vostè que ingressa 100.000 euros en Bancaixa —o Caja Madrid, tant se val. L’entitat (obligada a guardar el 2% com a coeficient de caixa) presta 98.000 a un particular, perquè es compre un apartament. El venedor ingressa els diners a la caixa, que es reserva el 2% i presta el 98% restant (96.040 euros) a un comerciant. Amb aquests euros, el comerciant compra equips electrònics a un majorista, que ingressa els diners a la caixa. I així successivament. Si sumàrem les quantitats dipositades, les prestades i els coeficients de caixa, veuríem com els cent mil euros inicials van multiplicant-se. Acabaran convertits en cinc milions. Totes les caixes s'han deixat arrossegar per aquesta voràgine multiplicadora.
Els gestors de Bancaixa deien que l’entitat rutllava la mar de bé. Mentien pietosament, perquè estava contaminada pel rajol; havia concedit crèdits, posem per cas, a l’empresa Llanera. D’altra banda, el polítics del PP destinaven molts dels diners “fabricats” —recorden: 50 euros per cada euro ingressat— a pal·liar els dèficits de projectes faraònics com Terra Mítica. La prova que Bancaixa estava contaminada —malgrat les protestes en contra dels seus patrons— és que les agències de rating li havien rebaixat la qualificació i havia rebut tirons d’orella del Banc d’Espanya, que fa inspeccions molt rigoroses. Finalment, l’entitat s’ha hagut de lliurar nugada de peus i mans —per decisió de les altes esferes polítiques— a Caja Madrid. El senyor Olivas, que sempre havia proclamat com era de boiant la situació, diu ara que la caixa tindrà un magnífic pla de viabilitat. Si tan bona era la situació, com és que calia un pla de viabilitat?

En fi, la superba fusió amb Caja Madrid implicarà aquests gloriosos resultats: supressió de 500 oficines, pèrdua de 3.400 llocs de treball, trasllat del poder de decisió a Madrid, anul·lació de la marca fora de les fronteres autonòmiques i eliminació d’un instrument de primer orde per a la política econòmica valenciana. Fins ara, només s’han sentit les protestes del Bloc Nacionalista. Els polítics del PP afirmen que l’operació és excel·lent; els del PSPV encara s’ho estan pensant. Quina cosa s’estan pensant? Com explicar que no els agrada l’estofat que han cuinat, a la Moncloa, Zapatero i Rajoy. Difícil d’explicar sense que caiga la cara de vergonya!

(publicat a Levante-EMV, el 10/07/2010)

divendres, 9 de juliol del 2010

L'èpica i la lírica

El partit de futbol, quan el protagonitzen equips que ens són aliens, pot resultar tediós. A diferència d’altres xocs esportius —de bàsquet per exemple—, els partits de futbol poden transcórrer sense que el joc depare res destacable durant bona part de la seua durada. Jugades aïllades i poc més! Si hom no és partidari de cap dels contrincants, haurà d’identificar-se —ni que siga provisionalment— amb un d’ells; altrament, s’avorrirà mortalment, no trobarà interès a seguir les incidències del matx. Només si ens identifiquem amb un dels colors, gaudirem i patirem com cal. S’escaparan les exclamacions de rigor: «Goool!» —quan la fortuna siga propícia— i «Aiii!» —quan es mostre esquiva amb l’equip que s’ha elegit. Els factors que inclinen a simpatitzar per uns colors o altres són múltiples. El més habitual és l’associació simbòlica amb l’ètnia, la contrada o les creences pròpies. Hi ha casos paradigmàtics: el Glasgow Rangers és l’equip dels escocesos protestants i el Celtic, el dels catòlics.

El futbol està empeltat d’un enorme maniqueisme. En començar un encontre que ni ens va ni ens ve, hem de decidir qui és el bo i qui és el dolent. (Generalment, ens inclinarem pel bo, pel dèbil.) De vegades, un arbitratge injust o la presència d’un brivall, de jugadors canalles com Cristiano Ronaldo o Marco Materazzi —el defensa italià que provocà la cèlebre cabotada de Zidane—, ajuda a prendre la decisió. I clar, també està el pathos d’aquest esport. Els devots d’alguns equips són eterns patidors: víctimes d’errors colossals, d’injustícies còsmiques. Per a entendre en futbol, no cal anar a Salamanca. Tothom —molts homes i cada vegada més dones— comprenen, perfectament, les tracamanyes del joc. Qualsevol aficionat pot adonar-se, per tant, d’una equivocació arbitral palmària o sentir-se víctima d’una conjura de la FIFA —ja sabeu, l’eterna lluita de David contra Goliat.

Un partit és, en realitat, una metàfora de l’existència. Aquelles competicions importants, en què la classificació es juga en un sol partit, són perfectes per a entendre l’essència del futbol. Prova que el joc en si és, per a nombrosos entusiastes, totalment intranscendent són declaracions com aquesta: «Jo vull que guanyen els meus encara que siga per la mínima, de penal i al temps de descompte.» És més: alguns seguidors no poden resistir la tibantor i opten per no veure el partit; l’enregistren i el miren després, quan saben que el seu equip ha guanyat. Amb tots aquests ingredients, una fase final dels mundials és l’escenari perfecte per a l’èpica i la lírica. Si la “roja” es proclama finalment campiona del món, assistirem a un desbordament dels sentiments patriòtics —espanyols, per suposat— que ni els més vells recordaran.

dilluns, 5 de juliol del 2010

Ecos del Dream Team

En un partit de futbol, bona part del joc transcorre entre piloteigs aparentment intranscendents. Aparentment, perquè la base essencial del joc és el toc. Es juga tocant, es gesten les jugades tocant, s’arriba a la zona de definició tocant. L’argentí Ángel Cappa va dir en certa ocasió: «El toc no és un mer entreteniment, ni una opció estètica, com tampoc no ho és la poesia. A Borges li causava estranyesa que li preguntaren per a què serveix la poesia. “Hi ha preguntes molt rares”, deia el mestre. “És com si jo preguntés per a què serveix el sabor del cafè”.» Si un equip no controla durant la sortida, és difícil que puga elaborar la jugada de gol. I si no l’elabora, es difícil que trobe la situació propícia per a marcar; s’ho haurà de fer tot a la sort del contracop.

Es controla i es crea tocant. Amb velocitat i ritme, amb sentit, amb la finalitat de trobar l’espai i el company lliures. El toc és una necessitat del joc, de cap manera una dilapidació o concessió generosa a l’espectacle. Es toca per a jugar bé i es juga bé per a guanyar. En ocasions, el piloteig pot esdevenir una successió de tocs horitzontals, lents, sense criteri i, per tant, tediosos. Això passa quan l’equip s’oblida de l’objectiu: el gol. O quan l’adversari es tanca al seu camp, establint una defensa numantina. Fins i tot en aquestes ocasions, és millor jugar. Qui domina el joc gaudeix. I es juga amb la pilota. Mai no és bo córrer per a tractar d’agafar-la; resulta dolorós anar darrere d’ella. El toc de pilota compleix la funció de desgastar el rival mentre hom espera, amb paciència i concentració, que la llauna acabe obrint-se.



De vegades, l’equip adversari, que també coneix els fonaments del joc, desplega estratègies que entrebanquen la possessió i la circulació del baló. Els italians són especialistes en el catenaccio (el forrellat), sistema defensiu ideat per a no patir riscs: marcatge de l’home a l’home en cada part del camp, un lliure darrere de l’última línia defensiva i un punta avançat a l’espera del contracop. Com que talla el naixement de cada iniciativa del contrincant, el catenaccio mata sovint l’espectacle, però ha donat nombrosos triomfs internacionals al futbol italià. El Barça va perdre les semifinals de l’última Champions amb un Inter que practicà un catenaccio de manual. Aquest sistema no és, però, cap garantia de res; la selecció italiana va perdre contra Corea del Nord al Mundial de 1966. (I no ha aconseguit superar la primera fase dels mundials de Sud-àfrica, bé que en aquesta ocasió l’esquadra azzurra semblava mancar de qualsevol sistema.)



Les tàctiques que intenten matar el joc creatiu fracassen quan topen amb un equip que estima la pilota i es troba inspirat. I els espectadors sempre agraeixen el jogo bonito: triangulacions del baló, toreig de l’adversari i elaboració de la jugada de gol. A l’època del Dream Team, el Barça inaugurà aquesta manera de jugar. En aquells temps, Laudrup mirava cap a l’esquerra i deixava tot sol Stoikov per la dreta. Koeman era l’encarregat d’iniciar les transicions des del fons de la seua defensa. Fou una època de glòria esportiva. El joc barcelonista de toc l’havien importat Cruyff i els jugadors holandesos. I és el joc que practiquen l’actual Barça de Guardiola i la Selecció “Hispano Barcelonista” —segons la curiosa expressió encunyada per Joan Herrera, líder d’ICV. Homes com Puyol, Piqué, Busquets, Xavi, Iniesta, Pedro o Villa són essencials al joc de l’equip que disputarà les semifinals dels mundials de Sud-àfrica. Al combinat de Vicente del Bosque també participen altres jugadors sortits de can Barça: Cesc, Pepe Reina i Víctor Valdés. I tots ells practiquen, quan els deixen, el jogo bonito.

dissabte, 3 de juliol del 2010

Bocs emissaris

En 2007, el CIS féu una enquesta molt interessant. Preguntà per la identificació dels ciutadans amb els diferents equips de futbol. Les respostes permeteren de verificar hipòtesis —com ara la significació ètnica i territorial dels diferents clubs, i la ideologia dels seus aficionats— que fins aqueix moment havien mancat de suport estadístic. El panorama dibuixat pel CIS permetia conjecturar que els equips de futbol són una mena de bocs emissaris en què les masses carreguen les seues aspiracions, els seus fanatismes i les seues frustracions. Bé que les dades d’aquella enquesta es referien a l’Estat espanyol, l’extrapolació dels resultats en àmbits distints —al futbol de seleccions, posem per cas, ara que s’està celebrant el campionat mundial de Sud-àfrica—, demostraria que les significacions del fenomen no varien.

El poder ho va descobrir, ja fa temps, i utilitza la capacitat d’aglutinament de l’esport (el futbol, el rugbi...) per a construir nació, per a potenciar el sentiment d’adscripció nacional —o per a crear-ne, als indrets on no n’hi ha. Així, quan la selecció és derrotada, la “nació” sencera entra en estat catatònic. (Ho hem vist a França, a Itàlia o a Nigèria —on les derrotes dels respectius equips han esdevingut assumpte d’Estat—, i ho veiem avui a Brasil.) En canvi, les victòries de l’equip “nacional” menen al paroxisme. Yo soy español, español, español. Yo soy español, español, español, cantaven enfervorides les masses a la Pell de Brau. Vamos a ser campeones. Vamos a ganar!, cridaven, sense considerar que campions seran, en tot cas, els onze jugadors que corren per la gespa darrere de la pilota. A la plàcida Holanda de les tulipes, els molins i els formatges, la convulsió per la victòria sobtada sobre Robinho, Kaká i companyia abastava ahir dimensions siderals.




Altra dada interessant que posava de manifest l’enquesta del CIS és la ideologia majoritàriament dretana dels seguidors del València CF, que són, a més, els aficionats més entusiastes de la “roja”. (Cal recordar, en aquest sentit, que Manolo el del Bombo és valencià; té un establiment hostaler ben a prop de Mestalla.) En fi, tot açò eren coses que s’intuïen. Sense anar massa lluny, aquests dies és ben fàcil de trobar pels carrers de Xàtiva banderes monàrquiques penjant de balcons i finestres. Jo he arribat a veure al carrer Sant Rafael una bandera franquista —amb l’àguila, el jou i les fletxes— durant la passada Eurocopa. L’esquerra, per la seua banda, sol estar molt allunyada de les manifestacions de masses amb tiró popular. Ignore quina serà la situació, quant a l’adscripció ideològica dels aficionats, en països com la República Argentina. Però sembla que el nacionalisme barroer i ranci s’ha estès com una taca d’oli pertot arreu.