dimarts, 13 de juliol de 2010

Lleis per a tota l’eternitat?

Els fets recents que han voltat l’Estatut de Catalunya (la sentència del Tribunal Constitucional i la manifestació del dia 10) haurien de menar a la reflexió sobre les implicacions jurídiques de l’assumpte. El legislador no dicta les lleis —tampoc les constituents— per a tota l’eternitat. Nombrosos teòrics han posat de manifest que la idea del dret subjacent als principis jurídics en què es basa l’estat democràtic persegueix dos objectius: la pau jurídica i la justícia. Dit en altres paraules: els éssers humans abandonen l’estat de natura per a gaudir de la pau i la justícia. Ara bé, com es reemplaça l’estat de natura per un estat de dret? Alguns filòsofs han proposat la teoria del contracte social. Però la noció de contracte social no serveix de molt: manca d’historicitat (no existeix l’indret ni el moment en què hipotèticament fou subscrit). A més, els moderns ens estatals provenen de l’estat absolutista, entès com una unió de súbdits fundada en la relació de submissió al monarca. Per tant, molts dels estats existents —Espanya, posem per cas— tenen pendent de solució el problema de cohesió entre les seues parts constituents.

Amb l'esdevenir històric, algunes nacions veieren consagrada la seua condició d’estats sobirans. (Es poden esmentar els casos d’Hongria, els Països Baixos, Irlanda o Portugal.) Altres quedaren subjugades per estats imperialistes (és el cas de l’antiga Corona d’Aragó). La manca d’encaix jurídic de les diferents realitats nacionals que encabeix l’Estat espanyol trobà una primera solució a la Constitució de 1978, que creà l’estat autonòmic. Amb l’aprovació de l’Estatut, es produí un pacte, per exemple, entre les Corts espanyoles i el Parlament de Catalunya. Aquell pacte fou renovat, fa quatre anys, pel nou Estatut parcialment modificat per la sentència del Tribunal Constitucional. Com ha posat de relleu Javier Pérez Royo, el nou Estatut no hauria d’haver estat modificat o derogat de forma unilateral per ningú. Formalment és una llei orgànica, però materialment és una cosa distinta. No regula una matèria determinada, com fan les altres lleis orgàniques. L’Estatut és un pacte d’inserció de Catalunya a l’Estat.

D’acord amb la Constitució, les nacions (nacionalitats, segons la terminologia de la llei de lleis) poden pactar els termes d’aqueixa inserció. L’Estatut ha de ser acceptat, doncs, tant per l’Estat com per la nacionalitat que es constitueix en comunitat autònoma a través del pacte. Ara bé, un pacte d’aquesta natura només pot ser polític, assolit pels òrgans constitucionals que tinguen legitimació democràtica directa (que siguen, doncs, òrgans de natura política, bé que el resultat del pacte siga una norma jurídica). El pacte global d’inserció és inseparable de cadascuna de les clàusules del mateix, perquè sol contenir cessions d’uns i d’altres (de fet, l’Estatut aprovat al Parlament de Catalunya patí importants tisorades a les Corts Generals). Per això, el pacte ha de contenir per mandat constitucional (article 147. 3 de la Constitució) clàusules de reforma. És a dir, qualsevol modificació de l’Estatut ha de reproduir les condicions del pacte originari.

El mandat confirma amb tota claredat la diferent naturalesa d’un estatut i una llei orgànica. Aquesta no pot tenir clàusules de reforma (una majoria absoluta de les Corts Generals basta per a derogar-la). Un estatut, pel contrari, no pot ser modificat o derogat unilateralment per ningú. Només pot ser-ho mitjançant la renovació del pacte originari, mitjançant la manifestació de voluntat del parlament autònom i les Corts, i el concurs del cos electoral (als estatuts de l’article 151 de la Constitució). Una llei orgànica no es pacta amb ningú; un estatut ha de ser pactat. I una vegada assolit el pacte, el seu contingut és intocable. Només pot ser revisat pels òrgans constitucionals que l’han assolit, seguint el procediment que s’estableix al propi estatut. (Aqueix és l’únic sentit que pot tenir el mandat de l’article 147.3, que imposa la figura de la reforma com a contingut obligatori de tots els estatuts.) La Justícia Constitucional no pot, per tant, estendre’s a les clàusules de reforma: ni a les de reforma constitucional ni a les de reforma estatutària. Un estatut forma part, en definitiva, del bloc constitucional, de l'organització bàsica de l'Estat.

Qüestió distinta és que la interpretació del pacte, per un parlament autònom o per les Corts, puga originar un conflicte que s’haja de substanciar davant del Constitucional. Una llei estatal o autonòmica de desenvolupament de la Constitució o d’un estatut sí pot ser recorreguda. Què ha passat, doncs, amb l’Estatut de Catalunya? Que no s’ha respectat res del que s’acaba de dir, en part perquè ni la Constitució ni la LOTC (Llei Orgànica del Tribunal Constitucional) aclareixen adequadament l’assumpte i en part perquè el tribunal ha esdevingut una darrera instància política, abandonant el seu paper de garant jurídic. Així doncs, un tribunal desprestigiat, disminuït (pel traspàs o la recusació d’alguns membres) i format per diversos vocals amb el mandat caducat ha decidit ficar cullerada, després de quatre anys de deliberacions, en un pacte subscrit pel Parlament i les Corts Generals, i referendat pel cos electoral de Catalunya. Ha provocat, per tant, una crisi constitucional i una crisi política. Ja ho hem dit adés: el legislador no dicta les lleis per a tota l’eternitat. Quan una porta es tanca, cal obrir altres. La manifestació de dissabte passat semblava deixar-ho ben clar. I dic semblava, perquè les convocatòries que compten amb un suport majoritari dels partits solen tenir l’èxit assegurat. Altra cosa serà el resultat de les pròximes eleccions a Catalunya. Ja veurem.

2 comentaris:

Xavier Aliaga ha dit...

Bingo! Magnífica dissecció i argumentació de la cosa.

Ximo ha dit...

Xavi, jo crec que em tens una estima excessiva. Gràcies per enèsima vegada.

Salut