divendres, 9 de juliol de 2010

L'èpica i la lírica

El partit de futbol, quan el protagonitzen equips que ens són aliens, pot resultar tediós. A diferència d’altres xocs esportius —de bàsquet per exemple—, els partits de futbol poden transcórrer sense que el joc depare res destacable durant bona part de la seua durada. Jugades aïllades i poc més! Si hom no és partidari de cap dels contrincants, haurà d’identificar-se —ni que siga provisionalment— amb un d’ells; altrament, s’avorrirà mortalment, no trobarà interès a seguir les incidències del matx. Només si ens identifiquem amb un dels colors, gaudirem i patirem com cal. S’escaparan les exclamacions de rigor: «Goool!» —quan la fortuna siga propícia— i «Aiii!» —quan es mostre esquiva amb l’equip que s’ha elegit. Els factors que inclinen a simpatitzar per uns colors o altres són múltiples. El més habitual és l’associació simbòlica amb l’ètnia, la contrada o les creences pròpies. Hi ha casos paradigmàtics: el Glasgow Rangers és l’equip dels escocesos protestants i el Celtic, el dels catòlics.

El futbol està empeltat d’un enorme maniqueisme. En començar un encontre que ni ens va ni ens ve, hem de decidir qui és el bo i qui és el dolent. (Generalment, ens inclinarem pel bo, pel dèbil.) De vegades, un arbitratge injust o la presència d’un brivall, de jugadors canalles com Cristiano Ronaldo o Marco Materazzi —el defensa italià que provocà la cèlebre cabotada de Zidane—, ajuda a prendre la decisió. I clar, també està el pathos d’aquest esport. Els devots d’alguns equips són eterns patidors: víctimes d’errors colossals, d’injustícies còsmiques. Per a entendre en futbol, no cal anar a Salamanca. Tothom —molts homes i cada vegada més dones— comprenen, perfectament, les tracamanyes del joc. Qualsevol aficionat pot adonar-se, per tant, d’una equivocació arbitral palmària o sentir-se víctima d’una conjura de la FIFA —ja sabeu, l’eterna lluita de David contra Goliat.

Un partit és, en realitat, una metàfora de l’existència. Aquelles competicions importants, en què la classificació es juga en un sol partit, són perfectes per a entendre l’essència del futbol. Prova que el joc en si és, per a nombrosos entusiastes, totalment intranscendent són declaracions com aquesta: «Jo vull que guanyen els meus encara que siga per la mínima, de penal i al temps de descompte.» És més: alguns seguidors no poden resistir la tibantor i opten per no veure el partit; l’enregistren i el miren després, quan saben que el seu equip ha guanyat. Amb tots aquests ingredients, una fase final dels mundials és l’escenari perfecte per a l’èpica i la lírica. Si la “roja” es proclama finalment campiona del món, assistirem a un desbordament dels sentiments patriòtics —espanyols, per suposat— que ni els més vells recordaran.

1 comentari:

Tadeus ha dit...

Estos dies m'estic preguntant quina serà en general l'actitud dels nacionalistes no espanyols davant la més que probable victòria mundialista de la selecció espanyola. Mai ens hem vist en una igual, i serà curiós vore què passa.

Pel que fa als esports avorrits de vore, diria que n'hi ha pitjors que el futbol, per exemple el crícket, o el béisbol, on els partits s'allarguen durant hores. Fins i tot els esports més trepidants poden acabar avorrint per pur excés de trepidància.