dissabte, 10 de juliol de 2010

Difícil d’explicar

Ens hem parat a pensar alguna vegada en el número de caixes d’estalvis que tenen sucursal a Xàtiva? Deu? Dotze? Catorze? Hi ha entitat que té dos, tres oficines a la ciutat. Podríem estar parlant, doncs, de dues dotzenes de sucursals dels antics monts de pietat. Mare meua! Tants diners hi ha a Xàtiva? Deu haver-los. Des que jo tinc memòria, la nostra ciutat ha acollit múltiples entitats creditícies. Arribà a tenir fins i tot sucursal del Banc d’Espanya. Sovintejaven també les persones que prestaven diners amb usura. (La gent de la meua generació haurà sentit parlar del Floc, de Miquelet...) És més, ara mateix, el tram de República Argentina comprès entre Carlos Sarthou i Baixada de l’Estació sembla un veritable Wall Street.

Per la seua naturalesa jurídica, les caixes eren fins ara fundacions de caràcter assistencial, obligades per llei a reinvertir els beneficis en tasques comunals i a crear riquesa econòmica a la zona d’implantació. Una part dels guanys engrossia, per tant, llurs obres socials, que havien d’atendre la demanda cívica en aspectes com integració de col·lectius desafavorits, activitats culturals, conservació del patrimoni, etc. És a dir, les caixes no podien repartir dividends entre uns accionistes que, d'altra banda, no tenien. Doncs bé, tot això està a punt d’acabar: llur caràcter social (en general, estaven especialitzades a canalitzar l'estalvi popular i a finançar famílies i petites o mitjanes empreses) ja havia naufragat fa temps a les procel·loses aigües del mercat; l’arrelament local, amb una xarxa d'oficines d'implantació bàsicament regional, ja era pura entelèquia; i podran, a partir d’ara, tenir accionistes. Què ha passat amb les caixes?

Ha passat que s’han deixat encegar per la lluïssor del vedell d’or. Millor dit: s’han deixat encegar els polítics que hi manaven! Les entitats creditícies tenen capacitat de crear diners —de multiplicar-los, com feia Crist amb els pans i els peixos. Ho explicarem amb un exemple. Imagine vostè que ingressa 100.000 euros en Bancaixa —o Caja Madrid, tant se val. L’entitat (obligada a guardar el 2% com a coeficient de caixa) presta 98.000 a un particular, perquè es compre un apartament. El venedor ingressa els diners a la caixa, que es reserva el 2% i presta el 98% restant (96.040 euros) a un comerciant. Amb aquests euros, el comerciant compra equips electrònics a un majorista, que ingressa els diners a la caixa. I així successivament. Si sumàrem les quantitats dipositades, les prestades i els coeficients de caixa, veuríem com els cent mil euros inicials van multiplicant-se. Acabaran convertits en cinc milions. Totes les caixes s'han deixat arrossegar per aquesta voràgine multiplicadora.
Els gestors de Bancaixa deien que l’entitat rutllava la mar de bé. Mentien pietosament, perquè estava contaminada pel rajol; havia concedit crèdits, posem per cas, a l’empresa Llanera. D’altra banda, el polítics del PP destinaven molts dels diners “fabricats” —recorden: 50 euros per cada euro ingressat— a pal·liar els dèficits de projectes faraònics com Terra Mítica. La prova que Bancaixa estava contaminada —malgrat les protestes en contra dels seus patrons— és que les agències de rating li havien rebaixat la qualificació i havia rebut tirons d’orella del Banc d’Espanya, que fa inspeccions molt rigoroses. Finalment, l’entitat s’ha hagut de lliurar nugada de peus i mans —per decisió de les altes esferes polítiques— a Caja Madrid. El senyor Olivas, que sempre havia proclamat com era de boiant la situació, diu ara que la caixa tindrà un magnífic pla de viabilitat. Si tan bona era la situació, com és que calia un pla de viabilitat?

En fi, la superba fusió amb Caja Madrid implicarà aquests gloriosos resultats: supressió de 500 oficines, pèrdua de 3.400 llocs de treball, trasllat del poder de decisió a Madrid, anul·lació de la marca fora de les fronteres autonòmiques i eliminació d’un instrument de primer orde per a la política econòmica valenciana. Fins ara, només s’han sentit les protestes del Bloc Nacionalista. Els polítics del PP afirmen que l’operació és excel·lent; els del PSPV encara s’ho estan pensant. Quina cosa s’estan pensant? Com explicar que no els agrada l’estofat que han cuinat, a la Moncloa, Zapatero i Rajoy. Difícil d’explicar sense que caiga la cara de vergonya!

(publicat a Levante-EMV, el 10/07/2010)