dissabte, 9 de desembre de 2017

Somnolència

Passen els dies, els mesos i els anys, però Xàtiva no surt de l'ensopiment —o de la becadeta, com diu un amic. En matèria de patrimoni, la ciutat es troba al punt mort de quasi sempre. La restauració completa de Sant Domènec no s'albira a l'horitzó. De moment només s'han recuperat l'església, l'aula capitular i l'ala meridional del claustre, però estan pendents de repristinació les altres galeries del pati i el dormitori, situat darrere de l'ala ja restaurada, al sud del conjunt conventual. Imagine que passarà temps abans de veure l'inici dels treballs. També continua sent una incògnita el destí final del convent de Santa Clara. El problema són els diners. El marge de la Generalitat per a finançar projectes culturals és escàs. Amb prou feines pot pagar els serveis públics essencials: sanitat, educació, dependència... Per la seua banda, l'Ajuntament xativí està constret per dues traves: ha d'observar allò que estableix la Llei d'Estabilitat Pressupostària i Sostenibilitat Financera —el compliment de la qual vigila atentament Montoro— i vol reduir el deute heretat de la corporació anterior. No pot destinar, per tant, molts diners a inversions.

De fet, l'alcalde i el responsable econòmic del consistori repeteixen sovint que han aconseguit de reduir significativament el deute. En realitat, els ciutadans no se solen immutar massa quan senten parlar de préstecs, amortitzacions, interessos. La gent vol veure coses tangibles. En això, Rus era un mag —bé que alguns dels seus trucs de màgia no isqueren bé i valgueren un imperi que pagava el contribuent. Les eleccions no es guanyen amb balanços que només entenen els experts. Els electors solen premiar les concrecions. Cal suposar que l'esquerra tornarà a guanyar les pròximes eleccions locals per pura inèrcia, però convindria passar aviat de les elaboracions teòriques a les realitzacions pràctiques. Supose que el tripartit xativí deu amagar-se diverses cartes per al final del període municipal: piscina coberta, centre per a joves, casa de la dona... Quasi tots els governs fan servir aquesta tàctica de la traca final. També s'enllestiran algunes tasques d'agençament de les vies públiques. No resulta molt lluït per a un columnista acabar escrivint sobre el pipí de gos i la brutícia que omplen els espais públics de la seua ciutat.

Fa poc, llegia unes crítiques a Javier Marías i Fernando Sabater, columnistes d'un conegut diari madrileny. Els retreien d'abaixar sovint a nimietats —les curses de cavalls són una predilecció de Sabater— mentre el món està encès en flames. En fi, he de dir que els espais públics de Xàtiva són un desastre: caca i pipí de gos, centenars de milers de xiclets pegats a les voreres, rajoles esquerdades i abombades, ferms d'algunes vies apedaçats o esquinçats, parcs infantils sense manteniment, jardins descurats, fonts trencades... Tota la culpa no és de l'Ajuntament, ja ho sé. Hi ha molta incivilitat. Però tornem a l’assumpte del patrimoni històric. Per a solucionar algunes coses, no calen massa diners. Posaré un exemple. L'antiga església d'altre gran conjunt conventual xativí, Sant Agustí, té una peça de gran interès: el reresagrari, amb una decoració barroca excepcional (cal destacar-hi els guixos i, sobretot, el sòcol de taulellets). Doncs bé, el recinte no és visitable. El Conservatori Municipal el fa servir com a magatzem. Contra el sòcol, amb perill de trencar-lo, s'amunteguen cadires, faristols i altres arreus que tapen els taulells.

No tot són males notícies, però. Dies enrere, des d'aquestes mateixes planes, s'anunciava que la Diputació de València ha destinat 100.000 euros per a completar la consolidació de les diverses dependències de l'ermita del Puig. En la romeria de 2017, les actuals autoritats municipals de Xàtiva, que també ascendiren al cim de l'alteró, ja anunciaren que la institució provincial i el mateix Ajuntament anaven a finançar els últims treballs de consolidació del conjunt d’edificacions del Puig. Sembla que serà possible, per tant, veure enllestides les obres en un breu termini de temps. Tanmateix, aquesta bona notícia no dissipa la somnolència que percebem algunes persones quan caminem pels carrers, les places i els jardins de Xàtiva. La ciutat no es lleva de damunt la letargia. Dies enrere, a la fàbrica de La Socarrada, durant la presentació del seu llibre Nou viatge pel País Valencià, Josep Sorribes recordava una frase de l'amfitrió, Rafa Sunyer: «Xàtiva fa una becadeta de cent anys.»

(publicat a Levante-EMV, el 09/12/2017)

dissabte, 25 de novembre de 2017

Museu de la Impremta

Un amic meu, que viu a Puçol i és col·leccionista d'art, m'enviava per WhatsApp, a principis de setmana, aquest missatge: «¿Per a quan un museu valencià del llibre i les arts gràfiques? A Xàtiva es fabricà el primer paper d'Europa, i a València s'imprimiren els primers llibres de la Península Ibèrica, però els madrilenys es posen al davant de nosaltres. Un abraçada.» Tot seguit, l'amic afegia l'enllaç a la URL d'un conegut diari que s'edita a la capital de les Espanyes. He d'advertir que jo solia comprar molt aqueix diari. Durant tres dècades, tinguí reservats en un conegut quiosc de l'Albereda l'exemplar de diumenge i el suplement setmanal. El 30 d'octubre de l'any passat vaig parlar amb la quiosquera: «Estic pensant de dir-te que deixes de guardar-me el diari. Com més va, menys m'agrada.» La xica va somriure. «No ets l'únic. Sí, la seua venda ha baixat prou. Moltes persones han cancel·lat el seu abonament. Aquest diari ja no és el que era.» En fi, com ja no llig el periòdic en qüestió, m'havia passat totalment desapercebut un reportatge que publicava el passat dia 19. Atrapa ese ‘ex-libris’, n'era el títol.

L'Ajuntament de Madrid ha adquirit per 750.000 euros la col·lecció d'arts gràfiques Del Olmo y Vilas. «És un dels conjunts més importants d'arts gràfiques que existeix en Espanya. Té una gran rellevància internacional, tant per la quantitat de peces com per la qualitat de les mateixes», han dit els responsables de l'Àrea de Cultura de l'Ajuntament de Madrid. La col·lecció, formada per vora 70.371 objectes, ampliarà els fons del museu Imprenta Municipal-Artes del Libro. Les peces adquirides foren reunides durant cinc dècades per Javier García del Olmo i Esther Vilas, dos grans apassionats del món de l'escriptura. Ambdós col·leccionistes van recórrer botigues, encants, antiquaris i mercadets d'Europa, cercant objectes relacionats amb la lletra escrita o impresa. La col·lecció està dividida en dos blocs. El primer consta de llibres, periòdics, revistes, retalls de premsa, manuscrits —incloent corrons i taules alcoràniques—, partitures, quaderns. El segon està format per peces d'art, antiguitats —algunes centenàries— i altres elements d'interès per a l'estudi de l'escriptura i la impremta. Entre aquests darrers hi ha mostres de ephemera (materials escrits o impresos de curta durada), exlibris, peces relacionades amb la cal·ligrafia, les arts plàstiques i la fabricació de llibres (plomes, àbacs, cisalles, compassos, tallaplomes), materials per a realitzar diferents classes d'il·lustracions i elements que es fan servir als processos de gravat. Un conjunt divers i molt interessant.

Aquesta notícia em recorda que el Museu de la Impremta emplaçat fins ara al Monestir de Santa Maria del Puig s'està desmuntant per a ser traslladat a un altre lloc. Sé que les nostres autoritats municipals ja s'han interessat per l'assumpte. Estaria bé que Xàtiva, bressol del primer paper europeu, allotgés un futur Museu Valencià de la Impremta i el Gravat. Les arts gràfiques tenen molta tradició a la nostra ciutat. Els actuals propietaris de l'antiga impremta de Blai Bellver conserven eines, màquines i elements diversos —com ara els materials xilogràfics del segle XIX— que enriquirien les col·leccions de l'hipotètic museu. D'altra banda, Xàtiva comença a tenir molta nomenada entre els gravadors de tot el món gràcies a la Biennal Internacional de Gravat Josep de Ribera, de la qual se celebra aquests dies la XIV edició, en què ha resultat guanyador l'artista colombià Alberto Rincón-Cárdenas.

Com que els gravats guardonats passen a ser propietat municipal, el patrimoni artístic local acreix. Ignore si aquestes peces estan conservades en les condicions que cal. (Un gravat exposat a la llum massa temps es deteriora amb rapidesa.) La Casa de l'Ensenyança també alberga una magnífica col·lecció de gravats de Goya. El projecte de museu haurà de superar, però, alguns entrebancs. El primer és l'emplaçament. Caldria buscar un edifici que allotge dignament col·leccions i serveis auxiliars. Això costa diners. Tanmateix, l'escull més important és el polític. La Directora General de Cultura i Patrimoni, que visità Xàtiva fa poc, diu que "certs museus" han d'estar al cap i casal. ¡Bonica idea de la descentralització té Carmen Amoraga! En qualsevol cas, m'agradaria saber quin nivell d'influència política tenen els nostres governants locals. Si no en tenen cap, l'assumpte està perdut.

(publicat a Levante-EMV, el 25/11/2017)

diumenge, 12 de novembre de 2017

Centenari de la revolució bolxevic

En l'anterior columna, recordava el cinquè centenari de la reforma protestant. Però també fa cent anys de la revolució russa. La revolta contra l'absolutisme dels tsars no fou un fet puntual. En realitat es tracta d'un llarg procés que culminà en 1917. El 8 de març (23 de febrer al calendari julià), s'organitzà a Petrograd, llavors capital de Rússia, la primera gran manifestació contra el tsar, inici de la Revolució de Febrer. Quatre dies després, els soldats de la base de Kronstadt, situada en una illa de la mar Bàltica a prop de la ciutat, s'aliaren amb els obrers, alliberaren els presos polítics i prengueren diversos edificis. La nit del 13, les manifestacions es multiplicaren i la multitud revolucionària s'emparà de Petrograd, actual Sant Petersburg. Atès el carés que prenien els esdeveniments, el tsar Nicolau II es veu obligat a presentar l'abdicació el 15 de març. Rússia esdevingué república. S'hi establí un govern provisional. Però l'activitat revolucionària obrera no cessaria. Entre el 7 i el 8 de novembre fou enderrocat el govern i es formà un de nou, revolucionari, dirigit per Lenin, que fou nomenat president del Consell de Comissaris del Poble.

Començà la revolució pròpiament dita, la primera comunista declarada al segle XX. Les dates no es corresponen amb el calendari vigent a Rússia en 1917. El 7 de novembre, dia en què els bolxevics prengueren el Palau d'Hivern, era en realitat el 25 d'octubre al calendari julià. Per això, els fets han passat a la posteritat amb el nom d'Octubre Roig o Revolució d'Octubre. Fa, per tant, cent anys d'un capítol històric que ha influït enormement en la història contemporània. L'onada revolucionària s'escampà pertot arreu. Arribà també a terres hispàniques, on ja existien dues organitzacions obreres: el PSOE, des de 1879, i la CNT, des de 1914. L'aparició dels partits comunistes suposà una escissió en la Internacional Socialista. Es creà la III Internacional (la Komintern). Precisament, el Partit Comunista d’Espanya sorgiria en 1922 com una escissió del PSOE. A Xàtiva, l'agrupació local del PCE es fundà en 1932. Al principi, estava formada per forasters. El militant xativí més reeixit seria José Aragonés Saborit, company de Patrocinio Camús, la jove que desfilà darrere la bandera tricolor en proclamar-se la República a Xàtiva.

Aragonés provenia de les Joventuts Socialistes, però s'afilià al PCE per influència de dos amics seus, els pintors Carreño i Renau. Durant la Guerra, José Aragonés fou director del setmanari Unidad Antifascista i responsable de finances de Socorro Rojo. Per la seua banda, la CNT arribaria a tenir 571 afiliats a Xàtiva i la seua demarcació, en l'any 1931. Aquesta implantació s'explica per l'impacte que la revolució russa produí en els nuclis hispànics d'obrers i camperols. (Durant un temps, la CNT va pertànyer a la Internacional Comunista.) A Xàtiva, els anarquistes crearen el Sindicato Único de Oficios Varios. Rafael Martínez Ballester "Canina", Vicente Sancho "Chorrota", Vicente Prats, Vicente Marzal José Sanchis i Bautista Sanz foren alguns dels anarquistes locals més reeixits. Durant la postguerra, quasi tots aquests personatges patiren mort, presó o exili. En acabar la dictadura, el comunisme local aparegué dividit en múltiples grupuscles. El PCE aconseguí, això sí, una representació mínima al nou ajuntament democràtic.

L'adveniment de la democràcia deparà algunes sorpreses; personatges com Rafael Pérez Contel, antic director de l'Institut Josep de Ribera, reivindicaren llur passat comunista. (Pérez Contel i altres no havien mantingut una actitud digna durant la dictadura; el seu procedir no havia estat acomodatici, sinó servil amb les autoritats franquistes.) En fi, tots els vells comunistes anaren desapareixent i els nous es diluïren en una nova plataforma, Esquerra Unida. A nivell global, caigué el Mur de Berlín i foren engolits pel desguàs de la història molts règims comunistes. Sols en queden a la Xina —on s'ha inventat una combinació perfecta de comunisme i capitalisme—, Vietnam, Corea del Nord i Cuba. ¿I a Xàtiva? No sabria dir. Mentre preparava aquest text, he preguntat a representants de l'agrupació local d'EUPV si militen al PCPV. Ho han negat. Costa creure-ho, però sembla que no queden comunistes a la nostra ciutat. El primer centenari de la revolució bolxevic russa no ha tingut, per tant, qui el celebre en aquest costat del riu Cànyoles.

(publicat a Levante-EMV, l'11/11/2017)

dimarts, 31 d’octubre de 2017

Noces en Sicília


Boda siciliana a l'illa d'Ortígia, en Siracusa. Vermut abans del gran àpat nupcial.
Darrers raigs de sol sobre el mantellet de ras i el vestit blanc de la núvia, voltat de penombra.

dissabte, 28 d’octubre de 2017

Veïns com altres qualssevol

Dimarts pròxim farà 500 anys de la Reforma Protestant. Sembla que Luter penjà a les portes de l'església del castell de Wittenberg, el 31 d'octubre de 1517, el document titulat Disputatio pro declaratione virtutis indulgentiarum, més conegut com Les noranta-cinc tesis. Els historiadors discuteixen si les enganxà realment o simplement repartí còpies a clergues i amics. En qualsevol cas, la tradició té per cert que el reformador exhibí el document en l'esmentada l'església. Les tesis refutaven la doctrina papal sobre el purgatori. La política d'indulgències promoguda des de Roma, l'opulència en què vivia la jerarquia eclesiàstica i la banalització de les relíquies de sants i màrtirs eren motius d'escàndol. Frederic el Savi de Saxònia, posem per cas, acumulava prop de 19.000 relíquies, la veneració de les quals li reportava uns 128.000 anys d'indulgències. La compra d'aquestes, l'apel·lació constant a les ànimes del purgatori, per a recollir diners, i la recaptació de fons per a la construcció de la nova basílica de Sant Pere al Vaticà apareixien als ulls de molts creients com una operació merament financera, sense cap dimensió espiritual.

Les crítiques i el rebuig anaven estenent-se veloçment per l'Europa central. Les noranta-cinc tesis iniciaren un canvi no sols religiós, com volia Luter, sinó també polític, cultural i econòmic. Els ecos de la Reforma arribarien als regnes hispànics. Aparegué l'important nucli luterà de Sevilla, on sorgí la figura de Casiodoro de Reina, monjo jerònim convertit al protestantisme que es refugià en diversos països europeus mentre traduïa al castellà tots els llibres de la Bíblia. En 1569, a Basilea, imprimí la seua Bíblia, primera traduïda al castellà de fonts hebrees i gregues antigues, coneguda com Bíblia de l'Ós, pel dibuix de la portada, un ós menjant mel d'un rusc (la mel simbolitza la paraula de Déu, vertader aliment per al cristià). Casiodoro fou un de tants protestants que hagueren de marxar a l'exili durant el regnat de Felip II. Poc temps després del trencament de Luter amb Roma, també aparegueren tres focus protestants a terres valencianes. Aquesta presència de cristians reformats fou ràpidament anihilada. Tanmateix, durant el segon gran despertar del protestantisme, a mitjan segle XIX, la Reforma aconseguí d'arrelar al país.

Jo vaig ser conscient, en arribar a l'ús de raó, que alguns veïns i coneguts meus tenien uns noms infreqüents: Josué, Noemí, Natanael, Abigaïl... Els pares m'explicaren que aquelles persones eren protestants. Sí, a Xàtiva existeix una comunitat protestant almenys des de 1923. (Està a punt de fer cent anys.) Al principi, la presència d'aquelles persones em sobtà. Més endavant, acabaren sent per a mi veïns com altres qualssevol. Quasi tots els cristians reformats de Xàtiva i les poblacions de la rodalia pertanyen a la denominació evangèlica baptista. L'evangelisme és un moviment transdenominacional caracteritzat bàsicament per l'èmfasi en l'evangelització i l'experiència personal de conversió, fonamentada en la Bíblia. Els fidels de moltes denominacions protestants (luterans, presbiterians, episcopalians, metodistes, baptistes) es reclamen evangèlics. Als inicis de la Reforma, els teòlegs protestants usaven el terme en referència a la veritat dels Evangelis, que no poden contenir error, perquè estan inspirats per Déu. Martí Luter feia servir l'expressió Evangelische Kirche (Església Evangèlica) per a distingir els cristians reformats dels catòlics.

Persones, esglésies i moviments socials protestants són anomenats comunament evangèlics. Per la seua banda, el corrent baptista —hereu de l'anabaptista— nasqué com a denominació cristana protestant vers l'any 1608, entorn del predicador anglès John Smyth. Els baptistes remarquen la importància del baptisme adult per immersió dins l'aigua una vegada feta confessió pública de fe en Jesús. En l'últim terç del segle XIX, els primers intents de promoure l'obra baptista a València trobaren dificultats. Les pressions i les amenaces de l'arquebisbe i l'integrisme catòlic local eren constants. A poc a poc sorgiren, però, els primers nuclis evangèlics. El passat 25 de juny, diumenge, la comunitat evangèlica baptista de Xàtiva celebrà un acte en l'Albereda, per a commemorar el cinc-cents aniversari de la Reforma. Aquell dia, fidels a la seua tradició de paradetes i colportors dedicats a difondre les escriptures, els protestants xativins regalaven exemplars d'una edició revisada de la Bíblia Reina Valera. (A mi també me'n donaren un.)

(publicat a Levante-EMV, el 28/10/2017)

dissabte, 14 d’octubre de 2017

Festes nacionals

Durant la setmana que acaba, hem celebrat el 9 d'Octubre i la festivitat de la Mare de Déu del Pilar. Diades ben distintes amb un denominador comú: una i altra han tingut com a teló de fons la crisi catalana. El 9 d'octubre és una festa cívica. Recorda l'entrada de Jaume I a València, acompanyat per la seua esposa Violant d'Hongria. Hom diu que les fruites i verdures confitades que formen part del regal típic de la Mocadorada de Sant Dionís, que se celebra a València i rodalia el mateix dia 9, tenen el seu origen en les fruites i hortalisses que van oferir a Jaume i Violant els musulmans valencians, quan rendiren la ciutat. Tradicionalment se celebren dos actes. L'oficial, organitzat pel consistori del cap i casal, i l'oficiós, una manifestació de l'esquerra política i les entitats culturals valencianistes. Enguany, els participants als dos actes han patit les escomeses de grups de l'extrema dreta —que atacaren amb especial virulència la manifestació— sense que la policia fes gran cosa per evitar-ho, comportaments que han esdevingut també tota una tradició a casa nostra. El feixisme actua amb total impunitat. Però reprenguem el fil.

El 12 d'octubre se celebra la festivitat de la Mare de Déu del Pilar. Com a persona imparcial, un amic meu descregut diu que la del Pilar és la més important de totes les Verges. ¿Per què? Perquè la Pilarica es manifestà en carn mortal damunt d'un fust de jaspi a les vores de l'Ebre, ço és, a quilòmetres de distància d'Efes, on vivia acompanyada per l'apòstol Joan. Ignore el motiu de celebrar això el 12 d'octubre; la vinguda de Maria a l'antiga Caesaraugusta s'esdevingué pel gener de l'any 40 dC. Hi ha molts motius per a considerar extraordinària aquesta vinguda. Un estol d'àngels, portadors del pilar, precedí l'arribada de la Verge. Si hem de jutjar per la logística desplegada, la peça de jaspi ha de ser molt important; Maria podria haver-se aparegut damunt d'una morera, posem per cas. ¿Quin significat té que Ella volgués estar damunt d'aquell fust? Només cap una explicació. El pilar seria el mateix al qual fou lligat Jesucrist quan rebé els assots a ca Ponç Pilat. A més, la Mare de Déu del Pilar es va aparèixer a Sant Jaume el Major, bé que molts estudiosos neguen rotundament l’estada de l’apòstol a terres hispàniques.

En realitat, el relat conegut podria ser una llegenda documentada des del segle XIII, precisament el moment d'esclat dels pelegrinatges marians. Això diuen els escèptics. Tanmateix, els creients atribueixen a la intercessió de Maria miracles cridaners. L'ajuda miraculosa de la Mare de Déu permeté la resistència de Saragossa als atacs de les tropes napoleòniques, durant la Guerra del Francès. I també fou prodigiosa la salvació de la Basílica del Pilar durant la Guerra Civil. La matinada del 3 d'agost de 1936, un avió republicà llançà tres bombes sobre el temple, però cap no esclatà ni causà danys d'importància, fet que fou considerat pels franquistes com un miracle. Atesos aquests prodigis, tots han volgut tenir la Pilarica com a patrona: Saragossa, Aragó, el Cos de Secretaris, Interventors i Dipositaris de l'Administració Local, els cossos de la Guàrdia Civil i Correus, l'Arma Submarina de l'Armada... (La base de Cartagena està presidida per una Mare de Déu del Pilar.) És més: des de 1908, la Verge ostenta el títol de Capità General.

Molts pensaran que eren altres temps. A l'Espanya actual i aconfessional, aquestes coses ja no passen. O sí... En fi, hi ha prou d'embolic amb els patronatges de la Pilarica. Hom creu que és patrona d'Espanya. ¡Creença errònia! La patrona és la Immaculada. La commemoració de tres efemèrides el dia 12 (l'inici de la conquesta d'Amèrica, la Festa Nacional d'Espanya i la festa del Pilar) creen confusió. Ja s'ha dit abans que l'aparició de la Pilarica s'esdevingué per gener, però el papa Climent XII ordenà que el 12 d'octubre fos marcat al calendari litúrgic com a diada del Pilar. Podem imaginar el perquè. També hi ha una vinculació curiosa de Xàtiva amb la festa. Des de temps immemorial, la Pilarica és patrona del carrer Ardiaca. Dues vies que s'enfilen cap a la Costera del Castell, Ardiaca Alta i Menor Cuesta, celebren les seues festes del 10 al 13 d'octubre. Total: a la caserna local de la Benemèrita, el dijous era un dia propici per a exercir patriotisme i corporativisme a parts iguals. ¿Els retrets del Consell d’Europa i Human Rights Watch, per l'actuació policial de l'1 d'octubre a Catalunya? Això, si de cas, ho parlem altre dia.

(publicat a Levante-EMV, el 14/10/2017)

dijous, 12 d’octubre de 2017

La "cort femenina" del papa

Després de la cerimònia de presa de possessió, Alexandre VI es traslladà als apartaments pontificis. De seguida, però, s'iniciaren les enraonies sobre la "cort femenina" que habitava al palau de Santa Maria in Portico, al costat del Vaticà. Sota la supervisió de la neboda del papa, Adriana del Milà, hi sojornaven Joana de Montcada, Lucrècia Borja i Giulia Farnese, dita Giulia Bella (aviat s'escamparen per Roma diversos apel·latius referents a la Farnese: sponsa Christi, concubina papae...). Giulia es casà amb Orso Orsini, dit Monoculus Orsinus. Tanmateix tothom creia que la xica era amistançada del papa Borja, que l'havia coneguda quan encara era cardenal, a punt de complir seixanta anys (ella només en tenia divuit). En 1492, Giulia tingué una nena, Laura. Sembla que era filla legítima del seu marit, però s'especulà amb la paternitat del papa. Començava la llegenda dels Borja. El germa de Giulia, Alessandro Farnese, rebé el capel cardenalici i bones rendes i beneficis. Aquest cardenal convocaria més tard, sent papa Pau III, el concili de Trento. També fou qui encomanà a Miquel Àngel les pintures de la Capella Sixtina i aprovà la creació de la Companyia de Jesús. En els cartells del Pasquino era nomenat "Cardenal de les faldes" o "Cardenal Fotrese".


Retrats de Vannozza Catanei i Giulia Farnese pintats per Innocenzo Francucci i Raffaello Snzio

dilluns, 9 d’octubre de 2017

Els gals contra els romans

Bé que el terme 'nació' alça tota classe de vituperis, el sentiment nacional és més vell que la pana. Molts recordaran la pregunta que li féu Patxi López a Pedro Sánchez durant el debat de les primàries socialistes: Vamos a ver, Pedro, ¿tu sabes lo que es una nación? Sánchez dubtà. Mira, la nación es un término absolutamente moderno. No tiene ni 200 años, es burlà López. Es referia, naturalment, a l'estat nació modern sorgit després de la revolució francesa. En Espanya, però, la revolució liberal no triomfà. Per tant, allò de liberté, égalité i fraternité no reeixí a la pell de brau. L'oligarquia centralista de matriu castellanoandalusa, hereva de l'antic règim, acabà imposant la seua personalitat i els seus interessos nacionals. En conseqüència, els altres pobles peninsulars —el català entre ells— han hagut de resistir, amb més o menys èxit, per tal de conservar la seua idiosincràsia cultural i nacional. L'espanyolisme nega l'existència de qualsevol altra nació que no siga l'espanyola, però els fets són tossuts, com hem comprovat aquests dies. Alguns episodis esdevinguts abans i després de l'1 d'octubre passat en són una prova ben evident.

La visió de milions de ciutadans que s'organitzen per a defendre's d'un estat autoritari recorda, com diu un amic meu, les historietes d'Astèrix i Obelix lluitant contra les legions romanes. Les millors armes han estat l'astúcia i l'enginy. El jorn del referèndum deparà capítols sublims. La guàrdia civil, posem per cas, accedí a un poblet del qual s'ha de sortir per la mateixa via per què s'entra. Mentre el pelotó escorcollava l'ajuntament per a localitzar les urnes i la paperassa de la consulta, uns homes del poble serraren alguns arbres i els deixaren caure sobre la carretera. Quan els vehicles de la Benemèrita volgueren marxar, la sortida estava tallada. Hagueren de desviar-se per camins forestals. Els senyals indicadors havien estat alterats pels veïns. Això i l'absoluta desconeixença del territori desorientà els agents. Es féu fosc i el parpelleig dels llums dels seus vehicles entre la vegetació de la serra provocaven la rialla dels vilatans. Finalment, els mossos d'esquadra van acudir a traure de l'embolic els guàrdies perduts. Més anècdotes. Els pagesos van difondre que hi hauria talls de trànsit a la Jonquera. Hi van acudir nombros policies nacionals.

¡Un parany! Al pas fronterer, tot era normal. Quan els policies tornaven cap a Barcelona, els pagesos havien tallat l'autopista. També han estat cridaneres les fórmules que es feren servir per a protegir l'escrutini. En molts llocs, la gent abandonà les seus electorals i s'emportà paperetes i actes a ajuntaments, esglésies, maleters de cotxes... Rajoy s'havia afartat de dir que no hi hauria urnes, però el capítol més sublim és precisament el de les urnes. Ni la policia ni els serveis d'intel·ligència havien pogut localitzar-les. Pel que es veu, havien romàs emmagatzemades en Elna, a la Catalunya Nord. Procedien de Xina i no eren gens convencionals. Pocs dies abans de l'1 d'octubre, junt amb paperetes, cens i actes, foren traslladades en vehicles particulars i es repartiren clandestinament per tot el territori de Catalunya. Es van amagar en domicilis i llocs inversemblants. L’estructura era complexa, però ningú no tenia tots els detalls de l'operació. El dia 1, cada responsable portà la seua urna al col·legi corresponent. Un exèrcit de persones anònimes havien treballat durant dies clandestinament, amb discreció, per a distribuir tot el material electoral.

Estudiants, treballadors, jubilats, avis, pares o aturats van col·laborar amb la Generalitat, sense dir-ho pràcticament a ningú, per a fer possibles les votacions. Alguns amagant les urnes, altres repartint-les. Tots guardant silenci, conjurats per a esquivar l’ofensiva de l’Estat. El referèndum haurà mancat de transparència i fiabilitat, bàsicament perquè el govern espanyol va desmuntar tots els elements que calen (les juntes electorals, el procediment per a la constitució de taules, els servidors d'Internet que permetien l'accés al cens) i féu servir, el mateix dia 1, una violència extrema en nombrosos col·legis electorals. Tanmateix, arriba al cor veure com gent de tota edat i condició s'aplegà a les portes dels locals de votació per a defendre les urnes. Quan es van conèixer les notícies de l'actuació policial violenta en alguns punts de votació, la gent que protegia altres seus es podria haver espantat. ¡No! Ningú no va marxar a casa. Hom simpatitza amb els bombers catalans que es col·locaren davant les multituds de ciutadans pacífics, per a defendre'ls dels colps que propinaven a mansalva els escamots de la policia nacional i la guàrdia civil.

Va commoure escoltar el cor del Liceu, que cantà el Va Pensiero de Verdi, al carrer, entre els aplaudiments de nombrosíssims ciutadans. Foren colpidores, en fi, les paraules emocionades de Gerard Piqué o les llàgrimes d'alguns mossos d'esquadra. Malgrat els episodis que acabe d'enumerar, i d'altres que han romàs a l'anonimat, l'espanyolisme continua negant que Catalunya siga una nació o que la lluita pacífica protagonitzada per un gran sector de la societat catalana tinga caràcter nacional. Jo no trobe altra manera de definir aqueixa voluntat fèrria de tot un poble —fins i tot d'un sector dels catalans contraris a la independència— que s'organitza per a lluitar pacíficament contra l'abús. Potser, el referèndum del dia 1 no fou transparent ni fiable, però envià un senyal molt clar. S'ha d'estar cec per a no captar-lo, o ser èmul d'aquelles legions romanes que esclafaren els gals com s'aixafa una cuca. Algun dia caurem del ruc.

dissabte, 7 d’octubre de 2017

¿Equidistància?

Està bé la iniciativa del moviment blanc. «Parlem?», pregunta en les seues pancartes. Alguns unionistes catalans i altres col·lectius repartits per la pell de brau han agarrat al vol la proposta. Però caldria fer matisacions a la informació que han generat les concentracions realitzades per les plataformes blanques avui dissabte. Com que la consigna era no portar banderes, ningú no hauria de traure la conclusió que els concentrats a la plaça de Sant Jaume estan unànimement en contra del dret a decidir. Tampoc no està clar que el seu nombre siga molt elevat. Han emplenat la plaça, però això no té res a veure amb les multitudinàries manifestacions de dies enrere. Se suposa que demanen una negociació entre els governs espanyol i català. Es desprèn de les declaracions dels portaveus de la iniciativa i els comentaris periodístics que uns i altres perceben una actitud absolutament simètrica en els dos governs, cosa que no és certa. Sembla, doncs, que el moviment blanc representa altra versió del mite de l'equidistància, del repartiment igualitari de les culpes. Aquesta posició és injusta i errònia. Jo trobe més responsabilitat en un costat.

Convindria recordar que Rajoy trencà la baralla del consens constitucional quan, per motius que no tenien res a veure amb l'autonomia de Catalunya —en realitat, volia fotre vots a Rodríguez Zapatero—, recollí firmes contra l'Estatut i el va recórrer al Tribunal Constitucional. Després, des de Moncloa, el cap pepero ha rebutjat totes les propostes de la Generalitat i ha impugnat tota la legislació catalana de transcendència, com ara la relativa a l'ús i l'ensenyament del català. (Al País Valencià, també patim el tarannà jacobí dels governs centrals.) En definitiva, la intransigència de l'espanyolisme, que es nega a reconèixer el caràcter plurinacional de l'Estat, és la causa principal de la situació en què ens trobem. Els independentistes catalans han arribat a la conclusió que Moncloa no vol negociar res. Només desitja una derrota absoluta del sobiranisme. Hi ha múltiples exemples d'aquesta manca de simetria. El govern central ha fet servir la violència d'estat; els independentistes, la desobediència civil pacífica. Els discursos de Rajoy, Felipe VI i Sáenz de Santamaría han estat aspres i amenaçadors; els de Puigdemont i Junqueras, conciliadors.

En qualsevol cas, benvinguda siga la iniciativa dels "blancs". Sobretot, tenint presents els crits llançats en l'altra manifestació que s'ha celebrat aquest matí a la Plaza de Colón madrilenya. Puigdemont a prisión i Con golpistas no se dialoga han estat les consignes més escoltades. El vicesecretari de comunicació del PP, Pablo Casado, hi era present. ¡Mare meua! Jo em compte entre els ciutadans que no desitgen una derrota sense pal·liatius del moviment de rebel·lia d'una part de la societat catalana; els peperos, hereus del franquisme, en podrien traure un gran profit —un triomf aclaparador en unes eleccions anticipades, posem per cas. És més: caldria eliminar, amb una moció de censura, la possibilitat d'unes noves eleccions. Si tornés a gaudir de majoria absoluta, el PP tindria les mans lliures per a recentralitzar l'Estat, retallar les llibertats i els drets civils, i fulminar les competències de totes les comunitats autònomes. ¡Per a evitar que es desintegre la sacrosanta unidad de destino en lo universal! Tots els demòcrates hauríem d'estar alarmats. La crisi catalana hauria de servir per a bandejar definitivament l'herència franquista.

dimarts, 3 d’octubre de 2017

Males persones

Una bona persona és —segons parer general— aquella que té bons sentiments envers els altres, que actua amb respecte, amabilitat, solidaritat, equitat, moderació. ¿Són bones persones els policies? Formulada així, la pregunta és impossible de respondre. Començarem pel principi. Simplificant molt per a no perdre'ns en detalls, podríem dir que hi ha en tots els cossos policials tres grups d'agents. Primer estan els policies de proximitat, els agents que trepitgen els carrers per a prevenir potencials situacions d'inseguretat o prestar ajuda als ciutadans que la requerisquen. (Sovint es posa l'exemple dels bobbies anglesos, que patrulllen sense armes de foc.) En aquest grup hi haurà de tot, com en totes les professions, però podem acceptar que hi predominen les bones persones. De vegades esdevenen notícia actes d'heroisme policial, quan algun agent es juga la vida per salvar la d'altra persona (home, dona, xiquet).

El segon grup policial està format per agents que es dediquen a investigar i aclarir tota classe de delictes (homicidis i assassinats, violacions, segrestaments, robatoris, tràfec d'estupefaents, crim organitzat, fraus econòmics...). El policia que realitza aquesta activitat és el model clàssic per als protagonistes de nombroses novel·les i pel·lícules de gènere negre. Pot ser una bellíssima persona, però sovint coneixem molts casos —sobretot en les brigades polítiques o antiterroristes— d'agents policials que fan ús de la violència o practiquen tortures i maltracte durant els interrogatoris. Diferents organismes internacionals han denunciat sovint l'Estat espanyol per tolerar la pràctica de la tortura. El policia que utilitza aquests mètodes no pot ser considerat de cap manera una bona persona. És més: hom podria sospitar que molts torturadors són veritables psicòpates. Si no foren policies, serien delinqüents. De fet, ho són.

Finalment, tenim els membres de les unitats antiavalots. Són els encarregats de reprimir disturbis. Són els encarregats, per tant, de donar canya, de repartir llenya a destra i a sinistra. Se'ls entrena amb aquest objectiu. Bé que poden haver-hi excepcions honroses, hom sospita que els "goril·les" que s'enrolen en aquestes unitats ho fan perquè els va la "marxa". Haurien d'actuar amb moderació i proporcionalitat. Però això és només en teoria. En la pràctica, els excessos estan a l'ordre del dia. Parle de tots els cossos policials. Tothom recordarà l'actuació de la Brigada Mòbil dels Mossos d'Esquadra a la Plaça de Catalunya en maig de 2011. Potser, aquesta siga una de les raons per les quals la Direcció General i la Subdirecció Operativa dels mossos decidiren traure al carrer el dia 1 només la policia de proximitat. Les forces de seguretat no estan per a crear problemes greus on no els hi ha. Il·legalitat i disturbi són coses distintes.

Llavors, ¿per què Mariano Rajoy ha enviat a Catalunya la major part de les unitats antidisturbis disponibles de Policia Nacional i Guàrdia Civil? ¿S'esperava l'arribada al Principat de grups anarquistes europeus, radicals i violents, disposats a trencar i cremar aparadors i mobiliari urbà, i a practicar tota mena d'agressions? ¿Necessitaven ajuda, els Mossos d'Esquadra? ¡No! ¿Llavors? Calia fer una demostració de força aclaparadora sobre una colònia rebel. Les unitats antiavalots —les de la Guàrdia Civil militaritzades— servien per a l'ocasió, perquè enviar l'exèrcit no hagués quedat massa bonic. ¿Van actuar amb moderació, professionalitat i proporcionalitat? Home, amb professionalitat sí, perquè els antiavalots són professionals de les potades, els cops de porra, les bales de goma i els gasos lacrimògens, però proporcionalitat... Continua l'interrogant. ¿Són bones persones, els policies antiavalots espanyols? Depèn.

Els agents que entraren a sac en l'IES Pau Claris, no. No està justificada tanta violència salvatge per a prendre urnes i paperassa. En realitat, el comportament forassenyat d'uns policies acostumats a exercir la violència depenia de dos factors: de la seua ideologia i dels caps que comandaven les unitats. Quant a la ideologia, queda prou clar que els antiavalots són espanyols fins al moll de l'os. La cosa es veia venir. El comiat que reberen en sortir de les seues bases, els càntics —A por ellos, oé— no presagiaven res bo. Si el policia creu que va a territori enemic i està convençut que cal trepitjar els catalans com si fossen cucs, no tindrà cap aturador. Pocs dies abans de la cita amb les urnes, un policia allotjat en un dels vaixells ancorats al port de Barcelona deia açò: Tenemos fuerza suficiente para destruir Beirut, pero faltan huevos a quien ha de decidirlo. No, aquesta no és l'actitud que cal esperar d'una policia democràtica.

Finalment, està el seny del cap que dirigeix la unitat. Hi va haver alguna mostra de criteri assenyat, sí. En veure la situació, el suboficial que dirigia la unitat de guàrdies civils que havia acudit a un poble menut es posà en contacte amb els seus superiors. ¿Tenemos que entrar a toda costa?, preguntà. Potser, aquest cap usava el seny; anava a provocar un mal superior a l'il·lícit que havia d'evitar. Ignorem quina fou la resposta dels seus superiors. En qualsevol cas, diverses unitats policials van recular el dia 1. Altres actuaren com les gossades rabioses. Imagine que estarien dirigides per veritables feixistes. Ni l'obediència deguda, ni el patriotisme de cada qual eximeixen la policia d'actuar amb proporcionalitat. Tornem a la pregunta del principi. ¿Són bones persones, els policies? L'agent que parlava de destruir Beirut no. Però els seus superiors són pitjors. «Les forces de seguretat espanyoles anaven recuperant a poc a poc el prestigi, però els polítics l'han llançat per la borda», ha dit algú aquests dies. Observacció molt certera.

Rajoy i Sáenz de Santamaría sí són males persones. Han enviat a Catalunya el bo i millor de cada cos policial espanyol per un càlcul merament oportunista. Com sempre, pensen que repartir llenya en Catalunya els reportarà bons beneficis electorals en la resta de l'Estat. S'ha de ser molt mala persona per a soltar els gossos sabent que aquests acabaran llançant-se sobre tota classe de persones pacífiques i indefenses (ancians, dones, xiquets...). Tampoc no s'ha de descartar la voluntat de provocar la reacció irada dels catalans per a justificar més operacions repressives. Ateses les reaccions que ja s'estan produint en molts indrets de la pell de brau, tindrem catalanofòbia per a molt de temps. Si la missió fonamental dels policies espanyols era evitar el referèndum il·legal, què espera el govern central per a enviar-los de tornada a casa. El dia 1 d'octubre ja ha passat. ¿Són policies o forces d'ocupació?

dissabte, 30 de setembre de 2017

Ningú no ho diria

Avui és la vespra d'un dia si més no transcendental. Em fa por utilitzar l'adjectiu 'històric', perquè la paraula està molt banalitzada. Però sí. En els llibres d'història, l'1 d'octubre de 2017 figurarà com una fita ben important en la successió dels esdeveniments hispànics. Quan escric aquestes línies, ningú no sap encara les conseqüències del famós xoc de trens. Hi ha opinions per a tots els gustos. Alguns pensen que no passarà res. Evidentment, l'Estat —o, en altres paraules, el sistema tradicional de partits— ha fet el possible i l'impossible per impedir el referèndum català. Quan Joan Manuel Serrat diu que la consulta no serà transparent cau en un dial·lel (un cercle viciós); podria no haver-hi transparència perquè el govern central ja s'ha preocupat de dinamitar els mecanismes que la garantien. En tot cas, si el referèndum s'arriba a celebrar amb uns percentatges significatius de participació —cosa poc probable— i un triomf rotund del sí a la independència, ¿com es fa per a expulsar del territori català les forces de la policia nacional, la guàrdia civil i l'exèrcit espanyol? ¿Algú s'imagina que hi hauria prou amb invitar-los a marxar?

Altres asseguren, en canvi, que la situació catalana és una veritable bomba de rellotgeria que pot acabar enderrocant el sistema polític inaugurat en 1978. S'ha de tenir en compte que bona part de l'entramat institucional ha resultat ser una xarlotada. El govern central, que exigeix a tothora el compliment estricte de la legalitat, ha pogut suspendre l'autonomia catalana i proclamar un estat d'excepció encobert sense utilitzar cap ni una de les vies que estableix la nostra legislació —article 155 de la Constitució inclòs. A l'hora de la veritat, resulta que és ben fàcil botar-se tot l'ordenament jurídic de l'estat autonòmic. Si s'ha pogut fer a Catalunya, no vull ni pensar la facilitat amb què es trepitjarien les altres autonomies —la valenciana, posem per cas. No ha calgut enviar l'exèrcit a la comunitat rebel; s'hi han traslladat 6.000 efectius policials —una part dels quals, els de la guàrdia civil, estan militaritzats— i s'han intervingut els mossos d'esquadra. Fins i tot les Nacions Unides han advertit al govern espanyol que la seua estratègia contra el referèndum col·lisiona amb drets fonamentals, com ara les llibertats d'expressió i reunió.

En definitiva, travessem per una de les crisis més importants des de 1978. A Xàtiva, ningú no ho diria. Sí, es parla de l'assumpte, al carrer, a les cases, als aplecs d'amics. Tanmateix, el silenci és la nota dominant als nostres espais públics. Pel carrer, tot segueix el seu rumb habitual: els mercats de dimarts i divendres, la fira outlet, multes elevades per infraccions de trànsit, cues a les entrades dels col·legis... La setmana passada se celebrà davant l'Ajuntament una concentració de protesta contra les detencions del dia 20 a Barcelona. Però hi havia només un centenar de persones. Sembla com si la gent tingués por de ressuscitar vells dimonis familiars. Els polítics valencians tampoc no han mogut massa soroll. Únicament han saltat a les primeres planes unes paraules de Mònica Oltra dirigides a Puigdemont. Li demanava que desconvoqués la consulta i obrís negociacions amb Rajoy. La vicepresidenta del Consell ja no recordava unes declaracions seues recents: «El govern central només sap parlar amb nosaltres a través dels tribunals.»

Tampoc consta que l'equip de govern local haja dit alguna cosa sobre la deriva autoritària del govern central. En aquest ambient de contenció —el conflicte podria tenir unes repercussions molt negatives per al nostre país—, crida l'atenció el comunicat de l'Associació Valenciana d'Empresaris (AVE), liderada per Juan Roig, amo de Mercadona, i Vicente Boluda, navilier. AVE demana solucions polítiques a un problema polític i apel·la al bon veïnatge entre catalans i valencians. «Catalunya, catalans, vos estimem», diu la nota dels nostres empresaris. ¡Viure per a veure! Fins i tot la Conferència Episcopal Espanyola ha demanat diálogo generoso, respetando los principios de la Constitución y los derechos propios de los pueblos que integran el Estado. ¡Mare Meua! ¿Estaran d'acord amb açò, els rectors xativins? En fi, sort que no hem vist en Xàtiva escenes d'energúmens cantant el Cara al sol o cridant A por ellos, oé. Ja dic: atesa la mar plana local, ningú no diria que demà serà un jorn ben complicat per al nostre futur democràtic.

(publicat a Levante-EMV, el 30/09/2017)

dimecres, 27 de setembre de 2017

Trio de corda


¿Händel, Mozart, Beethoven, Haydn, Schubert? Dos violins i un violoncel.
Successió de notes i melodies. Tres joves intèrprets. L'atri estava ple de gom a gom.

diumenge, 24 de setembre de 2017

Sentiments contraposats

Reconec que la convocatòria de l'1 d'octubre em provoca sentiments contraposats. D'una banda, si jo fos català, voldria que se celebrés el referèndum per a votar sí a un estat català independent i republicà. D'altra banda, però, no vull ni imaginar el futur que esperaria els valencians en una Espanya amputada. ¿Amputada? Ja s'ha dit en altres ocasions. Des de la Constitució de Cadis, la nació espanyola és un territori totalment delimitat i destinat a ser una unió perpètua indissoluble pels segles dels segles. La nació així entesa es fonamenta en un text quasi sagrat, la constitució, que estableix els límits territorials i el subjecte de la sobirania estatal, el conjunt de tots els habitants de l'estat nació. La forma que adopte —monarquia parlamentària, república federal— és qüestó secundària. Aquesta visió d'Espanya ens porta a la metàfora del cos i l'amputació. Una nació jurídica amb unió perpètua és concebuda com un cos format per cap, braços, cames... Si el PP hagués acceptat fa temps la celebració d'un referèndum pactat en Catalunya, és possible que els partidaris catalans de la unió perpètua l'hagueren guanyat. ¿Per quin motiu no es vol pactar?

Podríem pensar que hi ha temor a l'efecte contagi. Però les raons són més pregones. El sol fet de permetre que part del cos, un braç, vote si desitja segregar-se del tot corpori és inacceptable per als defensors de la unió perpètua. Les elits espanyoles ja van tenir prou amb Cuba. (Espanya és, en realitat, un vell imperi al qual li han estat arrabassades a poc a poc parts del seu territori.) Però tornem als sentiments contraposats. Els valencians pagaríem els vidres trencats d'una hipotètica secessió catalana. El nostre dèficit fiscal es multiplicaria; perduda la font d'ingressos catalana, les Illes Balears i el País Valencià serien els grans finançadors de l'Espanya profunda. Les conseqüències no serien únicament econòmiques, però. La nostra cultura i la nostra llengua, que ja són menystingudes per l'espanyolisme autòcton, esdevindrien peces a batre. Que no es repetís al nostre país un procés com el català seria la màxima obsessió dels partits centralistes. Amb tota probabilitat revifaria la caça del "catalanista" que ja es desfermà en altres moments de la nostra història recent. ¿Seríem capaços de plantar cara, els valencians, a totes les escomeses? Ho dubte.

També em provoquen sentiments contraposats les reaccions de persones que jo sempre he tingut en gran consideració, com ara Joan Manuel Serrat. Diu el cantautor que el referèndum no serà transparent. Home, m'estranya que Serrat no veja el cercle viciós: el centralisme nega validesa i garanties al referèndum per falta de transparència; el parlament crea els mecanismes —les sindicatures electorals, el procediment per a constituir les taules electorals— que asseguren la transparència i les garanties; Rajoy —via TC— elimina aqueixos mecanismes i després diu que no hi ha garanties ni transparència. Serrat no és l'únic miop. ¿Què s'ha fet d'alguns vells lluitadors? Ja no són capaços de detectar el totalitarisme i denunciar-lo? ¡I el PSOE? ¿Està desaparegut? ¿Com és possible que aquest partit done suport al PP? Tinc amics socialistes que baixen el cap aquests dies. I encara més: Mònica Oltra demana a Puigdemont que desconvoque el referèndum i negocie amb Rajoy. ¿Negociar què? ¿Un finançament com el basc, un Estatut sense raspallar, un reconeixement explícit del caràcter nacional de Catalunya, una anul·lació de totes les mesures —legals, administratives, judicials— contra la llengua catalana? Rajoy ha rebutjat sistemàticament aquestes vindicacions.

Monica Oltra ja no deu recordar allò que va dir fa poc: «El govern central només sap parlar amb nosaltres a través dels tribunals.» En fi, ¿es produirà finalment la independència de Catalunya? No sé. L'independentisme guarda una última carta: la DUI. La mobilització social ha esdevingut permanent als carrers del Principat; hi conflueixen sobiranistes, estudiants i descontents hereus del 15M. Fins els preveres reclamen el dret a decidir. Augmenta la preocupació en Brussel·les i les cancelleries europees. Al PP se li acaben els cartutxos, però encara li'n queden: intervenció de TV3 —els mossos ja estan intervinguts—, detenció de consellers o del mateix president... És possible que l'Estat impedisca la consulta, però no podrà trepitjar l'independentisme. S'escampa la solidaritat amb Catalunya pertot arreu. Solidaritat amb la víctima de l'arbitrarietat. Ja no és qüestió de sí o no a la independència. Atès el rumb pres pels esdeveniments, es tracta de prendre partit per la democràcia o el totalitarisme. Tornem al principi: em sabria greu que no s'arribés a celebrar el referèndum, però tem les repercussions del conflicte català en el nostre país. Sentiments contraposats.

divendres, 22 de setembre de 2017

Estat d'excepció encobert

L'1 d'octubre està cada vegada més a prop. El suflé català no s'ha desinflat com esperaven alguns. A l'espanyolisme —representat sobretot, però no sols, per PP, PSOE i Ciudadanos— li ha calgut recórrer a la coerció. El procediment coercitiu té un cost polític, però el govern pepero creu que se l'estalviarà fent servir l'astúcia. Vana il·lusió. Vegem en quina cosa ha consistit l'astúcia. En comptes de posar en marxa el procediment establert a l'article 155 de la Constitució, el govern espanyol ha suspès de facto l’autonomia de Catalunya i fa el que li dóna la gana —controlar els comptes de la Generalitat, posem per cas— sense haver passat pel control del Senat. Que jo sàpiga, això és una il·legalitat. També podria estar preparant la intervenció de la TV3 i els Mossos d'Esquadra. Qui proclama contínuament que s'ha de complir la llei hauria de donar exemple. Més il·legalitats: la fiscalia, que depèn jeràrquicament del govern central, està citant a declarar els alcaldes que pensen col·laborar amb el referèndum. Jo creia que aquestes citacions les havia de fer un jutge. D'altra banda, s'estan perseguint activitats que no són delictives.

Una cosa és el possible delicte de desobediència a una disposició de l'autoritat —del TC, en aquest cas— formalment notificada als destinataris, polítics o funcionaris, i altra molt distinta és la llibertat dels particulars per a reunir-se i fer propaganda de llurs idees polítiques, activitats emparades pels drets constitucionals d'expressió i reunió. Doncs tot açò ha esclatat pels aires. S'han escorcollat periòdics, s'han prohibit reunions, la policia ha requisat propaganda i ha intentat entrar en seus de partits polítics... Sovint, s'ha fet tot açò sense la corresponent ordre judicial. L'onada expansiva de l'esclat català ha arribat a altres indrets de la pell de brau; un jutge ha prohibit la celebració en dependències municipals de Saragossa d'una reunió de càrrecs elets que havia convocat Podemos per a buscar solucions polítiques al conflicte català. Fins i tot han estat detinguts diversos alts càrrecs del govern català amb un procediment tan estrany que els advocats defensors es veieren obligats a presentar recursos d'habeas corpus. Havia ordenat les detencions el titular del jutjat d'instrucció nº 13 de Barcelona, Juan Antonio Ramírez Sunyer.

Aquest jutge ha actuat al marge de la querella admesa a tràmit pel TSJC, que ja està investigant la participació d'aforats en l'organització del referèndum. Ramírez Sunyer té un historial de detencions i empresonaments de persones que després han estat declarades innocents. L'última novetat prové del fiscal general. Es tracta de l'acusació de sedició per les concentracions que es feren a Barcelona el 20 de setembre, el dia del cop contra la Generalitat. Fiscalia assenyala els presidents de l'ANC i Òmnium Cultural. La denúncia ha estat admesa a tràmit per Ismael Moreno, l'antic policia i magistrat de l'Audiència Nacional que tancà en la presó els titellaires de Madrid. Des del punt de vista jurídic, protestar al carrer contra una operació policial dissenyada per a impedir un referèndum no pot ser qualificat com delicte de sedició. Damunt, l'Audiència Nacional, que molts consideren un tribunal d'excepció, no és competent per a investigar aquest delicte. Però seguim amb la coerció com a mètode per a evitar la consulta de l'1 d'octubre. Traure l'exèrcit al carrer quedaria lleig en un estat democràtic pertanyent a la Unió Europea.

Tant li fa. S'han enviat 6.000 policies nacionals i guàrdies civils a Catalunya. Cal recordar que la Guàrdia Civil és un cos militaritzat. (El detall grotesc el posa la figura de Piolín pintada en un dels vaixells en què s'allotjaran les forces de seguretat espanyoles.) El govern central ja no sap què fer perquè es produïsquen incidents violents d'importància. Serien l'excusa perfecta per a desfermar una acció repressiva sense precedents. No s'ha de descartar l'acció de provocadors en les manifestacions i les concentracions que seguiran celebrant-se. En definitiva, sembla haver-se establert l'estat d'excepció sense seguir els tràmits legals que calen per a decretar-lo. Resumint: els polítics del PP i el PSOE repeteixen contínuament que el compliment de la llei és l'única garantia de la democràcia. Saben que això no sempre és cert. Les lleis de l'apartheid o les lleis franquistes —per posar dos exemples clàssics— no eren cap garantia de democràcia. De tota manera, acceptada la premissa, podrien començar per complir ells mateixos les lleis. En fi, s'ha d'estar profundament preocupat per la situació d'involució democràtica a què ens dirigim.

dissabte, 16 de setembre de 2017

Xàtiva no és Ålesund

En agost de 2015, em vaig jubilar després de quaranta anys dedicat a l'ensenyança. Vaig pensar que disposaria, per fi, d'una enormitat de temps lliure per a dedicar-me a tot allò que la feina no m'havia permès de fer fins aleshores: minvar aquella pila enorme de llibres pendents de lectura, escriure més, escoltar amb tranquil·litat discos oblidats, tenir més activitat a les xarxes socials, classificar muntanyes de fotos, esmorzar tots els dies amb els amics, planificar viatges fora de temporada a destinacions llunyanes, gandulejar, revisar periòdics endarrerits, ordenar retalls de premsa. En fi, excepte prendre el sol assegut en un banquet o contemplar solars en obres —ja no en queden—, pensava fer un munt de coses. ¡Com estava d'equivocat! No és possible d'abordar ni la meitat d'assumptes que acabe d'enumerar. El dia té, com tothom sap, vint-i-quatre hores, l'hora, seixanta minuts, el minut, seixanta segons... Descomptats els períodes de son... ¡Ep! Vaig a fer una digressió. A partir d'una certa edat, la son va per un costat i tu per un altre. I rarament coincidim. El comportament anàrquic dels períodes de son i vetlla et trenquen la seguida.

Un dimecres, després de dinar, comences a escriure l'esborrany de l'article que has d'enviar al periòdic. Al cap de poca estona, notes, però, que les teues parpelles són de plom. Seus al sofà i et quedes torrat. Arriba la matinada i no pots tancar els ulls, perquè has sestejat massa. Passes tota la nit en blanc, fent voltes al llit. L'endemà, et promets que no tornaràs a sestejar. Suposant que hages complit la teua promesa —les persones d'edat són capaces de dormir en una cadira de tisora—, arriba el crepuscle i no et pots concentrar en la pantalla de l'ordinador. Tornes a tenir les parpelles de plom. I així dia rere dia. Però reprenguem el fil. ¿Quins impediments s'oposen a la realització dels projectes personals que m'havia traçat? Pensaran que estic de broma, però la major font de complicacions per a un avi de Xàtiva prové del seu veïnatge civil. Un iaio de Noruega —que visca en Ålesund, posem per cas— no té els mateixos problemes que els iaios socarrats. Noruega compta amb uns serveis socials que són l'enveja de tots els habitants del planeta. En Ålesund, els fills i els néts han de sol·licitar cita prèvia per a visitar els avis.

En canvi, els descendents es presenten d'improvís en les cases dels jubilats valencians. La baixa maternal de les dones treballadores xativines fa riure quan es compara amb la de les noruegues. Xàtiva no compta amb centre de dia per a persones majors. Jo sóc espós, pare, fill i iaio. Sóc, sobretot, fill i iaio. ¿Què significa això? Que, des que ens hem jubilat, la meua dona i jo fem de cangurs dels nostres néts. Quasi tots els matins, he de portar el major des de casa fins al col·legi, i viceversa. ¿Hi ha molts exemplars d'avus saetabitanus combustus? ¡I tant! Al col·legi, salude altres jubilats que també s'ocupen dels néts mentre els fills treballen. ¿Ser avi cremat té alguna recompensa? ¡Sí! Quan el xiquet m'abraça i em xiuxiueja a l'orella «iaio, et vull molt», el cor se'm reblaneix. «Per això els nostres majors no volen imitar els escandinaus», pensaran. No creguen. A les nostres hortes proliferen els iaios autòctons empeltats de jubilat noruec. Sí, sí, n'hi ha. Però també he dit que sóc fill. Ma mare és molt major i té les cames desbaratades.

Els meus germans i jo fem torns per a cuidar-la. Quan em toca tanda, he de dur-la tres matins a l'ambulatori d'Ausiàs March, perquè li curen unes nafres. He arribat a curar-li-les jo, tot i no ser infermer titulat. ¡Conseqüències dels retalls a la sanitat pública! I amb aquestes i altres tasques transcorren les hores. ¿Classe passiva? ¡Ha! L'Estat s'estalvia una pasta amb els jubilats, però encara hi ha qui diu que cobrem unes pensions massa elevades. La meitat del nostre temps lliure s'evapora irremeiablement. Mentre atenc ma mare o espere que el meu nét isca del col·legi, tinc ocasió de pensar en la vellesa, en el pas inexorable dels dies... Esdevinc una mena de Jorge Manrique sense obra lírica publicada. En fi, el temps continua sent un bé escàs després de la jubilació. Els iaios convençuts que gaudiran de lleure il·limitat, quan es jubilen, somnien truites, llevat que siguen pensionistes noruecs, clar. Els jubilats autòctons formem part del sistema assistencial. Hem de simultaniejar solidaritat intergeneracional i propòsits personals.

(publicat a Levante-EMV, el 16/09/2017)

dimecres, 6 de setembre de 2017

Roderic és elegit papa

En agost del 1492, Roderic de Borja fou elegit papa. Prengué el nom d'Alexandre VI, potser en memòria d'Alexandre Magne. Alguns autors opinen que trià el nom en memòria d'Alexandre III, el papa que, en pugna amb l'emperador Frederic Barba-roja, defensava el concepte d'auctoritas (que corresponia al papa) sobre el de la mera administratio, que detentaven els governants temporals. Aquell pontífex va establir la norma per la qual calien els dos terços del conclau per a ser elegit papa. En qualsevol cas, el nom era tota una declaració de principis. Alexandre VI fou rebut amb alegria per tot el poble romà. La cerimònia de presa de possessió, amb la processó fins a la basílica de Sant Joan del Laterà, fou planificada de forma ben acurada. Tot el trajecte estava ple d'arcs triomfals amb els lemes del seu projecte polític i religiós. Les primeres mesures de govern anaren adreçades a garantir la bona administració de les arques pontifícies i assegurar l'ordre públic a Roma. Ja en 1493, signà les «Butles Alexandrines», establint en terres d'Amèrica una línia divisòria entre castellans i portuguesos, que pugnaven per la conquesta del nou continent.

dimarts, 29 d’agost de 2017

El turista corrent no és l'enemic

La demanda i l'oferta turístiques estan molt diversificades. Fixem-nos, primerament, en el costat de la demanda. Hi ha moltes classes de turistes. Tenim, a la cúspide de la piràmide, la gent d'alt poder adquisitiu, que vol serveis de la màxima qualitat. Són els hereus dels pioners del turisme, d'aquelles persones que començaren a fer el Grand Tour a mitjan segle XVII, o dels viatgers que, dos-cent anys després, prenien l'Orient Express. Durant la segona meitat del segle XIX, la reialesa, l'aristocràcia i l'alta burgesia posaren de moda els banys de mar a les costes atlàntiques franceses. El fenomen s'estengué des de Normandia fins a la Mar Cantàbrica. Es feren famoses les platges de Biarritz, Donostia, Santander... Diferents indrets de la Mediterrània (els referents serien la Riviera, Mònaco, la Costa Blava, la Costa del Sol) han substituït aquells primers llocs d'estiueig per a gent acabalada. També les estacions termals arribaren a tenir un enorme atractiu (foren molt famosos els balnearis de Bath, en Anglaterra, Évian-les-Bains, a França, Baden-Baden en Alemanya, Karlovy Vary i Marienbad, a Txèquia, Gellert i Széchenyi, a Budapest).

En aquest segment del luxe, les preferències també són variades: unes persones volen sol i platja en ambients exclusius; altres prefereixen les estacions d'esquí; hi ha qui desitja practicar esports com el tennis, el golf, l'equitació... Després de la segona gran guerra i el subsegüent període de prosperitat econòmica, el turisme es va democratitzar. Començà a practicar-lo la classe mitjana sorgida a tots els països europeus —també a la pell de brau, encara que amb retard. S'ha de tenir present que desplaçar-se —viatjar, emigrar, explorar— forma part del nostre ADN. L'afany d'emular també caracteritza l'espècie humana. Per tant, en la mesura de les seues possibilitats, la gran massa de turistes de classe mitjana es disposà a fer les mateixes coses que les elits: anar a la platja, a esquiar, a prendre aigües termals, a visitar grans monuments... L'última a incorporar-s'hi ha estat la classe obrera, els affluent workers, no sols del primer món sinó també dels països emergents. Fins i tot, s'han multiplicat modalitats de desplaçaments abans molt minoritàries: els creuers, els viatges de nuvis, els de final de curs o de carrera, els d'estudis, negocis, aventura...

La demanda s'ha disparat: turisme de persones majors, turisme de festa i borratxera, de compres, sexual, cultural, turisme vinculat a grans esdeveniments esportius... L'Organització Mundial del Turisme pronostica que en 2020 viatjaran pel món més de 1.400 milions de persones. Com és natural, el capitalime s'adonà fa temps de l'oportunitat de negoci. Atesa la gran varietat de la demanda, l'oferta s'hi ha hagut d'ajustar. Infraestrucures i serveis turístics també es classifiquen per segments: el premium, l'estàndard, el low cost... Dissortadament, el nostre país ha acabat especialitzant-se en turisme low cost, amb tots els problemes que això implica. El de les tres pes (platja, passeig i pipes), posem per cas, és turisme low cost. Tots els segments, no sols el barat, acaben generant més problemes que benefis socials si no estan regulats com cal. Les empreses del sector proporcionen treball precari i salaris de misèria, col·laboren a la gentrificació de zones urbanes i no aporten quasi res a les arques públiques. L'activitat turística és una indústria. Quan hom sent l'expressió "indústria túrística", pensa sols en apartaments, hotels i restaurants.

Però les companyies aèries, navilieres, immobiliàries i constructores també en són part. Totes contaminen. Algunes són depredadores de territori. Com totes les indústries, la turística capta capital material i humà, explota recursos —la majoria de titularitat pública—, afecta el medi i sol repartir desigualment els guanys. Al turisme hauríem d'exigir-li el mateix que demanem a qualsevol activitat econòmica: sostenibilitat. Els problemes creats pel turisme s'han de resoldre regulant l'oferta; la demanda té poc a veure amb el desori. Empresaris i mitjans de comunicació utilitzen el mot turismefòbia com una cortina de fum. Volen fer creure que les protestes contra els excessos que comet la indústria estan propiciades per gent que odia els visitants. És evident que certs col·lectius —els hooligans d'alguns equips, els practicants del turisme de borratxera— no susciten simpatia. Però rebutjar els turistes perquè són molts, gasten poc o fan soroll frega la xenofòbia i el classisme. (De fet, a l'estranger, nosaltres també tenim fama de sorollosos.) El turista corrent no és l'enemic. Sovint, actua altrament que al seu país perquè li ho tolerem.

Les administracions públiques han d'acabar amb el descontrol que regna en l'oferta turística i han de garantir que tothom complisca les normes. Altres països ja ho estan fent. Cal retirar llicències i ficar multes als infractors. Cal aplicar la taxa turística, per molt que les empreses hostaleres s'hi oposen frontalment. S'ha de tenir present que l'activitat turística es beneficia d'uns recursos, el paisatge, els nuclis urbans i els diferents elements que els integren (entorn natural, monuments, espais verds, infraestructures, serveis), que són públics, sostinguts amb diners dels contribuents. Aquests elements es deterioren amb l'ús. ¿Per què no haurien de contribuir els visitants al seu manteniment? Cal frenar la proliferació desordenada de places hostaleres. Cal combatre els portals d'Internet que ofereixen allotjaments il·legals. També s'han de corregir les mostres d'incivilitat d'alguns visitants. Al final és tracta d'obtenir de l'activitat turística els mateixos ingressos amb menys massificació i menys problemes. I s'hauran de crear llocs de treball en altres sectors econòmics. ¡No anem a ser tota la vida un país de cambrers!

dijous, 24 d’agost de 2017

¿Opinar en calent?

He sojornat uns quants dies a Suïssa i Alemanya. El dijous 17, durant el trajecte entre una ciutat suïssa, Interlaken, i altra alemanya, Rheinfelden, em vaig assabentar que s'havia produït un terrible atemptat gihadista a la Rambla de Barcelona. Al món global, totes les notícies volen per les xarxes a velocitat de vertigen. Aqueix dia, havia pujat en tren cremallera fins a la Jungfraujoch, l'estació ferroviària més alta d'Europa, situada a 3.454 m sobre el nivell de la mar, per a gaudir de l'espectacle grandiós que es contempla des de la cara meridional del pic Jungfrau: l'Aletsch, una de les glaceres més grans de l'Europa continental. Les notícies a través del mòbil posaren un colofó trist a una jornada que havia estat molt agradable fins al moment en què es va conèixer la magnitud del succés de Barcelona. En realitat, la premsa en paper ja no serveix per a informar puntualment de tot allò que s'esdevé al món. L'endemà de l'atemptat, quan vaig baixar al restaurant de l'hotel per a desdejunar, vaig veure els diaris locals col·locats sobre una taula. Els titulars de primera plana eren molt entenedors, malgrat estar escrits en alemany: Terror in Barcelona.

Anys enrere, l'ensurt hauria estat majúscul, però els meus companys de viatge i jo ja sabíem allò que havia passat catorze o quinze hores abans. Ara mateix, la funció principal d'un periòdic és analitzar els esdeveniments i aportar els punts de vista dels autors de columnes i articles d'opinió. Les notícies, que circulen ràpidament per Internet, són accessibles des de qualsevol dispositiu electrònic (mòbil, ordinador portàtil, tauleta tàctil). En tornar del viatge, he pogut llegir amb calma l'opinió publicada pels diaris, tant de paper com digitals. De fet, la meua dona m'havia guardat els exemplars de Levante-EMV publicats durant els meus dies d'absència. En general, els punts de vista són els mateixos que ja s'han emès arran d'altres accions gihadistes com la de Barcelona. La repetició d'aquests fets comença a banalitzar el terror. D'una banda estan les persones que identifiquen islam amb gihadisme i propugnen mesures dràstiques contra els immigrants musulmans. Al pol oposat estan aquells que desvinculen totalment l'islam de la violència gihadista. Els segons titllen de xenòfobs o islamòfobs els primers. Hi ha, però, una novetat.

En aquest cas, l'atemptat dels radicals islàmics s'ha produït a Catalunya en vespres del projectat referèndum d'autodeterminació del dia 1 d'octubre. Era difícil evitar la temptació de vincular ambdós fets. Recordem com el PP i els seus mitjans afins intentaren lligar els atemptats de l'11 de març de 2004 amb ETA. Ara, la premsa reaccionària ha arribat a dir que alguns dels autors de l'atac terrorista de la setmana passada eren independentistes. Des del costat del govern català es podria sospitar que els fets formen part d'altra operació encoberta contra l'independentisme (els cossos policials espanyols negaren informació vital als Mossos d'Esquadra, no s'expulsà l’imam de Ripoll quan sortí de presó i sembla que el govern central estava a punt de traure l’exèrcit al carrer amb l'excusa de l’atemptat). En qualsevol cas, el desmantellament de la cèl·lula terrorista dut a terme per la policia catalana ha tingut ressò fins i tot internacional. Com diu un comunicat conjunt dels sindicats de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil, Catalunya ha donat en l'exterior la imatge d'un estat. I el govern central ha donat la impressió d'estar totalment fora de joc.

En aquest sentit, resultava ben patètica la presència de la vicepresidenta Sáenz de Santamaría, acompanyada per Dolors Montserrat, a la vila on havia estat abatut el terrorista que conduïa la furgoneta de l'atac a la Rambla. Venimos a agradecer la solidaridad ciudadana, digué Soraya amb cara de pòquer. En fi, tot açò no té res a veure amb el dolor que experimenten els afectats per l'atac gihadista i els familiars de morts i ferits, ni amb el dolor de les mares i els pares dels terroristes. L'experiència mostra que opinar en calent sobre un esdeveniment tràgic no és massa assenyat. Uns voldrien erigir-se en jutges expeditius —com el personatge encarnat per Paul Newman en un film dirigit per John Huston que es titulà en castellà El juez de la horca. Altres, en canvi, neguen qualsevol lligam entre religió i violència, cosa que tampoc no és certa del tot. En realitat, allò més raonable que he llegit aquests dies recorda el rerefons polític del terrorisme gihadista i el paper que hi juguen les elits polítiques i econòmiques d'EUA, Regne Unit i França, i les monarquies d'Aràbia Saudita i els estats àrabs del Golf Pèrsic, amigues del rei Felip VI. ¡Ves per on!

dissabte, 19 d’agost de 2017

Desbandades i expulsions

Escric aquest article quinze dies abans de la seua publicació, perquè marxe de viatge. Supose que cap grup d'acció directa —com Arran o Endavant— m'esperarà a la meua destinació, per a pintar el parabrisa del vehicle en què em trasllade, o per a tallar-li les rodes. Cada any sol tenir la seua cançó de l'estiu. La d'enguany es titula turismefòbia. Barcelona, Mallorca, Donostia i, en menor mesura, València han estat l'escenari d'accions contra els turistes. All tourists are bastards, Turist, go home, Gaudí hates you, són algunes de les pintades que es veuen pels murs de les ciutats esmentades. La dreta i els mitjans de comunicació afins han vist el cel obert —ja tenen una kale borroca amb la qual poder acusar de violent el procés independentista català—, però la realitat és més simple: els veïns d'alguns barris de Barcelona o Mallorca estan farts de la desmesura turística i les seues seqüeles (encariment de lloguers, brutícia, enrenou, massificació als espais públics...). «Pareu de destrossar les nostres vides» és un eslògan que reflecteix prou bé la realitat dels excessos turístics en algunes contrades. El turisme està sortint de mare.

Com escric amb tanta antelació, no puc opinar sobre els canvis introduïts a la fira d'enguany, ni sobre l'acollida que les novetats tindran entre veïns, visitants i firers. Els dies de fira sempre s'han caracteritzat —especialment el 15 d'agost, festa de l'Assumpció— per la massificació de certs espais, l'enrenou i la brutícia. Ignore si això va a canviar. En tot cas, la nostra festa major serveix perquè ens fem idea del fenomen en què estan immersos els habitants d'alguns barris de Barcelona i Mallorca. Sols hem d'imaginar una fira xativina que dure sis mesos. Qualsevol de nosaltres intentaria fugir espaordit. Això no obstant, altres veus —en aquest cas, des dels sectors sobiranistes— acusen Arran i Endavant de fer-li el joc a l'espanyolisme en vespres del projectat referèndum de l'1 d'octubre. Sembla com si aquests grups acabaren de nàixer ahir. Tanmateix, ja eren coneguts des de fa temps. Endavant, posem per cas, adquirí notorietat en juny de 2016. Posà una imatge de la Geperudeta i la Moreneta fent-se un petò al cartell amb què anunciava la diada de l'orgull gai. Moltes persones encara recordaran com monsenyor Cañizares organitzà un acte de desgreuge.

Anteriorment, el 9 d'octubre de 2013, Arran la Costera havia fet pintades independentistes als murs de l'ermita de Sant Josep. Més tard, a primeries de 2014, el grup actuà de nou. En aquesta ocasió, realitzà als carrers de Xàtiva diverses pintades en què demanava el trasllat dels reclusos d'ETA a presons d'Euskadi. Els grafits despertaren, sobretot, les ires del PP local, cosa que donà més repercussió a l'acció del grup radical. En fi, les comparacions amb la kale borroca són surreals. Que jo sàpiga, els xics d'Arran i Endavant no han apallissat ningú. No crec que llancen ous i pintura a la reina de la fira i la seua cort. I ja posats, ignore si el Partit Animalista Contra el Maltracte Animal (PACMA) boicotejarà el concurs de tir i arrossegament. Però tornem a les accions contra la massificació turística. Ningú no hauria d'aprovar les escomeses a forans que ens visiten sense faltar a cap norma de decòrum. Si de cas, les protestes s'haurien de dirigir contra empreses hostaleres que fan l'agost amb una oferta de nul·la qualitat, baix cost i escàs retorn social, contra algunes immobiliàries i contra els nombrosos propietaris d'apartaments turístics il·legals.

L'activitat turística pot ser una mina d'or o una plaga bíblica. Amb turisme low cost, la factura que acaben pagant les ciutats i els ciutadans és altíssima. «¿Açò té alguna cosa a veure amb la fira de Xàtiva?», es preguntaran els lectors. Poc, supose. Per culpa del turisme massificat, molts ciutadans han d'abandonar els seus barris. La fira expulsa molts xativins. Però llur exili dura uns dies només. I transcorre en indrets pròxims: Bixquert, Cullera, Xeraco, Gandia... Tota la culpa d'aquesta desbandada no és de la fira. La proverbial calor xativina —real o psicològica— també invita a marxar. Jo, per exemple, estaré visitant indrets suïssos ben fresquets, com ara el Pilatus Kulm, el Weissenstein (un dels cims més elevats de la serralada del Jura), el Jungfrau, de 4158 metres d'alçada, que compta amb l'estació de ferrocarril més alta d'Europa, les cascades del Rin. I faré com fan quasi tots els turistes: buscar hotels i restaurants bons i assequibles, i gastar com menys diners millor —cosa difícil a Suïssa. ¿La fira? Ja me la contaran els meus amics.

(publicat a Levante-EMV, el 19/08/2017)