dissabte, 9 de desembre de 2017

Somnolència

Passen els dies, els mesos i els anys, però Xàtiva no surt de l'ensopiment —o de la becadeta, com diu un amic. En matèria de patrimoni, la ciutat es troba al punt mort de quasi sempre. La restauració completa de Sant Domènec no s'albira a l'horitzó. De moment només s'han recuperat l'església, l'aula capitular i l'ala meridional del claustre, però estan pendents de repristinació les altres galeries del pati i el dormitori, situat darrere de l'ala ja restaurada, al sud del conjunt conventual. Imagine que passarà temps abans de veure l'inici dels treballs. També continua sent una incògnita el destí final del convent de Santa Clara. El problema són els diners. El marge de la Generalitat per a finançar projectes culturals és escàs. Amb prou feines pot pagar els serveis públics essencials: sanitat, educació, dependència... Per la seua banda, l'Ajuntament xativí està constret per dues traves: ha d'observar allò que estableix la Llei d'Estabilitat Pressupostària i Sostenibilitat Financera —el compliment de la qual vigila atentament Montoro— i vol reduir el deute heretat de la corporació anterior. No pot destinar, per tant, molts diners a inversions.

De fet, l'alcalde i el responsable econòmic del consistori repeteixen sovint que han aconseguit de reduir significativament el deute. En realitat, els ciutadans no se solen immutar massa quan senten parlar de préstecs, amortitzacions, interessos. La gent vol veure coses tangibles. En això, Rus era un mag —bé que alguns dels seus trucs de màgia no isqueren bé i valgueren un imperi que pagava el contribuent. Les eleccions no es guanyen amb balanços que només entenen els experts. Els electors solen premiar les concrecions. Cal suposar que l'esquerra tornarà a guanyar les pròximes eleccions locals per pura inèrcia, però convindria passar aviat de les elaboracions teòriques a les realitzacions pràctiques. Supose que el tripartit xativí deu amagar-se diverses cartes per al final del període municipal: piscina coberta, centre per a joves, casa de la dona... Quasi tots els governs fan servir aquesta tàctica de la traca final. També s'enllestiran algunes tasques d'agençament de les vies públiques. No resulta molt lluït per a un columnista acabar escrivint sobre el pipí de gos i la brutícia que omplen els espais públics de la seua ciutat.

Fa poc, llegia unes crítiques a Javier Marías i Fernando Sabater, columnistes d'un conegut diari madrileny. Els retreien d'abaixar sovint a nimietats —les curses de cavalls són una predilecció de Sabater— mentre el món està encès en flames. En fi, he de dir que els espais públics de Xàtiva són un desastre: caca i pipí de gos, centenars de milers de xiclets pegats a les voreres, rajoles esquerdades i abombades, ferms d'algunes vies apedaçats o esquinçats, parcs infantils sense manteniment, jardins descurats, fonts trencades... Tota la culpa no és de l'Ajuntament, ja ho sé. Hi ha molta incivilitat. Però tornem a l’assumpte del patrimoni històric. Per a solucionar algunes coses, no calen massa diners. Posaré un exemple. L'antiga església d'altre gran conjunt conventual xativí, Sant Agustí, té una peça de gran interès: el reresagrari, amb una decoració barroca excepcional (cal destacar-hi els guixos i, sobretot, el sòcol de taulellets). Doncs bé, el recinte no és visitable. El Conservatori Municipal el fa servir com a magatzem. Contra el sòcol, amb perill de trencar-lo, s'amunteguen cadires, faristols i altres arreus que tapen els taulells.

No tot són males notícies, però. Dies enrere, des d'aquestes mateixes planes, s'anunciava que la Diputació de València ha destinat 100.000 euros per a completar la consolidació de les diverses dependències de l'ermita del Puig. En la romeria de 2017, les actuals autoritats municipals de Xàtiva, que també ascendiren al cim de l'alteró, ja anunciaren que la institució provincial i el mateix Ajuntament anaven a finançar els últims treballs de consolidació del conjunt d’edificacions del Puig. Sembla que serà possible, per tant, veure enllestides les obres en un breu termini de temps. Tanmateix, aquesta bona notícia no dissipa la somnolència que percebem algunes persones quan caminem pels carrers, les places i els jardins de Xàtiva. La ciutat no es lleva de damunt la letargia. Dies enrere, a la fàbrica de La Socarrada, durant la presentació del seu llibre Nou viatge pel País Valencià, Josep Sorribes recordava una frase de l'amfitrió, Rafa Sunyer: «Xàtiva fa una becadeta de cent anys.»

(publicat a Levante-EMV, el 09/12/2017)