Recordant els absents

Demà, molts xativins i xativines visitaran el cementiri. El tradicional costum d'honorar els familiars i els amics traspassats té —ja ho he contat altres vegades— un remot origen pagà. En realitat, els pobles cèltics celebraven avui, 31 d'octubre, la nit de Samhain, el déu dels morts. La festivitat equivalia a la nostra nit de cap d'any. (Actualment, el refranyer recull algunes dites populars —Per Tots Sants, guarda el ventall i trau els guants— relacionades amb la diada dels morts i el canvi de cicle climàtic.) Des del 1200 aC, conforme anà avançant de l’edat del ferro, les cerimònies druídiques dedicades als avantpassats es van escampar per bona part de l’Europa central i les Illes Britàniques, i encara perviuen a l’actual Halloween. Els pobles mediterranis també retien culte als seus morts. És possible —cap font documental o literària ho ha pogut corroborar— que els romans assimilaren el Samhain, quan ocuparen els dominis cèltics, i el fusionaren amb les Pomonalia, festes de la collita en honor a Pomona, deesa dels arbres fruitals. (L'Església acabaria incorporant la celebració al seu ritual, transformada en festa de Tots Sants.)

En qualsevol cas, els romans havien celebrat les Parentalia (o Parentali), festivitats anuals de caràcter privat en honor als difunts familiars (parentes), que es desenvolupaven entre el 13 i el 21 de febrer, dia reservat a la Feralia, la veritable festa dels morts. Hom creia que, aqueix dia, les ànimes dels difunts podien transitar lliurement entre els vius. Amb el temps, aquesta festivitat adquirí un caràcter col·lectiu; s'acabà honorant la memòria de tots els morts de Roma. Durant les Parentalia, els familiars i els amics dels difunts es reunien i visitaven llurs tombes, situades en necròpolis fora dels murs, i feien ofrenes sagrades (sacrificia) de garlandes, blat, sal, farina, llet, mel i pa banyat en vi a les "ombres dels morts" (manes). El pater familias dirigia els ritus. Els congregats pregaven per l'enfortiment dels llaços protectors entre els vius i els morts. També existia el costum d'organitzar festins en memòria dels avantpassats. A tots ens resultaran familiars aquests cerimonials; molts continuen celebrant-se, bé que cristianitzats.

Les tradicions de les ofrenes florals i els menjars típics, per exemple, mantenen plena vigència. Els costumaris de Joan Amades i Bernat Capó documenten les múltiples tradicions populars sorgides al voltant de l'1 i el 2 de novembre: el berenar de Tots Sants, la castanyada, el costum de regalar dolços típics (fogasses de carabassa, panellets o ossos de sant...). També romanen inalterats els sentiments de tristor de qui troba a faltar la presència dels seus pròxims —avis, pares, consorts, fills o amics. La tendresa i el dolor per la pèrdua d'una persona estimada són tan antics com la humanitat mateixa. Em ve a la memòria una anècdota esdevinguda aquest darrer estiu, durant una passejada per la bellíssima ciutat suïssa de Zuric —Turicum en època romana. El lloc, fundat per les legions junt al riu Limmat, fou punt estratègic, una duana. Poc abans de la retirada romana, el 401 dC, l'emperador Valentinià I havia ordenat construir un castell dalt del turó pròxim (l'actual Lindenhof), per a protegir la duana i els seus funcionaris de les freqüents escomeses germàniques. El destacament romà estava comandat per un prepòsit.

Doncs bé, és del tot recomanable travessar la ciutat vella i pujar al Lindenhof, en què hi ha un parc i un mirador amb vistes fantàstiques. Mentre hi ascendíem, els viatgers descobrírem una pedra funerària romana. (Després he sabut que era una rèplica; l'original es conserva al museu arqueològic de la ciutat.) El meu amic Pep Vicedo, professor de llatí a l'IES Simarro, ens traduí la inscripció: «Als Déus Mans. Ací està soterrat Lucius Aelius Urbicus, que va viure un any, cinc mesos i cinc dies. Unio, llibert d'August, prepòsit del Destacament Turicense número 40 de les Gàl·lies, i Elia Secundina, els pares, al seu dolcíssim fill.» En dir-li "dolcíssim", Unio i Elia manifestaven l'enorme estima pel nen i el dolor per la seua pèrdua. Hi van haver uns instants de silenci. Els viatges deparen, de vegades, aquests moments emocionants. En fi, demà i despús-demà, molts experimentarem una vegada més la tendresa i el dolor que suscita l'enyorança dels absents. Tots els cementiris, el de Xàtiva també, estaran plens de gom a gom. I tornaran els àpats familiars, les fogasses i els panellets rituals. I acomiadarem definitivament l'estiu.

(publicat a Levante-EMV, el 31/10/2015)

Viatjar ensenya molt

Des del final de la fira fins a l'inici del curs escolar, el panorama informatiu local és com una mar encalmada; molts polítics fan vacances. Hi ha, per tant, poquíssimes notícies. Quan escric aquestes línies, l'alcalde socialista de Xàtiva, Roger Cerdà, acaba d'anunciar que delegarà les seues funcions, durant uns dies, en el primer tinent d'alcalde, Miquel Lorente, cap del grup municipal d'Esquerra Unida. És una situació inèdita; des de 1979, any en què se celebraren les primeres eleccions locals de la restaurada democràcia, després del parèntesi franquista, els substituts del primer edil sempre havien estat coreligionaris seus. La novetat d'enguany és, per tant, que el titular de l'alcaldia i el batlle en funcions militen en partits distints. Això no té, però, transcendència informativa. És un mer formalisme, un signe de normalitat democràtica. Simplement ens recorda que la nostra ciutat està governada per una coalició.

Però tornem a les vacances. A les xarxes, diversos regidors i regidores del tripartit han penjat fotografies que testimonien la seua estada, acompanyats per fills i consorts, en diferents punts geogràfics (Altea, Granada, Lisboa...). Però l'escampada no ha estat general; alguns edils han romàs de guàrdia a la ciutat. Gràcies a ells, hem conegut diversos avenços del pròxim curs polític. Ja sabem, per exemple, la nova programació del Gran Teatre. El regidor responsable del recinte ha exposat els seus objectius i ha anunciat converses amb diverses entitats per a debatre els criteris d'utilització. (En realitat, per a explicar que el cobrament de taxes a qui en faça ús segueix vigent.) També hem sabut que l'Ajuntament va a iniciar els estudis previs a la redacció d'un pla de mobilitat per al nostre nucli històric. Iniciativa Cívica pel Centre Històric de Xàtiva ja havia traslladat al nou equip de govern un escrit amb suggeriments.

Això em recorda que jo també he viatjat. Vaig fer les maletes abans de fira. Vaig sojornar vuit dies a Suïssa. Vaig recórrer diversos cantons, quasi tots de parla alemanya. Em va cridar l'atenció la petita ciutat de Solothurn (Soleure en francès), capital del cantó homònim. Aquesta població, situada entre la serralada del Jura i el riu Aar, té uns 15.000 habitants (no és molt més gran que Canals). Solothurn és considerada la ciutat barroca més bella de la Confederació Helvètica. El seu nucli històric, bastit entre 1530 i 1792, conserva elements del màxim interès: muralles, torres i portes de diferents èpoques, la plaça major presidida per la catedral, l'església dels jesuïtes i una font monumental, la torre dels dos rellotges (un astronòmic i altre amb un grup d'autòmats que marquen les hores), l'ajuntament gòtic i classicista, l'antic arsenal barroc, magnífics palaus renaixentistes i barrocs, i un conjunt de boniques fonts públiques.

Mentre camejava per Solothurn, recordava Xàtiva. El centre de la ciutat suïssa està reservat als vianants i els ciclistes. Molts dels seus espais públics conserven paviments de llombardes —a Xàtiva, les antigues pedres de basalt han anat eliminant-se a poc a poc. Només els cotxes dels residents, els vehicles oficials, els taxis i els transports —durant els horaris predeterminats— tenen permès l'accés al centre de Solothurn, l'oferta comercial i hostalera del qual és excel·lent. En 1980, la ciutat va ser distingida amb el Premi Wakker, guardó anual atorgat per la Societat Patrimonial Suïssa (Schweizer Heimatschutz) al municipi helvètic que haja destacat en la conservació de la seua fesomia urbana i en la promoció del seu patrimoni cultural, històric i arquitectònic. Que ningú no pense, però, que Solothurn viu exclusivament de l'hostaleria (de fet, el lloc no està inclòs als circuits convencionals pel país alpí); la indústria —la rellotgera, posem per cas— és molt important per a la petita vila, que vaig abandonar gratament sorprès.

Com la tornada de vacances marca l'inici de curs, no estaria mal que la nova corporació xativina enviés una comissió de polítics i tècnics a estudiar quines mesures prenen altres ciutats per a compatibilitzar desenvolupament i conservació del patrimoni. Viatjar ensenya molt. No cal anar molt lluny; a la península tenim models a l'abast. És una delícia passejar pels carrers i places de Solothurn, seure en una terrassa a la seua plaça major o a la vora de l'Aar. També és una delícia, però, passejar per la Rua Nova de Santiago. De la Corretgeria de Xàtiva, ¡millor no parlar!

(publicat a Levante-EMV, el 05/09/2015)