dimecres, 31 d’agost del 2016

Guaitant


En altres temps, esperarien l'arribada d'algun vapor procedent de l'Havana, o d'un pesquer que tornava de Terranova.

dilluns, 29 d’agost del 2016

Pandora

A la mitologia grega, Pandora és la primera dona, creada per ordres de Zeus a fi de castigar la raça humana, a la qual Prometeu havia revelat el secret del foc diví. Zeus, enfurit, féu l’encàrrec a Hefest, déu del foc, que modelà Pandora d’argila. Tot seguit, els diferents déus l’embelliren i la dotaren de diversos atributs: Atenea li regalà el seu cinyell i l’engalanà, les Gràcies li penjaren els esplèndids collars de la persuasió, les Hores li posaren una corona de flors i Hermes inoculà al seu pit la mentida, la paraula seductora i un caràcter voluble. Prometeu aconsellà al seu germà Epimeteu que no acceptés cap regal dels déus, però aquest no l’escoltà i acceptà Pandora, enamorant-se d’ella i prenent-la com esposa. Fins aleshores, la humanitat havia viscut una existència totalment harmoniosa, però Pandora, moguda per la tafaneria, obrí l’àmfora en què Prometeu havia tancat tots els mals (l’expressió «caixa de Pandora», per comptes de gerro o àmfora, és una deformació renaixentista), alliberant totes les desgràcies humanes: la vellesa, la malaltia, la fatiga, la bogeria, els vicis, les passions, les plagues, les tristors, la pobresa, el crim... Pandora tancà el gerro just abans que sortís l’esperança i va córrer cap als homes a dir-los que no estava tot perdut, que encara els quedava l’esperança. Altres versions del mite, afirmen que la caixa contenia tots els béns divins, que tornaren al cel, deixant la terra desemparada (només s’hauria conservat l’esperança). Etimològicament, el significat del mot "Pandora" presenta distints matisos. Uns l’han interpretat com “regal de tots”. Robert Graves, en canvi, s’inclina per altre sentit: “la qui ho dóna tot”. Segons Graves, estaríem davant la precursora grega de l’Eva bíblica, la primera dona mortal, responsable del pecat orignal. El mite atribueix a la dona la culpa de tots els mals de la humanitat. Seríem, per tant, davant d’un mite patriarcal, imposat a l’antiga societat matriarcal. Doncs bé, el debat que suscita aquests dies el burkini mostra que el mite de Pandora continua vigent. Cal tapar les dones, perquè indueixen els homes a pecar. Veges...

diumenge, 28 d’agost del 2016

Calixt III

Als 77 anys, Alfons de Borja fou elegit papa i prengué el nom de Calixt III. En la decisió del conclau, van pesar la falta d'acord entre els Orsini i els Colonna, el prestigi del cardenal Borja, la fama d'home auster que l'envoltava i la seua edat (tothom estava convençut que seria un papa de transició). En la presa de possessió a Sant Joan del Laterà, les faccions romanes van alçar grans aldarulls. El papa hagué d'amenaçar els Orsini amb l'excomunió i l'expropiació de béns, per tal que cessaren els avalots. Una de les seues primeres decisions fou la canonització de Sant Vicent Ferrer. La cerimònia tingué lloc a l'església romana de Santa Maria sopra Minerva (en aquest temple es troba la tomba de Santa Caterina de Siena). Calixt III ordenà també que es revisàs el procés de Joana d'Arc i es rehabilitara el seu nom (base per a la posterior canonització). Tres grans passions van moure l'acció del nou pontífex: la independència del poder papal, la croada contra el turc i l'enaltiment del propi llinatge. De seguida es deterioraren les relacions amb Alfons el Magnànim. Calixt III es negà a renovar la legitimació del fill extramatrimonial del Magnànim, Ferrante, i a concedir el divorci al monarca. Calixt III dedicà tots els seus esforços (fins i tot vengué joies i accessoris dels tresors papals per tal d'aconseguir diners) a organitzar la croada contra els turcs. El major èxit fou la defensa de Belgrad duta a terme gràcies als esforços del legat papal, el cardenal Joan Carvajal. Joan Huyady i Joan de Capistrano, «el tercer Joan», obtingueren una memorable victòria (per recordar la derrota dels infidels, s'establí el rés de l'Àngelus).





Sant Joan del Laterà i Santa Maria sopra Minerva, Roma

dilluns, 22 d’agost del 2016

Cansanci i empipament

Ja fa vàries setmanes que no escric sobre la situació política espanyola. Em provoca, com a moltes persones, cansanci. Les notícies sobre la formació de govern m'ensopeixen. Millor dit: m'ensopien fins aquest darrer cap de setmana. Ara m'empipen. Em trau de polleguera l'actitud de Mariano Rajoy. Quan apel·la al seny —al sentido común—, em posa dels nervis. Afirma que ha guanyat les eleccions. En realitat, el PP només ha estat votat per dos de cada deu electors. Gràcies als tripijocs de la llei electoral és el partit que compta amb el grup parlamentari més nombrós, però no ha guanyat les eleccions. No les ha guanyades ningú. Mariano Rajoy ho sap perfectament. Des del 26 de juny per la nit, s'ha dedicat a emprenyar la gata, a fer passar el temps amb raons. ¿Terminis? A Pedro Sánchez li'ls exigiren peremptòriament, quan es presentà a la investidura fallida. Però ja sabem que la llei no sol ser igual per a tots; Rajoy s'ha pres el temps que li ha donat la gana. De pas, ha deixat amb un bon pam de nassos la presidenta del Congrés —és ella qui hauria de marcar els terminis del procés d'investidura— i el monarca.

El president en funcions devalua la democràcia espanyola. La gent de la seua corda diu que és una bellíssima persona. Tot indica, però, que és mentider, embrollador i persona deshonesta. Si la política espanyola estigués regida pel seny i els usos democràtics, Rajoy hauria d'haver dimitit fa temps. Encara que faça gala de ponderació, enteniment i seriositat, i apel·le tots els dies al sentit patriòtic, allò ben cert és que podria acabar davant d'un tribunal si deixés de ser president. Necessita conservar el seu aforament per a eludir la banqueta dels acusats. Els papers de Bárcenas fan pensar que ha cobrat sobresous en negre procedents de donacions il·lícites. En qualsevol cas, ha permès el finançament il·legal del seu partit i la corrupció generalitzada de molts companys de files. Ha fracassat en dos comicis consecutius. Té moltes dificultats per a pactar amb altres forces polítiques, perquè ningú no vol tractes amb una persona presumptament corrupta. És més: qui no va pactar res amb cap grup polític, durant la legislatura 2011-2015, està inhabilitat ara per a demanar als altres generositat i sentit d'Estat. Rajoy s'hauria de retirar.

La seua retirada milloraria l'ambient negociador. En molts països del nostre entorn —Regne Unit, posem per cas—, dimitir és pràctica habitual. (Tots podem recordar el cas de Margaret Thatcher o el més recent de David Cameron.) Però Rajoy, en comptes d'anar-se'n a cassa, s'ha llevat de damunt persones, com Ana Pastor o Alfonso Alonso, que podien fer-li ombra. Ni vocació de servei a Espanya, ni mandat dels ciutadans, ni cobles. El "Sobresous" s'adhereix al càrrec, com una llapassa, per pura supervivència personal. Tot açò ja ho sabíem, però Rajoy ho ha brodat els últims dies. S'ha rigut d'Albert Rivera en la seua cara; després de demanar-li temps perquè l'executiva del PP aprovés les sis condicions que exigia Rivera a canvi de negociar un possible recolzament a la investidura de Rajoy, l'òrgan de direcció pepero ni debaté ni refrendà el document de Ciudadanos. Una setmana per a no res. La tàctica dilatòria perseguia dues finalitats: deixar-li clar a Rivera qui mana i propiciar un calendari que obligue a celebrar les terceres eleccions el dia de Nadal, si falla la investidura. Rajoy creu que millorarà els resultats.

Pensa que una investidura fallida el beneficia; els nous comicis no s'hauran pogut evitar per l'obstinació de Pedro Sánchez, que no permet un govern del PP. Ja ha començat la campanya de mentides: «Que la gent haja de votar el dia de Nadal és culpa de Sánchez.» L'objectiu declarat és convertir el líder socialista en un malintencionat responsable del punt mort polític. Quant al pacte anticorrupció que ha firmat el PP per exigència de C's, ¡paper mullat! Una coartada per a justificar el canvi de posició dels de Rivera, que no volen terceres eleccions ni en pintura. Tres de les mesures que figuren al document firmat requereixen reformes constitucionals, impossibles sense l'acord d'altres partits. Exigir que els imputats deixen llurs càrrecs és un brindis al sol; les actes de diputats i regidors no són propietat del partit, sinó de les persones elegides, que poden negar-se a deixar el càrrec. En realitat, tothom dóna per descomptat que les condicions signades no es compliran; és sabut que ni uns ni altres tenen paraula. En fi, Rajoy està convençut que seguirà sent president en qualsevol escenari, tant si Sánchez es torna arrere com si hi ha nous comicis.

Durant les pròximes setmanes, el líder socialista serà assetjat sense miraments —pesos pesants del seu partit s'estan sumant a la campanya de pressions. Ha calgut adaptar un famós eslògan a la nova situació: «La culpa és de Pedro Sánchez.» Mentrestant, el personatge dels sobresous, que portava vuit mesos pensant-se si es presentava al debat d'investidura, pretén quedar com el campió del seny. Podria ser, però, que el xantatge al lider socialista sortís malament. Molta gent s'empipa quan la prenen per imbècil. Rajoy, després de passar uns dies de vacances a Galícia, ha fixat un calendari polític surrealista —mediatitzarà fins i tot, si cal celebrar eleccions el 25 de desembre, el discurs nadalenc del rei. Pretendre que Sánchez en tinga la culpa és ofendre la intel·ligència de les persones. Tanta martingala podria precipitar la formació d'un govern alternatiu d'esquerres. Desallotjar de la Moncloa la banda de corruptes i franquistes camuflats, desitjosos d'avassallar l'oposició, seria una notícia fantàstica. Això sí, encenguem espelmes a Santa Rita, advocada de l'impossible, i preguem-li que Pablo Iglesias mantinga la boca tancada.

dissabte, 20 d’agost del 2016

Canviar de menú

Avui s'acaba la Fira. La festa major xativina sempre és motiu de polèmica entre opinions divergents. Des de primeries d'agost han proliferat les crítiques al programa oficial de la present edició. Sense anar massa lluny, Mar Vicent deixava anar en aquestes planes, dimarts passat, les seues objeccions. Contará con la figura de la Reina, representante por designación cuasi divina de todas las mujeres de esta ciudad que no acaba de entrar en el siglo XXI, escrivia a la seua columna. També ironitzava sobre l'enginyeria comptable per a justificar l'estalvi de despeses, l'escassa participació ciutadana, l'homenatge a Concha Piquer —s'oblidava d'Antonio Molina— i els tallers de mocadors i nusos de corbata. Concloïa que un model diferent de fira, que incorpore renovació i modernitat, no ha arribat encara a casa nostra. Dedicava la part més àcida de la seua reflexió a retraure la manca d'expertesa dels responsables municipals: el actual gobierno, antes oposición, no supo aprovechar sus largos años de travesía del desierto para cerrar el proyecto alternativo. ¿Què volen que els diga? Subscric quasi totes aquestes objeccions a la Fira 2016.

Ara bé, la senyora Vicent queia en una contradicció final. Després d'haver criticat indirectament l'alcalde —Roger Cerdà porta personalment la ponència de Fira—, es lamentava que un regidor —devia referir-se al cap d'EUPV— estiga rebent un correctiu sever i siga atacat des de tots els flancs. Segons la columnista, qui té boca s'equivoca i només qui camina pot ensopegar davant l'esguard maliciós dels qui estan tranquil·lament asseguts. ¡Totalment d'acord! Però aquest raonament s'ha de fer servir en tots els casos. (Que ningú no em toque en tal mentre jo critique en tal altre és contradicció manifesta.) Dies enrere, jo vaig fer una crítica constructiva al regidor de mobilitat. El cap local de Ciudadanos s'hi va adherir en un tres i no res. Coses que passen. La dreta també li copiarà a la senyora Vicent parts de la seua columna. No hem de caure, però, en l'autocensura; perdríem credibilitat davant els lectors si només criticàrem els errors d'uns. Els polítics, encara que siguen de la nostra corda, s'han d'atenir a la dita popular: «Qui no vulga pols que no vaja a l'era.» («Qui no vulga calor que no entre en la cuina», diuen els anglosaxons.)

Però tornem a la Fira. Jo hi he trobat aspectes positius. Continua millorant la qualitat del teatre per a grans i menuts. Sembla que el Premi de Pintura Fira d'Agost ha actualitzat els seus plantejaments (composició del jurat, selecció prèvia, dotació econòmica). Es manté la presència de cançó i música popular interpretades en la nostra llengua. Han actuat Marina Rossell i Mara Aranda, al XXII Festival de la Cançó, i els grups Zoo i Barbaritats, en un festival celebrat anit a la Murta. Ara bé, la nostra festa major no ha experimentat canvis radicals. El programa oficial encara juga a favor de les manifestacions artístiques foranes. Seguim dominats per una cultura de masses en què les expressions específiques de la cultura autòctona tenen escassa participació. El desequilibri és evident al camp de la subcultura juvenil —a la música pop, sobretot. ¿Què hauria de fer un govern municipal democràtic i progressista? Subvertir la situació, donar prioritat a la cultura pròpia en detriment de les alienes. És una qüestió de discriminació positiva.

Ignore si un gran festival amb cantants i músics provinents del nostre àmbit lingüístic donaria una nota distintiva a la Fira o projectaria el nom de la nostra ciutat —el meu amic Xavi Aliaga creu que arribem massa tard. No sé si les disponibilitats pressupostàries permetrien d'organitzar un esdeveniment com aquest. Tanmateix, els trets diferencials solen aportar valor afegit en un món excessivament uniformat. Tampoc no estaria mal dotar de certa especialització altres fites festives o culturals distintes de la Fira —les Nits al Castell, posem per cas. Aquest canvi de rumb només pot ser pilotat per l'equip de govern actual. Ningú no pot esperar que un govern de PP i C's, si la dreta tornés a guanyar les eleccions municipals, recolze la cultura dels valencians. Jo m'empipe quan veig que el castissisme espanyol continua monopolitzant molts apartats de la programació cultural. Ni algunes persones que conec ni jo mateix hem votat a l'esquerra perquè ens servisca els mateixos menús que ja ens cuinava Rus. No volem una fira com la d'Albacete.

(publicat a Levante-EMV, el 20/08/2016)

dijous, 18 d’agost del 2016

Santi Quattro Coronati

Alfons de Borja fou nomenat cardenal de l'Església als 66 anys, amb el títol romà dels Santi Quattro Coronati (Sever, Vitorí, Carpòfor i Severià), amb llicència per a conservar el bisbat de València. El nou cardenal s'establí a Roma. El rei Alfons el Magnànim va pensar que l'antic canceller representaria millor els seus interessos a la cort pontifícia. Mort Eugeni IV, fou elegit papa Nicolau V. Durant el regnat d'aquest pontífex, es va signar la pau de Lodi (1454). El tractat assegurava l'equilibri entre els diversos estats italians: Milà, Florència, Venècia, els estats pontificis i Nàpols. El cardenal Borja portà quatre nebots a Itàlia: Lluís Joan del Milà, Pere del Milà, Pere LLuís de Borja i Roderic de Borja. Pere del Milà, que es va casar amb la napolitana Jacobella Dolce, tingué una filla, Adriana del Milà, que s'hauria de casar amb Ludovico Orsini. El seu fill, Orsino, seria el «peculiar» marit de Giulia Farnese, amiga del futur papa Alexandre VI. Pere Lluís seria destinat a ocupar més endavant importants càrrecs militars. Lluís Joan i Roderic, després d'un breu sojorn, als Santi Quattro Coronati, marxaren a Bolonya per a cursar estudis jurídics.






Basílica dels Santi Quattro Coronati, Roma

diumenge, 14 d’agost del 2016

Mirador


Tate Modern, una gran col·lecció d'art contemporani, punt de cita i mirador cap a la ciutat més cosmopolita del món.

dissabte, 6 d’agost del 2016

Només n’hi ha una

Ahir fou 5 d'agost. Se celebrà, per tant, la festivitat de la Mare de Déu de la Seu. Les diferents circumstàncies que envolten aquesta diada em susciten algunes preguntes. No sóc, ni de bon tros, el primer a fer-se-les. Els llibres d'història assenyalen que l'Assumpció és la patrona de la Col·legiata. En 1248, el bisbe d'Osca Vidal de Canyelles —la seu de València estava vacant— consagrà la mesquita major xativina al culte cristià sota l'advocació de l'Assumpció de Santa Maria. A mitjan segle XVI, Martí de Viciana deia: La capilla principal es so invocacion de la Assumpcion de Nuestra Señora la madre de Dios, de la qual en su dia se celebra muy solemne fiesta. ¿Quina imatge presidia l'església major de Xàtiva? Un amic em féu arribar La patrona de Játiva, obra del canonge i cronista xativí Gonzalo Viñes. Aquest creu que el primer retaule major estigué presidit per una Santa Maria de l'Armada —dita així per ser la protectora de les tropes de Jaume I, no per navegar en la nau capitana dels cristians durant la batalla de Lepant. Quant a la imatge primitiva de la Mare de Déu de la Seu, desapareguda, degué ser esculpida al segle XIV.

Ambdues portaven el Jesuset al braç. No eren, per tant, representacions de l'Assumpta. Algú ha pensat que hi hauria una coronació pintada a la part alta de la capella. Gonzalo Viñes esmenta almenys dos retaules majors desapareguts. El segon fou venut als dominicans de l'Olleria en 1654; se n'havia fet un de nou —que alberga ara la imatge del Natzarè. Les característiques dels retaules desapareguts no adoben, però, la possibilitat d'una coronació de la Verge. D'altra banda, en aquells temps, era més freqüent la seua imatge jacent. Sovintejaren a terres valencianes els llits de la Mare de Déu i unes imatges de la seua dormició —dites popularment "gitadetes"— vinculades al misteri de l'Assumpció. De fet, se'n trobà una a l'Hospital Major de Pobres (que tenia per patrona la Mare de Déu de Xàtiva i acollia la seua confraria). Cap, per tant, altra possibilitat: que la "Gitadeta" de l'Hospital fos traslladada tots els anys, el dia de l'Assumpció, fins a la Col·legiata. En qualsevol cas, el 5 d'agost de 1600, el consell municipal i el capítol col·legial decidiren de traure en processó la imatge dita popularment Mare de Déu de la Seu.

La ciutat patia una terrible epidèmia de pesta. Quan la imatge passava per davant del convent de les clarisses, va inclinar el lliri que sostenia en una mà. Ben aviat, la pesta cessà, motiu pel qual l'advocació popular acabà desplaçant l'oficial. Viñes rebutja dues hipòtesis. Segons la primera, la imatge del segle XIV es venerava en una capella particular. A causa d'un seguit de miracles i revelacions, hom decidí de traslladar-la a l'altar major i convertir-la en titular del temple. L'altra teoria és més recargolada. El 5 d'agost de 1600, la junta administrativa de l'Hospital autoritzà que sortís en processó una Mare de Déu de la Salut que es venerava a l'interior de l'edifici. En cessar la pesta, els xativins i les xativines no van voler que la imatge tornés a l'Hospital. Fou traslladada definitivament a la Col·legiata i se li canvià l'advocació originària per l'actual: la Senyora de l'Altar Major, o de la Seu. Per a Gonzalo Viñes, les coses són més senzilles: des que fou esculpida, la imatge del segle XIV sempre presidí l'altar major de l'església principal de Xàtiva. (La catedral de València també estava presidida per una Mare de Déu de la Seu.)

Tornem a l'any 1600. ¿Per què les rogatives d'agost no es feren el dia de l'Assumpció? Està clar: la festivitat de la Mare de Déu de les Neus recordava un miracle d'aquells que ja no sovintegen, una nevada a Roma en ple mes d'agost. La capacitat miraclera de l'advocació estava contrastada. Després del prodigi de 1600, vindrien altres —com narra el canonge xativí. Finalment, en 1923, el papa Pius XI nomenava patrona "oficial" de Xàtiva la Mare de Déu de la Seu. Des d'aquell any, moltes xativines dugueren els noms de Mari Seu i Nyevetes, en detriment de Sumpció, més tradicional. El bullit de noms i dates naix de la proliferació d'advocacions marianes, que dóna lloc a molta confusió. Els enfadosos d'Endavant, posem per cas, van caure en una enorme embrolla amb aquell cartell en què la Geperudeta i La Moreneta es feien un petò. Jo no els titllaria de profanadors, sinó d'atabalats, o destarotats. ¿Com havia de besar-se a si mateixa la Mare de Déu? «De mare, només n’hi ha una», diu el refrany popular. En fi, encara hi ha Maries de la Seu i de les Neus que celebrarien ahir la seua onomàstica. El meu record per a elles.

(publicat a Levante-EMV, el 06/08/2016)

dimecres, 3 d’agost del 2016

La yenka

Les mostres d'indeterminació del tripartit xativí comencen a preocupar. Ja són diversos els assumptes en què s'ha fet marxa enrere després d'haver pres una decisió. Algú ha dit, amb sorna, que es torna a posar de moda la yenka. En 1965, el duo Johnny and Charlie aconseguí que La yenka, un dels temes del seu primer disc, esdevingués cançó de l'estiu i èxit fulgurant de vendes. Molts recordaran la tornada: Izquierda, izquierda, derecha, derecha, delante, detrás, un, dos, tres. Doncs bé, algunes actuacions dels nostres edils recorden La yenka. Per la repercussió assolida, destaca sobretot un assumpte: la restricció del trànsit rodat pel carrer de l'Àngel, mesura que precedia la posada en marxa d'un pla integral de mobilitat, ben necessari per a pacificar la circulació de vehicles i persones per les vies públiques de la ciutat. Governar és prendre decisions després d'escoltar les opinions del carrer, on sovintegen les contradiccions entre interessos contraposats. Tancar zones urbanes al trànsit rodat sol alçar, al principi, molta oposició.

A la llarga, però, tot el món surt gauanyant; minva la contaminació, milloren la salut i la qualitat de vida dels residents, hi ha més facilitats per a la socialització, els negocis augmenten les vendes, s'afavoreixen l'accessibilitat i la mobilitat de diversos col·lectius (xiquets, majors, visitants), se salvaguarda més eficaçment el patrimoni històric i artístic... En passar un temps, tothom n'està satisfet, com confirmen moltes experiències. Però arrostrar la impopularitat inicial de la mesura exigeix pedagogia i determinació. Açò darrer sembla faltar als nostres edils, que comencen a suscitar el desgrat de sectors gens sospitosos de negar-los un vot de confiança. «Cos a terra, que vénen els nostres», va dir un polític de l'antiga UCD. Les persones partidàries de limitar el trànsit pel nucli històric no acabem d'entendre quina és l'estratègia dels responsables municipals de mobilitat. El carrer de l'Àngel torna a ser transitable pels cotxes —bé que parcialment. Quan encara estàvem sorpresos per la marxa enrere, assistim al·lucinats a la decisió d'asfaltar l'eix Porta de Cocentaina - Trinitat. S'han cobert amb quitrà trams de formigó i enllosat. ¡L'A-3 a l'interior del nucli històric!



Invitació perquè els vehicles córreguen per Sant Pere i l'Àngel. Perill d'aigua a les cases, quan ploga. No entenc res de res. La via enllaça elements patrimonials del màxim interès: el convent de Sant Onofre, l'església de Sant Pere, la font d'Aldomar, la casa natal d'Alexandre VI i el conjunt monumental de la plaça de la Trinitat. És un dels trajectes més importants per ciutat vella. Cal donar facilitats perquè hi puguen camejar els visitants. L'acabat dels paviments hauria de guardar harmonia amb l'entorn. ¿Ha pensat tot açò qui ha ordenat l'asfaltat? ¿Té por d'alguna cosa? ¿Ha oblidat les protestes suscitades per Rus quan ordenà tapar llombardes? Jo no faria cas de reaccions esquerpes, intimidatòries, insultants o mancades de qualsevol raonament lògic. Cal comptar amb elles —i combatre-les, per descomptat. Però el rellotge no para: tic-tac, tic-tac... Quatre anys passen en un sospir i certes mesures s'han de prendre quan el mandat encara no ha arribat al seu equador. Esperar a prendre-les quan estiga a punt de sonar la campana seria temeritat, suïcidi polític. La mesura de restringir el trànsit de vehicles pel nucli històric s'hauria de prendre ja. Tanmateix, els responsables municipals fan dues coses incomprensibles: ballar la yenka i gastar diners inútilment.

(publicat a Levante-EMV, el 03/08/2016)