dijous, 28 de juny del 2007

La unitat dels nacionalistes

La contesa electoral recentment celebrada ha propiciat el segon pacte entre Bloc i Esquerra Unida des de l’adveniment de l’autonomia, amb el resultat de tots conegut. Naturalment, era precís signar aquest pacte; altrament, ni Esquerra ni el Bloc hagueren tingut presència a les Corts Valencianes (Esquerra Unida hauria estat la nova víctima de la barrera del 5%). Però els resultats electorals han quedat molt lluny de la suma aritmètica dels vots obtinguts per uns i altres a les anteriors eleccions. El Bloc Nacionalista hauria d’analitzar, per tant, la seua política d’aliances. És possible que l’actitud prepotent d’Esquerra, l’absència de liderat i la pèssima campanya electoral de la coalició hagen desmobilitzat l’electorat nacionalista. També s’hauria de prendre en consideració que en política dos i dos no solen sumar quatre. Sovint oblidem que el nucli dur d’Esquerra Unida està format pel PC. Ni els votants comunistes confien en el Bloc ni el votants nacionalistes confien en Esquerra. Això ja va quedar de manifest a Xàtiva fa uns anys, a les terceres eleccions municipals. I, per si no estava prou clar, les darreres eleccions han mostrat que el Bloc és capaç de duplicar els vots en solitari mentre l’Esquerra Unida s’afona. Naturalment, aquest bon resultat dels nacionalistes no ha servit de res, perquè el Partit Popular ha revalidat la majoria absoluta.

Durant molt de temps, el lema “El País Valencià serà d’esquerres o no serà” fou acatat com un dogma per molts nacionalistes. Ara, però, sabem que aquella afirmació no era massa encertada. Ser nacionalista significa lluitar perquè els drets nacionals propis siguen reconeguts i acceptats. Tanmateix, les enquestes i els resultats electorals obtinguts pels diferents partits nacionalistes des del 1977 demostren que només una part mínima dels valencians senten violentats els seus drets nacionals. L’espai electoral del valencianisme polític és, per tant, residual. Evidentment, cal eixamplar-lo. Si volem tenir èxit a l’empresa, haurem d’aprendre, però, algunes lliçons de la nostra història més immediata: haurem de convenir, per exemple, que en aquest espai no cap més d’una força política (si el pastís és ínfim i pretenem repartir-nos-el entre molts, sortirem a galtades); haurem de recolzar electoralment el partit millor situat, que en aquests moments és el Bloc Nacionalista (segons les dades, la tercera força municipal del País). Naturalment, l’Esquerra Republicana ens pot prendre el cor, per republicana i per bufona. Però una ment sensata comprèn que els amors platònics no porten enlloc. Quina conseqüència pràctica han tingut a Xàtiva els tres-cents vots trets per Esquerra Republicana a les darreres eleccions? Fotre un possible regidor a Esquerra Unida o al Bloc!

dissabte, 23 de juny del 2007

El Bloc és de dretes?

Als membres del Bloc se’ls penja sovint d’ésser de dretes. Deixant de banda episodis aïllats que solen tenir el càstig electoral corresponent, jo no conec en aquests moments militants del Bloc que siguen de dretes. Com que les acusacions són, però, recurrents, caldrà analitzar les bases en què recolzen. D’una banda, està el sectarisme propi de l’esquerra: els seus militants solen reclamar-se més socialistes i més d’esquerres que ningú. D’altra banda, hi ha la composició sociològica dels membres i simpatitzants del Bloc: se’ls titlla de petits burgesos i de coses pitjors perquè sovintegen entre ells els joves de classe mitjana acomodada, els professionals lliberals, els docents, gent del món de la cultura (tots aquests grups són, en realitat, el principal suport de l’esquerra; avui, molta “classe obrera” tradicional vota a la dreta més reaccionària). Els propagadors d’aquestes butllofes amaguen que s’ha d’abraçar un ventall ample d’opcions polítiques, si es vol eixamplar la base social del nacionalisme progressista. La tesi segons la qual s’han d’anteposar els interessos de classe a l’objectiu del redreçament nacional s’ha demostrat fins ara poc viable; els seus defensors obliden que les aspiracions nacionalistes són transitòries i transversals (un cop aconseguides, ja no tindrien raó d’ésser). En definitiva, l’únic tret distintiu que justifica l’existència del Bloc és la reivindicació nacional. Fora d’això, no hi ha cap element que el distingisca massa d’altres opcions progressistes; es presenta a les eleccions amb el mateix programa que fan servir els partits d’esquerres. Podríem assajar, per tant, un entimema: el programa socialdemòcrata és de dretes; com que els socialistes defensen un programa com aquest, els socialistes són de dretes (o, variant les premisses: qui es relaciona amb CIU és de dretes; com que els socialistes pactaren una vegada amb CIU, els socialistes són de dretes). Oi que és bonic?

dimecres, 20 de juny del 2007

Una màquina ben engreixada

Alguns partits han esdevingut, des de fa temps, màquines electorals perfectament engreixades. Vegem sinó les notícies que han anat esquitxant la precampanya i la campanya electoral. Realment, impressiona el repertori de tripijocs que s'utilitzen en vespres d'eleccions. Primer està el tema del padró. Uns mesos abans de la jornada electoral, comença a créixer el nombre d'empadronats a pobles, viles i llogarets: cinc persones desconegudes a casa de l'alcalde, vuit en una casa de camp abandonada, deu en un baix comercial en estat de ruïna... L'alcalde de Castelló o l'alcaldessa de València poden prescindir tranquil·lament de dues-centes ànimes, però dos-cents nous votants en una vila de vuit-cents (ni més ni menys que el 20% per cent del cens electoral) poden capgirar la situació política ("Para girar la tortada. Todo el mundo quiere lo bueno!", féu una regidora d'Argelita davant els micròfons de la Cadena SER). I si hi ha a mà immigrants procedents de la Unió Europea, la cosa és encara més senzilla (ja no caldrà anar a buscar jubilats al cap i casal).

Després està l'assumpte de les col·locacions. Un alcalde, un diputat provincial o el propi president de la institució provincial poden arreplegar un bon grapat de vots col·locant parents, amics i coneguts a la brigada municipal, a l'empresa Aguas de Valencia, a les brigades forestals... Per cada lloc de treball poden aconseguir tres, quatre, cinc vots (de l'interessat o interessada, del consort, dels fills, dels pares, de la promesa...). Una ganga! I a més a més, es contribueix a minorar l'atur! El dia d'eleccions, quan estan a punt de tancar-se els col·legis electorals, els apoderats, després de comprovar taula per taula qui falta per votar, recorren tots els racons del poble, truquen a les portes dels possibles abstencionistes i fan: "Només et queda una hora per anar a votar. Recorda que el alcalde va col·locar el teu fill a la brigada. Si guanyen els altres, es quedarà sense feina". Quan els resultats es preveuen molt ajustats, frases com aquestes, dites al moment oportú, poden reportar el triomf a l'ajuntament i (qui sap) a la pròpia diputació provincial.

Tenim també el vot per correu. Fa l'efecte que tota la plantilla d'algunes fàbriques haja de marxar de viatge el dia d'eleccions, perquè tots els treballadors voten per correu. La realitat és que qualsevol empresari pot traure una pila d'impresos de l'Oficina de Correus i aconsellar als empleats de la seua fàbrica que prenguen el sobre tancat, amb la papereta dins, i no facen preguntes (si volen conservar l'estabilitat al lloc de treball, naturalment). Els partidaris del vot per correu senten veritable predilecció pels vells dels asils (sobretot si estan atesos per mongetes, excel·lents col·laboradores a l'hora de captar vots per al partit que toca). Vist des del punt de vista dels avis o dels malalts amb problemes de mobilitat, caldria celebrar eleccions tots els dies. Hauríeu de veure amb quin entusiasme els van a buscar, amb quina dolçor els lliuren el sobre de votació (tancat i amb la papereta dins, perquè no s'hagen de preocupar de res), amb quina amabilitat els acompanyen al col·legi electoral, en cadira de rodes, en llitera o al be, tant s'hi val. Veritablement, commou que tanta gent desinteressada es preocupe pel sufragi de les persones velles o impedides.

El col·lectiu d'emigrants, residual al País Valencià, però molt important a comunitats autònomes com Galícia o les Illes Canàries, també atrau l'atenció dels pescadors del vot. El número de paperetes capturades en aigües de la República Argentina o de Veneçuela arriba a superar el de calamars pescats enfront de les costes de Namíbia. I les xarxes clientelars no descansen. Ara, han descobert a Melilla un nou sistema per a reblir el celler electoral. Consisteix a repartir bons de cinquanta euros a canvi de vots. Aquests vots es bescanvien sobretot als menjadors de les institucions de caritat i als bancs dels parcs públics. No, no es tracta de comprar-los (que ningú no pense mal). Es tracta de practicar la caritat cristiana i de pal·liar l'abstenció (la pràctica beneficia, per tant, a parts proporcionals, la dreta i l'esquerra). Es tracta, en definitiva, de "perfeccionar" la democràcia i d'anar acostant-nos, cada vegada més, al funcionament electoral de regions europees més experimentades, com ara Sicília o Calàbria. Hauríem d'estar, per tant, eternament agraïts als difusors dels mecanismes descrits, per llur contribució, immensa, a la consolidació d'una democràcia jove com la nostra.

dilluns, 11 de juny del 2007

"Más de lo mismo"

Vistos els resultats de les darreres eleccions, la primera qüestió que hauria d'aclarir l'esquerra és si els ciutadans de Xàtiva (i, per extensió, els de tot el País) estan a favor del canvi. Una enquesta feta el 15 de maig per encàrrec d'un mitjà de comunicació detectava que el 46% dels valencians volia canvis polítics (enfront d'un 45% que no els volia i un 9% d'indiferents). Només, però, el 29% desitjava que guanyés les eleccions el PSPV-PSOE. Aquestes dades demostren que els partidaris del canvi, un percentatge important de l'electorat, no confiaven que el PSPV pogués protagonitzar-lo. Sense donar un valor absolut al sondeig, els seus resultats ja movien a reflexió dies abans de la jornada electoral. Sembla que el substrat social del País, enlluernat pel benestar material, per la cultura del consum, pel vedell d'or en definitiva, no percep la urgència de canviar res. I encara més, una part important dels electors que voldrien cares noves a les institucions no confia en els socialistes. Aquestes primeres conclusions provisionals obliguen a fer-se moltes preguntes. Per exemple, està la gent encantada amb la política urbanística del Partit Popular? Probablement sí (hom conta l'anècdota següent: en un poble de la Plana Baixa, els convidats als àpats de noces, després de cridar ritualment "Visca els nuvis!", aixequen un "Visca el PAI!" eixordador). Si l'esquerra no vol, doncs, acudir a pròximes eleccions locals amb lemes com "Más de lo mismo!" o "Som capaços de fer-ho més i millor que la caverna", haurà de ser més creativa a l'hora de redactar els seus programes electorals.

La unitat de l’esquerra

Cada vegada es comprèn menys l'existència de dues forces d'esquerres. A hores d'ara, tots els partits socialistes defensen, amb diferents matisos, programes de caire socialdemòcrata. Com que l'Esquerra Unida (al nucli de la qual, no ho oblidem, es troba el PC) es veu obligada a presentar el mateix programa, ha de buscar trets (el pacifisme, l'ecologia...) que diferencien la seua oferta política. En realitat, però, el seu espai electoral es comprimeix cada cop més. Les polítiques dutes a cap pel govern de Rodríguez Zapatero (la sortida d'Iraq, el matrimoni de les persones homosexuals...) van deixant a poc a poc Esquerra Unida sense propostes alternatives. Els resultats que ha obtingut a les darreres eleccions municipals i autonòmiques, conseqüència lògica del que s'acaba de dir, ja es veien venir des de fa temps. Els seus afiliats es troben, per tant, en un dilema: tornar a postulats absolutament caducs, per tal de mantenir una identitat diferenciada, o quedar absolutament desdibuixats al panorama polític (corrent, tant en un cas com en l'altre, el risc d'acabar fora de les institucions, víctimes del vot útil). Ficats en aquesta disjuntiva, els militants d'Esquerra Unida farien bé de seguir l'exemple d'antics membres, com ara Santiago Carrillo, Cristina Almeida o Diego López Garrido, que decidiren fa temps de recalar a les files socialistes. Sense Esquerra Unida competint pel mateix espai electoral, el PSOE trauria més fàcilment, al conjunt de l'Estat, les majories parlamentàries necessàries per a governar sense ensurts. Que aquestes majories foren útils per al redreçament nacional del País Valencià és, però, altra història.

dimarts, 5 de juny del 2007

Desconcert

Des dels inicis de l'actual legislatura, la dreta té en marxa una campanya de pressions al govern socialista basada en quatre punts: Zapatero amaga la veritat de l'11-M, Zapatero ha pactat amb ETA, Zapatero vol desmembrar Espanya i Zapatero, hipotecat per Carod Rovira, nega l'aigua de l'Ebre a regions assedegades (aigua que, ves per on, la dreta fou incapaç de portar-hi durant els anys de govern de José María Aznar). Bàsicament, es tracta d'una campanya de mentides, com els fets han anat demostrant. El govern ha mantingut converses amb ETA, però no sembla haver negociat res. Precisament, els etarres retreuen a Rodríguez Zapatero no haver cedit gens ni mica en qüestions tan fonamentals per a ells com l'apropament i l'alliberament de presos, l'eliminació de la Llei de Partits, la legalització de Batasuna, la creació d'una mesa negociadora o la discussió del futur polític de Navarra. Què els ha ofert, doncs, el govern a canvi de la treva? Pràcticament no res: la promesa d'un futur diàleg sobre el final de la violència i la dissolució d'ETA. Bona prova d'això és que la banda armada ha reprès l'acció terrorista en constatar que cap de les seues pretensions ha experimentat avenços significatius.

Quant a l'11-M, les sessions del judici que se celebra a l'Audiència Nacional han desmuntat, a poc a poc, totes les teories conspiratives que s'havien ordit al voltant de l'atemptat terrorista més gran efectuat mai a l'Estat Espanyol. A hores d'ara, ha quedat provat que l'atac fou obra exclusiva d'un escamot islamita, que ETA no hi tingué res a veure i que l'explosiu utilitzat provenia d'Astúries. Tampoc no han tingut millor sort les profecies que anunciaven la desintegració de l'Estat. S'han aprovat els estatuts de Catalunya, d'Andalusia i d'altres comunitats autònomes (després d'haver estat convenientment retallats a Madrid), però Espanya no s'ha fragmentat. S'han acomplit, per tant, les teories de Goebbels: una mentida repetida mil vegades esdevé una veritat. Molts ciutadans i ciutadanes han acabat creient que ens trobem en una situació d'emergència.

Què busca el Partit Popular amb aquesta estratègia? Sembrar la divisió i el caos social, per a presentar-se, després, com a solució dels problemes que ell mateix ha creat. És una estratègia demagògica i profundament antidemocràtica, però, de moment, li ha donat uns resultats acceptables, més per errors aliens que per mèrits propis. Potser, els estrategs conservadors han trobat que no tenien altra forma més efectiva de fer oposició. Com que no tenien on clavar cullerada (l'economia marxa acceptablement bé, s'han ampliat les cobertures socials, l'atur disminueix, ETA ha estat molt de temps -fins al mes desembre­- sense realitzar atemptats mortals...), els populars han optat per una campanya pura i dura d'intoxicació (amb la qual han aconseguit, de pas, la desmobilització de l'electorat d'esquerres).

Com ha reaccionat el govern socialista a l'allau de falsedats propagades pel partit conservador? Deixant-se arraconar contra les cordes, caient a les trampes del Agua para todos!, España se rompe! i Zapatero, amigo de los terroristas! Els ministres socialistes no han sabut explicar adequadament els aconseguiments dels seus departaments. En general, el govern i les seues delegacions territorials han tingut una presència escassa davant dels ciutadans i han actuat a la defensiva. La qual cosa, si més no, pot haver propiciat un índex molt baix de participació a les últimes eleccions municipals i autonòmiques. És difícil saber si aquesta abstenció ha afectat més l'esquerra o la dreta. Partint dels resultats de les darreres eleccions legislatives, diversos analistes suposen que l'esquerra és majoritària al conjunt de l'Estat. D'acord amb aquesta hipòtesi, l'abstenció afectaria més l'esquerra que la dreta. En tot cas, els socialistes farien bé de revisar profundament les seues estratègies a fi d'evitar sorpreses en les pròximes eleccions generals. Haurien de sortir ràpidament de la situació de desconcert en què es troben.

dissabte, 2 de juny del 2007

Preguntes després d’un daltabaix electoral

Ja han passat les eleccions municipals i autonòmiques, amb el resultat catastròfic a casa nostra que tots sabem, i, per tant, és hora de fer-se algunes preguntes. Naturalment, encetar les anàlisis en calent, després d'un daltabaix electoral, no és molt assenyat. Caldrà, per tant, agarrar les coses amb calma (ens esperen quatre anys de travessia del desert). Primer, haurem de disposar de totes les dades electorals (per circumscripcions, per col·legis, per taules) i analitzar-les detingudament. L'estudi d'aquestes dades pot donar-nos claus molt valuoses per tal d'entendre què ha passat. Més endavant, caldrà repensar els postulats amb què es presenta l'esquerra a les conteses electorals. Alguns tenim, per exemple, la convicció que l'esquema tradicional de lluita de classes ja no respon exactament a la realitat actual. Existeix ara mateix el moviment obrer tal com l'entenien les anàlisis marxistes clàssiques? Si la composició de la societat ja no respon a la divisió de classes definida pel marxisme, quins grups socials podrien sostenir opcions polítiques de progrés? Es pot considerar que les organitzacions de l'esquerra clàssica, principalment els partits socialistes, poden seguir sent l'expressió electoral d'aqueixos grups socials? Els programes electorals que propugnen els partits d'esquerres connecten amb els interessos de l'electorat? La composició de les llistes electorals combina de forma adequada els elements de liderat, renovació i capacitat de gestió que esperen els ciutadans? No seria desitjable una major unió de les forces d'esquerres? Són moltes preguntes, però caldrà anar responent-les a poc a poc.

divendres, 1 de juny del 2007

Tizona

Dies enrera, la polèmica que mantenien dues administracions públiques, sobre l'autenticitat de la hipotètica espasa de Rodrigo Díaz de Vivar, el Cid, ocupà les primeres planes dels periòdics. El Museu de l'Exèrcit guardava l'arma en dipòsit des dels anys quaranta sense posar en dubte la seua historicitat. Ara, en ser adquirida per la Junta de Comunitats de Castella i Lleó, han esclatat les picabaralles. Ja se sap que els afers patriòtics i les qüestions de fe sempre mouen molta controvèrsia. Recordem, per exemple, les incògnites que envolten les relíquies de Compostel·la. A qui pertanyen les despulles que guarda la seu gallega? A l'apòstol Sant Jaume, a la dama Lupa o a l'heretge Priscil·lià? "Pertanyen sens dubte al vencedor de la batalla de Clavijo", afirmen els defensors a ultrança dels mites fundacionals d'Espanya (a qui les insinuacions de Martí Luter -"Són les restes d'un gos mort"- semblen senzillament sacrílegues).

Però tornem a la Tizona! Els especialistes han certificat que l'arma, forjada en un taller d'Al-Andalus al segle XI, patí importants modificacions al segle XV. El rei Ferran II el Catòlic la va donar al primer marqués de Falces quan ja feia quatre segles que havia mort el Cid. Tothom es pregunta si el ferro va pertànyer realment a Rodrigo Díaz de Vivar. El Ministeri de Cultura diu que no. Si la Generalitat de Catalunya, posem per cas, hagués adquirit una espasa improbable de Guifré el Pilós, tothom entendria que la ministra de Cultura li llevés importància a l'assumpte, sobretot en campanya electoral. "Manías de los catalanes!", hauria dit Carmen Calvo. Per quins cinc cèntims, però, li provoca un atac de zels l'estoc del Cid? Perquè el seu trasllat desbarata un mite cabdal de l'espanyolisme: la creença que l'heroi castellà fou el primer artífex de l'Espanya imaginada pels camperols de Las Merindades, una terra uniforme que s'estén (amb permís dels portuguesos) des del cap Sant Vicent fins al cap de la Nau, des de la mar Cantàbrica fins al penyal de Gibraltar.

Rodrigo Díaz de Vivar fou en realitat un condottiere (un soldat de fortuna) que canvià de bàndol sempre que convingué als seus interessos: lluità a les ordes de dos reis de Castella, Sanç II i Alfons VI, i de dos cadis de Saragossa, Yusuf al-Mu'tamin i Yusuf al-Musta'in. La deslleialtat de Rodrigo, que sovint feia servir l'engany i la violència gratuïta, fou proverbial: s'enemistà i es reconcilià amb Alfons VI en diferents ocasions; traí i executà el cadi de València ibn Gahhaf, anterior aliat seu; empresonà Berenguer Ramon II i l'alliberà a canvi d'un substanciós rescat i la promesa que els fills respectius, el futur Ramon Berenguer III i Maria, es casarien. El burgalès fou, en definitiva, un brivall.

Tan s'hi val, però, que el personatge fos un pinxo dels grossos! Que el ferro del Cid torne a Burgos podria ser mal interpretat pels enemics de la pàtria. Batasuna, per exemple, demanaria el Guernica de Picasso. Que els límits simbòlics d'Espanya queden confinats a la ria del Nervión trasbalsa els paladins de l'espanyolitat. La Tizona, la Dama d'Elx i el quadre de Picasso han d'estar a Madrid! Aquesta vegada, per tant, el govern de Rodríguez Zapatero (tantes vegades acusat de desmembrar l'Estat), ha fet bé d'avisar que l'espasa és falsa. Altrament, els responsables de "València, Terra i Mar" haurien d'explicar que els particularismes ens volen prendre altre símbol ben nostre (la paella ja ens l'han furtada els catalans) i, de pas, que els socialistes volen fotre'ns una ruta turística ben bonica, El camino del Cid a su paso por Valencia.

Encara que això, si ho pensem bé, tampoc no seria una tragèdia! Inventaríem altra ruta. Com que els valencians sempre hem estimat la figura de Jaume I el Conqueridor, podríem dissenyar una ruta eqüestre: El rei en Chaume cavalga per lo Regne de Valencia. Bé que les nostres autoritats locals sempre han estat més partidàries del bergant castellà (fins a l'adveniment de la democràcia, Xàtiva, que comptava amb una plaça del Cid, no tenia cap espai públic dedicat al monarca), un itinerari com aquest tindria l'èxit assegurat (sempre, clar, que l'Espluga de Francolí no hi figure). Fins i tot podríem aconseguir que València li dedique una gran avinguda al rei Jaume I (al personatge castellà no cal; tot el País va ple de places i avingudes del Cid).